De vots, escons i territoris

Torna el debat sobre la llei electoral al Parlament de Catalunya. Després d’anys i de debats de sords entre les principals forces polítiques d’aquest (tros de) país, que mai no s’han arribat a posar d’acord a causa de la seva desigual implantació territorial, es vol tenir una llei electoral nova precisament l’any en que s’han de convocar unes eleccions que, malgrat ser legalment autonòmiques, han d’esdevenir plebiscitàries i constituents. Si durant 30 anys no hi va haver acord, malgrat haver-hi en joc només un grapat d’escons d’un parlament autonòmic, n’hi podrà haver ara que ens hi juguem quelcom molt més important?  

Justificacions filosòfiques al marge, el principal obstacle per a un acord sempre ha sigut de caire purament aritmètic. “Sistema alemany, francès, britànic o jamaicà? Quants escons guanyem o perdem amb un o altre model?” Els dos partits que durant anys es disputaven l’hegemonia política institucional –CiU, guanyant per majoria la majoria d’eleccions en la majoria de comarques, i el Psc-PsoE, obtenint molts més vots en aquelles zones on hi ha molta més població- han configurat durant molts anys un escenari d’absoluta incompatibilitat d’interessos electorals que han fet de la Catalunya presumptament autònoma “l’única Comunitat sense llei electoral pròpia”.

“Els socialistes diem sí a una llei electoral, sempre que es respecti que el vot d'un ciutadà/-na de l'Hospitalet tingui el mateix valor que el vot d'un ciutadà de fora de la província de Barcelona. Una persona, un vot.” (“Una persona, un voto”. Celestino Corbacho, polític professional des de fa més de trenta anys).

“Que tots els vots valguin igual” i l’encara més demagògica “una persona un vot” són expressions recurrents en boca d’aquells que més qüestionen l’actual model electoral, o qualsevol que garanteixi uns mínims de representació territorial, sempre i quan l’apliquem al Parlament de Catalunya. És dóna la paradoxa que els més aferrissats detractors de l’aplicació a Catalunya de la legislació electoral espanyola (Ley Orgánica del Régimen Electoral General, coneguda amb l’acrònim LOREG) són els partits espanyolistes com el Pp, C’s i molt especialment el Psc-PsoE que -qui l’ha vist i qui el veu!- va arribar a ser la força més votada a les eleccions al Parlament del 2003, guanyant només en 6 comarques i quedant 4 escons per sota de CiU. La majoria d’aquests abanderats de la justícia electoral no veuen, en canvi, cap inconvenient en el “diferent valor dels vots” d’aquest mateix sistema electoral quan els comicis són estatals i el que hi ha en joc és el govern espanyol.

Una persona, un vot? El sistema electoral actual que té molts defectes, i per tant moltes coses a modificar, no només parteix del principi d’una persona un vot –sí, ja ho sé que el nega a qui no té la ciutadania però no crec que els espanyolistes ploramiques se’n queixin precisament per això- sinó que la LOREG fins i tot ho explicita en el seu article tercer. Tothom que és al cens electoral té només un vot. Que tots els vots valguin igual? Que potser no es computen exactament igual, i per tant valen el mateix, les paperetes d’un partit que les d’un altre, les que voten sí en un referèndum que les que ho fan en contra? Que potser el PSC no hauria tret 9 escons per Girona, ICV 7 a Tarragona, C’s 8 a Lleida i la CUP 26 a Barcelona si cadascuna d’aquestes candidatures hagués aconseguit els vots que va obtenir-hi CiU el 2012?

Val, faig una mica de trampa. Ja sé que el que volen dir els regeneradors de la política com Corbacho és que el cost en vots dels escons en cadascuna de les diferents demarcacions és molt diferent. Sí, és cert. I què? Això passa sempre, no només en diferents demarcacions sinó també a la pròpia circumpscripció entre els partits majoritaris i els que freguen el topall mínim. El problema no és que zones amb poca població puguin tenir representació parlamentària –cosa que amb circumscripcions provincials tampoc no s’assegura del tot- sinó l’ existència en aquest (tros de) país d’àmplies zones deprimides. Un dels objectius que s’hauria de marcar la política de veritat és el de combatre els forts desequilibris territorials existents, no el d’adaptar-hi la representació parlamentària. Perquè allà on (també) fan trampa Corbacho i els defensors de l’igualitarisme electoral és en prescindir del fet que el Parlament és un espai de democràcia representativa. Amb un sistema electoral on només prevalgués el factor demogràfic es deixaria pràcticament sense representació una gran part del territori, la de totes aquelles comarques que entre moltes problemàtiques en tenen una de molt concreta en comú: el despoblament i les seves causes i conseqüències. Volem que no tots els territoris valguin el mateix?

És evident que una nova llei electoral ha de modificar molts aspectes però també ho és que caldrà trobar un sistema que garanteixi la representació territorial i la proporcionalitat política –la vegueria com a circumscripció amb un nombre d’escons calculat en base a una part percentual per població i una part percentual per territori i escollits per sistema proporcional?- i que serà molt difícil arribar a acords, tant per l’endèmica implantació territorial desigual dels partits espanyolistes com per la voluntat d’aquests de deslegitimar un hipotètic resultat desfavorable a l’Estat el 27 de setembre.

Que “tots els vots valguin igual”, i sobretot que tots els vots valguin molt més, no s’aconsegueix disminuint o augmentant la representació d’una circumscripció o d’una altra sinó superant la democràcia representativa amb democràcia directa. Que allò que afecti el conjunt de la població d’un territori no ho votin els eterns i omnipresents Corbachos sinó aquests mateixos ciutadans i ciutadanes via referèndum vinculant -una persona un vot, no un escó un vot-, ajustant l’àmbit geogràfic del referèndum a l’àrea afectada en funció de si el que cal votar és el pla urbanístic d’un municipi, la creació d’una nova comarca o vegueria, el transvasament de l’Ebre o la constitució de la República catalana.