Vils lingüistes enfurismats

La posada en marxa de la normalització lingüística va ser un dels aspectes més positius dels inicis de la Catalunya autonòmica, especialment en l’àmbit de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació públics. Això fins i tot ho reconeixen, de manera implícita, els enemics del català quan intenten carregar-se la immersió a les escoles o quan tracten de silenciar les emissores públiques en la nostra llengua. Ja ho sé que partíem de zero i que, per tant, qualsevol avenç havia de ser per força molt evident, però també és cert que les coses podien fer-se molt pitjor, com s’ha demostrat a bastament en altres territoris dels Països Catalans i en altres nacions sotmeses per l’Estat espanyol. Lamentablement, però, després d’aquells inicis esperançadors la recuperació de l’ús de la llengua va anar perdent pistonada i, amb el temps, sembla que s’hagi d’acabar renunciant a l’objectiu que li donava nom: normalització.

Molt aviat l’espanyolisme va presentar batalla ideològica, camuflant el seu supremacisme lingüístic darrere el victimisme lerrouxista: a Catalunya hi havia dues comunitats diferenciades, els catalans burgesos i explotadors i els pobres immigrants espanyols explotats, i amb la normalització els primers agredien impunement els segons. Recordeu el “como con Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”? Una mentida amb una resposta ben senzilla: “Como con Franco pero al revés seria l’oficialitat única del català a Burgos, a Jaén i a Trujillo, imbècils!”. Però el cert és que, malgrat la coixera argumental dels Jiménez Losantos i companyia i gràcies a l’acomplexament de bona part de la societat i les institucions catalanes, de mica en mica però de manera continuada l’espanyolisme va anar guanyant terreny –aviat es va haver de prioritzar no recular en àmbits com el de l’ensenyament a plantejar-se avançar seriosament en els espais més desnormalitzats- i ha acabat imposant part del seu relat.

Una República bilingüe? Resulta paradoxal que la normalització del català fos un dels motors més potents de les mobilitzacions autonomistes de fa quaranta anys i que ara, quan la decrèpita autonomia agonitza i les mobilitzacions àmpliament majoritàries són per la independència, sembla que la nostra llengua sigui percebuda no com un motor sinó com un fre. En aquest nou escenari polític alguns esborranys constitucionals preveuen la cooficialitat  de l’espanyol a la República catalana, en tant que llengua cooficial a l’actual comunitat autònoma i pròpia de part de la població catalana. 

Els aspirants a pares i mares de la nova constitució semblen ignorar que si el castellà o espanyol és oficial en la major part del territori dels Països Catalans no és pel fet de tractar-se de la llengua d’una part important de la població que hi viu sinó per la seva condició de llengua oficial de l’Estat espanyol; d’un estat que en lloc de garantir-los unes condicions de vida dignes a les seves terres d’origen va empènyer milers de ciutadans de regions espanyoles a agafar un bitllet de la Renfe i una maleta de fusta i a emprendre el trist camí de l’emigració.

Una República bilingüe! Partint de la base que l’oficialitat, o la cooficialitat, d’una llengua o altra no ha de ser cap objectiu sinó un mitjà per a assolir la plena normalització d’una llengua en un territori i que, si més no inicialment, el territori de la nova república serà el de l’actual comunitat autònoma de Catalunya, jo també sóc partidari de que aquesta tingui dues llengües oficials. Així el català hauria de ser l’única llengua oficial a les comarques on és llengua pròpia, l’occità única llengua oficial a l’Aran i ambdues cooficials a les institucions estatals (govern, parlament, etc).

Els que en nom de la llibertat individual i de la tolerància sovint s’omplen la boca reclamant bilingüisme (a les escoles de Balaguer o a TV3, però no a les de Fraga o al cinemes) han protagonitzat, fa poques setmanes, una altra demostració de convivència i civisme. Era presidenta deth grop parlamentari dera CUP, Mireia Boya, va ser objecte d’una campanya d’insults pel fet d’utilitzar l’occità al Parlament de Catalunya. Resulta si més no curiós que els que denuncien una hipotètica discriminació de la seva llengua pròpia i que contínuament en recorden la seva condició de llengua oficial siguin els mateixos que insulten una parlamentària per utilitzar la seva llengua pròpia en l’únic parlament on aquesta és oficial. Ara que és molt probable que aquests enfurismats defensors del vil lingüisme –cada lengua en su casa y la mía en la de todos- no sàpiguen que l’occità també és cooficial a la Catalunya autònoma. És igual. Tampoc no els hi cal. Al cap i a la fi els seus motius per a imposar una llengua més enllà del territori on és pròpia no es basen, com volen fer creure, en la defensa dels drets individuals sinó en el convenciment que hi ha llengües superiors a altres. Una idea que només pot defensar-se des de la ignorància més absoluta.