El trist espectacle de Talarn

Tristíssim l’espectacle escenificat les darreres setmanes a Talarn, i per extensió al Pallars Jussà. Breument: l’anunci de tancament de l’acadèmia militar espanyola que hi ha en aquest municipi ha provocat protestes, encapçalades pels alcaldes de Talarn (d’ERC-RCat) i de Tremp (municipi membre de l’Assemblea de Municipis per la Independència), amb el suport del Consell Comarcal i de la Diputació (també adherida a l’AMI), que s’oposen a la marxa dels militars espanyols del Pallars per l’impacte econòmic negatiu que tindria a la comarca. Un guió tragicòmic que faria les delícies del públic espanyol si aquest no estigués prou distret amb les patètiques aventures de la família del seu reietó. Però en el cas de Talarn el trist no és el guió sinó l’escenari. Un escenari que mostra impúdicament la misèria política d’aquest (tros de) país, i no em refereixo als responsables polítics municipals –o, com a mínim, no només i no principalment.

El municipi de Talarn va arribar al seu sostre demogràfic l’any 1830, amb 807 habitants. Des d’aleshores, tot i algun repunt puntual, ha patit una davallada demogràfica considerable: 768 h el 1860, 596 el 1900, 553 el 1960, 436 el 1981, 397 el 2009. Una evolució, per desgràcia gens excepcional: ha succeït el mateix a centenars de municipis de les comarques interiors i de muntanya d'arreu dels Països Catalans.Tenim mig país abandonat, entre altres motius pel seu escàs pes electoral, i això suposa tenir molts municipis i comarques disposats a agafar-se a qualsevol merda que aporti quatre rals a la migrada economia local.

La reacció de les institucions pallareses no ens hauria de sorprendre... si coneguéssim una mica el país. Sovint, però, quan es parla de “la totalitat” o “del conjunt” dels Països Catalans (o la majoria de vegades de Catalunya) el què es té al cap no és el país sinó el mapa (i la majoria de vegades amputat). A l’hora de pensar el país hem mirar-nos-el sencer però també “ple”, “en 3D” -tenint en compte el que hi ha, i el que no,  dins del mapa: població, territori, economia, infraestructures, serveis...- i “en moviment” –prescindint de fotos fixes fruit de problemàtiques i moments concrets.

Això hauríem de tenir-ho molt present també a la CUP a l’hora de definir el nostre projecte. A l’hora de les mobilitzacions sovint hem coincidit –i haurem de continuar fent-ho- amb moltíssimes entitats i plataformes amb objectius molt específics. Hauríem d’evitar, però, caure en les limitacions pròpies dels moviments socials i/o sectorials. Per visualitzar-ho amb un exemple proper a l’inicial: fa pocs anys un projecte de pistes d’esquí i les conseqüents urbanitzacions col·laterals planava sobre la Vall Fosca, amb el suport de part de la població local, que veia en l’estació una solució econòmica per a la zona, i amb l’oposició de col·lectius conservacionistes i d’algunes organitzacions polítiques, que en criticaven l’impacte ecològic. Finalment la crisi va aturar el projecte, facilitant l’objectiu dels conservacionistes, però sense donar resposta a la principal qüestió que caldria plantejar des de la política, i més encara des d’aquells sectors oposats al complex: quin és el futur que es vol per a la vall?

Des de l’esquerra independentista és més fàcil formular propostes de caire estratègic, a llarg termini, que dins dels marges del sistema jurídicopolític vigent. En un país veritablement lliure i democràtic haurem de decidir quin model de país volem –territorialment més equilibrat, posem per cas- i les institucions hauran d’actuar en conseqüència –transvasant els grans consumidors industrials d’aigua de les conques deficitàries a les excedentàries, per exemple- sense estar sotmesos al dictat dels mercats. Significa això que, en un exercici de transversalitat mal entesa, hem de prescindir de plantejar propostes concretes per a combatre problemes concrets –en aquest cas els greus desequilibris territorials- fins l’endemà de la independència? De cap de les maneres; fer-ho significaria renunciar a fer política.

En contra del què prediquen quan pidolen vots rurals, els partits polítics que han gestionat l’autonomia d’aquest tros de país (i molt especialment la coalició que hi ha governat més temps) no han fet mai cap aposta clara per a atenuar les diferències territorials existents. A primers dels 80 Jordi Pujol anava al Japó a buscar fabricants de motos o de teles que volguessin instal·lar-se a Catalunya. Ara Mas festeja Adelson per a col·locar l’Eurovegas al Baix Llobregat. Mentrestant i al marge d’inversions privades, en 30 anys d’autonomia s’han creat un nombre considerable d’organismes i ens diversos, empreses públiques, equipaments de tota mena, molts d’ells amb l’etiqueta grandiloqüent de “nacional”. D’acord que és normal que la majoria d’aquestes coses “nacionals” se situïn a Barcelona, en tant que capital, o a les grans concentracions urbanes, on pugui haver-hi la majoria d’usuàries, però calia posar-ho pràcticament tot a l’àrea metropolitana? El Centre d’Alt Rendiment esportiu, l’Escola de Policia o el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya no haurien tingut un impacte econòmic molt més gran a Vilaller, a Mas de Barberans o a Gósol que a les seves actuals seus vallesanes?

En aquest (tros de) país hem tingut presidents que han presumit d’haver estat capaços de desplaçar 10.000 quilòmetres les inversions d’Honda, de Yamaha o de Sony, del Japó a Catalunya, i en canvi, no han pogut o volgut moure 150 quilòmetres uns centenars de llocs de treball, fins al Pirineu o a les Terres de l’Ebre. Si ho haguessin fet avui potser podríem dir que l’alcalde de Talarn és un botifler o que el de Rasquera és un flipat que ven fum. Vist com tenim el pati, però, abans de dedicar qualificatius afectuosos als respectius responsables municipals, hauríem d’apuntar una mica més amunt.

Ah, i per si no ha quedat prou clar: fora, i com més aviat millor, tots els militars estrangers de Talarn. I de Cabrera, de Bétera, de Montlluís, de...