De petits municipis i grans oblits

1.859. Si les fonts consultades són fiables, aquest és el total de municipis dels Països Catalans, incloent-hi els de l’Aran, la Fenolleda i la franja castellanoparlant del País Valencià. N’hi ha de tota mena i mida. Dels 1.602.386 habitants de Barcelona als només 13 de Cauders de Conflent, dotze menys que Sant Jaume Frontanyà, que segons fonts mal informades és el “poble –o segons les versions el municipi- més petit de Catalunya”. Aquesta afirmació, a banda d’en empetitir el país i en confondre els conceptes poble i municipi, es basa en mesurar els municipis únicament pel seu pes demogràfic.

Els municipis es defineixen a partir de tres elements constitutius. Un d’ells és la pròpia organització política i administrativa: disposar d’ajuntament propi. Un altre és, efectivament, la població. I el tercer element, que molt sovint s’oblida, és el territori. Els municipis són entitats locals de naturalesa territorial. I a nivell territorial la diversitat municipal també és molt gran: dels 814,2 km2 de Requena –superfície superior a la de la majoria de comarques- fins als minúsculs termes de Benirredrà i de Montlluís, amb només 0,4 km2 cadascun.

1.751. Aquesta era la xifra de municipis de l’actual comunitat autònoma de Catalunya el 1842. Cinc anys més tard aquests s’havien reduït un 38,4%, fins els 1.079 fruit de les agregacions forçoses amb que la Llei d’ajuntaments de 1845, desplegada simultàniament a la divisió provincial espanyola impulsada pel ministre Javier de Burgos, pretenia simplificar i modernitzar el mapa administratiu de l’Estat espanyol. Les polítiques agregacionistes basades en criteris exclusivament demogràfics van seguir durant bona part del segle XX, especialment durant el franquisme i més concretament la dècada dels 60, coincidint amb la davallada demogràfica patida per bona part de les comarques occidentals i pirinenques. Com a curiositat citar que la Llei de bases de règim local, que permet al govern espanyol modificar els termes municipals malgrat l’oposició de les poblacions afectades, va ser aprovada el 19 de novembre de 1975, el dia abans de la mort oficial del dictador. Fruit d’aquest llarg període municipicida i d’un lleu repunt produït durant l’època presumptament autònoma la xifra de municipis d’aquest tros de país s’ha situat en 948.

2.015. L’any en que ha de girar la truita. Els canvis que s’estan produint en aquest país –inicialment en un tros d’ell- són, han de ser, una oportunitat de replantejar-nos molts aspectes. Tothom coincideix en que la independència no només ha de comportar millores en l’aspecte nacional sinó que també en el social, però... i en el territorial? Un estat nacionalment lliure i socialment just no hauria de ser també territorialment més equilibrat que l’actual? Parlem de construir un Estat i de fer-ho des de baix cap dalt. A nivell territorial això hauria de comportar l’arraconament definitiu dels criteris únicament demogràfics a l’hora de definir el mapa administratiu de la nova República. Per molt que diguin els que pretenen justificar la supressió de municipis amb criteris d’economia d’escala, el problema no és que Viacamp i Lliterà tingui ajuntament malgrat tenir només 43 persones empadronades, el drama és que en els seus 107,7 km² només hi hagi aquesta xifra d’habitants, deu vegades inferior a la que tenia fa cent anys. Suprimint municipis poc poblats el problema real no desapareix, només s’amaga estadísticament. 

Construir un estat des de baix, pel que fa a la divisió territorial i administrativa, ha de significar començar per donar veu i dret de decisió a les entitats de població més petites i anar pujant: els nuclis de població han de poder escollir lliurement el municipi on pertanyen, els municipis han de fer el mateix respecte a la comarca i així successivament fins a completar, si ho fem bé, la República dels Països Catalans. Tota la resta, tota entitat geogràfica que no es basi en la lliure adhesió, no deixa de ser una còpia dels vells models modernitzadors de de Burgos.