I si això dels Jocs olímpics fos l’hòstia?

El passat 10 de novembre els habitants de Munic, Garmisch-Partenkirchen, Traunstein i Berchtesgadener Land van rebutjar en referèndum la possibilitat d’acollir els Jocs Olímpics d’hivern de l’any 2022. La majoria de mitjans de comunicació catalans van tractar de resquitllada aquest tema, destacant menys el fet de sotmetre a referèndum vinculant un projecte que afectava el desenvolupament de l’Alta Baviera que les possibilitats que aquesta renúncia podia suposar per a les possibilitats de la candidatura Barcelona–Pirineu de ser escollida seu d’una edició posterior dels jocs.

 

 

Si en un primer moment l’accés de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona el 2011 podia fer pensar que posaria fi a la tradició “socialista”, iniciada pel sinistre Narcís Serra, de vincular el model de ciutat a esdeveniments de projecció publica internacional (real, com els Jocs Olímpics d'estiu de 1992, o imaginària, com el Fòrum Universal de les Cultures 2004),  aviat va confirmar que mantindria el model, ratificant un projecte anunciat un any abans pel seu predecessor Jordi Hereu, però que molt bé podia ser un acudit de Pasqual Maragall, de Joan Clos o fins i tot del mític Joan Pich i Pon: presentar la capital catalana com a candidata a l’organització dels Jocs Olímpics d'hivern de 2022, amb el nom de Barcelona-Pirineu.

Segons Trias, la retirada de Munic de la candidatura per organitzar els Jocs d'Hivern de 2022 fa que la candidatura barcelonina estigui més ben situada per a organitzar l'edició del 2026, per una qüestió de rotació continental.  També segons l’alcalde de Barcelona el projecte compta amb “suport de tots els alcaldes del Pirineu” –tots, inclosos els de Montanui, Gósol i Puigbalador?-, que només hi veuen avantatges i que demanen inversions tant en infraestructures com en polítiques de promoció de l’esquí –inversions que s’haurien de fer en detriment d’altres?- i que prescindeixen dels motius pels quals els bavaresos  han votat contra la candidatura muniquesa: l’increment del deute públic, els danys per al medi ambient per la necessitat de noves infraestructures o l’encariment dels preus de l’habitatge, entre altres.

 

 

Al projecte de Trias no li convé debat públic, ni referèndums que obliguin als ciutadans a plantejar-se pros i contres –per cert, en una hipotètica consulta votarien tots els pirinencs, inclosos els de Sopeira, Cornellana i Molló, o només els de Puigcerdà, Alp i Collserola?- sinó unanimitats. Que les diferents institucions, partits polítics i grups mediàtics beneeixin acríticament totes les mostres d’entusiasme olímpic, fins i tot aquelles en els que és imprescindible tapar-se el nas, com ara dedicar una avinguda al carnús del  Samaranch. 

 

Fem un exercici d’imaginació: suposem per un moment que fos cert que, tal com ens volen vendre, els jocs olímpics fossin una “oportunitat per al territori”. El procediment a seguir per a aconseguir-los no hauria de ser la seguit fins ara: una candidatura parida a mida d’un parell d’estacions molt concretes –qui són els propietaris de les estacions de la Molina i Masella?- i impulsada per l’ajuntament de Barcelona i uns quants ajuntaments pirinencs, amb el suport de la resta d’institucions de la comunitat autònoma de Catalunya. El planejament i el desenvolupament del Pirineu no pot dependre de mitja dotzena d’ajuntaments, entre ells el de Barcelona; no pot pas ser que una “oportunitat única per al territori” depengui de si Alberto Fernández Díaz s’aixeca o no amb el peu esquerre.  El procediment correcte seria, en tot cas, el debat públic amb tots els agents polítics i socials, de tot el territori, de tots els pros i els contres d’un projecte d’aquesta magnitud i en el molt hipotètic cas que s’arribés a la conclusió que els jocs olímpics tenen més avantatges que inconvenients, decidir-ne les seus i subseus des de les institucions supracomarcals que tenen competències en la planificació territorial, buscant que aquesta beneficiés el màxim possible al conjunt del país i en especial a la totalitat de comarques pirinenques. Un cop presa la decisió es podria utilitzar, o no, la “marca Barcelona” per a promocionar un projecte del territori, no a l’inrevés.

Fi de l’exercici; els Jocs Olímpics no són la rehòstia en patinet. Els grans esdeveniments com el que proposa la candidatura Barcelona-Pirineu, o les grans instal·lacions com BCN World –un altre malabarisme toponímic-, cerquen crear un ampli estat d’opinió favorable als seus projectes per a neutralitzar la possible oposició popular a algunes de les accions que volen dur a terme –“Que ens faran malbé una mica la comarca? Buèèèno però si és per a fer els jocs, ves què hi farem...”- i aconseguir que es considerin d’interès públic, si cal legislant a gust del depredador, noves bombolles especulatives i destructores del territori.