CUP Torà: tres, dos, un... zero? (II)

Dos. Dos factors feien preveure que la campanya de les eleccions municipals de 2003 seria la més tensa i disputada de les que hi havia hagut fins al moment a Torà: el clima d’enfrontaments dels últims quatre anys al si de l’Ajuntament (tant entre el govern i l’oposició com dins del mateix grup de CiU) i l’aparició d’un nova candidatura, Independents per Torà (InTo), que a diferència del PP del 99, convertia la convocatòria electoral en cosa de tres. Un tercer factor, amb el que només comptaven uns quants, va esclatar a primers d’abril, poques setmanes abans de la cita amb les urnes.

Des del tribunal hereu del TOP franquista, un conegut jutge estrella -aquell que els progres hipòcrites presenten com l’abanderat de la llibertat i la democràcia- va decidir convertir Torà en l’escenari de la major acció terrorista patida a les nostres comarques i enviar a la presó tres joves toranesos (veure les entrades sobre aquest tema clicant aquí). A partir d’aquell moment la tensió pròpia de la immediatesa electoral va veure’s superada en tots els sentits. A nivell personal recordo aquelles setmanes com una successió d’emocions intenses (desconcert, indignació, ràbia, por...) i d’activitat frenètica (mobilitzacions, actes públics, plens extraordinaris, manifestos, articles, entrevistes...). Alguns d’aquells moments van quedar-me ben enregistrats al disc dur i, diferència d’altres esdeveniments que amb el temps esdevenen records boirosos, els recordo ben nítidament.

Era un parell de setmanes després de les detencions i estava treballant. Circulava per la recta de Verdú, en direcció Montblanc, i va sonar el mòbil. Em trucaven d’”Els matins amb Josep Cuní", en aquella època a Ona Catalana, i van preguntar-me si tenia cap inconvenient en ratificar en directe les declaracions que acabava de fer Francesc Arnau, en aquells moments advocat defensor del primer dels joves detinguts. “Vostè ja deu saber de què es tracta”. No en tenia ni idea. Vaig parar en una vora de carretera i vaig esperar-me un quart d’hora, tot sentint via telefònica el butlletí informatiu, els espais publicitaris i, finalment, un tall de veu en que l’advocat deia que les detencions de Torà havien estat un muntatge de Convergència per a eliminar la CUP de la política municipal toranesa. Lluny de ratificar-ho, ho vaig desmentir rotundament per dues raons. El principal motiu era perquè, sorprenentment, a Torà la repressió estava tenint una resposta molt per sobre de l’esperada, amb un posicionament públic unànime de l’ajuntament en defensa dels detinguts i de denúncia de les tortures. Calia mantenir aquesta unanimitat encara que fos mossegant-nos la llengua. L’altra raó és que no creia que l’ajuntament de Torà tingués prou influència en les altes esferes polítiques i judicials per a posar en marxa una operació d’aquesta envergadura.

Ara bé, que CiU de Torà no hagués estat la causant principal de l’operació repressiva no volia dir pas que desconegués que aquesta es duria a terme, ni de que no tractés d’aprofitar-se’n. Al contrari. Tinc el convenciment total i absolut de que, al marge del que votessin al ple o del que declaressin públicament als mitjans, els aleshores alcaldessa i tinent d’alcalde sabien el què passaria –com a mínim des de finals de gener- i van aprofitar que la maquinària judicial i policíaca estava en marxa per a llençar merda contra la CUP i afegir els noms de persones que en formàvem part a la llista d’objectius de la repressió. Una cosa era el que deien davant d’un micro i una altra molt diferent quan agafaven els telèfons. Un altre que va posar els nostres noms al centre de la diana va ser el fracassat candidat del PP del 99. A diferència dels altres dos indesitjables, en aquest cas n’hi ha constància documental a l’expedient judicial.

Amb aquestes circumstàncies tan excepcionals van arribar les eleccions i la CUP, malgrat tot, hi va tornar a concórrer. La participació va ser la més alta de totes les municipals toraneses, arribant al 84 %, nou punts més que les anteriors. Els resultats van ser els següents: CiU 392 vots (47,12 % dels vots vàlids) i 4 regidors, Independents per Torà 239 vots (28,73 %) i 3 regidors i CUP 173 vots (20,79 %) i 2 regidors. Respecte als resultats de 1999, CiU perdia 61 vots, quedant-se a només quatre de la majoria absoluta, i la CUP en perdia 31. Els vots de la candidatura independent sembla doncs que provenien, en bona part, d’una menor abstenció. En tot la CUP passava de segona a tercera força, per darrera d’uns independents que aconsegueien aglutinar bona part del “vot útil” per acabar amb anys de governs convergents. Però els canvis  no vindrien ben be per aquí sinó que seria gràcies a la CUP, primer, que hi hauria canvi de govern i per culpa de gent dels independents, després, que aquest canvi seria efímer.

Anem a pams. El resultat electoral situava la CUP com a àrbitre a l’hora de formar govern. No vam ni negociar amb CiU. L’únic debat intern que vam tenir era si pactàvem amb InTo o si ens quedàvem a l’oposició i vam decidir-nos per la primera opció. Vam rebre comentaris de gent, se’ns presentaven com a votants nostres, criticant la nostra decisió -“No vaig votar la CUP per a fer alcalde al Magí!!”- i advertint-nos que això ens faria perdre vots. És probable que fos així, i de ben segur també que si haguéssim optat per deixar governar CiU hauríem hagut de sentir el contrari -“No vaig votar la CUP per a que continués governant la Mercè Valls!!”- i molt possiblement això encara ens hauria costat més vots. És el cost d’haver de decidir.

En tot cas vam entrar a governar amb els Independents amb la idea de canviar algunes coses durant els següents quatre anys. Quatre anys? I què més!

(Continuarà)

La campanya electoral va quedar eclipsada per les mobilitzacions en defensa dels detinguts. A la foto, amb Hebe de Bonafini en un acte davant de l'Ajuntament de Torà.