27 de maig, 2016

De sentències i pedregades

S’intensifica l’ofensiva judicial espanyola. Sembla que darrerament tan el tribunal constitucional com l’audiència nacional del país veí s’han tret la son de les orelles. El TC passant per la pedra qualsevol llei democràticament aprovada pel Parlament de Catalunya –tant se val si es tracta de la de pisos buits, la d’igualtat entre homes i dones o la de simplificació administrativa dels governs locals- i l’AN empaitant, com sempre, la dissidència política. Entre les víctimes més habituals del tribunal hereu del TOP hi ha ara els ajuntaments catalans i els seus electes, que presumptament es foten un fart de delinquir aprovant mocions, penjant estelades o gosant dir en veu alta evidències de l’alçada de la torre de Vallferosa, com, per exemple, que per a fer truites cal trencar els ous. En nom d’una presumpta democràcia persegueixen càrrecs electes independentistes per ser conseqüents amb el programa amb el que es van presentar a les eleccions. Per a aquests peculiars garants judicials de les llibertats democràtiques que l’espanyolisme sigui minoritari en bona part dels ajuntaments d’aquest (tros de) país és irrellevant; si no aconsegueixen guanyar a les urnes sempre poden fer-ho als jutjats. Què cony busquen ara aquests collons d’alcaldes? Tan simpàtics que eren quan el que mudava era fer reiterades reverències a la borbonalla amb la boca oberta a l’alçada de la bragueta! Que no ho saben que els ajuntaments s’han de limitar a parlar dels temes concrets en que tenen competències? Habrase visto!


Entre les competències dels ajuntaments hi ha l’ordenació, gestió, execució i disciplina urbanística, el patrimoni historicoartístic i la protecció del medi ambient. Almenys així ho diu la Llei Reguladora de Bases del Règim Local. Una llei aprovada per les Cortes Generales del Estado, allà pel remot 1985. Res a veure, doncs, amb cap d’aquests reglaments de nyigui-nyogui que fan al Parlament del parc de les feres i que només poden acabar a la paperera de la inconstitucionalitat. Una llei seriosa, de les de veritat.


L’ajuntament d’Estaràs, fent ús de les competències que les lleis serioses atorguen als ajuntaments, va oposar-se el 2010 a la instal·lació d’una pedrera de considerables dimensions (26 hectàrees) al seu municipi, a 150 metres del nucli d’Alta-riba. Posteriorment la Generalitat va denegar la llicència ambiental a la instal·lació. Davant d’aquesta negativa l’empresa promotora, Xaviker SL, va presentar recurs. Ara, sis anys després, una sentència ferma del Tribunal Superior de Justícia Colonial obliga la Generalitat obedient a concedir la llicència ambiental.

El Departament de Territori i Sostenibilitat publicava al DOGC del 22 de gener d’enguany l’autorització ambiental, en execució de sentència, a la empresa Xaviker SL per a la pedrera rebutjada per l’ajuntament. Dos mesos més tard, i a les mateixes pàgines, podem llegir dues resolucions més del mateix Departament. La primera el 21 de març: un acord de declaració d'impacte ambiental referent a una altra pedrera, també al mateix municipi i a la mateixa zona. En aquesta ocasió la superfície afectada és menor (6 ha) i l’empresa promotora Mármoles y Granitos Segovia SL, de Puigcerdà. I la segona el 4 d’abril: un altre acord de declaració d'impacte ambiental d’una tercera pedrera, en aquest cas promoguda per una empresa de Balsareny, Graves Alou SL, i amb el beneplàcit, segons sembla, de l’ajuntament de les Oluges, municipi al que pertany per poc. Aquest tercer projecte, de 17 ha, vol ubicar-se entre els pobles de Santa Fe i, novament, Alta-riba. Molt a prop d’aquests tres projectes, a la carretera vella de Sant Ramon, ja hi ha des de fa anys dues pedreres més.

Sí, d’acord, d’algun lloc ha de sortir la pedra i la grava necessària per a la construcció però... voleu dir que una concentració de pedreres en un radi tan petit no és excessiva? Cal aprovar Plans territorials, en aquest cas el de Ponent, plans directors urbanístics i lleis de protecció, gestió i ordenació del paisatge, amb l’objectiu de “que l’evolució del paisatge sigui harmònica amb l’evolució de la sensibilitat social”? Ca, home, ca! Totes aquestes noses haurien d’anar de pet cap al constitucional! La protecció del medi ambient i del patrimoni historicoartístic no han de ser obstacle per a que el progrés encercli Alta-riba com les legions romanes el poble de l’Astèrix. Al cap i a la fi parlem d’un poblet d’unes poques cases, una esglesiola d’origen romànic i un castell de la mateixa època, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Ben mirat, si algun alt tribunal espanyol anul·lés la declaració de BCIN aprovada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya -una administració governada per separatistes que, no ho oblidem, volen retornar-nos a l’edat mitjana- potser alguna d’aquestes empreses altruistes que vetllen pel territori s’animaria a fer de mecenes del castell, tot buscant alguna utilitat a aquell munt de rocs malaguanyats.

Cap comentari: