Més enllà d’accions espontànies anteriors, la lluita contra el pantà de Rialb, durant la segona meitat de la dècada dels 80, va ser la primera campanya en la que vaig participar d’una manera que més o menys podríem qualificar d’organitzada. Va ser, per tant, la meva primera modesta participació en una batalla perduda. Com tothom deu saber a mitjans dels 90 l’embassament ja estava construït i les aigües del Segre van cobrir per sempre les terres i pobles d’aquella vall. L’excusa oficial del pantà era la transformació de les comarques més àrides de Ponent en pròsperes zones de regadiu. En canvi, des de sectors opositors a l’embassament, algunes veus denunciaven que els destinataris d’aquesta aigua no eren els pagesos de secà de la Segarra o les Garrigues sinó Barcelona i la seva àrea metropolitana. Ara, en ple debat sobre la sequera, es torna a parlar de la possibilitat de que l’aigua del Segre acabi a Barcelona. Potser aquells quatre radicalots que ja deien això fa més de vint anys no eren bojos del tot.
He fet un article sobre aquest mateix tema, però un pèl més llarg, a Llibertat.cat: Torna el PHN?
He fet un article sobre aquest mateix tema, però un pèl més llarg, a Llibertat.cat: Torna el PHN?


1 comentari:
pots pujar-hi de peus, que l'aigua del Segarra Garrigues no serà el 100% per a regadiu ho sap tothom. I que una part anirà a Barcelona és una possibilitat ben real...
Publica un comentari a l'entrada