Voleu una nació catalana independent, budista, vegetariana i abstèmia?

“Primer la independència. Quan siguem independents ja discutirem quin model de país volem, si monarquia o república, si capitalisme o socialisme, si dretes o esquerres...” A qualsevol que porti uns quants anys militant a l’esquerra independentista aquesta cantarella segur que li sona, tot i que ha estat darrerament quan sembla que s’ha posat de moda.

La frase de l’inici, que anys enrere podíem sentir espontàniament i ingènua en boca d’algun independentista poc polititzat, ha esdevingut dogma de fe de les noves formacions “independentistes transversals”. La seva recepta és senzilla: tot l’independentisme s’hauria d’unir en una única candidatura “transversal” (o en dues, tot i que així ja costa més d’entendre’n la lògica) a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, prescindint d’ideologies, i un cop assolida la majoria absoluta només cal proclamar de manera unilateral la independència d’aquest (tros de) país.

Menys senzilla és la justificació d’aquesta desaparició de les ideologies un cop sortim de la lògica electoral i ens situem en qualsevol dels futurs escenaris probables de l’endemà de les eleccions. Què faran els set o vuit (o poseu-n’hi quinze, tant se val) diputats tranversals “sense ideologia” en un Parlament hegemònicament autonomista? Què votaran en aquelles qüestions -la majoria- en les que intervenen altres factors, a part del nacional? “Transvasament de l’Ebre? Independència!”, “Recursos a l’escola pública o a la privada concertada? Ni dretes ni esquerres!”, “S’enfonsa el barri de Sant Simplici? Ja en parlarem quan disposem d’un Estat!”... D’acord que moltes problemàtiques es podrien resoldre més fàcilment disposant d’un Estat propi, i en conseqüència de tots els recursos que ens roba l’ocupant, però això no pot evitar que a cada votació sorgeixin contradiccions entre la postura adoptada pel grup parlamentari i la dels diferents sectors del seu propi electorat, en funció de en quin punt se situï cadascú al llarg de l’eix transversal ideològic. Que cada diputada votarà en funció de la seva opinió personal? Això estaria bé si el sistema electoral –al Parlament, no l’intern de la formació- fos per llistes obertes i les persones candidates a l’escó es mullessin en els principals temes de, per dir-ho amb una expressió suada, “allò que preocupa realment la gent del carrer”. No és el cas.

Una altra de les opinions que surten tot sovint en boca d’alguns holligans d’aquestes noves formacions –i aquesta ja toca més allò que no sona- és el qüestionament de l’independentisme de la militància i les organitzacions de l’Esquerra Independentista. Si feu un cop d’ull als espais d’opinió de la xarxa (blocs, fòrums de debat, diaris amb comentaris...) i cerqueu articles sobre la suposada necessitat d’una única candidatura independentista a les eleccions regionals segur que trobeu algun comentari del tipus “l’esquerra independentista no vol la independència si no va acompanyada del socialisme”, “votarien no a un estat català independent al si de la UE, perquè abans són d’esquerres que independentistes”, etc... Aquesta sí que és bona!: l’independentisme d’esquerres, l’únic que durant dècades ha defensat en solitari la necessitat d’un estat propi per a tot el nostre poble, i que fins i tot ha patit les conseqüències més greus d’aquesta lluita desigual en forma de militants empresonats, morts i exiliats, és menys independentista que aquells que han vist la llum darrerament, quan declarar-se públicament independentista ja no està mal vist, ja no és una cosa pròpia d’una ínfima minoria; i no ho és, precisament, perquè la lluita d’aquells quatre il•luminats de fa quaranta anys va servir per a assenyalar el camí i per a fer-lo més planer a cada nova generació.

Però per a poder difamar l’esquerra independentista no n’hi ha prou en desconèixer la història d’aquest moviment polític sinó que també cal ignorar, i en aquest cas només pot fer-se deliberadament, tot el que ha passat els últims dotze mesos en aquest (tros de) país. En els centenars de consultes populars sobre la independència, la CUP i la resta d’organitzacions de l’EI no només han demanat el vot afirmatiu, sinó que han abocat esforços en l’organització de tot el procés, tant en aquells municipis, la majoria, on es preguntava per un estat dins la Unió Europea com en les que es va poder neutralitzar la pregunta, eliminant qualsevol referència a ens supraestatals.

Malgrat això, alguns d’aquests defensors de l’ajornament de les ideologies fins l’endemà de la independència gosen qüestionar l’independentisme de qui defensa que la nació catalana no només ha d’esdevenir un estat reconegut com a independent pels organismes internacionals sinó que, a més, ha de ser més just i democràtic que els estats als que estem sotmesos en l’actualitat. Curiosament, en canvi, no qüestionen la sinceritat independentista d’aquest nou sobiranisme diguem-ne “de dretes” o, si ho preferiu, “centrista”. Que consti que em sembla bé que sectors conservadors, liberals, democristians o socialdemòcrates se sumin al carro de l’estat propi, però si hem de posar en dubte qui renunciaria abans a la independència si aquesta no s’ajusta al seu model d’estat ideal em sembla que no és a l’esquerra cap on hem de mirar...

“Voleu que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. Si aquesta fos la pregunta formulada en un referèndum oficial i vinculant, algú dubta seriosament de quina seria la resposta dels i les independentistes d’esquerres? Apostar de manera clara pel sí i, l’endemà de la independència, seguir lluitant per un model social més just. Si la proposta de nou estat fos mínimament socialitzant, els independentistes centristes, liberals, democristians, etc votarien afirmativament en la consulta, prescindint temporalment de la seva idea de societat per a tractar de canviar-la l’endemà de la independència? O aquesta renúncia només és exigible a l’esquerra arrauxada i radicalota?

Exigir renúncies als altres és molt fàcil. Fer-ho en nom d’una proclamació imminent d’independència queda molt maco però gens realista. Dissortadament no ens trobem en els moments previs a una proclamació d’independència ni en cap escenari immediat que justifiqui renunciar a posicionar-se políticament en cadascuna de les problemàtiques que afectin el poble català. I que ningú dubti que, quan arribi el moment, per a proclamar la independència nacional tots els sectors polítics que vulguin ser-ne partícips hauran d’ajornar més d’un objectiu i fer més d’una renúncia. O és que us penseu que crear un estat, tenint dos enemics com França i Espanya, és bufar i fer ampolles.

Per dir-ho gràficament: si la conjuntura permetés a la nació catalana esdevenir un estat independent, budista, vegetarià i abstemi no n’hi hauria prou amb el suport entusiasta dels seguidors autòctons del butaner tibetà, de tota la colla de menjaherbes i dels aiguaders nostrats. Caldria que tots i totes hi poséssim el coll per a assolir l’objectiu, encara que només fos compartit en la part que fa referència a la consecució d’un estat propi. Assolida la independència, i passades les lògiques celebracions i les corresponents ressaques, seria l’hora d’organitzar les primeres botifarrades populars, amb pa amb vi i sucre per a la canalla, contra la teocràcia nacional.