01 d’agost, 2006

“La Marina ha dit que no... Visca la Revolució!”


Un parell de posts més avall em preguntava si després de la mobilització del dia 16 la consellera Marina Geli continuaria sense donar-nos cap resposta. Ja ens n’ha donat una. El passat dijous mitja dotzena de membres de la “Comissió de Sanitat de Torà” -entre els quals, curiosament, no hi havia ni un sol membre de l’equip de govern- vam ser rebuts per la consellera de Salut.

La veritat és que no hi ha gran cosa a explicar d’aquesta visita. La consellera va defensar la tesi exposada per Carme Riera, directora del servei d’atenció primària de l’Anoia (que ja ens l’havia exposat a l’abril conjuntament amb la resta de responsables (?) regionals del Departament): que no poden mantenir el servei mèdic que teníem des de feia dècades, que això de tenir metges a tots els pobles era un model del segle passat, que ara les comunicacions són més bones i que per tant els serveis es poden donar des de poblacions més allunyades, etc. Va proposar-nos de fer un seguiment del model actual, per veure quins aspectes es poden millorar, i tornar-ne a parlar més endavant, “que ja veureu com tot funcionarà” i, en definitiva, va dir-nos que tot era replantejable però que, ara com ara, a Torà no ens toca tenir metges o metgesses de forma continuada. En resum que encantada de rebre’ns però que ja ens en podíem tornar cap a casa. La resposta de la delegació toranesa va ser que no hi estàvem d’acord i que continuaríem reivindicant el servei que ens han tret. Geli va replicar que teníem tot el dret de reivindicar-ho però que, això sí, només ens demanava que no talléssim carreteres.

La recepció no va aportar res de positiu. La consellera ens va rebre per a que no poguéssim continuar dient que no rebíem cap resposta per part seva, però sense cap voluntat de solucionar un problema que (si callem) per a ells no existeix. Suposo que si va rebre’ns també va ser degut a la mobilització del 16 de juliol i a les possibles mogudes que es puguin organitzar d’ara en endavant. En concret sembla que van decidir-se a concedir-nos audiència davant el rumor que gent de Torà volia anar a “liar-la” durant la inauguració, per part de la consellera, del nou consultori local de Sant Guim de Freixenet el passat dia 22.

S’acosten eleccions regionals i alguns convergents de la comarca estan frisosos per a fotre canya als que “els van prendre la Generalitat”. Només així s’explica que algun alcalde de CiU d’una població veïna es mostrés disposat a pagar autocars per a portar veïns del seu poble i de Torà a protestar davant d’una consellera del PSC durant la inauguració del consultori local d’un municipi governat per ERC.
Ara fa poc més d’un any la Generalitat de dalt –en aquell cas el Departament de Justícia- va tenir la brillant idea de projectar la instal·lació d’una presó per a cinc-cents interns i un nombre igual o superior de funcionaris a Ferran, un petit poble segarrenc del municipi d’Estaràs, de només una seixantena d’habitants. El projecte va generar la lògica reacció d’uns pobles que sembla que només existeixen per a ubicar-hi aquelles instal·lacions que, amb més o menys raó, generen rebuig entre la població i va sortir la corresponent plataforma. Una plataforma “apolítica” que aviat va ser instrumentalitzada per sectors propers a la dreta regionalista, que va trobar en la presó un argument per a fotre canya al govern tripartit, i que va organitzar una insòlita manifestació a Barcelona encapçalada per prop d’una vintena d’alcaldes convergents, alguns dels quals si havien assistit mai a alguna cosa semblant a una mani devia ser el Congrés Eucarístic de 1952. Al final el govern regional va desistir de fer la presó a Ferran i CiU va poder presentar-ho com una victòria dels que defensen la Catalunya rural, o sigui ells.
Ara, amb el desmantellament de l’atenció sanitària a Torà, el Departament de Salut obsequia a tota la colla d’aspirants a manifestants encorbatats amb la possibilitat de tornar a erigir-se en “defensors de les zones rurals maltractades pel govern actual” (oblidant-se, naturalment, dels 23 anys que ells han potinejat el territori al servei dels interessos més mesquins) i, es clar, els borrokilles convergents de la comarca es freguen les mans: “La Marina ha dit que no. Visca la Revolució!”. El que costa d’entendre és que, fins i tot a només tres mesos de les eleccions, els extraterrestres del PSC tinguin tan poca vista amb les problemàtiques d’unes comarques que són les que fan que CiU, tot i tenir menys vots, els guanyi en escons al Parlament regional.

Aquests tripijocs electoralistes a la gent de la Vall del Llobregós ens haurien d’importar ben poc. Hem de continuar lluitant pel manteniment de l’atenció sanitària a Torà, si convé tallar carreteres es tallen i sinó sempre podem anar a tallar alguna autovia (llàstima que l’aeroport sigui tan lluny!), prescindint de quin sigui el partit que governi o el que, tot i importar-li una merda la nostra situació, vulgui aprofitar-se’n políticament. Ja s’ho faran. I si convé per Tots Sants es pot organitzar un boicot electoral i tot!


La foto és de l’edifici modernista de la Maternitat, al barri barceloní de Les Corts, seu del Departament de Salut de la Generalitat principatina.

18 de juliol, 2006

Tàrrega contra la tortura.

L’Ajuntament de Tàrrega va aprovar ahir amb els vots de la totalitat dels seus membres –AIPN, ERC, PSC, CiU i PP- una moció de suport als joves de Torà detinguts sota la Llei antiterrorista l’abril de 2003 en la que es reclama l’aclariment del cas de les tortures patides per Jordi Vilaseca, el primer dels detinguts. Tàrrega és la sisena capital de comarca en aprovar una moció en aquest sentit.

Podeu veure el llistat d’institucions que han aprovat mocions contra la tortura i de suport als joves de Torà.


Més informació sobre aquest cas en aquest web i en una de les primeres entrades d’aquest bloc.
Si voleu descarregar-vos la moció la trobareu a la secció de documents del web de la CUP.

17 de juliol, 2006

La consellera Geli continuarà muda?


Centenars de veïns i veïnes de Torà i d’altres poblacions de la Vall del Llobregós (Biosca, Ardèvol, Castellfollit...) van tallar ahir la carretera C-1412 durant 1 hora provocant cues quilomètriques. Els veïns de la zona protestaven així per la progressiva pèrdua de serveis mèdics que, des de fa 7 anys, afecta el Consultori de Torà, i que des de l’1 d’abril d’enguany s’han agreujat amb la supressió de les guàrdies dels metges durant els caps de setmana.
Fins quan la consellera Geli continuarà donant l'esquena, sense ni tan sols respondre, a les reivindicacions dels veïns i veïnes de la Vall del Llobregós?

12 de juliol, 2006

Més enllà de la moció del Correllengua.

En el Ple de divendres passat, l’Ajuntament de Torà va aprovar dues mocions relacionades amb la nostra llengua. Com cada any es va aprovar, per unanimitat, adherir-nos al Correllengua, la campanya d'àmbit nacional que, cada tardor, impulsen la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) i Acció Cultural del País Valencià (ACPV). L’altra proposta, en aquest cas aprovada per majoria absoluta, era una “Moció de suport als mitjans de comunicació públics en català”, amb motiu de l’anunci de tancament de Ràdio 4 i la fi de la desconnexió en català de La 2.

Naturalment els dos regidors de al CUP vam votar positivament les dues mocions, tot i que en el cas de la referida als mitjans de comunicació públics i en català vaig intervenir per a fer constar la incoherència d’un equip de govern que presenta mocions com aquesta i fa actuacions en sentit contrari.

La posició enclotada de la vila de Torà fa que sense els repetidors situats a l’Aguda no es rebi el senyal dels diferents canals de televisió, a diferència d’altres nuclis del mateix municipi (com ara Claret, Sant Serni o, evidentment, l’Aguda), situats en una posició més elevada. Així, mentre que a Torà veiem set cadenes de televisió (TV3, el 33, TVE1, la 2, Tele5, Antena3 i la Cuatro), a la zona més elevada del municipi s’agafa també el 3/24, Lleida TV i la Sexta. Doncs resulta que l’equip de govern de l’ajuntament de Torà, el mateix equip de govern que presenta mocions de suport als mitjans de comunicació pública en català, amb motiu del mundial de futbol va fer instal·lar clandestinament a l’Aguda, un reemissor per a fer arribar a la vila de Torà el senyal televisiu de la Sexta, una televisió que, almenys que en tinguem constància, no és pública ni en català. Contràriament no es va fer el mateix per a que poguéssim veure’n una que sí que és pública i en català (el 3/24) o una que tot i ser privada és en català (Lleida Televisió). Pel que sembla, per moltes mocions que es presentin, la nostra llengua és menys important que un torneig estival de futbol (per cert: gràcies França per eliminar Espanya... i gràcies Itàlia per derrotar França!)

Com que la simple aprovació de “mocions de suport a ...”, sense cap compromís de dur a terme actuacions concretes en la línia a la que es diu donar suport, no és patrimoni exclusiu de l’equip de govern que ens toca patir a Torà, sinó que aquestes incoherències deuen ser habituals, potser estaria bé que les entitats que promouen aquest tipus de mocions –en aquest cas la CAL- també fessin arribar als ajuntaments propostes concretes per avançar en la direcció desitjada (des d’establir com a requisit per a accedir a qualsevol lloc de treball municipal un determinat nivell de català fins a fixar quotes lingüístiques en diferents àmbits). Només és una idea...


La foto és de Perpinyà, minuts després de finalitzar la manifestació del Correllengua de l’any passat.

11 de juliol, 2006

Quan Torà surt a les notícies...

Quan Torà surt a les notícies acostuma a ser per algun fet negatiu: en alguns casos per desastres fruit de combinar condicions naturals adverses amb actituds negligents (incendis forestals, inundacions...) i en altres ocasions víctimes de decisions arbitràries dels salvatges de torn (com en el cas de l'onada repressiva d'abril de 2003).

08 de juliol, 2006

Volem assistència mèdica continuada a Torà!

Suposo que tots i totes coincidirem en que l'atenció sanitària ha de ser un dels primers i més importants (o potser hauria d'escriure el primer i més important) dels serveis que l'administració (en els països que en tenen, l'Estat) ha de garantir a la totalitat de ciutadanes i ciutadans. Per aquesta mateixa raó, la lluita en defensa de la qualitat de l'assistència sanitària pública ha de ser cosa de totes i de tots.
A Torà l'assistència ha empitjorat notablement des de fa uns quants anys, d'ençà de la posada en funcionament del CAP de Calaf, amb la progressiva disminució de serveis que abans teníem al Consultori local. (Podeu llegir l'entrada Inicis de la desatenció sanitària a Torà, que recull una notícia de premsa del 2001 sobre aquesta problemàtica). D'aquí la creació de la Comissió Sanitària de Torà i la convocatòria, un cop constatat que els responsables territorials de Sanitat rebutgen les nostres reivindicacions i la consellera Geli ni tan sols es molesta en contestar-nos, de mobilització del diumenge 16 de juliol. La veritat es que no ha estat cap sorpresa; en les primeres entrades que vaig escriure en aquest bloc sobre aquest problema ja preveia que per a que ens escoltessin havíem de fer arribar les cues de cotxes fins a Igualada. (Podeu veure les entrades anteriors: Sanitat: i ara què?, La desatenció sanitària a Torà i Plataforma en defensa de l'assistència sanitària, ja!)
Algunes veus diuen que aquesta reivindicació calia deixar-la en mans de l'Ajuntamenti; deuen ser veus de persones que no compten haver de necessitar mai un metge o una metgessa amb una certa urgència. Si no som capaços i capaces de mobilitzar-nos tots i totes (per arrodonir-ho: plegats i plegades) per un tema d'aquesta importància ja podem plegar: al cap i a la fi en matèria sanitària tenim un dèficit evident però, en canvi, hi ha tres empreses que tenen llicència per a realitzar serveis funeraris al nostre municipi.
Clicant damunt la imatge del cartell pots veure-la més gran

29 de juny, 2006

L'alcaldessa perd els papers.

El passat divendres 23, vigília de sant Joan, hi va haver ple extraordinari a l’Ajuntament de Torà amb un únic punt a l’ordre del dia: l’aprovació provisional de la modificació puntual de les NNSS de planejament per a la delimitació d’un nou sector de sòl urbanitzable d’ús industrial al Pla de Torà. Traduït a un llenguatge més planer: l’aprovació del projecte del polígon del Camí de Palouet tal i com l’havíem consensuat i aprovat inicialment tots els grups municipals el 15 d’octubre de 2004 i que CiU ha tingut bloquejat durant més d’un any i mig per a tenir content a Jaume Garrabou, el regidor que va donar-los l’alcaldia i únic membre de l’ajuntament que, per interessos personals, s’oposava al projecte.No repetiré tot el que he escrit en altres entrades sobre aquest tema; qui vulgui pot rellegir el que vaig escriure, ara fa un any i mig, amb motiu de la Moció de censura preveient com aniria tot plegat i mirar si m’he equivocat de gaire. Si voleu posar-vos al dia sobre aquest tema podeu llegir El “culebrón” del Polígon. D’aleshores ençà el més important que ha passat pel ple han estat l’aprovació, el dia 30 de maig, d’una proposta, presentada per la CUP i els Independents per Torà (InTo), de desestimació de les al·legacions de Garrabou i l’aprovació puntual de divendres passat, que comentava més amunt.
Si els plens no es convoquessin en un horari que sembla triat expressament per a que no pugui assistir-hi el públic, els toranesos i les toraneses haurien pogut gaudir de l’espectacle còmic amb que ens va obsequiar l’alcaldessa. Amb un posat que pretenia ser seriós i amb un to indignat, a més a més de renyar-me públicament, va voler informar al ple de la conducta irregular del titular d’aquest bloc. Segons la patètica primera autoritat municipal, el portaveu del grup municipal de la CUP s’havia presentat a l’ajuntament, poc abans del ple municipal, i l’hi havia entregat per escrit, “de sobte, sense parlar-ne, tal com acostuma a fer ell”, el posicionament de la CUP sobre una hipotètica requalificació del PP1 (per entendre’ns: a la zona de Cal Segués). No només això sinó que el Vilalta havia entregat còpia d’aquest escrit a tots els regidors de l’ajuntament, tot i que ella (l’alcaldessa) li havia dit que no ho fes, “però ell no m’ha fet cas: el Vilalta és com una espasa que sempre tens a sobre el cap!”. A més a més, va afegir l’alcaldessa, “justament aquest matí he parlat amb l’assessor jurídic de l’ajuntament i m’ha dit que per a presentar propostes al ple amb caràcter d’urgència cal votar-ne primer la inclusió en l’ordre del dia” i va demanar a la secretària que confirmés aquest extrem “Oi, Carme?”. La secretària, com no podia ser d’una altra manera, va dir que entenia que allò no era cap proposta per incloure al ple, sinó només una informació que un grup municipal feia arribar al conjunt de l’ajuntament sobre el seu posicionament respecte a un tema concret.
Efectivament; no era res més que això. Per què, doncs, Mercè Valls, va perdre els papers fins al punt de dir moltes més estupideses de les que ja diu habitualment? Des de fa poc més d’un mes CiU (o més concretament ella) s’ha adreçat en diverses ocasions al nostre grup (o més concretament al portaveu) sondejant la possibilitat que la CUP acceptés algun tipus de modificació urbanística que pogués satisfer el regidor que, mitjançant la moció de censura, va tornar-li l’alcaldia, fent fora la coalició de govern formada pels InTo (l’exgrup de Garrabou) i la CUP. D’entrada qualsevol podria veure que si haguéssim estat disposats a acceptar una requalificació a mida dels interessos personals del regidor Garrabou ja hauríem pogut fer-ho quan estàvem al govern, que així ens hauríem estalviat de perdre’l! Ara, una cosa és no acceptar que un regidor s’aprofiti del seu càrrec municipal en benefici propi -que ni ho acceptàvem ni ho acceptem (en aquest sentit Garrabou va encertar donant el govern a CiU)- i una altra de molt diferent és que acceptéssim estudiar propostes de modificació que pogués presentar Garrabou com a particular (exactament com qualsevol altre particular). Aquestes converses ens van facilitar accedir a documentació que normalment el govern municipal ens impedeix o ens dificulta veure. Posteriorment, un cop consultada aquesta documentació, vam dir-los quins creiem nosaltres que són els mínims a tenir en compte davant de qualsevol hipotètica remodelació de la zona en qüestió, sempre partint de la base que són les persones interessades les que haurien de presentar una proposta. Durant els dies anteriors a l'última sessió plenària, Valls va insistir telefònicament, amb un to amable impropi de l’”estimació” mútua que ens professem, en que abans del ple havíem de parlar. Com que, pel que semblava Garrabou encara no havia dit res sobre aquest tema ... de què havíem de parlar? Amb cinc minutetss abans del ple jo ja en tenia prou; només calia deixar constància escrita d’una posició expressada reiteradament de paraula. Això és el que li va fer perdre els papers: que tots els regidors tinguessin còpia del posicionament de la CUP respecte al tema del Garrabou; sense aquest escrit en mans de tots els regidors, la Valls hagués pogut continuar fent la Leti i la Ramoneta, tenint el Garrabou mig enganyat amb promeses de possibles acords amb la CUP cada vegada que aquest li preguntés allò de “Que hay de lo mío?”

Resumint: que, segons la dissortadament alcaldessa de Torà, sóc molt lleig i molt dolent per haver repartit un document amb l'opinió del nostre grup sense demanar-li permís a ella. On s'és vist! Dolent és poc; un malparit acabat és el que sóc! Fixeu-vos fins on arriba la meva dolenteria que, no només no en tinc prou amb haver repartit el paper que li va fer perdre els papers, sinó que ara en penjo el contingut aquí per a que pugui llegir-ho tothom.
A la imatge: L'espasa de Damocles, del pintor anglès Richard Westall

22 de juny, 2006

La (des)atenció sanitària a les zones rurals


La Comissió Sanitària de Torà ha enviat a la premsa una carta per a publicar-la a les seccions d'opinió dels diferents mitjans, en relació a una problemàtica que actualment patim a Torà i als municipis veïns, i molt possiblement a molts altres municipis rurals d'arreu dels Països Catalans:
"El desmantellament de l’atenció sanitària a Torà.

Torà, municipi d’uns 1300 habitants, situat a l’extrem nord-oriental de la Segarra, ha esdevingut un clar exemple del desmantellament del sistema d’atenció sanitària patit a la Catalunya rural els darrers anys. Des de feia molts anys Torà disposava de dos metges de medicina general que donaven servei al nostre municipi i a diversos municipis veïns (Biosca, Pinós, la Molsosa), amb una població total no molt nombrosa (poc més de 2.000 habitants) però repartida en 220 km2, un territori més extens que el Barcelonès o el Garraf.

La posada en funcionament del CAP de Calaf, teòricament havia de comportar el poder disposar a pocs quilòmetres d’uns serveis (bàsicament especialistes) que no teníem al consultori de Torà, sense que minvés el servei d’atenció continuada existent a la nostra vila. Això teòricament perquè al cap de poc temps van començar a sovintejar els dies, sobretot caps de setmana, en que al consultori de Torà només hi havia un rètol anunciant que, en cas d’urgències, calia anar al CAP, ja fos perquè el metge de Torà feia festa i el seu lloc el cobria un metge de Calaf o, encara pitjor, perquè el metge de Torà havia de fer la guàrdia a Calaf, en detriment de la nostra vila, per a cobrir l’absència (per baixa, festiu, vacances...) d’un facultatiu d’aquella població. Aquest deteriorament també es va fer extensiu al transport sanitari: amb la privatització d’aquest servei vam passar de tenir ambulàncies raonablement properes a dependre –i en aquest cas vol dir dependre’n la vida- d’un servei situat a Igualada.

Des de l’1 d’abril però les coses han empitjorat: els responsables de la Regió Sanitària Centre van anunciar-nos la seva decisió (presa unilateralment, sense consensuar-la amb els ajuntaments afectats) de suprimir les guàrdies dels metges al consultori de Torà: si fins aleshores, sobre el paper, havia d’haver-hi metges però, a la pràctica, molts caps de setmana no n’hi havia, la millor manera de poder complir les guàrdies establertes era suprimir-les també a nivell teòric. Si a això hi afegim la reducció horària de les guàrdies, hem passat de tenir assistència medica del 100% (24 hores, 365 dies) a tenir-la només del 28% del temps

Fa poc va celebrar-se el Congrés del Món Rural de Catalunya, on es va afirmar que un dels drets prioritaris de les persones que vivim en aquest àmbit, era la salut. Resulta paradoxal que la Generalitat organitzi congressos on s’omplen la boca de bones intencions cap als municipis rurals i, simultàniament, buidi aquests territoris dels serveis que tots coincidim en considerar prioritaris.

Aquesta és la Catalunya rural que volem per al segle XXI?

Comissió Sanitària de Torà."
Que quedi clar donc que el metge (o metgessa) el volem a Torà tots els dies de l'any! A Calaf val més anar-hi de festa: aquí teniu l'enllaç amb la programació del Festival de Música Tradicional d'aquest cap de setmana.
A la foto el petit nucli de Lloberola, al municipi de Biosca, situat a uns 11 quilometres del Consultori Local de Torà, a uns 25 del CAP de Calaf i a una cinquantena llarga de la Base d'ambulàncies d'Igualada

19 de juny, 2006

Tranquil•litat


Com era de preveure la jornada de genuflexió s’ha caracteritzat per una interpretació interessada dels resultats per part de tota la classe política principatina: el tripartit del Sí (CiU, Psc-PsoE i ICV), lògicament, destaca el 73,9% del vot mesell, amb expressions d’eufòria que, amb una participació tant baixa, freguen el ridícul; la direcció ERC considera que el No que defensaven (per “imperatiu assembleari”) no ha guanyat però que molta gent que ara ha votat Sí “ens ha garantit el seu suport a la tardor”; el PP, com sempre en un altre món, pretén apropiar-se de l’altíssima abstenció amb arguments del tipus “veieu com això de l’Estatut no era una prioritat dels ciutadans de Catalunya?”. Tot plegat un seguit de declaracions que, com la pròpia campanya, lluny de l’anàlisi seriosa dels resultats només busquen la pole position mediàtica de cara a les eleccions autonòmiques de la tardor -els uns- o a fer bullir l’olla de l’electorat espanyol i espanyolista -los otros.

També des de l’Esquerra Independentista i les plataformes que defensaven el
No hem de fer una anàlisi de com tenim el pati, però hem de fer-ho tranquil·lament, sense presses -no tenim cap urgència electoralista, ni cues de periodistes frisant per a emetre la nostra opinió en horari de màxima audiència- i, sobretot, amb rigor; cal fugir de discursos derrotistes però també de triomfalismes irreals basats en la deslegitimació del sistema autonòmic per l’alt índex d’abstenció, com defensen alguns blocaires. No fotem! Això seria així si la tria entre platja i muntanya es produís fruit d’un elevat nivell de consciència política, però em fa l'efecte que no és el cas.

A la foto, per despamfletitzar una mica el bloc, un racó tranquil sota la Torre de Vallferosa, al municipi de Torà.

17 de juny, 2006

Les raons del NO


Si només ens fixessim en la tele i en la premsa majoritària podríem arribar a la conclusió que el debat de l'estatut és un 4 contra 1 dels partits amb representació parlamentària -i això sent generosos amb l'1!: tres dels partits defensen obertament el Sí, un altre pronunciant-se pel No dóna molts més vots al Sí que els propis arguments dels defensors d'aquest estatutet i l'altre partit que defensa el No ho fa amb un convenciment...
Afortunadament encara hi ha vida fora de les institucions:
Alguns posicionament des de l'Esquerra Independentista i des d'algunes organitzacions sectorials

Plataformes diverses que defensen el no:

... i els que em deixo!

16 de juny, 2006

Les raons de l'abstenció.

Molta de la gent amb la que he parlat aquests dies, moltíssima si ho comparo amb convocatòries anteriors (siguin referèndums o eleccions), m'ha dit que aquesta vegada no aniria a votar. L'argument no podia ser més clar i concís: "Estic fart-a de tots els polítics!"
Tot i tenir bona part de raó, no m'he pogut estar de dir-los que si el motiu de la seva abstenció és el fàstic que els provoca la classe política millor que s'abstinguin a les eleccions. Perquè, encara que no ho sembli, diumenge no es va a votar a cap partit. El que ens pregunten diumenge és si ens agrada el futur que la classe política, sota el dictat dels que manen de veritat, ens té reservat pels propers anys: un estatutet regional sotmès a les limitacions d'una Constitución Española intocable per a reconèixer drets a les nacions sense estat, però sí que pot modificar-se per a perpetuar els privilegis d'una institució com la monarquia.
Volem ser una regió d'Espanya? Com pot ser que no tinguem resposta a una pregunta tan senzilla?

Les raons del Sí

Per molt que m’hi esforci no acabo d’entendre cap de les presumptes raons del tripartit del Sí (o bipartit, ja que ICV demostra ser al Psc-PsoE el mateix que Unió respecte a Convergència).

Segons els de la sucursal regional del PsoE, “El PP utilitzarà el teu No contra Catalunya”. Segurament tenen raó: tots els partits utilitzaran els vots en benefici seu, fent la lectura del resultat del referèndum que més els convingui en cada cas. El PP tractarà d’utilitzar el meu No contra Catalunya, de la mateixa manera que el PsoE utilitzarà contra Catalunya el Sí dels mesells (o dels claudicants, segons la imatge manllevada del bloc de l'escriptor Víctor Alexandre).

En la seva escassa publicitat, els de CiU ens mostren una foto d’un Seat 600 acompanyada de l’eslògan “1979 o futur”. No ens diuen quin és el futur (el 850?). L’únic que entenc és que reconeixen que l’any 79 ja ens van ensarronar amb l’acceptació d’un estatut petit i atrotinat: el 600 va deixar de fabricar-se el 1973.

L’apèndix del Psc-PsoE, ICV, ens anima a votar “Un estatut catalanista, ecologista i d’esquerres”. Deu ser per això que l’estatutet té el suport de reconeguts separatistes, ecologistes i (sobretot) rojos com Duran o de la ultradretana i racista Plataforma per Catalunya.

14 de juny, 2006

Continuen prenent-nos el pèl i els quartos.

Aquests dies tothom ha rebut a casa el llibret (bilingüe, faltaría más!) de la proposta d’Estatut d’autonomia sotmesa a referèndum aquest diumenge, altrament conegut com a Estatutet de la Moncloa, de Mas-ZP o de les llenties. No sé si gaire gent haurà tingut la santa paciència de llegir-se’l íntegre (això d’íntegre és un dir: mireu aquesta comparativa) però la veritat és que em vénen al cap infinitat de lectures més interessants. No paga massa la pena de llegir-se’l: el més important no és allò que hi posa sinó el que no hi posa. De totes maneres si algú creu que per anar a votar abans n’ha de conèixer tot el contingut, posats a fer, que repassi també la Constitución Española; al cap i a la fi un estatutet d’autonomia només és un annex regional d’allò que anomenen la Carta Magna (pel conyac, suposo). És, si fa no fa, com el parell de pàgines de Catalunya que afegeixen a les edicions barcelonines de tebeos fatxes com La Razón.

Com a independentista votaré NO a aquesta imposició, com hauria votat no a l’estatut del 30 de setembre o a qualsevol altre pacte de submissió del nostre país (o d’una part d’ell) a un Estat estranger (en aquest cas l’espanyol). Sóc conscient però que aquesta postura és vista com a pròpia de minories radicals i arrauxades per molta gent assenyada, partidària de fer passos endavant (cap al precipici?). Segons els sectors assenyats, amb aquest estatutet “avancem una mica i, és clar, val més això que res!”, però quan intentes que t’expliquin en què avancem no n’acabes de treure l’entrellat...

Els partits defensors declarats del sí esgrimeixen com a principal argument de la seva opció “que no es pot votar el mateix que el PP”. Un gran argument, certament, quan ells ho han fet en incomptables ocasions: sense anar més lluny en el darrer referèndum celebrat (el de la mal anomenada Constitució europea). Els únics que ens donen arguments per a votar afirmativament són, justament, Acebes, Zaplana i tota la resta del circ: segons ells l’Estat espanyol es trenca, el català s’imposa, els feixistes són perseguits per les institucions... Afirmacions que no pot abonar ningú amb plenes facultats mentals.

Un argument que, dissortadament, ha arrelat entre la gent del carrer disposada a dir amén a l’estatutet és la suposada millora del finançament. Cal tenir en compte que degut a l’espoli fiscal als Països Catalans perdem anualment prop del 10% del nostre PIB (el 3,5% al País Valencià, el 10% al Principat i el 17% a les Illes), mentre que les dues comunitats autònomes basques (Euskadi i Navarra) només en perden un 1,5% i a la majoria de regions espanyoles en guanyen. Això traduït en números vol dir que aquest any, només al Principat, l'Estat espanyol ja ens ha fotut més de 6.400 milions d'euros (mira el comptador de la dreta) Amb aquests números, i amb els dèficits creixents en infraestructures i serveis públics, no és estrany que la gent valori qualsevol hipotètica millora en matèria de finançament. Una millora desmentida per economistes de prestigi.

Segons els “Economistes pel No” cal rebutjar l’estatutet perquè:

“1. Consagra el mateix model de finançament que ha condemnat Catalunya a un espoli fiscal sistemàtic, inèdit en qualsevol economia desenvolupada.

2. No garanteix més inversió de l'Estat a Catalunya.

3. Renuncia a moltes competències econòmiques previstes a la proposta del Parlament de Catalunya com a pròpies que considerem clau.

4. No permetrà afrontar els nous reptes de l’economia catalana.”

Amb tota seguretat que des de l’Esquerra Independentista discreparíem amb molts dels signants del manifest en quin destí haurien de tenir aquests diners en el supòsit de que es quedessin al nostre país. Serien les lògiques diferències que en els països normals situarien el debat en l'eix dreta-esquerra. Amb tot, la difusió d’aquestes dades poden arribar a sectors de la societat catalana poc permeables al nostre discurs. Cal tenir-ho en compte. Aquí podeu llegir el manifest sencer.

12 de juny, 2006

Saura i el vot independentista

He sentit diverses vegades Joan Saura dient que li sabia greu el No d’ERC a l’estatutet de la Moncloa perquè “cap independentista ni cap persona d'esquerres pot dir que no a aquest Estatut”. No he votat mai ERC (ni ICV ni cap de les altres forces polítiques amb representació al Parlament regional) però en tant que independentista d'esquerres em sento al·ludit per aquesta reiterada estupidesa del líder dels eco-pijos.

El que no pot dir cap independentista és sí a aquest estatut, ni a cap estatut que no reconegui el dret a l’autodeterminació d’aquest esquarterat país. És clar, me n’oblidava: per als multicultis de disseny com Saura això de l’autodeterminació només és vàlid per al poble palestí, el sahrauí o per a qualsevol altre que quedi una mica lluny d’Europa i, sobretot, del seu inqüestionable Estat espanyol. On s’és vist que els independentistes catalans reclamin l’autodeterminació dels Països Catalans! No veieu que això no només fa provincià sinó que incomoda l’amo!

Perquè no ens enganyem: la menjadora és la menjadora! Algunes veus malintencionades diuen que a Iniciativa en comptes d’eco-socialista (com s’autoanomenen) li escauria l’etiqueta de “l'eco dels socialistes”. Trobo que aquesta definició no només és injusta sinó que és indignant; em sembla una falta de respecte comparar el PsoE amb tota la gent honesta que creu de veritat en el socialisme. Una altra cosa, més ajustada a la realitat, és que els d’ICV vagin a roda de l’únic partit que (als ajuntaments més importants, a les diputacions provincials o a la Generalitat regional) pot garantir-los l’accés a la menjadora.

Vídeo de "Diguem No"


A la columna de la dreta hi trobareu el vídeo de la Campanya Diguem No on diferents persones de diferents àmbits de la societat catalana expliquen els motius del seu No al projecte d'estatut que volen encolomar-nos. Podeu veure'l tranquils i tranquiles: no s'assembla gens als espais electorals gratuïts que podeu veure per la tele, on preval la imatge dels partits en qüestió per damunt dels seus hipotètics arguments en relació al referèndum de diumenge.
Clicant a "click to play video" podeu veure les opinions de:
- Carles Riera i Maria Oliver, en nom de la Campanya Diguem No
- Vicent Partal, editor del periòdic digital Vilaweb
- Marta Serra, geògrafa de la Catalunya Nord
- Feliu Ventura, cantautor de Xàtiva
- Pep Riera i Xevi Safont, pagesos
- Josep Maria Terricabras, filòsof
- August Gil Matamala, advocat
- Julià de Jòdar, escriptor
- Isabel-Clara Simó, escriptora
- Radouan Zahir i Aziz Baha, amazighs de Cornellà sense Fronteres
- Georgina Monge, estudiant del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans
- Diosdado Toledano, Carlos García i Jorge Cortegana, acomiadats de SEAT
- Eduardo Giménez, lluitador veïnal de la plataforma Vallès Net
- Anna Gabriel, regidora de Sallent per la CUP
- Joel Joan, actor

11 de juny, 2006

Torturadors, bombers, polígons, metges...

Fa uns quants dies que no escric al bloc i els temes més diversos van acumulant-se a la carpeta d’”articles pendents”, especialment els temes locals:

Sobre la tortura. He afegit a l’apartat d’enllaços antirepressius el web que un col·lectiu de suport ha fet per a difondre el cas de Jordi Vilaseca, el jove de Torà que l’1 d’abril de 2003 va ser segrestat i torturat, fins a ingressar a la UCI, per membres dels Mossos d’Espanya i de la Policia Nacional espanyola. Cal recordar que va ser com a conseqüència de les seves presumptes declaracions extretes sota tortura química que van ser detinguts dos joves toranesos més.

Al llistat d’institucions que han aprovat mocions de rebuig a la tortura i de suport als joves de Torà cal afegir-hi l’Ajuntament de Caldes de Montbui, al Vallès Oriental. Mentrestant alguns grups municipals que s’havien compromès a portar la moció al ple dels seus ajuntaments, com el de Tàrrega, continuen fent la Leti i la Ramoneta i els plens es van celebrant sense tractar el tema.

Sobre bombers. L’amic Conrad m’envia un escrit que ha publicat en diferents mitjans escrits sobre la situació en que es troben alguns i algunes aspirants a Bombers Voluntaris de diferents parcs del Principat -en el seu cas el Parc de Pinós. Podeu llegir-lo clicant aquí.

Sobre el polígon industrial del Camí de Palouet. El Ple extraordinari de l’Ajuntament de Torà, al que feia referència en un escrit anterior (mireu una mica més avall), va celebrar-se el passat 30 de maig. La proposta de la CUP i Independents per Torà es va aprovar amb 8 vots a favor i l’abstenció, per imperatiu legal del regidor afectat, que va afirmar que “això no s’acaba aquí”. De fet el tema encara no està acabat ni a nivell de Ple municipal: només cal que llegiu els dos últims paràgrafs de la proposta de resolució de les al·legacions. Quan s’acabi tot aquest merder hauré de fer un escrit explicant més detalladament tot el tema

Sobre l’assistència sanitària. El tema dels metges/metgesses a Torà pinta molt malament. Aquest divendres 16 hi ha convocada una reunió informativa per explicar com està el tema. És important que hi assisteixi força gent... si és que realment ens importa aquest tema.

21 de maig, 2006

La CUP i els InTo convoquen un Ple extraordinari

Els Grups Municipals de la CUP i dels Independents per Torà han sol·licitat un Ple extraordinari, que haurà de celebrar-se abans de que finalitzi el mes de maig, per tal de resoldre les al·legacions presentades pel regidor Jaume Garrabou contra la modificació puntual del Planejament a la zona del camí de Palouet (polígon industrial).
Recordem que des de que Garrabou va presentar una moció de censura contra el govern format pel seu antic grup (InTo) i la CUP, tornant l'alcaldia a CiU el projecte resta paralitzat malgrat que en el seu moment va ser consensuat i aprovat amb els vots de tots els grups municipals.

13 de maig, 2006

L'únic vot possible


Durant algunes setmanes hi ha hagut un intens debat al si de l'independentisme sobre la millor manera d'expressar el rebuig a la reforma estatutària que l'estat espanyol i el colaboracionisme autòcton ens han reservat. El NO i el NUL "es disputaven" el vot de la dignitat, el vot de la gent que vol que a aquest país de territori allargassat i nom plural, els Països Catalans, se li reconeguin els mateixos drets democràtics -ni un més però tampoc ni un menys- que cal reconèixer a la resta de nacions del món: el dret a decidir el propi futur en llibertat, sense coaccions ni ingerències estrangeres.
La conjuntura política principatina ha determinat un clar guanyador d'aquest debat: el NO ha esdevingut el vot independentista unitari per al referèndum del 18 de juny; el vot de totes aquelles persones que no volem cap estatut que ens negui el dret a l'autodeterminació i la territorialitat (ni el pactat per president espanyol amb el líder de la dreta regionalista levinskiana, ni l'aprovat pel parlament el 30 de setembre).

06 de maig, 2006

Què passa amb Cal Clarenes? Resposta parcial


L’Assemblea Activa de Torà (AAT) en el primer número del que anuncien serà un fulletó mensual, i mitjançant cartells distribuïts per la nostra vila, pregunten (o es pregunten) el què passa amb el reiteradament promès local dels joves de Torà.

Coincideixo en la major part del que es diu en l’article del butlletí de l’AAT: Cal Clarenes es va inaugurar per motius electorals el març de 2003, sense haver fet la teulada, sense complir les normatives d’accessibilitat, sense la instal·lació d’aigua ni l’elèctrica, etc...

Amb el que no puc estar d’acord del que diu l’article de l’AAT és en que el pacte de govern entre Independents per Torà i la CUP, “pel que fa a Cal Clarenes, va ser pujar i jeure”.

El primer que el nou govern municipal va fer a Cal Clarenes, tenint en compte que la primera fase d’obra (l’adequació dels baixos com a local) no s’havia acabat, va ser encarregar al mateix constructor (Construccions Muñoz Parra, de Sanaüja) que deixés el que mancava d’aquesta primera fase per a més endavant i es dediqués en fer la segona fase, que consistia en refer la teulada, eliminar alguns sostres dels pisos superiors i assegurar-ne la resta. En alguns casos cal començar la casa per la teulada!

Observeu les fotos de com estava la teulada abans i després d’aquesta segona fase. Tot és opinable però, sincerament, crec que durant l’any i escaig que els InTo i la CUP van governar, almenys en aquest tema, no es pot dir que ens estiguéssim a jeure.

Diu també el fulletó “Se’ns va dir al desembre de 2004 que només i faltava el WC adaptat i alguns retocs més, que no res, que després de les vacances de Nadal, tot el jovent de Torà disposaria del nou equipament de Cal Clarenes”. És veritat, això vaig dir-ho jo mateix; no recordo si vaig dir exactament després de les vacances de Nadal, però en tot cas sí que vaig dir en poques setmanes. Durant les setmanes següents es va treballar per a deixar a punt la instal·lació de l’aigua, la llum i el WC. La instal·lació es va encarregar a Germans Vila Rabelo i en el moment de la moció de censura, provocada per la confluència dels interessos personals de Jaume Garrabou i l’ambició política de Mercè Valls, s’hi estava treballant. Arran dels cartells de l’AAT vaig parlar amb un dels “xispes” i em van dir que la instal·lació estava acabada.

A partir d’aquí la resposta a la pregunta “Què passa amb Cal Clarenes?” correspon a la Valls o al regidor de Joventut David Querol. No sé pas si es dignaran a contestar.