23 de gener, 2011

CUP Torà: tres, dos, un... zero? (III)

Tres. Quan, després de les eleccions de 2003, vam decidir pactar amb Independents per Torà (InTo) per a fer fora CiU del govern municipal ens vam equivocar. No, no és que ara consideri que la CUP no hagués hagut de pactar amb els Independents per a, després de tants anys, fer fora CiU del govern municipal. Al contrari, segueixo creient que era la millor decisió que podíem prendre davant dels primers resultats electorals que deixaven l’Ajuntament de Torà sense majoria absoluta. O, si ho preferiu, la menys dolenta. Però en decidir-nos pel pacte vam cometre, com a mínim, dos errors.

El primer, que és extensiu a altres actuacions al llarg d’aquests dotze anys, és no haver-ho sabut explicar. Moltes vegades hem donat per fet que la gent està més o menys al corrent de l’activitat municipal, dels acords que es prenen en les sessions plenàries, dels posicionaments de cada grup en els temes que generen discrepàncies, del què defensa cadascú, etc... Al marge d’una major o menor assistència als plens, a vegades augmentada pel morbo d’una sessió tensa i la majoria de cops limitada a un nombre reduït de partidaris d’un o altre grup, el nombre de gent informada del que es cou a l’Ajuntament de Torà és escàs. El primer error va ser pensar que la nostra actuació al govern al llarg de quatre anys s’explicaria per si sola, que la gent podria veure i valorar els canvis que preteníem fer al llarg del quadrienni.

El segon error va ser, precisament, comptar que teníem quatre anys per endavant i que, per tant, no calia córrer a l’hora de dur a la pràctica alguns dels objectius que ens havíem fixat. A poc a poc i bona lletra. Doncs no. A risc de que la pressa ens fes entrebancar havíem d’haver premut l’accelerador des del primer dia.

Un dels punts en negreta, majúscules i subratllat del programa polític de la CUP ha estat sempre dotar Torà d’un Reglament d’Organització Municipal (ROM) que fomentés la participació ciutadana en un municipi que sempre ha estat políticament poc participatiu. Amb aquest objectiu a finals de la “legislatura” anterior, quan CiU havia perdut la majoria absoluta per les seves desavinences internes, vam redactar i presentar un ROM que, entre altres coses, preveia la participació veïnal en tots els punts de l’ordre del dia dels plens, la creació de comissions municipals sectorials i territorials o la convocatòria de referèndums municipals. Quan aquesta proposta es va votar al ple va ser rebutjada perquè CiU ja havia recuperat la majoria perduda (veure el primer “capítol” d’aquesta “sèrie”). Ara, un cop al govern municipal, volíem que això s’aprovés. No havia d’haver-hi cap problema, era un dels punts pactats amb InTo. Doncs, per allò de fer-ho bé i perquè recentment hi havien hagut canvis en la Llei Municipal, en comptes d’aprovar el reglament en la primera sessió ordinària, vam preferir fer una consulta externa sobre el document i un cop validada la seva legalitat aprovar-lo sense por a que pogués ser revocat a la primera al·legació que ens presentessin. Total, que quan ens vam tenir la certesa de que tot estava correcte el vam portar a ple... i no es va aprovar! Vist ara, sembla clar que hauria estat millor aprovar de manera immediata el ROM i, per exemple, posar en marxa diferents comissions municipals. Això hauria estat més efectiu, en el cas que el govern posterior hagués mantingut els mecanismes de participació ciutadana endegats, o si més no més pedagògic, en el supòsit que els hagués suprimit.

La causa de la no aprovació esmentada, que va ser segurament l’exemple més representatiu del nostre fracàs, cal buscar-la en el fet que la majoria de govern va durar menys d’un any. Poc després de que el cap de llista dels Independents, Magí Coscollola, prengués possessió de l’alcaldia el número 4 de la seva candidatura, Jaume Garrabou, va demanar una llicència d’obra que no s’ajustava a l’ordenament urbanístic del municipi. Naturalment, no se li va donar i l’interessat va iniciar la seva particular croada d’al·legacions i recursos contra l’Ajuntament. Això no hauria tingut especial importància si, al cap d’uns mesos, el número 2 de la llista independent no hagué dimitit, fet que va provocar l’entrada a l’Ajuntament, i efímerament a l’equip de govern, d’una persona que tenia presentats recursos contra acords municipals. La inestabilitat tornava a estar garantida i, al cap de poc, ja es veia que tot plegat acabaria en una moció de censura, que va arribar a primers de 2005 i que va retornar CiU al govern municipal. (més informació clicant aquí). El govern de coalició d’InTO i la CUP havia durat vint mesos, dels quals més de la meitat en una minoria de facto, i acabava amb un balanç totalment estèril als ulls de la ciutadania. El curiós del cas és que CiU tornava a governar gràcies a integrants de la candidatura que el 2003 havia aconseguit visualitzar-se com el vot útil per acabar amb anys de governs convergents.

El cas és que els dos anys següents van ser, una altra vegada, farcits de bronques i episodis surrealistes (llegiu les cròniques de les sessions plenàries sobre portada d'aigües a Cellers o sobre el transport escolar) i, a finals dels seu segon mandat, Valls va anunciar que no optaria a la reelecció.

D’aquesta manera, CiU va presentar-se a les eleccions de 2007 amb una llista “nova”. Nova entre cometes perquè, si bé canviava tots els integrants respecte als darrers vuit anys, els cinc primers noms ja havien estat regidors en diferents períodes dels anys 80 i 90. Independents per Torà va convertir-se en ERC, mantenint el mateix cap de llista. Per la nostra banda, la CUP va presentar-se per tercera vegada consecutiva, tornant a posar (error!) de cap de llista el titular d’aquest bloc. D'aquesta manera CiU aconseguia presentar-se com l'única de les candidatures que era aliena als merders que els últims anys havien sovintejat a l'Ajuntament.


El resultat de tot plegat: CiU va obtenir 458 vots (61,89% dels vots vàlids) i 6 regidors, ERC 153 vots (20,68%) i 2 regidors i la CUP es va enfonsar amb només 92 vots (12,43%) i un regidor. Vist en relació als resultats de quatre anys enrere, i amb 36 electors menys al cens, CiU va guanyar 66 vots, ERC en va perdre 86, la CUP en va perdre 81 i la suma de l’abstenció, els blancs i els nuls en va augmentar 62. Tot i que mai se sap qui vota què i, per tant no en podem tenir la certesa, sembla que CiU va guanyar vots a ERC i que la CUP va perdre’ls per la banda de l’abstenció. Una altra dada que apuntaria en aquesta mateixa direcció seria el clar augment de l’abstenció entre els sectors més joves de l’electorat, que el 2003, en plena mobilització antirepressiva, havien participat massivament a les eleccions i que el 2007 van preferir quedar-se al bar.

2 comentaris:

Josep Llorenç i Blat ha dit...

Bon dia i bona hora,

i ara, què fareu? Quina serà la següent anotació al blog?

Desitjo, necessito més aviat, que us vagi millor. Que sapigueu trobar el punt de connexió amb un electorat que, vist què fan, no té ganes de grans transformacions i sí d'alimentar-se, dormir i, sobretot, que li treguin les castanyes del foc abans de menjar-se-les. Això de les castanyes no té res d'especial, fan igual pertot arreu on mireu, volen viure més còmodament: sense permisos municipals, ni impostos, ni obligacions... Com gairebé tothom que té condició humana, oi?

Pel que fa a la participació hauríem d'activar les enquestes d'Internet i que els acords de ple fossin el resultat de la participació del poble en els fòrums que cal obrir, sempre que la participació sigui oberta a la població de manera voluntària i que el resultat obtingut d'una votació sobre un tema concret, s'agafi com a vinculant per al grup que la promou, la consulta, és a dir, la CUP.

Salut i República de Catalunya!

Miquel ha dit...

Per tot plegat, aquest 2011 la CUP més que mai!