Una bona notícia sobre putes i policies.

Per a acabar un dia intens de notícies relacionades amb la violència policial, que m’ha fet penjar un breu post al bloc després d’unes quantes setmanes de tenir-lo abandonat, he rebut una trucada que m’ha alegrat el que queda de dia. També parlava de policies, però. Aquests dies s’ha parlat d’un cas de corrupció policial relacionat amb una trama de prostitució i tràfic de dones. Hi ha diversos policies detinguts.

La bona notícia: un d’aquests mafiosos amb placa detinguts resulta que és un personatge que es feia dir Jordi; el mateix Jordi, membre de la brigada d’informació de la Policia Nacional espanyola, que dirigia els interrogatoris, amb tortura química inclosa, que van portar al jove toranès Jordi Vilaseca a la UCI d’un hospital. Suposo que no s’hi estarà gaire, que sortirà amb l’excusa que anava al Riviera a veure la mare que el va parir, però saber que aquest indesitjable avui està empresonat és una notícia... com ho diria? De puta mare.

Si digués tot el que penso d'Huguet, Saura, els Mossos d'Espanya...

... acabaria tot el repertori d'insults i encara no em quedaria a gust. Com poden ser tan ... ?

Pinós: només s’ha guanyat una batalla.

Dijous 26: pocs dies després de reiterar la seva voluntat de tirar endavant el projecte d’abocador, l’alcalde de Pinós ha anunciat públicament el contrari. Ara diu que retira el projecte (Regió 7: L´alcalde de Pinós retira el projecte de l´abocador per la «radical oposició»). Casualment l’anunci va fer-lo el mateix dia que es convocava per a aquest dissabte una reunió per a constituir la Plataforma en Defensa de Pinós i el Llobregós. Alguns dels mails que he rebut afirmen que l’alcalde (o algun dels seus regidors) s’ha cagat als calçotets; altres no se n’acaben de fiar i ho veuen com una maniobra desmobilitzadora i alerten del perill d’abaixar la guardia, que és possible que l’empresa vagi desenvolupant el projecte i que quan el tingui enllestit, d’aquí a x mesos, s’aprovi per sorpresa en un ple. Tot és possible.

L’únic segur és que la gent no pot refiar-se de la “retirada oficial” d’un projecte que oficialment encara no s’havia aprovat. Cal mantenir la mobilització. De fet, llegint les declaracions d’Isanta, sembla clar que el millor antídot contra aquest tipus d’imposicions és la mobilització popular, unitària i sense ambigüitats. S’ha de continuar a l’aguait i mantenir l’oposició frontal a les propostes que en nom del progrés, i amb la promesa de lligar gossos amb llonganisses, amenacin el territori.

La convocatòria de la Plataforma continua vigent: dissabte 28, a les 6 de la tarda, a la sala d’actes de l’Ajuntament de Pinós.

.

El grup del fèisbuc No a l’abocador de Pinós! ja ha superat les mil adhesions.

Pinós: un milió de quilos d’escombraries per habitant i any.

Dilluns 23. Els alcaldes Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, la Molsosa i Torà i l’alcaldessa de Calaf havien donat de temps al seu homòleg de Pinós, Josep Isanta, fins al 23F per tal que els comuniqués per escrit que retirava el projecte d’abocador de residus urbans i industrials que, situat a la zona de la Guilella, amenaça tota la Vall del Llobregós. Abans d’expirar l’ultimàtum Isanta contesta per escrit que no pensa retirar el projecte sinó que pensa que “cal lluitar pel futur de la nostra comarca”. Es veu que, segons la seva opinió, el futur passa per que Pinós aculli un milió de quilos d’escombraries per habitant i any.

. La Guilella, al fons de la matge, vista des de la zona d'Enfesta.

Dimarts 24. L’Ajuntament de Torà aprova per unanimitat una moció pactada entre els tres grups polítics amb representació municipal (CiU, ERC i CUP) en que, entre altres coses, s’acorda “manifestar la total oposició a la ubicació al municipi de Pinós d’un abocador de residus urbans i industrials”,.”dur a terme les accions que estiguin a l’abast d’aquest Ajuntament per a impedir l’esmentada instal·lació” i, punt molt important vista la voluntat d’arribar a acords econòmics manifestada per l’alcalde de Pinós, “no entrar en cap tipus de negociació al respecte amb l’Ajuntament de Pinós, ni amb l’administració competent en matèria de residus, ni amb l’empresa promotora”.

Dimecres 25. Rebo un correu electrònic convocant a tothom a la constitució de la Plataforma en Defensa de Pinós i el Llobregós, on es qüestiona la instal·lació de l’abocador amb els següents interrogants adreçats a la població de la zona:

"1- Considereu just que un municipi rural i no industrialitzat hagi de rebre els residus provocats en les grans concentracions urbanes i industrials? Que potser no ens gestionem nosaltres els nostres propis residus?

2- Si aquesta instal·lació és tant bona i segura, per què prometen tants diners a canvi? Aquests diners estan garantits? Per qui és el negoci?

3- Creieu que els veïns i veïnes de Pinós no tenim dret a tenir els mateixos serveis sense haver d’acceptar aquest tipus de xantatge?

4- Creieu que això no te repercussions econòmiques negatives pel municipi de Pinós?

Creus que aquest abocador és necessari?

Vine aquest DISSABTE 28 DE FEBRER A LES 18H a la sala d’actes de l’Ajuntament de Pinós"

Abocador de Pinós. Comunicat CUP

A continuació podeu llegir el comunicat de l'Assemblea de Torà i Biosca de la CUP sobre l'abocador de Pinós:

No a l'abocador de Pinós.

Davant l’anunci de la possible instal·lació d’un gran abocador de residus urbans i industrials al municipi de Pinós de Solsonès, l’Assemblea de Torà i Biosca de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) vol fer públiques les següents consideracions:

Per la defensa del territori:

- Ens oposem a que un municipi rural, amb una economia basada en l’agricultura i la ramaderia, aculli una instal·lació provocada per un model de desenvolupament totalment aliè al propi territori. Tot al contrari, constatem més que mai la necessitat de preservar el medi rural fomentant activitats econòmiques respectuoses amb l'entorn.

- En aquest sentit, rebutgem una política de residus que posa molt èmfasi en la recollida selectiva i el reciclatge, però que no es mulla en la reducció d'aquests residus. El volum de deixalles continua augmentant sense que es faci res per a evitar la producció de productes d’un sol ús o d’envasos i envoltoris innecessaris que creen la necessitat de grans instal·lacions per emmagatzemar-los.

Més recursos per als municipis:

- Considerem que l’elecció de municipis rurals per a la ubicació d’abocadors i plantes de residus aliens no respon a motius de caire tècnic sinó econòmics (preu de terrenys, compensacions a ajuntaments...) i, sobretot, socials (ja que en municipis poc poblats es preveu una menor resposta social).

- Lamentem que els dèficits històrics en infraestructures i serveis que tenen els municipis poc poblats (encara més accentuat en els casos que, com Pinós, tenen un terme molt extens per abastar en serveis), i els escassos ingressos ordinaris dels quals disposen, empenyin els ajuntaments a acceptar projectes que en altres circumstàncies no acceptarien, convertint aquestes zones en víctimes propiciatòries dels interessos de les empreses del sector i d’una administració autonòmica que no troba sortida a la problemàtica dels residus.

Per la participació popular i vinculant:

- Considerem que un ajuntament, que té un mandat per quatre anys, no ha de prendre una decisió sobre un tema que, pel seu fort impacte social i ambiental, no només sobrepassa àmpliament el termini del seu mandat sinó que condiciona el model de territori a mitjà i llarg termini. En aquests casos la legitimitat de la presa de decisions correspon al conjunt de la població afectada i cal, per tant, aplicar els mecanismes de participació ciutadana que facilitin veu i vot a aquesta població.

Per aquests motius des de l’Assemblea de la CUP de Torà i Biosca fem una crida a la població de les nostres comarques a organitzar-se i lluitar contra la construcció d’un abocador de residus urbans i industrials a Pinós i, en la mesura de les nostres possibilitats, ens comprometem a combatre aquesta imposició.

Vall del Llobregós, febrer de 2009.

biosca@cup.cat www.cup.cat tora@cup.cat

El cartell amb la imatge de l'alcalde de Pinós és obra del Ramon, el crac del disseny gràfic que tenim a l'assemblea

Més informació: recull de premsa sobre el tema a Llobregós.net

Reequilibrar el territori o prostituir-lo?

Quan, en les diferents campanyes electorals, els professionals de la política vénen als pobles a demanar-nos el vot hi ha un aspecte que, malgrat les presumptes diferències ideològiques, tots diuen compartir: la defensa de l’equilibri (o reequilibri) territorial. I el cert és que, un cop al govern autonòmic, hi ha molt poques diferències respecte al tracte donat al territori pels partits de dretes o pels teòricament d’esquerres. Uns i altres coincideixen en que les zones rurals són els espais ideals per a ubicar-hi aquelles instal·lacions que, amb més o menys raó, són percebudes com a molestes i/o perilloses per bona part de la població: centrals energètiques, abocadors, presons...

La raó oficial de l’elecció d’un determinat espai no és mai que a les comarques densament poblades el rebuig social es tradueix en una pèrdua de vots molt més gran. No, les raons sempre són tècniques –l’excepcional situació. o les peculiars condicions geològiques- i els arguments davant qualsevol mostra de rebuig també se solen repetir: aquest tipus d’infraestructures generen rebuig però són necessàries i per tant, com que s’han de posar en algun lloc o altre, el més just és repartir-les “solidàriament” en diferents punts del territori.

I per quin motiu no es reparteixen també solidàriament els grans hospitals, les universitats, els grans museus o els estudis centrals i les delegacions de les ràdios i televisions públiques? I ara! Els grans hospitals han d’estar situats el més a prop possible d’on hi ha la majoria de potencials pacients, igual que les universitats respecte als estudiants, etc... Potser sí, però aleshores... no seria més lògic que els grans abocadors de residus urbans i industrials es construïssin a tocar de les grans concentracions urbanes i industrials? Aquí no cal aplicar allò que deia el Sergi Albert de mantenir sempre el mateix criteri al llarg de tot el partit? Es veu que no, que a l’hora de prendre mesures que poden ser polèmiques els arbitres de l’administració s’equivoquen sempre en contra de l’equip petit.

Ara farà deu anys, després de les municipals de 1999, un canvi de govern a l’ajuntament de Pinós va fer sortir a la llum un projecte que l’anterior alcalde tenia força avançat: la construcció d’un gran abocador a l’extrem sud del municipi que comportaria uns ingressos milionaris, tant a les arques municipals com a les seves particulars, perquè “casualment” els terrenys que havien d’acollir la instal·lació eren de la seva propietat. El projecte va generar polèmica i l’ajuntament, en una decisió exemplar, va sotmetre’l a consulta popular entre els habitants del municipi, que el van rebutjar quasi per unanimitat. Davant l’ampli rebuig, l’exalcalde va manifestar que no entenia que els seus veïns votessin contra una instal·lació que no afectava Pinós sinó que només perjudicava als municipis que, com Torà, es trobaven aigües avall.

.

Però tornem al 2009. Després de vuit anys a l’oposició, les municipals del 2007 van tornar CiU al govern municipal de Pinós i, amb ells, no sé si casualment o no, també van tornar diferents projectes d’acollir deixalles, primer va sorgir el d’una planta de compostatge al Cós, entre Ardèvol i Su, i ara ressuscita el projecte de “dipòsit controlat de residus urbans i industrials”, situat a la zona de Cal Morros (que, encara que canviïn les cares visibles dels ajuntaments, alguns protagonistes de la història continuen sent els mateixos). A diferència de l’altra vegada, l’actual projecte d’abocador sembla que té un ampli suport al consistori de Pinós, ja que als quatre regidors de CiU cal sumar-hi un dels tres regidors del Comú. Aquest regidor, vés per on, és militant d’ICV, i ja se sap que qualsevol agressió al territori que amb el govern Pujol era inadmissible amb els “ecologistes de debò” a la Generalitat es converteix automàticament en sostenible; de la mateixa manera que els transvasaments passen a ser captacions puntuals, els abocadors de residus tòxics esdevenen “dipòsits controlats de classe II per a residus no perillosos, dotats d’una innovadora tecnologia, que complirà tots els estrictes controls ambientals i suposarà una inversió molt important per al territori”.

.

Clica damunt la imatge per a veure-la més gran.

.

Perquè, dissortadament, la manca de determinats serveis que pateixen molts pobles serveix de coartada per a proposar projectes indesitjables a canvi de promeses econòmiques que permetrien passar al municipi escollit de tenir uns magres pressupostos municipals a nedar en l’abundància. Si acceptem que per diners val tot, i més en temps de crisi, alguns alcaldes sense escrúpols en comptes de publicar els edictes al BOP podrien fer-ho directament a la secció de relax dels diaris: “Ajuntament posa municipi submís a disposició d’empresa solvent. Sí a tot. Màxima discreció”. Perquè empassar-se tota mena de marranades -que sense contraprestació econòmica ningú trobaria desitjables però que amb diners pel mig cal fingir satisfacció- només té un nom: prostitució. D’acord que determinades pràctiques no desapareixeran de la societat actual d’un dia per l’altre però no n’hi ha prou de posar-les en un racó, que no es vegin, no fos cas que en espantessin els turistes. Cal que les persones i els territoris puguin decidir quines activitats accepten lliurement, sense obligacions imposades per alcaldes, propietaris vinguts a menys o proxenetes diversos.

Una bomba al bell mig del Parlament catalunyès.

D’ençà de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del passat 11 de gener han proliferat els articles valorant-ne tant el resultat global com el tema més mediàtic de tots els que s’hi van tractar: l’obertura del debat sobre la conveniència o no de concórrer a les eleccions autonòmiques del Principat. Enmig de tot el publicat puc trobar-hi moltes opinions coincidents amb les meves, però també discrepàncies notòries i qüestions a matisar. Per començar faig un “copia i enganxa” de l’article “L’Assemblea de la CUP (i les eleccions autonòmiques)” publicat per Francesc Ribera Titot al seu bloc. Si començo per aquí no és pas perquè tingui més diferències amb el que manifesta l’amic Titot que amb altres opinions publicades -al contrari: tot i que discrepo de la postura que cal adoptar respecte a les eleccions autonòmiques, coincideixo plenament amb ell en una de les afirmacions més importants que fa- sinó perquè el seu posicionament contrari a la participació electoral va acompanyat d’un argumentari a favor i en contra d’aquesta possibilitat. Vegem-ho:

“Arguments a favor:
S1- Amb la pèrdua de referencialitat independentista de l'únic partit parlamentari que se n'anomena, amb el desemmascarament constant del partit d'esquerres i ecologista i amb la deriva cap a l'autonomisme crític del principal partit a l'oposició se'ns brinda una oportunitat històrica i un context i conjuntura ideal per a què la via de l’opció rupturista i de base que representa l'Esquerra Independentista presenti candidatura a les eleccions al Parlament de la CAC.

S2- Hi ha la possibilitat que el creixement experimentat els darrers anys es transformi en possibilitats reals que l'independentisme rupturista aconsegueixi alguna acta de diputat.

S3- Es fàcilment detectable, en els cercles més immediats de simpatitzants, una gran expectativa a l'entorn de la CUP pel que fa a la possibilitat que la seva hipotètica entrada al Parlament de Catalunya suposi un revulsiu en l'independentisme i en la política del Principat.

S4- L'entrada de l'Esquerra Independentista a una institució com el Parlament de Catalunya podria allunyar-la de la marginalitat endèmica on ha viscut per a la majoria de població.

S5- L'entrada de l'Esquerra Independentista a una institució com el Parlament de Catalunya la situaria -a priori- en una millor posició pel que fa a l'explicació de quin espai polític ocupa, la diferència amb altres opcions polítiques que poden semblar similars i una difusió més efectiva del seu discurs genèric o conjuntural.

S6- El sol fet de concórrer a les eleccions autonòmiques del Principat amb unes certes perspectives (i això vol dir, lluny del gruix de candidatures freaks) permetria dibuixar un mapa aproximat de les simpaties que desperta l'EI allà on encara la poca o nul·la presència fa impossible aquest balanç.

Arguments en contra:
N1- No hem definit quin model de societat volem. Tenim clar el que no volem però no hem definit el que volem. Això és una feina que s'ha començat a fer, especialment a partir del treball municipal però que encara és lluny de ser conclòs. Abans d'enfrontar-nos cos a cos amb els partits reformistes espanyols cal que superem aquest repte històric.

N2- La presentació d'una candidatura suposaria un desgast humà i econòmic molt important si tenim en compte que partim amb un gran desavantatge amb la resta d'opcions pel que fa a la complicitat amb la premsa i les empreses creditores i que qualsevol intent per intentar ser presents estarà relacionant amb la capacitat de treball dels militants.

N3- En cas que els resultats obtinguts no arribessin als objectius fixats es podria produir un desencís que afectés tant a la militància com a l'entorn proper i seria possible que aquest desencís afectés també les candidatures municipals.

N4- El projecte municipalista no està prou desenvolupat ni estès per comptar amb una xarxa de complicitats.

N5- L'acció política supramunicipal comportaria una estigmatització de la CUP que repercutiria en el punt de partida dels projectes municipals que encara no s'han desenvolupat. Si bé les CUP que estan en marxa han pogut partir de zero a l'hora de presentar-se i tota la informació que ha tingut la població ha estat la generada per la pròpia CUP local, a partir d'ara es partiria de la interpretació que els mitjans d'informació hostils facin de l'acció política parlamentària.

N6- No comptem amb cap complicitat de cap mitjà de comunicació (que arribi a tot arreu i a tothom) per garantir que no passem absolutament desapercebuts durant la campanya i la precampanya electoral. En força campanyes de les eleccions municipals es va tenir una certa presència als mitjans de comunicació locals i comarcals, però seria un error interpretar que aquesta presència responia a l'honestedat dels mitjans. En la majoria dels casos la presència de la CUP als mitjans locals (gairebé sempre afins al PSC o CiU) responia a una estratègia de càstig a ERC o ICV. Sovint hem vist com un cop passades les eleccions la CUP ha desaparegut d'aquests mitjans, encara que hagi multiplicat la seva importància aconseguint regidors. Per tant és molt arriscat encarar una campanya esperant que tota presència mediàtica sigui la reproducció d'aquesta estratègia de desgast contra altres partits perquè estaríem construint la nostra estratègia damunt l'estratègia mediàtica d'altres formacions i qualsevol canvi en la seva estratègia ensorraria la nostra.

Ja ho veieu: empat!”

Un empat buscat, tot s’ha de dir, perquè de la mateixa manera que trobem 6 arguments per banda podríem trobar-ne 7 o 23. Al meu entendre en el text quantitativament hi ha més arguments en contra que a favor, ja els exposats en els punts S1, S2 i S3 són pràcticament els mateixos i podrien incloure’s al mateix punt (m’he permès la llicència d’afegir una S o una N a la numeració per a evitar confusions en les referències). Ja ho veieu doncs: acabo de desempatar (i més avall encara afegiré alguns arguments més en contra de la participació electora, au!). Ara bé, tot i el desempat numèric, crec que la participació de la CUP en les eleccions autonòmiques del Principat tindria més avantatges que inconvenients.

Per a mi l’argument més consistent en aquest sentit és als punts S4 i S5: la fi de la marginalitat política de l’EI i la possibilitat de fer arribar el nostre missatge al conjunt de la població. Que l’acció parlamentària, com es diu a N5, podria repercutir negativament la imatge de candidatures municipals de nova creació? Potser sí, però aquesta “mala imatge” ja s’hauria de produir en la mesura que convertim la CUP en referent nacional de l’EI, tal i com vam acordar en la darrera assemblea nacional, al marge de participacions electorals concretes. Si considerem que sense concórrer a les autonòmiques no “embrutem” la imatge immaculada de la CUP és perquè implícitament considerem que sense aquesta participació som incapaces de visualitzar-nos davant el conjunt de la població. A aquest inconvenient, la impossibilitat del recurs tàctic de presentar a nivell local la CUP com una llista independent, cal contraposar-hi l’argument, al meu entendre de molt més pes, que la definició i diferenciació públiques del nostre espai polític beneficiaria les candidatures municipals, especialment les de nova creació, en ciutats grans, on tenir presència mediàtica és més determinant, i ajudaria a estendre el projecte municipalista a les zones amb menys implantació (N4).

Algun dels arguments contraris, com el del possible desencís en cas de fracàs electoral (N3) és força discutible: tot depèn de la importància que es donin a les expectatives, i en tot cas no té perquè ser més frustrant que un mal resultat en unes municipals.

Algun altre, com el de la indefinició del projecte (N1), és innegable. No podem considerar, però, aquesta mancança com un handicap insuperable sense una reflexió prèvia: en cas d’anar-hi, què hi hauríem de fer al Parlament? Sovint hem repetit que tant els ajuntaments com els parlaments regionals són peces de l’entramat jurídico-polític de l’estat ocupant. Tot i ser cert, això no vol dir que unes i altres institucions facin el mateix paper. Mentre els ajuntaments són, tant a les nacions sense estat com als estats sense nació, les institucions més properes a la ciutadania i una peça bàsica en l’ordenament territorial, els governs autonòmics van sorgir de la reforma transfranquista com a contrafoc del propi sistema, per a reconduir legítimes aspiracions d’alliberament nacional cap a simples descentralitzacions administratives. Tot i que seria absurd negar alguns avenços, positius però insuficients, en diferents àmbits, per exemple en la recuperació de l’ús de la llengua en l’ensenyament o en els mitjans de comunicació, la via autonòmica ha esdevingut un atzucac. Per tant el paper de la CUP al Parlament regional tampoc hauria de ser el mateix que als ajuntaments. Tot i que també caldria valorar i votar propostes concretes encaminades a perfilar quin és el model de societat que volem (N1), la principal tasca de la CUP hauria de ser la deslegitimació de l’autonomisme, la denúncia continuada de les contradiccions del sistema. Gràficament: mentre que als ajuntaments hi anem a construir al Parlament hi hauríem d’anar a fer enderrocs; la CUP hauria de ser, per dir-ho amb les paraules que Blanca Serra utilitza en un comentari al mateix bloc d’en Titot, “una bomba al mig del Parlament regional catalunyès”. La històrica militant independentista recorda, posant l’exemple irlandès, que presentar-se a les eleccions no necessàriament ha de comportar ocupar els escons. En aquest sentit caldria plantejar també l’efecte deslegitimador que podria tenir l’elecció d’un govern, el que fos, en minoria sense la presència a la cambra d’electes independentistes exclosos per negar-se a prometre la constitució. És només una possibilitat. Continuo creient que els escons s’haurien d’ocupar. Copio i enganxo un altre fragment de l’article del Titot: “Al parlament de la Comunitat Autònòma Catalana, a fer què? A fer d'altaveu del nostre projecte polític? L'altaveu són els mitjans de comunicació i és evident que tots els mitjans de masses públics i privats estan sotmesos a la disciplina d'una sèrie opcions polítiques. Només cal veure la presència que tenien Ciudadanos abans de les eleccions i després. I això que abans eren un partit extraparlamentari i ara no” Doncs sí, a fer d’altaveu del nostre projecte polític i dels moviments socials silenciats i criminalitzats. Perquè mentre el partit del conseller d’interior es queixa de que el criminalitzen ell envia els mossos a la recerca i captura de dissidents, sense que ningú li refregui pels morros; perquè mentre el cabal del Ter continua per sota del mínim ecològic el govern deroga el decret de sequera; perquè cada setmana podem trobar mil perquès que si no els diem nosaltres no els dirà ningú... I sí, els mitjans estan sotmesos a un seguit d’interessos i no ens afavoriran gens, ja ho sabem. Tot i amb això és innegable que la presència mediàtica de la CUP ha augmentat pels resultats de les municipals del 2007 –o és que abans algun diari ens preguntava per les nostres assemblees?- i seria inevitable que en major o menor mesura augmentés en cas d’obtenir representació parlamentària. La comparació amb els Ciudadanos no em val. El partidet catalanòfob va sorgir només pel suport mediàtic, sense base social ni treball de carrer al darrera; no és el nostre cas.

.

La CUP, la veu del carrer... al Parlament?

Deixo de moment l’article per a afegir un altre argument contra la participació electoral, més rellevant que alguns dels sis esmentats: la dificultat de sotmetre l’acció parlamentària a un sistema assembleari de presa de decisions. Val a dir que aquesta dificultat seria encara més gran en el supòsit de que la candidatura no fos de la CUP directament sinó d’una plataforma externa a la qual la CUP hi donés suport, com plantejava la ponència “Unitat Popular i municipalisme d’alliberament”. No sé exactament quin mecanisme caldria establir però segur que caldria estudiar els diferents models emprats per altres organitzacions polítiques de l’esquerra independentista... d’altres països. Perquè aquesta és una altra qüestió que no surt públicament però que sura per determinats ambients: és d’allò més normal que l’esquerra independentista participi en eleccions supramunicipals ... sempre i quan sigui la d’un altre país; en cas de tractar-se de l’EI catalana estaríem parlant d’una claríssima deriva reformista pròpia d’institucionalistes allunyats de les lluites populars i engormandits per la poltrona! Estaria bé que per una vegada ens fixéssim en experiències alienes, fugint de mitificacions i mimetismes estètics, estudiant-ne els encerts –i els errors- que han tingut quan han aplicat diferents mitjans de lluita i els avenços –o els retrocessos- que aquests els han comportat.

Torno al Bloc d’en Titot. Deia a l’inici que coincidia amb ell en una cosa importantíssima, que no és altra que la frase final del seu article: “...tot i no veure-ho bé, si la majoria de la gent de la CUP diu que el 2010 s'ha d'anar a les eleccions, jo seré el primer d'anar a enganxar cartells o fer el que calgui”. No en tinc pas cap dubte. I que ningú dubti tampoc que si volem construir una organització forta i representativa de l’Esquerra Independentista és així com ho hem de fer. El millor que pot passar el dia que comenci la campanya de les eleccions en qüestió és que, tant si la CUP es presenta en solitari, si dóna suport a una altra plataforma electoral, si fa campanya per l’abstenció activa o si acorda qualsevol altra postura, la militància de la CUP de Berga, de la CUP de Badalona, de la UM9 de Ribes i de la CUP de Lleida, per posar una assemblea de cada ponència, acabin enganxant els mateixos cartells i difonent a nivell nacional el mateix missatge, d’acord amb el que decidim entre tots i totes.

Bé, sí, però... us presentareu o no a les autonòmiques?

La CUP va aprovar la ponència estratègica que marca la línia política a seguir els propers anys. El que abans de l’Assemblea Nacional Extraordinària de diumenge passat era la ponència de les assemblees locals de la CUP de Lleida, Manresa i Sant Celoni, després d’una llarga sessió matinal –maratoniana i “mataroniana”-, va esdevenir la ponència estratègica nacional de la CUP.

“La CUP, l’alternativa necessària”, la ponència aprovada comença amb l’anàlisi de conjuntura, segueix amb un balanç de l’actuació de la CUP en els darrers anys i amb la definició del seu projecte polític on es diu que “la CUP és una organització política assembleària d’abast i àmbit nacional, que s’estén arreu dels Països Catalans i que, partint de l’àmbit municipal, treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals”. Al meu entendre això suposa posar per escrit i ratificar el que de facto ja s’havia anat produint els darrers anys, fruit de la combinació del treball unitari a nivell municipal, dels bons resultats electorals i de molts anys de manca de referents unitaris: la conversió de la CUP en el referent polític de l’Esquerra Independentista.

Això comporta que “la CUP té la capacitat i la necessitat d’actuar en tots els àmbits territorials i des de totes les perspectives, però que aquest treball ha d’estar basat en les dinàmiques i necessitats generades des de la base. Tot i això, considerem important reforçar les estructures i mecanismes de treball nacional, així com donar resposta no només a les dinàmiques generades a nivell local (tot i considerar-les de cabdal importància) sinó també a les dinàmiques polítiques d’abast més clarament nacional. Com hem dit, tenim la capacitat però sobretot tenim la necessitat de treballar en tots els fronts però generant, alhora, dinàmiques de treball de baix cap a dalt que ens garanteixin un funcionament plenament democràtic, transparent i una implicació plena de la militància en el projecte”. A partir d’aquí es defineixen els objectius estratègics i els tàctics i es fa una valoració de l’espai polític de la CUP (que inclou una proposta de relació amb la resta d’organitzacions de l’Esquerra Independentista i amb els moviments socials i populars.

Finalment, en un annex, parla de “l’oportunitat i/o les dificultats i contradiccions de concórrer, com a tal o a través d’altres fórmules, a les eleccions autonòmiques de la Comunitat Autònoma de Catalunya o a d’altres processos electorals o espais de representació política que superin l’àmbit municipal”, en la que no es fixa una posició sobre aquest tema sinó que es manté obert el debat i s’emplaça a les assemblees a presentar propostes de posicionament al respecte, en base a analitzar els pros i contres –de caire polític, organitzatiu i tècnic- que pugui comportar aquesta hipotètica participació electoral.

Tot i ocupar poc espai a les ponències, aquesta darrera qüestió, el de la participació electoral, era el tema estrella a nivell mediàtic. Segons alguns mitjans semblava ser que a l’Assemblea Nacional només s’havia de parlar d’eleccions. Per això quan em va tocar respondre les preguntes de la premsa, un cop finalitzades les votacions, em va costar una mica explicar el què s’havia aprovat: Sí, la CUP pretén ser el referent nacional de l’Esquerra Independentista... No, nacional no vol dir que necessàriament s’hagi de presentar a les eleccions autonòmiques... El que sí que haurem de fer és anar treballant per a tenir un programa polític, un discurs nacional, que la CUP vagi treballant temes i adoptant posicionaments respecte als temes més diversos –des de les infraestructures fins a l’ensenyament- des d’una perspectiva nacional, superant l’àmbit estrictament municipal de les poblacions on tenim presència... Que si, en cas de presentar-nos podríem “prendre vots” a ERC? Potser sí, però el creixement de la CUP no s’ha de basar en recollir els vots dels decebuts pels partits del sistema sinó en agrupar els descontents del sistema en si, la gent que veu que la via autonòmica està esgotada, que veu com el sistema perpetua i accentua les injustícies socials.... El mateix diumenge i l’endemà molts mitjans recollien la notícia de l’Assemblea de la CUP, uns posant més èmfasi en que la CUP no tancava la porta a una possible candidatura al parlament regional catalunyès i altres remarcant que la CUP no s’acabava de decidir a presentar-se a les autonòmiques.

A què respon aquesta disparitat de lectures? A una suposada ambigüitat tàctica de la ponència guanyadora? Al diferent grau d’interès que una hipotètica participació electoral de la CUP desperta en diferents sectors polítics i, per tant, en els respectius entorns mediàtics? En la manifesta incompetència del que en aquesta ocasió feia de portaveu del Secretariat Nacional? Potser hi ha molt d’això últim i una mica de la resta, però crec que sobretot hi ha un altre factor que podem interpretar tant en clau positiva com negativa: la premsa, i per tant de retruc la gent del carrer, quan ens escolta per primera vegada no ens acostuma a entendre perquè la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista utilitza un llenguatge polític diferent al de la resta de moviments i organitzacions polítiques catalanes, que actuen únicament en clau electoral. Per aquest motiu quan parlem d’elaborar un programa polític o de definir la política d’aliances n’hi ha que ho entenen com a sinònims de programes i coalicions electorals. Lluny de ser un obstacle a superar, ens cal mantenir aquest llenguatge diferenciat perquè és un valor afegit del nostre moviment, no pas per ell mateix sinó en tant que expressió d’una altra manera de fer i entendre la política, en la que el més important no són els mitjans –la participació electoral o qualsevol altre- sinó els objectius finals –la construcció d’uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos.

Un cop clares les prioritats ens cal però avaluar quins mitjans hem d'utilitzar per a avançar de la manera més eficaç possible en cada moment i per això cal també un debat serè, sense apriorismes, sobre la possible participació en les eleccions autonòmiques principatines, sense magnificar possibles avenços o dramatitzar suposats riscos. Un bon punt de partida per aquest debat poden ser els set punts a favor i els set en contra de la ponència berguedana “Pas a pas, a pas valent”. Un dia d’aquests miraré de fer una valoració dels diferents arguments en un sentit o en un altre. Després d’uns dies de fer de portaveu, i per tant de tractar d’expressar-me (no sé si prou reeixidament) de la manera més neutral que he sabut, ja començo a tenir ganes de dir el que en penso de tot plegat!

Tornem-hi: Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP

Aquest diumenge Mataró acollirà l’Assemblea Nacional Extraordinària en que la CUP definirà la seva línia política per als propers anys. El conjunt de militants de la seixantena d’assemblees locals de la CUP hauran d’escollir entre quatre ponències presentades per una o diverses assemblees:

- “La CUP. L’alternativa necessària” (Assemblees de Lleida, Manresa i Sant Celoni).
- “Pas a pas, a pas valent” (Assemblea de Berga)
- “Ponència estratègica –línia política-“ (Assemblees de Badalona, Cerdanyola del Vallès-Ripollet i Sabadell)
- “Unitat popular i municipalisme d’alliberament” (Assemblees de Martorell, Sallent, Valls, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Vila de Capellades-CUP i UM-9 de Ribes)

Amb aquest debat, sumat al dut a terme en l’Assemblea Nacional en la que es van aprovar els nous estatuts de la CUP (Manlleu, Osona, 29 de juny i 6 de juliol de 2008), la nostra organització ha de definir el paper que vol jugar els propers anys, ha de donar resposta a allò de“què volem ser quan siguem grans?”, donant per suposat que la CUP no només vol ser-ne de gran sinó que ja se n’està fent. Aquest creixement és justament la causa d’aquesta si voleu anomalia que suposa haver afrontat primer el debat organitzatiu al pròpiament polític. Discrepo de les veus que afirmen que aquest procés havia de fer-se al revés. L’”anomalia procedimental”, per dir-ho d’alguna manera, no ha estat fruit de cap excentricitat ni de cap caprici sinó que, en tot cas, és el resultat d’una anomalia que hem patit durant almenys dues dècades: la manca d’un referent unitari de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. La inexistència d’una organització política unitària de tot aquest espai ideològic, d’altra banda força ric –en alguns casos potser massa i tot!- en experiències organitzatives de tot tipus, combinada amb els bons resultats electorals del 2007 d’una organització, la CUP, que a nivell local havia aconseguit la desitjada unitat de l’EI, van atorgar a aquesta en un paper que en principi no era el previst, ja que anava molt més enllà d’una simple sectorial municipalista, esdevenint de facto el de referent unitari de l’Esquerra Independentista. Amb aquest panorama era molt difícil que la CUP pogués afrontar un debat de definició política sense adaptar abans uns estatuts fets a mida d’una coordinadora de candidatures municipals; calia, abans de res, aclarir conceptes tant elementals com el paper que havien de fer els diferents òrgans territorials i nacionals de la CUP en tot el procés o una cosa tant elemental com el sistema de votació en les assemblees nacionals.

En aquesta assemblea, cadascuna de les ponències inclou tant els aspectes d’anàlisi (de conjuntura nacional i internacional o de l’evolució de la pròpia CUP) com les propostes d’actuació política a seguir en el futur immediat en un únic document inesmenable. Aquestes ponències es votaran pel sistema d’eliminatòries: en una primera votació cada militant escollirà una de les quatre ponències i la menys votada quedarà eliminada. En les votacions següents es farà el mateix amb les ponències que restin de la votació anterior. Finalment la ponència guanyadora es posarà a votació en solitari i haurà de ser ratificada per la majoria absoluta de l’Assemblea.

Finalment deixeu-me fer tres consideracions respecte a aquest sistema de votació. Primera: el fet que el text es voti íntegre i sense possibilitat d’esmena comporta haver de prioritzar alguns aspectes per damunt d’altres, fent que probablement la gent voti més en funció de qüestions concretes de la línia de treball proposada (com ara el model de relació entre la CUP i la resta de l’EI o la possibilitat de concórrer a eleccions de caire supramunicipal) en detriment de definicions polítiques de caire més estratègic (que es debatrien molt més si les ponències fossin esmenables). Segona, les ponències s’haurien de votar, o no, pel seu contingut, i no en funció de la seva autoria; en aquest sentit, crec que determinats comentaris, encara que siguin breus, no hi ajuden en absolut. I tercera: de l’Assemblea Nacional n’ha de sortir, lògicament, una ponència guanyadora però no ha d’haver-hi militants i assemblees guanyadores ni perdedores. Per això crec que seria bo que, en la votació final, la ponència escollida fos ratificada per la pràctica totalitat de la militància assistent, considerant que aquesta ponència –sigui quina sigui de les quatre- ja no serà la proposta de línia política d’una o unes determinades assemblees locals sinó que serà la que la majoria de la militància haurà considerat la millor per al conjunt de la CUP.

La foto, de la primera part de l'Assemblea Nacional celebrada a Manlleu, és del company Jordi Salvia, de la CUP de Vilafranca del Penedès.

Aturem l'empresonament del David de Vilafranca!

Manifest de suport al David de Vilafranca

A quarts de tres de la matinada del 6 de gener es va detenir el David de l'Associació Cultural La Fornal de Vilafranca del Penedès en un desplegament policial desproporcionat quan sortia del seu lloc de treball. Un gran nombre de Mossos d'Esquadra l'esperaven fora de La Fornal per detenir-lo, sense informar sobre el motiu de l’arrest, i per traslladar-lo a la comissaria de Vilafranca, on li van negar l'assistència d’un advocat. Allà passà la nit, fins que el van traslladar als jutjats de guàrdia de la vila on finalment, després de gairebé deu hores de desinformació, va ser comunicat del motiu de la detenció i de l'empresonament immediat.

La detenció i l'execució d'ingrés a presó es basa en una ordre de recerca i captura dictada el mes de maig del 2008, la qual no havia estat notificada, per una sentència condemnatòria relativa a la manifestació antifeixista del 12 d’octubre de 1998.

Malgrat que la seva pròpia legislació estableix que no es pot ingressar a presó amb una pena inferior a dos anys, han rescatat uns antecedents, ja cancel·lats, per insubmissió per tal de poder segrestar el David de La Fornal.

Persecució política contra més de deu anys de lluita

Han passat deu anys des d'aquells fets del 12 d'octubre del 98. Deu anys en els quals en David ha seguit treballant en diferents àmbits polítics i socials de Vilafranca, on la seva militància és àmpliament coneguda per ser una de les persones que regenta la seu social de l'Associació Cultural La Fornal. La seva activa militància es remunta a abans, a la lluita contra el Servicio Militar Obligatorio, en què participà prenent compromís en l'opció per la insubmissió, fet pel qual va ser condemnat.

Són aquests anys de lluita i compromís els que han situat en David en la lògica de la persecució política i els que expliquen la llista d’aberracions que ara ha d’afrontar:

- Considerar com antecedents penals la seva condemna per insubmissió. Un delicte que quedà abolit del Codi Penal en fer-se efectiva la victòria d’aquelles persones que, com en David, s’exposaren a la presó pels seus ideals.

- Voler empresonar-lo pels fets del 12 d’octubre del 98. Fets ja jutjats, que suposaren una condemna inferior a 2 anys i, per tant, incompatibles amb la privació de llibertat. Fets superats ja fa deu anys, i superats també per la continuada denúncia del feixisme. Gràcies a la lluita d’aquell llunyà 12 d’octubre del 98 i dels anys posteriors, els feixistes han estat arraconats a dalt de Montjuïc, victòria parcial dels qui, com en David, segueixen exigint la fi de la complicitat amb el feixisme i la impunitat de què gaudeixen.

- Enviar-lo a la presó per la poc creïble incapacitat policial de localitzar-lo. I és que després de diversos mesos d’estar oficialment en recerca i captura, ningú no ha notificat a en David aquesta situació, tot i ser cada dia darrera la barra de La Fornal i estar, com un independentista més, contínuament al carrer en mobilitzacions de tot tipus.

Les al·legacions presentades in extremis pels advocats han permès a en David un termini de 10 dies per a ingressar voluntàriament a la presó, termini que expira el dia 16 de gener.Avui, deu anys més tard d’aquells fets del 12 d’octubre del 98, i a menys de dos anys de la prescripció del delicte, en David ha estat detingut, a quarts de tres de la matinada de la nit de Reis, a la sortida de l’Associació Cultural La Fornal.

Avui, conscients que el que viu en David només es pot entendre per la dinàmica de persecució política, conscients que el que es pretén és castigar una persona exemplar en la seva dedicació als altres i a multitud de lluites polítiques i socials, els col·lectius i persones sotasignants exigim que s’aturi el seu procés d’empresonament.

Enviar adhesions a: suportdavid@gmail.com

Més info a: http://davidvilafranca.blogspot.com

Alerta amb Iberdrola: del Segre a Rajadell i de Cardona al Sió.

Notícia del diari Segre d’avui, a plana sencera: “Iberdrola busca ubicació a Lleida per a un dipòsit subterrani de gas”. Val a dir que quan el Segre diu Lleida no es refereix a la capital del Segrià sinó que pot tractar-se de qualsevol altre municipi de la “província”. En el cas que ens ocupa la notícia afecta 21 “municipis de Lleida” i 8 “de Barcelona”, pertanyents a les comarques administratives de la Segarra (10), el Solsonès (6), el Bages (5), la Noguera (4), l’Anoia (3) i l’Urgell (1). Aquí en teniu el mapa:

.

.

Segons la notícia publicada per Segre, la companyia energètica espanyola hauria demanat al departament d’Economia de la Generalitat permís per a fer prospeccions de d’hidrocarburs en tota aquesta zona. De fet la majoria de mitjans (Vilaweb, 3/24) parlen de que Iberdrola està buscant reserves de gas. Segons el diari lleidatà però, la direcció general d’Energia hauria reconegut que l’objectiu real d’aquestes prospeccions seria el de trobar una ubicació que reunís les condicions idònies per a instal·lar-hi un dipòsit subterrani on poder emmagatzemar gas. Es tractaria doncs d’una instal·lació semblant al Projecte Castor, que tanta oposició ha generat a les comarques centrals de la nació.

L’article de Segre també deia que els ajuntaments havien rebut una carta de la direcció general d’Energia informant-los d’aquest tema. He anat a l’ajuntament de Torà a demanar informació. M’han dit que de moment no havien rebut res. Caldrà estar al cas.

PS: uns dies més tard des de l'Ajuntament vaig rebre el plànol sol·licitat. Com podeu veure la zona autoritzada ocupa una superfície menor a la publicada pel diari Segre i molt més centrada en la Vall del Llobregós. Al lloro!

.

40 anys d'Esquerra Independentista. El vídeo.

40 anys d'esquerra independentista from Prop Prods on Vimeo.

Mori el Borbó (però que no es mori gaire)!

6 de desembre; el dia que Joan Ridao afirma la necessitat de reformar la constitució espanyola, amb l’argument "ferm i combatiu" de que la "carta magna" està deslegitimada perquè el 55% de la població actual de l’estat, els de menys de 51 anys, no van poder-la votar i que en aquests trenta anys la Constitución ha passat de ser una núvia verge i pura a convertir-se en una mena de fadrina vella i solterona. Que la Constitución no ens reconeix com a poble i ens nega els nostres drets nacionals? Tant se val! Cal reformar-la, a veure si així dura força anys; cal rejovenir la núvia, que torni a ser verge i pura.

6 de desembre; el mateix dia que Joan Tardà, company de partit de Ridao, clou el seu discurs amb un "Visca la República, mori el Borbó". Les paraules de Tardà són pronunciades en un acte de les JERC i, és clar, ja se sap, en un acte amb els joves s’ha de fer alguna que altra proclama radical, que l’organització juvenil del partit encara es defineix independentista i, si s’escau, de tant en tant, fins i tot parlen de socialisme. Ara bé, com en tantes altres ocasions (llegiu "Si l’encerto, rectifico"), ERC, en tant que partit adult, seriós i amb responsabilitats de govern, no pot pas assumir aquest tipus de discurs i, per tant, cal desmentir el malentès. Desitjar la mort del cap d’un dels estats que ens ocupen? I ara! Això de "Visca la República, mori el Borbó" és una frase feta de la guerra de contra Felipe V; tothom ho sap que Basset, Moragues i la resta de combatents austriacistes eren republicans de tota la vida! Com podeu pensar que algú pugui desitjar cap mal a qui és cap d’Estat justament per ser descendent d’aquell criminal? Déu nos en guard!

6 de desembre; el dia en que la CUP de Berga organitza un magnífic acte commemoratiu dels 40 anys de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. Un acte on es repassa –especialment en el parlament de l’Anna Maria Guijarro, regidora de la CUP a Berga- els fets més destacats de l’independentisme en aquestes quatre dècades de lluita, els encerts i els errors que van marcar l’evolució del moviment i que ens han dut on som ara. I entre els encerts, i ocupant un lloc destacat, el clar i contundent –i per això silenciat i criminalitzat- No a la Constitució espanyola del 1978, que va situar l’Esquerra Independentista en unes coordenades polítiques totalment allunyades d’aquelles formacions que acabarien integrant-se al sistema, seduïdes per aquella núvia verge i pura que, per a Ridao i companyia, va ser la "Constitución española".

Una altra relíquia.

Aprofitant que en els darrers temps es parla molt de memòria històrica, penjo un altre dels documents desclassificats, procedents de Cals Picolos. "Los Estatutos remitidos corresponden al sector crítico del MOVIMENT DE DEFENSA DE LA TERRA (MDT), por lo que se desprende que la escisión dentro de este movimiento es definitiva..."

Clicant sobre la imatge podeu veure-la més gran

En relació a la Història recent d'aquest país i de l'independentisme en particular, aquest dissabte la CUP de Berga organitza un acte commemoratiu dels 40 anys d'Esquerra Independentista als Països Catalans. Un acte que pinta molt bé, "lo que se participa de este Servicio, para su conocimiento".

Política i participació ciutadana (versió toranesa)

Porto més d’un mes sense escriure res al bloc. Primer per qüestions tècniques. Vaig decidir canviar el format antic per un de més modern, rentant-li una mica la cara i afegint-hi algun dels nous gadgets que m’oferia el senyor Blogger. Com que no sóc massa destre en la matèria, la tunnejada va durar uns quants dies...

En canvi, l’abandonament del bloc en els dies següents no va ser motivat per ineptituds tècniques sinó per l’acumulació de temes a nivell de política local. Si feu un cop d’ull al web de CUP Torà –sí, sí, sembla mentida però hi hem començat a penjar coses!- veureu que el 14 de novembre hi va haver un ple ordinari força intens, amb setze punts a l’ordre del dia, dels quals un, el de les ordenances fiscals, era prou llarg i complicat com per a dedicar-hi mitja sessió plenària. Però encara no n’hi ha prou; demà hi ha un altre ple, en aquest cas extraordinari, amb la finalitat d’augmentar l’endeutament municipal per la via del préstec bancari. Es veu que no podíem esperar a la sessió plenària que, en principi, hi haurà el 5 de desembre.

Tanta activitat municipal, combinada amb altres obligacions, em va impedir assistir a l’Escola de Tardor que la CUP organitzava a Sant Iscle de Vallalta el cap de setmana del 15 i 16 de novembre i que tenia com a tema central la participació ciutadana. Sort de que aquest és un tema que a Torà està més que assumit; precisament el 7, 8 i 9 de novembre –o sigui el cap de setmana anterior a l’Escola de Tardor de la CUP- l’Ajuntament de Torà i el Consell comarcal de la Segarra van organitzar unes jornades sobre participació ciutadana que, incloïen un taller de construcció de joguines amb material reciclat, un concurs de postres i un taller de dansa del ventre. Com podeu veure, es tracta d'activitats molt necessàries per a l'aprofundiment democràtic, especialment aquesta última. Deu ser que tant l'ajuntament com el Consell entenen per participació ciutadana que la gent ha de ballar sempre el ball que toquen.

Els propagadors de la pesta.

Ahir al vespre. Obro l'ordinador i deixo entrar el correu. Entre la mitja dotzena de missatges n'hi ha un de la CUP de Manresa amb un fitxer adjunt. És un cartell antimonàrquic. L'obro esperant trobar-hi una convocatòria com la del cartell d'Alerta Solidària, que de tant en tant apareix a la columna de la dreta, en el que, amb motiu del judici contra 16 catalanes i catalans acusades d'injuries a la corona, aquest dimecres es convoquen concentracions a Barcelona, Girona, Lleida, Manresa, Ciutat de Mallorca, Tarragona, Tortosa, València, Vilafranca del Penedès i Vic. A l'obrir-lo però veig algunes diferències respecte al cartell d'Alerta: mentre que la convocatòria simultània de les deu ciutats esmentades és a 2/4 de 9 davant els respectius ajuntaments, el cartell manresà convoca a la una del migdia i afegeix a la imatge de la corona en flames el retrat d'un parell d'estaquirots. Vegeu-lo:

En veure'l per primer cop penso que es tracta d'un error; la repressió contra la dissidència antimonàrquica es va iniciar amb motiu d'una visita a Girona de la mascota de l'Estat, no pas dels seus hereus... Llavors llegeixo el text del capdavall del cartell i veig que qui s'ha equivocat no es pas el dissenyador o dissenyadora: "La Unió de Botiguers i Comerciants ha convidat els prínceps espanyols a dinar al Museu de la Tècnica el mateix dia que 16 catalans i catalanes seran jutjades per injúries a la corona a l'Audiència Nacional". Collons amb la Unió de Botiguers i Comerciants de Manresa! No sé si està controlada per una minoria de botiflers o són majoria els d'aquesta calanya. En tot cas, si aquesta és la postura oficial del comerç manresà, potser valdrà més anar a comprar a Tàrrega, a Igualada, a Lleida o... a Vic.

Per cert, a Lleida la concentració de solidaritat amb els i les antimonàrquiques és demà dimarts, a les 7 del vespre, a la plaça Paeria, tal com explica en el seu bloc l'amic Pau Juvillà.

Overbooking a l’Ajuntament.

Al ple ordinari d’agost, durant l’aprovació dels pressupostos, vaig fer l’observació que al pressupost de despeses la partida 14100 (“Altre personal”), on hi figuren els treballadors autònoms que treballen per l’ajuntament, havia augmentat fins a 48.000 € -el doble que l’any anterior- mentre que la partida 13000 (“Personal laboral”) pujava 65.000 €, xifra gairebé idèntica a la de l’anterior pressupost. El motiu de l’augment de la partida destinada a pagar els autònoms era òbvia: s’havia jubilat l’anterior escombriaire i, en comptes de treure a concurs la seva plaça, es substituïa per un treballador autònom. Deixant de banda l’encert o no d’aquest procediment –que seria motiu d’un altre escrit- això hauria hagut de comportar una disminució de la partida destinada a personal laboral que no es produïa. Ningú de l’equip de govern va saber explicar-me el perquè.

Un mes més tard, el 12 de setembre, la Junta de Govern Local aprovava la convocatòria d’un concurs per a la contractació d’una plaça d’administrativa, en règim laboral. Fins fa quatre anys les places d’administratiu o administrativa de l’Ajuntament eren dues. Durant la nefasta segona etapa Valls es va passar a tres, quan després de la fi d’una excedència per maternitat es va mantenir contractada la persona que havia fet una suplència. Des de fa uns mesos, o sigui ja amb l’actual govern, hi havia una quarta plaça d’administrativa a mitja jornada. Aquesta “mitja plaça” és la que ara ha sortit a concurs a jornada completa. En resum, en poc més de quatre anys la plantilla administrativa de l’Ajuntament s’ha doblat. Una necessitat, al meu entendre, més que dubtosa i difícilment justificable des del punt de vista econòmic en una època en que totes les administracions prediquen la necessitat d’estrènyer cinturons.

Justament avui es feien les proves al i a les aspirants –cinc en total- per a aquesta plaça. Mentre era a les oficines municipals xafardejant la documentació presentada, per motius d’espai, he compartit taula amb una persona de l’equip de govern i amb la secretària municipal. I precisament la manca d’espai ha esdevingut tema de conversa; que si a les oficines cada cop hi ha més gent, que si caldria adequar part del segon pis per a administració, que si millor reformar la part on hi ha les finestres que donen a la plaça del Vall...

No a dalt sinó als baixos de l’Ajuntament hi ha el consultori municipal. Un consultori on en teoria hi ha consulta del metge tots els matins de dimecres, dijous i divendres i totes les tardes de dilluns i dimarts. I dic “en teoria” perquè justament aquesta tarda hem hagut d’anar a cal metge per un petit contratemps familiar i, ves per on, a Torà no hi havia metge i hem hagut de fer cap al CAP de Calaf. Una situació, la del deteriorament dels serveis mèdics a la nostra vila, que fa anys va començar per les vacances, després es va fer extensiva a tots els caps de setmana i ara segueix degradant-se. Potser en un futur no massa llunyà , si continuem perdent horaris d’atenció mèdica i augmentant els serveis administratius, en comptes de reformar el segon pis de l’ajuntament es podrà destinar l’actual consultori a col·locar-hi mitja dotzena d’administratius més...

Si Hitler fos espanyol.

Esperpèntic. La polèmica suscitada al voltant de la “restitució” de la figura de Lluís Companys, sobre si havia de ser la família o el govern qui presentés davant del ministre de justícia espanyol “la petició de reparació” de la figura del president afusellat, ha situat en primer pla alguns aspectes força esperpèntics d’això que anomenen la recuperació de la memòria històrica. Com pot qualificar-se sinó que les famílies de les persones assassinades per la dictadura franquista hagin de sol·licitar que “es restitueixi” la seva imatge? No acabo d’entendre això de la revisió dels judicis polítics i l’anulació de les “condemnes injustes”. Des de quan són les víctimes les que han de justificar la seva innocència? I encara més: com es menja això d’anular les sentències de mort un cop aquestes han estat executades?

La revisió de judicis amb sentències que, com la pena de mort, no són reversibles només podria tenir sentit si es fes per a establir quins van ser-ne els responsables i, si encara s’hi fos a temps, portar-los davant d’un altre tribunal acusats d’assassinat. Tot la resta només és netejar la imatge de l’actual Estat espanyol, sorgit del franquisme no pas per la via de la ruptura sinó de la reforma (i en el cas de l’administració de justícia gairebé no es pot parlar ni de reforma!)

Si Franco hagués sigut alemany el més probable és que ell i els seus col·laboradors més immediats haguessin acabat en un judici com els de Nuremberg. Possiblement ell hi hauria deixat la vida i la humanitat s’hauria estalviat trenta anys d’un règim criminal. Va estar de sort, doncs, de que l’haguessin parit en el que ell anomenava “unidad de destino en lo universal”. Hitler també creia que el seu país era el melic del món, la pàtria de la raça superior... Carallot! Li hauria sortit molt més a compte ser espanyol! Si Hitler hagués sigut espanyol hauria mort de vell al llit, deixant-li al seu hereu “la jefatura del estado”, amb caràcter vitalici, i als seus deixebles la potestat de donar lliçons de democràcia. Això sí, ara potser es trobaria amb alguna sorpresa desagradable en forma de “llei de la memòria històrica”. Potser ara els familiars dels milions de jueus, gitanos, rojos –entre ells el toranès Antoni Cases i Blanch- i altres enemics de la raça ària morts a Mauthausen, Auschwitz o Treblinka podrien fins i tot demanar que se’ls abonés l’import dels bitllets dels trens que van portar-los als camps d’extermini.

Il•legalitzar demòcrates, protegir feixistes.

Il·legalitzar formacions polítiques democràtiques d’esquerres i protegir grupuscles d’assassins d’extrema dreta. Això és el que fa el govern espanyol del “socialista” Rodríguez Zapatero.

Fa poques setmanes el govern espanyol del PsoE va promoure la il·legalització d’Eusko Abertzale Ekintza (ANB) i Euskal Herrialdeetako Alderdi Komunista (EHAK), amb l’argument de ser els “continuadors instrumentals” d’una formació (Batasuna) il·legalitzada en el seu moment per negar-se a condemnar la violència d’una de les dues parts del conflicte existent entre el País Basc i els Estats espanyol i francès. Val a dir que els partits espanyols també es neguen a condemnar la violència quan aquesta ve del bàndol costitucionalista.

Ara la delegació regional i la subdelegació provincial de Tarragona d’aquest mateix govern de l’Estat, que fila tant prim a l’hora de deixar sense veu als “violents”, ha autoritzat una manifestació del partit ultradretà Alianza Nacional. Aquest partidet, un dels molts en que està dividit el feixisme espanyol, té la particularitat de tenir entre les seves files a un tal Pedro Cuevas, l’autor material de l’assassinat del jove independentista Guillem Agulló. Després d’una breu estada a la presó, Cuevas va ser candidat per Alianza Nacional a les eleccions municipals de Xiva. La inclusió d’un assassí condemnat a les seves llistes no va ser motiu suficient per a que el govern estatal sol·licités la il·legalització d’Alianza Nacional. Una vegada més va quedar en evidència que la posició dels partits respecte a la violència és irrellevant a l’hora d’il·legalitzar-los; el realment important és el projecte polític que defensen. I el projecte polític del psoE i tota la púrria constitucionalista té molt més en comú amb el l’extrema dreta feixista que no pas amb el de les formacions polítiques que defensen el dret democràtic dels pobles a decidir lliurement el seu futur.

Ara aquesta colla de criminals pretenen passejar-se impunement per la ciutat de Tarragona.

Si voleu més informació sobre aquest tema i les diferents convocatòries de rebuig podeu llegir els portals informatius de l’Esquerra Independentista Llibertat.cat i dels moviments socials del Camp PobleViu i els blocs de Jordi Martí i Font i del tarragoní Tondo Rotondo.

900 quilos d'explosius a Torà.

Això d’internet és un pou de sorpreses. Ja fa cosa de mig any que un company va avisar-me que a la xarxa hi havia penjats documents procedents de la caserna que la Guardia Civil espanyola encara té a Torà. Doncs sí, i entre la vintena de documents (la majoria procedents de la “3ª compañía de la Guardia Civil-Seo de Urgel a la “Línea” del mateix cos a Solsona i reenviats per aquesta al “Puesto de Torá”) n’hi ha de força curiosos, com ara el següent:

“6,15 horas 8 actual, sale polvorín Conillas L-3315-C conducido Fernando Cabello 900, Kg. Explosivos destino Torá, Itinerario, Mullerusa, Belpús, Tarrega, Cervera y Comarcal Torá, recibido a las 14,15 de hoy.
Torá, a 7 de Mayo de 1987. El Guardia 2º de Puertas”

O com diferents circulars instant als picoletos del “puesto” per tal de que informin de les activitats del col·lectius independentistes per tal de donar compliment al “plan parcial de Información Diada Nacional de Cataluña”, de que tractin d’identificar en fotocòpies de fotografies els participants en una manifestació conjunta del “Grupo de Independentistas de Grida” i les JERC o la tramesa d’una còpia dels Estatuts de l’MDT, “por considerarse de interés de este servicio”

Llàstima que no hi hagi penjats els informes dels “guardias de puesto” sobre les informacions que els requereixen. Seria interessant veure com descriuen les activitats de la dissidència comarcal. I encara més interessant seria veure per un forat l’intel·lectual que va escriure Mullerusa o Belpús tractant de desxifrar els estatuts de l’MDT! Realment quan van marxar els civils vam perdre molt!

Una altra de les moltes perles de la col·lecció!