Tot endreçant papers...

Mentre destriava els pocs papers que val la pena guardar, entre les ingents quantitats de porqueria que, de mica en mica, anem acumulant, ha aparegut aquesta perla:

L'escrit porta el número 709 de registre de l'ajuntament de Torà i diu el següent:

"SENYOR VICTOR BADET

SOTS INSPECTOR MOSSOS D'ESQUADRA

CERVERA

Tal com vam quedar, adjunt li trameto escrit presentat en aquest Ajuntament per part de la Candidatura d'Unitat Popular.

Agraïda

Mercè Valls i Querol

Alcaldessa

Torà, 29 d'agost de 2000"

No sé en què han de quedar una alcaldessa i un cap dels mossos, ni quin devia ser el document que presentat per un grup municipal a un ajuntament calgui reenviar a la policia. Ara, si d'una cosa podeu estar segures i segurs és que, encara que a vegades no ho sembli, se n'arriba a acumular molta de merda!

Torà... al Solsonès? (III)

Dijous, 22 d’abril de 2010. 8 de la tarda. Aquesta és la data i l’hora de la convocatòria del ple del Consell Comarcal del Solsonès en el que, si no hi ha un daltabaix de darrera hora, s’aprovarà l’acceptació per part d’aquesta comarca dels municipis fins ara administrativament segarrencs de Torà i Biosca.

La principal incògnita és si aquesta aprovació serà per unanimitat, com ho van ser els acords de ple dels ajuntaments sol·licitants, o només per majoria absoluta. En aquest sentit cal recordar el posicionament ambigu de l’ajuntament de Solsona respecte a l’ampliació del Solsonès, així com la correlació de forces al consistori solsoní i al Consell: mentre que a nivell municipal governa una versió solsonina de tripartit (4 d’ERC, 2 del Comú i 2 del PSC) amb els 5 regidors de CiU a l’oposició a l’organisme comarcal la situació és inversa amb CiU (11) al govern i ERC (4), PSC (2) i el Comú (2) a l’oposició. És evident que amb els resultats de les municipals de Torà i de Biosca del 2007, amb àmplies victòries convergents, sumades al Solsonès el predomini comarcal de CiU es consolidaria, dificultant l’accés dels altres tres partits a governar el Consell. Incidiran aquests possibles recels partidistes a l’hora de votar l’admissió de Biosca i Torà al Solsonès? No ho crec. Malgrat que aquesta incorporació pugui ser incomoda políticament per a algun partit, i tenint en compte que amb els vots de CiU n’hi hauria prou per aprovar-la, què hi guanyaria votant-hi en contra? Com justificaria un partit dels que governen Solsona l’oposició a que la seva ciutat sigui la capital d’una comarca 158 km2 més gran i amb 1.600 habitants més?

.

Durant la dècada dels 80 Solsona va lluitar per la recuperació del seu jutjat, objectiu assolit amb la col·laboració de municipis com els de Torà i Biosca (i Sanaüja), que malgrat pertànyer administrativament a la Segarra, van pronunciar-se a favor de la seva adscripció al partit judicial de Solsona en detriment del de Cervera. A la imatge placa commemorativa conservada a l’Ajuntament de Torà.

Amb un sincrotró i una espardenya.

Fa dies que tinc el bloc una mica abandonat. Entre plens municipals, una altra qüestió de caire local i que des del nou nucli de suport de la CUP del Solsonès i l’Alt Cardener m’han fet rumiar una mica sobre el paper del municipalisme en el món rural, aquestes darreres setmanes no he tingut massa temps per a escriure res que fos mínimament penjable.

Ara mateix, en el moment d’escriure aquestes ratlles, no ha canviat gran cosa; no estic especialment inspirat, ni disposo de molt temps per a grans parrafades. Hi ha hagut, però, una notícia que m’ha impulsat a escriure: la posada en marxa del sincrotró Alba, que el web de la Generalitat de Catalunya anuncia com la major infraestructura científica construïda mai a... a Catalunya? Als Països Catalans? A la Península Ibèrica? A l'Europa mediterrània? A Espanya i olé!!

No, no és que jo hi entengui gens d’innovacions tècniques d’aquesta mena, ni de cap altra. De fet algun cop he dit que jo més aviat sóc de lletres (...i si són vocals molt millor). No, el que m’ha impulsat a escriure no és pròpiament el sincrotró, sinó el fet de que la posada en marxa d’aquesta (pel què ens diuen) meravella de la ciència i la tècnica, no té res a veure amb el tema sobre el que he estat escrivint aquests dies. Sí, ja ho sé que sembla una contradicció però...

Una de les característiques d’aquest allargassat país nostre, que no només persisteix en el temps sinó que s’accentua, és el fort desequilibri demogràfic entre les comarques interiors i muntanyoses, poc poblades, i les de la costa, on hi ha la majoria de grans concentracions urbanes. Tot i que això és així des de sempre, des de fa una anys els diferents partits polítics han anat incorporant en els seus discursos el concepte d’equilibri territorial. Aquesta expressió sovinteja en la pràctica totalitat d’inauguracions fetes en la majoria de municipis rurals del nostre país. També és el caramel amb el que els professionals de la política tracten d’engormandir a molts ajuntaments “de poble” a l’hora de buscar ubicacions per a aquelles instal·lacions que generen rebuig social, com ara abocadors de residus o centrals energètiques perilloses. “Sí, ja ho sabem que això no ho vol gairebé ningú a prop de casa seva però, aquestes instal·lacions són necessàries i s’han de repartir solidàriament pel territori, i creen ocupació... que, per cert, aquí no en teniu gaires de llocs de treball”. I és cert, la principal causa del despoblament és la manca de llocs de treball i la seva escassa diversificació. I, és clar, les autoritats en això poca cosa poden fer-hi, perquè en una economia de mercat la creació de llocs de treball depèn principalment de l’empresa privada. Per tant si l’administració regional o estatal ofereix un abocador de residus industrials a qualsevol poble sense indústria, els rústics habitants de la bucòlica contrada encara haurien de donar les gràcies per la merda al govern de torn.

Llegeixo que el sincrotró Alba, construït a Cerdanyola del Vallès, amb el cent per cent del cost a càrrec dels impostos pagats pels catalanets i les catalanetes, serà un important pol de dinamització econòmica. En algun moment, ni que sigui fugaçment, ha passat pel cap d’alguna de les moltes autoritats “competents” o d’algun representant de la nostra mai prou ben estimada classe política, que a l’hora de demanar el vot “a pagès” s’omplen la boca de reequilibri territorial, la possibilitat d’ubicar el sincrotró a la Terra Alta o al Pallars Jussà???

Torà... al Solsonès? (II)

Descartada la proposta de la CUP de realitzar una doble consulta popular que, d’una banda, permetés saber les preferències veguerials de les veïnes i veïns del municipi i, alhora, tensés una mica més la corda en el tema de les consultes sobre el futur estatus nacional, quina era la postura de les altres dues forces polítiques de l’ajuntament? Mentre ERC insistia en la necessitat urgent de fer passos per a que facilitessin que en el futur Torà fos inclosa a les Comarques Centrals, CiU deia que el tema de les vegueries anava per llarg i que no calia precipitar-se. Tots coincidien, però, en que la millor opció era la vegueria central, perquè es tenia (i es té) la percepció és que la majoria de la població del municipi així ho vol.

Parlant-ho a l’assemblea de la CUP ens va semblar que sí, que la voluntat majoritària va en aquest sentit, però que això no deixa de ser una percepció que, en tot cas hauria estat millor comprovar en una consulta prèvia a qualsevol posicionament oficial de l’Ajuntament, independentment que per a aprovar el primer pas cap a la vegueria de les Comarques Centrals fos preceptiva la ratificació mitjançant un referèndum popular de la decisió presa prèviament per l’Ajuntament, enteníem que el procés correcte era l’invers: primer una consulta popular i, en funció dels resultats, iniciar o no els tràmits corresponents.

Perquè en el supòsit de voler canviar l’adscripció territorial que ens proposa/imposa el mapa de vegueries d’Ausàs, el primer pas era inequívoc: la manera més fàcil de canviar de vegueria era (encara és) canviant de comarca; anant a petar a una comarca que està previst que s’inclogui a la vegueria de les Comarques Centrals i que, de moment està a la mateixa demarcació provincial que Torà: el Solsonès. A més hi ha arguments de caire històric (el 80% de l’actual terme municipal de Torà formava part del Solsonès a la divisió comarcal del 36), administratius (partit judicial) i, sobretot, avantatges pràctiques derivades de ser comarca de muntanya (sobretot per a la pagesia, però també per a les estudiants, etc).

Canviar de comarca fins ara era (encara és) relativament senzill. La llei comarcal ho preveu. Cal un acord de ple de l’ajuntament del municipi que ho sol·licita, l’aprovació de la comarca receptora i una ratificació via referèndum amb una majoria absoluta dels veïns i veïnes amb dret de vot. Però això està (o pot estar) a punt de canviar: l’avantprojecte de llei de vegueries deroga l’article de la Llei comarcal que permet el canvi de comarca. Si s’aprova la llei sense esmenar aquesta disposició derogatòria ja no es podrà canviar de comarca (i per tant tampoc de vegueria).

Ara vénen les presses i els dubtes. Què passa si iniciem els tràmits per a canviar de comarca i s’aprova la llei de vegueries (que impedeix els canvis comarcals) abans de finalitzar el procés? Tornem amb la cua entre les cames a trucar la porta d’allà on ja havíem dit adéu?

Tot i l’error de no haver fet una consulta formal, prèvia a qualsevol acord del ple de l’Ajuntament, en la situació actual penso que iniciar els tràmits per a sol·licitar la incorporació al Solsonès és la menys dolenta de les solucions.

El perquè ja l’explicaré en una altra entrada. Continuarà.

Torà… al Solsonès? (I)

“Davant una hipotètica revisió de la divisió territorial (comarcal i vegueries) hem defensat i continuem defensant el dret de Torà a decidir en quins àmbits territorials vol estar, sense imposicions exteriors”. Es tracta d’una frase extreta d’un programa polític de les eleccions municipals de 2007 (veure’l en PDF). La putada per a aquelles persones que poguessin compartir la proposta de sotmetre l’adscripció administrativa del municipi a la voluntat popular va ser que aquest punt només constava en el programa de la menys votada de les tres candidatures toraneses. El tema, de moment, va quedar aparcat.

L’estiu de l’any passat el conseller Jordi Ausàs va anunciar que abans de finalitzar l’actual legislatura volia aprovar la Llei de Vegueries de la CAC (veure "El conseller Ausàs, les vegueries i el dret a decidir"). Segons la divisió inicialment proposada per la conselleria, el municipi de Torà, en tant que pertanyent a la comarca de la Segarra, quedava adscrit a la vegueria de Ponent (oficialment “de Lleida”).

Va ser a la tardor que la CUP va treure la pols a la proposta de consultar la ciutadania del municipi en relació al tema de les vegueries. Amb motiu de coincidir en el temps aquest debat i l’extensió del procés de consultes iniciat a Arenys de Munt, el regidor de la CUP a l’Ajuntament de Torà, el pesat que escriu en aquest bloc, va fer arribar la següent proposta a la resta de grups municipals:

“L’Assemblea de la CUP és partidària de la convocatòria a Torà d’una consulta popular sobre la independència, com les que s’estan duent a terme en altres municipis del país. De la mateixa manera, entenem que el posicionament que ha d’adoptar l’Ajuntament respecte a la ubicació de Torà en una o altra vegueria en qualsevol nova divisió administrativa també s’ha de sotmetre a consulta popular. A l’espera de poder consensuar una posició unitària dels tres grups municipals, en una reunió amb la totalitat de membres de l’Ajuntament, que des d’ara mateix sol·licitem, us fem arribar un seguit de consideracions que entenem que han de formar part del debat.

Consulta popular sobre la independència.

L’Ajuntament de Torà ha de fer tot el que estigui al seu abast per tal de que al nostre municipi s’aprovi i es dugui a terme una consulta popular sobre la independència del nostre país, com les aprovades en un nombre considerable de municipis del Principat.

No només seria bo que aquest acord es prengués per unanimitat, per tal de que es visualitzés clarament com una decisió de tot l’Ajuntament, sinó que caldria que la proposta d’acord fos presentada conjuntament pels tres grups municipals, evitant així que s’identifiqués la iniciativa amb unes sigles polítiques concretes. Cal tenir en compte que, tret d’alguna lamentable excepció, les tres formacions polítiques representades a l’Ajuntament de Torà voten afirmativament aquesta proposta en els municipis on es presenta.

La posició de l’Ajuntament no pot limitar-se a aprovar la moció i donar suport a la hipotètica celebració d’una consulta en el supòsit que “hi hagi una entitat que la convoqui”. Entenem que el fet de que oficialment les consultes les hagin de convocar entitats, en comptes dels mateixos ajuntaments, és un recurs per a evitar conseqüències legals no desitjades però no ha de ser una excusa per a evitar compromisos polítics.

Cal tenir en compte també que la proliferació de consultes comportarà que cadascuna d’elles tingui, per separat, una repercussió menor a tots els nivells (tant polític o mediàtic, com sobretot repressiu). La pressió cap a cadascun dels ajuntaments que “acordin donar suport” a consultes en les dates acordades per les diferents entitats i organitzacions impulsores serà molt menor a la patida per l’ajuntament d’Arenys de Munt.

Consulta popular sobre les vegueries.

Entenem que l’adscripció de Torà a la vegueria de Ponent o a la vegueria de les Comarques Centrals és un tema que cal sotmetre a consulta popular.

Seria una contradicció consultar la població de municipi sobre un tema de caire nacional (la voluntat de constituir un estat propi per a la nostra nació) i no fer-ho sobre la divisió administrativa que ha d’afectar d’una manera més directa l’actuació immediata del propi Ajuntament.

La consulta a la població no s’ha de limitar a un referèndum preceptiu per a canviar de comarca, un cop pres l’acord per part de l’Ajuntament. Entenem que el procés ha de ser l’invers: l’Ajuntament ha d’iniciar (o no) els tràmits per a modificar l’adscripció comarcal (i de vegueria) en funció d’una consulta prèvia a la població del municipi.

L’Ajuntament ha d’assumir com a vinculant el resultat d’aquesta consulta prèvia.

El suport de l’Ajuntament a la celebració de consultes populars de diferents temàtiques ha de ser un objectiu prioritari, si realment ens creiem que volem fomentar la participació ciutadana.

Simultaneïtat d’ambdues consultes.

Les consulta sobre la independència nacional i sobre les vegueries haurien de ser organitzades simultàniament i pel mateix procediment (mateix dia, lloc i “entitat organitzadora”)

Considerem que fer dues consultes en dates diferents comportaria un esforç organitzatiu molt més gran i, probablement, una participació menor en ambdues.

D’altra banda, la possibilitat que una consulta la organitzés l’Ajuntament i l’altra, per motius legals, una entitat privada suposaria donar a aquesta darrera una importància molt menor que a l’altra. Contràriament, si l’ajuntament reconegués com a vinculant el resultat d’una de les consultes (la de les vegueries) però les dues fossin organitzades simultàniament per una entitat (una comissió creada per a l’ocasió) la percepció de la importància d’ambdues consultes i la participació serien majors.

Creació d’una Comissió organitzadora.

Creiem que les dues consultes que plantegem no les han d’organitzar una entitat concreta de les existents al nostre municipi, sinó que cal crear una comissió organitzadora, creada per a l’ocasió, que integri la totalitat d’entitats i de persones a títol individual que en vulguin formar part.

Aquesta comissió s’hauria d’iniciar constituint un Nucli promotor, format per tots els regidors i regidores de l’Ajuntament, que convoqués la totalitat d’entitats del municipi i les persones a títol individual que volguessin afegir-s’hi. Una convocatòria d’aquest tipus extraoficialment, a nivell de carrer, seria vista com una cosa organitzada per l’Ajuntament, però a nivell legal no tindria aquesta consideració; tindria un toc d’”oficialitat” sense les conseqüències que tindria una convocatòria pròpiament de l’Ajuntament.

Sobre les dates.

Proposem una reunió de la totalitat de membres de l’ajuntament –inclosa la futura regidora- el més aviat millor.

Creiem que l’acord de ple donant suport a les consultes caldria fer-lo com a molt tard abans de la primera tongada de consultes (12-13 de desembre), per tal de que la repercussió que puguin tenir aquestes incentivi a la gent a incorporar-se a la comissió organitzadora.

Les consultes a Torà s’haurien d’organitzar en la segona tanda (prevista pel febrer)”

La proposta de fer una doble consulta no va ser acollida favorablement per resta de grups. CiU i ERC només van voler donar suport a la realització de la Consulta popular sobre la independència dels Països Catalans.

(Continuarà)

I la variable independència?

És més que sabut que una de les gràcies d’Internet és que s’hi pot trobar de tot. Això és així a tots els nivells, també naturalment en el de l’opinió on, contràriament als mitjans de comunicació convencionals, és molt més fàcil publicar i difondre idees que fugen –algunes per l’esquerra, altres per la dreta, moltíssimes per l’espai friquisideral- de l’establert com a políticament correcte. Val a dir que, ja sigui pels continguts o pel nivell exposat, a voltes és comprensible que algunes de les opinions expressades en blocs, fòrums, xarxes socials i similars no puguin ser publicades o difoses pels mitjans de comunicació tradicionals. Altres vegades, però, llegint la pantalla de l’ordinador la pregunta és inevitable: “com és que a la tele, a la ràdio o al diari no en parlen d’això?”

Ja fa uns quants dies que el govern espanyol està llançant públicament “propostes d’estudi” sobre la sembla que imminent retallada dels drets dels treballadors i les treballadores : que si allargar l’edat de jubilació fins als 67, que si augmentar fins a 25 anys la base de càlcul de les pensions, etc... Els opinadors i opinadores professionals dels mitjans coincideixen en que l’actual sistema és insostenible a mitjà termini i que, per tant, d’una manera o altra cal modificar-lo.

.

.

En un altre orde de coses, la majoria d’aquesta gent (tertulians, columnistes, editorialistes...) coincideix en afirmar que, almenys a la comunitat autònoma de Catalunya, el percentatge de gent que es declara independentista ha crescut considerablement els darrers anys, fet que ha situat, per primera vegada i en més d’una ocasió, el tema de la independència al centre del debat polític. També, tot i tractar-se d’un problema que ve d’antic, des d’uns pocs anys cap aquí, tothom reconeix que l’Estat sangonera espanyol sotmet als Països Catalans –en aquest cas és un fenomen nacional- a una situació d’espoli econòmic de dimensions escandaloses.

Amb aquests tres factors (incertesa del sistema espanyol de pensions, augment de l’independentisme i constatació de l’espoli fiscal) en ment de molta gent, com és que hem d'anar als mitjans digitals d'informació i debat per a trobar opinions que vinculin la possibilitat de mantenir una jubilació digna per als treballadors i treballadores d’aquest país amb la independència nacional? Sí, ja ho sé que no és una cosa matemàtica, com la que es pot llegir en alguns fòrums, (del tipus “amb Espanya ens haurem de jubilar als 70 anys i amb la independència podrem fer-ho als 60”), sinó que en aquests temes hi intervenen molts altres factors. Però la independència política i, conseqüentment, el fet de desempallegar-nos de l’espoli també és un factor rellevant a considerar. És en aquest sentit que és –o si més no hauria de ser- incomprensible, que a l’hora de plantejar hipotètics escenaris polítics i econòmics a vint anys vista, en debats que pretenen ser plurals no es plantegi, com una variable més, la possible repercussió que podria tenir la independència d’un Estat català en tots i cadascun dels temes que afecten la majoria de la població. Potser és que sí, que si s’entra en aquest debat les conclusions són tant evidents i senzilles com els enunciats d’algun d’aquests espais de debat virtual.

No ho sé, en aquest tema hi ha elements que se m’escapen. Una cosa la tinc clara, però: espero poder jubilar-me en un país lliure i no tinc cap intenció d’esperar-me fins la setantena.

Regals enverinats.

Ja hi tornem a ser. La mateixa pel·lícula de sempre. El govern espanyol està disposat a realitzar-ne l’enèsim remake i sembla ser que l’ajuntament d’Ascó aspira a adjudicar-se’n la localització, a esdevenir l’escenari de la propera producció estatal: el cementiri nuclear.

.

.

La història sempre és la mateixa: cada cop que el govern de torn (estatal o regional) té la necessitat d’encolomar una instal·lació que per les seves característiques pot generar rebuig (des d’instal·lacions energètiques perilloses fins a centres penitenciaris o bases militars, passant per tota classe d’abocadors de residus) les nominades a rebre el regal acostumen a ser zones econòmicament poc desenvolupades, amb un mercat laboral minso i amb un dèficit històric d’infraestructures de tot tipus, per a les quals la possibilitat d’acollir la instal·lació en qüestió es presenta com una oportunitat única per a solventar de cop totes les mancances, amb la creació de llocs de treball, l’augment estratosfèric d’ingressos a les arques municipals i la millora d’infraestructures públiques. I, es clar, amb un ham tan llaminer, si només ens fixem amb els avantatges econòmics immediats, hi ha municipis que piquen. I és que, sobretot en casos extrems com el del cementiri nuclear que amenaça les comarques ebrenques, per a posicionar-s’hi a favor s’ha de prescindir de qualsevol valoració a mitjà o llarg termini. I no em refereixo només a qüestions ambientals, de salut humana i de seguretat sinó, fins i tot, de la persistència en el temps dels avantatges laborals i econòmics d’aquesta instal·lació. Què passa si al cap d’un temps de tenir el femer nuclear a Ascó disminueixen les aportacions econòmiques o els llocs de treball? Tenint en compte que els magatzems nuclears construïts un quart de segle enrere ja han quedat desfasats tecnològicament, i que la radioactivitat perdura durant milers d’anys, potser d’aquí un temps tots els recursos promesos encara seran insuficients per a reformar les instal·lacions per tal d’adequar-les a nous requisits de seguretat. En un aquest supòsit què podria fer un futur ajuntament del municipi agraciat? Rescindir unilateralment el conveni amb l’administració benefactora i que aquesta s’endugués el regalet cap a un altre lloc? Res, absolutament res; la zona que rebi el cementiri nuclear té garantida la porqueria nuclear i els seus possibles efectes secundaris pels segles dels segles, independentment dels termini de temps en que se’n beneficiï econòmicament.

Si a nivell local, i en casos menys greus que el citat, podem arribar a trobar comprensible els posicionaments receptius per part d’alguns ajuntaments, atenent la difícil situació socioeconòmica i laboral dels seus municipis o la migradesa de molts pressupostos municipals, l’actitud carronyaire de les administracions d’àmbit territorial superior (estatals o autonòmiques, segons el cas) és totalment inadmissible. Com pot qualificar-se sinó als governs que tracten d’ubicar les instal·lacions perilloses i/o molestes en les zones menys poblades i menys desenvolupades econòmicament, aprofitant-se d’unes circumstàncies de les que ells mateixos, en tant que governs, en són els màxims responsables? Contràriament al que se sol dir, les comarques majoritàriament rurals no estan oblidades per part dels diferents governs. Al contrari, prou que se’n recorden a l’hora d’ubicar-hi allò que en les grans concentracions urbanes, industrials i/o turístiques, generaria un fort rebuig social. Com s’ho farien per a buscar ubicacions "tècnicament idònies" sense el necessari desequilibri territorial?

En canvi, a l’hora repartir caramels menys amargs, l’orde de repartiment es capgira totalment. N’és un exemple força clarificador el cas de l’ITER. Aquest “projecte internacional amb l'objectiu de demostrar la factibilitat científica i tecnològica de construir un reactor de fusió nuclear a gran escala” tenia inicialment quatre possibles ubicacions: Clarington (Canadà), Rokkasho (Japó), Cadarache (Occitània) i Vandellòs (Països Catalans). Més tard els governs espanyol i francès van pactar una candidatura conjunta, que preveia la construcció del reactor de fusió termonuclear a la població occitana, i la ubicació de l’oficina gestora del projecte a Vandellòs o a Barcelona, que suposaria la creació d’uns centenars de llocs de treball altament qualificats. Finalment, al no haver-se de construir cap instal·lació nuclear pròpiament dita, l’oficina en qüestió no va anar a Vandellòs sinó, ves per on, a un districte de nom ridícul –el 22@- d’una ciutat on ara un alcalde ridícul pretén convertir en seu d’uns jocs olímpics d’hivern...

.

Més informació:

Bloc de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya

Un sol crit "Ascó, Catalunya diu que no"

Barcelona acollirà l'agència gestora de l'ITER

S'inauguren les oficines centrals de l'ITER a Barcelona

Odi

Confesso que des del moment en que vaig sentir-ho per primer cop al Telenotícies, em sembla que dissabte passat, fins avui al migdia, quan he fullejat el Periódico, l’escepticisme guanyava clarament la partida dins del cervell. No hauria pas estat la primera vegada en que s’encoloma una acció delictiva a un parell de curts de gambals que passaven per allà.

Avui al migdia, però, la indignació ha fet acte de presència, la sang se m’ha escalfat més que el cafè que m’estava prenent. L’odi ha esvaït possibles teories conspiratives amb dos desgraciats de caps d’esquila. Tot i no provar l'autoria en els fets que els imputen, la foto de la primera plana era prou clara.

.

.

Un dels dos detinguts acusats de l’incendi d’Horta de Sant Joan, que el passat juliol va causar la mort de cinc bombers, ferides molt greus a un altre i la destrucció d’una considerable superfície de bosc a l’entorn del Parc Natural dels Ports, apareix a la imatge somrient i amb posat burleta davant d’un dels fronts del tràgic incendi. Cal suposar que la foto va tirar-la l’altre detingut. Amb això en tinc prou. No sé si els acusats són culpables o no de l’inici del foc. M’inclino a pensar que sí, però pel cas m’és igual. Només el simple fet que aquest energumen estigui rient davant d’una desgràcia d’aquesta magnitud ja és suficient per a que la destil·leria interna d’odi es posi a funcionar a un ritme frenètic, posant fi a una crisi de productivitat que ja començava a atribuir a l’edat.

No, afortunadament no he perdut la capacitat d’indignar-me. Tampoc he guanyat en comprensió cap a determinades actituds; no puc, ni vull, entendre de què pot riure aquest fill de puta, què és el que li fa gràcia. Entenc l’odi entre persones. Puc entendre que algú odiï un animal (ara no em refereixo als detinguts sinó als altres, als presumptament irracionals), però... es poden odiar els arbres, els boscos, les muntanyes, fins al punt de cremar-los intencionadament? Potser sí, si entenem els boscos no com un conjunt d’arbres sinó com a part del paisatge, com a part del país. Potser caldria saber, més enllà de la seva presumpta responsabilitat en aquest fet criminal, quina classe de gent és capaç de fotografiar-se somrient mentre es crema un dels espais naturals emblemàtics de, no ho oblidem, la part de país on ells mateixos viuen. No sé si els ebrencs o ebrenques no mediatitzats, ni influits per la miserable batalla partidista derivada d'aquest cas, podrien donar-nos alguna pista.

La consulta a Torà: entre Almansa i Berga.

A poc a poc i bona lletra. El procés per a la realització al nostre municipi de la consulta popular sobre la independència de la nostra nació ha anat avançant de mica en mica. Amb el primer objectiu acomplert –el suport unànime de totes les forces polítiques de l’ajuntament a la moció-, amb la convocatòria a les entitats i amb la posterior constitució de Torà Decideix calia començar a perfilar com, quan i què volem decidir.

Ahir es va acordar la data de la consulta i el contingut de la pregunta. Pel que fa a la data, calia escollir entre el 28 de febrer i el 25 d’abril. En relació a la pregunta hi havia dues variables: en primer lloc triar entre el terme Nació catalana (l’emprat en la majoria de consultes del 13-D) i el més explícit Països Catalans (utilitzat per la comissió organitzadora de la consulta a Berga) i, d’altra banda, incloure-hi o no la referència a la Unió Europea.

Finalment es va acordar que la consulta toranesa es durà a terme l’aniversari de la batalla d’Almansa i que la qüestió que es plantejarà serà si les i els votants estan d’acord en que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic.

.

25 d’abril de 1707: la derrota en la batalla d’Almansa va comportar l’inici de la pèrdua de les llibertats nacionals catalanes. El 25 d’abril de 2010 ha d’esdevenir un pas més en la lluita per la independència dels Països Catalans.

La sanitat a Torà, referent internacional.

A cavall entre aquest any que ara acaba i el vinent una terrible pandèmia de grip causa una autèntica mortaldat arreu del món, malgrat els esforços que la comunitat mèdica i científica esmerça per combatre’l. Entre els epidemiòlegs que investiguen el virus H5N1 destaca un metge, resident a Biosca, que fa del pavelló de Torà un punt de referència, tant a nivell català com internacional, en la lluita contra la pandèmia. No, no és cap innocentada. És una novel·la escrita per Antoni Fernández Solà, a mig camí entre les obres de ciència ficció i Vendelplà, que situa l’acció principal a Torà i Biosca, tot i no defugir altres escenaris com la Vall d’Ora, Barcelona, Manresa, Madrid, Baltimore, Estocolm i Ivorra. Cosmopolitisme total. Una particularitat d’aquesta obra és que, tret del virus gripal, tots els altres protagonistes són bons, des de l’alcalde de Torà –en Josep Buscall!- fins als omnipresents militars espanyols, passant per capellans, independentistes folclòrics, moros calafins, mossos d’esquadra i els equips mèdics habituals. L’única actitud políticament incorrecta dels personatges de “Pandèmia H5N1” el protagonitza el cunyat de la farmacèutica, poc comprensiu amb l’opció sexual de la seva germana... Tot plegat un divertimento força curiós.

.

.

Si més no sorprèn que una novel·la d’aquesta temàtica situï l’acció a la Vall del Llobregós, que si en aquesta zona hem protagonitzat alguna notícia relativa a la sanitat ha estat justament per la desatenció que fa anys que va en augment. Qui sap, potser el seu autor va llegir alguna de les declaracions d’alguns responsables (?) sanitaris i/o municipals que anys enrere no només negaven la constant pèrdua d’atenció mèdica a Torà sinó que, fins i tot, afirmaven que pocs municipis com el nostre tenien tan bona atenció mèdica. La putada és que aquelles declaracions no formaven part de cap novel·la. Només eren una innocentada fora de temps i de lloc.

Confusió i por contra arguments.

Dijous al vespre. Sala d’actes de l’Ajuntament de Tàrrega. Mitja dotzena de ponents participen en un debat sobre les consultes sobre la independència nacional d’aquest proper diumenge: Adam Majó (CUP), Àngel Colom (CiU), Toni Comín (Psc-PsoE), Joan Tardà (ERC), Francesc Pané (ICV) i Roger Granados (Reagrupament). Hi assisteixo com a públic, no pas motivat per escoltar l’Adam –que ja sé que ho farà bé-, ni tampoc per Tardà, Colom o el representant del partit de Carretero, sinó per escoltar els arguments dels altres dos ponents. Els arguments del sí ja els conec; ara vull sentir els del no o els del no-ho-sé. A la poca estona d’aguantar dret a fora, vora la porta d’una sala plena a vessar, ja he sentit els de tots dos. Ja me’n podria tornar cap a Torà. La conclusió és claríssima: per molt que s’allargui el debat no hi haurà un sol argument per part de Pané i/o Comín que justifiqui el paperot que –amb alguna lloable excepció- fan els seus respectius partits en contra de la democràcia –obstaculitzant les consultes allà on poden- i de la independència.

En comptes d’arguments, els diputats Pané i Comín només proven de contrarestar els arguments dels partidaris del Sí tractant de confondre i espantar el nombrós públic assistent. Així Toni Comín tracta de marejar la perdiu alternant la defensa de projectes polítics contradictoris, que van des d’una Espanya federal fins a la desaparició de l’Estat espanyol (“com he de voler un estat propi per a Catalunya si no el vull ni per a Espanya?”) en el marc d’una Europa federal. És a dir: que vol qualsevol cosa menys la nostra independència nacional. Afirma però que, malgrat la legalitat que calia respectar, la independència seria inevitable si tenia el suport del 80% de la població catalana. El vuitanta per cent!? Hipòcrita dels collons!!!! Un 45% de vots negatius valen més que un 55% d’afirmatius? Recordem que l’únic canvi d’una certa rellevància que defensa el ciutadà pel canvi Comín és la modificació de la llei electoral, per tal de restar representació parlamentària a les comarques menys poblades, amb l’excusa que “tots els vots han de valer igual”.

.

Espanyolisme: diferents discursos, un únic objectiu: Una (no en tingueu cap dubte), Grande (però cada cop menys) y (si s’escau) Libre.

Més patètica és encara la intervenció de Francesc Pané, l’únic diputat lleidatà d’una formació tradicionalment defensora del dret a l’autodeterminació (això sí... de països ben llunyans). Comença tractant de justificar l’injustificable: l’abstenció o el vot contrari d’alguns regidors i regidores hippiflowersmulticultixupiguais que en ocasions han impedit el suport municipal a les consultes en diferents municipis del país: ICV no pot donar suport a una consulta que només pregunta sobre la independència i en la que, per tant, no es pot contestar que es volen altres fórmules d’estat. Aquí torna a sortir el discurs federalista espanyol. Aquesta sí que és bona! Que potser tots els referèndums, començant pel de l’Estatutet que, com a bons escolanets del Psc-PsoE, amb tant entusiasme defensaven, no són iguals? Que no tenen tots les mateixes cinc opcions: sí, no, blanc, nul i abstenció? Sí ICV defensa el federalisme espanyol té una opció de vot claríssima en les consultes sobre la independència: no.

Però Pané no s’atura aquí. No n’hi ha prou amb tractar de confondre el personal, cal espantar-lo i, per tant, ha de recórrer al papus de torn: la hipotètica fractura nacional que podria provocar un procés independentista “abans de que la gent estigui preparada”. “Val més avançar més lentament i fer-ho tots units”. Surten els presumptes esforços que es van fer en temps del franquisme per a esdevenir un sol poble. Els arguments que el representant d’ICV utilitza per a oposar-se a la independència –la fractura social i nacional- són exactament els mateixos que utilitzava el franquisme per a prohibir els partits polítics. No deixa de tenir gràcia que, per a oposar-se a un exercici de democràcia, un home del PSUC d’aleshores invoqui ara a l’home del sac!

De la resta, que voleu que us digui? Al començament he dit que estava convençut de que l’Adam ho faria bé. Ara puc dir que m’he equivocat; ho ha fet molt bé. A més ha estat l’únic que s’ha limitat a argumentar a favor del vot afirmatiu i de rebatre els pseudoarguments espanyolistes, sense caure en les picabaralles partidistes d’altres defensors dels Sí, que en alguns moments –i algun més que altres, tot s’ha de dir- semblaven voler convertir un debat sobre les consultes de diumenge en un debat sobre les eleccions de l’any vinent.

Els ajuntaments i els temes de competència no municipal.

Llegeixo que l’ajuntament de Camprodon ha rebutjat donar suport a la celebració d’una consulta sobre la independència. Res d’estrany vista la composició del consistori, format per set regidors del Psc-PsoE, tres de CiU i un d’ERC, i vist el paper obstruccionista amb les consultes populars que el partit de Montilla ha dut a terme en la pràctica totalitat d’ajuntaments. El curiós del cas és l’excusa donada per a no donar suport a un acte democràtic. A diferència d’altres municipis, començant pel mateix Arenys de Munt, en aquesta ocasió no ha estat el model d’Estat que diu defensar la sucursal catalunyesa del partit de Zapatero, Bono i Chaves, l’excusa per a votar-hi en contra, sinó que “pel PSC i CiU la moció trencava l'acord de no tractar temes de competència no municipal”. Val a dir que, basant-se en el mateix argument, en aquest municipi del Ripollès els convergents tampoc han donat suport a la consulta.

.

.

Tot i que encara no l’havia sentit en relació al tema que ens ocupa (i que els preocupa), l’excusa de la no competència municipal és més vella que l’anar a peu i sovint s’ha esgrimit, per part de grups municipals i ajuntaments de tonalitats cromàtiques lleugerament diferents, per tal de no debatre temes compromesos: en aquest sentit només caldria recordar que alguns ajuntaments de la Segarra, amb majories “nacionalistes”, “independentistes” i/o “d’esquerres” van evitar pronunciar-se en relació a l’aplicació de la “llei antiterrorista” a tres joves de Torà. Independentment del tema que s’eviti tractar en cada moment, el fet de limitar el debat polític als ajuntaments a aquelles qüestions de competència municipal és diametralment oposat a allò que prediquen tots els partits polítics (“s’ha d’atansar la política a la ciutadania”) i la pràctica totalitat d’electes municipals (“l’ajuntament és la institució més pròxima als ciutadans”). Si acceptem com a certes les dues afirmacions, que al meu entendre si més no haurien de ser-ho, els més desitjable, en tant que democràtic, és que els ajuntaments es pronunciïn en el màxim de temes possibles. Pel què sembla els que manen a Camprodon no ho veuen així. Tot són maneres de mirar-s’ho. Per cert, aplicant aquesta lògica, caldria suposar que els càrrecs electes d’aquest municipi quan van prendre possessió de la seva condició de regidores i regidors van estalviar-se el tràmit de prometre o jurar fidelitat a la constitució espanyola, a la seva mascota i al compliment de la legalitat il·legítima. Ni imperatiu legal ni hòsties: aquesta comèdia, per molt obligatòria que sigui, depassa de molt la competència municipal! Però no us penséssiu pas que sempre apliquen el mateix criteri: segons les tesis d’aquest “municipalisme limitadet”, l’únic que cal impedir als ajuntament en relació als “temes competència no municipal” és el debat –no fos cas que als ajuntaments s’arribés a acords que en els parlaments competents ja es cuiden prou bé de no aprovar- però no pas l’acatament, l’adulació i altres comportaments acrítics, covards i llepaculs.

Si continuem llegint la mateixa notícia trobarem un exemple d’aquesta coherència: “Esteve Pujol (l’alcalde) ha explicat a més que proposarà a la propera junta de portaveus consensuar un suport del consistori a l'editorial dels dotze principals diaris de paper del Principat per la seva defensa dels interessos nacionals de Catalunya". Ja ho veieu: un ajuntament no dona suport a una Consulta sobre la Independència perquè no és un “tema de competència municipal” i, en canvi, el mateix ajuntament es planteja adherir-se a un manifest autonomista, que sí que deu ser-ho. Visca la coherència!

Volem l'Estatut!

Unanimitat de la premsa diària catalunyesa en defensa de l’Estatutet de la Moncloa, davant d’una probable retallada del migrat text estatutari per part del Tribunal Constitucional espanyol. Tant els mitjans que signen l’editorial conjunt (La dignitat de Catalunya) com els partits polítics parlamentaris –inclòs algun que es reclama independentista- valoren positivament el text: “gest extraordinari”, "excel·lent", “els diaris catalans han expressat unitat i fermesa", “defensa del país de les agressions del PP”, “resposta unitària”, “pas endavant” i un llarguíssim etcètera. Encara més elogiosos han estat els mitjans espanyols; des de la Brunete mediàtica fins i tot han catalogat l’editorial com un “atac a Espanya”.

Voleu dir que cal ser tant optimistes respecte al paper adoptat per la premsa d’aquest (tros de) país? Qualsevol que hagi escoltat la notícia sense haver-ne llegit el contingut podria pensar que l’editorial en qüestió és una abrandada defensa de la nació catalana. Res més lluny de la realitat: al meu modest entendre, l’editorial no deixa de ser una mostra més de l’espanyolisme hegemònic als mitjans. Un espanyolisme molt més subtil que el de la premsa editada en altres regions dels nostre propi país o de la veïna Espanya, però no per això menys perillós: darrere la pretesa defensa de la “dignitat de Catalunya”, l’editorial fa una defensa de la il·legítima legalitat vigent, d’una transició espanyola suposadament modèlica i, per sobre de tot, de l’Estatutet de Catalunya i de les bondats del sistema autonòmic. Un sistema autonòmic que, no ho oblidem, està pensat per a maquillar l’ocupació, per a fer més còmoda la manca de sobirania als catalanets i catalanetes, i a altres “peculiaritats regionals” al si de l’Estat espanyol, d’assolir allò que ja fa quatre segles deia el comte-duc d’Olivares: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Ara que, malgrat l’esmentada hegemonia de l’espanyolisme als mitjans, cada cop hi ha més gent que s’adona de la necessitat de tirar pel dret cap a la independència, els principals fabricants de mentides d’aquest tros de país vénen i ens venen les virtuts d’un cadàver, just en el moment en que els jutges li canten les absoltes.

L’efecte espanyolista de l’editorial, i del seguidisme que n’ha fet la classe política regional, queda un pèl camuflat per la tantes vegades reclamada unitat d’acció dels partits catalans davant l’Estat. Segurament aquest fet es visualitzaria més si, en comptes de l’esperada, la sentència del tètric tribunal confirmés la plena constitucionalitat de l’Estatutet. En aquest supòsit improbable ens trobaríem en una situació certament insòlita, amb un règim d’autonomia que comptaria amb el beneplàcit unànime a nivell polític (inclosos els que van fer campanya en contra!), mediàtic i d’allò que arbitràriament etiqueten com a “societat civil” (des de les patronals i el sindicalisme oficialista fins al RACC i les Cambres de Comerç). Qui estaria en condicions de reobrir el debat sobre el futur estatus polític d’aquest país? Només es continuarien queixant els quatre radicalots de sempre, que no representen a ningú. Així doncs ens quedem amb una autonomia escarransida, pels segles dels segles, i punt. Tema sankhat.

La pregunta ara és: i després de l’editorial, què? La societat catalana s’ha de mobilitzar? Entenc que la resposta ha de ser afirmativa: Sí. Volem l’Estatut!

.

.

I la millor manera de contribuir a volar l’Estatut és participant en les consultes populars sobre la independència dels Països Catalans, com les que el 13 de desembre es faran a un centenar de municipis del Principat i que en dates posteriors s’estendran a molts altres municipis, entre ells Torà. Cal deixar ben clar a tota la colla d’autonomistes, -parlamentaris o editorialistes, convençuts o de conveniència, d’obediència catalana o sucursalistes, necròfils tots- que ja n’hi ha prou; que no volem tornar enrere, que no podem caure en l’error de, en el moment que aconseguíem posar la independència en el centre del debat polític, continuar malmetent esforços en tractar d’avançar pel carreró sense sortida de l’autonomisme. L’autonomia ha mort. Visca la Independència!

Una llei electoral molt i molt urgent.

És un tema recurrent, l’eterna assignatura pendent que apareix i desapareix tot sovint de les agendes de la nostra estimada classe política. Després de trenta anys de gestionar competències graciosament traspassades per l’Estat, la Comunitat Autònoma de Catalunya és una de les regions autònomes sense llei electoral pròpia. I, ves per on, després de tants anys de parlar-ne sembla que ara, a menys d’un any de les pròximes eleccions al parlament regional, els han vingut les presses.

A l’hora de justificar tanta urgència la nostra estimada classe política ha trobat la coartada perfecta: la futura llei electoral ha de servir per a combatre la creixent “desafecció dels ciutadans per la política”. Després de sentir o llegir això la pregunta és obligada: les diputades i diputats al Parlament del parc de les feres són rucs o, pel contrari, és a la població desafecta a la que consideren més curta que la cigala d’un conill? Més aviat m’inclino a pensar en aquesta segona possibilitat: confonent intencionadament les causes (la poca credibilitat d’una classe política endogàmica, l’esvaïment del miratge autonomista, els creixents casos de corrupció) amb una de les conseqüències d’aquesta desafecció (l’augment de l’abstenció) la nostra mai prou ben estimada classe política tractarà d’encolomar-nos una llei electoral que blindi l’actual sistema de partits, amb un sistema de repartiment d’escons que permeti mantenir el predomini de les dues actuals forces majoritàries d’aquest tros de país (CiU i Psc-PsoE), garantint-se el suport dels partits secundaris (Erc, Icv, Pp) a canvi de barrar el pas a forces fins ara extraparlamentàries, elevant fins al 5% el percentatge mínim per a obtenir representació, a imatge i semblança d'un altre tros d'aquest mateix país, el presidit per l'immaculat Francisco Camps. D’aquesta manera, amb l’excusa de la corrupció, la futura llei electoral garantiria continuar remenant les cireres al partit de Josep Maria Sala i Bartu Múñoz o al de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta i en nom de la regeneració s’obstaculitzaria l’accés de noves formacions al Parlament regional.

Diuen que en pocs mesos tindran la llei enllestida. A veure si m’equivoco de gaire en el pronòstic.

.

Foto: “És del dia que Josep Maria Sala va entrar a la presó de Can Brians, condemnat pel cas Filesa, relacionat amb el finançament il·legal dels socialistes. Al seu costat, donant-li suport, s'hi pot veure l'aleshores secretari d'organització del PSC, José Montilla. Lluny, doncs, de ser contundents amb la corrupció, aquell dia els sociates catalans van optar per plorar amb emoció l'entrada a la garjola d'un dels seus”. Per a continuar llegint clica aquí.

Deu anys i uns dies.

Renovació al Secretariat Nacional de la CUP: vuit de les persones escollides ahir a Tarragona (Lluís Sales de Girona, Aina Barahona de Celrà, Òscar Mendoza de Vilanova i la Geltrú, Jordi Salvia de Vilafranca del Penedès, Joan Teran de Barcelona, Albert Botran de Molins de Rei, Xavier Angelergues de Reus i Francesc Andreu de Sabadell) accedeixen per primer cop al Secretariat, mentre que les altres tres (Pau Juvillà de Lleida, Marc Sallas de Badalona i Adam Majó de Manresa) hi són des de fa només dos anys. D’aquesta manera entre les Assemblea Nacionals de Sant Celoni, el juliol de 2007, i de Tarragona s’ha renovat completament el SN de la CUP, desapareixent-ne els membres que portaven més anys en aquest, entre ells el pesat que escriu en aquest bloc, que hi era des de...

.

.
La veritat és que no ho sé ben bé des de quan hi era. No crec que hi hagi cap acta de les primeres reunions del Secretariat Nacional de la CUP que, pels volts de les municipals del 99, va tractar de dotar d’una mínima estructura i coordinació nacionals a les poques candidatures municipals de l’Esquerra Independentista que no havien seguit els cants de sirena de les formacions parlamentàries. Si en qualsevol organització les actes són un reflex de la seva situació, l’absència d’aquestes és un fidel retrat de la situació del què era la CUP a nivell nacional fa deu anys: uns pocs col·lectius locals, amb ganes de fer política independentista i d’esquerres des de l’àmbit local i des de la precarietat més absoluta. Precarietat organitzativa, econòmica i fins i tot jurídica; a les eleccions del 99 va costar fins i tot concórrer amb la sigla CUP perquè en la documentació existent al “Registro de partidos políticos” encara figuraven com a càrrecs de l’organització algunes persones que un parell d’anys abans s’havien transfugat cap a les files d’ERC.

Per a formar part d’aquell SN de fa deu anys i escaig, o dels secretariats successius, no calien gaires votacions; no hi havia persones que es presentessin com a “candidates”, sinó que ho feien com a “voluntàries”, i en ocasions en nombre inferior al mínim requerit. És evident que allò no era cap mena de “direcció política” sinó senzillament “quatre matats” –com deuen recordar prou bé el Joan Fernàndez, el Xavi Oca i el Leto- que dedicaven part de seu temps i esforços a tractar de fer rullar la incipient i feble estructura de la CUP a nivell (pretesament) nacional.

De fet no va ser fins a l’esmentada AN de l’any 2007 a Sant Celoni -després de l’èxit de les municipals d’aquell any- en que va haver-hi una veritable elecció del SN amb un nombre considerable de candidats i candidates. I ara s’ha completat la renovació iniciada fa dos anys i, després de força temps, m’ho miro des de fora. La veritat és que se’m fa una mica estrany; potser és normal o potser és un símptoma de que hauria d’haver-ho deixat temps enrere. En tot cas, enrere queden deu anys i escaig de secretariats nacionals, deu anys de feina, nervis i emprenyades, compensades per amistats i coneixences i per alguna que altra alegria; deu anys que han comportat, sobretot els darrers temps, milers de quilometres sorgits de les pròpies butxaques i incomptables hores guanyades a la son i al temps destinat a la família. Tot plegat ha comportat una retirada totalment necessària, encara que potser ja no es pugui qualificar d’”a temps”.

Per a dur a terme el desplegament de la ponència “La CUP, l’alternativa necessària”, aprovada a l’Assemblea Nacional de Mataró, el gener d’enguany –com voleu que no ens cansem amb tantes assemblees nacionals!- calia un SN amb gent nova. Només amb renovades forces, i unint-les totes en la mateixa direcció, es pot encarar amb èxit tots els reptes que té davant la CUP els pròxim temps, entre ells les eleccions municipals del 2011, però també aconseguir una bona implantació arreu dels Països Catalans, esdevenir als ulls de tothom el referent polític unitari de l’EI, incidir amb discurs propi entre els sectors cada cop més amplis del nostre poble desencantats del parany autonomista... En definitiva, una feinada. Molta sort, doncs, als companys i a la companya del nou Secretariat Nacional de la CUP. Us farà falta. Ens farà falta.

Diguem SÍ!

Que si estic d’acord en que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? Qui tingui prou temps i paciència per a remenar i fer un cop d’ull als escrits penjats en aquest bloc trobarà que sóc molt poc original i potser molt repetitiu, que no segueixo massa les modes a l’hora de definir-me políticament, que a mi per a expressar el model de país al que aspiro em continua servint un lema parit fa quaranta anys: per uns Països Catalans reunificats, independents i socialistes. L’Estat propi que jo vull és per a tot el país –de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó- i, posats a desitjar, la democràcia ha de ser-hi completa -que el poble pugui decidir lliurement sobre tots els aspectes que afectin el conjunt de la societat, incloent-hi els econòmics- i sense ingerències externes.

Com veieu l’horitzó polític que vull per a aquest país no s’ajusta a l’escenari que planteja la consulta popular d’aquest diumenge a Arenys de Munt, ni per la confusió territorial –amb el corònim Catalunya podem entendre diferents àmbits territorials-, ni per la contradicció “democràtic i social” i “integrat en la UE”. En aquest sentit preferiria la pregunta que es vol plantejar a Berga: "És vostè partidari que els Països catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?" Bé, potser quedaria millor “Sou vós...”

Però malgrat tots els peròs tinc molt clar que votaria al referèndum d’Arenys de Munt.

SÍ, SÍ i SÍ!!

Hi ha motius més que suficients per a omplir les urnes de vots afirmatius i refregar-los pels morros de ministres prepotents, consellers covards, jutgesses i advocats falangistes i púrria diversa. Cal aprofitar totes les oportunitats de posar de manifest davant el conjunt de la població la contradicció entre la legitimitat democràtica i la legalitat dels estats ocupants. Per dir-ho amb un símil futbolístic, si anem perdent per tres a zero i tenim una ocasió de gol, llençarem la pilota als núvols amb l’argument que nosaltres volem guanyar i no pas perdre tres a un?

El conseller Ausàs, les vegueries i el dret a decidir.

El conseller de governació de la Generalitat de Catalunya, Jordi Ausàs, ha estat notícia darrerament per dos projectes de llei que poden -o podrien ser- força importants: la llei de consultes populars i la de vegueries.

Segons Ausàs, la llei de consultes populars serà “una eina legal de concreció i d’expressió del dret a decidir, i una eina que ens cohesiona com a país”. El conseller ha manifestat que “l’objecte de les consultes són totes aquelles qüestions d’especial transcendència política per a la ciutadania”. Explicat amb aquestes paraules s’ha de reconèixer que la cosa pinta bé. Traslladar la presa de decisions al conjunt de la ciutadania és -o hauria de ser- un objectiu prioritari de qualsevol formació política que s’anomeni democràtica.

També segons Ausàs, el govern de la Generalitat de Catalunya té “la voluntat d'aprovar la llei de vegueries aquesta legislatura". Aquesta llei, juntament a la de governs locals, hauria de configurar la "nova arquitectura del país, que permetrà superar l'administració provincial". La idea d’eliminar una divisió territorial imposada (la provincial), encara que només sigui al si d’una altra divisió igualment imposada (l’autonòmica), d’entrada també sona bé, però...

Tot i tractar-se de dues notícies que, llegides per separat, són clarament positives, en l’anunci d’aquestes dues lleis hi ha alguna cosa que no quadra. En el cas de la divisió territorial del (tros de) país en vegueries, l’anunci de la seva aprovació ens parla d’uns terminis de temps força curts –la fi de la legislatura en el cas més allunyat- i va acompanyat d’una proposta de mapa concret, amb una proposta d’adscripció concreta per a cadascun dels 964 municipis i de les 41 comarques administratives actuals d’aquest (tros de) país.

.

Proposta de divisió de la C.A. de Catalunya 2009

Davant del calendari i el mapa, apareixen els dubtes. Si ens creiem les dues notícies, la de les vegueries i la de les consultes, en l’any i poc que manca per a finalitzar la legislatura hauria d’haver-hi temps suficient per a que tots i cadascun dels 964 municipis d’aquest (tros de) país decidissin, mitjançant 964 consultes populars, la seva adscripció territorial supramunicipal; per a traslladar els resultats de les consultes a l’equip redactor de la ponència marc; per a que aquest reculli totes les propostes de modificació que, tenint en compte el suport popular d’algunes reivindicacions territorials –Aran, Penedès, Alt Ter...- segur que es produiran; de, un cop incorporades les esmenes arribades del territori –algunes de les quals poden ser contradictòries amb altres- aprovar per la via parlamentària una divisió territorial nova i coherent...

És evident que un procés no anirà així, que els municipis tindran un paper ben pobre –i els ciutadans i les ciutadanes ni en tindran- en la configuració del nou mapa “que hauria de permetre superar la divisió provincial”, sinó que aquest es decidirà entre als despatxos de la Generalitat, les seus dels diferents partits polítics necessaris per a la seva aprovació parlamentària i el ministeri espanyol de política territorial. Ningú no ens preguntarà a quina vegueria hauria de pertànyer el nostre municipi. A l’hora de definir el mapa de les vegueries d’aquest tros Catalunya pesarà molt més el dret de decidir de l’expresident de la Junta d’Andalusia que les opinions dels ciutadans, les ciutadanes, els ajuntaments i els consell comarcals catalunyesos.

.

Divisió del Principat en vegueries, abolida després de les ocupacions francesa i espanyola.

Conclusió? N’hi ha dues de possibles. Una possibilitat és que l’anunci per part del conseller de Governació, Jordi Ausàs, de portar a consulta “totes aquelles qüestions d’especial transcendència política per a la ciutadania” només sigui això, un anunci que queda molt bé però que no s’acabi materialitzant. L’altra possibilitat és que el mateix conseller de Governació, l’exalcalde de la Seu d’Urgell, consideri que la divisió en vegueries, la "nova arquitectura del país que permetrà superar l'administració provincial", no es tracta d’una “qüestió d’especial transcendència política per a la ciutadania”. No sé quina de les dues hipòtesis és més preocupant.

Any de victòries històriques.

Engego la tele un dia qualsevol de juliol i veig José Montilla informant a la ciutadania d’aquest (tros de) país dels èxits que finalment s’han pogut assolir, després d’una llarga temporada d’esforços col·lectius. “Victòria de la justícia”. Amb l’expressivitat i l’alegria que el caracteritzen i una mica més, Montilla no estalvia qualificatius grandiloqüents a l’hora de fer balanç del resultat. Al (tros de) president se’l veu content. Me n’alegro per ell. Tot i que mai no he sentit la més mínima simpatia pel seu (tros de) partit, no m’agrada que, pel seu origen, es qüestioni la seva capacitat de defensar amb fermesa els interessos catalans davant les pressions forànies. Ara, tot i que amb mesos de retard, per fi ha pogut demostrar que situa el més sagrat d’aquest país entre les seves prioritats.

A continuació surten representants dels altres partits del govern regional i segueixen els comentaris triomfalistes: hem aconseguit el màxim que es pot aconseguir actualment. “Hem guanyat!”. La nota discordant la posa l’Artur Mas. “Es podia haver aconseguit molt més”. Se li veu el plumero: aquest és dels que encara somien mocions de censura. El tema encara dura mitja hora més. Pesats! Començo a pensar que, tot i tractar-se d’Història amb majúscules, tanta reemissió televisiva, en plena canícula, potser no és bona del tot...

Que també us cansa que dos mesos després encara es parli dels triomfs del club que és més que un club perquè el país és menys que un país? Sí, potser en fem un gra massa, però cal entendre que en aquests trossos de país les úniques victòries que podem celebrar són esportives. De què voleu que parli la gent? En tots els altres terrenys fa temps que anem de derrota en derrota. Una bona mostra n’és l’acceptació mesella de l’espoli al que ens sotmet l’Estat espanyol.

Les xifres de l’espoli, segons les fonts, se situen entre 20.000 i 25.000 MEUR al conjunt dels Països Catalans (entre 14 i 17.000 a la C.A. de Catalunya, entre 3 i 4.000 a les Illes i entre 2 i 3.000 al País Valencià). Les de la presumpta millora del finançament autonòmic ballen encara més. En el cas del tros de país de Montilla podrien situar-se sobre els 3.000 MEUR. Vol dir això que l’Estat lladregot passaria a fotre “només” 11-14.000 MEUR a aquest (tros de) país? No. Una millora del finançament només alleugeriria l’espoli si l’augment de recursos retornats a les diferents CCAA del Països Catalans procedís de la reducció dels destinats a les regions espanyoles que en són receptores netes o dels assignats a despeses de l’Estat que no es calculen territorialment sinó que es consideren “de tots” (com la monarquia, l’exèrcit, TVE, l’aeroport de Barajas o el museu del Prado). Si la disminució de recursos destinats a l’interès general és poc probable –gràcies que no hi incloguin els fitxatges del Florentino!-, la retallada de partides destinades a les CCAA amb superàvit ni es planteja. Al contrari, segons els prestidigitadors ministerials, amb el nou sistema totes les comunitats rebran encara més. D’on surten doncs aquests diners? De reduir la xifra de diners retornats en altres conceptes (com ara les inversions directes de l’estat o el finançament municipal)? D’augmentar la recaptació? En els dos supòsits el dèficit fiscal podria augmentar encara més. L’altra possibilitat, potser la més probable, és que tot quedi si fa no fa com estava. Al cap i a la fi, no hem d’oblidar que el president espanyol és un personatge que ha fet de l’ús sistemàtic de la mentida una arma de distracció massiva.

La continuïtat del robatori està garantida i tota la nostra classe política n’és còmplice, en la mesura que accepta la vampirització de part dels nostres recursos –més gran o més petita, en funció de si es té o es vol la poltrona- en nom de la solidaritat interterritorial. Desgraciadament el discurs de la solidaritat ha arrelat entre sectors de la població catalana –inclosos alguns independentistes!- fruit d’una visió hispanocèntrica de la realitat. La reemissió televisiva dels afortunadament escassos títols de la roja també ha fet molt mal. Solidaritat amb els que entraren per Almansa? No es tracta de quantificar-ne l’import “acceptable” sinó de negar-la d’arrel: per què hauríem de ser més solidaris amb “les regions pobres d’Espanya” que amb Botswana o Papua Nova Guinea, per posar dos exemple d’estats amb un índex de desenvolupament molt inferior a l’espanyol i amb un índex de catalanofòbia encara més baix?

.

Diuen que el nou model és més transparent, que permetrà visualitzar la “solidaritat interterritorial”. De nou la vella cançó de fer pedagogia a Espanya, l’intent estèril de desfer el tòpic del català garrepa. Per què ens ha d’importar més el que opinin de nosaltres a Alburquerque que a Ulan Bator? La pedagogia cal fer-la aquí, a tots i cadascun dels trossos d’aquest país. La gent ha de prendre consciència del que ens roba Espanya; potser aniria bé que acompanyant la sintonia d’inici dels Telenotícies, en comptes de les temperatures de les capitals comarcals, aparegués un comptador d’espoli fiscal, com els que d’alguns blogs d’internet. Potser així el dèficit fiscal no seria a fons perdut sinó que en podríem treure rèdits a mig termini; seria una inversió en desafecció.

Algunes veus qüestionen si denunciar l’espoli és compatible amb plantejaments d’esquerra. D’esquerra espanyola segur que no, però –Alerta!- recordem que als anys 80 el referent unitari de l’esquerra independentista ja denunciava, amb els mètodes propis de l’època, el robatori que patia el poble treballador català en mans de l’Estat sangonera espanyol. Perquè, a veure, independentment de qui en sigui el contribuent final, qui ha generat la riquesa per la que es tributa? Quina és la gent del país que pateix més les conseqüències de la manca de recursos? La treballadora, que recorre a la sanitat pública, o la jet set cutre, que presumeix de compartir clíniques privades amb la reialesa i altres paràsits socials?

Publicat a L'ACCENT, núm. 158. Podeu llegir-lo en línia clicant aquí.

I aquests no són terroristes?

Si cremar un caixer automàtic es pot considerar un acte de terrorisme...

...com s'han de qualificar els responsables d'un incendi de milers d'hectàrees?

Si per cremar una bandera et poden caure sis anys de presó, quina hauria de ser la condemna per cremar mitja comarca?

Si hi ha proves de que Fecsa-Endesa és l'autora de l'incendi iniciat a la Donzell, per què no se li apliquen mesures judicials proporcionals als danys causats?

.

19-07-2009. Una masia prop de Selvanera, dos dies després del pas del foc.

De pagesos perseguits i governs extraterrestres.

“La classe política cada cop està més allunyada de la ciutadania”. Aquesta frase, que segur que heu sentit mil cops, té una particularitat destacable respecte a altres idees repetides fins a l’avorriment per tertulians, columnistes i altres opinadors professionals: és veritat.

I si l’allunyament entre la ciutadania i la classe política és un fet cada cop més evident arreu del país, a les comarques rurals aquest distanciament està adquirint dimensions gegantines. Ahir circulant per la carretera em va cridar l’atenció aquesta imatge:

.
.

Al fons un incendi crema el terme d'Oliola mentre, al centre de la foto, tocant la carretera, davant la columna de fum, uns operaris s'afanyen en instal·lar una carpa per a que aquest diumenge el president Montilla pugui inaugurar, sense que li toqui el sol a la closca, el rec d'un tros de trumfos. La carpa en qüestió és just davant del trencant de la carretera de Vilanova de l’Aguda. En aquest municipi, a la mateixa hora, hi havia un altre incendi. Digueu-me demagog, si voleu, però... cal muntar una carpa durant no sé quantes hores per a que els professionals de la política puguin estar una estoneta a l’ombra mentre inauguren el rec del Segarra Garrigues tot menjant canapès? Si volen apropar-se a la pagesia podrien aguantar una estoneta sota el bat de sol, si convé amb un bon barret, no? O potser el barret només se’l posen quan són a sota unes altres carpes, que tenen molt més apamades, tot fotent-se finos i pescaíto frito i ballant sevillanes? En tot cas la imatge és prou clara: per un costat la classe política -la carpa instal·lada expressament per a l'ocasió- i per l'altra els problemes de la gent i del territori -en aquest cas, el foc.

Mentre rumiava en tot això, he sentit per la ràdio una notícia que m’ha acabat de convèncer que aquest govern regional és una format per una colla d’extraterrestres: ara resulta que han prohibit segar al mig del dia! Una prohibició en consonància amb altres genialitats amb les que la ídem principatina ha obsequiat als pagesos i ramaders d’aquest tros de país. Aquí en teniu dues: la prohibició de circular amb els tractors els dies festius –no fos cas que molestessin als pixapins- i l’anunci de multes per als ramaders que no donin joguines als porcs.

Que al partit majoritari del govern de presumpta entesa se li’n refotin els pagesos catalans no és massa estrany; al cap i a la fi no tenen massa vots en el sector. De la posició d’ICV tampoc cal sorprendre- se’n massa: els pagesos catalans no són prou multicultixupiguiais per a merèixer l’atenció de Saura i companyia. Costa més d’entendre el silenci d’Esquerra davant les barrabassades constants conta la pagesia. A diferència dels seus socis, els republicans sí que tenen arrelament en comarques amb un fort pes agrícola i ramader; ells sí que poden perdre vots al territori com a conseqüència d’aquesta estúpida visió urbanita del govern catalunyès. Encara que, ben pensat, potser ja es fan a la idea de que aquests vots ja els tenen perduts....

.

Més tard he pogut escoltar com un representant de la Unió de Pagesos, davant l'anunci de la prohibició de segar en les hores de més calor, ha argumentat molt hàbilment que també hi ha incendis provocats per línies elèctriques i que, en conseqüència, també caldria tallar el subministrament elèctric en les hores de més perill d'incendi. Irresponsable! Que no s'ha parat a pensar que si tallessin la llum als despatxos oficials es quedarien sense aire condicionat? Per cert, ara que hi penso, no sé si n'hi deuen haver posat d'aire condicionat a la carpa del tros de trumfos?