Retallades rurals.

“Les retallades castiguen els més febles”. Aquesta afirmació, que hem sentit moltíssimes vegades, pot aplicar-se en referència al nivell socioeconòmic de les persones afectades –potser el més evident- però també en funció de molts altres factors: de gènere, d’origen, d’edat, de salut, de necessitats específiques fruit de problemàtiques concretes, etc... Aquesta major afectació envers els febles no només és dissortadament certa respecte les persones, sinó que també ho és quan parlem de territoris.

Cada setembre, a l’inici del curs escolar, assistim al degoteig de notícies d’escoles rurals que ja no obriran més les portes, en molts casos després d’una agonia d’anys i d’uns últims mesos, des del període de preinscripcions, buscant canalla desesperadament per a evitar-ne el tancament definitiu. Ara, a diferència de les dècades dels 70 i 80 del segle passat, en què aquest fenomen va donar-se de forma massiva, no estem parlant de moltes escoles i no podem pas dir que aquest fet no respongui a la lògica; és evident que no té sentit mantenir oberta una escola en un poble on no hi queden nens i nenes i on, el que és pitjor, l’escàs nombre de persones joves que hi viuen fa que no hi hagi perspectives de canviar la tendència en un futur proper. Respecte a la relació entre el progressiu despoblament de molts nuclis rurals i la manca de serveis públics bàsics de proximitat, però, potser caldria que ens preguntéssim què va ser primer, si l’ou o la gallina. Per a fixar o mantenir la residència en determinats nuclis rurals s’ha de tenir el cotxe a sota el cul per anar a treballar, a comprar o a fer la majoria de gestions. Si a sobre hi afegim l’allunyament dels serveis que depenen de les administracions públiques, especialment la sanitat i l’ensenyament, per a seguir vivint al poble cal exercir un plus de militància local.

En el cas de l’ensenyament, el tancament d’escoles rurals va veure’s compensat amb la posada en funcionament de línies de transport i de menjadors escolars gratuïts per a l’alumnat d’ensenyament obligatori. Ara això s’acaba però, curiosament, no per a tothom sinó que els retalladors del sector s’acarnissen especialment en els alumnes d’una part dels pobles més desvalguts, aquells que en el seu moment van ser agregats a altres municipis d’on reben ara els serveis escolars. L’any en que el Parlament de Catalunya ha aprovat una declaració de sobirania, el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de dalt ha decidit començar a aplicar l’article 82 de la Llei Orgànica d’Educació estatal, que estableix que, per tal de garantir la igualtat d’oportunitats en el món rural, “en les zones rurals en què es consideri aconsellable, es pot escolaritzar els nens en un municipi pròxim al de la seva residència per garantir la qualitat de l’ensenyament. En aquest cas les administracions educatives han de prestar gratuïtament els serveis escolars de transport i, si s’escau, menjador i internat”. Gratuïtat per als serveis de transport i menjador escolars si els nens i nenes s’escolaritzen en un municipi pròxim... però no si ho fan en un altre nucli del mateix municipi.

 

 

Per al Departament d’Ensenyament que un alumne de Montclar d’Urgell, Concabella, Alentorn o  Llesp es desplaci a Agramunt, les Pallargues, Artesa de Segre o el Pont de Suert, les seves respectives capitals municipals, no necessita cap mesura per a garantir-li la igualtat d’oportunitats, a diferència d’altres alumnes d’algunes d’aquestes escoles que, tot i viure més a prop, tenen dret a transport i menjador gratuït pel fet de pertànyer a altres municipis. Per als caps pensants del Departament d’Ensenyament que un alumne d’un nucli agregat s’hagi de desplaçar a la seva capital municipal és exactament igual a que una alumna lleidatana del Passeig de Ronda hagi d’escolaritzar-se a l’avinguda Rovira Roure; tant els fa que dues poblacions del mateix municipi puguin estar a més de 50 km, com passa per exemple a Tremp. Per a assessorar Rigau es deu valorar més l’encert a l’hora d’escollir carnet que tenir uns mínims coneixements geogràfics.

Si, des del punt de vista demogràfic, el tancament d’escoles rurals suposa certificar l’ingrés d’un poble a la UCI, la supressió de la gratuïtat del transport i del menjador equival a tancar l’aixeta de la respiració assistida. De moment el malalt sembla que no s’acabarà de morir del tot perquè hi ha institucions -incloses les suprimibles diputacions provincials- que, malgrat no tenir competències en ensenyament, han assumit part del cost de les bombones d’oxigen.

Fa mig any Joana Ortega va sorprendre’ns amb l’anunci de la fusió dels quatre municipis de les valls d’Àneu (Alt Àneu, Esterri, la Guingueta i Espot) en un de sol. Aquest hipotètic nou municipi seria, amb 431,98 km2, el més gran de la Catalunya presumptament sobirana. Segons la vicepresidenta el procés d’agregació seria voluntari i la Generalitat oferiria incentius a la fusió. En cas d’haver-se dut a terme la fusió, el primer “incentiu” que haurien rebut la vintena llarga de pobles dels municipis d’Alt Àneu, la Guingueta i Espot, que ja tenen com a escola de referència la d’Esterri, hauria estat l’amenaça de perdre les ajudes de transport i menjador escolars dels seus alumnes.

El procés polític que està vivint actualment aquest (tros de) país, a banda d’engrescador, ens obliga a repensar-ne el model. És obvi que si aconseguim construir un nou Estat hem de fer tot el possible per a que aquest sigui molt més lliure i molt més just que el que patim actualment. Però territorialment... el volem igual de desequilibrat? O en això no hi hem pensat?

Foto: Biosca, a la vall del Llobregós, va tancar l'escola el 2012, després de molts anys de salvar-la pels pèls.