Quatre ratlles sobre l’independentisme a la Segarra.

Des de l’MDT van demanar-me quatre ratlles sobre l’independentisme a la Segarra per al número 103 de la Veu. Va sortir-me això:

 

Hereva d’un topònim de límits històrics i geogràfics imprecisos, la Segarra és avui a efectes oficials una comarca administrativa de la comunitat autònoma de Catalunya, la més oriental de les comarques de Ponent. Formada actualment per 21 municipis, concentra més de dues terceres parts de la seva població (23.191 h) a Cervera (9.440 h), la capital comarcal, i a Guissona (6.763 h), que en deu anys ha doblat el seu padró a conseqüència de les onades migratòries propiciades pel creixement industrial de la Corporació Alimentària de Guissona, la principal indústria de la comarca. De la resta de municipis només Torà (1.333 h) i Sant Guim de Freixenet (1.104 h) superen el miler d’habitants i la majoria tenen una evolució demogràfica negativa. Tret de les poblacions més grans, la major part de la comarca manté una economia basada en l’agricultura de secà i la ramaderia.

En el terreny polític la Segarra es caracteritza, com moltes altres comarques d’aquest tros de país, per una hegemonia clara de CiU, amb victòries molt àmplies en la majoria d’eleccions, i amb ERC instal·lada en segon lloc des de fa força temps. CiU governa al Consell Comarcal i en 14 municipis, entre ells Cervera i Torà, i ERC ho fa en 6, com ara Guissona i Sant Guim de Freixenet.

La presència organitzada de l’Esquerra Independentista a la Segarra cal anar a buscar-la a mitjans dels 80, amb l’aparició d’una assemblea comarcal del Moviment de Defensa de la Terra, força nombrosa en els seus inicis. Malgrat l’abandonament de part de la militància els anys 1987 i 1990, la presència de l’MDT a la Segarra s’ha mantingut de manera ininterrompuda i alguns dels seus militants van participar activament en la formació dels primers nuclis de la CUP.

La primera experiència municipal de l’Esquerra Independentista a la comarca administrativa de la Segarra es produeix l’any 1995 a Biosca, quan un grup de gent majoritàriament jove decideix presentar candidatura a les eleccions municipals, aconseguint un 30,05 € dels vots i els dos primers regidors de la CUP a les comarques de Ponent. Quatre anys més tard la CUP repeteix els dos regidors a Biosca i hi afegeix els tres aconseguits a Torà, on es presenta per primer cop. A les eleccions de 2003 es perd la representació a l’ajuntament de Biosca, malgrat obtenir percentatges de vot similars als d’anteriors comicis, a causa de la disminució del nombre de regidors deguda a la pèrdua d’habitants, i es baixa a dos a Torà, on augmenten el nombre de llistes que concorren a les eleccions. En aquestes dates Torà es veu immersa en una onada repressiva sense precedents a la comarca, amb la detenció de tres joves sota la llei antiterrorista en una operació dirigida pel jutge Garzón. Aquest fet, que inicialment provoca una mobilització solidària molt per sobre del que es preveia, acabarà comportant una desmobilització general dels sectors juvenils del municipi. A les següents eleccions municipals, l’any 2007, a les portes del judici als tres joves detinguts i en un ambient de divisió dels sectors (des)mobilitzats per l’onada repressiva, la CUP toca fons i es queda amb un sol regidor a Torà. A Biosca es repeteix la situació de quatre anys enrere, quedant fora de l’ajuntament malgrat obtenir un percentatge de vot del 30 % (en aquest sentit caldria que els defensors acrítics de les llistes obertes analitzessin amb deteniment quin efecte tenen en els municipis on són vigents). Les últimes municipals a Torà la CUP van suposar una certa remuntada, amb la recuperació del segon regidor, gràcies en part a la renovació dels primers llocs de la llista.

La participació ciutadana, la transparència de l’activitat municipal i la defensa del caire polític dels ajuntaments, fugint de la visió d’institucions de gestió i fent-los posicionar públicament en els principals temes que afecten el poble, han estat alguns dels eixos de lluita impulsats per la CUP al si dels consistoris. Al marge de l’acció política dels grups municipals, l’assemblea de Torà i Biosca de la CUP ha participat activament en les principals mobilitzacions i lluites que s’han dut a terme, no només a la vall del Llobregós sinó en altres zones de la Segarra, el Solsonès i comarques properes, especialment en el camps antirrepressiu, de lluita per la llengua i de defensa del territori. En aquest últim front de lluita ara s’estan centrant els esforços en la campanya contra el fracking, o fractura hidràulica, un agressiu sistema d’extracció d’hidrocarburs que amenaça diverses comarques del país.

El 25 d’abril de 2010 van celebrar-se consultes sobre la independència a cinc municipis Cervera, Guissona, Torà, Torrefeta i Florejacs i Ivorra, seguint el model iniciat el 13 de setembre de l’any anterior a Arenys de Munt. La percentatges de participació sobre el cens ampliat van oscil·lar entre el 24,26 % de la capital comarcal i el 60,18 % d’Ivorra. Pel que fa als resultats van ser molt més coincidents: el sí va obtenir percentatges d’entre el 89,90%  de Torrefeta i Florejacs i el 97,06 % d’Ivorra. A diferència dels altres quatre municipis, a Torà es va preguntar si "Esteu d'acord en que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?", sense cap referència a la Unió Europea. Una part de l’experiència organitzativa de les consultes va concretar-se en la creació de Segarra per la Independència, l’assemblea comarcal de l’Assemblea Nacional Catalana.

 

L’augment del independentisme sociològic constatat en les consultes també va veure’s reflectit, de manera més àmplia encara des del punt de vista territorial, amb l’adhesió de 17 municipis (tots menys Montoliu de Segarra, Sant Ramon, Talavera i les Oluges, els tres primers amb majoria absoluta convergent i l’altre governat per una agrupació independent) i del Consell comarcal a l’Associació de Municipis per la Independència.

Els darrers anys també hi ha hagut un augment de la presència organitzada de l’esquerra independentista, sobretot a Cervera, amb l’aparició de l’Assemblea de Joves de Cervera (AJC), d’un nucli estable del SEPC i, més recentment, d’una assemblea local de la CUP. També cal destacar la participació de militants de l’esquerra independentista en entitats més àmplies, com l’esmentada SxI-ANC o el Centre Obrer Instructiu d’Unió Republicana, veterana institució local cerverina.

Les eleccions del passat 25 de novembre han reflectit en bona mesura el panorama comarcal descrit, tant pel que respecta al creixement del sobiranisme en sentit ampli, amb una majoria absolutíssima dels partits favorables al dret a decidir, com pel que fa a la implantació de l’esquerra independentista, visualitzada en els resultats de la CUP. La suma de partits que es declaraven autodeterministes va obtenir un 78.43 % dels vots vàlids, encapçalada per CiU, amb un 48,73 %, i seguida per ERC (19,69 %), ICV-EUiA (3,99 %), CUP (3,8 %) i SI (2,22 %) . La suma de les tres formacions parlamentàries declarament espanyolistes va sumar un discret 17,31 %:  PP (9,03 %), PSC (6,24 %) i C’s(2,04 %).

Analitzant amb més detall el vot de la CUP, podem veure un repartiment molt desigual en les diferents zones de la comarca, en bona part en funció de la existència o no de militància organitzada de l’esquerra independentista i de presència pública de la pròpia CUP. Així podem veure que a Torà s’arriba a un 10,11 % i, en conjunt, a la zona de la Vall de Llobregós, incloent-hi el municipis del Solsonès i de l’Anoia limítrofs amb Biosca i Torà, els percentatges de vot se situen en una mitjana del 7,2 %. També podem observar com a Cervera, amb presència com hem dit de diferents col·lectius de l’esquerra independentista, s’arriba a un 3,63 %, mentre que a Guissona, plaça forta d’ERC, costa més d’entrar-hi (2,53 %). De la zona central de la Segarra destaquen els percentatges de Tarroja (10 %) i d’Estaràs (9,1 %). En sentit contrari també hem d’esmentar que a Montornès de Segarra, a l’extrem sud de la comarca, no es va obtenir ni un vot. Val a dir que en la majoria dels casos estem parlant de municipis poc poblats, i que per tant amb pocs vots es pot variar molt els percentatges, però que en tot cas les xifres són indicatives de la permeabilitat dels municipis rurals al discurs de la CUP... si és que som capaços de fer-lo arribar a tots els racons. Radiografies polítiques comarcals a banda, la campanya electoral del passat mes de novembre ha de servir per a avançar a nivell organitzatiu, fent que la suma d’esforços esmerçats al voltant de la CUP no es quedi en una intensa mobilització puntual sinó que esdevingui el primer pas per a articular una esquerra independentista forta a la Segarra. Malgrat les receptes messiàniques dels líders neosobiranistes hem de tenir clar que només amb un poble organitzat i permanentment mobilitzat  podem assolir la independència total dels Països Catalans i que aquesta tasca cadascú l’ha de dur a terme al seu entorn més immediat.

Un forat negre sota els pebrots.

Avui només és el crit de guerra del club de bàsquet local però la dita “Torà, pebrots i pa” ens recorda la importància que anys enrere tenien en l’economia local dues activitats ara vingudes a menys. En el primer cas, l’increment de les rendes familiars amb la industrialització de fa unes dècades i, més recentment, l’escassetat d’aigua va deixar erms bona part dels horts existents a tocar de la riera de Llanera.

Un diumenge de desembre, en un cafè de la vila, una colla d’hortolans en stand-by hivernal i de desertors de l’aixada fan tertúlia tot fullejant la premsa del dia que, amb unes quantes setmanes de retard, es fa ressò d’un tema que afecta la comarca: el fràcking.

-Així que el Segre diu que busquen petroli per aquí? I quin mal hi ha en això?

El fràcking o fractura hidràulica és una tècnica, prohibida en alguns estats d’Europa, que consisteix en perforar a gran profunditat i, mitjançant la injecció d’aigua, sorra i productes químics a gran pressió, fracturar el substrat rocós, on hi ha atrapades diferents bosses de gas o petroli que, al trobar-se en quantitats petites, no podrien ser extretes per mètodes tradicionals. Al nostre país hi ha diferents zones amenaçades per projectes d’aquest tipus i amb prospeccions aprovades o en procés d’autorització: comarques dels Ports, Alt Maestrat i Baix Maestrat (projectes Aristòtil, Arquímedes i Pitàgores), Osona i Berguedà (Leonardo), Segarra, Anoia, Solsonès, Noguera i Urgell (Darwin, que inclou Torà i la vall del Llobregós), Ripollès, Garrotxa i Osona (Ripoll), Baixa Ribagorça (Turbó), Llitera, Noguera, Segrià, Baix Cinca, Ribera d’Ebre i Matarranya (Perseu, Prometeu, Atles i Hèlios), Berguedà, Bages i Solsonès (amb tres projectes d’extensió més reduïda). Un dels riscos més grans d’aquesta tècnica és la contaminació dels aqüífers subterranis, ja sigui pels productes químics emprats en la fractura o pels mateixos hidrocarburs. Tot això s’explica força bé en aquest vídeo:

 

 

-Sí, sí, però deixa’t d’hòsties. T’imagines que troben petroli al teu terreny o al meu? Podríem viure com uns “jeques”!

Un individu amb els pantalons i la samarreta estripats i tacats de negre i amb un barret atrotinat -més mal vestit que un diputat de la CUP- fent saltirons amb un pic a la mà, davant d’un raig de petroli que emergeix del terra. És, jocs d’atzar a banda, la representació gràfica per excel·lència de la riquesa sobrevinguda i una de les idees a combatre en la lluita contra el fràcking. L’actual manca d’expectatives laborals i econòmiques pot fer que, tret de minories molt conscienciades, davant de promeses de grans inversions al territori, a la majoria de la gent no li preocupi especialment la possibilitat que a l’hortolà que rega d’un pou se li panseixin el pebrots. En una època en què el que s’està ermant ja no són els horts sinó les fàbriques, incrementant els percentatges d’atur, si es vol arribar a conscienciar al conjunt de la societat dels perills del fràcking no n’hi ha prou amb advertir dels inconvenients que aquestes pràctiques poden tenir pel medi o pel paisatge, sinó que cal combatre també les falses expectatives de progrés econòmic i d’abundància de llocs de treball. En aquest sentit no estaria de més recordar que, tot i que el subsòl és públic i no de l’hortolà dels pebrots, qui ha sol·licitat els permisos per fer prospeccions són empreses privades –res d’estrany en un temps i un país en que fins i tot es privatitza l’aigua- i que, per tant, en el cas d’arribar-se a explotar la seva repercussió econòmica es produiria ben lluny d’aquí. Si pel contrari aquestes prospeccions, i les possibles extraccions consegüents, s’aturen els hidrocarburs continuaran on són. Qui sap si en un futur es poden extreure amb mètodes menys agressius i, com correspondria a tots els recursos energètics, en benefici del conjunt de la societat. De moment millor que no ens els toquin (i els hidrocarburs tampoc).

 

 

Per a saber-ne més:

Bloc de la Plataforma Aturem el Fràcking

Llibertat.cat: Torà demana l’aturada de les prospeccions d’hidrocarburs

 

Wert ignorant?

Fa només quatre dies que el ministre espanyol d’educació, cultura i esport, José Ignacio Wert, va llançar el seu avantprojecte de llei “para la mejora de la calidad educativa” i ja n’estic ben fart. Fart d’ell i dels seus còmplices (els d’allà i els d’aquí). Fart dels arguments d’aquesta colla de criminals que volen fer-nos desaparèixer com a poble. I fart, molt fart, de sentir a tothora justificacions del model educatiu vigent en aquest tros de país.

Wert no és cap ignorant, com afirmen els ingenus de torn. Explicar a Wert i companyia les excel·lències d’un sistema educatiu basat en la immersió lingüística, que garanteix la integració i la cohesió social, amb la pretensió que se’l mirin amb uns altres ulls és tenir pa als propis. Wert i companyia són plenament conscients dels èxits aconseguits per la immersió lingüística a les escoles d’aquest tros de país; si pretenen carregar-se-la és precisament perquè ho tenen ben present.

De la mateixa manera que l’Estat és molt més conscient de la unitat dels Països Catalans que la immensa majoria dels pobladors de tots i cadascun dels trossos d’aquesta allargassada nació nostra, i no reposa ni un moment en el seu intent d’espanyolitzar-los, també té molt clar que el futur d’aquest país (sencer o per fascicles) el decidirem els seus habitants. Segons els seus detractors, un dels grans perills de qualsevol procés d’independència (o, com a mínim, d’aquells que afectin l’Estat espanyol) és una més que probable fractura social. Recordeu aquell altre malpparit que va afirmar que “España no se va a romper y, en el supuesto de que alguien quiera romper desde Cataluña, antes se rompería Cataluña”? No era un avís; era una amenaça.

 

Conscients que la independència només pot aturar-se des de dins, trencant la cohesió social que tant diuen que els preocupa, el principal objectiu de la maquinària de l’Estat és trinxar-nos el país, posant especial cura en tot allò que més ha contribuït a evitar fractures al si de la societat. I si no ens espavilem, i anem de dret cap a la independència, correm el risc que se’n puguin sortir. No s'ha de perdre el temps aturant reformes educatives espanyoles, i menys encara davant els tribunals espanyols; els seus jutges tampoc no són ignorants. Cal donar-se pressa en fotre el camp d'aquest Estat etnicida. Cal que els nostres opressors de Ponent deixin de ser un Estat AMB i esdevinguin un Estat EN descomposició

El vot útil independentista a la circumscripció de Lleida.

Un dels temes recurrents al llarg de la campanya electoral és el del vot útil. Al començament a les 4 circumscripcions electorals, les “4 províncies”, i a mesura que les enquestes començaven a donar-nos possibles i probables escons a les demarcacions de Barcelona, Girona i Tarragona, el fenomen ha anat perdent força en bona part del territori d’aquest tros de país. A la demarcació de Lleida, però, l’absència d’enquestes fa més persistent aquesta peculiar i perniciosa teoria. Però, què és el vot útil’ Com es mesura? A qui beneficia i a qui perjudica la seva pràctica?

Com que parlar de números en abstracte és molt poc entenedor, agafem un exemple concret, el més recent: les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010. A la demarcació de Lleida CiU va arrasar (87.052 vots i 9 escons), a molta distància del PSC (27.461 vots i 3 escons), del PP (18.960 vots i 2 escons) i d’ERC (16.966 vots i 1 escó); van quedar fora ICV-EUiA (7.423 vots), SI (5.758 vots), RCat (4.205 vots) i nou partits més, fins arribar al PCPC, que tancava la llista (251 vots). L’últim dels diputats electes va ser el tercer del PSC, que “va costar” 9.153 vots.

Per tant, si només considerem útils els vots que serveixen per a obtenir representació, ens trobem que a les eleccions de fa dos anys a la demarcació de Lleida hi va haver 7.47.423 vots inútils d’ICV-EUiA, 5.758 vots inútils de SI, 4.205 vots inútils de RCat, 9.676 vots inútils de partits menors i... 8.705 vots inútils de CiU, 7.813 vots inútils d’ERC i 327 vots inútils del PP. A efectes de repartir escons, els vots que van sobrar del novè diputat de CiU, del segon del PP i de l’únic d’ERC i que no van servir per arribar a obtenir el desè, el tercer i el segon, respectivament, van ser igual d’inútils numèricament que els vots obtinguts pels partits que no van assolir representació.

Agafem l’exemple d’ERC, que a l’obtenir un sol diputat és més fàcil d’entendre i que, a més, és cap on la CUP pot tenir alguna fuita de vot pretesament útil: ja hem vist que dels 16.966 vots obtinguts només 9.153 -els que marcava la “nota de tall” fixada per l’últim electe- van ser útils però.. del total de vots quins van ser aquests 9.153 útils i quins els 7.813 restants? Evidentment un votant només pot saber que el seu vot ha estat totalment útil per a aconseguir un diputat si aquest s’hagués aconseguit per un sol vot de diferència respecte al primer que queda fora.

Des del punt de vista dels partits és lògic que els vots es considerin útils, o no, en funció de si serveixen, o no, per a obtenir un escó més, però... els electors i electores també s’ho han de mirar així? Em sembla que la utilitat dels vot cal mesurar-la no tant en si la formació votada assoleix un escó més o menys sinó per l’ús que aquesta força política faci de la seva representació parlamentària, i per tant dels vots rebuts. Per posar un exemple: un estudiant universitari, independentista i d’esquerres, que, com a mal menor o per “utilitat”, va votar ERC a les penúltimes eleccions autonòmiques (les darreres que van permetre governar al tripartit) i després va trobar-se amb un conseller d’universitats i empresa, el republicà Josep Huguet, implantant el Pla Bolonya, que suposava l’inici de l’encariment dels estudis universitaris, ha de ser considerat un vot útil per part d’ERC, però no pas per part del votant. Com tampoc caldria considerar-lo útil si en comptes de prioritzar el “component independentista” dels republicans hagués prioritzat el “component d’esquerres” d’ICV, i al protestar per les mesures d’Huguet va s’hagués trobat amb les garrotades dels mossos de Saura...

Resumint, que el vot útil acabarà sent el que feu a la candidatura que acabi defensant allò que vosaltres creieu que cal defensar. Que ara és molt fàcil prometre que farem això o allò i després ja veurem què fem? És ben cert, però també n’és que mentre els que ens presentem per primer cop podem demanar el benefici del dubte, uns altres, els que ja han tocat poder, ja han evidenciat en més d’una ocasió quin és el seu model.

I si, malgrat tot, voleu que tot segueixi igual, voteu als de sempre.

 

Una més entre moltes lluites.

Acostumats més al treball constant que a anar contra-rellotge, la campanya electoral de la CUP s’ha convertit en una autèntica marató d’actes i accions arreu d’aquest (tros de) país, de diferents modalitats d’encartellades, de manifestos i d’adhesions de personalitats diverses, d’un ús massiu de les xarxes socials, amb la difusió de missatges en diferents formats... De mots esforços i de molta imaginació, en definitiva, per a poder arribar a la majoria de la gent, per a tractar de trencar el silenci mediàtic al que el sistema sotmet a les formacions polítiques extraparlamentàries.

Són dies d’anar a molts pobles, viles i ciutats on encara no tenim presència organitzada, a explicar qui som aquests “nous independentistes” que ara ens presentem per primer cop a unes eleccions autonòmiques. A banda de fer cinc cèntims de la història de l’independentisme d’aquest país, de repassar la infinitat de lluites on hem estat presents i d’esmentar amb orgull la presència a les nostres llistes de jovenalla combativa com Blanca Serra, August Gil Matamala o Carles Sastre, una de les millors cartes de presentació que tenim és la feina feta als ajuntaments. Qui ha fet més per a l’extensió social de l’independentisme en aquest país, la CUP d’Arenys de Munt, amb un únic regidor l’any 2009, o dues dotzenes de parlamentaris independentistes? Qui ha posat més en evidència la corrupció de la sanitat catalana, la CUP de Reus, acabada d’entrar a l’ajuntament de la seva ciutat el 2011, o el conjunt de l’oposició parlamentària?

Un vídeo enregistrat fa un parell de diumenges a Artés, un més entre molts vídeos, mostra alguns dels eixos de lluita desenvolupats per la CUP a nivell local. Mentre m’hi dirigia, una mica en condició de quota territorial, pensava què podria dir. Què ha caracteritzat al llarg dels anys la lluita de la CUP de Torà, que sigui mínimament esmentable al costat d’alguns èxits sonats de companys i companyes d’altres assemblees?

 

El 1999, just en el moment d’estrenar representació municipal i com a conseqüència d’uns resultats electorals d’un municipi veí, vam encetar un front de lluita que ja no es tancaria mai del tot. L’accés al govern de l’ajuntament de Pinós d’un grup independent va fer sortir a la llum un projecte que l’alcalde convergent sortint tenia força avançat: la construcció d’un gran abocador que comportaria uns ingressos milionaris, tant a les arques municipals com a les seves particulars, perquè “casualment” els terrenys que havien d’acollir la instal·lació eren de la seva propietat. El projecte va generar polèmica i l’ajuntament, en una decisió exemplar, va sotmetre’l a consulta popular entre els habitants del municipi, que el van rebutjar quasi per unanimitat. La nostra participació en la campanya d’oposició a l’abocador de Pinós va ser la primera de moltes altres lluites contra projectes que anaven apareixent per les comarques veïnes i que tenien una cosa en comú: la consideració, per part de la Generalitat, que les zones rurals són els espais ideals per a ubicar-hi aquelles instal·lacions que, amb més o menys raó, són percebudes com a molestes i/o perilloses per bona part de la població: instal·lacions energètiques, abocadors, presons... Així vam participar en diferents mobilitzacions en defensa del territori a Oliola, Cervera, Argençola, Ferran i un llarg etcètera, per tornar al cap de deu anys al punt de partida.

El 2009, com si es tractés del dia de la marmota, el primer d’aquells projectes va ressuscitar. CiU havia tornat a guanyar les municipals de Pinós i amb ells també tornava la idea de portar el progrés a la zona, carregat en camions d’escombraries. Aquesta vegada, però, a la Generalitat hi governava el tripartit i la conselleria de Medi ambient estava en mans d’ICV. Això va provocar un canvi curiós. Aquesta vegada els defensors de construir un abocador de residus urbans metropolitans i industrials, en un municipi que no té indústria, continuaven sent CiU i l’exalcalde convergent però amb una destacable incorporació: un dels tres regidors de la candidatura independent, anys enrere ferm opositor al projecte, ara el defensava públicament. Les raons del seu canvi d’opinió i de la seva discrepància amb el seu grup municipal? Aneu a saber! Casualment aquest senyor és militant d’ICV i l’actual candidat pel Solsonès de la formació ecosocialista. El progrés en forma de deixalles va aturar-se de nou però alguns van quedar ben retratats.

“Sembla una història ebrenca!” –piulen des del centre de la nació en assabentar-se d’aquest episodi ocorregut al centre de la regió. Efectivament, el paral·lelisme amb el paperot fet per l’esquerra oficial en el tema del transvasament del gran riu d’aquest país és evident i el trobaríem arreu. En una societat com la nostra, la venda del territori i dels seus recursos naturals és un perill no només permanent sinó que també creixent. El model neoliberal sempre s’acarnissa amb els més dèbils, siguin sectors socials amb pocs recursos econòmics o territoris amb poc pes demogràfic (i electoral!). La qüestió és com afrontar la situació: deixem el debat i la presa de decisions sobre quin model de país volem en mans de les institucions i dels partits gestors dels grans interessos econòmics o, pel contrari, volem que el debat es dugui a terme al (i d’acord amb les necessitats del) propi territori? Volem un país on la política intervingui també en l’ordenament territorial o hi renunciem en benefici dels mercats?

Els que trafiquen amb l’aigua, la terra i l’energia han demostrat reiteradament, sense dir-ho, que ho volen tot. Nosaltres, a part de dir-ho, haurem de demostrar-ho a tot arreu: al carrer i als ajuntaments, com hem fet fins ara, i també al parlament. La campanya d’aquests dies per a accedir-hi és una més de les moltes lluites que hem dut a terme fins ara, però ha de servir per a assegurar-nos un altaveu de cara a les moltes lluites que vindran a partir del dia 26 a tots i cadascun dels 1.857 municipis dels Països Catalans, inclosos aquells que sovint només recorden a l’hora d’encolomar-hi instal·lacions molestes i perilloses, que “com que ningú no les vol a prop de casa s’han de repartir solidàriament pel territori i bla, bla, bla...”

El parany federalista

Dos no es federen si un no vol. Cal admetre que cada cop des d’aquest país algú ha defensat el federalisme com la solució als problemes entre Catalunya i Espanya els que en som escèptics hem tingut una resposta fàcil: a l’actual Estat espanyol el federalisme és inviable perquè més enllà del pla de Cardell els federalistes poden comptar-se amb els dits d’una mà. Durant anys des del PSC, especialment Pasqual Maragall i el seu entorn, i des d’ICV-EUiA han llençat diferents idees en aquesta línia sense que a Espanya ningú no se les fes seves, igual que si prediquessin als Monegres. I ara, de cop i volta, apareix un manifest signat per 300 intel·lectuals celtibèrics a favor, ves per on, d’un Estat espanyol federal. Vatua l’olla! D’on surten ara, aquests? Per què es feien el sord quan els federalistes nostrats clamaven per l’Estat federal? Què feien quan el govern i els tribunals espanyols escapçaven l’estatutet? Com és que no van defensar la integritat d’un text que no passava de ser una simple ampliació del model autonòmic vigent? Estaven enfeinats lluitant aferrissadament per l’autodeterminació d’algun país ben llunyà?

No ens enganyem. El federalisme espanyol dels progres de postal no és una resposta a les propostes que en aquest sentit s’hagin pogut fer des de Catalunya. Tampoc no és una resposta al model de recentralització de l’Estat, que alguns volen atribuir només al PP. El text, els noms d’alguns signants i els tempos no enganyen: el federalisme sobrevingut dels presumptes intel·lectuals espanyols només és una reacció davant del que ells anomenen secessionisme. És ben legítim però podrien dissimular una mica; per sort, però, sembla que no són conscients que la negació de fets objectius –segons ells no hi ha hagut mai agressions d’Espanya cap a Catalunya, ni hi ha ara espoli fiscal ni catalanofòbia- nega també qualsevol mena de credibilitat a la seva proposta de “búsqueda de un mejor encaje institucional para Cataluña, de una financiación más justa y de una federalización del deteriorado Estado de las autonomies”.

Defensar el federalisme en el marc de l’actual Estat espanyol és una forma com una altra d’espanyolisme, igual que en el seu moment va ser-ho el model autonòmic. Es tracta de que ens sentim còmodes dins d’un estat que no és el nostre per a evitar que tinguem la temptació de voler-ne un de propi i independent. El federalisme no és, com pretenen fer veure alguns, una proposta racional a mig camí entre l’autonomia, que reconeixen frustrant, i la independència, que ens anuncien plena de perills.

 

Malgrat aquesta contradicció, algunes formacions es postulen com a espais de trobada entre federalistes hispanocèntrics i independentistes catalans. No fa molt era Manel Bustos, un dels capitans del sector espanyolista del PSC el que, en presència d’un Àngel Ros que no podia aguantar-se el riure, anunciava la voluntat d’acollir independentistes al si del seu partit. Però, més enllà dels humoristes del carrer Nicaragua, qui més ha insistit en la cohabitació entre aquests dos models oposats de país és ICV, esgrimint el reconeixement del dret a decidir com a punt de trobada d’uns i altres. No fotem. Això potser podia ser possible temps enrere, quan el dret a l’autodeterminació només era una qüestió purament teòrica entre minories molt polititzades. Ara el debat és un altre i és al carrer. La gent no dubta entre si hem de poder decidir o no –només faltaria!- sinó sobre quina decisió hem de prendre: volem la independència o preferim desaparèixer com a poble? Mentre la gent parla d’independència, obertament i amb la mateixa claredat que qüestiona les retallades socials, la classe política segueix fent malabarismes verbals. Amb Herrera lloant el federalisme del catalanòfob Vargas Llosa i Junqueras les tisores d’Angela Merkel encara hi ha gent que pregunta per què es presenta la CUP? Voleu dir que en aquest país no hi ha espai polític per a un independentisme nítidament d’esquerres, per a una esquerra inequívocament independentista?

¡Muchas gracias, coronel Alamán!

Bienquerido Coronel;

Permítame, en primer lugar, excusarme por el retraso en escribir esta carta. Habría estado más correcto haberla escrito en las postrimerías del verano pero por dos motivos no ha estado hasta ahora que me he decidido a hacerlo. El primero es que soy un poco de la cebolla y formo parte de una organización rojo-separatista, la CUP, de las que todavía defienden la oficialidad única del catalán en todos los territorios donde es lengua propia. A lo mejor se me enfadan y tengo que hacerme de ERC… El otro motivo es que, sinceramente, no di a sus palabras la importancia que se merecían y con el tiempo me habían ido marchando de la cabeza. ¿Por qué lo hago ahora, pues, al cabo de dos meses? Se lo diré con franqueza –no se corra ahora, solo es una expresión-: porqué después de tantos avioncitos militares de su país sobrevolando el nuestro estoy bien cagado de miedo.

No pasa cada día que, delante de los deseos de libertad de una parte de nuestro pueblo, venga un militar extranjero y nos ofrezca su cadáver para que le pasemos por encima. De hecho, y por eso hemos de agradecerle el detalle, creo que su oferta era una promoción exclusiva para Catalunya. Porqué, no nos engañemos Coronel, usted ya tiene una edad y solo debe tener un cadáver para ofrecer. ¿Cómo es que no lo ofreció en su momento cuándo otros supuestos españoles rompieron su supuesta patria? ¿Se acuerda de Guinea Ecuatorial? Sí hombre, aquel trozo de España llena de españoles más negros que los cojones de un grillo y que a pesar de haber estado educados en la escuela españolizadora del momento (y por tanto de saber los sacrificios que habían hecho por ellos sus ancestros don Pelayo, el Cid Campeador y Isabel la Católica) de golpe y vuelta cambiaron de DNI. ¿Y el Sáhara Occidental? ¿Y la mítica Sidi Ifni? ¿Cómo es que ni usted ni sus compañeros de armas les ofrecieron ningún cadáver para pisar? No me dirá que entonces era usted el que apretaba el culo.

 

 



Aunque a lo mejor no era entonces si no que es ahora, con el estallido del independentismo catalán, cuando empiezan a llevar luto en los gallumbos. Pero… ¿por qué habría de preocuparles más la secesión de Catalunya que la de otros territorios del imperio donde no se ponía el Sol? A ver si resultará que también los militares padecen, como la mayoría de los españoles, del mismo mal del que acusan a los catalanes. ¿Es usted también de los que creen que sin las colonias España es inviable económicamente? Sea sincero, Coronel, porqué si teme por los recortes de su pensión quizás lo podamos arreglar...

¿Tiene usted alguna grabación con sus reflexiones macabro-patrióticas? Lo digo porque en las gasolineras y bares de camioneros las únicas cintas de intelectuales españoles de nivel que encuentro son las de Arévalo y quería una suya para dársela a un regidor del ayuntamiento de mi pueblo. ¡No, hombre, no! No se espante, que me refiero al concejal de festejos. Ya sé que no puede decirse trigo hasta que sea al saco y bien atado, pero tenemos prisa y usted tampoco es de primera volada. Había pensado que cuando seamos independientes encontraremos mucho a faltar a gente como usted y a lo mejor, sobre todo si se les acorta la paga, ustedes también a nosotros. Una buena solución para poner fin a la añoranza y evitar que hagan más bostezos que eructos podría ser que ustedes se ganaran cuatro duros actuando en nuestras fiestas mayores. Ya le imagino a usted haciendo el pregón en la Plaza del Vall de Torà, bien mudado con su uniforme de bonito, con más medallas en el pecho que el mágico Andrés, con sus estrellas de coronel haciendo juego con la esteladas de los balcones. No me dirá que no le haría ilusión. Todos saldríamos ganando: nos ahorraríamos la sangre, los cadáveres, las bombas y el combustible de los aviones, usted se sacaría un sobresueldo y nosotros nos haríamos –nos continuaríamos haciendo- un harto de reír. Piénseselo a paso ligero, si puede ser, que tenemos prisa.

De quimeres, cimeres i unitats.

No la busqueu entre els fets d’armes d’Arnau Mir de Tost, Jaume I, els almogàvers, Basset, Moragues, Macià o els últims clandestins. No la trobareu tampoc al romànic fundacional, ni a l’esplendor del gòtic o al reciclatge modernista. Ni en el fotimer de paraules arrenglerades al llarg dels segles -d’Ausiàs i Joanot a Cabré i Beszonoff- i endreçades per Alcover, Moll i Fabra. Ni a la jota, a la sardana o, encara que a vegades ho pugui semblar, al ball de bastons. Ni al pa amb tomata, la paella, els calçots, l’ensaïmada o les figues de Fraga. Ni tan sols al cul d’un got de ratafia, d’herbes o de muscat. Ni al dret civil, la micologia o l’escatologia. Si el vilipendiat Victor aixequés el cap donaria fe que la principal característica de l’anomenat fet diferencial català no és de caire històric, cultural o lingüístic sinó matemàtic; que rau, més concretament, en la nostra particular percepció de l’aritmètica.

La majoria d’enquestes i estudis d’opinió assenyalen que el suport a la independència supera clarament el 50% de la població d’aquest (tros de) país. Ara fa un mes, una manifestació, amb un lema explícitament independentista, va aplegar un nombre de manifestants superior a la meitat dels vots aconseguits fa 2 anys entre tots els partits amb representació parlamentària. Però malgrat aquests indicadors clarament positius, després del fracàs  de l’enèsim intent de presentar una candidatura conjunta de totes les forces que es reclamen independentistes, en aquest (tros de) país ja hi ha segadors que esmolen l’eina per a tallar-se les venes. “Hem perdut una oportunitat única per a que l’independentisme tingués els millors resultats de la seva història, cagondhondt!”, coincideixen la majoria d’analistes partidaris d’un pacte d’aquest estil. –“Senyo, senyo, la culpa és d’Esquerra!” -“Noooo, han sigut els de Solidaritat!!”- discrepen els mateixos, un cop trencat el consens de penjar el mort a la CUP.

El cas és que, per culpa d’uns o altres, en un (tros de) país on la majoria de gent és partidària de la independència, no es preveu que les forces polítiques que es defineixen explícitament com a independentistes obtinguin una quarta part dels escons del Parlament de Catalunya. Si el vilipendiat Victor aixequés el cap el primer que pensaria és que el bàndol contrari, el dels partidaris de mantenir el país sota domini estranger, sí que deu concórrer unit en una gran coalició, –“Ni dretes, ni esquerres: España una, grande i després ja decidirem si libre!”- que evita “perdre vots” a l’hora d’atribuir els escons. Però no, l’espanyolisme tampoc va unit a les eleccions.

Els que, de bona fe, creuen en una quimèrica llista única independentista per a unes eleccions plebiscitàries semblen oblidar que l’acord parlamentari de convocar una consulta parlava de fer-ho “prioritàriament durant la propera legislatura". És a dir que els que la van consensuar no preveuen el passi-ho bé Espanya per l’endemà del ple constituent. Així doncs, durant la legislatura s’hauran de discutir i votar moltes altres coses:  si s’han de privatitzar els serveis públics per a donar negoci als amiguets, si cal posar el territori al servei de les infraestructures o les infraestructures al servei del territori, si cal defensar els interessos de la banca o el de les víctimes, si ....  

 

Però fins i tot entrant en la lògica il·lògica dels defensors a ultrança de la unitat electoral independentista, la suposada transcendència del moment no s’ha de veure alterat pel fet que a les eleccions hi hagi tres formacions independentistes o només n’hi hagués dues. Tots els defensors d’unitats d’aquest tipus –i a la xarxa n’hi arriba a haver molts i molt pesats- exclouen CiU de la relació de forces independentistes. És en una de les poques coses amb les que hi coincideixo. Si consideréssim independentistes als de Mas i Duran els partidaris d’ajornar tots els debats fins l’endemà de la independència no haurien de patir per res, perquè entre CiU i els independentistes declarats sumarien una amplíssima majoria parlamentària. El cert és, però, que els convergents fan autèntics malabarismes verbals per a no pronunciar, ni per error, la paraula independència i, malgrat això arrossegaran els vots de la majoria de gent que votaria sí en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si, per la via electoral s’esbrava l’efervescència independentista que es viu actualment en aquest (tros de) país no serà pas perquè la presentació de la CUP divideixi encara més el vot independentista –com si el vot no fos personal i intransferible i cadascú no pogués votar el què li rota-, ni pel fracàs de la cimera del dóna’m el tres de Barcelona a canvi de l’u de Tarragona, ni tampoc per la fórmula del vilipendiat d’Hondt, sinó pel fet d’haver-hi milers i milers de persones que, tot i desitjar la independència, pixen fora d’urna, donant acríticament el seu vot a una força política que en cap moment ha dit que la vulgui proclamar.

Oferiu vots als pactistes que fracassaren.

De, com a mínim, sorprenent caldria qualificar la successió d’esdeveniments que s’han desfermat les darreres setmanes en aquest (tros de) país. I és molt probable, també, que les sorpreses vagin en augment a mesura que ens acostem al 25 de novembre i, sobretot, que la sorpresa majúscula per a molta gent arribi passada aquesta data.

Després d’una històrica manifestació per la independència a la què, de tant massiva, hi assistiren fins i tot destacats vividors de la política manifestament contraris a la independència, els esdeveniments s’han precipitat i les aigües tradicionalment plàcides de l’oasi català amenacen amb sortir de mare. La suma del clam popular majoritari de l’Onze de Setembre i del rebuig frontal de Rajoy a la proposta espanyolista de Mas -què hi ha més espanyolista que buscar “propostes d’entesa amb Espanya” per a fer-nos sentir còmodes dins d’aquest estat?- obliga els principals partits, especialment aquells que han ocupat la “centralitat política catalana” gràcies a la seva permanent ambigüitat, a reposicionar-se davant el nou escenari. I és que, sense que la majoria dels actors que porten més de trenta anys representant la mateixa trista funció se n’adonessin gaire, l’escenari regional ha anat canviant cap a l’hegemonia social de l’independentisme. Ara als directors, guionistes i actors de la comèdia autonomista se’ls ha girat feina; si no s’espavilen corren el risc que els canvis de guió portin desenllaços fins fa poc imprevisibles, i gens desitjables per als amos del teatre, i que el paper protagonista vagi a parar a les mans del poble, a les mans de qui estava previst que es limités a fer de públic, que només havia d’emprar-les per a aplaudir-los i votar-los de tant en tant.

 

Paradoxalment, després del fracàs del pacte fiscal, el seu projecte estrella, CiU és la força política més ben situada de cara al 25N i, per tant, el principal obstacle per a la independència d’aquest (tros de) país. Correm el risc que, després de la manifestació independentista més gran de la història, la major part d’aquests mateixos manifestants facin cua per a omplir les urnes amb paperetes d’una formació política i d’un líder que han proscrit la paraula “independència” del seu vocabulari.

I és que, electoralment parlant, tot juga a favor de Mas. La immediatesa de les eleccions li permet mantenir, sense que se li acabin els eufemismes, la indefinició sobre si la “plenitud nacional” que ens promet és la de Puerto Rico, la de Baviera o la de les illes Caiman. Pronunciar-se obertament per la independència li generaria problemes amb els apuntadors que, fora del camp de visió del gran públic, dicten els objectius polítics de la federació regionalista i el conduiria irremeiablement cap a un “carreró amb sortida”, on tindria molt difícil fer mitja volta.

A més, per a guanyar vots entre els partidaris de la independència, als principals dirigents de CiU no els cal pronunciar la paraula maleïda. De l’associació de conceptes Convergència-Independència, clau per a l’èxit electoral, ja se n’encarreguen els militants i dirigents locals i comarcals del partit i, sobretot, els sectors polítics i mediàtics més manifestament anticatalans. La campanya per la captació convergent del vot independentista està garantida cada cop que la Sánchez Camacho obre la seva immensa boca, disposada a empassar-se sencer l’electorat espanyolista de l’erràtica secció regional del PsoE; cada cop que els mitjans de la caverna espanyolista tracten de desqualificar Mas, presentant-lo com un líder messiànic (o “maciànic”) que vol trencar Espanya; cada cop (i mai millor dit) que associacions de militars senils o franctiradors solitaris ens amenacen amb les armes i amb judicis castrenses i ens ofereixen cadàvers per trepitjar, malgrat haver fugit amb els calçotets cagats quan la seva pàtria espanyola es va trencar a Guinea Equatorial o al Sàhara Occidental. Cada cop que les amenaces i els comentaris catalanòfobs lliguen el nom de Mas amb el de Catalunya i els putos catalans la majoria absoluta convergent és més a prop.

No ajuden gens a aturar la marxa triomfal convergent alguns comentaris sorgits des de les files de l’independentisme que, amb tota la raó del món, critiquen les polítiques neoliberals del govern Mas oblidant, però, un factor que crec que hauríem de tenir molt en compte: la majoria de nous independentistes –és a dir, la majoria de la majoria-  responen més a estímuls emocionals que a raonaments polítics. Afirmacions de rebuig a “una independència que vingui de la mà de CiU”, “dels que retallen els nostres drets”, “que només canviaria quatre ratlles al mapa” i altres per l’estil no només són difícils d’entendre per la majoria de la gent sinó que, a més, parteixen d’una premissa falsa: que CiU té com a objectiu a curt termini la creació d’un estat català independent.

L’esquerra independentista ha de continuar plantant cara a totes les agressions (socials, polítiques, econòmiques, territorials, etc) i a totes les corrupteles del “govern dels millets” -exemplar en aquest sentit l’actuació de l’assemblea i del regidor de la CUP de Reus en la denúncia de la xarxa d’interessos a l’entorn del conseller Boi Ruiz- amb tota la contundència possible. Ho ha de fer, però, tenint en compte l’escassa politització del gruix de nous independentistes, que els fa permeables al discurs convergent (i al transversal) d’ajornament de les ideologies. Si volem evitar que la majoria de participants en la gran manifestació independentista de la Diada donin alegrement el seu vot a una força que no és independentista cal que fem un discurs molt planer, que pugui ser entès per tothom. Que quedi clar als ulls de l’analista més simple que l’esquerra independentista –l’únic independentisme existent durant moltes dècades, no ho oblidem- no és que no vulgui veure dibuixat un Estat català al mapa d’Europa sinó que amb això no en tenim prou; que volem que la nova República catalana, que nosaltres dibuixaríem més gran al mapa, sigui molt més democràtica i justa que els estats que fins ara ens ha tocat patir.

Si la gent no s’espavila, la gran mobilització d’aquest setembre pot acabar convertint la multitud que va prendre els carrers de Barcelona reivindicant la independència en una simple corretja de transmissió d’interessos partidistes –“Co-Conver-Convergència!”. No estaria de més recordar que segons el Polònia, un dels programes d’actualitat més rigorosos de TV3, la puta i la Ramoneta convergents no són mortes. Si el resultat electoral del seu partit és el què esperen, quan tornin de parranda, portaran un cove àvid de peix i curull de desil·lusions col·lectives.

 

¡Qué bonito es el trigo cuando florece!

¡Qué bonito es el trigo cuando florece!- diuen que va exclamar un ministre d’agricultura franquista, en veure la gran quantitat de flors vermelles que contrastaven amb el verd primaveral dels camps de cereal. Cal suposar que ni els pagesos presents ni els llepaculs del seguici van gosar contradir la més alta autoritat competent (?) en la matèria, informant-lo que allò que enriquia cromàticament el paisatge no era pas la floració del blat, molt més discreta, sinó la de les ruelles (Papaver rhoeas), que n’empobrien les collites. Un cas que, com se sol dir, si no è vero è ben trovatto i que il·lustra perfectament el desconeixement de l’agricultura, la ramaderia i, en general, les activitats humanes tradicionalment relacionades amb l’entorn natural, en amplis sectors de la societat.

 

 

 

 

Aquest desconeixement -que actualment va en augment fins i tot a les comarques més rurals- no suposa, però, cap obstacle per a que gairebé tothom es vegi amb cor d’opinar públicament, sovint amb el mateix rigor de la mala herba esmentada, cada cop que alguna notícia de caire agrícola, ramader o forestal, salta a la primera pàgina de l’actualitat. Els incendis d’aquest estiu n’han estat uns dels darrers exemples. Sentir determinats tertulians pontificant sobre la necessitat de netejar els boscos com si parlessin de tallar la gespa al jardí del xalet posa de manifest la gran quantitat d’aspirants a conseller d’agricultura que tenim en aquest (tros de) país. No estaria de més que tota aquesta tropa fes quatre números: només que comptés una densitat de 2.000 o 3.000 arbres per hectàrea i ho multipliqués per 100 (que són les ha. que té un km2) i pel nombre de km2 de zona forestal que hi ha als Països Catalans (que es deu aproximar als dos terços dels 69.822 km2 totals) i comparés el volum de feina que suposaria una hipotètica neteja general de boscos amb la incapacitat d’alguns veïns d’urbanitzacions situades en zones forestals de treure de la pròpia parcel·la mitja dotzena de pins caiguts per una ventada o una nevada, potser aleshores s’adonarien que netejar boscos amb l’únic objectiu de tenir-los nets és econòmicament inviable, tant si són de propietat pública com privada. Mantenir els boscos nets i el paisatge endreçat passa per l’aprofitament racional dels recursos, per la viabilitat de les activitats que tradicionalment s’hi havien dut a terme i per la reintroducció d’una espècie clau per al manteniment del medi: el pagès.

 

La major part de l’actual paisatge natural dels Països Catalans (i de la resta de països mediterranis) no ha estat creat per cap dels molts déus únics que han pul·lulat per l’imaginari col·lectiu dels seus pobladors ni és el resultat de l’evolució d’una natura salvatge, verge d’intervencions humanes, com semblen creure alguns fidels del pseudoecologisme urbanohippiflower, sinó per l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. Com podem mantenir, doncs, el medi i el paisatge naturals si n’excloem les activitats que els han configurat? Quantes de les hectàrees que s’han cremat aquest estiu eren antics camps de conreu abandonats? Qui neteja millor el bosc, els marges dels camins i els camps que els ramats? En una època d’agreujament de la crisi econòmica i d’encariment de l’energia és lògic prescindir de la llenya, que durant mil·lennis ha estat el principal recurs energètic? El llistat de preguntes podria ser molt llarg però les respostes coincidirien en la necessitat de situar pagesos, pastors i llenyataires per davant d’ossos i llops al llistat d’espècies a reintroduir. I això passa per combatre’n la criminalització, fomentant aquelles pràctiques que siguin més respectuoses amb el medi i fotent al foc les receptes ultraliberals i els prejudicis pseudoecologistes.

Dues notícies sobre l’AMI... i uns quants interrogants.

Aquest juny que ja s’acaba ens ha deixat dues notícies sobre l’Assemblea de Municipis per la Independència, que curiosament han passat bastant desapercebudes.

La primera no deixa de ser anecdòtica però, aficionats com som a omplir pàgines amb estadístiques i amb percentatges sovint més irrellevants, sobta que no hagi merescut més atenció mediàtica. Amb els municipis que han formalitzat la seva adhesió la primera quinzena de juny l’AMI ja agrupa 475 ajuntaments de la comunitat autònoma de Catalunya. Dit d’una altra manera, més de la meitat dels 947 municipis d’aquest (tros de) país ja s’hi han afegit. Una xifra gens menyspreable, que mereixeria una major atenció, especialment d’aquells –mitjans de comunicació, partits polítics, institucions- que tenen l’àmbit autonòmic com a espai de referència.

Si ens ho mirem, però, amb una visió nacional també hi ha una dada a destacar: dels 910 municipis de la resta de país no se n’hi ha adherit ni un. Sí, ja sé quina és la resposta típica i tòpica a aquesta limitació: tot allò de la necessitat que els processos de cadascuna de les regions dels Països Catalans segueixin ritmes diferents, adaptats a la realitat de cada territori, als diferents nivells de consciència, etcètera, etcètera, etcètera. La qüestió, però, no és tant l’actual implantació regional de l’AMI sinó els motius d’aquesta limitació. Dit d’una altra manera: a l’AMI no hi ha cap municipi de les altres regions de la nació per la manca d’interès d’absolutament tots i cadascun dels municipis en qüestió o per desídia de la pròpia Associació? En l’article dels estatuts de l’AMI  que fa referència a l’àmbit territorial es diu que “la present associació té vocació nacional, per tant, el seu funcionament i actuació es regirà sense més limitacions que les establertes per les lleis vigents que siguin d’aplicació i pels presents Estatuts”. Malgrat aquesta “vocació nacional” als seus documents no veig que s’hi parli de la independència dels Països Catalans sinó de la de Catalunya, sense explicitar, però, l’abast territorial que es reconeix a aquest corònim. Es refereix, aplicant la terminologia guiïsta, a tota la nació? Al territori de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya? A la regió històrica formada per l’actual CAC, la Catalunya Nord i la Franja de Ponent? És volgudament inconcret, en un exercici d’ambigüitat calculada, per a acontentar alhora l’independentisme de sempre –d’abast nacional- i el nou sobiranisme sorgit de la radicalització de l’autonomisme?

És poc probable obtenir adhesions de municipis del País Valencià o de la Franja, ja sigui per la composició política dels mateixos ajuntament, pels “ditxosos” ritmes o per por a les reaccions d’institucions supramunicipals, que tenen l’aixeta de les subvencions, però... des de l’AMI s’ha fet algun pas per a superar els límits geogràfics regionals? Fa prop de quatre mesos Llibertat.cat es feia ressò de que “34 pobles de Catalunya Nord debatran donar suport a l'AMI”. Una hipotètica incorporació d’aquest tipus tindria prou transcendència política, malgrat que les possibilitats de fructificar fossin remotes, per a merèixer un sobreesforç per part d’una entitat que vol “esdevenir un ampli espai de debat on compartir idees, iniciatives (legals o cíviques), experiències, informació, eines de gestió i tot allò que pugui ésser útil per a dur al poble de Catalunya cap a la independència per tal d’assolir les plenes competències municipals”.

Un dels principals actius de qualsevol entitat unitària que des del municipalisme treballi en el foment i la defensa dels drets nacionals és la seva capacitat d’arribar a la ciutadania, de socialitzar el discurs independentista, difonent-ne els objectius, per damunt de tàctiques i estratègies partidistes. I un dels objectius principals de qualsevol organització “amb vocació nacional” que treballi per la independència hauria de ser trencar les fronteres interiors, que ens esquarteren com a país i que ens han estat imposades pels mateixos estats que ens neguen la independència, no? Una cosa, segurament inevitable, és la diversitat de ritmes que calgui ballar en cada moment a cadascun dels territoris i una altra de molt diferent, totalment inacceptable, seria excloure mig país de la festa.

L’altra notícia referent a l’AMI és més desconcertant. Al seu web podem llegir que “l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), reunida aquest matí al municipi bagenc de Santpedor en Comissió Executiva, ha anunciat que presentarà la proposta, en la seva propera Assemblea, de no donar suport a cap iniciativa de pacte fiscal que no impliqui la sobirania fiscal plena per a Catalunya”. Pacte fiscal? Si l’objectiu és la independència que hi pinta aquí el pacte fecal? Quin pacte d’aquest tipus pot implicar la plena sobirania? La plena sobirania és, precisament, disposar d’un estat propi plenament independent, que abasti tot el territori nacional i que pugui gestionar democràticament tots els aspectes de la seva economia, inclosa la seva fiscalitat. Un estat independent no pacta la seva fiscalitat amb l’estat veí.

La Comissió Executiva de l’AMI està formada per 7 alcaldes de CiU, 3 d'ERC i 1 de la CUP. Vista la composició de la majoria d’ajuntaments adherits -i de la majoria d’ajuntaments d’aquest tros de país- és normal que així sigui i potser fins i tot és positiu; que alcaldes i regidors d’una formació no independentista reivindiquin la independència ajuda a estendre la idea a sectors més allunyats dels partits declaradament independentistes. El què no s’hauria de considerar normal, en cas de produir-se, és la instrumentalització partidista d’una institució unitària per a objectius que no només difereixen de l’objectiu declarat –la independència- sinó que n’esdevenen obstacles.

Ja ho cantava fa trenta anys la Trinca: “I per asserenar els ànims d’aquest poble tant tossut/ es firmà un tractat de pau que li diuen l’Estatut./ Però com sempre passa al cine, a l’hora de la veritat/ els tractats amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat”. Compte, doncs, amb les receptes pactistes dels bruixots de la tribu.


Foto: Biosca, a la Vall del Llobregós, 475è municipi en adherir-se a l'AMI

De banderes, bugades i matances.

És una de les postals més característiques de Solsona. La imatge del Portal del Pont, d’estil neoclàssic, i la catedral, gòtica però amb elements romànics i barrocs, és un bon preludi del què veurem si ens endinsem al seu nucli antic: un seguit de placetes, carrers i carrerons, amb un bon nombre d’edificis destacables que, malgrat la barreja d’èpoques i estils, configuren un conjunt urbà notable, endreçat, agradable, d’aquells que conviden al passeig. Però passejant-hi també hi trobarem, com a tot arreu, algun element que n’esguerra l’harmonia visual. 

Molt a prop de la catedral, on anys enrere hi havia la fonda Vilanova, una bandera espanyola comparteix façana amb la senyera. Es tracta de la seu comarcal del Comú (Coordinadora Municipalista del Solsonès), la marca blanca comarcal d’ICV. L’anomalia tèxtil trenca el fil de les reflexions sobre el paisatge urbà per a portar-les cap a viaranys més costeruts i laberíntics. Sobta que en una ciutat on un alcalde conservador va fer-se famós per enviar la bandera espanyola a la bugaderia siguin els d’”esquerres de debò” els que facin d’abanderados de la españolidad. Sí, d’acord, la bandera en qüestió és més virolada del què és constitucionalment preceptiu però això no la fa menys espanyola que els gallumbos del Tejero. El cert és que darrerament aquest tipus de simbologia prolifera al nostre país, però... quin significat cal donar, ara i aquí, a la bandera espanyola tricolor? Els qui l’exhibeixen ho fan com un exercici de memòria històrica, de solidaritat internacionalista o d’adhesió a un projecte polític on se’ns pretén englobar?

La segona República espanyola és un dels règims polítics i dels períodes històrics més immerescudament mitificats dels que han afectat la major part dels Països Catalans. Fins a un cert punt és inevitable. Parlem d’un parèntesi de democràcia formal entre dues sanguinàries dictadures militars, d’avenços socials i de reconeixement de drets individuals fins al moment inèdits al sud dels Pirineus. Però parlem -o hauríem de parlar- també dels tres dies que va durar la República catalana proclamada per Francesc Macià, reconvertida en Generalitat de Catalunya després que els republicans espanyols hi passessin el ribot; del bienni negre; d’un Tribunal Constitucional que ja revocava lleis autonòmiques, com la de contractes de conreu; de l’empresonament del govern Companys, pels fets del 6 d’octubre del 34; dels fets de maig del 37, que van enfrontar l’esquerra governamental amb la revolucionària... No ens enganyem, qui va fer bona la República espanyola no va ser Azaña –ni  Alcalá-Zamora, ni Negrín, ni Largo Caballero, ... ni  Lerroux!- sinó Franco amb els seus crims. L’espanyola tricolor va esdevenir símbol de llibertat per a gent de diferents generacions, en tant que bandera d’oposició al franquisme, sota la qual havien fet -havien hagut de fer- la guerra molts dels nostres padrins i amb la que s’identificaven els sectors més visibles i tolerats de l’oposició democràtica, com el mateix PsoE, però durant el breu període històric en què va ser bandera oficial d’aquest Estat va fer mèrits sobrats per a perdre’s a la bugaderia.

Però potser la franja morada que llueix a l’antiga fonda no fa referència a aquell període històric sinó a una futura tercera república espanyola, una república que no ha de cometre necessàriament els errors de la seva antecessora, que pot ser totalment respectuosa amb els drets nacionals del nostre poble i que, per tant, no té sentit criticar-la preventivament. Tan de bo. El més desitjable dels futurs possibles és una República catalana independent i plenament democràtica, convivint en pau amb la resta de pobles del món, especialment amb els països veïns. Potser evidencio la meva ignorància però... hi ha algun partit o moviment que reivindiqui una tercera república espanyola que no inclogui territori dels Països Catalans? En aquest supòsit exhibir banderes republicanes espanyoles al nostre país podria entendre’s com una mostra de solidaritat  internacionalista, al mateix nivell que fer onejar banderes corses, palestines, basques, grenlandeses o frisones. Però em sembla que no és ben bé així...

Els pocs que als territoris peninsulars de llengua espanyola (o castellana) tenen projectes polítics respectuosos amb el nostre país no són els que defensen una república espanyola. Els poquíssims que a Castella o a Andalusia no tenen manies en exhibir la nostra bandera republicana, l’estelada, són els que a Burgos reivindiquen una república castellana i a Granada una república andalusa. Entenc que tant respectable és la defensa d’una tercera república espanyola que englobi, si així ho decideixen lliurement, els diferents territoris de l’antic regne de Castella -castellans, andalusos, murcians, extremenys...- i altres de castellanitzats posteriorment -com els aragonesos- com que cadascun d’ells es constitueixi, si així ho decideix democràticament, en una república diferenciada; seria passar de cafè a “cafeteras para todos”. Respectables sempre que cap d’aquests projectes polítics travessi el port d’Almansa i els plans de Cardell. El respecte i la no ingerència han de ser mutus.

Una mica més amunt, abans d’arribar a l’ajuntament, a mà dreta, trobem un altre element arquitectònic força conegut. Explica la llegenda que els solsonins van pujar, penjat del coll, un ruc a un campanar on creixia l’herba, amb la sana intenció de que hi pasturés. Escanyat, l’animal de quatre potes va dinyar-la en l’intent, fet que va valer als habitants de Solsona el malnom de mata-rucs. La Penjada del ruc, a la Torre de les Hores, amb pixarada inclosa, és una de les imatges més conegudes del multitudinari carnaval de la ciutat.

Que hi hagi espanyols que pretenguin un canvi de règim, de monarquia a república, al seu estat sense que això suposi qüestionar-se’n l’abast territorial no ens hauria de sorprendre. Els catalans ja patim un altra prova evident que ser republicà no és antònim de ser imperialista: la xovinista i etnicida Republique française. El preocupant és que als Països Catalans hi hagi gent que, com alternativa a l’actual règim de dominació, defensi projectes igual d’espanyolistes. 

Espanya fa tres segles que se’ns pixa a sobre i ens diu que plou –i no com el ruc del carnaval sinó de manera continuada, sigui quin sigui el seu règim polític- i malgrat tot encara hem de continuar bevent a galet, esperant que el raig següent sigui realment d’aigua fresca i regalada? Si defensar des dels Països Catalans la continuïtat del domini espanyol i francès sobre el nostre poble és injustificable i nacionalment suïcida, fer-ho des de Solsona encara és més incomprensible. Les mostres públiques d’espanyolisme en poblacions sociològicament catalanistes gairebé només poden entendre’s si qui les fa té com a objectiu ascendir personalment, ja sigui a una poltrona forània o al campanar més proper.