“Igual que Franco pero al revés.
Persecución del castellano en Cataluña”. Mític titular
de portada del diari ABC del 12 de setembre de 1993, sobre una foto a tota
plana del, deien, Molt Honorable Jordi Pujol i Soley. Malgrat l’estupidesa de
la comparació –fer com Franco però al revés seria imposar el català com a única
llengua oficial a Castella, Extremadura, Andalusia o Múrcia- no es pot negar
que aquest discurs ha fet forat al nostre país, no només com a argument dels
grupuscles més combatius contra la normalització lingüística sinó que també ha
estat interioritzat, disfressat de prudència, entre certs sectors del
catalanisme cagadubtista. “No anem més
enllà en això del català, no sigui cas que posem en perill la cohesió social i
ens acusin d’intolerants...”
Una mostra d’aquest
acomplexament podem veure’l aquestes darreres setmanes en el debat de les
diferents propostes constitucionals per al futur estat d’aquest tros de país.
Una de les reivindicacions històriques de l’independentisme i del moviment de
lluita per la llengua (l’oficialitat
única del català arreu dels territoris on és llengua pròpia) que mai s’havia
qüestionat es posa en dubte just en el moment de debatre com hauria de ser la
constitució del nostre estat. Així dos dels tres esborranys constitucionals
proposen atorgar grau de cooficialitat al castellà (1- equip del jutge Vidal)
o espanyol (2- Juristes
per la Independència); només l’altra proposta (3- enginyers
de Joan Fonollosa) estableix l’oficialitat única del català a les
institucions, tot incorporant una disposició transitòria que preveu una
moratòria de deu anys durant els quals “els ciutadans es podran relacionar
també amb les institucions de Catalunya en llengua castellana”.
Pel que fa a
l’occità, el tractament que li donen els nostres “pares de la Constitució” és inferior
a la reconeguda a l’Estatut
d’autonomia de Catalunya 2006 i a la recentment aprovada Lei d’Aran.
En la 1a proposta se’n limita la cooficialitat a l’Aran (“l’aranès és la
llengua oficial i pròpia de la Vall d’Aran, en règim de cooficialitat plena amb
el català”). La 2a, molt més lamentable (“la parla aranesa serà objecte
d’ensenyament i d’especial respecte i protecció”), recorda articles de textos
tant vergonyosos en matèria lingüística com els estatuts d’autonomia d’Aragó o d’Astúries.
El tercer text proposat no fa cap referència a l’occità però és molt més respectuós
amb l’Aran, que reconeix com “una porció
de la Nació Occitana enclavada dins dels territoris regits per les Institucions
de Catalunya”, amb dret d’autodeterminació.
De les propostes de cooficialitat de l’espanyol a
Catalunya, i encara més d’aquesta llengua i del català a l’Aran, es dedueix que
potser molts dels aspirants a pares de la Constitució saben molt de lleis però
que ignoren –esperem que no deliberadament- aspectes bàsics de la sociolingüística
com que en una situació de bilingüisme, o trilingüisme, si la llengua
minoritzada no disposa de més eines sempre acaba reculant en benefici de la
dominant.
-Sí, tu digues el
que vulguis però, en aquests moments, mantenir com a objectiu l’oficialitat
única del català és un error...
Cert. No ens hem de
confondre: l’oficialitat, o la cooficialitat, d’una llengua o altra no ha de
ser cap objectiu sinó un mitjà. Des del meu modest punt de vista, en un futur
Estat que es correspongui territorialment amb l’actual comunitat autònoma de
Catalunya, que el català esdevingui única llengua oficial de les comarques
catalanoparlants, l’occità única llengua oficial de l’Aran i ambdues cooficials
a les institucions estatals (Presidència de la República, Govern, Parlament,
ambaixades, etc...) ha de ser el mitjà per a assolir l’objectiu desitjat, que
no és altre que la plena normalització de cadascuna de les llengües en el seu
propi territori; objectiu que, a l’hora, no deixa de ser també una eina de
cohesió social i ...
-Que no! Que el que vull dir és que ara no n’hem de
parlar d’això! Que ens falten 400.000 vots per tenir una majoria clara a favor
de la independència. Que, segons el CEO, el 75,8 % dels catalanoparlants
votaria a favor de la independència i només el 6,9 % ho faria en contra, mentre
que entre els castellanoparlants el 20,5 % votaria que sí i el 44,7 %, més del
doble, s’hi oposaria. Creus que els convencerem si, d’entrada els diem que amb
la independència la seva llengua, la llengua d’una part considerable de la
població catalana, deixarà de ser oficial?
Aquestes diferències
entre el sentit de vot d’uns i altres en funció de la llengua habitual no són
cap argument a favor de la cooficialitat de cap llengua aliena. Al contrari. Voleu
dir que el que aquesta marcada dualitat demostra no és precisament la
incapacitat del règim autonòmic, i del mitificat bilingüisme, de configurar un
sol poble, al marge dels orígens lingüístics, culturals o geogràfics? 51 anys
després de la publicació d“Els altres catalans” s’ha avançat molt, moltíssim,
en la direcció apuntada per Paco Candel però, tot i que sembla tabú
esmentar-ho, seria ingenu pensar que s’ha assolit una plena integració... i que
aquesta es pot assolir sense tenir totes les eines de que disposen els estats.
La incorporació de
sectors de població castellanoparlant a la lluita per la independència passa
per la renúncia a una cosa tant bàsica com la plena normalització de la llengua catalana (i de l’occitana) al seu
propi territori? De cap de les maneres. Cal recordar que si el castellà o
espanyol és oficial en la major part del territori dels Països Catalans no és
pel fet de tractar-se de la llengua d’una part important de la població que hi
viu sinó per la seva condició de llengua oficial de l’Estat espanyol; d’un
estat que en lloc de garantir unes condicions de vida dignes a les seves terres
d’origen va empènyer milers de ciutadans de regions espanyoles a agafar un
bitllet de la Renfe i una maleta de fusta i a emprendre el trist camí de
l’emigració.
La incorporació a
l’independentisme de gent que encara hi és reticent passa per fer de la
independència una oportunitat de construir un estat millor; una República
catalana que pugui garantir a tots seus ciutadans i ciutadanes, independentment
de quina parlin d’entre les més de 200 llengües documentades
en aquest tros de país, un futur més lliure i, sobretot, socialment molt més
just. Sense renúncies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada