Llista única? Que no, pesats!

Aquest país de bornis, en que hi ha gent que limita el seu camp visual a la qüestió nacional i n’hi ha una altra que només té ulls per als temes socials, com si a la majoria de catalanes i catalans no ens afectessin alhora les agressions en un i altre àmbit, ja té la seva cançó de la tardor. La podeu sentir a totes les emissores de ràdio i de televisió, per internet i, fins i tot, als diaris de paper. El tema de la llista única triomfa especialment entre un sector de guerxos, els que només hi veuen de l’ull nacional.

“Una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la declaració d'independència com a primer acte del nou parlament. (...) La candidatura ha de dur inequívocament en el seu programa que, en cas de majoria d'escons al parlament, proclamaran la independència”, diu la lletra original de la cançó. Malgrat que va estrenar-se fa només mig any, a l’assemblea general de l’ANC, a hores d’ara ja en circulen moltes versions, tot i que molts seguidors  incondicionals només en canten la tornada: “Llista única, llista única”.

-No te’n fotis. Fins l’endemà de la independència cal anar units. Es tracta d’aconseguir una majoria parlamentària favorable a la DUI. Després ja decidirem quin model de país volem!

No me’n foto. Una declaració unilateral d’independència requereix una majoria parlamentària, com més àmplia millor –cert-  que és molt més imprevisible amb llistes úniques que amb la participació en dos o tres llistes separades de les forces polítiques parlamentàries favorables a la independència. Els que, fent política ficció, pronostiquen una amplia majoria absoluta d’una “llista única” parteixen d’una premissa falsa: que CiU i ERC tenen més d’1.600.000 vots per a aportar-hi. Cent-vint-i-escaig mil més si fem més ficció que política i hi afegim els de la CUP. El fet que el total de vots independentistes del 9N sigui molt semblant a la suma dels obtinguts a les eleccions al Parlament el 2012 per de les forces polítiques que defensaven el doble sí “confirmaria” aquesta teoria. Hi ha alguns “petits detalls” que sembla que alguns vulguin oblidar: els vots no són “propietat” dels partits sinó de cadascun dels ciutadans i ciutadanes inclosos en el cens electoral, que el “cedeixen” a les diferents llistes electorals pel període (cada cop més imprevisible) que duri la legislatura. El vot delegat pels ciutadans i ciutadanes, en forma de diputats i diputades, és l’únic que els partits i coalicions poden sumar amb una previsió exacta de resultats. Si fem un cop d’ull als resultats de les deu eleccions al Parlament de Catalunya que hi ha hagut des de 1980 veurem que CiU i ERC han sumat majoria absoluta en nou ocasions (en totes menys en les primeres). És a dir, que la “necessitat d’una llista única per a garantir una majoria sobiranista al Parlament” no té justificació històrica. O, com a mínim, no en té sense posar en dubte el sobiranisme d’algun dels partits candidats a formar-ne part...

La darrera versió de la cançó de la unitat ha estat interpretada aquest dimarts a capella per Artur Mas davant d’un públic majoritàriament entregat i d’algun que altre convidat visiblement descol·locat, com ara Junqueras que se’l mirava amb els dos ulls quasi tan oberts com la boca. La proposta de Mas d’avançar les eleccions “només si són per fer la consulta” i de configurar una “llista prou àmplia, transversal i forta, amb un programa  prou clar, que obtingui la majoria en el Parlament i que permeti evidenciar davant del món que Catalunya vol esdevenir un nou Estat” ens situa en un escenari nou, engrescador –la majoria mai no hauríem dit que Mas arribaria tan lluny- però també un pèl trampós: condicionar l’avançament de les eleccions a que els altres –llegiu ERC- s’avinguin a la formació d’aquesta llista de país que les doti del caire plebiscitari, tot recordant que si no és així la legislatura durarà dos anys més, sense saber quina majoria parlamentària recolzarà l’acció de govern...

Però on més grinyola la proposta de Mas és allà on afirma que “si hi ha més d’una llista a favor del sí, n’hi ha d’haver una que per ella mateixa obtingui la majoria absoluta en el nou Parlament”. Amb aquesta afirmació el que fa Mas no és sumar, com diu el títol de la seva conferència, sinó restar vots independentistes. Seguint el raonament del paràgraf esmentat, les paperetes de tots els partits espanyolistes es comptarien, a efectes de consulta, com a vots del No mentre que les de les diferents candidatures independentistes al marge de la “llista àmplia, transversal i forta” no només no se sumarien al teòric munt del Sí sinó que, a efectes pràctics, en tant que dificultarien la pretesa majoria absoluta, engruixirien el No. Es donaria la paradoxa de que una candidatura de l’Esquerra Independentista, com la que promou la CUP i els signants del manifest Crida Constituent, no serien prou bons “perquè es pugui dir i s’entengui a tot arreu que el sí ha guanyat la consulta duta a terme en forma d’eleccions”. Cal recordar, una vegada més, que l’esquerra independentista ha estat durant moltes dècades l’únic independentisme existent en aquest país, amb militants morts, exiliats o empresonats, mentre el sobiranisme parlamentari de l’època maldava inútilment per reformar aquest estat espanyol putrefacte?

-Ja veig que estàs en contra de la llista única, que no vols que tothom sumi per la independència...

Al contrari: estic en contra de la llista única, entre altres coses, per a poder sumar tothom a la independència. La presentació de diferents candidatures, que abastin un ampli espectre ideològic però amb el compromís inequívoc de proclamar la independència en cas de sumar majoria, és l’única fórmula existent per a que el màxim de sectors possibles puguin sentir seu un projecte d’independència, sense haver-lo de vincular a propostes ambigües o allunyades de la seva realitat social. I encara hi ha un altre factor que no podem ignorar: tot i que aquestes eleccions se’ns presentin com a plebiscitàries –en el sentit de ratificar de manera oficial el resultat del 9N- i que se’ns digui que les constituents seran les que hi haurà un any i mig després, a partir del moment en que la majoria social i política opta per la independència el procés constituent es posa en marxa i, per tant, ja estan en joc les característiques del nou Estat. Volem que la futura República catalana sigui una simple còpia catalanitzada de l’Estat que fins ara ens ha tocat patir o volem trencar amb una sistema polític subordinat als interessos dels de sempre? Que no es pensi ningú que això ho començarem a decidir l’endemà de la independència sinó que dependrà de la correlació de forces existent en cadascun del passos del camí. No podem permetre’ns el luxe de que la  independència sigui només la construcció d’un nou Estat. Cal que per a la majoria de la població aquest nou estat sigui millor. “Hem fet camí, però no tot. De fet, queda la part més difícil del camí, la més plena d’obstacles, i la més decisiva. Havent avançat tant, no s’entendria que ara desféssim o aturéssim el camí endegat”.