Després d’unes setmanetes de vacances blocaires –els darrers dies per coincidència amb les vacances laborals i els primers provocades per a mantenir en “primera pàgina” el post sobre les detencions d’Oaxaca – torno a penjar quatre ratlles a pocs dies que es reprengui allò que se sol anomenar “curs polític”.
Un curs polític que a Torà començarà un cop passada la Festa Major d’aquest cap de setmana vinent i en el que caldrà veure quina línia d’actuació seguirà l’equip de govern sorgit de les últimes eleccions municipals; si les bones paraules inicials envers els partits de l’oposició es materialitzen en propostes concretes o si, pel contrari, continuaran en la mateixa línia de fer valer la seva majoria absoluta, com en els plens anteriors on no es van poder aprovar cap de les dues mocions presentades per la CUP (una de caire antirepressiu i una declarant Torà lliure de transgènics)
A nivell regional-principatí el curs comença, com cada any, a l’entorn de la Diada i amb l’autodeterminació –i amb hipotètiques dates de referèndums en boca de destacats càrrecs polítics- traient el nas en el debat polític. Aquí caldria veure si les declaracions del Vicepresident del govern regional queden, com tantes altres, en el no-res –recordem la calçotada de Xavier Vendrell- o si, pel contrari, resulta que un dels partits del govern ja té escrit el full de ruta cap a la independència. Tot i que m’agradaria poder dir el contrari, deixeu-me confessar el meu absolut escepticisme. La viabilitat i l’èxit d’un procés d’alliberament nacional d’un país oprimit depèn, al meu modest entendre, de molts factors, en alguns dels quals –com ara la conjuntura internacional- podem incidir-hi ben poc. En canvi hi ha un altre factor, el més imprescindible de tots, que només depèn de nosaltres mateixos: la consciència nacional i política del nostre poble; el ser conscients de formar part d’una nació i la voluntat política de que aquesta esdevingui lliure. Sense l’extensió d’aquesta consciència entre capes cada cop més àmplies de la societat catalana no hi ha cap horitzó possible de llibertat (i, per tant , de supervivència) per als Països Catalans. Algú creu, sincerament, que algun dels partits que participen del sistema parlamentari espanyol està treballant en aquesta línia? Ep! Que consti que no poso pas en dubte que ho facin persones, a títol individual, d’alguna d’aquestes forces...
El cert és que, ara per ara, l’independentisme no té encara un referent polític a nivell nacional. L’avanç de les CUP a les eleccions municipals de la primavera passada –especialment en algunes capitals de comarca i en ciutats mitjanes del Principat- en certa mesura les “referenciaven” per a suplir aquesta mancança. Caldrà veure si aquest Onze es confirma aquesta revifalla de la lluita independentista –d’aquell independentisme que no espera res de bo dels estats ocupants- a l’entorn d’aquesta organització unitària que és la CUP, amb un augment de la mobilització popular. De raons en sobren.
Un curs polític que a Torà començarà un cop passada la Festa Major d’aquest cap de setmana vinent i en el que caldrà veure quina línia d’actuació seguirà l’equip de govern sorgit de les últimes eleccions municipals; si les bones paraules inicials envers els partits de l’oposició es materialitzen en propostes concretes o si, pel contrari, continuaran en la mateixa línia de fer valer la seva majoria absoluta, com en els plens anteriors on no es van poder aprovar cap de les dues mocions presentades per la CUP (una de caire antirepressiu i una declarant Torà lliure de transgènics)
A nivell regional-principatí el curs comença, com cada any, a l’entorn de la Diada i amb l’autodeterminació –i amb hipotètiques dates de referèndums en boca de destacats càrrecs polítics- traient el nas en el debat polític. Aquí caldria veure si les declaracions del Vicepresident del govern regional queden, com tantes altres, en el no-res –recordem la calçotada de Xavier Vendrell- o si, pel contrari, resulta que un dels partits del govern ja té escrit el full de ruta cap a la independència. Tot i que m’agradaria poder dir el contrari, deixeu-me confessar el meu absolut escepticisme. La viabilitat i l’èxit d’un procés d’alliberament nacional d’un país oprimit depèn, al meu modest entendre, de molts factors, en alguns dels quals –com ara la conjuntura internacional- podem incidir-hi ben poc. En canvi hi ha un altre factor, el més imprescindible de tots, que només depèn de nosaltres mateixos: la consciència nacional i política del nostre poble; el ser conscients de formar part d’una nació i la voluntat política de que aquesta esdevingui lliure. Sense l’extensió d’aquesta consciència entre capes cada cop més àmplies de la societat catalana no hi ha cap horitzó possible de llibertat (i, per tant , de supervivència) per als Països Catalans. Algú creu, sincerament, que algun dels partits que participen del sistema parlamentari espanyol està treballant en aquesta línia? Ep! Que consti que no poso pas en dubte que ho facin persones, a títol individual, d’alguna d’aquestes forces...
El cert és que, ara per ara, l’independentisme no té encara un referent polític a nivell nacional. L’avanç de les CUP a les eleccions municipals de la primavera passada –especialment en algunes capitals de comarca i en ciutats mitjanes del Principat- en certa mesura les “referenciaven” per a suplir aquesta mancança. Caldrà veure si aquest Onze es confirma aquesta revifalla de la lluita independentista –d’aquell independentisme que no espera res de bo dels estats ocupants- a l’entorn d’aquesta organització unitària que és la CUP, amb un augment de la mobilització popular. De raons en sobren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada