21 març, 2012

Apunts de zoologia.


És una de les espècies més impressionants de l’avifauna dels Països Catalans i, si acceptem acríticament el que diuen els llibres d’ornitologia, el rapinyaire nocturn més gran d’Europa. Per la seva posició a dalt de la cadena tròfica, el duc (Bubo bubo) es considerat un superpredador, capaç de caçar una gran varietat de mamífers i aus, incloent-hi altres rapinyaires nocturns i diürns. La presència del duc no només és beneficiosa per a l’equilibri dels nostres ecosistemes, especialment dels boscos de muntanya mitjana, i un bioindicador de la seva qualitat sinó que també és positiva per a l’agricultura, per la gran quantitat de conills i rosegadors que pot eliminar. Malgrat això la principal amenaça a aquesta espècie, junt amb la destrucció del seu hàbitat, és la persecució directa fruit de l’animadversió humana cap als rapinyaires nocturns.

Una de les dificultats a l’hora de recuperar espècies en perill d’extinció a partir d’uns pocs individus, ja sigui perquè es tracti de poblacions aïllades amb un nombre reduït d’exemplars o perquè es vulguin reproduir en captivitat, és la pèrdua d’aptituds causada per la consanguinitat, com a conseqüència de successius creuaments entre individus propers. És el mateix que succeeix a les famílies reials de mig món. Per a solucionar aquesta problemàtica és necessari augmentar la diversitat genètica amb la incorporació al grup d’individus de fora del cercle endogàmic. En cas contrari la descendència va degenerant fins a obtenir individus incapaços de competir en igualtat de condicions amb els exemplars sans de la mateixa espècie o d’altres que ocupen el mateix nínxol ecològic. Serveixen, això sí, per a fer el paperot en muntatges moderns pretesament medievals –qui no ha vist mai cap simulacre de falconeria en una fira, al costat d’embotits i formatges artesans i de les omnipresents coques de Perafita?- o en bufonades medievals amb mitjans moderns –com ara fotre el mussol davant d’un teleprompter la vigília de Nadal.




La introducció d’espècies al·lòctones, animals o vegetals, comporta greus efectes sobre el medi que les rep. Tot i que no és un fenomen nou –un insecte americà, la fil·loxera (Dactylospharea vitifoliae), va arruïnar la vinya catalana fa més de cent anys- en les darreres dècades han proliferat les problemàtiques causades per espècies invasores com el silur (Silurus glanis), el visó americà (Neovison vison), la tortuga de Florida (Trachemys scripta), el cranc de riu americà (Procambarus clarkii), el coatí (Nasua nasua), el musclo zebrat (Dreissena polymorpha), el mosquit tigre (Aedes albopictus), el cargol poma (Pomacea sp.) o la vespa asiàtica (Vespa velutina). Al no disposar de depredadors naturals aquestes espècies poden convertir-se en autèntiques plagues, que amenacen la biodiversitat dels ecosistemes autòctons, motiu pel qual s’han d’eradicar del medi on han estat introduïdes.

Les diferents administracions amb competències en medi ambient en els diferents trossos d’aquest país tenen plans per a reduir o eliminar les espècies invasores, animals i vegetals, que alteren el medi natural. Així, per posar un exemple, la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori del Govern Balear fa temps que va iniciar una campanya per a capturar, vius o morts, els nombrosos exemplars de coatí existents a Mallorca, especialment a la Serra de Tramuntana. Resulta curiós que el govern que persegueix amb insistència aquest petit mamífer, introduït al medi per l’alliberament irresponsable d’exemplars adquirits com a mascotes, sigui el mateix que ha col·laborat en les activitats depredadores a les Illes d’un rapinyaire al·lòcton, introduït fa 15 anys a la principal família de mascotes invasores, presumptament per a combatre els efectes degeneratius causats per la consanguinitat.

Per quin estrany motiu els governants autonòmics dels diferents trossos d’aquest esquarterat país nostre consideren que el duc al·lòcton (Urdangarin Liebaert), en espanyol buho real, és menys perjudicial que altres espècies invasores? Per què no només no l’han combatut sinó que li han obert les portes del galliner? Possiblement hi hagi un punt d’esnobisme: de la mateixa manera que molts burgesets reneguen de la llengua pròpia del país perquè queda més fi parlar la de l’imperi i frisen per compartir esquiades, a la neu, a l’aigua o al matalàs, amb inútils de sang blava, també consideren que muda més tenir una anaconda verda (Eunectes murinus) de vuit metres en un terrari al xalet que una humil sargantilla de paret (Podarcis muralis) dins d’un capsa de sabates. A més, dins dels sectors socials que controlen el poder polític i econòmic als diferents trossos de país hi podem trobar un bon nombre d’individus per als quals ni la destrucció del medi no ha estat mai un obstacle ni el saqueig insaciable un fet aliè.

Cal tenir la certesa que algun dia, si abans no deixem que ens extingeixin com a poble, al llarg i ample d’aquest país nostre les coses canviaran el suficient per a esdevenir un estat nacionalment lliure, socialment just i ecològicament ric –la parauleta sostenible em fot una mica d’al·lèrgia. En uns Països Catalans lliures d’espècies invasores de tota mena de pèl i ploma hauríem d’oblidar-nos de les alteracions al medi provocades per tota aquesta fauna? No; ens agradi o no totes les bestioles esmentades, i moltes més que em deixo, també han format i formen part de la nostra història i els pobles que obliden els errors del passat estan condemnats a repetir-los. Ara que de qualsevol tema en fan un centre d’interpretació, seria interessant tenir un espai on se’n museïtzés el seu procés d’expansió, combat i extermini. Hauria de ser un lloc suficientment gran per a encabir-hi exemplars, engabiats o taxidermitzats, de les principals especies al·lòctones i dels endemismes botiflers de les diferents regions del país. Un lloc com Marivent, per posar un exemple qualsevol. 

1 comentari:

Jordi Vilaseca ha dit...

Ostres, Josep Anton, m'has sorpres amb aquest article sobre fauna varis.
Aviat haure d'agafar el diccionari per poder sefuir los teus articles.
Totalment d'acord en lo de fer en algun lloc una exposició amb tot el ramat de botiflers per què ningu ho oblidi. També és podria titular: " Memorial de la transició".
No t'acabo d'entendre amb lo de l'al·lergia de la paraula, "sostenible". Dins el meu entendre, em sembla molt adequada. La foto estupenda. Felicitats!