La dissolució federal

El federalisme és la solució al problema català. Aquest ha estat el discurs de capçalera de bona part de l’esquerra d’obediència espanyola i visió hispanocèntrica d’aquest (tros de) país. Ho hem sentit en boca de pràcticament tots els dirigents del PSC i del que en queda -com a mínim de Maragall a Iceta, passant per l’entranyable Pere Navarro i el camaleònic Àngel Ros- però també de destacats membres d’ICV, d’EUiA i de Podemos. Davant de, d’una banda, l’ofensiva “recentralitzadora” de la dreta i, de l’altra, de les vel·leïtats separatistes del nacionalisme umbilicucèntric, que ens porten a l’enfrontament i el caos, es veu que cal una opció alhora valenta i assenyada, que trobi per a Catalunya l’encaix que necessita en una Espanya respectuosa amb la realitat plural dels diferents pobles que la configuren. Un respecte a la pluralitat lingüística i cultural que s’afanyen a practicar amb l’entusiasme que els caracteritza: només cal veure els casos del català a la Franja de Ponent i de l’aragonès i l’astur-lleonès als seus respectius territoris.

“Federal” és el títol d’un documental apologètic que presenta el federalisme com a solució a tots els problemes “en un moment de radicalització, desorientació i de caiguda de molts dels ciutadans en un sentimentalisme poc constructiu”. En aquets sentit, el tràiler de “Federal” és molt il·lustratiu: les imatges de manifestacions independentistes catalanes i escoceses s’intercalen amb escenes de bombardejos de la segona guerra mundial i de la guerra dels Balcans i primers plans de Tuđman, Milošević, Karadžić, Paisley, Bossi, Le Pen i Palin. Com podeu comprovar, una visió completa i ponderada de les diferents cares del nacionalisme. En contraposició a la voluntat d’afegir fronteres, en un món on ja no n’hi caben més, el reportatge ens posa uns quants exemples de les virtuts del federalisme: el Canadà, Suïssa, els Estats Units, l’Índia, el Brasil i Alemanya. La majoria de les cares que il·lustren aquesta opció, però, no són tan conegudes com les del nacionalisme agressiu, amb alguna excepció: un dels que es posen com a exemple és Lula da Silva, que no sé si és gaire federalista però que, si fem cas a la fiscalia de São Paulo, podria ser perfectíssimament del PSOE.

Albert Solé és l’home que ens ha de fer obrir els ulls sobre la necessitat d’adoptar “l’únic model polític que permet les sobiranies compartides, l’acceptació de les diferències, la responsabilitat dels pobles sense posar en discussió permanent les regles de convivència pactades”. Ja sé que esmentar els ascendents familiars és més aviat lletjot però a vegades és rellevant i revelador. L’autor d’aquest magne esforç de documentació és fill de Jordi Solé Tura, el gran teòric de vincular el catalanisme amb la burgesia i, conseqüentment, la defensa dels interessos de la classe obrera amb posicions espanyolistes. L’obrerista Solé Tura va acabar, recordem-ho, de ministre amb Felipe González, el proletari dels consells d’administració del GAL i de Gas Natural.

Federalistes d’Esquerra és una de les entitats que promocionen aquest documental. Aquest col·lectiu, situat a l’entorn del sector més espanyolista del PSC, explica “que té el seu origen al setembre de 2012 quan un grup de ciutadans i ciutadanes va veure la necessitat d’obrir un espai federalista a Catalunya davant l’escenari polític sorgit després de la Diada i la convocatòria d’eleccions anticipades”. És a dir, que admeten implícitament que el seu federalisme no sorgeix com a eina per a assolir més autogovern sinó com una resposta a les demandes d’independència. Veient qui són alguns d’aquests federalistes això no ens ha de sorprendre gaire: destacats noms de la seva junta directiva també els trobem a l’entitat catalanòfoba Sociedad Civil Catalana, entre ells el seu vicepresident Joaquim Coll. 

El federalisme no és una opció a mig camí entre el “centralisme” i l’independentisme. El federalisme és un model d’organització política i territorial i, en conseqüència, és una proposta que pot formular-se a qualsevol estat. Es pot ser, per tant, federalista i espanyolista o federalista i independentista, en funció de si volem aplicar el federalisme a l’actual Regne d’Espanya, com els promotors de la pel·lícula, o a la futura República catalana, com el pesat que escriu aquestes ratlles. Tot i fer trampa, els que utilitzen l’esquer del federalisme per a eludir donar una resposta clara a la disjuntiva que té plantejada el poble català -assolir la independència o romandre sotmesos a l’Estat espanyol- tenen raó en una cosa: el federalisme pot ser la solució al problema català.

Per què, aviam, qui el té, el problema català? Les reivindicacions d’independència de l’actual Catalunya presumptament autònoma (o del conjunt de la nació catalana) no són pas un problema per als propis catalans. El problema català el té, en tot cas, l’Estat espanyol (i el francès) i tots els espanyolistes, independentment de que hagin nascut a Móstoles, a Pedralbes o, com l’Albert Solé, al  Bucarest de Ceaușescu. Per a tots aquests, la proposta federalista-espanyolista podria ser una solució en la mesura que aconseguís restar suports a les reivindicacions independentistes.

Tenim un problema espanyol (i francès). Per als catalans demòcrates, independentistes o no i independentment de que hagin nascut a la vall del Llobregós, a las Alpujarras o a l’altre costat de la filferrada que els no-nacionalistes tenen a Melilla, no hi ha un problema català, perquè una reivindicació democràtica, legítima i pacífica no pot ser mai un problema. El problema, en tot cas, és la negativa de l’Estat espanyol a resoldre aquest conflicte en termes polítics i democràtics, mitjançant l’exercici del dret a l’autodeterminació. Potser una solució temporal al problema català seria la federalització del Regne d’Espanya però de ben segur que la solució definitiva al problema espanyol passa per la independència de la República catalana.