¡Qué bonito es el trigo cuando florece!- diuen que va exclamar un ministre d’agricultura franquista, en veure la gran quantitat de flors vermelles que contrastaven amb el verd primaveral dels camps de cereal. Cal suposar que ni els pagesos presents ni els llepaculs del seguici van gosar contradir la més alta autoritat competent (?) en la matèria, informant-lo que allò que enriquia cromàticament el paisatge no era pas la floració del blat, molt més discreta, sinó la de les ruelles (Papaver rhoeas), que n’empobrien les collites. Un cas que, com se sol dir, si no è vero è ben trovatto i que il·lustra perfectament el desconeixement de l’agricultura, la ramaderia i, en general, les activitats humanes tradicionalment relacionades amb l’entorn natural, en amplis sectors de la societat.
Aquest desconeixement -que actualment va en augment fins i tot a les comarques més rurals- no suposa, però, cap obstacle per a que gairebé tothom es vegi amb cor d’opinar públicament, sovint amb el mateix rigor de la mala herba esmentada, cada cop que alguna notícia de caire agrícola, ramader o forestal, salta a la primera pàgina de l’actualitat. Els incendis d’aquest estiu n’han estat uns dels darrers exemples. Sentir determinats tertulians pontificant sobre la necessitat de netejar els boscos com si parlessin de tallar la gespa al jardí del xalet posa de manifest la gran quantitat d’aspirants a conseller d’agricultura que tenim en aquest (tros de) país. No estaria de més que tota aquesta tropa fes quatre números: només que comptés una densitat de 2.000 o 3.000 arbres per hectàrea i ho multipliqués per 100 (que són les ha. que té un km2) i pel nombre de km2 de zona forestal que hi ha als Països Catalans (que es deu aproximar als dos terços dels 69.822 km2 totals) i comparés el volum de feina que suposaria una hipotètica neteja general de boscos amb la incapacitat d’alguns veïns d’urbanitzacions situades en zones forestals de treure de la pròpia parcel·la mitja dotzena de pins caiguts per una ventada o una nevada, potser aleshores s’adonarien que netejar boscos amb l’únic objectiu de tenir-los nets és econòmicament inviable, tant si són de propietat pública com privada. Mantenir els boscos nets i el paisatge endreçat passa per l’aprofitament racional dels recursos, per la viabilitat de les activitats que tradicionalment s’hi havien dut a terme i per la reintroducció d’una espècie clau per al manteniment del medi: el pagès.
La major part de l’actual paisatge natural dels Països Catalans (i de la resta de països mediterranis) no ha estat creat per cap dels molts déus únics que han pul·lulat per l’imaginari col·lectiu dels seus pobladors ni és el resultat de l’evolució d’una natura salvatge, verge d’intervencions humanes, com semblen creure alguns fidels del pseudoecologisme urbanohippiflower, sinó per l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. Com podem mantenir, doncs, el medi i el paisatge naturals si n’excloem les activitats que els han configurat? Quantes de les hectàrees que s’han cremat aquest estiu eren antics camps de conreu abandonats? Qui neteja millor el bosc, els marges dels camins i els camps que els ramats? En una època d’agreujament de la crisi econòmica i d’encariment de l’energia és lògic prescindir de la llenya, que durant mil·lennis ha estat el principal recurs energètic? El llistat de preguntes podria ser molt llarg però les respostes coincidirien en la necessitat de situar pagesos, pastors i llenyataires per davant d’ossos i llops al llistat d’espècies a reintroduir. I això passa per combatre’n la criminalització, fomentant aquelles pràctiques que siguin més respectuoses amb el medi i fotent al foc les receptes ultraliberals i els prejudicis pseudoecologistes.
Aquest juny que ja
s’acaba ens ha deixat dues notícies sobre l’Assemblea de Municipis per la
Independència, que curiosament han passat bastant desapercebudes.
La primera no deixa
de ser anecdòtica però, aficionats com som a omplir pàgines amb estadístiques i
amb percentatges sovint més irrellevants, sobta que no hagi merescut més
atenció mediàtica. Amb els municipis que han formalitzat la seva adhesió la
primera quinzena de juny l’AMI ja
agrupa 475 ajuntaments de la comunitat autònoma de Catalunya. Dit d’una altra
manera, més de la meitat dels 947 municipis d’aquest (tros de) país ja s’hi han
afegit. Una xifra gens menyspreable, que mereixeria una major atenció,
especialment d’aquells –mitjans de comunicació, partits polítics, institucions-
que tenen l’àmbit autonòmic com a espai de referència.
Si ens ho mirem,
però, amb una visió nacional també hi ha una dada a destacar: dels 910
municipis de la resta de país no se n’hi ha adherit ni un. Sí, ja sé quina és
la resposta típica i tòpica a aquesta limitació: tot allò de la necessitat que
els processos de cadascuna de les regions dels Països Catalans segueixin ritmes
diferents, adaptats a la realitat de cada territori, als diferents nivells de
consciència, etcètera, etcètera, etcètera. La qüestió, però, no és tant
l’actual implantació regional de l’AMI sinó els motius d’aquesta limitació. Dit
d’una altra manera: a l’AMI no hi ha cap municipi de les altres regions de la
nació per la manca d’interès d’absolutament tots i cadascun dels municipis en
qüestió o per desídia de la pròpia Associació? En l’article dels estatuts de
l’AMI que fa referència a l’àmbit
territorial es diu que “la present
associació té vocació nacional, per tant, el seu funcionament i actuació es
regirà sense més limitacions que les establertes per les lleis vigents que
siguin d’aplicació i pels presents Estatuts”. Malgrat aquesta “vocació nacional”
als seus documents no veig que s’hi parli de la independència dels Països
Catalans sinó de la de Catalunya, sense explicitar, però, l’abast territorial
que es reconeix a aquest corònim. Es refereix, aplicant la terminologia
guiïsta, a tota la nació? Al territori de l’actual Comunitat Autònoma de
Catalunya? A la regió històrica formada per l’actual CAC, la Catalunya Nord i
la Franja de Ponent? És volgudament inconcret, en un exercici d’ambigüitat
calculada, per a acontentar alhora l’independentisme de sempre –d’abast
nacional- i el nou sobiranisme sorgit de la radicalització de l’autonomisme?
És poc probable
obtenir adhesions de municipis del País Valencià o de la Franja, ja sigui per
la composició política dels mateixos ajuntament, pels “ditxosos” ritmes o per
por a les reaccions d’institucions supramunicipals, que tenen l’aixeta de les
subvencions, però... des de l’AMI s’ha fet algun pas per a superar els límits
geogràfics regionals? Fa prop de quatre mesos Llibertat.cat es feia
ressò de que “34 pobles de
Catalunya Nord debatran donar suport a l'AMI”.Una hipotètica incorporació
d’aquest tipus tindria prou transcendència política, malgrat que les
possibilitats de fructificar fossin remotes, per a merèixer un sobreesforç per
part d’una entitat que vol “esdevenir un ampli espai de debat on
compartir idees, iniciatives (legals o cíviques), experiències, informació,
eines de gestió i tot allò que pugui ésser útil per a dur al poble de Catalunya
cap a la independència per tal d’assolir les plenes competències municipals”.
Un dels principals actius de qualsevol entitat unitària que des del
municipalisme treballi en el foment i la defensa dels drets nacionals és la
seva capacitat d’arribar a la ciutadania, de socialitzar el discurs
independentista, difonent-ne els objectius, per damunt de tàctiques i
estratègies partidistes. I un dels objectius principals de qualsevol
organització “amb vocació nacional” que treballi per la independència hauria de
ser trencar les fronteres interiors, que ens esquarteren com a país i que ens
han estat imposades pels mateixos estats que ens neguen la independència, no?
Una cosa, segurament inevitable, és la diversitat de ritmes que calgui ballar
en cada moment a cadascun dels territoris i una altra de molt diferent,
totalment inacceptable, seria excloure mig país de la festa.
L’altra notícia
referent a l’AMI és més desconcertant. Al seu web
podem llegir que “l’Associació de
Municipis per la Independència (AMI), reunida aquest matí al municipi bagenc
de Santpedor en Comissió Executiva, ha anunciat que presentarà la
proposta, en la seva propera Assemblea, de no donar suport a cap iniciativa de
pacte fiscal que no impliqui la sobirania fiscal plena per a Catalunya”.
Pacte fiscal? Si l’objectiu és la independència que hi pinta aquí el pacte
fecal? Quin pacte d’aquest tipus pot implicar la plena sobirania? La plena
sobirania és, precisament, disposar d’un estat propi plenament independent, que
abasti tot el territori nacional i que pugui gestionar democràticament tots els
aspectes de la seva economia, inclosa la seva fiscalitat. Un estat independent
no pacta la seva fiscalitat amb l’estat veí.
La Comissió Executiva
de l’AMI està formada per 7 alcaldes de CiU, 3 d'ERC i 1 de la CUP. Vista
la composició de la majoria d’ajuntaments adherits -i de la majoria
d’ajuntaments d’aquest tros de país- és normal que així sigui i potser fins i
tot és positiu; que alcaldes i regidors d’una formació no independentista
reivindiquin la independència ajuda a estendre la idea a sectors més allunyats
dels partits declaradament independentistes. El què no s’hauria de considerar
normal, en cas de produir-se, és la instrumentalització partidista d’una institució
unitària per a objectius que no només difereixen de l’objectiu declarat –la
independència- sinó que n’esdevenen obstacles.
Ja ho cantava fa
trenta anys la Trinca: “I per asserenar
els ànims d’aquest poble tant tossut/ es firmà un tractat de pau que li diuen
l’Estatut./ Però com sempre passa al cine, a l’hora de la veritat/ els tractats
amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat”. Compte, doncs, amb les receptes
pactistes dels bruixots de la tribu.
Foto: Biosca, a la Vall del Llobregós, 475è municipi en adherir-se a l'AMI
És una de les
postals més característiques de Solsona. La imatge del Portal del Pont, d’estil
neoclàssic, i la catedral, gòtica però amb elements romànics i barrocs, és un
bon preludi del què veurem si ens endinsem al seu nucli antic: un seguit de
placetes, carrers i carrerons, amb un bon nombre d’edificis destacables que,
malgrat la barreja d’èpoques i estils, configuren un conjunt urbà notable,
endreçat, agradable, d’aquells que conviden al passeig. Però passejant-hi també
hi trobarem, com a tot arreu, algun element que n’esguerra l’harmonia visual.
Molt a prop de la
catedral, on anys enrere hi havia la fonda Vilanova, una bandera espanyola comparteix
façana amb la senyera. Es tracta de la seu comarcal del Comú (Coordinadora
Municipalista del Solsonès), la marca blanca comarcal d’ICV. L’anomalia tèxtil
trenca el fil de les reflexions sobre el paisatge urbà per a portar-les cap a
viaranys més costeruts i laberíntics. Sobta que en una ciutat on un alcalde
conservador va fer-se famós per enviar la bandera espanyola a la bugaderia siguin
els d’”esquerres de debò” els que
facin d’abanderados de la españolidad.
Sí, d’acord, la bandera en qüestió és més virolada del què és
constitucionalment preceptiu però això no la fa menys espanyola que els gallumbos del Tejero. El cert és que
darrerament aquest tipus de simbologia prolifera al nostre país, però... quin
significat cal donar, ara i aquí, a la bandera espanyola tricolor? Els qui
l’exhibeixen ho fan com un exercici de memòria històrica, de solidaritat
internacionalista o d’adhesió a un projecte polític on se’ns pretén englobar?
La segona República
espanyola és un dels règims polítics i dels períodes històrics més
immerescudament mitificats dels que han afectat la major part dels Països
Catalans. Fins a un cert punt és inevitable. Parlem d’un parèntesi de
democràcia formal entre dues sanguinàries dictadures militars, d’avenços
socials i de reconeixement de drets individuals fins al moment inèdits al sud
dels Pirineus. Però parlem -o hauríem de parlar- també dels tres dies que va
durar la República catalana proclamada per Francesc Macià, reconvertida en Generalitat
de Catalunya després que els republicans espanyols hi passessin el ribot; del
bienni negre; d’un Tribunal Constitucional que ja revocava lleis autonòmiques,
com la de contractes de conreu; de l’empresonament del govern Companys, pels fets
del 6 d’octubre del 34; dels fets de maig del 37, que van enfrontar l’esquerra
governamental amb la revolucionària... No ens enganyem, qui va fer bona la República
espanyola no va ser Azaña –ni
Alcalá-Zamora, ni Negrín, ni Largo Caballero, ... ni Lerroux!- sinó Franco amb els seus crims.
L’espanyola tricolor va esdevenir símbol de llibertat per a gent de diferents
generacions, en tant que bandera d’oposició al franquisme, sota la qual havien fet
-havien hagut de fer- la guerra molts dels nostres padrins i amb la que
s’identificaven els sectors més visibles i tolerats de l’oposició democràtica, com el mateix PsoE, però durant el breu període
històric en què va ser bandera oficial d’aquest Estat va fer mèrits sobrats per
a perdre’s a la bugaderia.
Però potser la
franja morada que llueix a l’antiga fonda no fa referència a aquell període
històric sinó a una futura tercera república espanyola, una república que no ha
de cometre necessàriament els errors de la seva antecessora, que pot ser totalment
respectuosa amb els drets nacionals del nostre poble i que, per tant, no té
sentit criticar-la preventivament. Tan de bo. El més desitjable dels futurs possibles
és una República catalana independent i plenament democràtica, convivint en pau
amb la resta de pobles del món, especialment amb els països veïns. Potser
evidencio la meva ignorància però... hi ha algun partit o moviment que reivindiqui
una tercera república espanyola que no inclogui territori dels Països Catalans?
En aquest supòsit exhibir banderes republicanes espanyoles al nostre país
podria entendre’s com una mostra de solidaritat
internacionalista, al mateix nivell que fer onejar banderes corses,
palestines, basques, grenlandeses o frisones. Però em sembla que no és ben bé
així...
Els pocs que als
territoris peninsulars de llengua espanyola (o castellana) tenen projectes
polítics respectuosos amb el nostre país no són els que defensen una república
espanyola. Els poquíssims que a Castella o a Andalusia no tenen manies en
exhibir la nostra bandera republicana, l’estelada, són els que a Burgos
reivindiquen una república castellana i a Granada una república andalusa.
Entenc que tant respectable és la defensa d’una tercera república espanyola que
englobi, si així ho decideixen lliurement, els diferents territoris de l’antic
regne de Castella -castellans, andalusos, murcians, extremenys...- i altres de
castellanitzats posteriorment -com els aragonesos- com que cadascun d’ells es
constitueixi, si així ho decideix democràticament, en una república diferenciada;
seria passar de cafè a “cafeteras para todos”. Respectables sempre que cap d’aquests
projectes polítics travessi el port d’Almansa i els plans de Cardell. El
respecte i la no ingerència han de ser mutus.
Una mica més amunt,
abans d’arribar a l’ajuntament, a mà dreta, trobem un altre element
arquitectònic força conegut. Explica la llegenda que els solsonins van pujar,
penjat del coll, un ruc a un campanar on creixia l’herba, amb la sana intenció
de que hi pasturés. Escanyat, l’animal de quatre potes va dinyar-la en l’intent,
fet que va valer als habitants de Solsona el malnom de mata-rucs. La Penjada
del ruc, a la Torre de les Hores, amb pixarada inclosa, és una de les imatges
més conegudes del multitudinari carnaval de la ciutat.
Que hi hagi
espanyols que pretenguin un canvi de règim, de monarquia a república, al seu
estat sense que això suposi qüestionar-se’n l’abast territorial no ens hauria
de sorprendre. Els catalans ja patim un altra prova evident que ser republicà
no és antònim de ser imperialista: la xovinista i etnicida Republique française. El preocupant és que als Països Catalans hi
hagi gent que, com alternativa a l’actual règim de dominació, defensi projectes
igual d’espanyolistes.
Espanya fa tres
segles que se’ns pixa a sobre i ens diu que plou –i no com el ruc del carnaval
sinó de manera continuada, sigui quin sigui el seu règim polític- i malgrat tot
encara hem de continuar bevent a galet, esperant que el raig següent sigui
realment d’aigua fresca i regalada? Si defensar des dels Països Catalans la
continuïtat del domini espanyol i francès sobre el nostre poble és injustificable
i nacionalment suïcida, fer-ho des de Solsona encara és més incomprensible. Les
mostres públiques d’espanyolisme en poblacions sociològicament catalanistes gairebé
només poden entendre’s si qui les fa té com a objectiu ascendir personalment,
ja sigui a una poltrona forània o al campanar més proper.
Tristíssim
l’espectacle escenificat les darreres setmanes a Talarn, i per extensió al
Pallars Jussà. Breument: l’anunci de tancament de l’acadèmia militar espanyola
que hi ha en aquest municipi ha provocat protestes, encapçalades pels alcaldes de
Talarn (d’ERC-RCat) i de Tremp (municipi membre de l’Assemblea de Municipis per
la Independència), amb el suport del Consell Comarcal i de la Diputació (també
adherida a l’AMI), que s’oposen a la marxa dels militars espanyols del Pallars
per l’impacte econòmic negatiu que tindria a la comarca. Un guió tragicòmic que
faria les delícies del públic espanyol si aquest no estigués prou distret amb
les patètiques aventures de la família del seu reietó. Però en el cas de Talarn
el trist no és el guió sinó l’escenari. Un escenari que mostra impúdicament la
misèria política d’aquest (tros de) país, i no em refereixo als responsables
polítics municipals –o, com a mínim, no només i no principalment.
El municipi de
Talarn va arribar al seu sostre demogràfic l’any 1830, amb 807 habitants. Des
d’aleshores, tot i algun repunt puntual, ha patit una davallada demogràfica
considerable: 768 h el 1860, 596 el 1900, 553 el 1960, 436 el 1981, 397 el 2009. Una evolució, per desgràcia gens excepcional: ha succeït el mateix a centenars de municipis de les comarques interiors i de muntanya d'arreu dels Països Catalans.Tenim mig país abandonat, entre altres motius pel seu escàs pes electoral, i això suposa tenir molts municipis i comarques disposats a agafar-se a qualsevol merda que aporti quatre rals a la migrada economia local.
La reacció de les
institucions pallareses no ens hauria de sorprendre... si coneguéssim una mica
el país. Sovint, però, quan es parla de “la totalitat” o “del conjunt” dels
Països Catalans (o la majoria de vegades de Catalunya) el què es té al cap no
és el país sinó el mapa (i la majoria de vegades amputat). A l’hora de pensar
el país hem mirar-nos-el sencer però
també “ple”, “en 3D” -tenint en compte el que hi ha, i el que no, dins del mapa: població, territori, economia,
infraestructures, serveis...- i “en moviment” –prescindint de fotos fixes fruit
de problemàtiques i moments concrets.
Això hauríem de
tenir-ho molt present també a la CUP a l’hora de definir el nostre projecte. A
l’hora de les mobilitzacions sovint hem coincidit –i haurem de continuar
fent-ho- amb moltíssimes entitats i plataformes amb objectius molt específics.
Hauríem d’evitar, però, caure en les limitacions pròpies dels moviments socials
i/o sectorials. Per visualitzar-ho amb un exemple proper a l’inicial: fa pocs
anys un projecte de pistes d’esquí i les conseqüents urbanitzacions col·laterals
planava sobre la Vall Fosca, amb el suport de part de la població local, que
veia en l’estació una solució econòmica per a la zona, i amb l’oposició de
col·lectius conservacionistes i d’algunes organitzacions polítiques, que en
criticaven l’impacte ecològic. Finalment la crisi va aturar el projecte, facilitant
l’objectiu dels conservacionistes, però sense donar resposta a la principal
qüestió que caldria plantejar des de la política, i més encara des d’aquells
sectors oposats al complex: quin és el futur que es vol per a la vall?
Des de l’esquerra
independentista és més fàcil formular propostes de caire estratègic, a llarg termini,
que dins dels marges del sistema jurídicopolític vigent. En un país
veritablement lliure i democràtic haurem de decidir quin model de país volem –territorialment
més equilibrat, posem per cas- i les institucions hauran d’actuar en
conseqüència –transvasant els grans consumidors industrials d’aigua de les
conques deficitàries a les excedentàries, per exemple- sense estar
sotmesos al dictat dels mercats. Significa això que, en un exercici de
transversalitat mal entesa, hem de prescindir de plantejar propostes concretes
per a combatre problemes concrets –en aquest cas els greus desequilibris
territorials- fins l’endemà de la independència? De cap de les maneres; fer-ho
significaria renunciar a fer política.
En contra del què
prediquen quan pidolen vots rurals, els partits polítics que han gestionat
l’autonomia d’aquest tros de país (i molt especialment la coalició que hi ha
governat més temps) no han fet mai cap aposta clara per a atenuar les
diferències territorials existents. A primers dels 80 Jordi Pujol anava al Japó
a buscar fabricants de motos o de teles que volguessin instal·lar-se a
Catalunya. Ara Mas festeja Adelson per a col·locar l’Eurovegas al Baix
Llobregat. Mentrestant i al marge d’inversions privades, en 30 anys d’autonomia
s’han creat un nombre considerable d’organismes i ens diversos, empreses
públiques, equipaments de tota mena, molts d’ells amb l’etiqueta grandiloqüent
de “nacional”. D’acord que és normal que la majoria d’aquestes coses
“nacionals” se situïn a Barcelona, en tant que capital, o a les grans
concentracions urbanes, on pugui haver-hi la majoria d’usuàries, però calia posar-ho
pràcticament tot a l’àrea metropolitana? El Centre d’Alt Rendiment esportiu,
l’Escola de Policia o el Centre de
Restauració
de Béns Mobles de Catalunyano haurien tingut un impacte econòmic molt més gran a Vilaller, a Mas
de Barberans o a Gósol que a les seves actuals seus vallesanes?
En aquest (tros de) país hem tingut presidents que han
presumit d’haver estat capaços de desplaçar 10.000 quilòmetres les inversions
d’Honda, de Yamaha o de Sony, del Japó a Catalunya, i en canvi, no han pogut o
volgut moure 150 quilòmetres uns centenars de llocs de treball, fins al Pirineu
o a les Terres de l’Ebre. Si ho haguessin fet avui potser podríem dir que
l’alcalde de Talarn és un botifler o que el de Rasquera és un flipat que ven fum.
Vist com tenim el pati, però, abans de dedicar qualificatius afectuosos als respectius responsables municipals,
hauríem d’apuntar una mica més amunt.
Ah, i per si no ha
quedat prou clar: fora, i com més aviat millor, tots els militars estrangers de
Talarn. I de Cabrera, de Bétera, de Montlluís, de...
És una de les
espècies més impressionants de l’avifauna dels Països Catalans i, si acceptem
acríticament el que diuen els llibres d’ornitologia, el rapinyaire nocturn més
gran d’Europa. Per la seva posició a dalt de la cadena tròfica, el duc (Bubo bubo) es considerat un
superpredador, capaç de caçar una gran varietat de mamífers i aus, incloent-hi
altres rapinyaires nocturns i diürns. La presència del duc no només és
beneficiosa per a l’equilibri dels nostres ecosistemes, especialment dels
boscos de muntanya mitjana, i un bioindicador de la seva qualitat sinó que
també és positiva per a l’agricultura, per la gran quantitat de conills i
rosegadors que pot eliminar. Malgrat això la principal amenaça a
aquesta espècie, junt amb la destrucció del seu hàbitat, és la persecució
directa fruit de l’animadversió humana cap als rapinyaires nocturns.
Una de les
dificultats a l’hora de recuperar espècies en perill d’extinció a partir d’uns
pocs individus, ja sigui perquè es tracti de poblacions aïllades amb un nombre
reduït d’exemplars o perquè es vulguin reproduir en captivitat, és la pèrdua
d’aptituds causada per la consanguinitat, com a conseqüència de successius
creuaments entre individus propers. És el mateix que succeeix a les famílies reials
de mig món. Per a solucionar aquesta problemàtica és necessari augmentar la
diversitat genètica amb la incorporació al grup d’individus de fora del cercle
endogàmic. En cas contrari la descendència va degenerant fins a obtenir
individus incapaços de competir en igualtat de condicions amb els exemplars
sans de la mateixa espècie o d’altres que ocupen el mateix nínxol ecològic.
Serveixen, això sí, per a fer el paperot en muntatges moderns pretesament
medievals –qui no ha vist mai cap simulacre de falconeria en una fira, al
costat d’embotits i formatges artesans i de les omnipresents coques de
Perafita?- o en bufonades medievals amb mitjans moderns –com ara fotre el
mussol davant d’un teleprompter la
vigília de Nadal.
La introducció
d’espècies al·lòctones, animals o vegetals, comporta greus efectes sobre el
medi que les rep. Tot i que no és un fenomen nou –un insecte americà, la
fil·loxera (Dactylospharea vitifoliae), va arruïnar la vinya catalana fa més de
cent anys- en les darreres dècades han proliferat les problemàtiques causades
per espècies invasores com el silur (Silurus glanis), el visó americà (Neovison vison), la tortuga
de Florida (Trachemys scripta), el cranc de riu americà (Procambarus clarkii), el
coatí (Nasua nasua), el musclo zebrat
(Dreissena polymorpha), el mosquit tigre (Aedes albopictus), el cargol poma (Pomacea sp.) o la vespa asiàtica (Vespa velutina). Al no
disposar de depredadors naturals aquestes espècies poden convertir-se en
autèntiques plagues, que amenacen la biodiversitat dels ecosistemes autòctons,
motiu pel qual s’han d’eradicar del medi on han estat introduïdes.
Les diferents administracions
amb competències en medi ambient en els diferents trossos d’aquest país tenen
plans per a reduir o eliminar les espècies invasores, animals i vegetals, que alteren el medi natural. Així,
per posar un exemple, la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori
del Govern Balear fa temps que va iniciar una campanya per a capturar, vius o
morts, els nombrosos exemplars de coatí existents a Mallorca, especialment a la
Serra de Tramuntana. Resulta curiós que el govern que persegueix amb
insistència aquest petit mamífer, introduït al medi per l’alliberament
irresponsable d’exemplars adquirits com a mascotes, sigui el mateix que ha
col·laborat en les activitats depredadores a les Illes d’un rapinyaire
al·lòcton, introduït fa 15 anys a la principal família de mascotes invasores,
presumptament per a combatre els efectes degeneratius causats per la consanguinitat.
Per quin estrany motiu
els governants autonòmics dels diferents trossos d’aquest esquarterat país
nostre consideren que el duc al·lòcton (Urdangarin
Liebaert), en espanyol buho real,
és menys perjudicial que altres espècies invasores? Per què no només no l’han
combatut sinó que li han obert les portes del galliner? Possiblement hi hagi un
punt d’esnobisme: de la mateixa manera que molts burgesets reneguen de la
llengua pròpia del país perquè queda més fi parlar la de l’imperi i frisen per compartir esquiades, a la neu, a l’aigua o al matalàs, amb inútils de sang blava, també
consideren que muda més tenir una anaconda verda (Eunectes murinus)de vuit metres en un terrari al xalet que una humil sargantilla de
paret (Podarcis muralis) dins d’un capsa
de sabates. A més, dins dels sectors socials que controlen el poder polític i
econòmic als diferents trossos de país hi podem trobar un bon nombre d’individus
per als quals ni la destrucció del medi no ha estat mai un obstacle ni el saqueig insaciable un fet aliè.
Cal tenir la
certesa que algun dia, si abans no deixem que ens extingeixin com a poble, al
llarg i ample d’aquest país nostre les coses canviaran el suficient per a esdevenir
un estat nacionalment lliure, socialment just i ecològicament ric –la parauleta
sostenible em fot una mica d’al·lèrgia. En uns Països Catalans lliures d’espècies
invasores de tota mena de pèl i ploma hauríem d’oblidar-nos de les alteracions
al medi provocades per tota aquesta fauna? No; ens agradi o no totes les
bestioles esmentades, i moltes més que em deixo, també han format i formen part
de la nostra història i els pobles que obliden els errors del passat estan
condemnats a repetir-los. Ara que de qualsevol tema en fan un centre d’interpretació,
seria interessant tenir un espai on se’n museïtzés el seu procés d’expansió, combat
i extermini. Hauria de ser un lloc suficientment gran per a encabir-hi
exemplars, engabiats o taxidermitzats, de les principals especies al·lòctones i
dels endemismes botiflers de les diferents regions del país. Un lloc com
Marivent, per posar un exemple qualsevol.
Segons l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, si avui es fes un referèndum sobre la independència de Catalunya, el 42,9 % de l’electorat d’aquest tros de país hi votaria afirmativament, el 28,2 % hi votaria en contra i un 23,3 % optaria per l’abstenció. Dit d’una altra manera, el sí a la independència guanyaria amb el vot del 56 % de participants.
Al marge de les xifres que puguin reflectir les enquestes, que n’hi ha per a tots els gustos, l’opinió favorable a la independència està assolint uns nivells de suport que poca gent hauria pronosticat amb uns quants anys d’antelació. La participació en les consultes populars, la manifestació posterior a la sentència del TC sobre l’estatutet o la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana són clares mostres de que aquesta idea arriba a sectors molt més amplis que els electorats dels partits que es reclamen explícitament independentistes. La major part d’aquest nou independentisme és de caire més sociològic que polític -hi pesen més el cor, el fetge i altres vísceres que la tàctica i l’estratègia- fruit de la frustració pel fracàs del procés autonòmic: “Si Espanya no ens vol tal com som fotem-ne el camp”.
A diferència de l’independentisme històric sorgit a finals dels 60, nítidament d’esquerres i defensor dels Països Catalans com a marc nacional, bona part d’aquest nou independentisme és hereu de la dreta regionalista, hegemònica els últims trenta anys en aquest (tros de) país, i n’arrossega moltes de les limitacions (acceptació del marc territorial regional, creació d’un estat propi condicionada al manteniment de l’actual model socioeconòmic, excessiu respecte al marc legal imposat i a les seves institucions...). La existència de plantejaments contraris als que ha defensat sempre l’Esquerra Independentista –l’únic independentisme existent durant dècades en aquest país, no ho oblidem- dins d’aquest nou i heterogeni independentisme ens ha agafat més d’un cop amb els pixats al ventre. Recordem els dubtes davant les primeres mobilitzacions de la Plataforma pel Dret de Decidir, ara fa sis anys... Amb el temps l’independentisme d’esquerres ha anat esvaint les seves reticències a participar en campanyes i mobilitzacions diguem-ne sobiranistes (a vegades no són explícitament independentistes). Potser la visualització més destacable d’aquest canvi la trobem en la participació de la CUP, amb un bloc propi i nombrós i amb un lema inequívoc -“Tirem pel dret. Independència”-en la manifestació del 10 de juliol de 2010 que, tot i estar convocada per Òmnium Cultural amb un lema assumible per l’autonomisme, “Som una nació, nosaltres decidim”, va convertir-se en un massiu clam independentista.
És probable que les ambigüitats, les mancances i les limitacions d’alguns sectors d’aquest nou independentisme poden provocar contradiccions al si d’organismes unitaris com la recentment constituïda Assemblea Nacional Catalana. Sense anar més lluny, la majoria de documents generats per la pròpia ANC lliguen ben poc amb les referències als Països Catalans del discurs de Sergi López. Entenc, per tant, que hi hagi independentistes, dels de tota la vida, que no se sentin còmodes enmig d’aquest poti-poti ideològic, però... és el què hi ha a la societat. Què volem fer? Ignorar-ho? Restar-ne al marge o, pel contrari, tractar de fer arribar el nostre discurs a sectors de gent que en major o menor mesura poden ser-hi receptius? Em sembla que la resposta és clara. De la mateixa manera que participar a la mani del 10-J “contra la sentència del TC” no era sinònim de defensar l’estatut difunt sinó que calia anar-hi a reivindicar la fi de la via autonomista, cal que militants de l’esquerra independentista, a títol individual, participin i tractin d’influir per a que aquest moviment nounat corregeixi algun dels seus vicis d’origen (àmbit territorial regional, Unió Europea, institucionalisme).
Quin és el perill del nou sobiranisme? No ho és pas que demà passat, mentre nosaltres encara discutim sobre el sexe dels àngels, quatre autonomistes desencisats posin l’intermitent de la dreta, accelerin, ens avancin i proclamin la independència dins d’un model social injust i poc democràtic; igual d’injust i de poc democràtic com l’actual que, a sobre, és espanyol! No, el veritable perill és un altre.
Segons l’enquesta del CEO esmentada més amunt tot i que el sí a la independència guanyaria en un referèndum directe, a l’hora d’escollir entre diferents opcions “quina hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya” només un 25,5 % escull un estat independent, per sota del 33 % partidari d’”un estat dins d’una Espanya federal” i d’un 31,8 de conformistes amb el sistema de dominació actual. Dit d’una altra manera, hi ha una part important de gent si es trobessin amb un referèndum sobre la independència hi votarien afirmativament però que tenen com a ideal compartir estat amb una Espanya diferent. Són, per tant, víctimes potencials del discurs peixalcovista, ja sigui amb l’esquer del pacte fiscal o amb qualsevol altra proposta de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.
Coneixent les trajectòries assenyadament pactistes d’alguns destacats dirigents polítics i veient-los somrient i remenant la cua a l’Assemblea constituent de l’ACN, no costa gaire d’imaginar-se’ls postulant-se com a negociadors:
“Pactista solvent, amb sentit d’Estat* i experiència, canvia moviment sobiranista emergent per un parell de llobarros frescos**.
(*)Español, por supuesto. (**) Imprescindible obtenir rèdits electorals”
Si el perill és el mateix que va liquidar la per alguns enyorada i mitificada Assemblea de Catalunya -“La traïció dels líders”, que va donar títol a la crònica de Xirinacs- quin n’és l’antídot? Un independentisme fort i participatiu, tant a les organitzacions unitàries com als referents polítics de cadascú, on el lideratge resti en mans del conjunt del moviment; res que no estigui ja inventat: l’independentisme assembleari.
Si la xenofòbia és útil al sistema, la lluita contra la seva extensió no vindrà de dalt, de les institucions estatals i de les seves sucursals, sinó que s’haurà de continuar impulsant des de baix, a les entitats, al carrer i a tots els espais on es tingui accés. Ara bé, s’ha de continuar fent com fins ara? Al costat antifeixista hi ha hagut sovint actuacions, discursos (a cops farcits de tòpics) i silencis (fruit de tabús) que són com a mínim qüestionables, quan no directament contraproduents.
La mobilització al carrer contra el feixisme, les expressions de rebuig cap a aquells que prediquen la xenofòbia, ha estat, és i continuarà sent necessària. Cal tenir present però que, per a que la lluita contra aquesta xacra social sigui eficaç, la prioritat no és tant mobilitzar la gent convençuda com evitar que el discurs xenòfob faci forat entre els diferents sectors socials que hi poden ser permeables, i en especial a les classes populars. Des de la simpatia cap a les organitzacions més actives en la mobilització antifeixista i des de la solidaritat cap a totes les persones que han patit la repressió per la seva lluita en aquest camp potser caldria preguntar-nos si en alguna ocasió no ens ha mancat una mica de sentit tàctic. Les concentracions de rebuig amb motiu d’actes electorals de PxC perjudiquen aquesta formació? Més aviat els deuen donar algun vot per la via del tòpic victimista: “Ens ataquen perquè som els únics que diem el que pensa tothom”. La justificació també pot ser tòpica: “Al feixisme se l’ha de combatre sempre”. Sí, totalment d’acord... sempre i quan entenguem que “combatre” no vol dir fer el que ens demani el cos, i quedar-nos a gust, sinó fer en cada moment allò que més debiliti l’enemic.
Si partim de la base que la matèria primera de què es nodreixen les formacions de discurs xenòfob són un nombre reduït de tòpics, molt simples i molt repetits, una bona iniciativa són les campanyes destinades a desmuntar els rumors que circulen al voltant de la immigració, encara que segurament, de cara a la seva eficàcia, arriben en el pitjor dels moments: qui ha deixat de rebre qualsevol tipus d’ajut, no perquè hagi millorat la seva situació sinó perquè ha augmentat el nombre de famílies amb rendes per sota de la seva, és molt receptiu al discurs xenòfob i difícilment voldrà entendre que al veí no li donen ajudes “per ser estranger” sinó per ser més pobre que ell; tant li és: “si no hi hagués tanta gent de fora les ajudes arribarien a tothom”. En aquest sentit la lluita contra la xenofòbia s’ha de vincular a la reivindicació de polítiques socials i a la defensa dels serveis públics i ha de defugir tòpics hippiflowers-multiculti-xupiguais de l’estil de “la immigració és bona”, “és necessària”, “els immigrants són bons” o “ens paguen les pensions” o del contrari esdevé un discurs estèril davant de qualsevol persona amb greuges, reals o imaginaris, cap a algun nouvingut. “Si tant t’agraden els immigrants fot- te’ls a casa teva”.
Les migracions massives no són guais sinó que són, sobretot, drames humans de gran magnitud. I és cert que entre els nouvinguts n’hi ha molts que “ens paguen les pensions” i alguns que roben, però ni els uns ni els altres no ho fan per la seva condició d’immigrants sinó en tant que treballadors regularitzats, els uns, i xoriços, els altres, exactament igual que els seus companys autòctons dels gremis respectius. L’única diferència destacable és que la població nouvinguda, com a col·lectiu, té problemàtiques específiques que cal solucionar, igualant-les a les de la resta d’habitants del país. “A qui beneficia i a qui perjudica l’existència d’una bossa de població, potencials treballadors sobreexplotats, en una situació de major indefensió legal?” Aquesta és la pregunta que hauríem d’aconseguir que es fes, i que respongués, el major nombre possible de gent. El discurs contra la xenofòbia ha de remarcar que la igualtat de drets i de deures beneficia la majoria de la població.
De drets i de deures. No ajuden a aturar el discurs xenòfob els silencis o les crítiques massa suaus, per por a ser titllats de racistes, davant d’actituds concretes d’alguns sectors de la immigració. L’apologia de la discriminació sexual, per exemple, és igual d’intolerable en boca de l’arquebisbe de Tarragona o de l’imam de Lleida. Cap coartada religiosa és vàlida per a atacar el drets i les llibertats individuals. No deixar prou clar aquest aspecte és donar peixet a un franquista declarat com l’Anglada, que no té cap vergonya en proclamar-se defensor de drets humans, si creu que això pot donar-li vots.
Combatre tòpics sempre és difícil i si aquests són negatius encara més. Esborrar l’estigma de la delinqüència lligada a la immigració costarà. Sempre hi haurà un “no és estrany que hi hagi tants robatoris amb tanta gent de fora com tenim”. És molt més fàcil embrutar la imatge d’una persona o un col·lectiu que, per molt falsos que es demostrin els rumors, netejar-la. Per cert, ara que hi penso, ja que es tant fàcil estigmatitzar, en aquest (tros de) país nostre hi ha una banda amb un percentatge de delinqüents de l’alçada del campanar de Calaf. Als jutjats ja en tenen els noms, ben ordenats en llistes, i fins i tot les fotocòpies dels carnets d’identitat. “Dieu que us han atracat, padrina? No és estrany, amb la mà de candidats de PxC que corre pel món...”
S’agafen onze individus de fora del municipi en qüestió, sense gaires escrúpols, amb predisposició a participar en l’experiment i se’ls fa signar els corresponents documents individuals d’acceptació. Es redacta una relació numerada, seguint l’ordre que es consideri oportú, amb els noms de tots els concursants i es porta al jutjat, acompanyada de la resta de documents preceptius. Els tràmits són senzills i en cas de dubtes sempre hi ha un funcionari judicial, potser amb més dubtes que l’interessat, disposat a resoldre’ls. Un cop fets els tràmits burocràtics cal desplaçar l’atenció del jutjat, situat a la capital de comarca, i centrar-la a la població escollida.
És l’hora de vendre el producte. Que cal redactar un programa electoral? Cap problema, no cal trencar-s’hi massa les banyes. Els potencials clients no són gaire exigents i el redactor pot permetre’s escriure –aquí no és apropiada l’expressió posarnegre sobre blanc- evidenciant la seva ignorància sobre el municipi objecte de salvament. Si al programa queda bé lamentar la manca d’un institut de secundària al municipi, tot i que aquest existeixi i aculli la majoria d’alumnat de la vila i de les poblacions veïnes, s’hi posa i punt; que la realitat no espatlli la propaganda. Una xerrada per aquí, una entrevista per allà, molta demagògia per tot arreu i... apa, a recollir vots! És senzillot: només cal aconseguir que un grapat de catalans de soca-rel i “catalanistes” votin un partit profundament espanyolista i que un puñao de veïns d’origen immigrant votin contra els immigrants (amb la cançoneta aquella de “no se quieren integrar ye-yeye-yé!”) i afegir-los als vots dels quatre fatxes de sempre i als dels despistats i torracollons de torn. Si el producte es promociona bé, malgrat la manca de qualitat, s’aconsegueixen els objectius de la campanya: fer entrar a l’ajuntament local, al crit de “Primer els de casa”, uns quants regidors de fora. Tot i que pugui semblar l’esborrany d’un conte surrealista o el guió d’un reality show, es tracta de fets reals, ocorreguts en un temps i un indret ben concrets.
Un dels elements més coneguts de la vila de Calaf és el seu mercat, que deu la fama a una llegenda recollida i popularitzada a finals del segle XIX per Apel·les Mestre. A l’altiplà calafí els hiverns acostumen a ser especialment durs. Diuen que un dia de mercat el fred va ser més reconsagrat que de costum, fins al punt que les paraules quedaven glaçades en sortir de les boques de comerciants i compradors. Cap al migdia, en començar a escalfar el sol, van desglaçar-se de cop totes les paraules que s’havien gelat a l’aire durant el matí causant un rebombori de Cal Déu. Des d’aleshores “semblar el mercat de Calaf” és sinònim d’haver-hi una gran confusió.
El resultat de les darreres eleccions municipals a Calaf també semblen fruit d’una gran confusió. A banda de l’àmplia i previsible victòria de CiU (777 vots i 7 regidors), la notícia va ser el resultat de PxC (341 vots i 3 regidors) que es va convertir en la segona força política municipal, malgrat que la totalitat d’integrants de la llista xenòfoba eren d’Igualada, superant ERC (150 vots i 1 regidora) i els tres partits que no van obtenir representació: ICV, PSC i PP (90, 85 i 55 vots, respectivament). Sens dubte un cas digne d’estudi sociològic.
Com s’expliquen els resultats de Calaf? Tant de bo la resposta es trobés en la crua climatologia local, que tot es limités a una confusió creada per un lent desglaç primaveral, als danys del fred tardà en els cervells amb un menor recer cultural. Però per desgràcia l’extensió de la xenofòbia i les seves expressions polítiques no són un fenomen local; el cas de Calaf és una mostra més (potser més vergonyosa que altres) d’una problemàtica que no s’ha sabut o volgut afrontar.
La facilitat amb que s’estén la presència institucional xenòfoba ens hauria de fer replantejar si els tractaments aplicats per combatre tant aquesta epidèmia com els partits que, com PxC, en són alhora símptomes i agents propagadors, són els més adequats. No és cap secret que l’èxit d’Anglada es basa en l’aprofitament d’uns pocs tòpics, molt simples però molt assumits per una part de la població: els immigrants ens prenen els llocs de treball, són delinqüents, ens volen imposar les seves tradicions i, a sobre, reben totes les ajudes. Si un argumentari tan pobre ha estat tan efectiu fins ara encara pot ser-ho més a mesura que els efectes més severs de la crisi afectin a sectors més nombrosos de població i aquests ja no tinguin accés ni a les darreres engrunes de l’estat del benestar. La xenofòbia servirà encara més com a instrument a l’Estat per a descarregar cap sota part de la pressió social. “Que retallen les prestacions socials al mateix temps que rescaten bancs amb calés públics i que els gàngsters que els dirigeixen segueixen cobrant morterades d’escàndol? Ca, home, ca! Tu saps quant val el cotxet del Mohamed?” Si l’extrema dreta no fos útil a la “democràcia” ja estaria il·legalitzada.
Quan parlem d’esborrar del mapa un poble, una ciutat o un país acostumem a fer-ho en sentit figurat, no solem referir-nos a l’eliminació de la seva representació gràfica sinó a un fet més dramàtic: la destrucció real, sovint física, del lloc esborrat o esborrable, ja sigui per catàstrofes naturals o per l’acció d’humans desnaturalitzats, com els bombardejos que fan vessar les últimes gotes de xerigot al constitucionalista Peces Barba. Els llocs reduïts al no-res deixen de ser dignes de menció als mapes. Però el fenomen pot donar-se també al revés? Esborrar, en el sentit literal, un poble del mapa també té repercussions sobre l’espai físic?
Capolat és un municipi del Berguedà, al límit amb el Solsonès, de 34 Km2 i només 77 habitants (2009), després d’anys de davallada demogràfica (340 hab. el 1930, 220 el 1960, 145 el 1981...). Entre els 1.857 municipis que hi ha als Països Catalans (si hi incloem l’Aran, la Fenolheda i la franja castellanoparlant del País Valencià) n’hi ha molts altres que haurien servit d’exemple per al que aquí es pretén exposar. La tria, però, no ha estat a l’atzar.
L’eliminació de municipis poc poblats és un tema recurrent cada cop que es parla d’ordenació territorial. La Llei d’ajuntaments de l’Estat espanyol de 1845 va suposar una reducció considerable del nombre de municipis. En concret al territori de l’actual comunitat autònoma de Catalunya es va passar dels 1.752 municipis preexistents a 1.079 el 1847. Malgrat que la següent gran retallada del nombre d’ajuntaments va tenir lloc en el període 1960-71, en ple franquisme, passant de 1.057 a 933, i que ja en època formalment democràtica s’ha produït una petita revifalla d’independències municipals, fins arribar a les 947 actuals, l’amenaça d’agregació ha continuat planant sobre els mal anomenats municipis petits. El desembre de 2000 una comissió d’experts, creada per la Generalitat de Catalunya i encapçalada pel també constitucionalista Miquel Roca, va redactar l’Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, en la que entre altres moltes consideracions, proposaven un pla de fusions i agregacions per als municipis de menys de 250 habitants, que en aquell moment eren 203. En el cas de Capolat els experts proposaven la seva integració al municipi de Berga (22,6 km2 i 17.160 hab. el 2009). Al final l’Informe Roca es va desar en un calaix per vàries raons, entre elles el rebuig generat als municipis condemnats a desaparèixer.
El 2011 són les “inevitables retallades fruit de la crisi econòmica” les que serveixen de coartada per a ressuscitar el discurs de la necessitat d’eliminar administracions, racionalitzant-les. I en aquesta racionalització, de la certament asfixiant superposició d’administracions (municipis, comarques, projectes de vegueries, províncies, comunitats autònomes, estats aliens, organismes supraestatals on no tenim ni veu ni vot), una de les víctimes propiciatòries dels experts de torn tornen a ser els mal anomenats municipis petits. Curiosament aquest discurs està calant també en sectors que, en principi, haurien de ser crítics amb tot el que sigui retallar l’administració per sota, per les institucions més properes a la ciutadania.
Capolat és el menys poblat dels municipis on la CUP té representació a l’ajuntament. Les eleccions de maig van donar dos regidors a CiU, amb 43 vots, i un a la CUP, amb 12 vots; PSC, amb dos vots, i PP, amb el marcador a zero, van quedar-ne fora. Va ser precisament parlant d’aquest resultat, en un ambient gens constitucionalista, el dinar d’aniversari del Rebrot, que em va sorprendre sentir comentaris qüestionant l’existència de municipis amb tan poca població. Més recentment, l’Adam Majó defensava “termes municipals més grans enlloc de petits i inalterables” i deia no entendre la resistència a qüestionar els límits municipals.
Que n’hem de parlar? Doncs parlem-ne. Comencem pel menys important: els arguments econòmics. Abans de defensar l’eliminació de municipis amb criteris d’eficiència econòmica caldria fer un cop d’ull a quines són les despeses dels diferents tipus d’ajuntaments en funció del nombre d’habitants. Si consulteu dades a Municatveureu que les despeses de personal (el gran argument econòmic dels agregacionistes) acostumen a tenir una major repercussió de costos per habitant en els municipis menys poblats (450 €/hab. a Capolat i 312 €/hab. a Berga el 2009), però que en xifres absolutes acostumen a ser quantitats molt modestes. Segons Enric Campillo, el regidor cupaire de Capolat, “l’Ajuntament té un treballador a mitja jornada, que fa les funcions de manteniment d'una brigada municipal de poblacions més grans. També hi ha un secretari, a temps parcial. Aquestes són les úniques persones que tenen un salari”. L’estalvi per aquest concepte d’una hipotètica agregació de Capolat a Berga (municipi amb una plantilla laboral de 62 persones i un pressupost per aquest concepte de 4.642.268 €), en cas d’existir, seria anecdòtica.
És al capítol d’inversions on la repercussió per habitant i any es dispara als municipis suposadament petits (1.031 € a Capolat i només 380 € a Berga el mateix any). És aquí on cal remarcar el mal ús que es fa de l’expressió “municipi petit”, condicionat només a criteris demogràfics, prescindint del factor territorial. Casualment, si agafeu els 31.895 km2 de la CAC i els dividiu pels 947 municipis existents us donarà gairebé clavada la superfície del terme de Capolat. Així doncs, en aquest cas, quan fem referència a inversions en que el component territorial pesa més que el demogràfic (per exemple la xarxa de camins rurals o l’abastament d’aigua potable) ens trobem amb unes necessitats de municipi mitjà. Cal suposar que els defensors de l’annexionisme municipal com a forma de racionalització econòmica no deixarien sense aigua potable els habitants d’una dotzena de masies amb l’excusa que el cost és molt superior al d’un bloc de pisos a la ciutat...
Està clar, doncs, que si el principal argument per a eliminar administracions és l’econòmic no s’ha de començar per sota. Eliminant els municipis poc poblats deixaríem sense representació institucional i, per tant, afebliríem encara més la veu de la totalitat de pobles que pateixen una problemàtica concreta: el despoblament. No ens ha de preocupar que, tot i tenir només 77 habitants, Capolat tingui ajuntament . El problema, en tot cas, és el contrari: que un municipi de 34km2 tingui tan poca població. Esborrant del mapa els municipis poc poblats no només no se solucionarien cap dels seus problemes sinó que, a més, es contribuiria a agreujar-los. Al marge d’un atac a la identitat i a la democràcia locals, la supressió de municipis suposa deixar als seus veïns i veïnes sense l’única administració que ha de centrar les seves prioritats en les necessitats específiques d’un determinat territori i la seva gent.
Significa això que hem de renunciar a qüestionar-nos els mapes? De cap de les maneres. Replantegem tots els mapes però fem-ho des de baix cap dalt: els nuclis escollint municipi, els municipis, comarca i així successivament. Que es pot plantejar també reduir el nombre de municipis? Potser sí, però per a iniciar un procés en aquest sentit no n’hi ha prou en afirmar que “hi ha massa municipis”, sinó que caldria que alguns dels que defensen aquesta tesi hi afegissin “...i un dels que s’ha d’eliminar és el meu!”. D’aquests darrers encara no n’he sentit cap.
Convocades les eleccions espanyoles. Reobert el debat sobre quina ha de ser la postura de l’independentisme respecte aquestes eleccions, de la possibilitat d’acord entre les diferents organitzacions independentistes per a impulsar una campanya per l’abstenció activa en aques...
- Ja hi tornem a ser amb la ruqueria del boicot!!?? Això no serveix de res! S’ha d’anar a votar perquè les coses importants continuen decidint-se a Madrid...
-Sí? Segur? Bé, sí... malgrat que algunes coses força importants es decideixen a Brussel·les o a Frankfurt , és cert que moltes de les decisions que ens afecten continuen prenent-se a la capital espanyola, i algunes d’aquestes qüestions fins i tot pot ser que es prenguin en alguna de les dues cambres parlamentàries. Ara, d’aquí a que el nostre vot a les eleccions espanyoles pugui fer variar les polítiques que afecten les coses important hi ha un bon tros.
- Sí, sí... però s’ha d’anar a votar perquè el PP no obtingui majoria absoluta...
-Ah, sí? I això com s’evita? Votant el PSOE, els de l’”Espanya plural”, del “govern amic”? Sorprèn que encara hi hagi gent en aquest país que amb l’argument de la por a la dreta anticatalana –uuuuhhh, que ve el PP!!- corri a votar, amb la pinça al nas i com a mal menor, els que hi governen ara, i que retallen drets laborals o prestacions socials amb la mateixa facilitat que ho fan amb els estatutets d’autonomia, i que a sobre tenen la poca vergonya d’anomenar-se d’esquerres...
-Deixa’t de dretes i esquerres! Del què es tracta és de que cap dels dos grans partits espanyols pugui governar prescindint dels nostres diputats. Cal que Catalunya sigui decisiva a Madrid...
-Ja. I per ser decisius a Madrid, oblidant-nos de dretes i esquerres, el millor deu ser votar aquells que aquí centren la seva campanya en la defensa dels interessos de Catalunya i que, un cop instal·lats a Madrid, del què s’obliden no és pas de les polítiques de dretes sinó de totes les reivindicacions nacionals i, per responsabilitat, tenen com a prioritat contribuir a la governabilitat de l’Estat.
-També hi ha altres partits catalans que es presenten. Sempre pots votar un partit independentista, encara que siguin els titabullides d’Esquerra, que això a l’Estat sempre li toca els collons... Només per veure les reaccions de la caverna mediàtica ja paga la pena.
-Ui, sí, és un gran què, això de votar pensant en les visceres dels cavernícoles! Només cal recordar els magnífics resultats d’ERC després del linxament mediàtic a Carod... Què en queda ara de tota aquella flamarada? Tres diputats a Madrid que sovint parlen de temes espanyols en primera persona del plural...
-Bé, potsersí... potser no hi ha cap partit que s’ho mereixi... Però s’ha de votar sempre perquè la democràcia va costar molt d’aconseguir... La gent que va lluitar tants anys contra la dictadura no ho va fer perquè ara que podem votar....
-Sí, molta gent –no tanta com després en presumia- va lluitar contra la dictadura. Una part d’aquesta gent ho va fer perquè volia un règim polític com l’actual. A una part d’aquests darrers pot ser que encara els convenci aquest règim. Però la qüestió principal és què volem ara nosaltres: seguir sotmesos a l’Estat espanyol (i al francès) o lluitar per un Estat català independent i plenament democràtic?
-Però les eleccions sempre poden servir per a comptar-nos, per a demostrar que l’independentisme creix dia a dia, que cada cop tenim més força...
- Cert, cada cop som més i ho hem demostrat en diverses ocasions. Una bona demostració de força van ser les consultes sobre la independència, on, a part del creixement del suport a la independència, es va evidenciar un altre element imprescindible per avançar cap aquest objectiu: la capacitat d’autoorganització popular, al marge (i en alguns casos enfront) de les institucions. Unes consultes en que, per cert, els partidaris de l’ocupació espanyola del nostre país no van voler participar-hi, en lloc d’aprofitar per comptar-se van preferir boicotejar-les, amenaçant-les amb la repressió judicial i la violència feixista i menystenint-les i ridiculitzant-les públicament.
-Normal, preferien no contribuir a augmentar la participació de les consultes, per a desacreditar-les. Al cap i a la fi ni les consultes no eren legals ni els seus resultats vinculants. Per a ells no servien de res.
-Exacte. Per a l’espanyolisme les consultes sobre la independència servien tant com per a nosaltres les eleccions legislatives espanyoles. Per als que volen mantenir el nostre país sota domini espanyol i francès només compta la legalitat, que juga al seu favor, prescindint del legítim dret a l’autodeterminació que tenen tots els pobles. Davant d’això, nosaltres hem de diferenciar clarament legalitat de legitimitat i, allà on topin, fer prevaldre la legitimitat, deslegitimant la legalitat imposada.
- Així, doncs, no hauríem de votar mai, perquè totes les eleccions que es convoquen, incloses les municipals i les autonòmiques, formen part de la legalitat espanyola...
- Les eleccions són una eina més que cal utilitzar o no, depenent de la situació de cada moment, en funció de si serveixen per avançar o no cap als objectius que ens fixem. Els mitjans no s’han de mitificar: alguns dels que fa anys eren imprescindibles ara serien contraproduents i a l’inrevés. Al marge de poder decidir (o influir en) les polítiques que duen a terme les diferents institucions locals i regionals dels Països Catalans, en un procés d’independència les eleccions municipals i autonòmiques han de servir per a legitimar mitjançant el vot popular els i les integrants dels òrgans que hauran de proclamar-la. Tant en el cas que la independència l’hagués de proclamar un Parlament autonòmic, com defensen alguns, o que ho fes una Assemblea d’electes dels Països Catalans, caldria que abans l’independentisme (en un sentit ampli) copés el màxim nombre possible de càrrecs d’ajuntaments, consells i parlaments autònoms del país.
En canvi, de què serveix tenir un parell de diputats independentistes a Madrid? Per a fer pedagogia? La pedagogia no s’ha d’anar a fer a las Cortes Generales sinó entre el nostre poble, estenent de manera entenedora i coherent el missatge independentista en aquelles zones i entre aquells sectors on encara és dèbil.
- Entesos: el PP i el PsoE són igualets, els objectius del Duran són més espanyols que els cagallons de la cabra de la legión, el vot simbòlic és perdre el temps... Total, que votar el 20N no serveix de res. Però de què serveix l’abstenció?
- De no gran cosa.
-??
-És que hem d’entendre que la independència no és un objectiu que s’aconsegueix d’avui per demà sinó que es tracta d’un llarg procés de lluita. Per a què va servir la manifestació del 10 de juliol de l’any passat? Per a què va servir cadascuna de les consultes sobre la independència, des de la primera a Arenys de Munt fins la de Bellmunt d’Urgell? Per a què serveixen les mobilitzacions de l’11 de Setembre, del 25 d’Abril, del 7 de Novembre? Cadascuna d’aquestes activitats, per separat, no serveix pràcticament de res. Totes juntes, en canvi, contribueixen a crear una majoria social favorable a la independència.
Una campanya ben parida per l’abstenció a les eleccions espanyoles, per si sola no serviria de gran cosa. Potser podria suposar algun avenç organitzatiu si aconseguís posar a treballar conjuntament gent de diferents organitzacions i col·lectius; potser podria fer augmentar lleugerament, però tampoc no gaire, l’abstenció... Però, a banda de donar una imatge de coherència a l’independentisme, l’extensió de la pràctica del boicot a les diferents eleccions espanyoles hauria de servir com a assaig per a un futur trencament amb l’estat. Imagineu que en un futur no gaire llunyà, posem d’aquí a quatre anys, totes les formacions que es declaren independentistes (inclosa la que ara corre per tractar de salvar un escó que li garanteixi uns ingressos a les arques del partit) cridessin a l’abstenció a les eleccions espanyoles, que els ajuntaments catalans governats per independentistes (inclosos els de partits que no en són) no col·laboressin en la logística electoral (ni cessió de locals, ni elecció de meses...), que integrants de les meses electorals poguessin declarar-se objectors de consciència sabent que tenen el suport polític, jurídic i econòmic d’institucions catalanes, que s’organitzessin una quantitat important de piquets informatius a les portes dels col·legis electorals, que alguns col·lectius duguessin a terme actes de boicot actiu... Tot això sumat, naturalment, a la creixent desafecció política que ja fa disminuir la participació any rere any. El resultat de tot plegat podria situar l’abstenció a uns nivells de rècord.
-Sí, però el PsoE i el Pp obtindrien la majoria de representants “catalans” al Congrés espanyol...
-Sí, i què? Però no tindrien cap representativitat real i les institucions polítiques espanyoles estarien més allunyades que mai del nostre poble. Si a això hi suméssim uns bons resultats en les eleccions locals i autonòmiques de les forces polítiques catalanes que aposten per la constitució d’un Estat propi, hauríem fet un pas més, dels molts que encara hem de fer, cap al trencament amb l’Estat.
Foto. "Atado y bién atado". Els pares d'una Constitució que nega els drets democràtics al poble català.
Un parell d'entrades antigues sobre el mateix tema:
“Voluntariamente ofrezco este sacrificio personal para que Mariano Rajoy sea el próximo presidente del gobierno, para que el Partido Popular gobierne España y para que España sea esa gran nación que los españoles queremos”. En un país normal, o que aspirés a la normalitat, aquestes paraules de Camps en el seu discurs de dimissió com a gens honorable president de la Generalitat de baix haurien aixecat tanta polseguera com la seva pròpia imputació en el cas de corrupció que l’ha acabat apartant de la primera fila política. On s’és vist que un president d’un govern tingui la poca vergonya de declarar públicament que posa els interessos electoralistes del seu partit per davant de l’exercici la presidència de la seva institució? Això sí, després de reiterar la seva innocència i d’afirmar solemnement, i monolingüe, que “la Comunidad Valenciana es lo más grande que hay en el mundo”. Sort que la “Comunidad” és “lo mas grande”, perquè sinó la presidència de la Generalitat -revalidada recentment gràcies a la majoria absoluta a les Corts Valencianes que, amb molt poc trellat, un terç de l’electorat va atorgar al PP- valdria menys que la presidència del Rayo Vallecano, del Leganés o del Club de Petanca de Quintanilla de Onèsimo.
Dimecres passat Vicent Partal retratava perfectament el menyspreu cap al propi país de Camps en un editorial a Vilaweb de títol altament definitori: L’adéu d’un sucursalista penós. Tret d’alguns pocs mitjans, com l’enllaçat, i sense haver-ne fet cap estudi exhaustiu –ja ho faran, si volen, la gent de Mèdia.cat- tinc la sensació que la majoria de la “premsa catalana” ha tractat l’afer Camps amb la mateixa visió sucursalista i penosa que el propi dimitit. Quins mitjans catalans han tractat el tema en clau nacional i quants en clau espanyola? Quantes ratlles als diaris o quants minuts als mitjans audiovisuals “catalans” s’han dedicat a analitzar les possibles repercussions que pugui tenir (o no) aquesta dimissió en la política valenciana i en les relacions entre el País Valencià i la resta dels Països Catalans? Tinc la sensació que moltíssims menys dels dedicats a la seva possible repercussió en les eleccions legislatives espanyoles o a recollir les reaccions dels Rajoy, Rubalcaba, Zapatero, Aguirre i tot el llarg etcètera de personatges merdosos que omplen habitualment la premsa espanyola. Potser només és una sensació d’algú que fulleja els diaris tot fent el cafè, que habitualment escolta ràdios “nacionals” catalanes tot conduint i que mira el telenotícies tot pesant figues al sofà, però em fa l’efecte que abans de la dimissió de Camps, la immensa majoria de mitjans de comunicació “catalans” ja havien dimitit de la seva condició nacional per a limitar-se a actuar com uns sucursalistes penosos, com a simples versions regionals dels mitjans espanyols, corrent com gossets agraïts darrera l'amo.
.jpg)
