"S'ha constatat que cap dels tres partits amb els quals s'estava negociant (CIU, PSC i ICV) té un horitzó nacional de pas endavant més enllà del desplegament de l'Estatut". Josep-Lluís Carod-Rovira.
Si hagués de triar la principal cagada política de les que han succeït en aquest tros de país durant el mandat de Maragall n’escolliria una que no deu sortir, almenys amb aquesta qualificació, en el ConfidencialCat, ni en cap altre de inventaris de disbarats recollits per CiU o mitjans propers. I és lògic que no hi surti perquè, juntament amb el govern tripartit, la federació regionalista és coautora de l’esmentada defecació i principal culpable de la posterior manipulació copròfila (en espanyol intraduïble, “pasteleo”). Em refereixo naturalment a l’aprovació per part del Parlament del Parc de la Ciutadella de la proposta d’un Estatut regional d’autonomia. La nostra classe política proposava canviar-nos la vella cadena que ens lligava a Espanya, que després d’un quart de segle començava a tenir alguna malla gastada, per una cadena nova de trinca que durés molts anys, un pam més llarga, per a que poguéssim sentir-nos més lliures. El curiós del cas és que l’estatut aprovat inicialment, tot i reconèixer a un Estat estranger la sobirania d’aquest tros del nostre país, comptava amb el suport d’ERC, l’única força parlamentària que s’autodefinia independentista. Si fa no fa com si reconeguéssim al veí el dret a la propietat d’una casa, que va escripturar a nom seu el 1715 després de fotre’ns un gec d’hòsties, a canvi de que ens doni permís per a pintar del color que vulguem les parets de les habitacions, per a canviar els mobles de lloc i per a asseure’ns a renegociar el lloguer abusiu que ell ens cobra per deixar-nos viure de rellogats a la nostra pròpia casa. Sé que alguns dels que llegeixin això em consideraran políticament excèntric però crec que cap independentista amb uns mínims de coherència pot acceptar cap regim polític que no reconegui el dret a l’autodeterminació del seu país.
En canvi, per a una gran part de l’opinió pública els grans errors de l’anomenat independentisme parlamentari han estat alguns episodis puntuals protagonitzats pel seu president, Josep-Lluís Carod-Rovira, com ara el famós viatge a Perpinyà o les declaracions sobre la candidatura olímpica de Madrid. Quan va destapar-se la notícia de la reunió entre Carod i ETA, i a un suposat acord per a posar fi a l’actuació de l’organització armada basca al nostre país, sé que vaig pensar que per una vegada estava d’acord amb Carod; entre l’independentisme català i el basc hi hauria d’haver, d’haver-hi hagut sempre, una posició de respecte mutu, fugint d’emmirallaments, de paternalismes i d’oportunismes tàctics, sense ingerències de cap tipus ni en un sentit ni en l’altre. Que cada poble dugui la seva lluita de la manera que consideri més oportuna, que amb el temps ja es veurà qui ha triat el camí correcte i ha arribat abans (si és que hi ha pogut arribar algú) a la independència. Aquesta coincidència amb el líder d’ERC va durar poc: Carod va cedir a les pressions espanyoles i va abandonar el govern regional; amb el senzill que hauria estat dir-li al líder del PsoE que es cuidés d’Espanya, que Perpinyà és al nostre país i no al seu estat! En el tema de la candidatura olímpica de Madrid es va repetir la funció: declaracions inicials en contra que la capital espanyola fos designada seu dels jocs olímpics del 2012, compartides per força catalans emprenyats pel boicot espanyol a la selecció catalana d’hoquei, i rectificades a posteriori per les pressions de sectors de l’empresariat botifler del cava. Una altra vegada Carod practicava el “Si l’encerto rectifico”.
En el tema de l’estatutet principatí les coses van anar al revés: després de les retallades pactades entre Mas i Zapatero, van haver de ser les bases d’Esquerra les que van forçar la direcció del partit a posicionar-se pel No. Després del referèndum, de les eleccions autonòmiques i del pacte de govern, nova rectificació: l’objectiu és desenvolupar l’estatut. Desenvolupar l’estatut no és feina dels autonomistes, dels que van votar Sí? L’independentisme ha de desenvolupar l’eina que ens ofereix l’estat per a fer més suportable l'ocupació? Llavors ve la resposta de que són demòcrates, que cal acceptar el que la majoria de catalans i catalanes han triat lliurement... Lliurement? I una merda! (avui m’està sortint un escrit ben adobat). Que jo sàpiga, des de l’ocupació espanyola de 1714 (o de la francesa de 1659, en el cas de Catalunya Nord) el poble català no ha pogut decidir lliurement mai res, no s’ha pogut autodeterminar mai, ni tant sols durant la mitificada segona república espanyola; com a molt ha pogut votar dotar-se o no d’autonomies regionals, però sempre limitades als dictats de l’estat i sota l’amenaça permanent de les armes, citada explícitament a la mateixa Constitución espanyola que fa de topall a les competències dels estatutets.
És l’acceptació pública de la via autonòmica per part d’ERC, i no el fet d'haver facilitat l'accés a la presidència a l'espanyolista Montilla en comptes de a l'espanyolista Mas, el factor que pot deixar un major espai polític a l’Esquerra Independentista. Algunes veus s’adrecen a les CUP preguntant que pensem fer. Cal no precipitar-se: l’objectiu més immediat són les municipals de l’any vinent. I cal no perdre de vista que la major part de l’electorat d’ERC veu en la reedició del tripartit un mal menor i que bona part del rebombori aixecat en contra de la “traïció” dels republicans amb el nomenament del tercer president de la Generalitat nascut a Andalusia prové de convergents ressentits.
En canvi, per a una gran part de l’opinió pública els grans errors de l’anomenat independentisme parlamentari han estat alguns episodis puntuals protagonitzats pel seu president, Josep-Lluís Carod-Rovira, com ara el famós viatge a Perpinyà o les declaracions sobre la candidatura olímpica de Madrid. Quan va destapar-se la notícia de la reunió entre Carod i ETA, i a un suposat acord per a posar fi a l’actuació de l’organització armada basca al nostre país, sé que vaig pensar que per una vegada estava d’acord amb Carod; entre l’independentisme català i el basc hi hauria d’haver, d’haver-hi hagut sempre, una posició de respecte mutu, fugint d’emmirallaments, de paternalismes i d’oportunismes tàctics, sense ingerències de cap tipus ni en un sentit ni en l’altre. Que cada poble dugui la seva lluita de la manera que consideri més oportuna, que amb el temps ja es veurà qui ha triat el camí correcte i ha arribat abans (si és que hi ha pogut arribar algú) a la independència. Aquesta coincidència amb el líder d’ERC va durar poc: Carod va cedir a les pressions espanyoles i va abandonar el govern regional; amb el senzill que hauria estat dir-li al líder del PsoE que es cuidés d’Espanya, que Perpinyà és al nostre país i no al seu estat! En el tema de la candidatura olímpica de Madrid es va repetir la funció: declaracions inicials en contra que la capital espanyola fos designada seu dels jocs olímpics del 2012, compartides per força catalans emprenyats pel boicot espanyol a la selecció catalana d’hoquei, i rectificades a posteriori per les pressions de sectors de l’empresariat botifler del cava. Una altra vegada Carod practicava el “Si l’encerto rectifico”.
En el tema de l’estatutet principatí les coses van anar al revés: després de les retallades pactades entre Mas i Zapatero, van haver de ser les bases d’Esquerra les que van forçar la direcció del partit a posicionar-se pel No. Després del referèndum, de les eleccions autonòmiques i del pacte de govern, nova rectificació: l’objectiu és desenvolupar l’estatut. Desenvolupar l’estatut no és feina dels autonomistes, dels que van votar Sí? L’independentisme ha de desenvolupar l’eina que ens ofereix l’estat per a fer més suportable l'ocupació? Llavors ve la resposta de que són demòcrates, que cal acceptar el que la majoria de catalans i catalanes han triat lliurement... Lliurement? I una merda! (avui m’està sortint un escrit ben adobat). Que jo sàpiga, des de l’ocupació espanyola de 1714 (o de la francesa de 1659, en el cas de Catalunya Nord) el poble català no ha pogut decidir lliurement mai res, no s’ha pogut autodeterminar mai, ni tant sols durant la mitificada segona república espanyola; com a molt ha pogut votar dotar-se o no d’autonomies regionals, però sempre limitades als dictats de l’estat i sota l’amenaça permanent de les armes, citada explícitament a la mateixa Constitución espanyola que fa de topall a les competències dels estatutets.
És l’acceptació pública de la via autonòmica per part d’ERC, i no el fet d'haver facilitat l'accés a la presidència a l'espanyolista Montilla en comptes de a l'espanyolista Mas, el factor que pot deixar un major espai polític a l’Esquerra Independentista. Algunes veus s’adrecen a les CUP preguntant que pensem fer. Cal no precipitar-se: l’objectiu més immediat són les municipals de l’any vinent. I cal no perdre de vista que la major part de l’electorat d’ERC veu en la reedició del tripartit un mal menor i que bona part del rebombori aixecat en contra de la “traïció” dels republicans amb el nomenament del tercer president de la Generalitat nascut a Andalusia prové de convergents ressentits.
Parlant d'encerts i rectificacions, he de reconèixer que no vaig encertar gens ni mica els pactes postelectorals: en una entrada anterior em mostrava convençut que hi hauria sociovergència. Tampoc vaig encertar com deia en un escrit de fa un any i mig (El partit que els constitucionalistes estaven esperant) en relació a l'aleshores hipotètica presentació del partit catalonòfob de Boadella i cia. Amb tants errors només tinc dues opcions: rectificar o esperar que em facin president d'algun partit parlamentari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada