Ens roben i se’n foten.

Article publicat a Llibertat.cat.

Ens roben i se’n foten.

Poques sorpreses en la publicació, per part de l’Estat espanyol, de les balances fiscals. Més enllà de si cal donar per bones les xifres concretes de l’espoli reconegudes per l’Estat –que si uns milers de milions d’euros amunt o avall, que si cal comptabilitzar territorialment o no les adquisicions del museu del Prado, els fusells dels militarots o les “juergues” del rei, etc...- la notícia més destacada d’aquesta publicació és el propi reconeixement per part del govern espanyol de l’existència i la persistència de dèficit a les tres comunitats autònomes catalanes i de la inexistència, per part espanyola, de la més mínima voluntat de disminuir l’espoli. En un llenguatge més planer, el que ens diu l’Estat en boca de Zapatero o del botifler Solbes és el següent: “us hem robat, us robem i us continuarem robant”.

Fa un parell d’anys, amb motiu de la desclassificació d'uns documents fins aleshores secrets, es va saber que el govern britànic havia amagat a la població escocesa la magnitud d’un jaciment petrolífer descobert a Escòcia l'any 1975, per por a que aquest descobriment incrementés l’independentisme en un país empobrit per la crisi de la mineria, la siderúrgia i les drassanes. Els anglesos van haver de falsejar les dades per a poder continuar xuclant els recursos naturals dels escocesos; en canvi l’Estat espanyol no només reconeix que ens ha fotut el pèl i els quartos durant anys, sense cap mena de vergonya i encara menys de penediment, sinó que es permet el luxe d’anunciar que continuarà reincidint en el robatori. És evident que l’Estat espanyol veu els catalans (de Portbou a Guardamar) molt més ruquets del que el Regne Unit considera els escocesos.

La resposta espanyola a la publicació de les balances fiscals ha estat unànime: “les regions riques han de ser solidàries amb les regions pobres” i “la comunitat més solidària és Madrid” –Mentida podrida: la dada surt de no comptabilitzar com a inversions fetes a la capital espanyola les considerades d’interès estatal com l’aeroport de Barajas. A l’hora de defensar aquests arguments coincideix tot l’espanyolam, de dreta a esquerra, sovint amb arguments intercanviables. Ara que esteu davant l’ordinador feu la prova: aneu al gúguel, busqueu “balanzas fiscales” en espanyol i veureu quin munt de perles que trobareu . “De cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats”; aquesta frase podeu trobar-la en diversos articles sobre el tema que ens ocupa en alguns dels diaris més emblemàtics de la dreta espanyola, on els columnistes (o calumnistes) de torn l’atribueixen indistintament a Karl Marx o a Kropotkin. El que no trobareu al cercador és cap text on l’alemany o el rus –ni el francès Louis Blanc- deixessin escrit que l’alumnat d’una escola del Valle del Jerte extremeny necessiti més ordinadors que els nois i noies de la Terra Alta o de la Vall de Gallinera. Des d’Espanya tenen molt clar que per a ells poder continuar espoliant els recursos catalans és una prioritat nacional i, si cal, adornen el seu discurs amb arguments “de classe”: ells són “els pobres” i nosaltres els “rics i insolidaris”.

Tant els analistes espanyols com –el què és pitjor- els catalans acostumen a oblidar-se però de dos aspectes importants: primer que la justificació del desviament de recursos dels Països Catalans cap a regions espanyoles en nom dels desequilibris territorials no s’aguanta per enlloc si observem els grans desequilibris econòmics, demogràfics, d’infraestructures o de serveis existents entre les diferents comarques dels propis països espoliats, i segon, que la societat catalana no es caracteritza precisament –i desgraciada- pel seu igualitarisme; en aquest sentit al nostre país l’espoli nacional al que ens sotmet l’Estat-sangonera espanyol també és un espoli de classe, en el sentit que són les classes populars catalanes les més afectades per la pèrdua de recursos per a la sanitat i l’ensenyament públics, per als serveis socials, etc... És evident que a aquells que presumeixen de compartir clíniques privades amb la infanta de la Caixa els importen una merda les creixents mancances en la sanitat pública, ja sigui al consultori de Torà, al CAP del Bisaura o al servei d’oncologia de Menorca. De la mateixa manera, tot i que això ja seria tema per a un altre article, l’espoli de classe –fruit de l’explotació laboral o de l’especulació- al nostre país també és cada vegada més un espoli nacional; si fa cent anys l’oligarquia autòctona invertia el fruit de la rampinya al propi país -en magnífics edificis modernistes, per a fer ostentació del seu estatus, o en ampliar el negoci, per a augmentar encara més els seus beneficis- ara les plusvàlues se’n van del país ja sigui a cara descoberta, en forma d’inversions a l’altra punta de món, o fugint d’amagatotis cap a comptes bancaris bahamians o liechtensteinesos.

A l’hora de negociar una hipotètica disminució de l’espoli la part catalana –o, més ben dit, les parts catalanes- juga amb desavantatge respecte el bàndol espanyol, principalment perquè, per molta “voluntat negociadora” que vulguin aparentar Zapatero i companyia i per moltes converses bilaterals o multilaterals que es duguin a terme, la decisió final correspon només a l’Estat-lladregot. Per si amb això no n’hi hagués prou, s’ha de tenir en compte que davant de la unanimitat i la fermesa espanyoles no hi trobem mostres d’unanimitat ni de fermesa pel costat català. Al contrari, la classe política i els mitjans de comunicació dels Països Catalans ja cauen en el primer dels paranys dels espoliadors: el del llenguatge. L’Estat minimitza el robatori disfressant-lo de solidaritat i des dels països espoliats es cau en l’error de no combatre obertament aquesta fal·làcia. Des d’una òptica catalana no hi ha cap raó objectiva per a ser més solidaris amb, per exemple, Extremadura o Múrcia que amb països que, com Eritrea o Haití, tenen un índex de desenvolupament humà (IDH) baixíssim... i un índex de catalanofòbia encara més baix.

Entrar a debatre el “nivell de solidaritat” que suposadament hem de tenir amb l’Estat que ens nega els nostres drets només s’entén des d’una visió hispanocèntrica de la realitat –la d’aquells “ciudadanos del mundo” als que el món se’ls acaba als Pirineus i a l’estret de Gibraltar. És lògic que des d’Espanya vulguin centrar el debat en aquest termes; ells tenen clar que hi ha uns territoris que són pròpiament espanyols i que n’hi ha uns altres que són espoliables i que hi ha una situació que cal mantenir; per a Espanya l’espoli no és cap problema sinó que, al contrari, és el seu modus vivendi. En canvi al nostre país acceptar la terminologia espanyola significa jugar a perdre, acceptar com a legítim una part del robatori i aspirar, com a molt, a reduir-ne lleugerament la magnitud; és la postura pròpia dels catalanets que encara volen ser espanyols, dels que somien una Espanya que mai existirà: un Estat espanyol plurinacional, respectuós amb els diferents països que l’integren en pla d’igualtat i aquí pau i allà glòria.

Perquè, deixem-nos de punyetes, la solució per a que cada país disposi dels seus propis recursos ja fa anys que està inventada: a Escòcia, als Països Catalans, a Còrsega o a qualsevol altra nació sense estat passa per perdre aquesta condició, passa per deixar de tenir un estat en contra per a tenir-ne un de propi. La solució passa necessàriament per la independència.