(Article publicat a la pàgina web La Fàbrica)La veritat és que posar-me a escriure sobre les eleccions al Parlament regional de la CAC, del proper 1 de novembre, m’ha fet –em fa- força mandra. Una mandra que em sembla que no és una sensació personal meva sinó que es tracta d’un fenomen generalitzat. Quantes de les persones que visiten “La Fàbrica” en veure el tema d’aquest article passaran de llegir-se’l?Cap al vot ètnic?
Ja fa temps que les campanyes electorals dels partits del sistema han abandonat qualsevol contingut que pugui anomenar-se amb propietat “polític”, per a esdevenir simples promocions de la imatge dels candidats i de la “marca” de les diferents candidatures. No és cap novetat que, per a aconseguir aquest objectiu, no dubten en recórrer a qualsevol reclam publicitari, però la patètica tirallonga de promeses demagògiques pròpia d’aquest tipus de campanyes està batent rècords: des de pagaments de lloguers als joves que s’emancipin fins a audífons i dentadures postisses per als de més edat; uns continguts més propis dels anuncis de “la tienda en casa” que d’un programa polític mínimament seriós. En aquesta ocasió però, a més a més de promeses pròpies de xarlatans de fira, s’ha incorporat un altre element repugnant al debat presumptament “polític” del Principat: amb l’excusa de l’elecció, per part del PsoE, de José Montilla, nascut a la localitat andalusa de Iznajar, com a candidat a la presidència de la Generalitat de dalt, ha entrat en escena el qüestionament de la catalanitat dels candidats i candidates–i, de retruc, de la resta de ciutadans i ciutadanes- en funció del seu origen geogràfic.
Als Països Catalans els intents de dividir políticament la població en funció de la seva procedència no són cap novetat: fa gairebé un segle que Lerroux va fer-ne les primeres provatures. Una hipotètica “fractura ètnica” entre dues suposades comunitats diferenciades seria l’eina perfecta per a frenar qualsevol avenç del poble català, de tot el poble català, cap al seu alliberament; d’això en són ben conscients tant l’Estat espanyol com els seus dos principals instruments polítics al Principat: CiU i el Psc-PsoE. Si prosperés una “divisió ètnica” del vot, CiU s’asseguraria la gestió de la “seva” Generalitat i el paper de defensor dels interessos “de Catalunya” (llegiu “de la burgesia regional”) davant “de Madrid”, el Psc-PsoE sacrificaria la seva influència en la política catalunyesa en benefici dels interessos del PsoE al govern de debò i l’Estat, i el conjunt de forces d’ordre, tindrien garantit el fracàs de qualsevol proposta de canvi -que per tímida que fos amenaçaria d’accentuar la “fractura social”- en allò que anomenen “les relacions entre Catalunya i Espanya”. En aquest sentit no s’ha d’oblidar que l’Estatut pactat entre Mas i Zapatero, segons els seus promotors, ha de durar molts anys –alguns van arribar a dir que “era per sempre”. També cal recordar un petit detall: les desqualificacions cap a l’origen geogràfic de Montilla no van sortir dels seus rivals polítics, i per tant possibles beneficiats d’aquest “defecte”, sinó d’un ministre (Jordi Sevilla) que, en una conversa suposadament privada amb un sindicalista groc (Fidalgo), va afirmar que “Catalunya no estava preparada per a tenir un “xarnego” de president”.Sense referents propis... i sense “vot útil”.
En aquestes eleccions, a l’habitual absència d’una candidatura pròpia de l’Esquerra Independentista, que defensi alhora els drets nacionals i socials del poble català i amb uns objectius clars de ruptura amb els estats ocupant espanyol i francès, cal afegir-hi la manca d’un possible “vot útil”, que permeti atenuar els efectes de les polítiques espanyolistes i neoliberals dels dos partits que presumptament es disputen la hegemonia política a la CAC i la presidència de la Generalitat principatina.
El panorama polític principatí que s’està dibuixant apunta clarament cap a l’anomenada “sociovergència”: majoria simple de CiU al parlament regional, amb la sucursal autòctona del PsoE que permetria governar en solitari a la federació regionalista a canvi del suport convergent al govern de Rodríguez Zapatero. Amb el suport parlamentari mutu, ambdues formacions podrien prescindir de pactes amb formacions minoritàries del Parlament, especialment incòmodes als ulls de bona part de la opinió pública espanyola. Qualsevol vot independentista i d’esquerres regalat a ERC i/o a ICV, encaminat a donar un toc més “catalanista i d’esquerres” o més “d’esquerres i ecologista de debò” a un hipotètic pacte de govern que inclogués algun d’aquests partits (o ambdós), no té cap altra utilitat real que el d’avalar les renúncies d’Esquerra i/o d’Iniciativa; una ERC que presenta com el seu objectiu immediat el desenvolupament de l’estatut d’autonomia (oblidant que fa escassos mesos les pròpies bases van forçar la direcció a posicionar-se en contra d’aquesta via) i una Iniciativa que no té cap altre objectiu (i així ho reconeixen impúdicament al propi lema de campanya) que el d’esdevenir simples comparses en un hipotètic govern presidit per Montilla.Un altre vot és possible?
Si descartem votar els partits parlamentaris, i davant la inexistència d’una candidatura pròpia, què ens queda? Votar la llista que, sense ser de l’Esquerra Independentista, s’atansi més –o, com a mínim, s’allunyi menys- dels nostres plantejaments? Aquest vot per proximitat pot arribar a tenir sentit en casos d’una possible i probable incidència real de la formació que el rep (l’anomenat vot útil) però no en té massa en el cas d’un vot purament testimonial, que no serveix per a res més que per a manifestar l’opinió de la persona que l’emet. Així, doncs, no ens queda ni la possibilitat del vot testimonial i haurem d’anar a engruixir les xifres d’una abstenció triomfant?
A la vila de Torà ha sorgit la proposta, en principi de caire local però que s’ha estès per la xarxa, d’aprofitar els comicis de l’1 de novembre per a manifestar-nos contra la tortura, mitjançant el vot nul. Per a tal efecte s’han elaborat unes paperetes –que podeu baixar-vos en format PDF des de la pàgina www.justiciatora.net- amb un text prou explícit del què (“No dono el meu vot a cap còmplice de la tortura”) i el perquè de la campanya: “L’1 d’abril de 2003, durant els governs de CiU i del PP, un jove de Torà va ser detingut i torturat fins acabar a l’uci d’un hospital. Després de tres anys i mig, i malgrat que els governs van passar a mans del PSC-PSOE, ERC i ICV (l’autonòmic) i del PSOE (l’estatal), les tortures no s’han aclarit. El seu silenci és complicitat. Ni un vot a la tortura”.
Potser la proposta del vot nul contra la tortura no tindrà cap incidència però, després d’haver repassar les altres possibilitats, se’ns presenta com una opció de vot útil que tenim aquells i aquelles que ens identifiquem amb una esquerra independentista òrfena de referents electorals i que entenem com a útil aquell vot amb el que puguem coincidir, com en aquest cas, amb la totalitat del seu “programa”. Un vot que, encara que vist el panorama polític actual soni anacrònic, podem qualificar d’ètic.
Ja fa temps que les campanyes electorals dels partits del sistema han abandonat qualsevol contingut que pugui anomenar-se amb propietat “polític”, per a esdevenir simples promocions de la imatge dels candidats i de la “marca” de les diferents candidatures. No és cap novetat que, per a aconseguir aquest objectiu, no dubten en recórrer a qualsevol reclam publicitari, però la patètica tirallonga de promeses demagògiques pròpia d’aquest tipus de campanyes està batent rècords: des de pagaments de lloguers als joves que s’emancipin fins a audífons i dentadures postisses per als de més edat; uns continguts més propis dels anuncis de “la tienda en casa” que d’un programa polític mínimament seriós. En aquesta ocasió però, a més a més de promeses pròpies de xarlatans de fira, s’ha incorporat un altre element repugnant al debat presumptament “polític” del Principat: amb l’excusa de l’elecció, per part del PsoE, de José Montilla, nascut a la localitat andalusa de Iznajar, com a candidat a la presidència de la Generalitat de dalt, ha entrat en escena el qüestionament de la catalanitat dels candidats i candidates–i, de retruc, de la resta de ciutadans i ciutadanes- en funció del seu origen geogràfic.
Als Països Catalans els intents de dividir políticament la població en funció de la seva procedència no són cap novetat: fa gairebé un segle que Lerroux va fer-ne les primeres provatures. Una hipotètica “fractura ètnica” entre dues suposades comunitats diferenciades seria l’eina perfecta per a frenar qualsevol avenç del poble català, de tot el poble català, cap al seu alliberament; d’això en són ben conscients tant l’Estat espanyol com els seus dos principals instruments polítics al Principat: CiU i el Psc-PsoE. Si prosperés una “divisió ètnica” del vot, CiU s’asseguraria la gestió de la “seva” Generalitat i el paper de defensor dels interessos “de Catalunya” (llegiu “de la burgesia regional”) davant “de Madrid”, el Psc-PsoE sacrificaria la seva influència en la política catalunyesa en benefici dels interessos del PsoE al govern de debò i l’Estat, i el conjunt de forces d’ordre, tindrien garantit el fracàs de qualsevol proposta de canvi -que per tímida que fos amenaçaria d’accentuar la “fractura social”- en allò que anomenen “les relacions entre Catalunya i Espanya”. En aquest sentit no s’ha d’oblidar que l’Estatut pactat entre Mas i Zapatero, segons els seus promotors, ha de durar molts anys –alguns van arribar a dir que “era per sempre”. També cal recordar un petit detall: les desqualificacions cap a l’origen geogràfic de Montilla no van sortir dels seus rivals polítics, i per tant possibles beneficiats d’aquest “defecte”, sinó d’un ministre (Jordi Sevilla) que, en una conversa suposadament privada amb un sindicalista groc (Fidalgo), va afirmar que “Catalunya no estava preparada per a tenir un “xarnego” de president”.Sense referents propis... i sense “vot útil”.
En aquestes eleccions, a l’habitual absència d’una candidatura pròpia de l’Esquerra Independentista, que defensi alhora els drets nacionals i socials del poble català i amb uns objectius clars de ruptura amb els estats ocupant espanyol i francès, cal afegir-hi la manca d’un possible “vot útil”, que permeti atenuar els efectes de les polítiques espanyolistes i neoliberals dels dos partits que presumptament es disputen la hegemonia política a la CAC i la presidència de la Generalitat principatina.
El panorama polític principatí que s’està dibuixant apunta clarament cap a l’anomenada “sociovergència”: majoria simple de CiU al parlament regional, amb la sucursal autòctona del PsoE que permetria governar en solitari a la federació regionalista a canvi del suport convergent al govern de Rodríguez Zapatero. Amb el suport parlamentari mutu, ambdues formacions podrien prescindir de pactes amb formacions minoritàries del Parlament, especialment incòmodes als ulls de bona part de la opinió pública espanyola. Qualsevol vot independentista i d’esquerres regalat a ERC i/o a ICV, encaminat a donar un toc més “catalanista i d’esquerres” o més “d’esquerres i ecologista de debò” a un hipotètic pacte de govern que inclogués algun d’aquests partits (o ambdós), no té cap altra utilitat real que el d’avalar les renúncies d’Esquerra i/o d’Iniciativa; una ERC que presenta com el seu objectiu immediat el desenvolupament de l’estatut d’autonomia (oblidant que fa escassos mesos les pròpies bases van forçar la direcció a posicionar-se en contra d’aquesta via) i una Iniciativa que no té cap altre objectiu (i així ho reconeixen impúdicament al propi lema de campanya) que el d’esdevenir simples comparses en un hipotètic govern presidit per Montilla.Un altre vot és possible?
Si descartem votar els partits parlamentaris, i davant la inexistència d’una candidatura pròpia, què ens queda? Votar la llista que, sense ser de l’Esquerra Independentista, s’atansi més –o, com a mínim, s’allunyi menys- dels nostres plantejaments? Aquest vot per proximitat pot arribar a tenir sentit en casos d’una possible i probable incidència real de la formació que el rep (l’anomenat vot útil) però no en té massa en el cas d’un vot purament testimonial, que no serveix per a res més que per a manifestar l’opinió de la persona que l’emet. Així, doncs, no ens queda ni la possibilitat del vot testimonial i haurem d’anar a engruixir les xifres d’una abstenció triomfant?
A la vila de Torà ha sorgit la proposta, en principi de caire local però que s’ha estès per la xarxa, d’aprofitar els comicis de l’1 de novembre per a manifestar-nos contra la tortura, mitjançant el vot nul. Per a tal efecte s’han elaborat unes paperetes –que podeu baixar-vos en format PDF des de la pàgina www.justiciatora.net- amb un text prou explícit del què (“No dono el meu vot a cap còmplice de la tortura”) i el perquè de la campanya: “L’1 d’abril de 2003, durant els governs de CiU i del PP, un jove de Torà va ser detingut i torturat fins acabar a l’uci d’un hospital. Després de tres anys i mig, i malgrat que els governs van passar a mans del PSC-PSOE, ERC i ICV (l’autonòmic) i del PSOE (l’estatal), les tortures no s’han aclarit. El seu silenci és complicitat. Ni un vot a la tortura”.
Potser la proposta del vot nul contra la tortura no tindrà cap incidència però, després d’haver repassar les altres possibilitats, se’ns presenta com una opció de vot útil que tenim aquells i aquelles que ens identifiquem amb una esquerra independentista òrfena de referents electorals i que entenem com a útil aquell vot amb el que puguem coincidir, com en aquest cas, amb la totalitat del seu “programa”. Un vot que, encara que vist el panorama polític actual soni anacrònic, podem qualificar d’ètic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada