En contra del què
alguns tenien al guió, la reivindicació de la nació catalana sencera es va fer
sentir amb força dissabte passat al Camp Nou, en boca de diversos
participants al Concert per la Llibertat. Va explicitar-ho, entre altres, Francesc Ribera; abans d’esmentar
l’exèrcit de la cultura, en la part menys reproduïda de la seva magnifica intervenció,
el soldat Titot va ser, com sempre, molt clar: “Una nació està per damunt de resultats
electorals concrets, d'analfabets que legislen sobre la llengua i de partides
de corruptes que saquegen del treball del poble. I la nostra nació és la de
Ramon Llull, la d'Ausiàs Marc, i va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar”.
L’Esquerra
Independentista –que, no ho oblidem, durant dècades ha estat l’únic
independentisme que hi havia en aquest país- ha defensat sempre la
independència, el socialisme i la unitat nacional dels Països Catalans. Això és
compatible amb la participació en la creació d’un estat català independent que inicialment no inclogui la totalitat
del país? Al meu entendre sí. En conseqüència, si es donés al cas, no només
votaria afirmativament en un hipotètic referèndum d’autodeterminació del
territori de l’actual comunitat autònoma de Catalunya sinó que faria el mateix
en qualsevol tros d’aquest país que m’inclogués al cens electoral. Tant se val
que el territori a independitzar fos la comarca administrativa de la Segarra,
els antics comtat d’Urgell o ducat de Cardona, la nonada vegueria de Ponent (o,
si fos el cas, la central), l’àrea bàsica de salut de Calaf, la província de
Lleida, el partit judicial o el bisbat de Solsona, el territori de l’Associació de Municipis de la Vall del
Llobregós o la zona atribuïda al concessionari més proper de la xarxa de
distribuïdors oficials de la John Deere. Tampoc no se m’acut cap motiu per a
oposar-me a la independència de qualsevol tros d’aquest país que no m’inclogui;
per què hauria d’estar en contra, si es donés el cas, de que la Catalunya Nord
s’alliberés de França o Formentera d’Espanya? Evidentment com més gran fos el
tros de país que pogués fugir de les urpes de l’Estat espanyol, o del francès,
millor. De la mateixa manera, també
votaria que sí a la independència encara que el model social i polític que en
pogués resultar no fos inicialment tot
el lliure i just que caldria. I, dit sigui de passada, dubto que alguns dels
que diuen defensar primer la independència i després la ideologia fessin el
mateix si el model d’estat a construir no coincidís amb el seu.
Perdem 3 a 0. No
hem assolit cap dels tres objectius formulats en el clàssic lema de l’Esquerra
Independentista. Deixar passar la oportunitat d’assolir la independència d’un
tros de país perquè aquesta no inclou la totalitat de la nació és com xutar
fora un penal –com feliçment va fer un intel·lectual d’un exèrcit aliè durant
el recital brasiler de Maracanã- amb l’argument que l’objectiu és guanyar i no
pas perdre 3 a 1.
Tornem al milicià
Titot: “Fa cosa d'un mes, parlant a Mallorca amb un amic, em deia: "Si
podeu fer un estat, feu-lo, però feu-lo ample i llarg i deixeu les portes
obertes. La llibertat no serà completa si no és lliure la nació completa".
Doncs això, no ens estem de fer gol si en tenim la més mínima ocasió, però
siguem ben conscients que marcant el 3 a 1 no guanyem el partit, sinó que només
fem el primer pas, imprescindible però insuficient, per a una remuntada
històrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada