08 de setembre, 2010

Voleu una nació catalana independent, budista, vegetariana i abstèmia?

“Primer la independència. Quan siguem independents ja discutirem quin model de país volem, si monarquia o república, si capitalisme o socialisme, si dretes o esquerres...” A qualsevol que porti uns quants anys militant a l’esquerra independentista aquesta cantarella segur que li sona, tot i que ha estat darrerament quan sembla que s’ha posat de moda.

La frase de l’inici, que anys enrere podíem sentir espontàniament i ingènua en boca d’algun independentista poc polititzat, ha esdevingut dogma de fe de les noves formacions “independentistes transversals”. La seva recepta és senzilla: tot l’independentisme s’hauria d’unir en una única candidatura “transversal” (o en dues, tot i que així ja costa més d’entendre’n la lògica) a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, prescindint d’ideologies, i un cop assolida la majoria absoluta només cal proclamar de manera unilateral la independència d’aquest (tros de) país.

Menys senzilla és la justificació d’aquesta desaparició de les ideologies un cop sortim de la lògica electoral i ens situem en qualsevol dels futurs escenaris probables de l’endemà de les eleccions. Què faran els set o vuit (o poseu-n’hi quinze, tant se val) diputats tranversals “sense ideologia” en un Parlament hegemònicament autonomista? Què votaran en aquelles qüestions -la majoria- en les que intervenen altres factors, a part del nacional? “Transvasament de l’Ebre? Independència!”, “Recursos a l’escola pública o a la privada concertada? Ni dretes ni esquerres!”, “S’enfonsa el barri de Sant Simplici? Ja en parlarem quan disposem d’un Estat!”... D’acord que moltes problemàtiques es podrien resoldre més fàcilment disposant d’un Estat propi, i en conseqüència de tots els recursos que ens roba l’ocupant, però això no pot evitar que a cada votació sorgeixin contradiccions entre la postura adoptada pel grup parlamentari i la dels diferents sectors del seu propi electorat, en funció de en quin punt se situï cadascú al llarg de l’eix transversal ideològic. Que cada diputada votarà en funció de la seva opinió personal? Això estaria bé si el sistema electoral –al Parlament, no l’intern de la formació- fos per llistes obertes i les persones candidates a l’escó es mullessin en els principals temes de, per dir-ho amb una expressió suada, “allò que preocupa realment la gent del carrer”. No és el cas.

Una altra de les opinions que surten tot sovint en boca d’alguns holligans d’aquestes noves formacions –i aquesta ja toca més allò que no sona- és el qüestionament de l’independentisme de la militància i les organitzacions de l’Esquerra Independentista. Si feu un cop d’ull als espais d’opinió de la xarxa (blocs, fòrums de debat, diaris amb comentaris...) i cerqueu articles sobre la suposada necessitat d’una única candidatura independentista a les eleccions regionals segur que trobeu algun comentari del tipus “l’esquerra independentista no vol la independència si no va acompanyada del socialisme”, “votarien no a un estat català independent al si de la UE, perquè abans són d’esquerres que independentistes”, etc... Aquesta sí que és bona!: l’independentisme d’esquerres, l’únic que durant dècades ha defensat en solitari la necessitat d’un estat propi per a tot el nostre poble, i que fins i tot ha patit les conseqüències més greus d’aquesta lluita desigual en forma de militants empresonats, morts i exiliats, és menys independentista que aquells que han vist la llum darrerament, quan declarar-se públicament independentista ja no està mal vist, ja no és una cosa pròpia d’una ínfima minoria; i no ho és, precisament, perquè la lluita d’aquells quatre il•luminats de fa quaranta anys va servir per a assenyalar el camí i per a fer-lo més planer a cada nova generació.

Però per a poder difamar l’esquerra independentista no n’hi ha prou en desconèixer la història d’aquest moviment polític sinó que també cal ignorar, i en aquest cas només pot fer-se deliberadament, tot el que ha passat els últims dotze mesos en aquest (tros de) país. En els centenars de consultes populars sobre la independència, la CUP i la resta d’organitzacions de l’EI no només han demanat el vot afirmatiu, sinó que han abocat esforços en l’organització de tot el procés, tant en aquells municipis, la majoria, on es preguntava per un estat dins la Unió Europea com en les que es va poder neutralitzar la pregunta, eliminant qualsevol referència a ens supraestatals.


Malgrat això, alguns d’aquests defensors de l’ajornament de les ideologies fins l’endemà de la independència gosen qüestionar l’independentisme de qui defensa que la nació catalana no només ha d’esdevenir un estat reconegut com a independent pels organismes internacionals sinó que, a més, ha de ser més just i democràtic que els estats als que estem sotmesos en l’actualitat. Curiosament, en canvi, no qüestionen la sinceritat independentista d’aquest nou sobiranisme diguem-ne “de dretes” o, si ho preferiu, “centrista”. Que consti que em sembla bé que sectors conservadors, liberals, democristians o socialdemòcrates se sumin al carro de l’estat propi, però si hem de posar en dubte qui renunciaria abans a la independència si aquesta no s’ajusta al seu model d’estat ideal em sembla que no és a l’esquerra cap on hem de mirar...

“Voleu que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. Si aquesta fos la pregunta formulada en un referèndum oficial i vinculant, algú dubta seriosament de quina seria la resposta dels i les independentistes d’esquerres? Apostar de manera clara pel sí i, l’endemà de la independència, seguir lluitant per un model social més just. Si la proposta de nou estat fos mínimament socialitzant, els independentistes centristes, liberals, democristians, etc votarien afirmativament en la consulta, prescindint temporalment de la seva idea de societat per a tractar de canviar-la l’endemà de la independència? O aquesta renúncia només és exigible a l’esquerra arrauxada i radicalota?

Exigir renúncies als altres és molt fàcil. Fer-ho en nom d’una proclamació imminent d’independència queda molt maco però gens realista. Dissortadament no ens trobem en els moments previs a una proclamació d’independència ni en cap escenari immediat que justifiqui renunciar a posicionar-se políticament en cadascuna de les problemàtiques que afectin el poble català. I que ningú dubti que, quan arribi el moment, per a proclamar la independència nacional tots els sectors polítics que vulguin ser-ne partícips hauran d’ajornar més d’un objectiu i fer més d’una renúncia. O és que us penseu que crear un estat, tenint dos enemics com França i Espanya, és bufar i fer ampolles.

Per dir-ho gràficament: si la conjuntura permetés a la nació catalana esdevenir un estat independent, budista, vegetarià i abstemi no n’hi hauria prou amb el suport entusiasta dels seguidors autòctons del butaner tibetà, de tota la colla de menjaherbes i dels aiguaders nostrats. Caldria que tots i totes hi poséssim el coll per a assolir l’objectiu, encara que només fos compartit en la part que fa referència a la consecució d’un estat propi. Assolida la independència, i passades les lògiques celebracions i les corresponents ressaques, seria l’hora d’organitzar les primeres botifarrades populars, amb pa amb vi i sucre per a la canalla, contra la teocràcia nacional.

17 comentaris:

Jose Martín ha dit...

Però la pregunta és:

"Com és que hi ha tanta gent que això no ho veu?"

Serà la il·lusió...

Francesc Ribera ha dit...

Molt bo, Vilalta!

Ets clar i diàfan.

I s'agraeix perquè jo tampoc ja sé com explicar-ho!

Boig_palauenc ha dit...

Moltes felicitats per l'article.

Resumeix a la perfecció les contradiccions de la transversalitat defensora d'un model socioeconòmic concret.

Salut!

Adam Majó ha dit...

Encertat i necessari article. Jo hi afegiria, no obstant, i per si algú en té dubtes, que des de l'EI no estem disposats a diluir-nos en cap projecte desideologitzat, però si a treballar plegats amb tots els independentistes (excepte aquells que defensin plantejaments xenòfobs o etnicistes), tal com, tu ho has recordat, hem fet en tota la campanya de els consultes.
Salut!

Roger Castellanos ha dit...

Felicitats per l'article!

Ara més que mai és necessari posar de cap per avall els arguments populistes de "l'independentisme transversal", és a dir, liberal.

Em sembla molt bé la teva proposta: girar l'argumentació i dir-los, "i vosaltres, que estarieu disposats a una independència i res més segons el nostre model de societat?"

Salut!

Roger ha dit...

Gran article!

Les contradiccions i la trampa de la defensa d'un model socioeconòmic concret (un estat liberal integrat al si de la UE) i territorialment mutilat per a una hipotètica Catalunya independent queden ben retratades en aquest article. Només cal sentir, per exemple, el que Carretero considera un "país de Champions" (en el seu llenguatge simple i populista): que Catalunya tingui el magatzem de residus nuclears a Ascó o que es construeixi el Quart Cinturó. No sé si això casa gaire amb el discurset d'abandonar ideologies; en tot cas, com bé dius, sempre som els mateixos els que hi hem de renunciar...

Salut!

Aleix Cardona ha dit...

Transversalitat per a tot el país i transversalitat per a la majoria de la gent del país. Acceptarien? Sí si tinguéssim la majoria o la poguéssim condicionar. Com que ara per ara, en el tema independentista, van apropiant-se la tela, és més difícil d'explicar i exigir, però és imprescindible seguir dient-ho i argumentant-ho.
Salut, Vilalta i companyia, i ens cal seguir encara, malgrat els que tot ho veuen a tocar.

Anònim ha dit...

No hi estic d'acord. Per començar, hi ha organitzacions de l'EI que no donen suport a les consultes i molts membres en reneguen (cajei, endavant), aquests votarien sí a un referèndum vinculant que els emplacés a formar part de la UE? I per continuar, dir-te que molts territoris del món amb forta presència de l'independentisme són així gràcies a la religió musulmana (txetxènia actual, uigurs a la xina, el recent Kosovo, etc). Hauríem de donar suport a una catalunya lliure musulmana? Com dirien els espanyols, no és mes fàcil trobar allò que ens uneix, la independència i deixar el socialisme o el vegetarianisme per quan siguem independents? Que no us adoneu que la independència és quelcom que passarà un sol cop (i per tant molt més important!), mentre que l'eix esquerra-dreta és com un vaivé on els països del món van virant al llarg de la història?

Anònim ha dit...

Jo el que us retrec és no haver tingut el valor de presentar el vostre projecte polític a les eleccions del parlament.

Abel ha dit...

Per l'anònim primer: aporta un sol comunicat públic d'alguna de les organitzacions que esmentes en què es digui que no s'aposta per les consultes. Jo me'ls he llegit tots, els comunicats d'aquestes organitzacions, i tots els comunicats de totes les organitzacions parlen de donar suport i treballar per estendre les consultes independentistes.

Per tant, estàs mentint. Intencionadament o no, però estàs mentint.

Roger Castellanos ha dit...

Anònim primer, jo també em dirigeixo a tu: amb tots els respectes, penso que no has acabat d'entendre la reflexió del company Vilalta. Has repetit els mateixos arguments que rebat, sense refutar cap de les seves aportacions, obstinadament en els mateixos arguments inicials.

L'engany de l'argument populista de "primer la independència, després ja ho veurem quan siguem un Estat" és que la mateixa constitució d'un Estat, ja fins i tot abans d'acordar les bases del seu funcionament institucional i les seves aliances internacionals, mai pot ser neutral.

La neutralitat és un invent del liberalisme, qualsevol projecte que es declara ambiguament "neutral", o de centre, o ni d'esquerres ni de dretes, o interclassista, fora del marc de la lluita de classes i que propugna qualsevol objectiu polític suposadament superior a la justícia i a la igualtat, o bé és un projecte liberal, o bé fa pudor de socarrim feixista.

Les mateixes bases democràtiques del procés independentista i els sectors socials que en siguin el motor, marcaran el nou Estat, fins i tot abans de la seva constitució com a tal.

Per això, podem escollir la independència basat en el motor de l'elitisme polític, messiànic en el sentit que promet dirigir des d'un cercle avançat a tota la societat el procés que "salvarà la pàtria", que busca aliances internacionals com EUA o Israel, que es projecte al si de la UE, que aposta per atraure la burgesia en base de l'argument de l'espoli fiscal (empresaris sobiranistes), o la unitat popular, que busca el suport de les classes populars catalanes com a motor de la nostra emancipació nacional, per tal de crear un Estat més democràtic i més socialment just, que no segueixi l'estel·la de la UE i dels Estats liberals i pseudodemocràtics com Espanya.

Josep Manel Ximenis - Arenys de Munt ha dit...

Felicitats per l'article, clar, directe i planer. Només una petita tocada de crustó ja que tots els de l'EI hem de recordar i reivindicar fins a quedar-nos sense veu, que sense la CUP les consultes no haurien existit. Perquè els pares de la criatura som nosaltres, la CUP. Va ser la CUP d'Arenys de Munt, amb en Bilbeny, en Barrera, en Colomer, en Jordana i jo mateix, que varem pensar, protegir, defensar i portar a terme la Consulta d'Arenys de Munt. Sense aquesta consulta no hi hauria hagut cap altra. Aquest és el principal argument que podem utilitzar contra els que ens diuen no se quines bajanades. Només un projecte valent i trencador com el de la CUP podia portar a terme una idea com aquesta totalment transversal, aglutinadora i sense els sectarismes que han evidenciat la resta de projectes independentistes (salvant algunes petites excepcions). El moment actual no es pot entendre sense la feina de les CUPs. I això ho hauríem de reivindicar sempre i amb la veu ben alta. Perquè aixó ho ha fet l'indepedentisme socialista, l'independentisme de l'esquerra independentista, aquest independentisme que alguns es dediquen a criticar però que no saben fer gaire cosa més pel País que criticar-nos, sense cap capacitat de sumar.

Anònim ha dit...

Si, la vull!

Guillem ha dit...

Bon article, tanmateix crec que hi sobra la referència a menjaherbes, ja que l'alliberament animal és una lluita important i molt noble, que no s'ha de menystenir. Sisplau, una mica de respecte per la gent que defensa als qui no tenen veu i també sóm de la EI i de la CUP

Quico ha dit...

Grandíssim article! Clar i sincer! Recomanable per a totes aquelles persones que es pensen que l'independentisme va néixier fa 4 dies, i encara més pels que es pensen que la independència ens la portaran els reis aquest mes de gener.

Salut i una abraçada!

Raimon ha dit...

Un amic m'ha passat l'enllaç d'aquesta entrada després de llegir un post al meu blog, on faig algunes consideracions concomitants, emparentades, relacionades, digueu-li com vulgueu.

http://blog.imatgedart.com/2010/09/15/mimporten-una-merda-les-teves-idees/

Potser fa 70 anys sí que podríem haver-nos independitzat i després parlar, però avui el món, i Catalunya per tant, és molt més complex.

Josep A. Vilalta ha dit...

Josep Manel: En més d'una ocasió, en públic i en privat, i fins i tot en algun escrit d'aquest mateix bloc he reconegut l'enorme mèrit de la CUP d'Arenys de Munt en relació amb tot el moviment genrat per la consulta arenyenca, "la mare de totes les consultes". Amb tot, et dono la raó en que cal insistir més a l'hora de reivindicar-ne la seva autoria.


Anònim 1: comparteixo la resposta que l'Abel fa al teu comentari.

Anònim 2: t'accepto el retret; jo també era partidari de que la CUP es presentés a aquestes autonòmiques, però l'assemblea nacional va decidir e què va decidir...

Guillem: el terme "menjaherbes" no pretenia en cap cas ser pejoratiu -si s'ha entès així mil excuses- sinó que només pretenia agafar com a exemple tres característiques que no comparteixo però que si fossin el peatge per a la independència acceptaria transitòriament. A més, l'article està escrit en un to volgudament planer. Respecte a l'"alliberament animal", suposo que discreparíem, però seria tema per un altre escrit. Sobre aquest tema comparteixo el que escriu l'Adam en aquesta entrada: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/175560

Als comentaris que elogien l'escrit: no n'hi ha per tant; ALGÚ HO HAVIA DE DIR