20N. Quan votar no serveix de res... i abstenir-se de no gran cosa.

Convocades les eleccions espanyoles. Reobert el debat sobre quina ha de ser la postura de l’independentisme respecte aquestes eleccions, de la possibilitat d’acord entre les diferents organitzacions independentistes per a impulsar una campanya per l’abstenció activa en aques...

- Ja hi tornem a ser amb la ruqueria del boicot!!?? Això no serveix de res! S’ha d’anar a votar perquè les coses importants continuen decidint-se a Madrid...

-Sí? Segur? Bé, sí... malgrat que algunes coses força importants es decideixen a Brussel·les o a Frankfurt , és cert que moltes de les decisions que ens afecten continuen prenent-se a la capital espanyola, i algunes d’aquestes qüestions fins i tot pot ser que es prenguin en alguna de les dues cambres parlamentàries. Ara, d’aquí a que el nostre vot a les eleccions espanyoles pugui fer variar les polítiques que afecten les coses important hi ha un bon tros.

- Sí, sí... però s’ha d’anar a votar perquè el PP no obtingui majoria absoluta...

-Ah, sí? I això com s’evita? Votant el PSOE, els de l’”Espanya plural”, del “govern amic”? Sorprèn que encara hi hagi gent en aquest país que amb l’argument de la por a la dreta anticatalana –uuuuhhh, que ve el PP!!- corri a votar, amb la pinça al nas i com a mal menor, els que hi governen ara, i que retallen drets laborals o prestacions socials amb la mateixa facilitat que ho fan amb els estatutets d’autonomia,  i que a sobre tenen la poca vergonya d’anomenar-se d’esquerres...

-Deixa’t de dretes i esquerres! Del què es tracta és de que cap dels dos grans partits espanyols pugui governar prescindint dels nostres diputats. Cal que Catalunya sigui decisiva a Madrid... 

-Ja. I per ser decisius a Madrid, oblidant-nos de dretes i esquerres, el millor deu ser votar aquells que aquí centren la seva campanya en la defensa dels interessos de Catalunya i que, un cop instal·lats a Madrid, del què s’obliden no és pas de les polítiques de dretes sinó de totes les reivindicacions nacionals i, per responsabilitat, tenen com a prioritat contribuir a la governabilitat de l’Estat.

-També hi ha altres partits catalans que es presenten. Sempre pots votar un partit independentista, encara que siguin els titabullides d’Esquerra, que això a l’Estat sempre li toca els collons... Només per veure les reaccions de la caverna mediàtica ja paga la pena.

-Ui, sí, és un gran què, això de votar pensant en les visceres dels cavernícoles! Només cal recordar els magnífics resultats d’ERC després del linxament mediàtic a Carod... Què en queda ara de tota aquella flamarada? Tres diputats a Madrid que sovint parlen de temes espanyols en primera persona del plural...

-Bé, potser  sí... potser no hi ha cap partit que s’ho mereixi... Però s’ha de votar sempre perquè la democràcia va costar molt d’aconseguir... La gent que va lluitar tants anys contra la dictadura no ho va fer perquè ara que podem votar....

-Sí, molta gent –no tanta com després en presumia- va lluitar contra la dictadura. Una part d’aquesta gent ho va fer perquè volia un règim polític com l’actual. A una part d’aquests darrers pot ser que encara els convenci aquest règim. Però la qüestió principal és què volem ara nosaltres: seguir sotmesos a l’Estat espanyol (i al francès) o lluitar per un Estat català independent i plenament democràtic?

-Però les eleccions sempre poden servir per a comptar-nos, per a demostrar que l’independentisme creix dia a dia, que cada cop tenim més força...

- Cert, cada cop som més i ho hem demostrat en diverses ocasions. Una bona demostració de força van ser les consultes sobre la independència, on, a part del creixement del suport a la independència, es va evidenciar un altre element imprescindible per avançar cap aquest objectiu: la capacitat d’autoorganització popular, al marge (i en alguns casos enfront) de les institucions. Unes consultes en que, per cert, els partidaris de l’ocupació espanyola del nostre país no van voler participar-hi, en lloc d’aprofitar per comptar-se van preferir boicotejar-les, amenaçant-les amb la repressió judicial i la violència feixista i menystenint-les i ridiculitzant-les públicament.

-Normal, preferien no contribuir a augmentar la participació de les consultes, per a desacreditar-les. Al cap i a la fi ni les consultes no eren legals ni els seus resultats vinculants. Per a ells no servien de res.

-Exacte. Per a l’espanyolisme les consultes sobre la independència servien tant com per a nosaltres les eleccions legislatives espanyoles. Per als que volen mantenir el nostre país sota domini espanyol i francès només compta la legalitat, que juga al seu favor, prescindint del legítim dret a l’autodeterminació que tenen tots els pobles. Davant d’això, nosaltres hem de diferenciar clarament legalitat de legitimitat i, allà on topin, fer prevaldre la legitimitat, deslegitimant la legalitat imposada.

- Així, doncs, no hauríem de votar mai, perquè totes les eleccions que es convoquen, incloses les municipals i les autonòmiques, formen part de la legalitat espanyola...

- Les eleccions són una eina més que cal utilitzar o no, depenent de la situació de cada moment, en funció de si serveixen per avançar o no cap als objectius que ens fixem. Els mitjans no s’han de mitificar: alguns dels que fa anys eren imprescindibles ara serien contraproduents i a l’inrevés. Al marge de poder decidir (o influir en) les polítiques que duen a terme les diferents institucions locals i regionals dels Països Catalans, en un procés d’independència  les eleccions municipals i autonòmiques han de servir per a legitimar mitjançant el vot popular els i les integrants dels òrgans que hauran de proclamar-la. Tant en el cas que la independència l’hagués de proclamar un Parlament autonòmic, com defensen alguns, o que ho fes una Assemblea d’electes dels Països Catalans, caldria que abans l’independentisme (en un sentit ampli) copés el màxim nombre possible de càrrecs d’ajuntaments, consells i parlaments autònoms del país.

En canvi, de què serveix tenir un parell de diputats independentistes a Madrid? Per a fer pedagogia? La pedagogia no s’ha d’anar a fer a las Cortes Generales sinó entre el nostre poble, estenent de manera entenedora i coherent el missatge independentista en aquelles zones i entre aquells sectors on encara és dèbil.

- Entesos: el PP i el PsoE són igualets, els objectius del Duran són més espanyols que els cagallons de la cabra de la legión, el vot simbòlic és perdre el temps... Total, que votar el 20N no serveix de res. Però de  què serveix l’abstenció?

- De no gran cosa.

-??

-És que hem d’entendre que la independència no és un objectiu que s’aconsegueix d’avui per demà sinó que es tracta d’un llarg procés de lluita. Per a què va servir la manifestació del 10 de juliol de l’any passat? Per a què va servir cadascuna de les consultes sobre la independència, des de la primera a Arenys de Munt fins la de Bellmunt d’Urgell? Per a què serveixen les mobilitzacions de l’11 de Setembre, del 25 d’Abril, del 7 de Novembre? Cadascuna d’aquestes activitats, per separat, no serveix pràcticament de res. Totes juntes, en canvi, contribueixen a crear una majoria social favorable a la independència.

Una campanya ben parida per l’abstenció a les eleccions espanyoles, per si sola no serviria de gran cosa. Potser podria suposar algun avenç organitzatiu si aconseguís posar a treballar conjuntament gent de diferents organitzacions i col·lectius; potser podria fer augmentar lleugerament, però tampoc no gaire, l’abstenció... Però, a banda de donar una imatge de coherència a l’independentisme, l’extensió de la pràctica del boicot a les diferents eleccions espanyoles hauria de servir com a assaig per a un futur trencament amb l’estat. Imagineu que en un futur no gaire llunyà, posem d’aquí a quatre anys, totes les formacions que es declaren independentistes (inclosa la que ara corre per tractar de salvar un escó que li garanteixi uns ingressos a les arques del partit) cridessin a l’abstenció a les eleccions espanyoles, que els ajuntaments catalans governats per independentistes (inclosos els de partits que no en són) no col·laboressin en la logística electoral (ni cessió de locals, ni elecció de meses...), que integrants de les meses electorals poguessin declarar-se objectors de consciència sabent que tenen el suport polític, jurídic i econòmic d’institucions catalanes, que s’organitzessin una quantitat important de piquets informatius a les portes dels col·legis electorals, que alguns col·lectius duguessin a terme actes de boicot actiu... Tot això sumat, naturalment, a la creixent desafecció política que ja fa disminuir la participació any rere any. El resultat de tot plegat podria situar l’abstenció a uns nivells de rècord.

-Sí, però el PsoE i el Pp obtindrien la majoria de representants “catalans” al Congrés espanyol...

-Sí, i què? Però no tindrien cap representativitat real i les institucions polítiques espanyoles estarien més allunyades que mai del nostre poble. Si a això hi suméssim uns bons resultats en les eleccions locals i autonòmiques de les forces polítiques catalanes que aposten per la constitució d’un Estat propi, hauríem fet un pas més, dels molts que encara hem de fer, cap al trencament amb l’Estat.

Foto. "Atado y bién atado". Els pares d'una Constitució que nega els drets democràtics al poble català.

Un parell d'entrades antigues sobre el mateix tema:

• Més enllà del ball d'escons
• No els voteu

Qui ho diu que aquí no dimiteix ni déu?

“Voluntariamente ofrezco este sacrificio personal para que Mariano Rajoy sea el próximo presidente del gobierno, para que el Partido Popular gobierne España y para que España sea esa gran nación que los españoles queremos”. En un país normal, o que aspirés a la normalitat, aquestes paraules de Camps en el seu discurs de dimissió com a gens honorable president de la Generalitat de baix haurien aixecat tanta polseguera com la seva pròpia imputació en el cas de corrupció que l’ha acabat apartant de la primera fila política. On s’és vist que un president d’un govern tingui la poca vergonya de declarar públicament que posa els interessos electoralistes del seu partit per davant de l’exercici la presidència de la seva institució? Això sí, després de reiterar la seva innocència i d’afirmar solemnement, i monolingüe, que “la Comunidad Valenciana es lo más grande que hay en el mundo”. Sort que la “Comunidad” és “lo mas grande”, perquè sinó la presidència de la Generalitat -revalidada recentment gràcies a la majoria absoluta a les Corts Valencianes que, amb molt poc trellat, un terç de l’electorat va atorgar al PP- valdria menys que la presidència del Rayo Vallecano, del Leganés o del Club de Petanca de Quintanilla de Onèsimo.

Dimecres passat Vicent Partal retratava perfectament el menyspreu cap al propi país de Camps en un editorial a Vilaweb de títol altament definitori: L’adéu d’un sucursalista penós. Tret d’alguns pocs mitjans, com l’enllaçat, i sense haver-ne fet cap estudi exhaustiu –ja ho faran, si volen, la gent de Mèdia.cat- tinc la sensació que la majoria de la “premsa catalana” ha tractat l’afer Camps amb la mateixa visió sucursalista i penosa que el propi dimitit. Quins mitjans catalans han tractat el tema en clau nacional i quants en clau espanyola? Quantes ratlles als diaris o quants minuts als mitjans audiovisuals “catalans” s’han dedicat a analitzar les possibles repercussions que pugui tenir (o no) aquesta dimissió en la política valenciana i en les relacions entre el País Valencià i la resta dels Països Catalans? Tinc la sensació que moltíssims menys dels dedicats a la seva possible repercussió en les eleccions legislatives espanyoles o a recollir les reaccions dels Rajoy, Rubalcaba, Zapatero, Aguirre i tot el llarg etcètera de personatges merdosos que omplen habitualment la premsa espanyola. Potser només és una sensació d’algú que fulleja els diaris tot fent el cafè, que habitualment escolta ràdios “nacionals” catalanes tot conduint i que mira el telenotícies tot pesant figues al sofà, però em fa l’efecte que abans de la dimissió de Camps, la immensa majoria de mitjans de comunicació “catalans” ja havien dimitit de la seva condició nacional per a limitar-se a actuar com uns sucursalistes penosos, com a simples versions regionals dels mitjans espanyols, corrent com gossets agraïts darrera l'amo.

Qui ho diu que aquí no dimiteix ni déu?

Indignació al país dels bornis.

Agafeu dos objectes d’un tamany semblant, per exemple un parell de bolígrafs o de llapis, un amb cada mà i aguanteu-los davant vostre, a l’alçada dels ulls, a una distància lleugerament diferent l’un de l’altre i mireu-vos-els amb un ull aclucat. Veureu una imatge plana, en dues dimensions, i si només us guieu per la vista us costarà discernir quin dels dos objectes teniu més a prop. Obriu l’ull i, així que passeu a veure-hi en 3D, observareu perfectament la distància, la situació d’un objecte respecte a l’altre, els volums, etc... Un exercici ben senzill, no? Doncs a l’hora d’observar la realitat d’aquest país hi ha força gent que és incapaç de fer-lo.

Per a molts observadors, creadors d’opinió i intèrprets i versionadors de la realitat catalana els individus que habitem aquest estrany país nostre no som persones en tota la dimensió del terme sinó simples imatges planes (fotografies retocades, esbossos distorsionats, caricatures grotesques...) fetes a mida de la seva mirada bòrnia.

Alguns d’aquests ulls només ens veuen en la nostra dimensió de catalans. Tant se val que treballem, que vivim de renda o que les passem putes a l’atur, que tinguem un xalet a la platja i un altre a la muntanya o un deute hipotecari per un pis que el banc ja ha executat, que fem cua a la sanitat pública o puguem permetre’ns que ens refacin el nas a les millors clíniques de pagament... La nostra identitat nacional ens eximeix de qualsevol altra condició. I no només a nosaltres sinó, sobretot, a la nostra estimada classe política. Com que Espanya ens maltracta, ens roba i se’n fot, els polítics nostrats poden escanyar-nos encara més, retallant els serveis públics més imprescindibles, que la culpa continuarà sent tota de l’Estat (d’un estat del que, per cert, la majoria de la nostra classe política no fa res per desempallegar-nos-en).

Els bornis de l’altre ull, en canvi, volen veure només la condició socioeconòmica dels individus, prescindint de la nostra condició nacional. És la visió dels cosmopolites de disseny, dels “ciudadanos del mundo” als que el món se’ls acaba a l’estret de Gibraltar i als Pirineus, els que defensen “lo que nos une” per damunt de “lo que nos separa”, enderiats com estan en els “problemes que preocupen realment la gent del carrer”. Tant se val que amb els milers de milions d’euros que cada any ens espolia l’Estat espanyol es podrien solucionar moltes de les qüestions que preocupen la gent del carrer d’aquest país.

Total que, entre el saqueig estatal i l’afany retallador dels liberals autòctons i foranis, els diferents condicionants (drets laborals, accés a l’habitatge, serveis públics bàsics, etc) que afecten la qualitat de vida de la majoria de la població dels Països Catalans empitjoren a marxes forçades. Mentrestant els bornis d’un i altre bàndol s’emprenyen i s’indignen o, pel contrari, hi resten indiferents, o fins i tot les justifiquen, en funció de qui ens la fot. Aquestes darreres setmanes hem pogut sentir moltes mostres d’aquestes dues visions monoculars de la realitat catalana (o més aviat catalunyesa): així, els que només hi volen veure en clau nacional (o més aviat regional) posaven a parir qualsevol mostra de rebuig a la política de retallades del govern de CiU, i fins i tot en justificaven la salvatge repressió ordenada pel conseller del bat de bèisbol, amb l’excusa que els indignats eren una colla de quissoflautes espanyols i/o espanyolistes que atemptaven contra les institucions del país i bla, bla, bla... Com si tota la gent que es manifestava fossin extraterrestres caiguts del cel i com si les retallades en sanitat, ensenyament o assistència social impulsades pel govern Mas no perjudiquessin precisament als ciutadans i ciutadanes d’aquest (tros de) país i no a uns altres...

És clar que l’organització del moviment indignat, clarament hispanocèntrica, i el desenvolupament d’alguns debats i posicionaments de les assemblees i comissions creades pels acampats a la plaça de Catalunya de Barcelona facilitaven força aquestes crítiques: des d’esperpèntics intents d’impedir que el manifest esmentés el dret a l’autodeterminació del poble català –en un manifest on s’exigia democràcia real!- fins a ignorar (deliberadament?) no només l’espoli fiscal espanyol als Països Catalans, sinó fins i tot l’incompliment d’acords per part de l’Estat-lladregot, com ara el pagament pendent del fons de competitivitat. Possiblement molta gent que no afegeix “condicionants nacionals” a la seva indignació –i mireu que amb els calés que Espanya ens roba se’n podrien fer moltes de polítiques socials- ho fa per ignorància, ara bé no hem de caure en la ingenuïtat de creure que totes aquestes mostres d’indignació “no-nacionalista” són espontànies, ni que en aquest moviment no hi treuen el nas els sectors més carnussos de l’espanyolisme de cada territori (en el cas de la CAC de gentussa de l’entorn de Ciudadanos-Partido de la Catalanofobia).

L’existència d’aquests tumors cancerígens dins d’un moviment tan complex i heterogeni com el dels indignats –un poti-poti només comparable a la mateixa Llei Òmnibus- ha de comportar que la gent que no limita el seu camp de visió a un dels dos factors esmentats -el nacional o el social- ha d’abstenir-se de participar de les manifestacions d’indignació popular envers la situació política i econòmica que patim? De cap de les maneres! La CUP, amb el conjunt de l’esquerra independentista, els sindicats nacionals i de classe i els diferents col•lectius i persones a títol individual que comparteixin la “doble emprenyamenta” de viure en un país políticament sotmès, territorialment esquarterat, militarment ocupat, culturalment colonitzat, lingüísticament substituït i, entre altres gràcies, econòmicament espoliat i de veure com la nostra mai prou ben estimada classe política, que n'administra les engrunes, accentua les polítiques antisocials, hem de ser en totes les mogudes que reivindiquin la millora de les condicions de vida del conjunt del poble català.

De la mateixa manera que hem de ser presents en mobilitzacions i projectes organitzatius amb tot l’arc ideològic dreta-esquerra amb el que puguem tenir coincidències en la defensa dels drets nacionals, amb l’única excepció d’aquells que no parteixen de plantejaments democràtics (per exemple els que defensen postures racistes i/o xenòfobes), als que cal aïllar i eradicar, també hem de ser presents en els diferents reivindicacions de caire social, amb els diferents sectors amb els que coincidim en aquest eix de lluita, amb l’única excepció d’aquells que no parteixen de plantejaments democràtics (per exemple els que s’oposen al dret a l’autodeterminació), als que cal aïllar i eradicar. Només faltaria que deixéssim les reivindicacions de les classes populars catalanes en mans de quatre malparits que voldrien fer-nos desaparèixer com a poble!

La porra de les eleccions toraneses: entre el 5-3-1 i el 4-3-2.

A l’hora de fer un pronòstic dels resultats de les eleccions de diumenge a Torà cal tenir en compte quatre dades:

• La primera llista convergent encapçalada per Mercè Valls, el 1999, va obtenir  453 vots. El 2003, després de quatre anys molt moguts, va baixar fins els 392 (-61). L’any 2007, amb Domènec Oliva de candidat, CiU va arribar als 458 (+66 respecte el 03 però només +5 respecte el 99).
• L’evolució electoral de les candidatures encapçalades per Magí Coscollola ha estat la següent: Independents per Torà 239 (2003), ERC 153 (-86, 2007)
• La CUP va obtenir 204 vots el 1999, va baixar a 173 (-31) el 2003 i es va enfonsar fins a 92 (-81) el 2007.
• El 1999 hi havia només dues candidatures. El 2003 i el 2007 n’hi havia tres, igual que el 2011. No compto les candidatures “testimonials” del PP (1999, 17 vots) i PxC (2007, formada tota per gent de fora, 6 vots).

Algunes conclusions:

• CiU té un percentatge de votants fidels molt alt, que voten la federació regionalista peti qui peti, encara que presentessin els personatges més infames del municipi.
• Els vots perduts per InTo-ERC (ara AIT-AM) el 2007 van anar a parar majoritàriament a CiU. La majoria dels que va perdre la CUP van anar a parar a l’abstenció.

Vist això, el resultat que veig més clar és el d’AIT-AM: la llista blanca d’ERC recuperarà els vots de la gent que els 2007 van perdre en mans de CiU, votants habitualment convergents que el 2007 van votar el Domènec però que no poden veure la Valls.

CiU baixarà algun que altre vot respecte al seu mínim històric del 2003. Als votants habituals de CiU que no traguen la seva cap de llista cal afegir-hi alguns crítics amb altres integrants de candidatura, en especial els seu número dos, que no gaudeix de gaire bona fama després de que el pre-prejubilessin de la Caixa de Catalunya.

Aquesta hipotètica pèrdua addicional de vots de CiU, pot pescar-los la candidatura del Magí? Psè... Algun potser sí, però a la seva llista també hi ha algunes peces que  grinyolen, especialment que s’acabés de fer l’últim dia, amb la intervenció per via d’urgència del president del Consell Comarcal de la Segarra, que veia que si ERC no aconseguia fer llista a Torà era pràcticament segur que CiU recuperava el poder al Consell (cosa que crec que acabarà passant igualment) i, amb les presses, segur que s’ha perdut en cohesió.

Part del vot que pugui perdre CiU anirà cap a l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul. No seria estrany veure paperetes convergents amb algun nom tatxat.

La CUP és difícil que baixi més. Fa quatre anys la llista l’encapçalava el pesat que escriu aquestes ratlles, un individu amb una imatge molt cremada després d’unes quants anys arrossegant-se per l’ajuntament. Ara la candidatura s’ha rejovenit força. No veig cap motiu perquè qui votés la CUP l’últim cop no ho faci ara i, en canvi, pot ser que alguns sectors que a mi no em podien veure ni en pintura ara, en canvi, votin la llista encapçalada per l’Ivan, el Jordi, la Mercè i el Ramon. Costarà molt, però, recuperar bona part del vot d’un jovent molt desmobilitzat.



Tot això, traduït en números, vol dir que AIT-AM recuperarà el tercer regidor. CiU, tot i baixar, està més a prop de treure’n cinc que de quedar-se en quatre. La CUP és possible que continuï amb un sol regidor, tret que es mobilitzi una part de l’electorat que va perdre fa quatre anys i obtingui el suport d’una bona part dels joves que voten per primer cop. Per assolir el segon regidor caldria arribar, com a mínim i comptant una participació lleugerament inferior a anteriors comicis, als 140 vots. Si s’hi arriba el més probable és un 4-3-2, en cas contrari aposto per una majoria de CiU (5-3-1)

I si no ningú no té majoria absoluta què pot passar? Crec que el més probable seria  un govern en minoria de la llista més votada. La CUP té redactat un document de mínims, amb un llistat de punts innegociables i d’aplicació immediata en cas d’haver de decidir l’alcaldia. Que voleu saber quins són? Els farem públics demà al vespre, a l’acte de cloenda de campanya...

Porra nacional de les eleccions municipals

Ara fa quatre anys, en la roda de premsa de presentació de la cinquantena de candidatures de la CUP a les eleccions municipals del 2007, al Col·legi de Periodistes de Barcelona, vaig pronosticar que obtindríem representació en mitja dotzena de capitals de comarca (aquest enllaç recull parcialment la meva previsió). Em vaig equivocar en un 16,66 %; no van ser sis les capitals on la CUP va entrar sinó set.

Ara, des d’un espai molt més discret, aquest modest bloc, també faré la meva porra:

• La setantena llarga de candidatures que es presenten dins la coalició electoral CUP-Poble Actiu aconseguiran 66 regidores i regidors. A part d’aquests, que són els que computen en les estadístiques oficials, també hi haurà regidors de la CUP en altres municipis on es concorre sota altres formes jurídiques com ara l’agrupació d’electors (cas de Capellades) o la coalició amb altres partits (cas de Tagamanent).
• Es passarà de tenir presència en set capitals de comarca a tenir-ne en dotze. Les set actuals es mantindran i s’entrarà a cinc de noves, entre elles a una o dues capitals de “província”.
• S'aconseguiran mitja dotzena de conselleres i consellers comarcals: dos al Garraf, un a l'Alt Penedès, un al Maresme, un al Bages i un altre.

Espero que si m'equivoco torni a ser perquè he tirat curt.

En la propera entrada d’aquest bloc hi penjaré la porra local de Torà...

No ens votarà cap pagès!

Des de fa uns anys en alguns municipis veïns (Pinós, Castellfollit...) s’han construït, o s’estan construint, granges de porcs de dimensions molt superiors a les que acostumen a tenir les empreses familiars agràries locals. En la majoria dels casos es tracta d’instal·lacions pertanyents a empreses de comarques on, pel tema dels purins o de les distàncies entre granges, es molt difícil construir-ne de noves i que busquen territoris que encara no estan saturats. Aquest fenomen té molts efectes negatius i molt pocs de positius: els llocs de treball que crea són escassos, molt inferiors als que hi hauria si el mateix nombre de caps de bestiar que hi ha en cadascuna d’aquestes macrogranges estigués repartit en quatre o cinc granges familiars; unes granges familiars que els pagesos de la zona els costarà molt més de situar perquè les distàncies fixades entre instal·lacions ramaderes motius sanitaris i la quantitat d’hectàrees de conreu que les granges d’aquestes dimensions necessiten incloure en el seu pla de dejeccions ramaderes faran que aviat el territori quedi saturat, de manera que el pagès que vulgui fer una granja de mil porcs a la seva finca de tota la vida no podrà complir els requisits per a la seva construcció mentre que les empreses que hauran provocat aquesta saturació només hauran d’anar a repetir el mateix procés en una altra zona.



Des dels ajuntaments aturar aquesta pràctica és complicat però segurament que s’hi podria fer alguna cosa per la via de limitar, no sé si a l’ordenança ramadera o directament al planejament urbanístic, la construcció de granges noves a un determinat nombre de caps de bestiar o de superfície edificada. És complicat però segur que es podria fer alguna cosa.

Dins de l’ordenança que regula els impostos municipals, l’Ajuntament de Torà té establertes un seguit de bonificacions a l’impost de construccions, instal·lacions i obres,  l’ICIO (el que popularment és conegut com a “llicència d’obres”) que en el cas de les construccions agrícoles i ramaderes és del 75%. En el cas de les construccions agrícoles i ramaderes s’acostuma a pagar més que en obres d’altres tipus amb els mateixos costos reals: mentre que a l’hora de sol·licitar la “llicència d’obres” la majoria de gent escurça el pressupost per no haver de pagar tant, moltes de les noves construccions agràries acostumen a estar incloses en plans de millora, subvencionats per l’administració autonòmica, i per tant no es desinflen els pressupostos d’obra i no s’escaqueja l’import d’ICIO a liquidar.

Una de les qüestions que debatíem a l’hora de redactar el programa electoral de la CUP de Torà era la possibilitat de condicionar la bonificació del 75% de l’import de la “llicència d’obres” de granges i similars al fet que la persona titular de l’explotació fos veïna del municipi. Es tractava d’una mesura pensada precisament per a evitar afavorir casos com els que citava a l’inici d’aquest escrit; a manca d’una mesura efectiva per aturar grans “fàbriques porcines”, com a mínim fem que hagin de pagar la totalitat de l’ICIO, sense haver de retornar-los-hi tres quartes parts de l’import. Debatent sobre si posàvem aquesta limitació al programa electoral o si, pel contrari, no l’explicitàvem va resultar que el redactat final que vam dur a impremta va acabar dient el contrari del què volíem dir: el programa de la CUP que les toraneses i els toranesos tenen a casa, quan parla d’agricultura, diu que “cal restringir les ajudes municipals”!!!  És evident que on diu "restringir" hauria de dir "potenciar".

Amb propostes d’aquest tipus no sé pas quin pagès ens votarà! Com a molt podem aspirar als vots de la gent que es queixa de que els pagesos “cobren massa subvencions”. En aquest punt coincideixen ultraliberals, com Sala Martín, i hippiflowersmulticultitxupiguais d’algunes ONG “per al desenvolupament”, que afirmen, sense cap tipus de vergonya, que les subvencions a l’agricultura europea mantenen en la misèria els pagesos del tercer món, i presumptes ecologistes urbanites, que veuen en la pagesia al principal enemic del medi natural. Tots ells passen per alt que la majoria d’ecosistemes i la major part dels paisatges “naturals” dels Països Catalans i de tota la conca mediterrània són fruit de segles d’activitat humana, especialment de l’agricultura, la ramaderia i l’explotació dels recursos forestals. Precisament per això des de la CUP de Torà defensem –encara que el programa imprès sembla que vulgui dir el contrari- l'agricultura com a activitat fortament lligada a la preservació del medi natural i d’arrelament de la població al territori. Una preservació del medi i un arrelament al territori que només garanteixen les explotacions familiars.

CUP Torà: tres, dos, un... quatre? (I: Cul de llista).

Ja començava a tenir ganes d’escriure aquesta entrada. A l’últim “capítol”  de la sèrie CUP Torà, tres, dos, un... zero?, de finals de gener, escrivia que la participació de l’assemblea de la CUP a les eleccions municipals de Torà del proper 22 de maig no estava assegurada...

Avui ha començat el termini de presentació de candidatures davant les corresponents Juntes Electorals de Zona. Fa poca estona que he arribat de la JEZ de Cervera. La llista de la CUP per les municipals de Torà ja està presentada.

Que voleu saber la composició de la llista? L’anirem desvetllant de mica en mica. Aneu visitant el web de CUP Torà. De moment només us diré que sóc el número 9. Que teniu pressa per saber la resta de posicions? Feu-vos amics/amigues de facebook de CUP Torà i ho sabreu aviat...

Informació sobre les eleccions municipals a Llibertat.cat

Fil actualitzable a Racó Català de les llistes presentades per la CUP

Memòria, justícia i cosmètica històriques.

No seré pas jo qui negui els molts aspectes positius que puguin tenir la majoria d’accions que els darrers anys s’han impulsat sota l’etiqueta de “recuperació de la memòria històrica”. Al contrari, la recerca de persones desaparegudes, la identificació de cadàvers, la dignificació d’escenaris històrics (en especial els espais d’enterraments col·lectius) o el reconeixement públic als represaliats pel franquisme són actes de justícia cap a les víctimes i els seus familiars. El principal retret que es pot fer a la majoria d’aquestes mesures són els trenta anys de retard històric que arrosseguen, uns trenta anys que s’han endut milers de persones que es mereixien haver tingut en vida algun tipus de compensació, encara que només fos simbòlica.

Hi ha un tema, però, que no comparteixo en absolut: la de la revisió judicial de les condemnes dictades pels tribunals de “justícia” durant la dictadura franquista, i molt especialment les que van comportar condemnes de mort, que reivindiquen algunes institucions, partits polítics, entitats i familiars. Potser m’ho miro malament, però em sembla que revisant els judicis no es rehabilitaria la víctima sinó el botxí. Reivindicant  que l’administració de justícia espanyola revisi els expedients dels represaliats pel franquisme el que s’està fent, intencionadament o no, és reconèixer el dret a tornar a jutjar les víctimes de la repressió franquista. “Ep, alto!” –us diran els defensors del revisionisme judicial-, “que ara es revisarien els expedients amb totes les garanties de l’estat de dret”. Justalafusta! D’això es tracta: d’una bona capa de maquillatge que permeti presentar l’actual Estat espanyol i la seva justícia com a exemplarment democràtics, com si no fossin fruit d’una transició, que no d’una ruptura, de l’Estat espanyol franquista.

Doncs no. Una justícia democràtica no és la que pugui revisar les causes instruïdes contra les víctimes de la repressió sinó que seria –això s’ha d’escriure forçosament en condicional- la que investigués als botxins. Revisar els judicis al president  Companys o a Salvador Puig Antich? Em sembla que valdria més investigar si encara queden vius alguns dels seus assassins, o de tantes altres persones, i portar-los, a aquests sí, a judici. En alguns casos segurament costaria de treure l’entrellat de qui van ser-ne els autors materials o intel·lectuals. En altres però no costaria gens ni mica. No sé si encara s’hi seria a temps però no fa massa que el sometent que va matar Quico Sabater encara apareixia a la premsa vanagloriant-se, amb total impunitat, de la seva proesa.

Però la possibilitat de jutjar els botxins ni es planteja per part del impulsors de les mesures de recuperació de la memòria històrica. Això s’ha d’anar a fer a Xile, a l’Argentina o al Txad. Res d’estrany, venint dels sectors progres del constitucionalisme espanyol. No fos cas que es qüestionés la modèlica transició espanyola i, de rebot, l’actual sistema polític espanyol. Si el preu per no qüestionar l’actual estat de les coses és recuperar part de la memòria històrica  prescindint de la justícia se’n prescindeix i punt. O millor dit: i punt final.

En canvi a l’altra banda, al costat oposat al de les víctimes del franquisme, trobem uns posicionaments molt més coherents. Fixem-nos en quina és la postura dels familiars de les víctimes d’accions de violència revolucionària. A algú ha sentit mai a un familiar d’alguna persona morta per ETA, per l’IRA, o pel PKK demanar a l’organització executora d’aquella acció que al cap dels anys en revisi la condemna a mort? No. Busqueu qualsevol declaració dels familiars de la víctima mortal més emblemàtica de qualsevol d’aquestes organitzacions i veureu que per a ells no hi ha cap dubte: la defensa de la memòria del mort passa per no reconèixer cap mena de legitimitat a l’organització que en fou responsable i ni els passa pel cap qüestionar-se la innocència dels seus morts. Els dolents sempre són els altres.

En canvi els defensors de recuperar la memòria històrica de les víctimes del franquisme sense qüestionar el règim polític sorgit de maquillar la dictadura, els equilibristes de la Constitución Dermoestética, han de revisar els judicis a les víctimes. No poden permetre’s l’excés de demanar que es jutgin els botxins. De fer-ho, qui sap quants organismes polítics, militars o judicials del democratíssim Estat espanyol quedarien en quadre...

Ah, per cert, la Generalitat de Catalunya descriu el seu Memorial Democràtic com una institució pública que té per finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980. Cap al final d’aquest període van passar algunes coses com ara la no aplicació de l’amnistia del 77 als presoners polítics independentistes o l’assassinat, el 23 de gener de 1979, del militant Martí Marcó pels trets d’un policia espanyol. Però, pel que sembla, l’etapa més recent de l’arbitrària tria temporal del Memorial és la de més mal recordar...

A la imatge, Salvador Puig Antich. Escric aquesta entrada després d'haver assistit a una xerrada a l'Ajutament de Torà, sobre la revisió del seu judici.

A vegades la memòria ens gasta males passades...

A continuació transcric, amb faltes d’ortografia incloses, un document digne de figurar als arxius del Wikileaks toranès:

“CiU

TORA.-

Benvolgut/ da company de Convergència.

Aquesta és una carta de comiat. Desprès de 20 anys com a membre de L’ajuntament de Torà i posteriorment com a persona lligada al partit a nivell local i comarcal, deixo les meves responsabilitats.

No cal que us digui que aquesta decisió ha estat producte d’un dia de rauxa, ha estat molt meditada i us puc dir que l’he prèssa, molt a contracor, però a la vida a vegades, s’han de prendre determinis per poder tirar endavant.

La meva il-lusió i durant molt de temps ha estat treballar pel meu poble i pel meu partit que representava un model de país que és el que jo dejitjo, i que ara, en aquests moments estem molt lluny de tenir.

Tampoc cal que us digui, a aquells que més em coneixeu, que aquesta lluita continuarà d’una forma o d’una altra per què és un compromís personal amb mí mateixa.

En la carta que us vaig adreçar, com a ciutadans de Torà en el meu comiat des de l’Ajuntament, relatava una serie de projectes que , junt amb els meus companys, varem deixar gairabè a punt de començar, entre elles el CEIP SANT GIL, EL JARDI D’INFANCIA,LES OBRES DE REMODELACIÓ DEL VALL, EL PARC DE BOMBERS, EL TRASLLAT DE L’AREA DE RECICLATGE, LA REHABILITACIÓ DELS CASAL PARROQUIAL, L’ASFALTAT DEL CAMI DE GILIBETS, L’ASFALTAT DEL CAMI DE PALAOUET, LA URBANITZACIÓ DEL POLÍGON DE L’AGUDA SUD I DEL CAMI DE PALAOUET, LA CONSTRUCCIÓ D’UNA NAU INDUSTRIAL amb un compromís d’uns 50 treballadors, etc...

Tot aixó no va ser gens fácil, dons sabeu que teniem una férria oposició i malgrat aixó amb 1 any i mig vam aconseguir tirar endavant...

Diuen que de ben nascuts es ser agraït! Moltes gràcies a aquells de vosaltres que vareu recolçar-me i a aquells que des d’un començament iniciareu una creuada en contra, fins al punt d’instigar una candidatura contrària a la convergent i que en una assemblea local desprès d’obtenir recolçament suficiente per tirar endavant sol-licitareu una setmana per anar a cercar altra candidata. .....tot aixó amb el beneplácit del cap comarcal.

Tot aixó ho relato per què a vegades la memoria ens gasta males passades i diría que es una mica selectiva, nomès ens recordem d’allò que volem...

En fí, benvolgut company i companya, com a persona toranenca, sempre em tindràs a la teva disposició.

Torà. Setembre de 2009

Molt atenta i cordialment

NA Mercè Valls i Querol”

Això era el setembre de 2009.  Ara una notícia del 18 de febrer de 2011. Certament la memòria és una mica selectiva...

CUP Torà: tres, dos, un... zero? (IV i últim?)

A hores d’ara, a dos mesos d’haver-ho de lligar tot, continua l’incertesa sobre la presència de la CUP a les properes eleccions municipals de Torà. Per a poder-nos presentar ens calen dues coses; una d’immediata i legalment preceptiva i una altra que legalment podríem ignorar però imprescindible per a funcionar amb un mínim de garanties: necessitem un/-a cap de llista, que ens representi a l’ajuntament, i un gruix de gent que s’impliqui en l’assemblea, en la presa de decisions sobre el què ha de defensar la CUP a l’ajuntament i fora d’aquest.

Ja fa un parell de mesos que vaig comentar a l’assemblea local de la CUP la meva intenció de no repetir com a cap de llista a les municipals del 22 de maig. Després de dotze anys de regidor, als plens de la pròxima “legislatura” vull anar-hi com a espectador. Crec que és el millor per a mi i per a la CUP. No té cap mena de sentit que una candidatura defensi, com un dels punts més destacats del seu programa polític, la necessitat de canviar els models de funcionament de l’ajuntament, fomentant la participació ciutadana, i que aquesta mateixa formació vagi repetint el cap de llista elecció rere elecció.

 

En una població més gran, amb més militants a l’assemblea i, sobretot, amb un teixit associatiu proper més gran encara, el relleu al capdavant de la llista electoral acostuma a ser més senzill. A Torà, però, la CUP es troba amb dos obstacles que en dificulten el relleu. Un d’ells, extensiu a molts altres municipis rurals és allò que sovint s’anomena la pèrdua de capital humà: més de la meitat de membres actuals de l’assemblea local de la CUP, per raons laborals o d’estudis, la major part del temps fan vida fora del municipi de Torà. Aquesta fuita de militants s’hauria de compensar amb noves incorporacions, fet que gairebé no es produeix. Aquesta no-incorporació de gent nova segurament també té diverses causes, algunes d’elles generals arreu d’un país i altres més específiques de Torà. El fet de veure sempre el mateix individu encapçalant la llista electoral n’és una. Una altra és la desmobilització generalitzada del jovent toranès un cop la campanya antirepressiva per les detencions del 2003 va desinflar-se, especialment quan va perdre el caire unitari fruit de les estratègies divergents de les diferents defenses. Bona part del jovent de Torà que, sense estar gaire polititzat, es movia per campanyes concretes –per exemple, poc abans de les detencions va haver-hi una concentració contra la guerra a la rotonda de Biosca- va entendre el missatge: si no voleu tenir problemes, val més que us passeu el dia mig col•locats i no us fiqueu en política. D’aquesta manera, encara que de rebot i amb retard, el que deia l’advocat Arnau al programa del Cuní (llegiu la segona entrada d’aquesta sèrie) s’acabava complint, si més no parcialment.

Així, doncs... ara què hem de fer? Tanquem la paradeta de la lluita municipal de l’esquerra independentista a Torà, a l’espera que d’aquí uns anys, com deia el poeta, en rebroti algun empelt?

En cas de plegar caldrà allargar aquesta tirallonga amb una cinquena part, per a poder fer un balanç del pas de la CUP per la política municipal toranesa. Una trajectòria en la que no deuen haver estat tot errors. Sense representació cupaire, quina hauria estat la posició de la resta de grups en qüestions que s’han acabat aprovant per unanimitat? I no em refereixo només a posicionaments polítics “simbòlics” (des de ser el primer municipi català en rebutjar la llei de partits fins a la moció en defensa de la immersió lingüística) sinó sobretot a qüestions molt properes que ens afectaven directament. Per posar només dos dels temes més mediàtics, sense la CUP a l’ajuntament, Torà s’hauria posicionat públicament en defensa de la llibertat dels seus presos i contra la tortura? I s’hauria oposat fermament i sense ambigüitats, especialment la primera de les dues vegades, a l’abocador de residus industrials de Pinós? O potser, si ningú hagués portat aquests temes al ple, hauria estat més còmode mantenir un silenci còmplice? Només ho podrem saber el dia que una nova amenaça plani sobre la nostra terra i/o la nostra gent i la CUP ja no tingui representació municipal. El balanç de la nostra actuació també haurà d’incloure temes més tangibles, com ara el parc de bombers voluntaris i el polígon industrial del Camí de Palouet, que mereixerien un post monogràfic cadascun d’ells, per a deixar clara la postura que ha mantingut cada grup municipal, algunes força sorprenents, en diferents etapes d’aquests últims anys.

De moment però no vull fer cap balanç de comiat. Que jo deixi de ser regidor no ha de significar pas un punt i final sinó un punt i apart. Si hi ha algun company o companya que vulgui encapçalar la candidatura jo estic disposat a continuar dedicant temps a la CUP i a ocupar qualsevol dels altres llocs de la llista (tot i que millor el tercer que el segon, tot i que millor el quart que el tercer, tot i que...). Bé, n’haurem de parlar aviat perquè el calendari corre en contra dels (no sé si pocs o molts) toranesos i toraneses que volem que l’esquerra independentista continuï present a l’ajuntament del nostre municipi.

Continuarà?

CUP Torà: tres, dos, un... zero? (III)

Tres. Quan, després de les eleccions de 2003, vam decidir pactar amb Independents per Torà (InTo) per a fer fora CiU del govern municipal ens vam equivocar. No, no és que ara consideri que la CUP no hagués hagut de pactar amb els Independents per a, després de tants anys, fer fora CiU del govern municipal. Al contrari, segueixo creient que era la millor decisió que podíem prendre davant dels primers resultats electorals que deixaven l’Ajuntament de Torà sense majoria absoluta. O, si ho preferiu, la menys dolenta. Però en decidir-nos pel pacte vam cometre, com a mínim, dos errors.

El primer, que és extensiu a altres actuacions al llarg d’aquests dotze anys, és no haver-ho sabut explicar. Moltes vegades hem donat per fet que la gent està més o menys al corrent de l’activitat municipal, dels acords que es prenen en les sessions plenàries, dels posicionaments de cada grup en els temes que generen discrepàncies, del què defensa cadascú, etc... Al marge d’una major o menor assistència als plens, a vegades augmentada pel morbo d’una sessió tensa i la majoria de cops limitada a un nombre reduït de partidaris d’un o altre grup, el nombre de gent informada del que es cou a l’Ajuntament de Torà és escàs. El primer error va ser pensar que la nostra actuació al govern al llarg de quatre anys s’explicaria per si sola, que la gent podria veure i valorar els canvis que preteníem fer al llarg del quadrienni.

El segon error va ser, precisament, comptar que teníem quatre anys per endavant i que, per tant, no calia córrer a l’hora de dur a la pràctica alguns dels objectius que ens havíem fixat. A poc a poc i bona lletra. Doncs no. A risc de que la pressa ens fes entrebancar havíem d’haver premut l’accelerador des del primer dia.

Un dels punts en negreta, majúscules i subratllat del programa polític de la CUP ha estat sempre dotar Torà d’un Reglament d’Organització Municipal (ROM) que fomentés la participació ciutadana en un municipi que sempre ha estat políticament poc participatiu. Amb aquest objectiu a finals de la “legislatura” anterior, quan CiU havia perdut la majoria absoluta per les seves desavinences internes, vam redactar i presentar un ROM que, entre altres coses, preveia la participació veïnal en tots els punts de l’ordre del dia dels plens, la creació de comissions municipals sectorials i territorials o la convocatòria de referèndums municipals. Quan aquesta proposta es va votar al ple va ser rebutjada perquè CiU ja havia recuperat la majoria perduda (veure el primer “capítol” d’aquesta “sèrie”). Ara, un cop al govern municipal, volíem que això s’aprovés. No havia d’haver-hi cap problema, era un dels punts pactats amb InTo. Doncs, per allò de fer-ho bé i perquè recentment hi havien hagut canvis en la Llei Municipal, en comptes d’aprovar el reglament en la primera sessió ordinària, vam preferir fer una consulta externa sobre el document i un cop validada la seva legalitat aprovar-lo sense por a que pogués ser revocat a la primera al·legació que ens presentessin. Total, que quan ens vam tenir la certesa de que tot estava correcte el vam portar a ple... i no es va aprovar! Vist ara, sembla clar que hauria estat millor aprovar de manera immediata el ROM i, per exemple, posar en marxa diferents comissions municipals. Això hauria estat més efectiu, en el cas que el govern posterior hagués mantingut els mecanismes de participació ciutadana endegats, o si més no més pedagògic, en el supòsit que els hagués suprimit.

La causa de la no aprovació esmentada, que va ser segurament l’exemple més representatiu del nostre fracàs, cal buscar-la en el fet que la majoria de govern va durar menys d’un any. Poc després de que el cap de llista dels Independents, Magí Coscollola, prengués possessió de l’alcaldia el número 4 de la seva candidatura, Jaume Garrabou, va demanar una llicència d’obra que no s’ajustava a l’ordenament urbanístic del municipi. Naturalment, no se li va donar i l’interessat va iniciar la seva particular croada d’al·legacions i recursos contra l’Ajuntament. Això no hauria tingut especial importància si, al cap d’uns mesos, el número 2 de la llista independent no hagué dimitit, fet que va provocar l’entrada a l’Ajuntament, i efímerament a l’equip de govern, d’una persona que tenia presentats recursos contra acords municipals. La inestabilitat tornava a estar garantida i, al cap de poc, ja es veia que tot plegat acabaria en una moció de censura, que va arribar a primers de 2005 i que va retornar CiU al govern municipal. (més informació clicant aquí). El govern de coalició d’InTO i la CUP havia durat vint mesos, dels quals més de la meitat en una minoria de facto, i acabava amb un balanç totalment estèril als ulls de la ciutadania. El curiós del cas és que CiU tornava a governar gràcies a integrants de la candidatura que el 2003 havia aconseguit visualitzar-se com el vot útil per acabar amb anys de governs convergents.

El cas és que els dos anys següents van ser, una altra vegada, farcits de bronques i episodis surrealistes (llegiu les cròniques de les sessions plenàries sobre portada d'aigües a Cellers o sobre el transport escolar) i, a finals dels seu segon mandat, Valls va anunciar que no optaria a la reelecció.

D’aquesta manera, CiU va presentar-se a les eleccions de 2007 amb una llista “nova”. Nova entre cometes perquè, si bé canviava tots els integrants respecte als darrers vuit anys, els cinc primers noms ja havien estat regidors en diferents períodes dels anys 80 i 90. Independents per Torà va convertir-se en ERC, mantenint el mateix cap de llista. Per la nostra banda, la CUP va presentar-se per tercera vegada consecutiva, tornant a posar (error!) de cap de llista el titular d’aquest bloc. D'aquesta manera CiU aconseguia presentar-se com l'única de les candidatures que era aliena als merders que els últims anys havien sovintejat a l'Ajuntament.



El resultat de tot plegat: CiU va obtenir 458 vots (61,89% dels vots vàlids) i 6 regidors, ERC 153 vots (20,68%) i 2 regidors i la CUP es va enfonsar amb només 92 vots (12,43%) i un regidor. Vist en relació als resultats de quatre anys enrere, i amb 36 electors menys al cens, CiU va guanyar 66 vots, ERC en va perdre 86, la CUP en va perdre 81 i la suma de l’abstenció, els blancs i els nuls en va augmentar 62. Tot i que mai se sap qui vota què i, per tant no en podem tenir la certesa, sembla que CiU va guanyar vots a ERC i que la CUP va perdre’ls per la banda de l’abstenció. Una altra dada que apuntaria en aquesta mateixa direcció seria el clar augment de l’abstenció entre els sectors més joves de l’electorat, que el 2003, en plena mobilització antirepressiva, havien participat massivament a les eleccions i que el 2007 van preferir quedar-se al bar.

CUP Torà: tres, dos, un... zero? (II)

Dos. Dos factors feien preveure que la campanya de les eleccions municipals de 2003 seria la més tensa i disputada de les que hi havia hagut fins al moment a Torà: el clima d’enfrontaments dels últims quatre anys al si de l’Ajuntament (tant entre el govern i l’oposició com dins del mateix grup de CiU) i l’aparició d’un nova candidatura, Independents per Torà (InTo), que a diferència del PP del 99, convertia la convocatòria electoral en cosa de tres. Un tercer factor, amb el que només comptaven uns quants, va esclatar a primers d’abril, poques setmanes abans de la cita amb les urnes.

Des del tribunal hereu del TOP franquista, un conegut jutge estrella -aquell que els progres hipòcrites presenten com l’abanderat de la llibertat i la democràcia- va decidir convertir Torà en l’escenari de la major acció terrorista patida a les nostres comarques i enviar a la presó tres joves toranesos (veure les entrades sobre aquest tema clicant aquí). A partir d’aquell moment la tensió pròpia de la immediatesa electoral va veure’s superada en tots els sentits. A nivell personal recordo aquelles setmanes com una successió d’emocions intenses (desconcert, indignació, ràbia, por...) i d’activitat frenètica (mobilitzacions, actes públics, plens extraordinaris, manifestos, articles, entrevistes...). Alguns d’aquells moments van quedar-me ben enregistrats al disc dur i, diferència d’altres esdeveniments que amb el temps esdevenen records boirosos, els recordo ben nítidament.

Era un parell de setmanes després de les detencions i estava treballant. Circulava per la recta de Verdú, en direcció Montblanc, i va sonar el mòbil. Em trucaven d’”Els matins amb Josep Cuní", en aquella època a Ona Catalana, i van preguntar-me si tenia cap inconvenient en ratificar en directe les declaracions que acabava de fer Francesc Arnau, en aquells moments advocat defensor del primer dels joves detinguts. “Vostè ja deu saber de què es tracta”. No en tenia ni idea. Vaig parar en una vora de carretera i vaig esperar-me un quart d’hora, tot sentint via telefònica el butlletí informatiu, els espais publicitaris i, finalment, un tall de veu en que l’advocat deia que les detencions de Torà havien estat un muntatge de Convergència per a eliminar la CUP de la política municipal toranesa. Lluny de ratificar-ho, ho vaig desmentir rotundament per dues raons. El principal motiu era perquè, sorprenentment, a Torà la repressió estava tenint una resposta molt per sobre de l’esperada, amb un posicionament públic unànime de l’ajuntament en defensa dels detinguts i de denúncia de les tortures. Calia mantenir aquesta unanimitat encara que fos mossegant-nos la llengua. L’altra raó és que no creia que l’ajuntament de Torà tingués prou influència en les altes esferes polítiques i judicials per a posar en marxa una operació d’aquesta envergadura.

Ara bé, que CiU de Torà no hagués estat la causant principal de l’operació repressiva no volia dir pas que desconegués que aquesta es duria a terme, ni de que no tractés d’aprofitar-se’n. Al contrari. Tinc el convenciment total i absolut de que, al marge del que votessin al ple o del que declaressin públicament als mitjans, els aleshores alcaldessa i tinent d’alcalde sabien el què passaria –com a mínim des de finals de gener- i van aprofitar que la maquinària judicial i policíaca estava en marxa per a llençar merda contra la CUP i afegir els noms de persones que en formàvem part a la llista d’objectius de la repressió. Una cosa era el que deien davant d’un micro i una altra molt diferent quan agafaven els telèfons. Un altre que va posar els nostres noms al centre de la diana va ser el fracassat candidat del PP del 99. A diferència dels altres dos indesitjables, en aquest cas n’hi ha constància documental a l’expedient judicial.

Amb aquestes circumstàncies tan excepcionals van arribar les eleccions i la CUP, malgrat tot, hi va tornar a concórrer. La participació va ser la més alta de totes les municipals toraneses, arribant al 84 %, nou punts més que les anteriors. Els resultats van ser els següents: CiU 392 vots (47,12 % dels vots vàlids) i 4 regidors, Independents per Torà 239 vots (28,73 %) i 3 regidors i CUP 173 vots (20,79 %) i 2 regidors. Respecte als resultats de 1999, CiU perdia 61 vots, quedant-se a només quatre de la majoria absoluta, i la CUP en perdia 31. Els vots de la candidatura independent sembla doncs que provenien, en bona part, d’una menor abstenció. En tot la CUP passava de segona a tercera força, per darrera d’uns independents que aconsegueien aglutinar bona part del “vot útil” per acabar amb anys de governs convergents. Però els canvis  no vindrien ben be per aquí sinó que seria gràcies a la CUP, primer, que hi hauria canvi de govern i per culpa de gent dels independents, després, que aquest canvi seria efímer.

Anem a pams. El resultat electoral situava la CUP com a àrbitre a l’hora de formar govern. No vam ni negociar amb CiU. L’únic debat intern que vam tenir era si pactàvem amb InTo o si ens quedàvem a l’oposició i vam decidir-nos per la primera opció. Vam rebre comentaris de gent, se’ns presentaven com a votants nostres, criticant la nostra decisió -“No vaig votar la CUP per a fer alcalde al Magí!!”- i advertint-nos que això ens faria perdre vots. És probable que fos així, i de ben segur també que si haguéssim optat per deixar governar CiU hauríem hagut de sentir el contrari -“No vaig votar la CUP per a que continués governant la Mercè Valls!!”- i molt possiblement això encara ens hauria costat més vots. És el cost d’haver de decidir.

En tot cas vam entrar a governar amb els Independents amb la idea de canviar algunes coses durant els següents quatre anys. Quatre anys? I què més!

(Continuarà)

La campanya electoral va quedar eclipsada per les mobilitzacions en defensa dels detinguts. A la foto, amb Hebe de Bonafini en un acte davant de l'Ajuntament de Torà.

Noses i mocions.

Quan la CUP va obtenir representació municipal a Torà, més d’un es pensava que la primera proposta que portaríem al ple seria la d’enviar al quarto de les rates la bandera espanyola que enlletgia la sala de plens de l’Ajuntament.

Doncs no; això podia esperar. Hi havia coses molt més urgents. Per surrealista que pugui semblar, la primera moció que va porta la CUP al ple va ser proposant l’eliminació de les barreres arquitectòniques que, tot i haver-se remodelat durant l’anterior mandat, impedien accedir a les persones amb mobilitat reduïda... al consultori mèdic municipal!

La moció no només va aprovar-se sinó que va ampliar-se a altres instal•lacions municipals, com el col•legi, la biblioteca, el camp d’esports, etc... Amb els anys n’aniríem presentant diverses de propostes en el mateix sentit, a mesura que teníem coneixement de necessitats concretes de les persones amb aquesta problemàtica o a mesura que apareixien barreres de nova creació. Per posar un exemple de noves barreres només cal recordar que el flamant Casal de Joves de Cal Clarenes va inaugurar-se, al marge d’altres mancances pròpies dels períodes preelctorals, amb uns lavabos nous de trinca però sense adaptar.

El drap espanyol, en canvi, va anar desapareixent de mica en mica. Primer de manera intermitent, quan hi havia algun acte públic a l’ajuntament (més d’un ponent es sorprenia quan en notar una “barrera” als seus peus, mirava sota la taula de la sala d’actes i veia que podia fregar-se les sabates amb l’ensenya constitucional), i després de forma definitiva cap al quarto fosc; ara ja fa vuit anys que no fa nosa, ni als peus, ni a la vista de ningú.

Per contra, les barreres arquitectòniques continuen obstaculitzant la vida quotidiana de les persones amb mobilitat reduïda. Algunes perquè eliminar-les requereix una inversió important, que caldria aprofitar per incloure en alguna línia d’ajuts (com ara l’accés al primer pis del mateix Ajuntament). Unes altres perquè en el seu moment no es va contemplar eliminar o se’ls va buscar una solució temporal. En aquest sentit, des de la CUP hem continuat portant propostes d’eliminació al ple. Així el mes passat vam, presentar una moció per adaptar l’espai cultural del Convent. La proposta (podeu llegir-la clicant aquí) es va aprovar per unanimitat. Ara “només” cal esperar que l’acord s’executi.

.

En aquests darrers anys, però, també s’han creat barreres arquitectòniques noves de trinca. L’exemple més significatiu el tenim en la urbanització del carrer Montsec. Aquest projecte, redactar per l’arquitecte Joan Viladrich, el preferit de l’anterior equip de govern, contempla unes voreres d’un metre d’ample. El Codi d’Accessibilitat de Catalunya estableix que perquè un itinerari per a vianants es consideri adaptat cal una amplada mínima de pas de 90 cm. Per tant, en principi, el projecte compliria els requisits establerts... si no fos perquè el projecte situa els fanals damunt la vorera, reduint a 80 cm el pas mínim.

Davant de l’aprovació d’aquesta cagada vam presentar-hi recurs de reposició (podeu llegir-lo clicant aquí). Ni cas. El recurs no ens el van ni contestar. L’informe tècnic que van encarregar justifica la validesa del projecte de Viladrich basant-se en un annex del Codi d’Accessibilitat, on es parla d’un mínim de 80 cm d’amplada útil de pas “per a superar un obstacle aïllat”, mentre que el recurs de la CUP argumentava que l’Ajuntament no es pot acollir a les excepcions de l’annex perquè es tracta d’una obra de nova urbanització i, per tant, els "obstacles aïllats" no existien sinó que els hi afegeix el propi projecte..

Tenint en compte que la finalització de les obres del carrer Montsec, amb els seus flamant “obstacles aïllats” de nova creació, gairebé coincideix amb l’inici de la legislatura d’un Parlament de Catalunya on per primera vegada hi ha un diputat amb cadira de rodes, potser podríem convidar a l’electe en qüestió a la inauguració de l’obra.

Foto: una imatge antiga del convent de Sant Antoni de Pàdua

CUP Torà: tres, dos, un... zero? (I)

2011. Any d’eleccions municipals. Quan arribin, el 29 de maig, farà ja dotze anys que la CUP va presentar-se per primera vegada a Torà.

Tres. Era el 1999 i, després de molts anys d’ajuntaments monocolors, un grup reduït de gent, vam decidir impulsar una “candidatura alternativa, independentista, d’esquerres i ecologista”. Algunes de les persones, poques, que formàvem part de la llista militàvem en organitzacions de l’EI, alguna altra hi havia militat anteriorment , unes quantes no s’havien mullat mai en política i encara unes altres només van afegir-s’hi per arribar als dotze noms indispensables per a completar-la. Totes érem joves –la mitjana d’edat rondava els 25 anys- i inexperts en política municipal i ho reconeixíem públicament. Tot i això el resultat electoral no ens va anar gens malament. 204 vots (29,39 % dels vots vàlids i 3 regidors). El fins aleshores partit únic, CiU, va obtenir els 6 regidors restants amb 453 vots (65,27 %) -un resultat que en circumstàncies normals permet governar còmodament- i l’altra novetat electoral, el PP, va quedar fora de l’ajuntament, aconseguint uns resultats gairebé tant patètics com la pròpia llista electoral (17 vots, 2,45 %)

Amb els resultats del 99, CiU hauria pogut governar tranquil•lament, fent valer una còmoda majoria absoluta. Doncs no. Encapçalat per una persona nefasta, l’Ajuntament de Torà va ser un camp de batalla. Qualsevol crítica de la CUP a la política de l’equip de govern sembla ser que per part de l’egocèntrica primera autoritat municipal era percebut com un atac personal i, en conseqüència, la resposta acostumava a anar molt més enllà dels arguments polítics o de fer valer els 6 a 3 en les votacions del ple municipal, fotent el nas en la vida privada i sovint en la professional dels electes de la CUP o dels seus familiars. Però els enfrontaments no només eren amb l’oposició. A nivell intern, el grup de CiU també va patir els mètodes poc democràtics de la seva cap i es va contagiar de la seva inestabilitat. Més d’una vegada, en acabat d’un ple on totes les nostres propostes s’havien rebutjat per majoria absoluta, alguns regidors del govern ens deien que en algun tema teníem raó, però que ells hi havien votat en contra per disciplina de vot. Una disciplina de vot mal entesa, no pas fruit d’una decisió col•lectiva sinó de l’obediència deguda. Les tensions internes a CiU van comportar trencaments (dos regidors van passar al grup mixt) i reconciliacions (un d’ells va tornar a la disciplina de vot al final del mandat). Això va comportar una pèrdua temporal de la majoria absoluta i, en conseqüència, l’aprovació i posterior desaprovació (i a l’inrevés) de molts acords de ple. Amb tot aquest merder va arribar el 2003, i amb ell unes noves eleccions municipals. Però les tensions fruit de quatre anys de desgavell municipal no van ser les úniques que van afectar les eleccions de 2003. Ni les úniques, ni les més greus.

Dos. L’1 d’abril de 2003, poc abans d’unes municipals que ja es preveien tenses, un fet va sacsejar Torà... (continuarà)

Foto: acte de presentació de la CUP a Torà, l'any 1999, amb cara d'acollonit, davant d'un centenar d'assistents.

Les eleccions del 29 de novembre.

Fa una mica més d'un mes em van demanar un article per a Lluita, la revista del PSAN degana de la premsa independentista dels Països Catalans. En concret volien un article breu, màxim 5000 càracters amb espais, per a incloure en la secció de debat, que en aquest número se centra en les eleccions autonòmiques del Principat i en el vot independentista. Val a dir que vaig enviar-los l'escrit poc abans de l'anunci de la incorporació del PSAN a la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència. El mes transcorregut i la limitació de l'espai condicionen l'article, que queda una mica pobre i potser un pèl desfasat. En fi, aquí el teniu:

Les eleccions del 29 de novembre.

Sí, ja ho sé, la data triada per Montilla per a les eleccions al parlament regional catalunyès és l’últim diumenge de novembre. Serà la novena convocatòria d’aquestes característiques des de la reforma postfranquista i la reinstauració de la Generalitat de Catalunya. Haurien de ser doncs uns comicis sense cap interès especial, fruit de la rutina i de la desafecció... Però aquest cop no és ben bé així...

Per primera vegada en aquest (tros de) país algunes enquestes situen els partidaris de la independència per damunt dels favorables a l’ocupació espanyola. D’altres sondejos, vés per on, redueixen a la meitat el suport social a l’opció independentista. Al marge de xifres concretes i de malabarismes demoscòpics, tothom coincideix en que l’independentisme creix dia a dia. Això no és cap novetat: quants independentistes hi havia en aquest país fa quaranta anys? I en fa vint? El suport a l’única possibilitat de sobreviure com a poble ha crescut contínuament, gràcies en bona part a les diferents organitzacions de l’esquerra independentista, que han assenyalat tossudament el camí a seguir, i al constant picar pedra militant de les persones que n’han format part al llarg dels anys.

Durant el darrer tram recorregut d’aquest trajecte diferents peus han premut amb força l’accelerador: des d’una simple moció presentada pel regidor de la CUP d’Arenys de Munt al seu ajuntament, posant en marxa el que contra pronòstic –confesso i em penedeixo públicament del meu escepticisme inicial- va esdevenir la mare de totes les consultes, fins a l’esperadíssima sentència sobre l’estatutet catalunyès, amb la que els genis del Tribunal Constitucional van eutanasiar de patac tots els vells mites de l’Estat plurinacional, de l’Espanya amiga, de la fal•làcia d’un “pacte constitucional entre els diferents pobles d’Espanya”... En pocs mesos han caigut moltes benes dels ulls. La manifestació del 10 de juliol a Barcelona va ser-ne una clara mostra: “Som una Nació. Nosaltres decidim” deia els lema que, amb resignació, precedia la classe política; “Independència!!”, afegia entusiasta la immensa majoria de manifestants.

Amb més independentistes que mai, amb ERC, l’únic partit parlamentari que se’n reclama, en caiguda lliure i amb l’esquerra independentista autoexclosa –segueixo pensant que la decisió de la CUP de no anar a les autonòmiques va ser un error; què voleu que us digui?- en aquests comicis hi ha un gruix potencial d’electors suficient per a afegir noves sigles a la sopa de lletres parlamentària. Si no hi ha pacte de darrera hora, dues noves formacions participaran en la batalla electoral per copar aquest espai: Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència.

Els projectes polítics de Joan Carretero i de Joan Laporta no només competeixen pel mateix electorat sinó que, a més, ho fan amb un discurs idèntic i ratllant el minimalisme ideològic: l’independentisme transversal. Així, segons ells, cal (o almenys fins fa quatre dies calia) unir tot l’independentisme en una única plataforma electoral, ajornant tota la resta de debats –no només sobre la naturalesa del futur Estat català sinó sobre qualsevol problemàtica actual- per a assolir una majoria parlamentària independentista. Un cop assolits els 68 escons només cal proclamar de forma unilateral i immediata –alguns parlen del proper gener- la independència d’aquest (tros de) país. Fantàstic!

Què passarà però l’endemà de les eleccions? Què faran els set o vuit electes transversals en un Parlament hegemònicament autonomista? Pactaran amb els dependentistes d’obediència catalana? Quins interessos defensaran a l’hora de posicionar-se en temes que van més enllà, o més ençà, de l’estricta qüestió nacional?

I el què és més important: els milers de conversos a l’independentisme de darrera hora, votants d’alguna d’aquestes candidatures transversals, que basen tota la seva estratègia en la consecució de la majoria parlamentària, què faran quan els formatgets televisius del repartiment d’escons els retornin al món real? La tria de debò la tindran l’endemà dels comicis autonòmics, un cop descobert que hi ha vida més enllà del Racó Català i de l’endogàmia feisbuquera. Es pot donar la paradoxa que els sectors més impacients d’aquest nou independentisme, els últims en arribar, que es pensen que crear un estat és bufar i fer ampolles, desencisats, siguin els primers repescats per l’autonomisme peixalcovista. El repte és aconseguir que en l’escrutini de les “eleccions de l’endemà” (i dels dies i els mesos següents) creixin els formatgets representatius de la vinculació de la lluita per la independència amb les altres reivindicacions populars, de la consciència que el país s’estén més enllà dels límits autonòmics, de la constatació que les eleccions no són un objectiu sinó una eina i, en definitiva, del convenciment que per a vèncer cal organitzar-se i lluitar... i anar-hi, anar-hi i anar-hi!

Voleu una nació catalana independent, budista, vegetariana i abstèmia?

“Primer la independència. Quan siguem independents ja discutirem quin model de país volem, si monarquia o república, si capitalisme o socialisme, si dretes o esquerres...” A qualsevol que porti uns quants anys militant a l’esquerra independentista aquesta cantarella segur que li sona, tot i que ha estat darrerament quan sembla que s’ha posat de moda.

La frase de l’inici, que anys enrere podíem sentir espontàniament i ingènua en boca d’algun independentista poc polititzat, ha esdevingut dogma de fe de les noves formacions “independentistes transversals”. La seva recepta és senzilla: tot l’independentisme s’hauria d’unir en una única candidatura “transversal” (o en dues, tot i que així ja costa més d’entendre’n la lògica) a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, prescindint d’ideologies, i un cop assolida la majoria absoluta només cal proclamar de manera unilateral la independència d’aquest (tros de) país.

Menys senzilla és la justificació d’aquesta desaparició de les ideologies un cop sortim de la lògica electoral i ens situem en qualsevol dels futurs escenaris probables de l’endemà de les eleccions. Què faran els set o vuit (o poseu-n’hi quinze, tant se val) diputats tranversals “sense ideologia” en un Parlament hegemònicament autonomista? Què votaran en aquelles qüestions -la majoria- en les que intervenen altres factors, a part del nacional? “Transvasament de l’Ebre? Independència!”, “Recursos a l’escola pública o a la privada concertada? Ni dretes ni esquerres!”, “S’enfonsa el barri de Sant Simplici? Ja en parlarem quan disposem d’un Estat!”... D’acord que moltes problemàtiques es podrien resoldre més fàcilment disposant d’un Estat propi, i en conseqüència de tots els recursos que ens roba l’ocupant, però això no pot evitar que a cada votació sorgeixin contradiccions entre la postura adoptada pel grup parlamentari i la dels diferents sectors del seu propi electorat, en funció de en quin punt se situï cadascú al llarg de l’eix transversal ideològic. Que cada diputada votarà en funció de la seva opinió personal? Això estaria bé si el sistema electoral –al Parlament, no l’intern de la formació- fos per llistes obertes i les persones candidates a l’escó es mullessin en els principals temes de, per dir-ho amb una expressió suada, “allò que preocupa realment la gent del carrer”. No és el cas.

Una altra de les opinions que surten tot sovint en boca d’alguns holligans d’aquestes noves formacions –i aquesta ja toca més allò que no sona- és el qüestionament de l’independentisme de la militància i les organitzacions de l’Esquerra Independentista. Si feu un cop d’ull als espais d’opinió de la xarxa (blocs, fòrums de debat, diaris amb comentaris...) i cerqueu articles sobre la suposada necessitat d’una única candidatura independentista a les eleccions regionals segur que trobeu algun comentari del tipus “l’esquerra independentista no vol la independència si no va acompanyada del socialisme”, “votarien no a un estat català independent al si de la UE, perquè abans són d’esquerres que independentistes”, etc... Aquesta sí que és bona!: l’independentisme d’esquerres, l’únic que durant dècades ha defensat en solitari la necessitat d’un estat propi per a tot el nostre poble, i que fins i tot ha patit les conseqüències més greus d’aquesta lluita desigual en forma de militants empresonats, morts i exiliats, és menys independentista que aquells que han vist la llum darrerament, quan declarar-se públicament independentista ja no està mal vist, ja no és una cosa pròpia d’una ínfima minoria; i no ho és, precisament, perquè la lluita d’aquells quatre il•luminats de fa quaranta anys va servir per a assenyalar el camí i per a fer-lo més planer a cada nova generació.

Però per a poder difamar l’esquerra independentista no n’hi ha prou en desconèixer la història d’aquest moviment polític sinó que també cal ignorar, i en aquest cas només pot fer-se deliberadament, tot el que ha passat els últims dotze mesos en aquest (tros de) país. En els centenars de consultes populars sobre la independència, la CUP i la resta d’organitzacions de l’EI no només han demanat el vot afirmatiu, sinó que han abocat esforços en l’organització de tot el procés, tant en aquells municipis, la majoria, on es preguntava per un estat dins la Unió Europea com en les que es va poder neutralitzar la pregunta, eliminant qualsevol referència a ens supraestatals.

Malgrat això, alguns d’aquests defensors de l’ajornament de les ideologies fins l’endemà de la independència gosen qüestionar l’independentisme de qui defensa que la nació catalana no només ha d’esdevenir un estat reconegut com a independent pels organismes internacionals sinó que, a més, ha de ser més just i democràtic que els estats als que estem sotmesos en l’actualitat. Curiosament, en canvi, no qüestionen la sinceritat independentista d’aquest nou sobiranisme diguem-ne “de dretes” o, si ho preferiu, “centrista”. Que consti que em sembla bé que sectors conservadors, liberals, democristians o socialdemòcrates se sumin al carro de l’estat propi, però si hem de posar en dubte qui renunciaria abans a la independència si aquesta no s’ajusta al seu model d’estat ideal em sembla que no és a l’esquerra cap on hem de mirar...

“Voleu que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. Si aquesta fos la pregunta formulada en un referèndum oficial i vinculant, algú dubta seriosament de quina seria la resposta dels i les independentistes d’esquerres? Apostar de manera clara pel sí i, l’endemà de la independència, seguir lluitant per un model social més just. Si la proposta de nou estat fos mínimament socialitzant, els independentistes centristes, liberals, democristians, etc votarien afirmativament en la consulta, prescindint temporalment de la seva idea de societat per a tractar de canviar-la l’endemà de la independència? O aquesta renúncia només és exigible a l’esquerra arrauxada i radicalota?

Exigir renúncies als altres és molt fàcil. Fer-ho en nom d’una proclamació imminent d’independència queda molt maco però gens realista. Dissortadament no ens trobem en els moments previs a una proclamació d’independència ni en cap escenari immediat que justifiqui renunciar a posicionar-se políticament en cadascuna de les problemàtiques que afectin el poble català. I que ningú dubti que, quan arribi el moment, per a proclamar la independència nacional tots els sectors polítics que vulguin ser-ne partícips hauran d’ajornar més d’un objectiu i fer més d’una renúncia. O és que us penseu que crear un estat, tenint dos enemics com França i Espanya, és bufar i fer ampolles.

Per dir-ho gràficament: si la conjuntura permetés a la nació catalana esdevenir un estat independent, budista, vegetarià i abstemi no n’hi hauria prou amb el suport entusiasta dels seguidors autòctons del butaner tibetà, de tota la colla de menjaherbes i dels aiguaders nostrats. Caldria que tots i totes hi poséssim el coll per a assolir l’objectiu, encara que només fos compartit en la part que fa referència a la consecució d’un estat propi. Assolida la independència, i passades les lògiques celebracions i les corresponents ressaques, seria l’hora d’organitzar les primeres botifarrades populars, amb pa amb vi i sucre per a la canalla, contra la teocràcia nacional.