“Quatre barres i un
estel de cinc puntes, en vermell, i la sigla del partit, en negre”. Aquesta, si
fa no fa, però en espanyol, va ser la resposta del registre de partits polítics
a la consulta que li havíem fet, requerits per la Junta Electoral de Zona, on
algun funcionari primmirat havia observat diferències en el logotip de la
candidatura i ens hi posava pegues. Les eleccions eren les municipals de 2003 i
l’organització política en qüestió una desconeguda per a la majoria de la gent,
amb més voluntàries per a redissenyar la imatge corporativa que per a resoldre
entrebancs burocràtics. Per sort al Ministeri de l’interior les comunicacions
encara eren del segle anterior i, en comptes un fitxer digital amb la imatge,
van enviar un fax amb una descripció que es corresponia amb el logo, tant
d’abans com de després dels diferents restylings. Des de la seva fundació, a
mitjans des 80, fins als nostres dies la sigla de la CUP ha anat sempre acompanyada
de l’estelada, explicitant gràficament un independentisme inequívoc.
No crec que se’m
pugui diagnosticar egoobesitat per confessar un cert orgull per formar part des
de fa qui-sap-los anys d’un projecte que va passar de tenir quatre regidors mal
comptats a ser clau al Parlament. De mica en mica, amb feina de formigues, la
CUP es va fer gran. De concórrer a les municipals en pocs municipis, amb noms i
fórmules diferents, a coordinar i construir un projecte amb vocació nacional.
De tenir representació a uns pocs ajuntaments a multiplicar-la per quatre o per
cinc en eleccions successives. De ser estrictament municipalista a fer el salt
al Parlament. I portant sempre a tot arreu un missatge nítidament
independentista i d’esquerres... Si pocs anys enrere algú hagués pronosticat el
resultat de les eleccions plebiscitàries i constituents del 27 de setembre possiblement no me
l’hauria cregut... i encara menys si m’hagués dit que just després d’aquest
resultat trontollaria el meu orgull cupaire.
Les llarguíssimes
negociacions entre Junts pel Sí i la CUP –segur que només han passat tres
mesos?- van fer aflorar en més d’una ocasió sensacions que tampoc m’hauria
cregut si algú me les hagués anunciat només pocs dies enrere: perplexitat i
desànim. Perplexitat per l’enrocament dels que, a banda i banda de la taula
negociadora, prioritzaven el qui per davant del què, el com i el quan. Desànim
en veure que, entre els uns i els altres, podíem acabar malbaratant la primera
majoria parlamentària independentista d’aquest (tros de) país. Perplexitat en
veure que una promesa electoral sorgida de no sé sap on i repetida públicament
per alguns candidats en plena campanya electoral -“la CUP mai no investirà
Artur Mas”- passava per davant d’una altra que, al meu entendre i en tant que
referida a un dels objectius estratègics, era infinitament més important: “la
CUP és aquí per prémer l’accelerador cap a la independència”. Desànim en
sentir-me representat per un Antonio Baños que dimitia per motius exclusivament
polítics. Desànim encara més gran en pensar que d’un moment a l’altre
l’estelada se n’aniria cap a un cantó i la sigla cap a l’altre...
Un gir sobtat propi
de guió polonès, quan a les negociacions ja els cantaven les absoltes, va
tornar a canviar la situació. Mas es retirava, deixant el seu lloc a Puigdemont,
i s’enduia la convocatòria d’unes noves eleccions que haurien esmenat el
caràcter plebiscitari del 27S. El desànim fotia el camp i la perplexitat
canviava de parella de ball: tornava la il·lusió. Perplexitat per l’acceptació
d’un pacte en un termes menys favorables a la CUP que els desestimats pocs dies
abans pel Consell Polític, quan es proposava votar la investidura de Mas sense
comprometre el sentit de vot al llarg de la legislatura. Perplexitat en veure
que es presentava com un triomf, que suposadament eixampla per l’esquerra el
suport a la República catalana, el fet d’apartar Mas, enviant-lo no a la
paperera de la història sinó al capdamunt del martirologi nacional i facilitant
la renovació d’una Convergència fins ara en caiguda permanent. Il·lusió perquè,
malgrat tots els errors, tornem a tenir el peu damunt del pedal de
l’accelerador. Gas a fons!
No, no em descuido
del Ramon Usall... Un text que parla d’independentisme i que du la paraula orgull
al títol no el podia cloure sense unes ratlles dedicades al millor cap de
llista que podíem tenir en les eleccions més transcendents a les que fins ara
ens hem presentat. Tant de bo tots els diputats i diputades s’estimessin el
país com ell, encara que no sabessin expressar-ho ni la meitat de bé. Qui no
recorda les seves paraules portant el bo i millor del salvatge oest a
l’auditori de Barcelona? Una abraçada enorme, Ramon, i un petó ben fort a la
nena que la Magda porta a la panxa. Quan la teva filla creixi en una terra
lliure podrà explicar, amb orgull, que en la lluita per la independència i la
justícia el seu pare hi va aportar més d’un granet de sorra.
... ni de la Mireia
Boya. La renúncia a l’acta de
diputat per part del Ramon comportarà l’entrada de l’independentisme (en) occità
al Parlament de la mà de la Mireia. Que no dubti ningú que la regidora de Corròp
a Les serà una magnífica diputada, no només representant a l’Aran sinó també a
les comarques del Pirineu i de Ponent. Qu'ajas fòrça astre e fòrça salut,
Mireia. Sustot fòrça salut!
1 comentari:
Hola nevot valencià: per atzar he trobat le teu blog i m'ha fet gracia. He xafardejat una mica i m'he adonat que tens unes idees polítiques molt clares. Per mi aixó es secundari. El que m'ha cridat més l'atenció, es que escrius bé, molt be diria jo. Emplees un lexic ric en matissos i un vocabulari molt extens. Jo que ùltimament,escric bastant, sobre coses intranscendents, vull que endevinis, de qui parlo en el següent text.
La padrina de la casa, aquella dona que al quedar vídua, es vestí de negre a perpetuïtat, pujava a pas lleuger la costa per anar a visitar els veïns nous que,com cada any, s’instal·laven al racó d’un bosquet d’alzineres, a prop de la casa.
Venia del seu hort, carregada d’hortalisses que volia oferir als nouvinguts. Un hortet que conreava amb gran cura i dedicació. Aquell bocí de terra sabia moltes coses de la seua vida i de les llàgrimes que moltes vegades hi havia vessat. Però allà amb el cap cot, el davantal arromangat a la cintura i veient l’abundor de productes i com pujaven, l’hi marxàben totes les cabòries. Hi plantava tot allò que podia créixer i ser d’utilitat, des de diferents tipus de flors, a totes les llegums, verdures, tubèrculs, vinya i algun fruiter.
Al ocupar-se de la finca el matrimoni jove, (la filla hereva, el gendre o pubill, i tres xicots), ella, va passar a segon terme, i pràcticament era tot el dia a l’hortet que tan agraït es mostrava amb ella. Passava el temps cavant, esporgant, plantant, sulfatant i el que s’escaigués. Aquella feina, lluny de cansar-la, era la seua millor distracció i medicina. El que la mantenia serena i amb ganes de viure i lluitar.
En arribar a la barraca del carboners, només hi trobà als més vells, que no entenien ni un paraula de català. Ja ho veié prou que no s’enteraven de res, però s’anava esforçant per explicar-los’hi el que els portava, amb gestos i com podia. I es que ella tampoc sabia ni un sol mot en castellà. I els hi volia fer entendre, que de pèsols en tenia més, que en quedava molts, i si eren del seu gust podien anar a cerca-los ells mateixos.
Els castellans vells, que eren això precisament, cuitadans de Castella la Vella, a més de ser els més grans d’aquella família itinerant, van quedar moixos i parats en espera dels fills, que encara trigarien. Era el moment de fer tanta llenya com puguessin, era l’hora d’afanyarse en recollir les buscalles per acabar de construïr la carbonera. L’estiu ja s’acabava, i aviat tendrien que posar-hi foc i vigilar-la nit i dia perquè cremés sense consumir-se i poder obtenir la major quantitat i qualitat de carbó vegetal, que era el seu objectiu prioritari. Aquesta feina durava unes tres setmanes o potser una mica més i, per tota la Catalunya rural, hi venien moltes famílies que com ells, també es dedicàven a tal menester. En aquella època el carbó vegetal era una matèria de primera necessitat. Perquè es guisava només que amb aquesta antiquíssima font de calor. Tot i que ja estàvem a punt de d’arribar i passar l’ecuador del segle XX.
No havien passat dues o tres hores, que des de casa van veure com el matrimoni jove de carboners, corria tan com podia cap a la masia. La padrina en veure’ls, va cridar a la seua filla i van sortir ràpid al carrer, pensant que els hauria passat alguna desgràcia.
Totes dues parts van poder esbrinar i comprengueren el que havia succeït: la padrina va parlar dels pésols i els avis castellans ven entendre “presos”, motiu per qual vàren correr, a veure quí estava “preso” i saber a qui se’n havia endut la Guardia Civil, que era el temor més gran i el perill que tothom corria en aquells dies de postguerra, tan deplorables i grisos. Van entendre de seguida el que havia passat. La confusió es convertí en un gran ensurt, que va acabar de la millor manera possible: amb un bon fart de riure per ambdues bandes.
Montserrat Sala Porta
Publica un comentari a l'entrada