“Fets no. Paraules”. En una societat com la nostra, cada cop més mediatitzada, sembla que les formes siguin més importants que els objectius. Així, amb l’ajut dels mitjans de comunicació que li són propers però sobretot dels que li són hostils, el PSOE ha aconseguit que la seva imatge de partit menys dolent per aquest país, el partit del “govern amic”, arrelés entre sectors amb sensibilitats més o menys catalanistes, malgrat les cada cop més nombroses evidències en sentit contrari: des de l’augment de l’espoli fiscal fins a la clausura dels repetidors d’ACPV, passant per una llarga llista de promeses incomplertes per un president que va accedir al govern de l’Estat espanyol gràcies a les mentides dels seus rivals polítics i que s’està confirmant com un dels polítics més mentiders de tot el període mal anomenat “democràtic”.
Les coincidències de fons del PSOE i el PP, en temes en els que públicament discrepen, no es limiten a temes culturals, lingüístics, “identitaris”... De la mateixa manera que, tot i compartir el mateix horitzó nacional, no ha dubtat en esgrimir com a argument electoral la catalanofòbia del PP, el PSOE no va tenir cap escrúpol en posicionar-se en contra de determinades agressions al territori, quan aquestes venien de governs de “la dreta”, malgrat compartir amb aquesta (altra) dreta l’adhesió acrítica al sistema polític i econòmic que actua com a depredador del territori: el capitalisme. Un dels màxims exponents de la hipocresia electoralista del PSOE en aquest camp el tenim en la seva presumpta oposició al Plan Hidrológico Nacional del govern pepero. Si bé és cert que un cop al poder el PSOE va derogar el transvasament de l’Ebre cap al sud va mantenir vigents molts dels projectes, com el transvasament del Xúquer al Vinalopó, gens coherents amb la nova cultura de l’aigua que deien defensar des de l’oposició. Un cop al govern cal deixar-se de collonades i impulsar els projectes necessaris pel progrés. Però –compte!-res de fer-ho a l’estil Árias Cañete (“por cojones” i amb desfilades militars) sinó que, com deia el comte-duc d’Olivares, s’ha de fer de manera que “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Més morfina!
I en això estan. Des de fa temps els mitjans de comunicació del règim estan intensificant esforços per a crear un clima d’opinió favorable a reprendre el projecte de grans transvasaments: el campanar de Sau s’està convertint en l’obra més coneguda del romànic català, a base de veure’l, dia sí, dia també, en uns mitjans en els que el debat de la manca d’aigua se centra en quina és la procedència més idònia de l’aigua que acríticament ens diuen que necessita Barcelona i la seva conurbació. Estan aconseguint crear una dicotomia entre l’Ebre i el Roina, prescindint del debat entorn d’una racionalització del consum més enllà de la culpabilització del consumidor domèstic que no tanca l’aixeta quan es renta les dents. O és que s’han plantejat posar fi al model urbanístic dels xalets amb piscina i jardí? I el tancament o la reconversió dels camps de golf i altres punts de consum socialment prescindibles? I el trasllat d’algunes indústries que necessiten aigua en el seu procés productiu cap a comarques amb menys mancances hídriques però deficitàries en llocs de treball? I ara! Els progressistes no poden pas anar contra el progrés.
Per qüestions tant de geografia política com física, en el debat entre l’Ebre i el Roina qui té les de perdre no és pas el riu occità. Les fronteres administratives i les distàncies són les que són. El gran damnificat de la necessitat (compartida per cada cop més gent “degudament informada”) de portar aigua a Barcelona serà l’Ebre, malgrat que, a diferència dels projectes de transvasaments cap al País Valencià, possiblement el transvasament no es faci des del sud del Principat.
A mitjans dels 80, durant la lluita contra la construcció del pantà de Rialb, ja es parlava de Barcelona com a més que probable destí de l’aigua que una dècada més tard faria desaparèixer mitja dotzena de poblets del Segre Mitjà. Naturalment als que deien això se’ls qualificava de bojos que anaven contra el progrés i s’argumentava que l’aigua de Rialb era necessària per al canal Segarra-Garrigues, que havia de convertir en pròsperes terres de regadiu unes comarques permanentment castigades per la sequera. Ara, malgrat la persistència de la sequera, molts d’aquells “regants expectants”, utilitzats per a justificar la construcció de Rialb, són pagesos que no veuen clar fer inversions desorbitades per a poder regar no se sap ben be quan, ni què, ni a quin preu. I, es clar, amb el pantà de Rialb construït, un canal en construcció, menys regants dels inicialment previstos i unes ciutats que, com molt bé ens recorda la tele, passen set... no podem pas deixar que l’aigua, malaguanyada, se’n vagi Segre avall, cap a l’Ebre, i acabi “perdent-se al mar”. Sort que per a impedir aquest malbaratament ja tenen a Ponent gent disposada a vendre’s l’aigua i el territori. Com en el cas de les Terres de l’Ebre, a l’hora de vendre els convergents són els primers a apuntar-s’hi.
I els altres partits que hi diuen? Amb el PSOE al govern, sembla que alguns personatges del PP també tenen una versió personalíssima de nova cultura de l’aigua: el cap de llista d’aquest partit el proper 9 de març, un vidalquadrista furibund, s’ha mostrat contrari a donar una sola gota d’aigua “de Lleida” a Barcelona. Si l’oposició al PHN els era útil per a atiar l’enfrontament entre les diferents “comunidades autónomas” dels Països Catalans, ara qualsevol proposta que vingui de “l’esquerra” pot servir per a fer el mateix entre les “províncies” del Principat. Més interessant serà veure quina és la postura dels dos partits minoritaris del govern regional; si adopten una postura decidida en defensa del territori, com si manés el PP, o si callen, com mana el PSOE.
I l’Esquerra Independentista quin paper hi té? A diferència d’alguns partits parlamentaris, els posicionaments de les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista no variaran en funció de resultats electorals i per tant el seu paper només pot ser un: mobilitzar-se i lluitar en defensa del territori, al costat d’entitats, associacions i plataformes. Caldrà tenir en compte però que, depenent de qui guanyi unes eleccions que no són les nostres, els hipotètics companys i companyes de viatges quantitativament poden variar força; dissortadament no tot el teixit associatiu és immune a les fortes dosis de morfina mediàtica dels últims anys. Sigui com sigui, és molt probable que els propers mesos calgui unir forces per a fer front a un renovat PHN. Un PHN que no torna perquè no se n’havia anat mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada