El Pont de Montanyana decideix?

“Tras dejar claro que creo que lo del #LAPAO es idiota, pregunto: Catalunya ha hecho cuanto podía para hacerse querer por sus vecinos?”, preguntava al twitter l’exdiputat i exconvergent Ignasi Guardans. Coneixent el perfil espanyolista del personatge, el sentit de la piulada podria entendre’s com una crítica cap al poc interès posat pels pobladors d’aquesta comunitat autònoma per a caure simpàtics a “la resta dels espanyols”, i fins i tot podríem trobar-hi alguna semblança amb les exigències a TV3 de “respecte als símbols de la comunitat” fets des de la sucursal del PP al País Valencià. Més enllà d’especulacions sobre el què Guardans creu que caldria fer per a guanyar-nos l’amor veïnal, i veient també les respostes d’alguns dels seus detractors, i formulada no en clau espanyola sinó pensant en el conjunt dels Països Catalans, la pregunta és bona: Catalunya ha fet (fa) tot el què pot per a “fer-se estimar pels seus veïns”?

Sembla més que evident que en trenta anys de presumpte autogovern cap de les comunitats autònomes dels Països Catalans ha prioritzat l’establiment de relacions constructives -en el sentit de construcció nacional, de projecte polític per al conjunt del país- amb les regions connacionals veïnes. Un fet lamentable que no ens hauria de fer caure, però, en una visió paternalista principatina; l’èxit o el fracàs de l’assumpció dels Països Catalans com a marc nacional és responsabilitat, per igual, dels ciutadans i ciutadanes d’arreu del país (i de les entitats on participen, dels partits que voten, de les institucions que els representen...). Per què hauria de ser més “culpable” del “fracàs dels Països Catalans” un votant convergent d’Organyà que un del Bloc de Benidorm, un “socialista” de Llucmajor o un pepero de Fornalutx? El mateix podríem dir dels partits polítics dels diferents territoris del país i d’entitats de tota mena que tenen la pròpia comunitat autònoma (i/o l’estat) com a àmbit geogràfic de referència. I encara caldria afegir-hi aquells que, des dels partits espanyols i des de les institucions que controlen, especialment des de la Generalitat Valenciana, han treballat activament i insistent per atiar els conflictes veïnals. Potser si hi ha alguna zona del país que és menys culpable i més víctima de la manca d’estima veïnal és precisament la Franja.

La Franja de Ponent no és un territori homogeni sinó un conjunt de municipis i comarques que només tenen en comú el fet de ser territoris catalanoparlants sota administració aragonesa. La Franja no és una entitat territorial reconeguda oficialment, amb una administració específica, i per tant no és tampoc un subjecte polític de l’ordre de les autonomies, i els seus habitants són una minoria lingüística, cultural i nacional en les totes les divisions administratives supracomarcals de que formen part. Per una simple qüestió demogràfica, els habitants de la Franja no tenen ni les eines de que disposen les institucions catalanes de la CAC, del País València o de les Illes, tant limitades i criticables com es vulgui però que han permès aplicar polítiques imprescindibles com ara la immersió lingüística a l’escola. És respecte a les zones com la Franja que la pregunta de Guardans sobre l’actuació de la Catalunya autònoma pren més sentit.

 

 

L’ambigüitat i la feblesa han estat les principals característiques de l’actitud majoritària que des de la CAC –des de les institucions oficials fins els mitjans de comunicació, passant pels partits i les entitats de tota mena- s’ha tingut amb la Franja. Actitud que contrasta amb la posició dura i unànime mantinguda des de l’Aragó –des de l’extrema dreta espanyolista a l’esquerra independentista aragonesa- on, amb la divisió territorial espanyola de 1833 a favor, ningú no en qüestiona la “aragonesitat”. Així des d’aquest costat de frontera autonòmica sovint es parla de la Franja com un territori de límits geogràfics imprecisos, d’on tan aviat es deixen fora poblacions catalanoparlants com se n’inclouen algunes que no ho són, prescindint de l’únic motiu pel qual la Franja és la Franja –la intersecció entre l’àrea lingüística catalana i l’administració aragonesa- i reduint-la a una mena de zona fronterera de l’àrea comercial de Lleida. Això s’ha vist en el tractament fet des del costat “català” de la major part de temes que han protagonitzat les relacions catalanoaragoneses dels últims anys. La recurrent polèmica per les obres d’art del Museu de Lleida és l’exemple més clar d’aquesta d’actitud: unanimitat des de l’Aragó espanyol(itzat), reclamant que “es retornin” les obres a un lloc on mai no han estat, i cagadubtisme català, on des de la conselleria de cultura del govern Maragall i des d’alguns cercles capellanescos ja s’entregaven les peces a canvi de res, precisament en nom del bon veïnatge, mentre que els sectors contraris a la disgregació del museu han basat la seva postura en la legalitat de les adquisicions, sense aprofitar la polèmica per a reivindicar la catalanitat de la Franja i per a criticar l’arbitrarietat de la divisió provincial de 1833. Tant costa de dir que les obres d’art de la Franja no s’han d’enviar a l’Aragó perquè cal considerar-les catalanes i que, en canvi, les poques procedents de l’Aragó es poden permutar per peces catalanes conservades en museus espanyols. Una mica de pedagogia nacional, hòstia! Cert que això  aixecaria molta polseguera, que els espanyolistes dirien que som “expansionistes” i “imperialistes” –ja ens ho diuen igualment, i a sobre els franquistes ens diuen nazis- i bla, bla, bla... però deixaria clar als franjolins -el gentilici també és artificial- que se’ls considera part d’aquest mateix país, que sí que els hi volem. Evidentment, al marge de l’exemple més mediàtic d’aquestes relacions, aquesta consideració cap als habitants de la Franja s’hauria de tenir amb la mateixa coherència en els temes que afecten la vida quotidiana de la població, com ara facilitar-los l’accés als diferents serveis públics d’aquest costat de la Noguera Ribagorçana i de l’Algars.

El Pont de Montanyana és, segurament, el lloc on es posa de manifest l’arbitrarietat de la divisió provincial de 1833. Una fita al mig del carrer recorda que part d’aquest poble ribagorçà és oficialment “aragonès”, mentre que la zona més oriental és oficialment catalana (i “pallaresa”); fins i tot algunes persones poden creuar la “frontera” sense sortir de casa. Els límits geogràfics entre Catalunya i Aragó ha estat canviants al llarg de la història, per tant fos quina fos la divisió territorial adoptada hi hauria arguments històrics suficients per a donar munició als seus respectius detractors. El cert és que avui la identificació majoritària de la població es correspon amb (i és fruit de) la divisió administrativa: la immensa majoria de la gent de la Franja, malgrat parlar català, se sent aragonesa. Això durant anys no ha tingut massa importància, era una ratlla prima dins del mapa espanyol. Ara, amb el debat sobre la independència d’una part de país sobre la taula, ja no es tracta de ser d’una província o una altra (amb el risc que la diputació s’enfadi i no pagui l’enllumenat de la plaça), ara el tema agafa una altra dimensió: si fins ara podia ser una difusa zona de transició entre “dues comunitats” d’un mateix estat, en un futur la Franja –o, més ben dit, els seus pobles, perquè la Franja jurídicament no existeix- hauran de plantejar-se si volen ser l’extrema perifèria d’una Espanya decadent i empobrida en tots els sentits –inclòs el lingüístic- o ser part integrant d’una nova República catalana. En aquest nou escenari el govern regional aragonès, amb la llei de llengües, convida la gent de la Franja, que parla català i es considera aragonesa, a menystenir i renunciar a la seva llengua. Si des de la Catalunya autònoma es tingués una visió realment nacional del procés que s’afirma voler impulsar, caldria deixar de fer conya amb el lapao i començar a fer passos ferms i decidits perquè els habitants de la Franja superessin aquesta dicotomia en sentit contrari al desitjat a Saragossa.