Noses i mocions.

Quan la CUP va obtenir representació municipal a Torà, més d’un es pensava que la primera proposta que portaríem al ple seria la d’enviar al quarto de les rates la bandera espanyola que enlletgia la sala de plens de l’Ajuntament.

Doncs no; això podia esperar. Hi havia coses molt més urgents. Per surrealista que pugui semblar, la primera moció que va porta la CUP al ple va ser proposant l’eliminació de les barreres arquitectòniques que, tot i haver-se remodelat durant l’anterior mandat, impedien accedir a les persones amb mobilitat reduïda... al consultori mèdic municipal!

La moció no només va aprovar-se sinó que va ampliar-se a altres instal•lacions municipals, com el col•legi, la biblioteca, el camp d’esports, etc... Amb els anys n’aniríem presentant diverses de propostes en el mateix sentit, a mesura que teníem coneixement de necessitats concretes de les persones amb aquesta problemàtica o a mesura que apareixien barreres de nova creació. Per posar un exemple de noves barreres només cal recordar que el flamant Casal de Joves de Cal Clarenes va inaugurar-se, al marge d’altres mancances pròpies dels períodes preelctorals, amb uns lavabos nous de trinca però sense adaptar.

El drap espanyol, en canvi, va anar desapareixent de mica en mica. Primer de manera intermitent, quan hi havia algun acte públic a l’ajuntament (més d’un ponent es sorprenia quan en notar una “barrera” als seus peus, mirava sota la taula de la sala d’actes i veia que podia fregar-se les sabates amb l’ensenya constitucional), i després de forma definitiva cap al quarto fosc; ara ja fa vuit anys que no fa nosa, ni als peus, ni a la vista de ningú.

Per contra, les barreres arquitectòniques continuen obstaculitzant la vida quotidiana de les persones amb mobilitat reduïda. Algunes perquè eliminar-les requereix una inversió important, que caldria aprofitar per incloure en alguna línia d’ajuts (com ara l’accés al primer pis del mateix Ajuntament). Unes altres perquè en el seu moment no es va contemplar eliminar o se’ls va buscar una solució temporal. En aquest sentit, des de la CUP hem continuat portant propostes d’eliminació al ple. Així el mes passat vam, presentar una moció per adaptar l’espai cultural del Convent. La proposta (podeu llegir-la clicant aquí) es va aprovar per unanimitat. Ara “només” cal esperar que l’acord s’executi.

.

En aquests darrers anys, però, també s’han creat barreres arquitectòniques noves de trinca. L’exemple més significatiu el tenim en la urbanització del carrer Montsec. Aquest projecte, redactar per l’arquitecte Joan Viladrich, el preferit de l’anterior equip de govern, contempla unes voreres d’un metre d’ample. El Codi d’Accessibilitat de Catalunya estableix que perquè un itinerari per a vianants es consideri adaptat cal una amplada mínima de pas de 90 cm. Per tant, en principi, el projecte compliria els requisits establerts... si no fos perquè el projecte situa els fanals damunt la vorera, reduint a 80 cm el pas mínim.

Davant de l’aprovació d’aquesta cagada vam presentar-hi recurs de reposició (podeu llegir-lo clicant aquí). Ni cas. El recurs no ens el van ni contestar. L’informe tècnic que van encarregar justifica la validesa del projecte de Viladrich basant-se en un annex del Codi d’Accessibilitat, on es parla d’un mínim de 80 cm d’amplada útil de pas “per a superar un obstacle aïllat”, mentre que el recurs de la CUP argumentava que l’Ajuntament no es pot acollir a les excepcions de l’annex perquè es tracta d’una obra de nova urbanització i, per tant, els "obstacles aïllats" no existien sinó que els hi afegeix el propi projecte..

Tenint en compte que la finalització de les obres del carrer Montsec, amb els seus flamant “obstacles aïllats” de nova creació, gairebé coincideix amb l’inici de la legislatura d’un Parlament de Catalunya on per primera vegada hi ha un diputat amb cadira de rodes, potser podríem convidar a l’electe en qüestió a la inauguració de l’obra.

Foto: una imatge antiga del convent de Sant Antoni de Pàdua

CUP Torà: tres, dos, un... zero? (I)

2011. Any d’eleccions municipals. Quan arribin, el 29 de maig, farà ja dotze anys que la CUP va presentar-se per primera vegada a Torà.

Tres. Era el 1999 i, després de molts anys d’ajuntaments monocolors, un grup reduït de gent, vam decidir impulsar una “candidatura alternativa, independentista, d’esquerres i ecologista”. Algunes de les persones, poques, que formàvem part de la llista militàvem en organitzacions de l’EI, alguna altra hi havia militat anteriorment , unes quantes no s’havien mullat mai en política i encara unes altres només van afegir-s’hi per arribar als dotze noms indispensables per a completar-la. Totes érem joves –la mitjana d’edat rondava els 25 anys- i inexperts en política municipal i ho reconeixíem públicament. Tot i això el resultat electoral no ens va anar gens malament. 204 vots (29,39 % dels vots vàlids i 3 regidors). El fins aleshores partit únic, CiU, va obtenir els 6 regidors restants amb 453 vots (65,27 %) -un resultat que en circumstàncies normals permet governar còmodament- i l’altra novetat electoral, el PP, va quedar fora de l’ajuntament, aconseguint uns resultats gairebé tant patètics com la pròpia llista electoral (17 vots, 2,45 %)

Amb els resultats del 99, CiU hauria pogut governar tranquil•lament, fent valer una còmoda majoria absoluta. Doncs no. Encapçalat per una persona nefasta, l’Ajuntament de Torà va ser un camp de batalla. Qualsevol crítica de la CUP a la política de l’equip de govern sembla ser que per part de l’egocèntrica primera autoritat municipal era percebut com un atac personal i, en conseqüència, la resposta acostumava a anar molt més enllà dels arguments polítics o de fer valer els 6 a 3 en les votacions del ple municipal, fotent el nas en la vida privada i sovint en la professional dels electes de la CUP o dels seus familiars. Però els enfrontaments no només eren amb l’oposició. A nivell intern, el grup de CiU també va patir els mètodes poc democràtics de la seva cap i es va contagiar de la seva inestabilitat. Més d’una vegada, en acabat d’un ple on totes les nostres propostes s’havien rebutjat per majoria absoluta, alguns regidors del govern ens deien que en algun tema teníem raó, però que ells hi havien votat en contra per disciplina de vot. Una disciplina de vot mal entesa, no pas fruit d’una decisió col•lectiva sinó de l’obediència deguda. Les tensions internes a CiU van comportar trencaments (dos regidors van passar al grup mixt) i reconciliacions (un d’ells va tornar a la disciplina de vot al final del mandat). Això va comportar una pèrdua temporal de la majoria absoluta i, en conseqüència, l’aprovació i posterior desaprovació (i a l’inrevés) de molts acords de ple. Amb tot aquest merder va arribar el 2003, i amb ell unes noves eleccions municipals. Però les tensions fruit de quatre anys de desgavell municipal no van ser les úniques que van afectar les eleccions de 2003. Ni les úniques, ni les més greus.

Dos. L’1 d’abril de 2003, poc abans d’unes municipals que ja es preveien tenses, un fet va sacsejar Torà... (continuarà)

Foto: acte de presentació de la CUP a Torà, l'any 1999, amb cara d'acollonit, davant d'un centenar d'assistents.

Les eleccions del 29 de novembre.

Fa una mica més d'un mes em van demanar un article per a Lluita, la revista del PSAN degana de la premsa independentista dels Països Catalans. En concret volien un article breu, màxim 5000 càracters amb espais, per a incloure en la secció de debat, que en aquest número se centra en les eleccions autonòmiques del Principat i en el vot independentista. Val a dir que vaig enviar-los l'escrit poc abans de l'anunci de la incorporació del PSAN a la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència. El mes transcorregut i la limitació de l'espai condicionen l'article, que queda una mica pobre i potser un pèl desfasat. En fi, aquí el teniu:

Les eleccions del 29 de novembre.

Sí, ja ho sé, la data triada per Montilla per a les eleccions al parlament regional catalunyès és l’últim diumenge de novembre. Serà la novena convocatòria d’aquestes característiques des de la reforma postfranquista i la reinstauració de la Generalitat de Catalunya. Haurien de ser doncs uns comicis sense cap interès especial, fruit de la rutina i de la desafecció... Però aquest cop no és ben bé així...

Per primera vegada en aquest (tros de) país algunes enquestes situen els partidaris de la independència per damunt dels favorables a l’ocupació espanyola. D’altres sondejos, vés per on, redueixen a la meitat el suport social a l’opció independentista. Al marge de xifres concretes i de malabarismes demoscòpics, tothom coincideix en que l’independentisme creix dia a dia. Això no és cap novetat: quants independentistes hi havia en aquest país fa quaranta anys? I en fa vint? El suport a l’única possibilitat de sobreviure com a poble ha crescut contínuament, gràcies en bona part a les diferents organitzacions de l’esquerra independentista, que han assenyalat tossudament el camí a seguir, i al constant picar pedra militant de les persones que n’han format part al llarg dels anys.

Durant el darrer tram recorregut d’aquest trajecte diferents peus han premut amb força l’accelerador: des d’una simple moció presentada pel regidor de la CUP d’Arenys de Munt al seu ajuntament, posant en marxa el que contra pronòstic –confesso i em penedeixo públicament del meu escepticisme inicial- va esdevenir la mare de totes les consultes, fins a l’esperadíssima sentència sobre l’estatutet catalunyès, amb la que els genis del Tribunal Constitucional van eutanasiar de patac tots els vells mites de l’Estat plurinacional, de l’Espanya amiga, de la fal•làcia d’un “pacte constitucional entre els diferents pobles d’Espanya”... En pocs mesos han caigut moltes benes dels ulls. La manifestació del 10 de juliol a Barcelona va ser-ne una clara mostra: “Som una Nació. Nosaltres decidim” deia els lema que, amb resignació, precedia la classe política; “Independència!!”, afegia entusiasta la immensa majoria de manifestants.

Amb més independentistes que mai, amb ERC, l’únic partit parlamentari que se’n reclama, en caiguda lliure i amb l’esquerra independentista autoexclosa –segueixo pensant que la decisió de la CUP de no anar a les autonòmiques va ser un error; què voleu que us digui?- en aquests comicis hi ha un gruix potencial d’electors suficient per a afegir noves sigles a la sopa de lletres parlamentària. Si no hi ha pacte de darrera hora, dues noves formacions participaran en la batalla electoral per copar aquest espai: Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència.

Els projectes polítics de Joan Carretero i de Joan Laporta no només competeixen pel mateix electorat sinó que, a més, ho fan amb un discurs idèntic i ratllant el minimalisme ideològic: l’independentisme transversal. Així, segons ells, cal (o almenys fins fa quatre dies calia) unir tot l’independentisme en una única plataforma electoral, ajornant tota la resta de debats –no només sobre la naturalesa del futur Estat català sinó sobre qualsevol problemàtica actual- per a assolir una majoria parlamentària independentista. Un cop assolits els 68 escons només cal proclamar de forma unilateral i immediata –alguns parlen del proper gener- la independència d’aquest (tros de) país. Fantàstic!

Què passarà però l’endemà de les eleccions? Què faran els set o vuit electes transversals en un Parlament hegemònicament autonomista? Pactaran amb els dependentistes d’obediència catalana? Quins interessos defensaran a l’hora de posicionar-se en temes que van més enllà, o més ençà, de l’estricta qüestió nacional?

I el què és més important: els milers de conversos a l’independentisme de darrera hora, votants d’alguna d’aquestes candidatures transversals, que basen tota la seva estratègia en la consecució de la majoria parlamentària, què faran quan els formatgets televisius del repartiment d’escons els retornin al món real? La tria de debò la tindran l’endemà dels comicis autonòmics, un cop descobert que hi ha vida més enllà del Racó Català i de l’endogàmia feisbuquera. Es pot donar la paradoxa que els sectors més impacients d’aquest nou independentisme, els últims en arribar, que es pensen que crear un estat és bufar i fer ampolles, desencisats, siguin els primers repescats per l’autonomisme peixalcovista. El repte és aconseguir que en l’escrutini de les “eleccions de l’endemà” (i dels dies i els mesos següents) creixin els formatgets representatius de la vinculació de la lluita per la independència amb les altres reivindicacions populars, de la consciència que el país s’estén més enllà dels límits autonòmics, de la constatació que les eleccions no són un objectiu sinó una eina i, en definitiva, del convenciment que per a vèncer cal organitzar-se i lluitar... i anar-hi, anar-hi i anar-hi!

Voleu una nació catalana independent, budista, vegetariana i abstèmia?

“Primer la independència. Quan siguem independents ja discutirem quin model de país volem, si monarquia o república, si capitalisme o socialisme, si dretes o esquerres...” A qualsevol que porti uns quants anys militant a l’esquerra independentista aquesta cantarella segur que li sona, tot i que ha estat darrerament quan sembla que s’ha posat de moda.

La frase de l’inici, que anys enrere podíem sentir espontàniament i ingènua en boca d’algun independentista poc polititzat, ha esdevingut dogma de fe de les noves formacions “independentistes transversals”. La seva recepta és senzilla: tot l’independentisme s’hauria d’unir en una única candidatura “transversal” (o en dues, tot i que així ja costa més d’entendre’n la lògica) a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, prescindint d’ideologies, i un cop assolida la majoria absoluta només cal proclamar de manera unilateral la independència d’aquest (tros de) país.

Menys senzilla és la justificació d’aquesta desaparició de les ideologies un cop sortim de la lògica electoral i ens situem en qualsevol dels futurs escenaris probables de l’endemà de les eleccions. Què faran els set o vuit (o poseu-n’hi quinze, tant se val) diputats tranversals “sense ideologia” en un Parlament hegemònicament autonomista? Què votaran en aquelles qüestions -la majoria- en les que intervenen altres factors, a part del nacional? “Transvasament de l’Ebre? Independència!”, “Recursos a l’escola pública o a la privada concertada? Ni dretes ni esquerres!”, “S’enfonsa el barri de Sant Simplici? Ja en parlarem quan disposem d’un Estat!”... D’acord que moltes problemàtiques es podrien resoldre més fàcilment disposant d’un Estat propi, i en conseqüència de tots els recursos que ens roba l’ocupant, però això no pot evitar que a cada votació sorgeixin contradiccions entre la postura adoptada pel grup parlamentari i la dels diferents sectors del seu propi electorat, en funció de en quin punt se situï cadascú al llarg de l’eix transversal ideològic. Que cada diputada votarà en funció de la seva opinió personal? Això estaria bé si el sistema electoral –al Parlament, no l’intern de la formació- fos per llistes obertes i les persones candidates a l’escó es mullessin en els principals temes de, per dir-ho amb una expressió suada, “allò que preocupa realment la gent del carrer”. No és el cas.

Una altra de les opinions que surten tot sovint en boca d’alguns holligans d’aquestes noves formacions –i aquesta ja toca més allò que no sona- és el qüestionament de l’independentisme de la militància i les organitzacions de l’Esquerra Independentista. Si feu un cop d’ull als espais d’opinió de la xarxa (blocs, fòrums de debat, diaris amb comentaris...) i cerqueu articles sobre la suposada necessitat d’una única candidatura independentista a les eleccions regionals segur que trobeu algun comentari del tipus “l’esquerra independentista no vol la independència si no va acompanyada del socialisme”, “votarien no a un estat català independent al si de la UE, perquè abans són d’esquerres que independentistes”, etc... Aquesta sí que és bona!: l’independentisme d’esquerres, l’únic que durant dècades ha defensat en solitari la necessitat d’un estat propi per a tot el nostre poble, i que fins i tot ha patit les conseqüències més greus d’aquesta lluita desigual en forma de militants empresonats, morts i exiliats, és menys independentista que aquells que han vist la llum darrerament, quan declarar-se públicament independentista ja no està mal vist, ja no és una cosa pròpia d’una ínfima minoria; i no ho és, precisament, perquè la lluita d’aquells quatre il•luminats de fa quaranta anys va servir per a assenyalar el camí i per a fer-lo més planer a cada nova generació.

Però per a poder difamar l’esquerra independentista no n’hi ha prou en desconèixer la història d’aquest moviment polític sinó que també cal ignorar, i en aquest cas només pot fer-se deliberadament, tot el que ha passat els últims dotze mesos en aquest (tros de) país. En els centenars de consultes populars sobre la independència, la CUP i la resta d’organitzacions de l’EI no només han demanat el vot afirmatiu, sinó que han abocat esforços en l’organització de tot el procés, tant en aquells municipis, la majoria, on es preguntava per un estat dins la Unió Europea com en les que es va poder neutralitzar la pregunta, eliminant qualsevol referència a ens supraestatals.

Malgrat això, alguns d’aquests defensors de l’ajornament de les ideologies fins l’endemà de la independència gosen qüestionar l’independentisme de qui defensa que la nació catalana no només ha d’esdevenir un estat reconegut com a independent pels organismes internacionals sinó que, a més, ha de ser més just i democràtic que els estats als que estem sotmesos en l’actualitat. Curiosament, en canvi, no qüestionen la sinceritat independentista d’aquest nou sobiranisme diguem-ne “de dretes” o, si ho preferiu, “centrista”. Que consti que em sembla bé que sectors conservadors, liberals, democristians o socialdemòcrates se sumin al carro de l’estat propi, però si hem de posar en dubte qui renunciaria abans a la independència si aquesta no s’ajusta al seu model d’estat ideal em sembla que no és a l’esquerra cap on hem de mirar...

“Voleu que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. Si aquesta fos la pregunta formulada en un referèndum oficial i vinculant, algú dubta seriosament de quina seria la resposta dels i les independentistes d’esquerres? Apostar de manera clara pel sí i, l’endemà de la independència, seguir lluitant per un model social més just. Si la proposta de nou estat fos mínimament socialitzant, els independentistes centristes, liberals, democristians, etc votarien afirmativament en la consulta, prescindint temporalment de la seva idea de societat per a tractar de canviar-la l’endemà de la independència? O aquesta renúncia només és exigible a l’esquerra arrauxada i radicalota?

Exigir renúncies als altres és molt fàcil. Fer-ho en nom d’una proclamació imminent d’independència queda molt maco però gens realista. Dissortadament no ens trobem en els moments previs a una proclamació d’independència ni en cap escenari immediat que justifiqui renunciar a posicionar-se políticament en cadascuna de les problemàtiques que afectin el poble català. I que ningú dubti que, quan arribi el moment, per a proclamar la independència nacional tots els sectors polítics que vulguin ser-ne partícips hauran d’ajornar més d’un objectiu i fer més d’una renúncia. O és que us penseu que crear un estat, tenint dos enemics com França i Espanya, és bufar i fer ampolles.

Per dir-ho gràficament: si la conjuntura permetés a la nació catalana esdevenir un estat independent, budista, vegetarià i abstemi no n’hi hauria prou amb el suport entusiasta dels seguidors autòctons del butaner tibetà, de tota la colla de menjaherbes i dels aiguaders nostrats. Caldria que tots i totes hi poséssim el coll per a assolir l’objectiu, encara que només fos compartit en la part que fa referència a la consecució d’un estat propi. Assolida la independència, i passades les lògiques celebracions i les corresponents ressaques, seria l’hora d’organitzar les primeres botifarrades populars, amb pa amb vi i sucre per a la canalla, contra la teocràcia nacional.

Torà i Biosca al Solsonès? (IV)

Divendres 2 de juliol. Inauguració de la nova Llar d’Infants municipal de Torà, amb la presència del conseller de Governació, Jordi Ausàs. Després dels parlaments, la visita de les noves instal•lacions i l’aperitiu de rigor, té lloc en una de les flamants aules una reunió entre el conseller, els dos directors territorials que l’acompanyen (de governació i d’educació), el president del consell comarcal de la Segarra, l’alcalde i regidors dels tres grups municipals. Després de la pidolada preceptiva -recordem que Governació és el departament que té l’aixeta de les principals subvencions als ajuntaments- s’entra en la qüestió del canvi d’adscripció comarcal de Torà. Com està el tema del nostre canvi de comarca?

Recordem també que el detonant de la sol•licitud sobtada d’aquest canvi va ser la inclusió en el projecte de Llei de vegueries d’un punt que deroga l’article de l’actual Llei comarcal que permet als municipis canviar de comarca. Per a dur a terme aquest canvi els passos previstos a l’article objecte de derogació són cinc:
1. El ple de l'ajuntament ha d'adoptar un acord inicial en què s'expliciti la comarca a la qual es vol adscriure, amb el vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal de regidors.
2. El consell comarcal de la comarca a la qual es vol adscriure ha d'acceptar el canvi, amb el vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal dels seus membres.
3. L'ajuntament ha de trametre al Departament de Governació i Relacions Institucionals els acords i una memòria dels motius que en justifiquen el canvi. Aquesta proposta s'ha de sotmetre a informe de la Comissió de Delimitació Territorial
4. L'acord de canvi de comarca ha d'ésser ratificat en referèndum per més de la meitat del cens electoral del municipi afectat.
5. Un cop finalitzat l'expedient, l'ajuntament ha de comunicar el canvi d'adscripció comarcal al Departament de Governació i Relacions Institucionals, que, en el termini de tres mesos, ha de dictar una ordre per acreditar-lo.
Els dos primers punts i la part del tercer que pertoca a Torà ja s’han complert. Ara li cal que la comissió de Delimitació Territorial es pronunciï.

Ausàs ens informa de dos aspectes en relació a aquest tema. En primer lloc, que el tema de la derogació de l’esmentat article de la Llei comarcal no tindria caire retroactiu, és a dir que, en el supòsit que el Parlament acabi aprovant la llei de vegueries tal i com l’ha tramés el Govern, això no afectarà als municipis que ja han iniciat els tràmits per a canviar de comarca. Segon, que properament –em sembla entendre que el 22 de juliol- hi ha un ple de la Comissió de Delimitació Territorial on es podria tractar aquest tema... si aquesta comissió tingués tota la documentació. I és que, si no ho entenc malament, el fet de que el Consell Comarcal del Solsonès acceptés la inclusió de Torà i de Biosca en un únic acord fa que l’expedient de modificació sigui un de sol per a ambdós municipis i que, per tant, s’haurà de tractar i resoldre conjuntament... quan Biosca hagi tramès la corresponent documentació.

El mapa és manllevat de Riu Amunt. Aquesta publicació independent del Solsonès i l’alt Cardener va demanar-me temps enrere quatre ratlles sobre tot aquest procés. El què vaig escriure, convenientment adaptat i ampliat per un dels redactors de la revista, podeu llegir-ho clicant aquí.

Lliçó per a autonomistes, federalistes i altres carallots

Punt i final. Després de més de quatre anys de restrenyiment els dropos del Tribunal Constitucional (espanyol, por supuesto) han emès sentència, han fallat, en els termes més o menys esperats: en nom de la sacrosanta Constitució (espanyola, faltaría más), han escapçat bona part dels articles que a la Moncloa s’havien descuidat de retallar de l’Estatutet aprovat prèviament pel Parlament d’aquest (tros de) país, que ja no era gran cosa perquè s’havia redactat condicionat per les limitacions imposades per l’esmentada Constitució...

Confesso que no he seguit massa la notícia als mitjans, més que res pel previsibles que eren tant el "fallo" com les presumptes reaccions. De resquitllada, però, he sentit una estona el Fuentes a Catalunya Ràdio entrevistant un dels “pares de la Constitució”. Ja ho sabeu la Carta Magna (espanyola, què sinó?) té molts pares, com els gossos mil•letxes, però de mare només n’hi ha una (... grande y libre).

L’entrevistat en qüestió era Gregorio Peces Barba, ponent constitucional en representació del PSOE. En un determinat moment Fuentes ha preguntat (en espanyol, és claro) alguna cosa així:
-Com queda ara l’encaix entre Catalunya i Espanya?
El pare de la Constitució borda ha replicat que no hi podia haver cap encaix entre Catalunya i Espanya perquè “Catalunya és Espanya”. Fuentes, alumne avantatjat ho ha pescat de seguida:
-Com quedarà l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya?
-Això ja m’agrada més!- l’aprova satisfet l’insigne professor.

Si d’alguna cosa ha de servir tot aquest procés és la de posar en evidència la mentida sobre la que s’ha construït el discurs autonomista. Ens ha repetit fins a l’avorriment la pel•lícula d’una transició basada, entre altres fal•làcies, en el reconeixement de la identitat nacional catalana, i conseqüentment de la plurinacionalitat de l’Estat, en un pacte entre els diferents pobles de l’Estat. Ara els ganduls del TC diuen que de tot això el text constitucional no en parla, que l’única nació que hi surt citada és l’espanyola. I tenen raó.

A efectes legals espanyols la nació catalana, per molt que ho hagin somiat els autonomistes i els federalistes nostrats, no existeix, no consta enlloc i, per tant, no és subjecte de dret. Som una “nació sense papers” i no hem d’esperar que ens els doni Espanya. Per què hauria de fer-ho? Per quin motiu els espanyols haurien de tirar pedres contra la seva pròpia teulada? No són tan rucs, no són pas catalans ells! Els espanyols ho tenen molt clar: la nació catalana no cap a la seva Constitució. I els catalans i les catalanes? Encara n’hi ha que no ho vegin?

Puix que parla de Torà, vejam què diu.

Breu conversa amb Joan Morales. Em fa saber que el dossier central del darrer número de Descobir, la revista de geografia i viatges dels Països Catalans que ell dirigeix, està dedicat a la Segarra i...
-La Segarra! Precisament ara en volem fotre el camp, per anar al Solsonès... No, nosaltres no marxem de Torà, és el municipi que vol canviar de comarca...–i li’n faig cinc cèntims.

Bé, el cas és que en aquest número del Descobrir dedicat a la que encara és la nostra comarca administrativa hi ha alguna que altra referència a Torà, a Claret i a altres punts de la Vall del Llobregós (Biosca, Sanaüja...). Tenint en compte la qualitat de la publicació valdrà la pena fer-hi un cop d'ull...

El Joan m’explica també que la setmana passada va fer-se un acte de presentació d’aquest número al paranimf de la Universitat de Cervera.
-No, jo no en sabia res..,. De fet dels actes que es fan a Cervera ben poca informació ens arriba a Torà...

Per a fullejar la revista, cliqueu aquí

“Puix que parla català, vejam que diu”. Joan Fuster, un descregut com déu mana, va actualitzar l’expressió “Puix que parla català, Déu li doni glòria” de Vicent Garcia, el rector de Vallfogona. En la divisió comarcal de 1936 Vallfogona de Riucorb va ser inclosa a la Segarra, comarca a la que va pertànyer fins que el 1987, any en que va canviar la seva adscripció comarcal incorporar-se a la Conca de Barberà. Potser sí que, a aquest pas, si continua perdent municipis la Segarra acabarà esdevenint una terra llegendària com l’Atlàntida o Eldorado...

Tot endreçant papers...

Mentre destriava els pocs papers que val la pena guardar, entre les ingents quantitats de porqueria que, de mica en mica, anem acumulant, ha aparegut aquesta perla:

L'escrit porta el número 709 de registre de l'ajuntament de Torà i diu el següent:

"SENYOR VICTOR BADET

SOTS INSPECTOR MOSSOS D'ESQUADRA

CERVERA

Tal com vam quedar, adjunt li trameto escrit presentat en aquest Ajuntament per part de la Candidatura d'Unitat Popular.

Agraïda

Mercè Valls i Querol

Alcaldessa

Torà, 29 d'agost de 2000"

No sé en què han de quedar una alcaldessa i un cap dels mossos, ni quin devia ser el document que presentat per un grup municipal a un ajuntament calgui reenviar a la policia. Ara, si d'una cosa podeu estar segures i segurs és que, encara que a vegades no ho sembli, se n'arriba a acumular molta de merda!

Torà... al Solsonès? (III)

Dijous, 22 d’abril de 2010. 8 de la tarda. Aquesta és la data i l’hora de la convocatòria del ple del Consell Comarcal del Solsonès en el que, si no hi ha un daltabaix de darrera hora, s’aprovarà l’acceptació per part d’aquesta comarca dels municipis fins ara administrativament segarrencs de Torà i Biosca.

La principal incògnita és si aquesta aprovació serà per unanimitat, com ho van ser els acords de ple dels ajuntaments sol·licitants, o només per majoria absoluta. En aquest sentit cal recordar el posicionament ambigu de l’ajuntament de Solsona respecte a l’ampliació del Solsonès, així com la correlació de forces al consistori solsoní i al Consell: mentre que a nivell municipal governa una versió solsonina de tripartit (4 d’ERC, 2 del Comú i 2 del PSC) amb els 5 regidors de CiU a l’oposició a l’organisme comarcal la situació és inversa amb CiU (11) al govern i ERC (4), PSC (2) i el Comú (2) a l’oposició. És evident que amb els resultats de les municipals de Torà i de Biosca del 2007, amb àmplies victòries convergents, sumades al Solsonès el predomini comarcal de CiU es consolidaria, dificultant l’accés dels altres tres partits a governar el Consell. Incidiran aquests possibles recels partidistes a l’hora de votar l’admissió de Biosca i Torà al Solsonès? No ho crec. Malgrat que aquesta incorporació pugui ser incomoda políticament per a algun partit, i tenint en compte que amb els vots de CiU n’hi hauria prou per aprovar-la, què hi guanyaria votant-hi en contra? Com justificaria un partit dels que governen Solsona l’oposició a que la seva ciutat sigui la capital d’una comarca 158 km2 més gran i amb 1.600 habitants més?

.

Durant la dècada dels 80 Solsona va lluitar per la recuperació del seu jutjat, objectiu assolit amb la col·laboració de municipis com els de Torà i Biosca (i Sanaüja), que malgrat pertànyer administrativament a la Segarra, van pronunciar-se a favor de la seva adscripció al partit judicial de Solsona en detriment del de Cervera. A la imatge placa commemorativa conservada a l’Ajuntament de Torà.

Amb un sincrotró i una espardenya.

Fa dies que tinc el bloc una mica abandonat. Entre plens municipals, una altra qüestió de caire local i que des del nou nucli de suport de la CUP del Solsonès i l’Alt Cardener m’han fet rumiar una mica sobre el paper del municipalisme en el món rural, aquestes darreres setmanes no he tingut massa temps per a escriure res que fos mínimament penjable.

Ara mateix, en el moment d’escriure aquestes ratlles, no ha canviat gran cosa; no estic especialment inspirat, ni disposo de molt temps per a grans parrafades. Hi ha hagut, però, una notícia que m’ha impulsat a escriure: la posada en marxa del sincrotró Alba, que el web de la Generalitat de Catalunya anuncia com la major infraestructura científica construïda mai a... a Catalunya? Als Països Catalans? A la Península Ibèrica? A l'Europa mediterrània? A Espanya i olé!!

No, no és que jo hi entengui gens d’innovacions tècniques d’aquesta mena, ni de cap altra. De fet algun cop he dit que jo més aviat sóc de lletres (...i si són vocals molt millor). No, el que m’ha impulsat a escriure no és pròpiament el sincrotró, sinó el fet de que la posada en marxa d’aquesta (pel què ens diuen) meravella de la ciència i la tècnica, no té res a veure amb el tema sobre el que he estat escrivint aquests dies. Sí, ja ho sé que sembla una contradicció però...

Una de les característiques d’aquest allargassat país nostre, que no només persisteix en el temps sinó que s’accentua, és el fort desequilibri demogràfic entre les comarques interiors i muntanyoses, poc poblades, i les de la costa, on hi ha la majoria de grans concentracions urbanes. Tot i que això és així des de sempre, des de fa una anys els diferents partits polítics han anat incorporant en els seus discursos el concepte d’equilibri territorial. Aquesta expressió sovinteja en la pràctica totalitat d’inauguracions fetes en la majoria de municipis rurals del nostre país. També és el caramel amb el que els professionals de la política tracten d’engormandir a molts ajuntaments “de poble” a l’hora de buscar ubicacions per a aquelles instal·lacions que generen rebuig social, com ara abocadors de residus o centrals energètiques perilloses. “Sí, ja ho sabem que això no ho vol gairebé ningú a prop de casa seva però, aquestes instal·lacions són necessàries i s’han de repartir solidàriament pel territori, i creen ocupació... que, per cert, aquí no en teniu gaires de llocs de treball”. I és cert, la principal causa del despoblament és la manca de llocs de treball i la seva escassa diversificació. I, és clar, les autoritats en això poca cosa poden fer-hi, perquè en una economia de mercat la creació de llocs de treball depèn principalment de l’empresa privada. Per tant si l’administració regional o estatal ofereix un abocador de residus industrials a qualsevol poble sense indústria, els rústics habitants de la bucòlica contrada encara haurien de donar les gràcies per la merda al govern de torn.

Llegeixo que el sincrotró Alba, construït a Cerdanyola del Vallès, amb el cent per cent del cost a càrrec dels impostos pagats pels catalanets i les catalanetes, serà un important pol de dinamització econòmica. En algun moment, ni que sigui fugaçment, ha passat pel cap d’alguna de les moltes autoritats “competents” o d’algun representant de la nostra mai prou ben estimada classe política, que a l’hora de demanar el vot “a pagès” s’omplen la boca de reequilibri territorial, la possibilitat d’ubicar el sincrotró a la Terra Alta o al Pallars Jussà???

Torà... al Solsonès? (II)

Descartada la proposta de la CUP de realitzar una doble consulta popular que, d’una banda, permetés saber les preferències veguerials de les veïnes i veïns del municipi i, alhora, tensés una mica més la corda en el tema de les consultes sobre el futur estatus nacional, quina era la postura de les altres dues forces polítiques de l’ajuntament? Mentre ERC insistia en la necessitat urgent de fer passos per a que facilitessin que en el futur Torà fos inclosa a les Comarques Centrals, CiU deia que el tema de les vegueries anava per llarg i que no calia precipitar-se. Tots coincidien, però, en que la millor opció era la vegueria central, perquè es tenia (i es té) la percepció és que la majoria de la població del municipi així ho vol.

Parlant-ho a l’assemblea de la CUP ens va semblar que sí, que la voluntat majoritària va en aquest sentit, però que això no deixa de ser una percepció que, en tot cas hauria estat millor comprovar en una consulta prèvia a qualsevol posicionament oficial de l’Ajuntament, independentment que per a aprovar el primer pas cap a la vegueria de les Comarques Centrals fos preceptiva la ratificació mitjançant un referèndum popular de la decisió presa prèviament per l’Ajuntament, enteníem que el procés correcte era l’invers: primer una consulta popular i, en funció dels resultats, iniciar o no els tràmits corresponents.

Perquè en el supòsit de voler canviar l’adscripció territorial que ens proposa/imposa el mapa de vegueries d’Ausàs, el primer pas era inequívoc: la manera més fàcil de canviar de vegueria era (encara és) canviant de comarca; anant a petar a una comarca que està previst que s’inclogui a la vegueria de les Comarques Centrals i que, de moment està a la mateixa demarcació provincial que Torà: el Solsonès. A més hi ha arguments de caire històric (el 80% de l’actual terme municipal de Torà formava part del Solsonès a la divisió comarcal del 36), administratius (partit judicial) i, sobretot, avantatges pràctiques derivades de ser comarca de muntanya (sobretot per a la pagesia, però també per a les estudiants, etc).

Canviar de comarca fins ara era (encara és) relativament senzill. La llei comarcal ho preveu. Cal un acord de ple de l’ajuntament del municipi que ho sol·licita, l’aprovació de la comarca receptora i una ratificació via referèndum amb una majoria absoluta dels veïns i veïnes amb dret de vot. Però això està (o pot estar) a punt de canviar: l’avantprojecte de llei de vegueries deroga l’article de la Llei comarcal que permet el canvi de comarca. Si s’aprova la llei sense esmenar aquesta disposició derogatòria ja no es podrà canviar de comarca (i per tant tampoc de vegueria).

Ara vénen les presses i els dubtes. Què passa si iniciem els tràmits per a canviar de comarca i s’aprova la llei de vegueries (que impedeix els canvis comarcals) abans de finalitzar el procés? Tornem amb la cua entre les cames a trucar la porta d’allà on ja havíem dit adéu?

Tot i l’error de no haver fet una consulta formal, prèvia a qualsevol acord del ple de l’Ajuntament, en la situació actual penso que iniciar els tràmits per a sol·licitar la incorporació al Solsonès és la menys dolenta de les solucions.

El perquè ja l’explicaré en una altra entrada. Continuarà.

Torà… al Solsonès? (I)

“Davant una hipotètica revisió de la divisió territorial (comarcal i vegueries) hem defensat i continuem defensant el dret de Torà a decidir en quins àmbits territorials vol estar, sense imposicions exteriors”. Es tracta d’una frase extreta d’un programa polític de les eleccions municipals de 2007 (veure’l en PDF). La putada per a aquelles persones que poguessin compartir la proposta de sotmetre l’adscripció administrativa del municipi a la voluntat popular va ser que aquest punt només constava en el programa de la menys votada de les tres candidatures toraneses. El tema, de moment, va quedar aparcat.

L’estiu de l’any passat el conseller Jordi Ausàs va anunciar que abans de finalitzar l’actual legislatura volia aprovar la Llei de Vegueries de la CAC (veure "El conseller Ausàs, les vegueries i el dret a decidir"). Segons la divisió inicialment proposada per la conselleria, el municipi de Torà, en tant que pertanyent a la comarca de la Segarra, quedava adscrit a la vegueria de Ponent (oficialment “de Lleida”).

Va ser a la tardor que la CUP va treure la pols a la proposta de consultar la ciutadania del municipi en relació al tema de les vegueries. Amb motiu de coincidir en el temps aquest debat i l’extensió del procés de consultes iniciat a Arenys de Munt, el regidor de la CUP a l’Ajuntament de Torà, el pesat que escriu en aquest bloc, va fer arribar la següent proposta a la resta de grups municipals:

“L’Assemblea de la CUP és partidària de la convocatòria a Torà d’una consulta popular sobre la independència, com les que s’estan duent a terme en altres municipis del país. De la mateixa manera, entenem que el posicionament que ha d’adoptar l’Ajuntament respecte a la ubicació de Torà en una o altra vegueria en qualsevol nova divisió administrativa també s’ha de sotmetre a consulta popular. A l’espera de poder consensuar una posició unitària dels tres grups municipals, en una reunió amb la totalitat de membres de l’Ajuntament, que des d’ara mateix sol·licitem, us fem arribar un seguit de consideracions que entenem que han de formar part del debat.

Consulta popular sobre la independència.

L’Ajuntament de Torà ha de fer tot el que estigui al seu abast per tal de que al nostre municipi s’aprovi i es dugui a terme una consulta popular sobre la independència del nostre país, com les aprovades en un nombre considerable de municipis del Principat.

No només seria bo que aquest acord es prengués per unanimitat, per tal de que es visualitzés clarament com una decisió de tot l’Ajuntament, sinó que caldria que la proposta d’acord fos presentada conjuntament pels tres grups municipals, evitant així que s’identifiqués la iniciativa amb unes sigles polítiques concretes. Cal tenir en compte que, tret d’alguna lamentable excepció, les tres formacions polítiques representades a l’Ajuntament de Torà voten afirmativament aquesta proposta en els municipis on es presenta.

La posició de l’Ajuntament no pot limitar-se a aprovar la moció i donar suport a la hipotètica celebració d’una consulta en el supòsit que “hi hagi una entitat que la convoqui”. Entenem que el fet de que oficialment les consultes les hagin de convocar entitats, en comptes dels mateixos ajuntaments, és un recurs per a evitar conseqüències legals no desitjades però no ha de ser una excusa per a evitar compromisos polítics.

Cal tenir en compte també que la proliferació de consultes comportarà que cadascuna d’elles tingui, per separat, una repercussió menor a tots els nivells (tant polític o mediàtic, com sobretot repressiu). La pressió cap a cadascun dels ajuntaments que “acordin donar suport” a consultes en les dates acordades per les diferents entitats i organitzacions impulsores serà molt menor a la patida per l’ajuntament d’Arenys de Munt.

Consulta popular sobre les vegueries.

Entenem que l’adscripció de Torà a la vegueria de Ponent o a la vegueria de les Comarques Centrals és un tema que cal sotmetre a consulta popular.

Seria una contradicció consultar la població de municipi sobre un tema de caire nacional (la voluntat de constituir un estat propi per a la nostra nació) i no fer-ho sobre la divisió administrativa que ha d’afectar d’una manera més directa l’actuació immediata del propi Ajuntament.

La consulta a la població no s’ha de limitar a un referèndum preceptiu per a canviar de comarca, un cop pres l’acord per part de l’Ajuntament. Entenem que el procés ha de ser l’invers: l’Ajuntament ha d’iniciar (o no) els tràmits per a modificar l’adscripció comarcal (i de vegueria) en funció d’una consulta prèvia a la població del municipi.

L’Ajuntament ha d’assumir com a vinculant el resultat d’aquesta consulta prèvia.

El suport de l’Ajuntament a la celebració de consultes populars de diferents temàtiques ha de ser un objectiu prioritari, si realment ens creiem que volem fomentar la participació ciutadana.

Simultaneïtat d’ambdues consultes.

Les consulta sobre la independència nacional i sobre les vegueries haurien de ser organitzades simultàniament i pel mateix procediment (mateix dia, lloc i “entitat organitzadora”)

Considerem que fer dues consultes en dates diferents comportaria un esforç organitzatiu molt més gran i, probablement, una participació menor en ambdues.

D’altra banda, la possibilitat que una consulta la organitzés l’Ajuntament i l’altra, per motius legals, una entitat privada suposaria donar a aquesta darrera una importància molt menor que a l’altra. Contràriament, si l’ajuntament reconegués com a vinculant el resultat d’una de les consultes (la de les vegueries) però les dues fossin organitzades simultàniament per una entitat (una comissió creada per a l’ocasió) la percepció de la importància d’ambdues consultes i la participació serien majors.

Creació d’una Comissió organitzadora.

Creiem que les dues consultes que plantegem no les han d’organitzar una entitat concreta de les existents al nostre municipi, sinó que cal crear una comissió organitzadora, creada per a l’ocasió, que integri la totalitat d’entitats i de persones a títol individual que en vulguin formar part.

Aquesta comissió s’hauria d’iniciar constituint un Nucli promotor, format per tots els regidors i regidores de l’Ajuntament, que convoqués la totalitat d’entitats del municipi i les persones a títol individual que volguessin afegir-s’hi. Una convocatòria d’aquest tipus extraoficialment, a nivell de carrer, seria vista com una cosa organitzada per l’Ajuntament, però a nivell legal no tindria aquesta consideració; tindria un toc d’”oficialitat” sense les conseqüències que tindria una convocatòria pròpiament de l’Ajuntament.

Sobre les dates.

Proposem una reunió de la totalitat de membres de l’ajuntament –inclosa la futura regidora- el més aviat millor.

Creiem que l’acord de ple donant suport a les consultes caldria fer-lo com a molt tard abans de la primera tongada de consultes (12-13 de desembre), per tal de que la repercussió que puguin tenir aquestes incentivi a la gent a incorporar-se a la comissió organitzadora.

Les consultes a Torà s’haurien d’organitzar en la segona tanda (prevista pel febrer)”

La proposta de fer una doble consulta no va ser acollida favorablement per resta de grups. CiU i ERC només van voler donar suport a la realització de la Consulta popular sobre la independència dels Països Catalans.

(Continuarà)

I la variable independència?

És més que sabut que una de les gràcies d’Internet és que s’hi pot trobar de tot. Això és així a tots els nivells, també naturalment en el de l’opinió on, contràriament als mitjans de comunicació convencionals, és molt més fàcil publicar i difondre idees que fugen –algunes per l’esquerra, altres per la dreta, moltíssimes per l’espai friquisideral- de l’establert com a políticament correcte. Val a dir que, ja sigui pels continguts o pel nivell exposat, a voltes és comprensible que algunes de les opinions expressades en blocs, fòrums, xarxes socials i similars no puguin ser publicades o difoses pels mitjans de comunicació tradicionals. Altres vegades, però, llegint la pantalla de l’ordinador la pregunta és inevitable: “com és que a la tele, a la ràdio o al diari no en parlen d’això?”

Ja fa uns quants dies que el govern espanyol està llançant públicament “propostes d’estudi” sobre la sembla que imminent retallada dels drets dels treballadors i les treballadores : que si allargar l’edat de jubilació fins als 67, que si augmentar fins a 25 anys la base de càlcul de les pensions, etc... Els opinadors i opinadores professionals dels mitjans coincideixen en que l’actual sistema és insostenible a mitjà termini i que, per tant, d’una manera o altra cal modificar-lo.

.

.

En un altre orde de coses, la majoria d’aquesta gent (tertulians, columnistes, editorialistes...) coincideix en afirmar que, almenys a la comunitat autònoma de Catalunya, el percentatge de gent que es declara independentista ha crescut considerablement els darrers anys, fet que ha situat, per primera vegada i en més d’una ocasió, el tema de la independència al centre del debat polític. També, tot i tractar-se d’un problema que ve d’antic, des d’uns pocs anys cap aquí, tothom reconeix que l’Estat sangonera espanyol sotmet als Països Catalans –en aquest cas és un fenomen nacional- a una situació d’espoli econòmic de dimensions escandaloses.

Amb aquests tres factors (incertesa del sistema espanyol de pensions, augment de l’independentisme i constatació de l’espoli fiscal) en ment de molta gent, com és que hem d'anar als mitjans digitals d'informació i debat per a trobar opinions que vinculin la possibilitat de mantenir una jubilació digna per als treballadors i treballadores d’aquest país amb la independència nacional? Sí, ja ho sé que no és una cosa matemàtica, com la que es pot llegir en alguns fòrums, (del tipus “amb Espanya ens haurem de jubilar als 70 anys i amb la independència podrem fer-ho als 60”), sinó que en aquests temes hi intervenen molts altres factors. Però la independència política i, conseqüentment, el fet de desempallegar-nos de l’espoli també és un factor rellevant a considerar. És en aquest sentit que és –o si més no hauria de ser- incomprensible, que a l’hora de plantejar hipotètics escenaris polítics i econòmics a vint anys vista, en debats que pretenen ser plurals no es plantegi, com una variable més, la possible repercussió que podria tenir la independència d’un Estat català en tots i cadascun dels temes que afecten la majoria de la població. Potser és que sí, que si s’entra en aquest debat les conclusions són tant evidents i senzilles com els enunciats d’algun d’aquests espais de debat virtual.

No ho sé, en aquest tema hi ha elements que se m’escapen. Una cosa la tinc clara, però: espero poder jubilar-me en un país lliure i no tinc cap intenció d’esperar-me fins la setantena.

Regals enverinats.

Ja hi tornem a ser. La mateixa pel·lícula de sempre. El govern espanyol està disposat a realitzar-ne l’enèsim remake i sembla ser que l’ajuntament d’Ascó aspira a adjudicar-se’n la localització, a esdevenir l’escenari de la propera producció estatal: el cementiri nuclear.

.

.

La història sempre és la mateixa: cada cop que el govern de torn (estatal o regional) té la necessitat d’encolomar una instal·lació que per les seves característiques pot generar rebuig (des d’instal·lacions energètiques perilloses fins a centres penitenciaris o bases militars, passant per tota classe d’abocadors de residus) les nominades a rebre el regal acostumen a ser zones econòmicament poc desenvolupades, amb un mercat laboral minso i amb un dèficit històric d’infraestructures de tot tipus, per a les quals la possibilitat d’acollir la instal·lació en qüestió es presenta com una oportunitat única per a solventar de cop totes les mancances, amb la creació de llocs de treball, l’augment estratosfèric d’ingressos a les arques municipals i la millora d’infraestructures públiques. I, es clar, amb un ham tan llaminer, si només ens fixem amb els avantatges econòmics immediats, hi ha municipis que piquen. I és que, sobretot en casos extrems com el del cementiri nuclear que amenaça les comarques ebrenques, per a posicionar-s’hi a favor s’ha de prescindir de qualsevol valoració a mitjà o llarg termini. I no em refereixo només a qüestions ambientals, de salut humana i de seguretat sinó, fins i tot, de la persistència en el temps dels avantatges laborals i econòmics d’aquesta instal·lació. Què passa si al cap d’un temps de tenir el femer nuclear a Ascó disminueixen les aportacions econòmiques o els llocs de treball? Tenint en compte que els magatzems nuclears construïts un quart de segle enrere ja han quedat desfasats tecnològicament, i que la radioactivitat perdura durant milers d’anys, potser d’aquí un temps tots els recursos promesos encara seran insuficients per a reformar les instal·lacions per tal d’adequar-les a nous requisits de seguretat. En un aquest supòsit què podria fer un futur ajuntament del municipi agraciat? Rescindir unilateralment el conveni amb l’administració benefactora i que aquesta s’endugués el regalet cap a un altre lloc? Res, absolutament res; la zona que rebi el cementiri nuclear té garantida la porqueria nuclear i els seus possibles efectes secundaris pels segles dels segles, independentment dels termini de temps en que se’n beneficiï econòmicament.

Si a nivell local, i en casos menys greus que el citat, podem arribar a trobar comprensible els posicionaments receptius per part d’alguns ajuntaments, atenent la difícil situació socioeconòmica i laboral dels seus municipis o la migradesa de molts pressupostos municipals, l’actitud carronyaire de les administracions d’àmbit territorial superior (estatals o autonòmiques, segons el cas) és totalment inadmissible. Com pot qualificar-se sinó als governs que tracten d’ubicar les instal·lacions perilloses i/o molestes en les zones menys poblades i menys desenvolupades econòmicament, aprofitant-se d’unes circumstàncies de les que ells mateixos, en tant que governs, en són els màxims responsables? Contràriament al que se sol dir, les comarques majoritàriament rurals no estan oblidades per part dels diferents governs. Al contrari, prou que se’n recorden a l’hora d’ubicar-hi allò que en les grans concentracions urbanes, industrials i/o turístiques, generaria un fort rebuig social. Com s’ho farien per a buscar ubicacions "tècnicament idònies" sense el necessari desequilibri territorial?

En canvi, a l’hora repartir caramels menys amargs, l’orde de repartiment es capgira totalment. N’és un exemple força clarificador el cas de l’ITER. Aquest “projecte internacional amb l'objectiu de demostrar la factibilitat científica i tecnològica de construir un reactor de fusió nuclear a gran escala” tenia inicialment quatre possibles ubicacions: Clarington (Canadà), Rokkasho (Japó), Cadarache (Occitània) i Vandellòs (Països Catalans). Més tard els governs espanyol i francès van pactar una candidatura conjunta, que preveia la construcció del reactor de fusió termonuclear a la població occitana, i la ubicació de l’oficina gestora del projecte a Vandellòs o a Barcelona, que suposaria la creació d’uns centenars de llocs de treball altament qualificats. Finalment, al no haver-se de construir cap instal·lació nuclear pròpiament dita, l’oficina en qüestió no va anar a Vandellòs sinó, ves per on, a un districte de nom ridícul –el 22@- d’una ciutat on ara un alcalde ridícul pretén convertir en seu d’uns jocs olímpics d’hivern...

.

Més informació:

Bloc de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya

Un sol crit "Ascó, Catalunya diu que no"

Barcelona acollirà l'agència gestora de l'ITER

S'inauguren les oficines centrals de l'ITER a Barcelona

Odi

Confesso que des del moment en que vaig sentir-ho per primer cop al Telenotícies, em sembla que dissabte passat, fins avui al migdia, quan he fullejat el Periódico, l’escepticisme guanyava clarament la partida dins del cervell. No hauria pas estat la primera vegada en que s’encoloma una acció delictiva a un parell de curts de gambals que passaven per allà.

Avui al migdia, però, la indignació ha fet acte de presència, la sang se m’ha escalfat més que el cafè que m’estava prenent. L’odi ha esvaït possibles teories conspiratives amb dos desgraciats de caps d’esquila. Tot i no provar l'autoria en els fets que els imputen, la foto de la primera plana era prou clara.

.

.

Un dels dos detinguts acusats de l’incendi d’Horta de Sant Joan, que el passat juliol va causar la mort de cinc bombers, ferides molt greus a un altre i la destrucció d’una considerable superfície de bosc a l’entorn del Parc Natural dels Ports, apareix a la imatge somrient i amb posat burleta davant d’un dels fronts del tràgic incendi. Cal suposar que la foto va tirar-la l’altre detingut. Amb això en tinc prou. No sé si els acusats són culpables o no de l’inici del foc. M’inclino a pensar que sí, però pel cas m’és igual. Només el simple fet que aquest energumen estigui rient davant d’una desgràcia d’aquesta magnitud ja és suficient per a que la destil·leria interna d’odi es posi a funcionar a un ritme frenètic, posant fi a una crisi de productivitat que ja començava a atribuir a l’edat.

No, afortunadament no he perdut la capacitat d’indignar-me. Tampoc he guanyat en comprensió cap a determinades actituds; no puc, ni vull, entendre de què pot riure aquest fill de puta, què és el que li fa gràcia. Entenc l’odi entre persones. Puc entendre que algú odiï un animal (ara no em refereixo als detinguts sinó als altres, als presumptament irracionals), però... es poden odiar els arbres, els boscos, les muntanyes, fins al punt de cremar-los intencionadament? Potser sí, si entenem els boscos no com un conjunt d’arbres sinó com a part del paisatge, com a part del país. Potser caldria saber, més enllà de la seva presumpta responsabilitat en aquest fet criminal, quina classe de gent és capaç de fotografiar-se somrient mentre es crema un dels espais naturals emblemàtics de, no ho oblidem, la part de país on ells mateixos viuen. No sé si els ebrencs o ebrenques no mediatitzats, ni influits per la miserable batalla partidista derivada d'aquest cas, podrien donar-nos alguna pista.

La consulta a Torà: entre Almansa i Berga.

A poc a poc i bona lletra. El procés per a la realització al nostre municipi de la consulta popular sobre la independència de la nostra nació ha anat avançant de mica en mica. Amb el primer objectiu acomplert –el suport unànime de totes les forces polítiques de l’ajuntament a la moció-, amb la convocatòria a les entitats i amb la posterior constitució de Torà Decideix calia començar a perfilar com, quan i què volem decidir.

Ahir es va acordar la data de la consulta i el contingut de la pregunta. Pel que fa a la data, calia escollir entre el 28 de febrer i el 25 d’abril. En relació a la pregunta hi havia dues variables: en primer lloc triar entre el terme Nació catalana (l’emprat en la majoria de consultes del 13-D) i el més explícit Països Catalans (utilitzat per la comissió organitzadora de la consulta a Berga) i, d’altra banda, incloure-hi o no la referència a la Unió Europea.

Finalment es va acordar que la consulta toranesa es durà a terme l’aniversari de la batalla d’Almansa i que la qüestió que es plantejarà serà si les i els votants estan d’acord en que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic.

.

25 d’abril de 1707: la derrota en la batalla d’Almansa va comportar l’inici de la pèrdua de les llibertats nacionals catalanes. El 25 d’abril de 2010 ha d’esdevenir un pas més en la lluita per la independència dels Països Catalans.

La sanitat a Torà, referent internacional.

A cavall entre aquest any que ara acaba i el vinent una terrible pandèmia de grip causa una autèntica mortaldat arreu del món, malgrat els esforços que la comunitat mèdica i científica esmerça per combatre’l. Entre els epidemiòlegs que investiguen el virus H5N1 destaca un metge, resident a Biosca, que fa del pavelló de Torà un punt de referència, tant a nivell català com internacional, en la lluita contra la pandèmia. No, no és cap innocentada. És una novel·la escrita per Antoni Fernández Solà, a mig camí entre les obres de ciència ficció i Vendelplà, que situa l’acció principal a Torà i Biosca, tot i no defugir altres escenaris com la Vall d’Ora, Barcelona, Manresa, Madrid, Baltimore, Estocolm i Ivorra. Cosmopolitisme total. Una particularitat d’aquesta obra és que, tret del virus gripal, tots els altres protagonistes són bons, des de l’alcalde de Torà –en Josep Buscall!- fins als omnipresents militars espanyols, passant per capellans, independentistes folclòrics, moros calafins, mossos d’esquadra i els equips mèdics habituals. L’única actitud políticament incorrecta dels personatges de “Pandèmia H5N1” el protagonitza el cunyat de la farmacèutica, poc comprensiu amb l’opció sexual de la seva germana... Tot plegat un divertimento força curiós.

.

.

Si més no sorprèn que una novel·la d’aquesta temàtica situï l’acció a la Vall del Llobregós, que si en aquesta zona hem protagonitzat alguna notícia relativa a la sanitat ha estat justament per la desatenció que fa anys que va en augment. Qui sap, potser el seu autor va llegir alguna de les declaracions d’alguns responsables (?) sanitaris i/o municipals que anys enrere no només negaven la constant pèrdua d’atenció mèdica a Torà sinó que, fins i tot, afirmaven que pocs municipis com el nostre tenien tan bona atenció mèdica. La putada és que aquelles declaracions no formaven part de cap novel·la. Només eren una innocentada fora de temps i de lloc.

Confusió i por contra arguments.

Dijous al vespre. Sala d’actes de l’Ajuntament de Tàrrega. Mitja dotzena de ponents participen en un debat sobre les consultes sobre la independència nacional d’aquest proper diumenge: Adam Majó (CUP), Àngel Colom (CiU), Toni Comín (Psc-PsoE), Joan Tardà (ERC), Francesc Pané (ICV) i Roger Granados (Reagrupament). Hi assisteixo com a públic, no pas motivat per escoltar l’Adam –que ja sé que ho farà bé-, ni tampoc per Tardà, Colom o el representant del partit de Carretero, sinó per escoltar els arguments dels altres dos ponents. Els arguments del sí ja els conec; ara vull sentir els del no o els del no-ho-sé. A la poca estona d’aguantar dret a fora, vora la porta d’una sala plena a vessar, ja he sentit els de tots dos. Ja me’n podria tornar cap a Torà. La conclusió és claríssima: per molt que s’allargui el debat no hi haurà un sol argument per part de Pané i/o Comín que justifiqui el paperot que –amb alguna lloable excepció- fan els seus respectius partits en contra de la democràcia –obstaculitzant les consultes allà on poden- i de la independència.

En comptes d’arguments, els diputats Pané i Comín només proven de contrarestar els arguments dels partidaris del Sí tractant de confondre i espantar el nombrós públic assistent. Així Toni Comín tracta de marejar la perdiu alternant la defensa de projectes polítics contradictoris, que van des d’una Espanya federal fins a la desaparició de l’Estat espanyol (“com he de voler un estat propi per a Catalunya si no el vull ni per a Espanya?”) en el marc d’una Europa federal. És a dir: que vol qualsevol cosa menys la nostra independència nacional. Afirma però que, malgrat la legalitat que calia respectar, la independència seria inevitable si tenia el suport del 80% de la població catalana. El vuitanta per cent!? Hipòcrita dels collons!!!! Un 45% de vots negatius valen més que un 55% d’afirmatius? Recordem que l’únic canvi d’una certa rellevància que defensa el ciutadà pel canvi Comín és la modificació de la llei electoral, per tal de restar representació parlamentària a les comarques menys poblades, amb l’excusa que “tots els vots han de valer igual”.

.

Espanyolisme: diferents discursos, un únic objectiu: Una (no en tingueu cap dubte), Grande (però cada cop menys) y (si s’escau) Libre.

Més patètica és encara la intervenció de Francesc Pané, l’únic diputat lleidatà d’una formació tradicionalment defensora del dret a l’autodeterminació (això sí... de països ben llunyans). Comença tractant de justificar l’injustificable: l’abstenció o el vot contrari d’alguns regidors i regidores hippiflowersmulticultixupiguais que en ocasions han impedit el suport municipal a les consultes en diferents municipis del país: ICV no pot donar suport a una consulta que només pregunta sobre la independència i en la que, per tant, no es pot contestar que es volen altres fórmules d’estat. Aquí torna a sortir el discurs federalista espanyol. Aquesta sí que és bona! Que potser tots els referèndums, començant pel de l’Estatutet que, com a bons escolanets del Psc-PsoE, amb tant entusiasme defensaven, no són iguals? Que no tenen tots les mateixes cinc opcions: sí, no, blanc, nul i abstenció? Sí ICV defensa el federalisme espanyol té una opció de vot claríssima en les consultes sobre la independència: no.

Però Pané no s’atura aquí. No n’hi ha prou amb tractar de confondre el personal, cal espantar-lo i, per tant, ha de recórrer al papus de torn: la hipotètica fractura nacional que podria provocar un procés independentista “abans de que la gent estigui preparada”. “Val més avançar més lentament i fer-ho tots units”. Surten els presumptes esforços que es van fer en temps del franquisme per a esdevenir un sol poble. Els arguments que el representant d’ICV utilitza per a oposar-se a la independència –la fractura social i nacional- són exactament els mateixos que utilitzava el franquisme per a prohibir els partits polítics. No deixa de tenir gràcia que, per a oposar-se a un exercici de democràcia, un home del PSUC d’aleshores invoqui ara a l’home del sac!

De la resta, que voleu que us digui? Al començament he dit que estava convençut de que l’Adam ho faria bé. Ara puc dir que m’he equivocat; ho ha fet molt bé. A més ha estat l’únic que s’ha limitat a argumentar a favor del vot afirmatiu i de rebatre els pseudoarguments espanyolistes, sense caure en les picabaralles partidistes d’altres defensors dels Sí, que en alguns moments –i algun més que altres, tot s’ha de dir- semblaven voler convertir un debat sobre les consultes de diumenge en un debat sobre les eleccions de l’any vinent.

Els ajuntaments i els temes de competència no municipal.

Llegeixo que l’ajuntament de Camprodon ha rebutjat donar suport a la celebració d’una consulta sobre la independència. Res d’estrany vista la composició del consistori, format per set regidors del Psc-PsoE, tres de CiU i un d’ERC, i vist el paper obstruccionista amb les consultes populars que el partit de Montilla ha dut a terme en la pràctica totalitat d’ajuntaments. El curiós del cas és l’excusa donada per a no donar suport a un acte democràtic. A diferència d’altres municipis, començant pel mateix Arenys de Munt, en aquesta ocasió no ha estat el model d’Estat que diu defensar la sucursal catalunyesa del partit de Zapatero, Bono i Chaves, l’excusa per a votar-hi en contra, sinó que “pel PSC i CiU la moció trencava l'acord de no tractar temes de competència no municipal”. Val a dir que, basant-se en el mateix argument, en aquest municipi del Ripollès els convergents tampoc han donat suport a la consulta.

.

.

Tot i que encara no l’havia sentit en relació al tema que ens ocupa (i que els preocupa), l’excusa de la no competència municipal és més vella que l’anar a peu i sovint s’ha esgrimit, per part de grups municipals i ajuntaments de tonalitats cromàtiques lleugerament diferents, per tal de no debatre temes compromesos: en aquest sentit només caldria recordar que alguns ajuntaments de la Segarra, amb majories “nacionalistes”, “independentistes” i/o “d’esquerres” van evitar pronunciar-se en relació a l’aplicació de la “llei antiterrorista” a tres joves de Torà. Independentment del tema que s’eviti tractar en cada moment, el fet de limitar el debat polític als ajuntaments a aquelles qüestions de competència municipal és diametralment oposat a allò que prediquen tots els partits polítics (“s’ha d’atansar la política a la ciutadania”) i la pràctica totalitat d’electes municipals (“l’ajuntament és la institució més pròxima als ciutadans”). Si acceptem com a certes les dues afirmacions, que al meu entendre si més no haurien de ser-ho, els més desitjable, en tant que democràtic, és que els ajuntaments es pronunciïn en el màxim de temes possibles. Pel què sembla els que manen a Camprodon no ho veuen així. Tot són maneres de mirar-s’ho. Per cert, aplicant aquesta lògica, caldria suposar que els càrrecs electes d’aquest municipi quan van prendre possessió de la seva condició de regidores i regidors van estalviar-se el tràmit de prometre o jurar fidelitat a la constitució espanyola, a la seva mascota i al compliment de la legalitat il·legítima. Ni imperatiu legal ni hòsties: aquesta comèdia, per molt obligatòria que sigui, depassa de molt la competència municipal! Però no us penséssiu pas que sempre apliquen el mateix criteri: segons les tesis d’aquest “municipalisme limitadet”, l’únic que cal impedir als ajuntament en relació als “temes competència no municipal” és el debat –no fos cas que als ajuntaments s’arribés a acords que en els parlaments competents ja es cuiden prou bé de no aprovar- però no pas l’acatament, l’adulació i altres comportaments acrítics, covards i llepaculs.

Si continuem llegint la mateixa notícia trobarem un exemple d’aquesta coherència: “Esteve Pujol (l’alcalde) ha explicat a més que proposarà a la propera junta de portaveus consensuar un suport del consistori a l'editorial dels dotze principals diaris de paper del Principat per la seva defensa dels interessos nacionals de Catalunya". Ja ho veieu: un ajuntament no dona suport a una Consulta sobre la Independència perquè no és un “tema de competència municipal” i, en canvi, el mateix ajuntament es planteja adherir-se a un manifest autonomista, que sí que deu ser-ho. Visca la coherència!

Volem l'Estatut!

Unanimitat de la premsa diària catalunyesa en defensa de l’Estatutet de la Moncloa, davant d’una probable retallada del migrat text estatutari per part del Tribunal Constitucional espanyol. Tant els mitjans que signen l’editorial conjunt (La dignitat de Catalunya) com els partits polítics parlamentaris –inclòs algun que es reclama independentista- valoren positivament el text: “gest extraordinari”, "excel·lent", “els diaris catalans han expressat unitat i fermesa", “defensa del país de les agressions del PP”, “resposta unitària”, “pas endavant” i un llarguíssim etcètera. Encara més elogiosos han estat els mitjans espanyols; des de la Brunete mediàtica fins i tot han catalogat l’editorial com un “atac a Espanya”.

Voleu dir que cal ser tant optimistes respecte al paper adoptat per la premsa d’aquest (tros de) país? Qualsevol que hagi escoltat la notícia sense haver-ne llegit el contingut podria pensar que l’editorial en qüestió és una abrandada defensa de la nació catalana. Res més lluny de la realitat: al meu modest entendre, l’editorial no deixa de ser una mostra més de l’espanyolisme hegemònic als mitjans. Un espanyolisme molt més subtil que el de la premsa editada en altres regions dels nostre propi país o de la veïna Espanya, però no per això menys perillós: darrere la pretesa defensa de la “dignitat de Catalunya”, l’editorial fa una defensa de la il·legítima legalitat vigent, d’una transició espanyola suposadament modèlica i, per sobre de tot, de l’Estatutet de Catalunya i de les bondats del sistema autonòmic. Un sistema autonòmic que, no ho oblidem, està pensat per a maquillar l’ocupació, per a fer més còmoda la manca de sobirania als catalanets i catalanetes, i a altres “peculiaritats regionals” al si de l’Estat espanyol, d’assolir allò que ja fa quatre segles deia el comte-duc d’Olivares: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Ara que, malgrat l’esmentada hegemonia de l’espanyolisme als mitjans, cada cop hi ha més gent que s’adona de la necessitat de tirar pel dret cap a la independència, els principals fabricants de mentides d’aquest tros de país vénen i ens venen les virtuts d’un cadàver, just en el moment en que els jutges li canten les absoltes.

L’efecte espanyolista de l’editorial, i del seguidisme que n’ha fet la classe política regional, queda un pèl camuflat per la tantes vegades reclamada unitat d’acció dels partits catalans davant l’Estat. Segurament aquest fet es visualitzaria més si, en comptes de l’esperada, la sentència del tètric tribunal confirmés la plena constitucionalitat de l’Estatutet. En aquest supòsit improbable ens trobaríem en una situació certament insòlita, amb un règim d’autonomia que comptaria amb el beneplàcit unànime a nivell polític (inclosos els que van fer campanya en contra!), mediàtic i d’allò que arbitràriament etiqueten com a “societat civil” (des de les patronals i el sindicalisme oficialista fins al RACC i les Cambres de Comerç). Qui estaria en condicions de reobrir el debat sobre el futur estatus polític d’aquest país? Només es continuarien queixant els quatre radicalots de sempre, que no representen a ningú. Així doncs ens quedem amb una autonomia escarransida, pels segles dels segles, i punt. Tema sankhat.

La pregunta ara és: i després de l’editorial, què? La societat catalana s’ha de mobilitzar? Entenc que la resposta ha de ser afirmativa: Sí. Volem l’Estatut!

.

.

I la millor manera de contribuir a volar l’Estatut és participant en les consultes populars sobre la independència dels Països Catalans, com les que el 13 de desembre es faran a un centenar de municipis del Principat i que en dates posteriors s’estendran a molts altres municipis, entre ells Torà. Cal deixar ben clar a tota la colla d’autonomistes, -parlamentaris o editorialistes, convençuts o de conveniència, d’obediència catalana o sucursalistes, necròfils tots- que ja n’hi ha prou; que no volem tornar enrere, que no podem caure en l’error de, en el moment que aconseguíem posar la independència en el centre del debat polític, continuar malmetent esforços en tractar d’avançar pel carreró sense sortida de l’autonomisme. L’autonomia ha mort. Visca la Independència!