Reequilibrar el territori o prostituir-lo?

Quan, en les diferents campanyes electorals, els professionals de la política vénen als pobles a demanar-nos el vot hi ha un aspecte que, malgrat les presumptes diferències ideològiques, tots diuen compartir: la defensa de l’equilibri (o reequilibri) territorial. I el cert és que, un cop al govern autonòmic, hi ha molt poques diferències respecte al tracte donat al territori pels partits de dretes o pels teòricament d’esquerres. Uns i altres coincideixen en que les zones rurals són els espais ideals per a ubicar-hi aquelles instal·lacions que, amb més o menys raó, són percebudes com a molestes i/o perilloses per bona part de la població: centrals energètiques, abocadors, presons...

La raó oficial de l’elecció d’un determinat espai no és mai que a les comarques densament poblades el rebuig social es tradueix en una pèrdua de vots molt més gran. No, les raons sempre són tècniques –l’excepcional situació. o les peculiars condicions geològiques- i els arguments davant qualsevol mostra de rebuig també se solen repetir: aquest tipus d’infraestructures generen rebuig però són necessàries i per tant, com que s’han de posar en algun lloc o altre, el més just és repartir-les “solidàriament” en diferents punts del territori.

I per quin motiu no es reparteixen també solidàriament els grans hospitals, les universitats, els grans museus o els estudis centrals i les delegacions de les ràdios i televisions públiques? I ara! Els grans hospitals han d’estar situats el més a prop possible d’on hi ha la majoria de potencials pacients, igual que les universitats respecte als estudiants, etc... Potser sí, però aleshores... no seria més lògic que els grans abocadors de residus urbans i industrials es construïssin a tocar de les grans concentracions urbanes i industrials? Aquí no cal aplicar allò que deia el Sergi Albert de mantenir sempre el mateix criteri al llarg de tot el partit? Es veu que no, que a l’hora de prendre mesures que poden ser polèmiques els arbitres de l’administració s’equivoquen sempre en contra de l’equip petit.

Ara farà deu anys, després de les municipals de 1999, un canvi de govern a l’ajuntament de Pinós va fer sortir a la llum un projecte que l’anterior alcalde tenia força avançat: la construcció d’un gran abocador a l’extrem sud del municipi que comportaria uns ingressos milionaris, tant a les arques municipals com a les seves particulars, perquè “casualment” els terrenys que havien d’acollir la instal·lació eren de la seva propietat. El projecte va generar polèmica i l’ajuntament, en una decisió exemplar, va sotmetre’l a consulta popular entre els habitants del municipi, que el van rebutjar quasi per unanimitat. Davant l’ampli rebuig, l’exalcalde va manifestar que no entenia que els seus veïns votessin contra una instal·lació que no afectava Pinós sinó que només perjudicava als municipis que, com Torà, es trobaven aigües avall.

.

Però tornem al 2009. Després de vuit anys a l’oposició, les municipals del 2007 van tornar CiU al govern municipal de Pinós i, amb ells, no sé si casualment o no, també van tornar diferents projectes d’acollir deixalles, primer va sorgir el d’una planta de compostatge al Cós, entre Ardèvol i Su, i ara ressuscita el projecte de “dipòsit controlat de residus urbans i industrials”, situat a la zona de Cal Morros (que, encara que canviïn les cares visibles dels ajuntaments, alguns protagonistes de la història continuen sent els mateixos). A diferència de l’altra vegada, l’actual projecte d’abocador sembla que té un ampli suport al consistori de Pinós, ja que als quatre regidors de CiU cal sumar-hi un dels tres regidors del Comú. Aquest regidor, vés per on, és militant d’ICV, i ja se sap que qualsevol agressió al territori que amb el govern Pujol era inadmissible amb els “ecologistes de debò” a la Generalitat es converteix automàticament en sostenible; de la mateixa manera que els transvasaments passen a ser captacions puntuals, els abocadors de residus tòxics esdevenen “dipòsits controlats de classe II per a residus no perillosos, dotats d’una innovadora tecnologia, que complirà tots els estrictes controls ambientals i suposarà una inversió molt important per al territori”.

.

Clica damunt la imatge per a veure-la més gran.

.

Perquè, dissortadament, la manca de determinats serveis que pateixen molts pobles serveix de coartada per a proposar projectes indesitjables a canvi de promeses econòmiques que permetrien passar al municipi escollit de tenir uns magres pressupostos municipals a nedar en l’abundància. Si acceptem que per diners val tot, i més en temps de crisi, alguns alcaldes sense escrúpols en comptes de publicar els edictes al BOP podrien fer-ho directament a la secció de relax dels diaris: “Ajuntament posa municipi submís a disposició d’empresa solvent. Sí a tot. Màxima discreció”. Perquè empassar-se tota mena de marranades -que sense contraprestació econòmica ningú trobaria desitjables però que amb diners pel mig cal fingir satisfacció- només té un nom: prostitució. D’acord que determinades pràctiques no desapareixeran de la societat actual d’un dia per l’altre però no n’hi ha prou de posar-les en un racó, que no es vegin, no fos cas que en espantessin els turistes. Cal que les persones i els territoris puguin decidir quines activitats accepten lliurement, sense obligacions imposades per alcaldes, propietaris vinguts a menys o proxenetes diversos.