Deu anys i uns dies.

Renovació al Secretariat Nacional de la CUP: vuit de les persones escollides ahir a Tarragona (Lluís Sales de Girona, Aina Barahona de Celrà, Òscar Mendoza de Vilanova i la Geltrú, Jordi Salvia de Vilafranca del Penedès, Joan Teran de Barcelona, Albert Botran de Molins de Rei, Xavier Angelergues de Reus i Francesc Andreu de Sabadell) accedeixen per primer cop al Secretariat, mentre que les altres tres (Pau Juvillà de Lleida, Marc Sallas de Badalona i Adam Majó de Manresa) hi són des de fa només dos anys. D’aquesta manera entre les Assemblea Nacionals de Sant Celoni, el juliol de 2007, i de Tarragona s’ha renovat completament el SN de la CUP, desapareixent-ne els membres que portaven més anys en aquest, entre ells el pesat que escriu en aquest bloc, que hi era des de...

.

.
La veritat és que no ho sé ben bé des de quan hi era. No crec que hi hagi cap acta de les primeres reunions del Secretariat Nacional de la CUP que, pels volts de les municipals del 99, va tractar de dotar d’una mínima estructura i coordinació nacionals a les poques candidatures municipals de l’Esquerra Independentista que no havien seguit els cants de sirena de les formacions parlamentàries. Si en qualsevol organització les actes són un reflex de la seva situació, l’absència d’aquestes és un fidel retrat de la situació del què era la CUP a nivell nacional fa deu anys: uns pocs col·lectius locals, amb ganes de fer política independentista i d’esquerres des de l’àmbit local i des de la precarietat més absoluta. Precarietat organitzativa, econòmica i fins i tot jurídica; a les eleccions del 99 va costar fins i tot concórrer amb la sigla CUP perquè en la documentació existent al “Registro de partidos políticos” encara figuraven com a càrrecs de l’organització algunes persones que un parell d’anys abans s’havien transfugat cap a les files d’ERC.

Per a formar part d’aquell SN de fa deu anys i escaig, o dels secretariats successius, no calien gaires votacions; no hi havia persones que es presentessin com a “candidates”, sinó que ho feien com a “voluntàries”, i en ocasions en nombre inferior al mínim requerit. És evident que allò no era cap mena de “direcció política” sinó senzillament “quatre matats” –com deuen recordar prou bé el Joan Fernàndez, el Xavi Oca i el Leto- que dedicaven part de seu temps i esforços a tractar de fer rullar la incipient i feble estructura de la CUP a nivell (pretesament) nacional.

De fet no va ser fins a l’esmentada AN de l’any 2007 a Sant Celoni -després de l’èxit de les municipals d’aquell any- en que va haver-hi una veritable elecció del SN amb un nombre considerable de candidats i candidates. I ara s’ha completat la renovació iniciada fa dos anys i, després de força temps, m’ho miro des de fora. La veritat és que se’m fa una mica estrany; potser és normal o potser és un símptoma de que hauria d’haver-ho deixat temps enrere. En tot cas, enrere queden deu anys i escaig de secretariats nacionals, deu anys de feina, nervis i emprenyades, compensades per amistats i coneixences i per alguna que altra alegria; deu anys que han comportat, sobretot els darrers temps, milers de quilometres sorgits de les pròpies butxaques i incomptables hores guanyades a la son i al temps destinat a la família. Tot plegat ha comportat una retirada totalment necessària, encara que potser ja no es pugui qualificar d’”a temps”.

Per a dur a terme el desplegament de la ponència “La CUP, l’alternativa necessària”, aprovada a l’Assemblea Nacional de Mataró, el gener d’enguany –com voleu que no ens cansem amb tantes assemblees nacionals!- calia un SN amb gent nova. Només amb renovades forces, i unint-les totes en la mateixa direcció, es pot encarar amb èxit tots els reptes que té davant la CUP els pròxim temps, entre ells les eleccions municipals del 2011, però també aconseguir una bona implantació arreu dels Països Catalans, esdevenir als ulls de tothom el referent polític unitari de l’EI, incidir amb discurs propi entre els sectors cada cop més amplis del nostre poble desencantats del parany autonomista... En definitiva, una feinada. Molta sort, doncs, als companys i a la companya del nou Secretariat Nacional de la CUP. Us farà falta. Ens farà falta.