De mobilitzacions, eleccions i desobediències

Una gran catifa blanca que ompli tota la Meridiana barcelonina i que es transformi en una onada de colors, símbol de deu eixos de lluita, que arribi fins al Parlament: Via Lliure a la República Catalana. Aquesta és la proposta de l’ANC per aquest Onze de Setembre, una proposta que no té el ressò que per aquestes mateixes dates d’anys anteriors tenien les mobilitzacions proposades per la mateixa assemblea. I em sembla que aquesta menor presència en el debat públic –tant als mitjans com al bar- de la mobilització de la Diada és, en part, culpa de la pròpia Assemblea i del rebombori creat pels successius debats al voltant de les llistes electorals del 27S. La percepció del caire transversal i apartidista de les entitats de la societat civil, i molt especialment l’ANC, ha estat una de les claus de l’èxit de les mobilitzacions populars per la independència dels darrers anys. La implicació en el debat electoral d’aquestes entitats no els pot fer perdre capacitat de convocatòria de cara a la propera Diada i, més important, en l’escenari post27S?

Que ningú no em mal interpreti. Aquest any també s’ha d’anar a la mobilització de l’Onze de Setembre. Com l’any passat i l’anterior. Com també calia anar-hi fa deu anys, quan tots els partits amb representació parlamentària perdien el cul per reformar un miserable estatut d’autonomia, o vint-i-tres, quan un jutge idolatrat per l’esquerra espanyolista engarjolava més independentistes dels que hi ha avui al mateix Parlament. Com també haurem de continuar sortint al carrer l’any vinent, l’altre i tots el que calgui mentre hi hagi un pam dels Països Catalans sota domini espanyol o francès. No, el que qüestiono no és la necessitat evident de seguir mobilitzant-nos sinó el fet que les entitats que han aconseguit que sectors fins fa poc desmobilitzats ara ho facin massivament, pel fet d’haver-les presentat com a unitàries, s’embranquin en debats partidistes i electorals.

Sembla que el 27S sigui una meta, que amb un bon resultat electoral dels partits sobiranistes tot està resolt, que ja no caldran mobilitzacions massives, que un cop se n’evidenciï en unes urnes oficials el suport majoritari la gestació i la gestió de la independència recaurà a les institucions i que, per tant, aquells que els darrers anys han tingut més capacitat de convocatòria ja poden cremar les seves naus. Error monumental. 

S’equivoquen, i molt, els  que creuen que amb una victòria clara de les forces independentistes el 27 de setembre ja ho tenim tot fet, que el 28 l’Estat espanyol acceptarà de grat o per força la decisió democràtica del poble català, que la Unió Europea -la “democràtica” Europa que supedita els drets dels pobles als grans interessos econòmics!- forçarà, pel bé de tots, l’Estat espanyol a una separació amistosa i aquí pau i allà glòria.

També s’equivoquen -i també molt- els que creuen que sigui quin sigui el resultat aquí no passarà res, que com que la sacrosanta constitució espanyola no permet la “secessió” aquesta no pot produir-se de cap manera, que ningú no ens reconeixeria la independència i que en el supòsit que aquesta es declarés des del Parlament de Catalunya no tindria cap repercussió rellevant (tret de la penal, por supuesto!). És ben cert que hi ha territoris que s’han declarat independents unilateralment i que gairebé ningú no ha reconegut (Rep. Turca de Xipre del Nord, Ossètia del Sud, Abkhàzia, Artsakh, Transnístria, Somalilàndia i Puntlàndia ). D’altra banda el reconeixement internacional de la independència tampoc no és garantia de poder-la exercir sobre el propi territori (com passa a la Rep. Àrab Sahrauí Democràtica i a Palestina). És el risc de perdre’ns eternament per l’espai exterior amb que ens advertia García Margallo.

Si els resultats 27S són favorables el 28 començaran moltes batalles. Els partidaris l’actual marc de dominació insisteixen en que amb només un resultat electoral favorable no n’hi ha prou per a que (un tros de) Catalunya esdevingui, d’un dia per l’altre, una república independent capaç de controlar el seu territori i foragitar-ne l’Estat espanyol. Desgraciadament tenen raó, però s’obliden de dir que, afortunadament, l’Estat espanyol tampoc no pot garantir mantenir sota control un territori si els habitants d’aquest no volen formar-ne part i actuen en conseqüència. Dit d’una altra manera: en un determinat moment podem trobar-nos en que aquest (tros de) país no tingui prou força per exercir la independència però que l’Estat tampoc no en tingui prou per a mantenir-nos sotmesos. Si no podem governar-nos, malgrat un mandat inequívoc de les urnes, el pas següent ha de ser esdevenir ingovernables: plantejar obertament la batalla de la desobediència (popular i institucional).

I qui ha d’organitzar la desobediència popular? A priori els que tindrien més números per a poder-ho fer, si ara no els malbaratessin en tómboles electorals, serien les entitats que ja han demostrat capacitat de mobilitzar amplis sectors del nostre poble, les que han tret milions de persones al carrer. Un cop passades les eleccions plebiscitàries ja no es tractaria de batre rècords de participació –ja ens hauríem comptat, per enèsim cop, i ara oficialment- sinó de passar a l’acció. En la meva modesta opinió caldria mobilitzar uns quants centenars de milers d’activistes i plantar cara al règim en dos fronts: l’institucional i l’econòmic.

A nivell institucional es tractaria d’obstaculitzar el normal funcionament de l’administració espanyola al nostre país. En aquest sentit el boicot actiu a les eleccions legislatives espanyoles podrien ser la primera oportunitat per a mesurar la capacitat de desobediència (i també per a comprovar si l’AMI serveix per a quelcom més que per a aprovar mocions simbòliques).

La lluita principal, però, hauria de ser col·lapsar l’economia mentre l’Estat espanyol no respectés el resultat de les urnes: paralitzar ports, aeroports, autopistes, telecomunicacions, centres de producció i distribució d’energia... Fer que la nostra dependència sortís cara a l’ocupant. La idealitzada intervenció d’Europa en pro de la democràcia només podria arribar a produir-se si fóssim capaços d’enviar a l’UCI la prima de risc espanyola. Als presumptes demòcrates només els interessa la democràcia si l’absència d’aquesta els perjudica els negocis. I, per molt que ens amenacin amb compartir l’espai sideral amb Transnístria, Ossètia del Sud i Abkhàzia, la nostra capacitat d’afectar l’economia europea és molt superior a la d’aquests petits pseudoestats i, en conseqüència, ens ho hem de fem valer.

Sembla un contrasentit però per a que la desobediència sigui efectiva cal molta disciplina. Calen, d’una banda, una gran capacitat de convocatòria i d’organització i, de l’altra, una voluntat clara d’enfrontament democràtic amb l’Estat. Les entitats civils que darrerament han demostrat a bastament la primera estan disposats a assumir la segona? O tot s’acaba el 27S?