La posada en marxa de la normalització lingüística va ser un dels aspectes més positius dels inicis de la Catalunya
autonòmica, especialment en l’àmbit de l’ensenyament i dels mitjans de
comunicació públics. Això fins i tot ho reconeixen, de manera implícita, els
enemics del català quan intenten carregar-se la immersió a les escoles o quan
tracten de silenciar les emissores públiques en la nostra llengua. Ja ho sé que
partíem de zero i que, per tant, qualsevol avenç havia de ser per força molt
evident, però també és cert que les coses podien fer-se molt pitjor, com s’ha
demostrat a bastament en altres territoris dels Països Catalans i en altres
nacions sotmeses per l’Estat espanyol. Lamentablement, però, després d’aquells
inicis esperançadors la recuperació de l’ús de la llengua va anar perdent
pistonada i, amb el temps, sembla que s’hagi d’acabar renunciant a l’objectiu
que li donava nom: normalització.
Molt aviat l’espanyolisme va presentar batalla ideològica, camuflant el seu supremacisme lingüístic darrere el victimisme
lerrouxista: a Catalunya hi havia dues comunitats diferenciades, els catalans
burgesos i explotadors i els pobres immigrants espanyols explotats, i amb la
normalització els primers agredien impunement els segons. Recordeu el “como con Franco pero al revés:
persecución del castellano en Cataluña”? Una mentida amb una resposta ben senzilla: “Como con
Franco pero al revés seria l’oficialitat única del
català a Burgos, a Jaén i a Trujillo, imbècils!”. Però el cert és que, malgrat
la coixera argumental dels Jiménez Losantos i companyia i gràcies a
l’acomplexament de bona part de la societat i les institucions catalanes, de
mica en mica però de manera continuada l’espanyolisme va anar guanyant terreny
–aviat es va haver de prioritzar no recular en àmbits com el de l’ensenyament a
plantejar-se avançar seriosament en els espais més desnormalitzats- i ha acabat
imposant part del seu relat.
Una República bilingüe? Resulta
paradoxal que la normalització del català fos un dels motors més potents de les
mobilitzacions autonomistes de fa quaranta anys i que ara, quan la decrèpita
autonomia agonitza i les mobilitzacions àmpliament majoritàries són per la
independència, sembla que la nostra llengua sigui percebuda no com un motor
sinó com un fre. En aquest nou escenari polític alguns esborranys constitucionals
preveuen la cooficialitat de l’espanyol
a la República catalana, en tant que llengua cooficial a l’actual comunitat
autònoma i pròpia de part de la població catalana.
Els aspirants a pares i mares de la nova constitució semblen ignorar que si el castellà o espanyol és oficial en la major
part del territori dels Països Catalans no és pel fet de tractar-se de la llengua
d’una part important de la població que hi viu sinó per la seva condició de
llengua oficial de l’Estat espanyol; d’un estat que en lloc de garantir-los
unes condicions de vida dignes a les seves terres d’origen va empènyer milers
de ciutadans de regions espanyoles a agafar un bitllet de la Renfe i una maleta
de fusta i a emprendre el trist camí de l’emigració.
Una República bilingüe! Partint
de la base que l’oficialitat, o la cooficialitat, d’una llengua o altra no ha
de ser cap objectiu sinó un mitjà per a assolir la plena normalització d’una
llengua en un territori i que, si més no inicialment, el territori de la nova
república serà el de l’actual comunitat autònoma de Catalunya, jo també sóc
partidari de que aquesta tingui dues llengües oficials. Així el català hauria
de ser l’única llengua oficial a les comarques on és llengua pròpia, l’occità
única llengua oficial a l’Aran i ambdues cooficials a les institucions estatals
(govern, parlament, etc).
Els que en nom de la llibertat individual i de la tolerància
sovint s’omplen la boca reclamant bilingüisme (a les
escoles de Balaguer o a TV3, però no a les de Fraga o al cinemes) han
protagonitzat, fa poques setmanes, una altra demostració de convivència i
civisme. Era presidenta deth grop
parlamentari dera CUP, Mireia Boya, va ser objecte d’una campanya d’insults
pel fet d’utilitzar l’occità al Parlament de Catalunya. Resulta si més no
curiós que els que denuncien una hipotètica discriminació de la seva llengua
pròpia i que contínuament en recorden la seva condició de llengua oficial
siguin els mateixos que insulten una parlamentària per utilitzar la seva
llengua pròpia en l’únic parlament on aquesta és oficial. Ara que és molt
probable que aquests enfurismats defensors del vil lingüisme –cada lengua
en su casa y la mía en la de todos- no sàpiguen que
l’occità també és cooficial a la Catalunya autònoma. És igual. Tampoc no els hi
cal. Al cap i a la fi els seus motius per a imposar una llengua més enllà del territori
on és pròpia no es basen, com volen fer creure, en la defensa dels drets
individuals sinó en el convenciment que hi ha llengües superiors a altres. Una
idea que només pot defensar-se des de la ignorància més absoluta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada