El parany federalista

Dos no es federen si un no vol. Cal admetre que cada cop des d’aquest país algú ha defensat el federalisme com la solució als problemes entre Catalunya i Espanya els que en som escèptics hem tingut una resposta fàcil: a l’actual Estat espanyol el federalisme és inviable perquè més enllà del pla de Cardell els federalistes poden comptar-se amb els dits d’una mà. Durant anys des del PSC, especialment Pasqual Maragall i el seu entorn, i des d’ICV-EUiA han llençat diferents idees en aquesta línia sense que a Espanya ningú no se les fes seves, igual que si prediquessin als Monegres. I ara, de cop i volta, apareix un manifest signat per 300 intel·lectuals celtibèrics a favor, ves per on, d’un Estat espanyol federal. Vatua l’olla! D’on surten ara, aquests? Per què es feien el sord quan els federalistes nostrats clamaven per l’Estat federal? Què feien quan el govern i els tribunals espanyols escapçaven l’estatutet? Com és que no van defensar la integritat d’un text que no passava de ser una simple ampliació del model autonòmic vigent? Estaven enfeinats lluitant aferrissadament per l’autodeterminació d’algun país ben llunyà?

No ens enganyem. El federalisme espanyol dels progres de postal no és una resposta a les propostes que en aquest sentit s’hagin pogut fer des de Catalunya. Tampoc no és una resposta al model de recentralització de l’Estat, que alguns volen atribuir només al PP. El text, els noms d’alguns signants i els tempos no enganyen: el federalisme sobrevingut dels presumptes intel·lectuals espanyols només és una reacció davant del que ells anomenen secessionisme. És ben legítim però podrien dissimular una mica; per sort, però, sembla que no són conscients que la negació de fets objectius –segons ells no hi ha hagut mai agressions d’Espanya cap a Catalunya, ni hi ha ara espoli fiscal ni catalanofòbia- nega també qualsevol mena de credibilitat a la seva proposta de “búsqueda de un mejor encaje institucional para Cataluña, de una financiación más justa y de una federalización del deteriorado Estado de las autonomies”.

Defensar el federalisme en el marc de l’actual Estat espanyol és una forma com una altra d’espanyolisme, igual que en el seu moment va ser-ho el model autonòmic. Es tracta de que ens sentim còmodes dins d’un estat que no és el nostre per a evitar que tinguem la temptació de voler-ne un de propi i independent. El federalisme no és, com pretenen fer veure alguns, una proposta racional a mig camí entre l’autonomia, que reconeixen frustrant, i la independència, que ens anuncien plena de perills.

 

Malgrat aquesta contradicció, algunes formacions es postulen com a espais de trobada entre federalistes hispanocèntrics i independentistes catalans. No fa molt era Manel Bustos, un dels capitans del sector espanyolista del PSC el que, en presència d’un Àngel Ros que no podia aguantar-se el riure, anunciava la voluntat d’acollir independentistes al si del seu partit. Però, més enllà dels humoristes del carrer Nicaragua, qui més ha insistit en la cohabitació entre aquests dos models oposats de país és ICV, esgrimint el reconeixement del dret a decidir com a punt de trobada d’uns i altres. No fotem. Això potser podia ser possible temps enrere, quan el dret a l’autodeterminació només era una qüestió purament teòrica entre minories molt polititzades. Ara el debat és un altre i és al carrer. La gent no dubta entre si hem de poder decidir o no –només faltaria!- sinó sobre quina decisió hem de prendre: volem la independència o preferim desaparèixer com a poble? Mentre la gent parla d’independència, obertament i amb la mateixa claredat que qüestiona les retallades socials, la classe política segueix fent malabarismes verbals. Amb Herrera lloant el federalisme del catalanòfob Vargas Llosa i Junqueras les tisores d’Angela Merkel encara hi ha gent que pregunta per què es presenta la CUP? Voleu dir que en aquest país no hi ha espai polític per a un independentisme nítidament d’esquerres, per a una esquerra inequívocament independentista?

¡Muchas gracias, coronel Alamán!

Bienquerido Coronel;

Permítame, en primer lugar, excusarme por el retraso en escribir esta carta. Habría estado más correcto haberla escrito en las postrimerías del verano pero por dos motivos no ha estado hasta ahora que me he decidido a hacerlo. El primero es que soy un poco de la cebolla y formo parte de una organización rojo-separatista, la CUP, de las que todavía defienden la oficialidad única del catalán en todos los territorios donde es lengua propia. A lo mejor se me enfadan y tengo que hacerme de ERC… El otro motivo es que, sinceramente, no di a sus palabras la importancia que se merecían y con el tiempo me habían ido marchando de la cabeza. ¿Por qué lo hago ahora, pues, al cabo de dos meses? Se lo diré con franqueza –no se corra ahora, solo es una expresión-: porqué después de tantos avioncitos militares de su país sobrevolando el nuestro estoy bien cagado de miedo.

No pasa cada día que, delante de los deseos de libertad de una parte de nuestro pueblo, venga un militar extranjero y nos ofrezca su cadáver para que le pasemos por encima. De hecho, y por eso hemos de agradecerle el detalle, creo que su oferta era una promoción exclusiva para Catalunya. Porqué, no nos engañemos Coronel, usted ya tiene una edad y solo debe tener un cadáver para ofrecer. ¿Cómo es que no lo ofreció en su momento cuándo otros supuestos españoles rompieron su supuesta patria? ¿Se acuerda de Guinea Ecuatorial? Sí hombre, aquel trozo de España llena de españoles más negros que los cojones de un grillo y que a pesar de haber estado educados en la escuela españolizadora del momento (y por tanto de saber los sacrificios que habían hecho por ellos sus ancestros don Pelayo, el Cid Campeador y Isabel la Católica) de golpe y vuelta cambiaron de DNI. ¿Y el Sáhara Occidental? ¿Y la mítica Sidi Ifni? ¿Cómo es que ni usted ni sus compañeros de armas les ofrecieron ningún cadáver para pisar? No me dirá que entonces era usted el que apretaba el culo.

 

 



Aunque a lo mejor no era entonces si no que es ahora, con el estallido del independentismo catalán, cuando empiezan a llevar luto en los gallumbos. Pero… ¿por qué habría de preocuparles más la secesión de Catalunya que la de otros territorios del imperio donde no se ponía el Sol? A ver si resultará que también los militares padecen, como la mayoría de los españoles, del mismo mal del que acusan a los catalanes. ¿Es usted también de los que creen que sin las colonias España es inviable económicamente? Sea sincero, Coronel, porqué si teme por los recortes de su pensión quizás lo podamos arreglar...

¿Tiene usted alguna grabación con sus reflexiones macabro-patrióticas? Lo digo porque en las gasolineras y bares de camioneros las únicas cintas de intelectuales españoles de nivel que encuentro son las de Arévalo y quería una suya para dársela a un regidor del ayuntamiento de mi pueblo. ¡No, hombre, no! No se espante, que me refiero al concejal de festejos. Ya sé que no puede decirse trigo hasta que sea al saco y bien atado, pero tenemos prisa y usted tampoco es de primera volada. Había pensado que cuando seamos independientes encontraremos mucho a faltar a gente como usted y a lo mejor, sobre todo si se les acorta la paga, ustedes también a nosotros. Una buena solución para poner fin a la añoranza y evitar que hagan más bostezos que eructos podría ser que ustedes se ganaran cuatro duros actuando en nuestras fiestas mayores. Ya le imagino a usted haciendo el pregón en la Plaza del Vall de Torà, bien mudado con su uniforme de bonito, con más medallas en el pecho que el mágico Andrés, con sus estrellas de coronel haciendo juego con la esteladas de los balcones. No me dirá que no le haría ilusión. Todos saldríamos ganando: nos ahorraríamos la sangre, los cadáveres, las bombas y el combustible de los aviones, usted se sacaría un sobresueldo y nosotros nos haríamos –nos continuaríamos haciendo- un harto de reír. Piénseselo a paso ligero, si puede ser, que tenemos prisa.

De quimeres, cimeres i unitats.

No la busqueu entre els fets d’armes d’Arnau Mir de Tost, Jaume I, els almogàvers, Basset, Moragues, Macià o els últims clandestins. No la trobareu tampoc al romànic fundacional, ni a l’esplendor del gòtic o al reciclatge modernista. Ni en el fotimer de paraules arrenglerades al llarg dels segles -d’Ausiàs i Joanot a Cabré i Beszonoff- i endreçades per Alcover, Moll i Fabra. Ni a la jota, a la sardana o, encara que a vegades ho pugui semblar, al ball de bastons. Ni al pa amb tomata, la paella, els calçots, l’ensaïmada o les figues de Fraga. Ni tan sols al cul d’un got de ratafia, d’herbes o de muscat. Ni al dret civil, la micologia o l’escatologia. Si el vilipendiat Victor aixequés el cap donaria fe que la principal característica de l’anomenat fet diferencial català no és de caire històric, cultural o lingüístic sinó matemàtic; que rau, més concretament, en la nostra particular percepció de l’aritmètica.

La majoria d’enquestes i estudis d’opinió assenyalen que el suport a la independència supera clarament el 50% de la població d’aquest (tros de) país. Ara fa un mes, una manifestació, amb un lema explícitament independentista, va aplegar un nombre de manifestants superior a la meitat dels vots aconseguits fa 2 anys entre tots els partits amb representació parlamentària. Però malgrat aquests indicadors clarament positius, després del fracàs  de l’enèsim intent de presentar una candidatura conjunta de totes les forces que es reclamen independentistes, en aquest (tros de) país ja hi ha segadors que esmolen l’eina per a tallar-se les venes. “Hem perdut una oportunitat única per a que l’independentisme tingués els millors resultats de la seva història, cagondhondt!”, coincideixen la majoria d’analistes partidaris d’un pacte d’aquest estil. –“Senyo, senyo, la culpa és d’Esquerra!” -“Noooo, han sigut els de Solidaritat!!”- discrepen els mateixos, un cop trencat el consens de penjar el mort a la CUP.

El cas és que, per culpa d’uns o altres, en un (tros de) país on la majoria de gent és partidària de la independència, no es preveu que les forces polítiques que es defineixen explícitament com a independentistes obtinguin una quarta part dels escons del Parlament de Catalunya. Si el vilipendiat Victor aixequés el cap el primer que pensaria és que el bàndol contrari, el dels partidaris de mantenir el país sota domini estranger, sí que deu concórrer unit en una gran coalició, –“Ni dretes, ni esquerres: España una, grande i després ja decidirem si libre!”- que evita “perdre vots” a l’hora d’atribuir els escons. Però no, l’espanyolisme tampoc va unit a les eleccions.

Els que, de bona fe, creuen en una quimèrica llista única independentista per a unes eleccions plebiscitàries semblen oblidar que l’acord parlamentari de convocar una consulta parlava de fer-ho “prioritàriament durant la propera legislatura". És a dir que els que la van consensuar no preveuen el passi-ho bé Espanya per l’endemà del ple constituent. Així doncs, durant la legislatura s’hauran de discutir i votar moltes altres coses:  si s’han de privatitzar els serveis públics per a donar negoci als amiguets, si cal posar el territori al servei de les infraestructures o les infraestructures al servei del territori, si cal defensar els interessos de la banca o el de les víctimes, si ....  

 

Però fins i tot entrant en la lògica il·lògica dels defensors a ultrança de la unitat electoral independentista, la suposada transcendència del moment no s’ha de veure alterat pel fet que a les eleccions hi hagi tres formacions independentistes o només n’hi hagués dues. Tots els defensors d’unitats d’aquest tipus –i a la xarxa n’hi arriba a haver molts i molt pesats- exclouen CiU de la relació de forces independentistes. És en una de les poques coses amb les que hi coincideixo. Si consideréssim independentistes als de Mas i Duran els partidaris d’ajornar tots els debats fins l’endemà de la independència no haurien de patir per res, perquè entre CiU i els independentistes declarats sumarien una amplíssima majoria parlamentària. El cert és, però, que els convergents fan autèntics malabarismes verbals per a no pronunciar, ni per error, la paraula independència i, malgrat això arrossegaran els vots de la majoria de gent que votaria sí en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si, per la via electoral s’esbrava l’efervescència independentista que es viu actualment en aquest (tros de) país no serà pas perquè la presentació de la CUP divideixi encara més el vot independentista –com si el vot no fos personal i intransferible i cadascú no pogués votar el què li rota-, ni pel fracàs de la cimera del dóna’m el tres de Barcelona a canvi de l’u de Tarragona, ni tampoc per la fórmula del vilipendiat d’Hondt, sinó pel fet d’haver-hi milers i milers de persones que, tot i desitjar la independència, pixen fora d’urna, donant acríticament el seu vot a una força política que en cap moment ha dit que la vulgui proclamar.

Oferiu vots als pactistes que fracassaren.

De, com a mínim, sorprenent caldria qualificar la successió d’esdeveniments que s’han desfermat les darreres setmanes en aquest (tros de) país. I és molt probable, també, que les sorpreses vagin en augment a mesura que ens acostem al 25 de novembre i, sobretot, que la sorpresa majúscula per a molta gent arribi passada aquesta data.

Després d’una històrica manifestació per la independència a la què, de tant massiva, hi assistiren fins i tot destacats vividors de la política manifestament contraris a la independència, els esdeveniments s’han precipitat i les aigües tradicionalment plàcides de l’oasi català amenacen amb sortir de mare. La suma del clam popular majoritari de l’Onze de Setembre i del rebuig frontal de Rajoy a la proposta espanyolista de Mas -què hi ha més espanyolista que buscar “propostes d’entesa amb Espanya” per a fer-nos sentir còmodes dins d’aquest estat?- obliga els principals partits, especialment aquells que han ocupat la “centralitat política catalana” gràcies a la seva permanent ambigüitat, a reposicionar-se davant el nou escenari. I és que, sense que la majoria dels actors que porten més de trenta anys representant la mateixa trista funció se n’adonessin gaire, l’escenari regional ha anat canviant cap a l’hegemonia social de l’independentisme. Ara als directors, guionistes i actors de la comèdia autonomista se’ls ha girat feina; si no s’espavilen corren el risc que els canvis de guió portin desenllaços fins fa poc imprevisibles, i gens desitjables per als amos del teatre, i que el paper protagonista vagi a parar a les mans del poble, a les mans de qui estava previst que es limités a fer de públic, que només havia d’emprar-les per a aplaudir-los i votar-los de tant en tant.

 

Paradoxalment, després del fracàs del pacte fiscal, el seu projecte estrella, CiU és la força política més ben situada de cara al 25N i, per tant, el principal obstacle per a la independència d’aquest (tros de) país. Correm el risc que, després de la manifestació independentista més gran de la història, la major part d’aquests mateixos manifestants facin cua per a omplir les urnes amb paperetes d’una formació política i d’un líder que han proscrit la paraula “independència” del seu vocabulari.

I és que, electoralment parlant, tot juga a favor de Mas. La immediatesa de les eleccions li permet mantenir, sense que se li acabin els eufemismes, la indefinició sobre si la “plenitud nacional” que ens promet és la de Puerto Rico, la de Baviera o la de les illes Caiman. Pronunciar-se obertament per la independència li generaria problemes amb els apuntadors que, fora del camp de visió del gran públic, dicten els objectius polítics de la federació regionalista i el conduiria irremeiablement cap a un “carreró amb sortida”, on tindria molt difícil fer mitja volta.

A més, per a guanyar vots entre els partidaris de la independència, als principals dirigents de CiU no els cal pronunciar la paraula maleïda. De l’associació de conceptes Convergència-Independència, clau per a l’èxit electoral, ja se n’encarreguen els militants i dirigents locals i comarcals del partit i, sobretot, els sectors polítics i mediàtics més manifestament anticatalans. La campanya per la captació convergent del vot independentista està garantida cada cop que la Sánchez Camacho obre la seva immensa boca, disposada a empassar-se sencer l’electorat espanyolista de l’erràtica secció regional del PsoE; cada cop que els mitjans de la caverna espanyolista tracten de desqualificar Mas, presentant-lo com un líder messiànic (o “maciànic”) que vol trencar Espanya; cada cop (i mai millor dit) que associacions de militars senils o franctiradors solitaris ens amenacen amb les armes i amb judicis castrenses i ens ofereixen cadàvers per trepitjar, malgrat haver fugit amb els calçotets cagats quan la seva pàtria espanyola es va trencar a Guinea Equatorial o al Sàhara Occidental. Cada cop que les amenaces i els comentaris catalanòfobs lliguen el nom de Mas amb el de Catalunya i els putos catalans la majoria absoluta convergent és més a prop.

No ajuden gens a aturar la marxa triomfal convergent alguns comentaris sorgits des de les files de l’independentisme que, amb tota la raó del món, critiquen les polítiques neoliberals del govern Mas oblidant, però, un factor que crec que hauríem de tenir molt en compte: la majoria de nous independentistes –és a dir, la majoria de la majoria-  responen més a estímuls emocionals que a raonaments polítics. Afirmacions de rebuig a “una independència que vingui de la mà de CiU”, “dels que retallen els nostres drets”, “que només canviaria quatre ratlles al mapa” i altres per l’estil no només són difícils d’entendre per la majoria de la gent sinó que, a més, parteixen d’una premissa falsa: que CiU té com a objectiu a curt termini la creació d’un estat català independent.

L’esquerra independentista ha de continuar plantant cara a totes les agressions (socials, polítiques, econòmiques, territorials, etc) i a totes les corrupteles del “govern dels millets” -exemplar en aquest sentit l’actuació de l’assemblea i del regidor de la CUP de Reus en la denúncia de la xarxa d’interessos a l’entorn del conseller Boi Ruiz- amb tota la contundència possible. Ho ha de fer, però, tenint en compte l’escassa politització del gruix de nous independentistes, que els fa permeables al discurs convergent (i al transversal) d’ajornament de les ideologies. Si volem evitar que la majoria de participants en la gran manifestació independentista de la Diada donin alegrement el seu vot a una força que no és independentista cal que fem un discurs molt planer, que pugui ser entès per tothom. Que quedi clar als ulls de l’analista més simple que l’esquerra independentista –l’únic independentisme existent durant moltes dècades, no ho oblidem- no és que no vulgui veure dibuixat un Estat català al mapa d’Europa sinó que amb això no en tenim prou; que volem que la nova República catalana, que nosaltres dibuixaríem més gran al mapa, sigui molt més democràtica i justa que els estats que fins ara ens ha tocat patir.

Si la gent no s’espavila, la gran mobilització d’aquest setembre pot acabar convertint la multitud que va prendre els carrers de Barcelona reivindicant la independència en una simple corretja de transmissió d’interessos partidistes –“Co-Conver-Convergència!”. No estaria de més recordar que segons el Polònia, un dels programes d’actualitat més rigorosos de TV3, la puta i la Ramoneta convergents no són mortes. Si el resultat electoral del seu partit és el què esperen, quan tornin de parranda, portaran un cove àvid de peix i curull de desil·lusions col·lectives.

 

¡Qué bonito es el trigo cuando florece!

¡Qué bonito es el trigo cuando florece!- diuen que va exclamar un ministre d’agricultura franquista, en veure la gran quantitat de flors vermelles que contrastaven amb el verd primaveral dels camps de cereal. Cal suposar que ni els pagesos presents ni els llepaculs del seguici van gosar contradir la més alta autoritat competent (?) en la matèria, informant-lo que allò que enriquia cromàticament el paisatge no era pas la floració del blat, molt més discreta, sinó la de les ruelles (Papaver rhoeas), que n’empobrien les collites. Un cas que, com se sol dir, si no è vero è ben trovatto i que il·lustra perfectament el desconeixement de l’agricultura, la ramaderia i, en general, les activitats humanes tradicionalment relacionades amb l’entorn natural, en amplis sectors de la societat.

 

 

 

 

Aquest desconeixement -que actualment va en augment fins i tot a les comarques més rurals- no suposa, però, cap obstacle per a que gairebé tothom es vegi amb cor d’opinar públicament, sovint amb el mateix rigor de la mala herba esmentada, cada cop que alguna notícia de caire agrícola, ramader o forestal, salta a la primera pàgina de l’actualitat. Els incendis d’aquest estiu n’han estat uns dels darrers exemples. Sentir determinats tertulians pontificant sobre la necessitat de netejar els boscos com si parlessin de tallar la gespa al jardí del xalet posa de manifest la gran quantitat d’aspirants a conseller d’agricultura que tenim en aquest (tros de) país. No estaria de més que tota aquesta tropa fes quatre números: només que comptés una densitat de 2.000 o 3.000 arbres per hectàrea i ho multipliqués per 100 (que són les ha. que té un km2) i pel nombre de km2 de zona forestal que hi ha als Països Catalans (que es deu aproximar als dos terços dels 69.822 km2 totals) i comparés el volum de feina que suposaria una hipotètica neteja general de boscos amb la incapacitat d’alguns veïns d’urbanitzacions situades en zones forestals de treure de la pròpia parcel·la mitja dotzena de pins caiguts per una ventada o una nevada, potser aleshores s’adonarien que netejar boscos amb l’únic objectiu de tenir-los nets és econòmicament inviable, tant si són de propietat pública com privada. Mantenir els boscos nets i el paisatge endreçat passa per l’aprofitament racional dels recursos, per la viabilitat de les activitats que tradicionalment s’hi havien dut a terme i per la reintroducció d’una espècie clau per al manteniment del medi: el pagès.

 

La major part de l’actual paisatge natural dels Països Catalans (i de la resta de països mediterranis) no ha estat creat per cap dels molts déus únics que han pul·lulat per l’imaginari col·lectiu dels seus pobladors ni és el resultat de l’evolució d’una natura salvatge, verge d’intervencions humanes, com semblen creure alguns fidels del pseudoecologisme urbanohippiflower, sinó per l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. Com podem mantenir, doncs, el medi i el paisatge naturals si n’excloem les activitats que els han configurat? Quantes de les hectàrees que s’han cremat aquest estiu eren antics camps de conreu abandonats? Qui neteja millor el bosc, els marges dels camins i els camps que els ramats? En una època d’agreujament de la crisi econòmica i d’encariment de l’energia és lògic prescindir de la llenya, que durant mil·lennis ha estat el principal recurs energètic? El llistat de preguntes podria ser molt llarg però les respostes coincidirien en la necessitat de situar pagesos, pastors i llenyataires per davant d’ossos i llops al llistat d’espècies a reintroduir. I això passa per combatre’n la criminalització, fomentant aquelles pràctiques que siguin més respectuoses amb el medi i fotent al foc les receptes ultraliberals i els prejudicis pseudoecologistes.

Dues notícies sobre l’AMI... i uns quants interrogants.

Aquest juny que ja s’acaba ens ha deixat dues notícies sobre l’Assemblea de Municipis per la Independència, que curiosament han passat bastant desapercebudes.

La primera no deixa de ser anecdòtica però, aficionats com som a omplir pàgines amb estadístiques i amb percentatges sovint més irrellevants, sobta que no hagi merescut més atenció mediàtica. Amb els municipis que han formalitzat la seva adhesió la primera quinzena de juny l’AMI ja agrupa 475 ajuntaments de la comunitat autònoma de Catalunya. Dit d’una altra manera, més de la meitat dels 947 municipis d’aquest (tros de) país ja s’hi han afegit. Una xifra gens menyspreable, que mereixeria una major atenció, especialment d’aquells –mitjans de comunicació, partits polítics, institucions- que tenen l’àmbit autonòmic com a espai de referència.

Si ens ho mirem, però, amb una visió nacional també hi ha una dada a destacar: dels 910 municipis de la resta de país no se n’hi ha adherit ni un. Sí, ja sé quina és la resposta típica i tòpica a aquesta limitació: tot allò de la necessitat que els processos de cadascuna de les regions dels Països Catalans segueixin ritmes diferents, adaptats a la realitat de cada territori, als diferents nivells de consciència, etcètera, etcètera, etcètera. La qüestió, però, no és tant l’actual implantació regional de l’AMI sinó els motius d’aquesta limitació. Dit d’una altra manera: a l’AMI no hi ha cap municipi de les altres regions de la nació per la manca d’interès d’absolutament tots i cadascun dels municipis en qüestió o per desídia de la pròpia Associació? En l’article dels estatuts de l’AMI  que fa referència a l’àmbit territorial es diu que “la present associació té vocació nacional, per tant, el seu funcionament i actuació es regirà sense més limitacions que les establertes per les lleis vigents que siguin d’aplicació i pels presents Estatuts”. Malgrat aquesta “vocació nacional” als seus documents no veig que s’hi parli de la independència dels Països Catalans sinó de la de Catalunya, sense explicitar, però, l’abast territorial que es reconeix a aquest corònim. Es refereix, aplicant la terminologia guiïsta, a tota la nació? Al territori de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya? A la regió històrica formada per l’actual CAC, la Catalunya Nord i la Franja de Ponent? És volgudament inconcret, en un exercici d’ambigüitat calculada, per a acontentar alhora l’independentisme de sempre –d’abast nacional- i el nou sobiranisme sorgit de la radicalització de l’autonomisme?

És poc probable obtenir adhesions de municipis del País Valencià o de la Franja, ja sigui per la composició política dels mateixos ajuntament, pels “ditxosos” ritmes o per por a les reaccions d’institucions supramunicipals, que tenen l’aixeta de les subvencions, però... des de l’AMI s’ha fet algun pas per a superar els límits geogràfics regionals? Fa prop de quatre mesos Llibertat.cat es feia ressò de que “34 pobles de Catalunya Nord debatran donar suport a l'AMI”. Una hipotètica incorporació d’aquest tipus tindria prou transcendència política, malgrat que les possibilitats de fructificar fossin remotes, per a merèixer un sobreesforç per part d’una entitat que vol “esdevenir un ampli espai de debat on compartir idees, iniciatives (legals o cíviques), experiències, informació, eines de gestió i tot allò que pugui ésser útil per a dur al poble de Catalunya cap a la independència per tal d’assolir les plenes competències municipals”.

Un dels principals actius de qualsevol entitat unitària que des del municipalisme treballi en el foment i la defensa dels drets nacionals és la seva capacitat d’arribar a la ciutadania, de socialitzar el discurs independentista, difonent-ne els objectius, per damunt de tàctiques i estratègies partidistes. I un dels objectius principals de qualsevol organització “amb vocació nacional” que treballi per la independència hauria de ser trencar les fronteres interiors, que ens esquarteren com a país i que ens han estat imposades pels mateixos estats que ens neguen la independència, no? Una cosa, segurament inevitable, és la diversitat de ritmes que calgui ballar en cada moment a cadascun dels territoris i una altra de molt diferent, totalment inacceptable, seria excloure mig país de la festa.

L’altra notícia referent a l’AMI és més desconcertant. Al seu web podem llegir que “l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), reunida aquest matí al municipi bagenc de Santpedor en Comissió Executiva, ha anunciat que presentarà la proposta, en la seva propera Assemblea, de no donar suport a cap iniciativa de pacte fiscal que no impliqui la sobirania fiscal plena per a Catalunya”. Pacte fiscal? Si l’objectiu és la independència que hi pinta aquí el pacte fecal? Quin pacte d’aquest tipus pot implicar la plena sobirania? La plena sobirania és, precisament, disposar d’un estat propi plenament independent, que abasti tot el territori nacional i que pugui gestionar democràticament tots els aspectes de la seva economia, inclosa la seva fiscalitat. Un estat independent no pacta la seva fiscalitat amb l’estat veí.

La Comissió Executiva de l’AMI està formada per 7 alcaldes de CiU, 3 d'ERC i 1 de la CUP. Vista la composició de la majoria d’ajuntaments adherits -i de la majoria d’ajuntaments d’aquest tros de país- és normal que així sigui i potser fins i tot és positiu; que alcaldes i regidors d’una formació no independentista reivindiquin la independència ajuda a estendre la idea a sectors més allunyats dels partits declaradament independentistes. El què no s’hauria de considerar normal, en cas de produir-se, és la instrumentalització partidista d’una institució unitària per a objectius que no només difereixen de l’objectiu declarat –la independència- sinó que n’esdevenen obstacles.

Ja ho cantava fa trenta anys la Trinca: “I per asserenar els ànims d’aquest poble tant tossut/ es firmà un tractat de pau que li diuen l’Estatut./ Però com sempre passa al cine, a l’hora de la veritat/ els tractats amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat”. Compte, doncs, amb les receptes pactistes dels bruixots de la tribu.


Foto: Biosca, a la Vall del Llobregós, 475è municipi en adherir-se a l'AMI

De banderes, bugades i matances.

És una de les postals més característiques de Solsona. La imatge del Portal del Pont, d’estil neoclàssic, i la catedral, gòtica però amb elements romànics i barrocs, és un bon preludi del què veurem si ens endinsem al seu nucli antic: un seguit de placetes, carrers i carrerons, amb un bon nombre d’edificis destacables que, malgrat la barreja d’èpoques i estils, configuren un conjunt urbà notable, endreçat, agradable, d’aquells que conviden al passeig. Però passejant-hi també hi trobarem, com a tot arreu, algun element que n’esguerra l’harmonia visual. 

Molt a prop de la catedral, on anys enrere hi havia la fonda Vilanova, una bandera espanyola comparteix façana amb la senyera. Es tracta de la seu comarcal del Comú (Coordinadora Municipalista del Solsonès), la marca blanca comarcal d’ICV. L’anomalia tèxtil trenca el fil de les reflexions sobre el paisatge urbà per a portar-les cap a viaranys més costeruts i laberíntics. Sobta que en una ciutat on un alcalde conservador va fer-se famós per enviar la bandera espanyola a la bugaderia siguin els d’”esquerres de debò” els que facin d’abanderados de la españolidad. Sí, d’acord, la bandera en qüestió és més virolada del què és constitucionalment preceptiu però això no la fa menys espanyola que els gallumbos del Tejero. El cert és que darrerament aquest tipus de simbologia prolifera al nostre país, però... quin significat cal donar, ara i aquí, a la bandera espanyola tricolor? Els qui l’exhibeixen ho fan com un exercici de memòria històrica, de solidaritat internacionalista o d’adhesió a un projecte polític on se’ns pretén englobar?

La segona República espanyola és un dels règims polítics i dels períodes històrics més immerescudament mitificats dels que han afectat la major part dels Països Catalans. Fins a un cert punt és inevitable. Parlem d’un parèntesi de democràcia formal entre dues sanguinàries dictadures militars, d’avenços socials i de reconeixement de drets individuals fins al moment inèdits al sud dels Pirineus. Però parlem -o hauríem de parlar- també dels tres dies que va durar la República catalana proclamada per Francesc Macià, reconvertida en Generalitat de Catalunya després que els republicans espanyols hi passessin el ribot; del bienni negre; d’un Tribunal Constitucional que ja revocava lleis autonòmiques, com la de contractes de conreu; de l’empresonament del govern Companys, pels fets del 6 d’octubre del 34; dels fets de maig del 37, que van enfrontar l’esquerra governamental amb la revolucionària... No ens enganyem, qui va fer bona la República espanyola no va ser Azaña –ni  Alcalá-Zamora, ni Negrín, ni Largo Caballero, ... ni  Lerroux!- sinó Franco amb els seus crims. L’espanyola tricolor va esdevenir símbol de llibertat per a gent de diferents generacions, en tant que bandera d’oposició al franquisme, sota la qual havien fet -havien hagut de fer- la guerra molts dels nostres padrins i amb la que s’identificaven els sectors més visibles i tolerats de l’oposició democràtica, com el mateix PsoE, però durant el breu període històric en què va ser bandera oficial d’aquest Estat va fer mèrits sobrats per a perdre’s a la bugaderia.

Però potser la franja morada que llueix a l’antiga fonda no fa referència a aquell període històric sinó a una futura tercera república espanyola, una república que no ha de cometre necessàriament els errors de la seva antecessora, que pot ser totalment respectuosa amb els drets nacionals del nostre poble i que, per tant, no té sentit criticar-la preventivament. Tan de bo. El més desitjable dels futurs possibles és una República catalana independent i plenament democràtica, convivint en pau amb la resta de pobles del món, especialment amb els països veïns. Potser evidencio la meva ignorància però... hi ha algun partit o moviment que reivindiqui una tercera república espanyola que no inclogui territori dels Països Catalans? En aquest supòsit exhibir banderes republicanes espanyoles al nostre país podria entendre’s com una mostra de solidaritat  internacionalista, al mateix nivell que fer onejar banderes corses, palestines, basques, grenlandeses o frisones. Però em sembla que no és ben bé així...

Els pocs que als territoris peninsulars de llengua espanyola (o castellana) tenen projectes polítics respectuosos amb el nostre país no són els que defensen una república espanyola. Els poquíssims que a Castella o a Andalusia no tenen manies en exhibir la nostra bandera republicana, l’estelada, són els que a Burgos reivindiquen una república castellana i a Granada una república andalusa. Entenc que tant respectable és la defensa d’una tercera república espanyola que englobi, si així ho decideixen lliurement, els diferents territoris de l’antic regne de Castella -castellans, andalusos, murcians, extremenys...- i altres de castellanitzats posteriorment -com els aragonesos- com que cadascun d’ells es constitueixi, si així ho decideix democràticament, en una república diferenciada; seria passar de cafè a “cafeteras para todos”. Respectables sempre que cap d’aquests projectes polítics travessi el port d’Almansa i els plans de Cardell. El respecte i la no ingerència han de ser mutus.

Una mica més amunt, abans d’arribar a l’ajuntament, a mà dreta, trobem un altre element arquitectònic força conegut. Explica la llegenda que els solsonins van pujar, penjat del coll, un ruc a un campanar on creixia l’herba, amb la sana intenció de que hi pasturés. Escanyat, l’animal de quatre potes va dinyar-la en l’intent, fet que va valer als habitants de Solsona el malnom de mata-rucs. La Penjada del ruc, a la Torre de les Hores, amb pixarada inclosa, és una de les imatges més conegudes del multitudinari carnaval de la ciutat.

Que hi hagi espanyols que pretenguin un canvi de règim, de monarquia a república, al seu estat sense que això suposi qüestionar-se’n l’abast territorial no ens hauria de sorprendre. Els catalans ja patim un altra prova evident que ser republicà no és antònim de ser imperialista: la xovinista i etnicida Republique française. El preocupant és que als Països Catalans hi hagi gent que, com alternativa a l’actual règim de dominació, defensi projectes igual d’espanyolistes. 

Espanya fa tres segles que se’ns pixa a sobre i ens diu que plou –i no com el ruc del carnaval sinó de manera continuada, sigui quin sigui el seu règim polític- i malgrat tot encara hem de continuar bevent a galet, esperant que el raig següent sigui realment d’aigua fresca i regalada? Si defensar des dels Països Catalans la continuïtat del domini espanyol i francès sobre el nostre poble és injustificable i nacionalment suïcida, fer-ho des de Solsona encara és més incomprensible. Les mostres públiques d’espanyolisme en poblacions sociològicament catalanistes gairebé només poden entendre’s si qui les fa té com a objectiu ascendir personalment, ja sigui a una poltrona forània o al campanar més proper.

El trist espectacle de Talarn

Tristíssim l’espectacle escenificat les darreres setmanes a Talarn, i per extensió al Pallars Jussà. Breument: l’anunci de tancament de l’acadèmia militar espanyola que hi ha en aquest municipi ha provocat protestes, encapçalades pels alcaldes de Talarn (d’ERC-RCat) i de Tremp (municipi membre de l’Assemblea de Municipis per la Independència), amb el suport del Consell Comarcal i de la Diputació (també adherida a l’AMI), que s’oposen a la marxa dels militars espanyols del Pallars per l’impacte econòmic negatiu que tindria a la comarca. Un guió tragicòmic que faria les delícies del públic espanyol si aquest no estigués prou distret amb les patètiques aventures de la família del seu reietó. Però en el cas de Talarn el trist no és el guió sinó l’escenari. Un escenari que mostra impúdicament la misèria política d’aquest (tros de) país, i no em refereixo als responsables polítics municipals –o, com a mínim, no només i no principalment.

El municipi de Talarn va arribar al seu sostre demogràfic l’any 1830, amb 807 habitants. Des d’aleshores, tot i algun repunt puntual, ha patit una davallada demogràfica considerable: 768 h el 1860, 596 el 1900, 553 el 1960, 436 el 1981, 397 el 2009. Una evolució, per desgràcia gens excepcional: ha succeït el mateix a centenars de municipis de les comarques interiors i de muntanya d'arreu dels Països Catalans.Tenim mig país abandonat, entre altres motius pel seu escàs pes electoral, i això suposa tenir molts municipis i comarques disposats a agafar-se a qualsevol merda que aporti quatre rals a la migrada economia local.

La reacció de les institucions pallareses no ens hauria de sorprendre... si coneguéssim una mica el país. Sovint, però, quan es parla de “la totalitat” o “del conjunt” dels Països Catalans (o la majoria de vegades de Catalunya) el què es té al cap no és el país sinó el mapa (i la majoria de vegades amputat). A l’hora de pensar el país hem mirar-nos-el sencer però també “ple”, “en 3D” -tenint en compte el que hi ha, i el que no,  dins del mapa: població, territori, economia, infraestructures, serveis...- i “en moviment” –prescindint de fotos fixes fruit de problemàtiques i moments concrets.

Això hauríem de tenir-ho molt present també a la CUP a l’hora de definir el nostre projecte. A l’hora de les mobilitzacions sovint hem coincidit –i haurem de continuar fent-ho- amb moltíssimes entitats i plataformes amb objectius molt específics. Hauríem d’evitar, però, caure en les limitacions pròpies dels moviments socials i/o sectorials. Per visualitzar-ho amb un exemple proper a l’inicial: fa pocs anys un projecte de pistes d’esquí i les conseqüents urbanitzacions col·laterals planava sobre la Vall Fosca, amb el suport de part de la població local, que veia en l’estació una solució econòmica per a la zona, i amb l’oposició de col·lectius conservacionistes i d’algunes organitzacions polítiques, que en criticaven l’impacte ecològic. Finalment la crisi va aturar el projecte, facilitant l’objectiu dels conservacionistes, però sense donar resposta a la principal qüestió que caldria plantejar des de la política, i més encara des d’aquells sectors oposats al complex: quin és el futur que es vol per a la vall?

Des de l’esquerra independentista és més fàcil formular propostes de caire estratègic, a llarg termini, que dins dels marges del sistema jurídicopolític vigent. En un país veritablement lliure i democràtic haurem de decidir quin model de país volem –territorialment més equilibrat, posem per cas- i les institucions hauran d’actuar en conseqüència –transvasant els grans consumidors industrials d’aigua de les conques deficitàries a les excedentàries, per exemple- sense estar sotmesos al dictat dels mercats. Significa això que, en un exercici de transversalitat mal entesa, hem de prescindir de plantejar propostes concretes per a combatre problemes concrets –en aquest cas els greus desequilibris territorials- fins l’endemà de la independència? De cap de les maneres; fer-ho significaria renunciar a fer política.

En contra del què prediquen quan pidolen vots rurals, els partits polítics que han gestionat l’autonomia d’aquest tros de país (i molt especialment la coalició que hi ha governat més temps) no han fet mai cap aposta clara per a atenuar les diferències territorials existents. A primers dels 80 Jordi Pujol anava al Japó a buscar fabricants de motos o de teles que volguessin instal·lar-se a Catalunya. Ara Mas festeja Adelson per a col·locar l’Eurovegas al Baix Llobregat. Mentrestant i al marge d’inversions privades, en 30 anys d’autonomia s’han creat un nombre considerable d’organismes i ens diversos, empreses públiques, equipaments de tota mena, molts d’ells amb l’etiqueta grandiloqüent de “nacional”. D’acord que és normal que la majoria d’aquestes coses “nacionals” se situïn a Barcelona, en tant que capital, o a les grans concentracions urbanes, on pugui haver-hi la majoria d’usuàries, però calia posar-ho pràcticament tot a l’àrea metropolitana? El Centre d’Alt Rendiment esportiu, l’Escola de Policia o el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya no haurien tingut un impacte econòmic molt més gran a Vilaller, a Mas de Barberans o a Gósol que a les seves actuals seus vallesanes?

En aquest (tros de) país hem tingut presidents que han presumit d’haver estat capaços de desplaçar 10.000 quilòmetres les inversions d’Honda, de Yamaha o de Sony, del Japó a Catalunya, i en canvi, no han pogut o volgut moure 150 quilòmetres uns centenars de llocs de treball, fins al Pirineu o a les Terres de l’Ebre. Si ho haguessin fet avui potser podríem dir que l’alcalde de Talarn és un botifler o que el de Rasquera és un flipat que ven fum. Vist com tenim el pati, però, abans de dedicar qualificatius afectuosos als respectius responsables municipals, hauríem d’apuntar una mica més amunt.

Ah, i per si no ha quedat prou clar: fora, i com més aviat millor, tots els militars estrangers de Talarn. I de Cabrera, de Bétera, de Montlluís, de... 

Apunts de zoologia.

És una de les espècies més impressionants de l’avifauna dels Països Catalans i, si acceptem acríticament el que diuen els llibres d’ornitologia, el rapinyaire nocturn més gran d’Europa. Per la seva posició a dalt de la cadena tròfica, el duc (Bubo bubo) es considerat un superpredador, capaç de caçar una gran varietat de mamífers i aus, incloent-hi altres rapinyaires nocturns i diürns. La presència del duc no només és beneficiosa per a l’equilibri dels nostres ecosistemes, especialment dels boscos de muntanya mitjana, i un bioindicador de la seva qualitat sinó que també és positiva per a l’agricultura, per la gran quantitat de conills i rosegadors que pot eliminar. Malgrat això la principal amenaça a aquesta espècie, junt amb la destrucció del seu hàbitat, és la persecució directa fruit de l’animadversió humana cap als rapinyaires nocturns.

Una de les dificultats a l’hora de recuperar espècies en perill d’extinció a partir d’uns pocs individus, ja sigui perquè es tracti de poblacions aïllades amb un nombre reduït d’exemplars o perquè es vulguin reproduir en captivitat, és la pèrdua d’aptituds causada per la consanguinitat, com a conseqüència de successius creuaments entre individus propers. És el mateix que succeeix a les famílies reials de mig món. Per a solucionar aquesta problemàtica és necessari augmentar la diversitat genètica amb la incorporació al grup d’individus de fora del cercle endogàmic. En cas contrari la descendència va degenerant fins a obtenir individus incapaços de competir en igualtat de condicions amb els exemplars sans de la mateixa espècie o d’altres que ocupen el mateix nínxol ecològic. Serveixen, això sí, per a fer el paperot en muntatges moderns pretesament medievals –qui no ha vist mai cap simulacre de falconeria en una fira, al costat d’embotits i formatges artesans i de les omnipresents coques de Perafita?- o en bufonades medievals amb mitjans moderns –com ara fotre el mussol davant d’un teleprompter la vigília de Nadal.

La introducció d’espècies al·lòctones, animals o vegetals, comporta greus efectes sobre el medi que les rep. Tot i que no és un fenomen nou –un insecte americà, la fil·loxera (Dactylospharea vitifoliae), va arruïnar la vinya catalana fa més de cent anys- en les darreres dècades han proliferat les problemàtiques causades per espècies invasores com el silur (Silurus glanis), el visó americà (Neovison vison), la tortuga de Florida (Trachemys scripta), el cranc de riu americà (Procambarus clarkii), el coatí (Nasua nasua), el musclo zebrat (Dreissena polymorpha), el mosquit tigre (Aedes albopictus), el cargol poma (Pomacea sp.) o la vespa asiàtica (Vespa velutina). Al no disposar de depredadors naturals aquestes espècies poden convertir-se en autèntiques plagues, que amenacen la biodiversitat dels ecosistemes autòctons, motiu pel qual s’han d’eradicar del medi on han estat introduïdes.

Les diferents administracions amb competències en medi ambient en els diferents trossos d’aquest país tenen plans per a reduir o eliminar les espècies invasores, animals i vegetals, que alteren el medi natural. Així, per posar un exemple, la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori del Govern Balear fa temps que va iniciar una campanya per a capturar, vius o morts, els nombrosos exemplars de coatí existents a Mallorca, especialment a la Serra de Tramuntana. Resulta curiós que el govern que persegueix amb insistència aquest petit mamífer, introduït al medi per l’alliberament irresponsable d’exemplars adquirits com a mascotes, sigui el mateix que ha col·laborat en les activitats depredadores a les Illes d’un rapinyaire al·lòcton, introduït fa 15 anys a la principal família de mascotes invasores, presumptament per a combatre els efectes degeneratius causats per la consanguinitat.

Per quin estrany motiu els governants autonòmics dels diferents trossos d’aquest esquarterat país nostre consideren que el duc al·lòcton (Urdangarin Liebaert), en espanyol buho real, és menys perjudicial que altres espècies invasores? Per què no només no l’han combatut sinó que li han obert les portes del galliner? Possiblement hi hagi un punt d’esnobisme: de la mateixa manera que molts burgesets reneguen de la llengua pròpia del país perquè queda més fi parlar la de l’imperi i frisen per compartir esquiades, a la neu, a l’aigua o al matalàs, amb inútils de sang blava, també consideren que muda més tenir una anaconda verda (Eunectes murinus) de vuit metres en un terrari al xalet que una humil sargantilla de paret (Podarcis muralis) dins d’un capsa de sabates. A més, dins dels sectors socials que controlen el poder polític i econòmic als diferents trossos de país hi podem trobar un bon nombre d’individus per als quals ni la destrucció del medi no ha estat mai un obstacle ni el saqueig insaciable un fet aliè.

Cal tenir la certesa que algun dia, si abans no deixem que ens extingeixin com a poble, al llarg i ample d’aquest país nostre les coses canviaran el suficient per a esdevenir un estat nacionalment lliure, socialment just i ecològicament ric –la parauleta sostenible em fot una mica d’al·lèrgia. En uns Països Catalans lliures d’espècies invasores de tota mena de pèl i ploma hauríem d’oblidar-nos de les alteracions al medi provocades per tota aquesta fauna? No; ens agradi o no totes les bestioles esmentades, i moltes més que em deixo, també han format i formen part de la nostra història i els pobles que obliden els errors del passat estan condemnats a repetir-los. Ara que de qualsevol tema en fan un centre d’interpretació, seria interessant tenir un espai on se’n museïtzés el seu procés d’expansió, combat i extermini. Hauria de ser un lloc suficientment gran per a encabir-hi exemplars, engabiats o taxidermitzats, de les principals especies al·lòctones i dels endemismes botiflers de les diferents regions del país. Un lloc com Marivent, per posar un exemple qualsevol. 

Pactista solvent canvia sobiranisme emergent per llobarro fresc.

Segons l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, si avui es fes un referèndum sobre la independència de Catalunya, el 42,9 % de l’electorat d’aquest tros de país hi votaria afirmativament, el 28,2 % hi votaria en contra i un 23,3 % optaria per l’abstenció. Dit d’una altra manera, el sí a la independència guanyaria amb el vot del 56 % de participants.

Al marge de les xifres que puguin reflectir les enquestes, que n’hi ha per a tots els gustos, l’opinió favorable a la independència està assolint uns nivells de suport que poca gent hauria pronosticat amb uns quants anys d’antelació. La participació en les consultes populars, la manifestació posterior a la sentència del TC sobre l’estatutet o la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana són clares mostres de que aquesta idea arriba a sectors molt més amplis que els electorats dels partits que es reclamen explícitament independentistes. La major part d’aquest nou independentisme és de caire més sociològic que polític -hi pesen més el cor, el fetge i altres vísceres que la tàctica i l’estratègia- fruit de la frustració pel fracàs del procés autonòmic: “Si Espanya no ens vol tal com som fotem-ne el camp”.

A diferència de l’independentisme històric sorgit a finals dels 60, nítidament d’esquerres i defensor dels Països Catalans com a marc nacional, bona part d’aquest nou independentisme és hereu de la dreta regionalista, hegemònica els últims trenta anys en aquest (tros de) país, i n’arrossega moltes de les limitacions (acceptació del marc territorial regional, creació d’un estat propi condicionada al manteniment de l’actual model socioeconòmic, excessiu respecte al marc legal imposat i a les seves institucions...). La existència de plantejaments contraris als que ha defensat sempre l’Esquerra Independentista –l’únic independentisme existent durant dècades en aquest país, no ho oblidem- dins d’aquest nou i heterogeni independentisme ens ha agafat més d’un cop amb els pixats al ventre. Recordem els dubtes davant les primeres mobilitzacions de la Plataforma pel Dret de Decidir, ara fa sis anys... Amb el temps l’independentisme d’esquerres ha anat esvaint les seves reticències a participar en  campanyes i mobilitzacions diguem-ne sobiranistes (a vegades no són explícitament independentistes). Potser la visualització més destacable d’aquest canvi la trobem en la participació de la CUP, amb un bloc propi i nombrós i amb un lema inequívoc -“Tirem pel dret. Independència”- en la manifestació del 10 de juliol de 2010 que, tot i estar convocada per Òmnium Cultural amb un lema assumible per l’autonomisme, “Som una nació, nosaltres decidim”, va convertir-se en un massiu clam independentista.

És probable que les ambigüitats, les mancances i les limitacions d’alguns sectors d’aquest nou independentisme poden provocar contradiccions al si d’organismes unitaris com la recentment constituïda Assemblea Nacional Catalana. Sense anar més lluny, la  majoria de documents generats per la pròpia ANC lliguen ben poc amb les referències als Països Catalans del discurs de Sergi López. Entenc, per tant, que hi hagi independentistes, dels de tota la vida, que no se sentin còmodes enmig d’aquest poti-poti ideològic, però... és el què hi ha a la societat. Què volem fer? Ignorar-ho? Restar-ne al marge o, pel contrari, tractar de fer arribar el nostre discurs a sectors de gent que en major o menor mesura poden ser-hi receptius? Em sembla que la resposta és clara. De la mateixa manera que participar a la mani del 10-J “contra la sentència del TC” no era sinònim de defensar l’estatut difunt sinó que calia anar-hi a reivindicar la fi de la via autonomista, cal que militants de l’esquerra independentista, a títol individual, participin i tractin d’influir per a que aquest moviment nounat corregeixi algun dels seus vicis d’origen (àmbit territorial regional, Unió Europea, institucionalisme).

Quin és el perill del nou sobiranisme? No ho és pas que demà passat, mentre nosaltres encara discutim sobre el sexe dels àngels, quatre autonomistes desencisats posin l’intermitent de la dreta, accelerin, ens avancin i proclamin la independència dins d’un model social injust i poc democràtic; igual d’injust i de poc democràtic com l’actual que, a sobre, és espanyol! No, el veritable perill és un altre.

Segons l’enquesta del CEO esmentada més amunt tot i que el sí a la independència guanyaria en un referèndum directe, a l’hora d’escollir entre diferents opcions “quina hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya” només un 25,5 % escull un estat independent, per sota del 33 % partidari d’”un estat dins d’una Espanya federal” i d’un 31,8 de conformistes amb el sistema de dominació actual. Dit d’una altra manera, hi ha una part important de gent si es trobessin amb un referèndum sobre la independència hi votarien afirmativament però que tenen com a ideal compartir estat amb una Espanya diferent. Són, per tant, víctimes potencials del discurs peixalcovista, ja sigui amb l’esquer del pacte fiscal o amb qualsevol altra proposta de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Coneixent les trajectòries assenyadament pactistes d’alguns destacats dirigents polítics i veient-los somrient i remenant la cua a l’Assemblea constituent de l’ACN, no costa gaire d’imaginar-se’ls postulant-se com a negociadors:

“Pactista solvent, amb sentit d’Estat* i experiència, canvia moviment sobiranista emergent per un parell de llobarros frescos**.

Contacte interessats

 (*)Español, por supuesto. (**) Imprescindible obtenir rèdits electorals”

Si el perill és el mateix que va liquidar la per alguns enyorada i mitificada Assemblea de Catalunya -“La traïció dels líders”, que va donar títol a la crònica de Xirinacs- quin n’és l’antídot? Un independentisme fort i participatiu, tant a les organitzacions unitàries com als referents polítics de cadascú, on el lideratge resti en mans del conjunt del moviment; res que no estigui ja inventat: l’independentisme assembleari.

De tòpics i tabús (II).

Si la xenofòbia és útil al sistema, la lluita contra la seva extensió no vindrà de dalt, de les institucions estatals i de les seves sucursals, sinó que s’haurà de continuar impulsant des de baix, a les entitats, al carrer i a tots els espais on es tingui accés. Ara bé, s’ha de continuar fent com fins ara? Al costat antifeixista hi ha hagut sovint actuacions, discursos (a cops farcits de tòpics) i silencis (fruit de tabús) que són com a mínim qüestionables, quan no directament contraproduents.

La mobilització al carrer contra el feixisme, les expressions de rebuig cap a aquells que prediquen la xenofòbia, ha estat, és i continuarà sent necessària. Cal tenir present però que, per a que la lluita contra aquesta xacra social sigui eficaç, la prioritat no és tant mobilitzar la gent convençuda com evitar que el discurs xenòfob faci forat entre els diferents sectors socials que hi poden ser permeables, i en especial a les classes populars. Des de la simpatia cap a les organitzacions més actives en la mobilització antifeixista i des de la solidaritat cap a totes les persones que han patit la repressió per la seva lluita en aquest camp potser caldria preguntar-nos si en alguna ocasió no ens ha mancat una mica de sentit tàctic. Les concentracions de rebuig amb motiu d’actes electorals de PxC perjudiquen aquesta formació? Més aviat els deuen donar algun vot per la via del tòpic victimista: “Ens ataquen perquè som els únics que diem el que pensa tothom”. La justificació també pot ser tòpica: “Al feixisme se l’ha de combatre sempre”. Sí, totalment d’acord... sempre i quan entenguem que “combatre” no vol dir fer el que ens demani el cos, i quedar-nos a gust, sinó fer en cada moment allò que més debiliti  l’enemic.

Si partim de la base que la matèria primera de què es nodreixen les formacions de discurs xenòfob són un nombre reduït de tòpics, molt simples i molt repetits, una bona iniciativa són les campanyes destinades a desmuntar els rumors que circulen al voltant de la immigració, encara que segurament, de cara a la seva eficàcia, arriben en el pitjor dels moments: qui ha deixat de rebre qualsevol tipus d’ajut, no perquè hagi millorat la seva situació sinó perquè ha augmentat el nombre de famílies amb rendes per sota de la seva, és molt receptiu al discurs xenòfob i difícilment voldrà entendre que al veí no li donen ajudes “per ser estranger” sinó per ser més pobre que ell; tant li és: “si no hi hagués tanta gent de fora les ajudes arribarien a tothom”. En aquest sentit la lluita contra la xenofòbia s’ha de vincular a la reivindicació de polítiques socials i a la defensa dels serveis públics i ha de defugir tòpics hippiflowers-multiculti-xupiguais de l’estil de “la immigració és bona”, “és necessària”, “els immigrants són bons” o “ens paguen les pensions” o del contrari esdevé un discurs estèril davant de qualsevol persona amb greuges, reals o imaginaris, cap a algun nouvingut. “Si tant t’agraden els immigrants  fot- te’ls a casa teva”.

Les migracions massives no són guais sinó que són, sobretot, drames humans de gran magnitud. I és cert que entre els nouvinguts n’hi ha molts que “ens paguen les pensions” i alguns que roben, però ni els uns ni els altres no ho fan per la seva condició d’immigrants sinó en tant que treballadors regularitzats, els uns, i xoriços, els altres, exactament igual que els seus companys autòctons dels gremis respectius. L’única diferència destacable és que la població nouvinguda, com a col·lectiu, té problemàtiques específiques que cal solucionar, igualant-les a les de la resta d’habitants del país. “A qui beneficia i a qui perjudica l’existència d’una bossa de població, potencials treballadors sobreexplotats, en una situació de major indefensió legal?” Aquesta és la pregunta que hauríem d’aconseguir que es fes, i que respongués,  el major nombre possible de gent. El discurs contra la xenofòbia ha de remarcar que la igualtat de drets i de deures beneficia la majoria de la població.

De drets i de deures. No ajuden a aturar el discurs xenòfob els silencis o les crítiques massa suaus, per por a ser titllats de racistes, davant d’actituds concretes d’alguns sectors de la immigració. L’apologia de la discriminació sexual, per exemple, és igual d’intolerable en boca de l’arquebisbe de Tarragona o de l’imam de Lleida. Cap coartada religiosa és vàlida per a atacar el drets i les llibertats individuals. No deixar prou clar aquest aspecte és donar peixet a un franquista declarat com l’Anglada, que no té cap vergonya en proclamar-se defensor de drets humans, si creu que això pot donar-li vots.

Combatre tòpics sempre és difícil i si aquests són negatius encara més. Esborrar l’estigma de la delinqüència lligada a la immigració costarà. Sempre hi haurà un “no és estrany que hi hagi tants robatoris amb tanta gent de fora com tenim”. És molt més fàcil embrutar la imatge d’una persona o un col·lectiu que, per molt falsos que es demostrin els rumors, netejar-la. Per cert, ara que hi penso, ja que es tant fàcil estigmatitzar, en aquest (tros de) país nostre hi ha una banda amb un percentatge de delinqüents de l’alçada del campanar de Calaf. Als jutjats ja en tenen els noms, ben ordenats en llistes, i fins i tot les fotocòpies dels carnets d’identitat. “Dieu que us han atracat, padrina? No és estrany, amb la mà de candidats de PxC que corre pel món...”

• El número 12 de PxC a Mollerussa, detingut per atracar dones grans 25 vegades
• L'edil electe de PxC a Badia i el sis de la llista, detinguts pels Mossos.
• Detenen un regidor de PxC de Vic per apropiació indeguda
• Un regidor de PxC condemnat per racisme en substitueix un altre que està en presó
• Candidata de PxC acumula deutes amb l’Ajuntament del Vendrell per gairebé 4.000 euros
• El cap de PxC a l'Hospitalet, d'«skin» detingut a regidor
• El candidat de PxC va ser condemnat per falsificar contractes a immigrants

Un mercat de Calaf farcit de tòpics i tabús.

S’agafen onze individus de fora del municipi en qüestió, sense gaires escrúpols, amb predisposició a participar en l’experiment i se’ls fa signar els corresponents documents individuals d’acceptació. Es redacta una relació numerada, seguint l’ordre que es consideri oportú, amb els noms de tots els concursants i es porta al jutjat, acompanyada de la resta de documents preceptius. Els tràmits són senzills i en cas de dubtes sempre hi ha un funcionari judicial, potser amb més dubtes que l’interessat, disposat a resoldre’ls. Un cop fets els tràmits burocràtics cal desplaçar l’atenció del jutjat, situat a la capital de comarca, i centrar-la a la població escollida.

És l’hora de vendre el producte. Que cal redactar un programa electoral? Cap problema, no cal trencar-s’hi massa les banyes. Els potencials clients no són gaire exigents i el redactor pot permetre’s escriure –aquí no és apropiada l’expressió posar negre sobre blanc- evidenciant la seva ignorància sobre el municipi objecte de salvament. Si al programa queda bé lamentar la manca d’un institut de secundària al municipi, tot i que aquest existeixi i aculli la majoria d’alumnat de la vila i de les poblacions veïnes, s’hi posa i punt; que la realitat no espatlli la propaganda. Una xerrada per aquí, una entrevista per allà, molta demagògia per tot arreu i... apa, a recollir vots! És senzillot: només cal aconseguir que un grapat de catalans de soca-rel i “catalanistes” votin un partit profundament espanyolista i que un puñao de veïns d’origen immigrant votin contra els immigrants (amb la cançoneta aquella de “no se quieren integrar ye-yeye-yé!”) i afegir-los als vots dels quatre fatxes de sempre i als dels despistats i torracollons de torn. Si el producte es promociona bé, malgrat la manca de qualitat, s’aconsegueixen els objectius de la campanya: fer entrar a l’ajuntament local, al crit de “Primer els de casa”, uns quants regidors de fora. Tot i que pugui semblar l’esborrany d’un conte surrealista o el guió d’un reality show, es tracta de fets reals, ocorreguts en un temps i un indret ben concrets.

Un dels elements més coneguts de la vila de Calaf és el seu mercat, que deu la fama a una llegenda recollida i popularitzada a finals del segle XIX per Apel·les Mestre. A l’altiplà calafí els hiverns acostumen a ser especialment durs. Diuen que un dia de mercat el fred va ser més reconsagrat que de costum, fins al punt que les paraules quedaven glaçades en sortir de les boques de comerciants i compradors. Cap al migdia, en començar a escalfar el sol, van desglaçar-se de cop totes les paraules que s’havien gelat a l’aire durant el matí causant un rebombori de Cal Déu. Des d’aleshores “semblar el mercat de Calaf” és sinònim d’haver-hi una gran confusió.

El resultat de les darreres eleccions municipals a Calaf també semblen fruit d’una gran confusió. A banda de l’àmplia i previsible victòria de CiU (777 vots i 7 regidors), la notícia va ser el resultat de PxC (341 vots i 3 regidors) que es va convertir en la segona força política municipal, malgrat que la totalitat d’integrants de la llista xenòfoba eren d’Igualada, superant ERC (150 vots i 1 regidora) i els tres partits que no van obtenir representació: ICV, PSC i PP (90, 85 i 55 vots, respectivament). Sens dubte un cas digne d’estudi sociològic.

Com s’expliquen els resultats de Calaf? Tant de bo la resposta es trobés en la crua climatologia local, que tot es limités a una confusió creada per un lent desglaç primaveral, als danys del fred tardà en els cervells amb un menor recer cultural. Però per desgràcia l’extensió de la xenofòbia i les seves expressions polítiques no són un fenomen local; el cas de Calaf és una mostra més (potser més vergonyosa que altres) d’una problemàtica que no s’ha sabut o volgut afrontar.

La facilitat amb que s’estén la presència institucional xenòfoba ens hauria de fer replantejar si els tractaments aplicats per combatre tant aquesta epidèmia com els partits que, com PxC, en són alhora símptomes i agents propagadors, són els més adequats. No és cap secret que l’èxit d’Anglada es basa en l’aprofitament d’uns pocs tòpics, molt simples però molt assumits per una part de la població: els immigrants ens prenen els llocs de treball, són delinqüents, ens volen imposar les seves tradicions i, a sobre, reben totes les ajudes. Si un argumentari tan pobre ha estat tan efectiu fins ara encara pot ser-ho més a mesura que els efectes més severs de la crisi afectin a sectors més nombrosos de població i aquests ja no tinguin accés ni a les darreres engrunes de l’estat del benestar. La xenofòbia servirà encara més com a instrument a l’Estat per a descarregar cap sota part de la pressió social. “Que retallen les prestacions socials al mateix temps que rescaten bancs amb calés públics i que els gàngsters que els dirigeixen segueixen cobrant morterades d’escàndol? Ca, home, ca! Tu saps quant val el cotxet del Mohamed?” Si l’extrema dreta no fos útil a la “democràcia” ja estaria il·legalitzada.