Si Hitler fos espanyol.

Esperpèntic. La polèmica suscitada al voltant de la “restitució” de la figura de Lluís Companys, sobre si havia de ser la família o el govern qui presentés davant del ministre de justícia espanyol “la petició de reparació” de la figura del president afusellat, ha situat en primer pla alguns aspectes força esperpèntics d’això que anomenen la recuperació de la memòria històrica. Com pot qualificar-se sinó que les famílies de les persones assassinades per la dictadura franquista hagin de sol·licitar que “es restitueixi” la seva imatge? No acabo d’entendre això de la revisió dels judicis polítics i l’anulació de les “condemnes injustes”. Des de quan són les víctimes les que han de justificar la seva innocència? I encara més: com es menja això d’anular les sentències de mort un cop aquestes han estat executades?

La revisió de judicis amb sentències que, com la pena de mort, no són reversibles només podria tenir sentit si es fes per a establir quins van ser-ne els responsables i, si encara s’hi fos a temps, portar-los davant d’un altre tribunal acusats d’assassinat. Tot la resta només és netejar la imatge de l’actual Estat espanyol, sorgit del franquisme no pas per la via de la ruptura sinó de la reforma (i en el cas de l’administració de justícia gairebé no es pot parlar ni de reforma!)

Si Franco hagués sigut alemany el més probable és que ell i els seus col·laboradors més immediats haguessin acabat en un judici com els de Nuremberg. Possiblement ell hi hauria deixat la vida i la humanitat s’hauria estalviat trenta anys d’un règim criminal. Va estar de sort, doncs, de que l’haguessin parit en el que ell anomenava “unidad de destino en lo universal”. Hitler també creia que el seu país era el melic del món, la pàtria de la raça superior... Carallot! Li hauria sortit molt més a compte ser espanyol! Si Hitler hagués sigut espanyol hauria mort de vell al llit, deixant-li al seu hereu “la jefatura del estado”, amb caràcter vitalici, i als seus deixebles la potestat de donar lliçons de democràcia. Això sí, ara potser es trobaria amb alguna sorpresa desagradable en forma de “llei de la memòria històrica”. Potser ara els familiars dels milions de jueus, gitanos, rojos –entre ells el toranès Antoni Cases i Blanch- i altres enemics de la raça ària morts a Mauthausen, Auschwitz o Treblinka podrien fins i tot demanar que se’ls abonés l’import dels bitllets dels trens que van portar-los als camps d’extermini.