I l’endemà d’una
declaració unilateral d’independència què? Un dels arguments més emprats com a
excusa per a ajornar sine die la ruptura amb l’estat ocupant espanyol –no només
amb una DUI sinó fins i tot amb desobediències puntuals davant dels atacs
continus a la sobirania parlamentària per part del govern espanyol i el seu
braç judicial- és la nul·la capacitat de fer prevaldre de facto la legitimitat
catalana, fruit de la voluntat democràtica, davant de la legalitat espanyola,
instaurada per la força de les armes. Posem un exemple: si demà les
institucions catalanes acorden que els ciutadans i ciutadanes d’aquest tros de
país han de deixar de pagar els seus impostos a la hisenda espanyola, els
lladres que entraren per Almansa, per a passar a fer-ho a l’agència tributària
catalana, tindrien força suficient per a fer complir aquest acord?
Abans de desobeir
la legalitat imposada ens cal, segons la versió hegemònica del sobiranisme
institucional, crear unes estructures d’estat que la pròpia obediència a
l’ordre constitucional espanyol evita que es creïn o que estiguin al servei de
la legitimitat constituent. Aquest segon cas es visualitza nítidament amb els
mossos portant requeriments de l’audiència nacional a ajuntaments catalans que
han comés l’execrable delicte d’aprovar mocions en defensa dels drets
democràtics i nacionals del nostre poble. Podem considerar una estructura d’(el
nostre) estat una policia autonòmica que, ni que sigui per imperatiu legal,
actua com a eina d’un estat enemic enfront de qui en defensa la creació d’un de
propi? És potser un dels exemples més visibles, però no pas l’únic, de que les
estructures autonòmiques són estructures d’Estat... espanyol; d’un Estat
espanyol de les autonomies que en el seu moment va ser creat a fer més
suportable (i, per tant, per a mantenir i reforçar) la situació de dependència.
Si l’Estat
(espanyol) no permet la creació d’estructures d’Estat (català) i el sobiranisme
majoritari a les institucions d’aquest tros de país considera que sense
aquestes estructures no podem trencar amb l’Estat espanyol, la porta de sortida
quedarà sempre fora de l’itinerari circular d’un full de ruta que sembla escrit
per la puta, la marmota i la Ramoneta.
Com ho hem de fer, doncs, per a centrifugar-nos cap a la sortida
d’emergència? Hi ha vàries opcions que, a grans trets, conflueixen en dos: el
canvi de l’hegemonia política al si de l’independentisme institucional i la
creació de contrapoders independentistes al marge de les institucions. Ambdues
són compatibles i, si hem de fer cas del vist les últimes setmanes, força
allunyades de la direcció en que avancen, per dir-ho d’alguna manera, els
principals agents polítics de l’independentisme.
Un estat és, per
definició i al marge de l’estructura institucional de que es doti i
l’orientació política que prengui, una eina d’exercici del poder. Per tant les
estructures que es creïn en aquest país podrem considerar-les, o no, d’estat
(català) en la mesura que serveixin, o no, per a combatre el poder d’estats
estrangers i altres organismes aliens sobre el nostre país (o sobre una part
d’ell); en la mesura que actuïn o puguin actuar com a contrapoders. En aquest
sentit la possibilitat de crear estructures d’estat al marge de les
institucions autonòmiques no només és possible sinó imprescindible.
En una altra època
–o potser ho hauria d’escriure en majúscules?-, quan l’independentisme era cosa
de quatre gats mal comptats, qualsevol intent de crear contrapoders populars
catalans comportava la necessitat de disposar d’estructures clandestines. Ara,
en la mesura que l’independentisme ha crescut de manera exponencial en aquest
tros de país, cal conquerir i consolidar-ne l’hegemonia al carrer i a totes les
institucions, sense haver de recórrer a alguns dels mètodes de lluita de temps
passats però sense caure en l’error de limitar el nostre camp d’actuació a allò
que dicti una legalitat espanyola (o francesa, al nord de la ratlla arbitrària
acordada a l’illa basca de Konpantzia) pensada per a perpetuar l’actual
situació de domini.
Determinar el
moment més oportú en què les institucions catalanes han de desobeir el poder
espanyol pot ser, naturalment, objecte de debat. Considerar, però, purament
tàctiques les objeccions d’alguns sectors del sobiranisme governant a desobeir
de manera immediata les imposicions espanyoles –i, per tant, a obeir el mandat
democràtic de la declaració parlamentària del 9N- és molt ingenu. I esperar dòcilment, mentre no arriba
l’anunci de ruptura institucional, és una pèrdua de temps i d’energia. No
havíem quedat en que era la classe política la que havia evolucionat cap a
l’independentisme a remolc de la
mobilització popular, i no a l’inrevés? Doncs, per quina estranya raó
hem de deixar que sigui la classe política remolcada la que determini el moment
i la forma de la ruptura, en comptes de provocar-la des de la mobilització
popular que fins ara ha actuat com a motor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada