L’alternativa necessària i les lluites prescindibles.

Article publicat a la revista Lluita, núm 266, editada pel PSAN

.

L’alternativa necessària i les lluites prescindibles.

.

Per art de màgia. Per a milers de persones que van veure o sentir per primer cop la sigla CUP en les cròniques postelectorals de les municipals del 2007, fruit des bons resultats obtinguts en diverses viles i ciutats del Principat, aquesta formació política apareixia del no-res. En la presumpta societat de la informació, el que no apareix als mitjans no té carta de naturalesa en l’univers mental de bona part de la població. Cal tenir present aquesta trista realitat si volem incidir políticament en el conjunt del nostre poble, la majoria del qual, per desgràcia, no només no llegeix LLUITA, Llibertat.cat o l’Accent, sinó que ni tant sols coneix El Temps, Vilaweb o cap dels altres escassos mitjans que tenen el marc nacional com a espai comunicatiu; la majoria de la gent del país ignora tot el que no surt als mitjans que deliberadament ignoren el propi país

Però la realitat és tossuda i, darrera l’aparent acceptació unànime del sistema de dominació predicada pels mitjans, hi ha un poble viu que no ha renunciat mai a la plena llibertat dels Països Catalans, i que, en funció de les necessitats o les possibilitats de cada moment, s’ha dotat de diferents experiències organitzatives per fer front a l’ocupació espanyola i francesa, a l’explotació capitalista, a la destrucció del territori, als intents d’extermini lingüístic i cultural, a les mil i una agressions que hem patit i patim.

D’aquest ric teixit associatiu polític, cultural i social és del que s’ha nodrit i es nodreix la CUP per a impulsar el seu projecte, aconseguint agrupar a nivell local militants de pràcticament totes les organitzacions polítiques i sectorials de l’Esquerra Independentista i un bon nombre de lluitadores i lluitadors vinculats a col·lectius diversos. La tan debatuda i proposada a nivell nacional unitat de l’EI esdevenia realitat de mica en mica, poble a poble, a nivell local, on les lluites diàries pesen molt més que les grans teories i on el treball unitari va traduint-se en resultats, primer organitzatius i de capacitat de treball i després electorals.

Els bons resultats electorals, citats a l’inici, sumats al desig de superar una anomalia arrossegada durant dues dècades -la manca d’un referent unitari de l’EI- va convertir de sobte la CUP, una organització nascuda com a front municipal, en quelcom més que una simple sectorial.

Aquí és on s’inicia el procés que en dues assemblees nacionals redefineix organitzativament i política la CUP per a adaptar-la a aquesta nova situació. En la ponència política “CUP: l’alternativa necessària”, aprovada en l’Assemblea Nacional Extraordinària, celebrada a Mataró l’11 de gener, es defineix com “una organització política assembleària d’abast i àmbit nacional, que s’estén arreu dels Països Catalans i que, partint de l’àmbit municipal, treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals”. S’ha passat de tenir uns estatuts interns i una definició política que s’havia quedat petita –pensada per a una coordinadora de col·lectius municipals- a una que, de moment, és unes quantes talles gran però que, per la tendència seguida els últims temps i la voluntat manifesta de seguir creixent, es vol i es pot omplir: esdevenir el referent nacional unitari de l’Esquerra Independentista. Unitari perquè està obert a la participació de totes les persones que en comparteixin els objectius, acceptant la doble militància en altres organitzacions polítiques de l’EI. Nacional per la defensa inequívoca de la territorialitat i la voluntat de ser present a tots els racons dels Països Catalans. I referent perquè aspira a ser la projecció pública de la unitat de totes les lluites sectorials i d’organitzacions de l’EI; i, alhora, a intervenir públicament en tots els àmbits (local, regional, nacional, internacional) i en els distints marcs de lluita (lingüístic, cultural, social, defensa del territori, etc.) amb un discurs propi, d’abast nacional que defineixi un model de país i de societat al costat i potenciant el paper dels representants directes de la lluita popular.

.

.

En tot aquest debat organitzatiu i estratègic, el simple esment de l’expressió “referent nacional” s’ha assimilat sovint, sobretot des de fora de la CUP, a “referent electoral”. No és pas això, entre altres coses perquè en aquest país no hi ha eleccions nacionals. A més, si fem memòria, veurem que el darrer referent amb el que s’identificava de manera unitària el conjunt de l’EI, allà pels anys 80, no era pas electoral sinó que, pels seus mètodes de lluita, actuava des de la clandestinitat forçosa.

Això vol dir que cal renunciar a la lluita electoral d’àmbit regional? En absolut. No hem de caure en l’error de confondre mitjans amb objectius. Els mitjans no s’han de mitificar –recordem la consigna grandiloqüent “Per tots els mitjans!”, citada sovint pensant només en un sol mitjà- ni rebutjar-los en nom d’una pretesa puresa revolucionària, que equipara participació electoral amb el reformisme més abjecte. No, els mitjans són vàlids o deixen de ser-ho en funció de si ens apropen o no als objectius. En aquest sentit una hipotètica representació parlamentària de l’EI hauria de servir per a convertir algun parlament regional en un altre camp de batalla –un més- en la lluita d’alliberament nacional i social, en un espai de deslegitimació permanent de l’Estat espanyol.

En el cas concret de Principat, difícilment es donarà una altra conjuntura tan favorable a l’EI per a entrar al Parlament autonòmic. El partit que durant anys ha recol·lectat, en forma ve vots, el que prèviament l’independentisme havia sembrat, en forma de duríssimes lluites, es troba instal·lat en la contradicció permanent, amb un seguit de decisions que semblen preses expressament per a perdre tots els vots procedents de l’independentisme. Un parell d’exemples que repugnen qualsevol català o catalana amb un mínim de dignitat nacional i democràtica: el suport unànime del govern catalunyès a la candidatura olímpica de Madrid 2016 -amb subseu a Barcelona, no fos cas que ens perdéssim les hazañas de la roja- i la concessió, per part de la conselleria de cultura, de la vigilància de diferents monuments històrics a l’empresa Levantina de Seguridad, vinculada a España 2000 i a diferents episodis de violència feixista. Aquest cas va ser justificat pel president Montilla en nom de la legalitat vigent, en les mateixes dates en que el seu partit instava a la il·legalització de les candidatures de l’esquerra independentista d’Euskal Herria, un país, per cert, on la lluita parlamentària està inclosa sota l’epígraf “tots els mitjans”.

Tot i el paper nacional que, en l’última Assemblea Nacional, va decidir atorgar-se i independentment de si acorda presentar combat també a nivell autonòmic, la base del treball de la CUP, el seu principal front de lluita, continuarà sent el municipal. Lluny d’abandonar el que durant anys ha estat la raó de ser i el que ha permès avançar posicions, la CUP continuarà prioritzant la lluita municipal, consolidant els nuclis existents i creant-ne de nous arreu del país. Perquè potser ja van sent hora de recuperar part de les collites perdudes, no pas per a moldre el gra i continuar engreixant l’Estat amb la farina resultant, sinó per a aprofitar tots els grans com a llavor i sembrar més camps arreu de la nació. Com diu una d’aquestes frases multiusos, “l’única lluita que es perd és la que s’abandona”; es tracta doncs de no abandonar-ne cap.