Una bomba al bell mig del Parlament catalunyès.

D’ençà de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del passat 11 de gener han proliferat els articles valorant-ne tant el resultat global com el tema més mediàtic de tots els que s’hi van tractar: l’obertura del debat sobre la conveniència o no de concórrer a les eleccions autonòmiques del Principat. Enmig de tot el publicat puc trobar-hi moltes opinions coincidents amb les meves, però també discrepàncies notòries i qüestions a matisar. Per començar faig un “copia i enganxa” de l’article “L’Assemblea de la CUP (i les eleccions autonòmiques)” publicat per Francesc Ribera Titot al seu bloc. Si començo per aquí no és pas perquè tingui més diferències amb el que manifesta l’amic Titot que amb altres opinions publicades -al contrari: tot i que discrepo de la postura que cal adoptar respecte a les eleccions autonòmiques, coincideixo plenament amb ell en una de les afirmacions més importants que fa- sinó perquè el seu posicionament contrari a la participació electoral va acompanyat d’un argumentari a favor i en contra d’aquesta possibilitat. Vegem-ho:

“Arguments a favor:
S1- Amb la pèrdua de referencialitat independentista de l'únic partit parlamentari que se n'anomena, amb el desemmascarament constant del partit d'esquerres i ecologista i amb la deriva cap a l'autonomisme crític del principal partit a l'oposició se'ns brinda una oportunitat històrica i un context i conjuntura ideal per a què la via de l’opció rupturista i de base que representa l'Esquerra Independentista presenti candidatura a les eleccions al Parlament de la CAC.

S2- Hi ha la possibilitat que el creixement experimentat els darrers anys es transformi en possibilitats reals que l'independentisme rupturista aconsegueixi alguna acta de diputat.

S3- Es fàcilment detectable, en els cercles més immediats de simpatitzants, una gran expectativa a l'entorn de la CUP pel que fa a la possibilitat que la seva hipotètica entrada al Parlament de Catalunya suposi un revulsiu en l'independentisme i en la política del Principat.

S4- L'entrada de l'Esquerra Independentista a una institució com el Parlament de Catalunya podria allunyar-la de la marginalitat endèmica on ha viscut per a la majoria de població.

S5- L'entrada de l'Esquerra Independentista a una institució com el Parlament de Catalunya la situaria -a priori- en una millor posició pel que fa a l'explicació de quin espai polític ocupa, la diferència amb altres opcions polítiques que poden semblar similars i una difusió més efectiva del seu discurs genèric o conjuntural.

S6- El sol fet de concórrer a les eleccions autonòmiques del Principat amb unes certes perspectives (i això vol dir, lluny del gruix de candidatures freaks) permetria dibuixar un mapa aproximat de les simpaties que desperta l'EI allà on encara la poca o nul·la presència fa impossible aquest balanç.

Arguments en contra:
N1- No hem definit quin model de societat volem. Tenim clar el que no volem però no hem definit el que volem. Això és una feina que s'ha començat a fer, especialment a partir del treball municipal però que encara és lluny de ser conclòs. Abans d'enfrontar-nos cos a cos amb els partits reformistes espanyols cal que superem aquest repte històric.

N2- La presentació d'una candidatura suposaria un desgast humà i econòmic molt important si tenim en compte que partim amb un gran desavantatge amb la resta d'opcions pel que fa a la complicitat amb la premsa i les empreses creditores i que qualsevol intent per intentar ser presents estarà relacionant amb la capacitat de treball dels militants.

N3- En cas que els resultats obtinguts no arribessin als objectius fixats es podria produir un desencís que afectés tant a la militància com a l'entorn proper i seria possible que aquest desencís afectés també les candidatures municipals.

N4- El projecte municipalista no està prou desenvolupat ni estès per comptar amb una xarxa de complicitats.

N5- L'acció política supramunicipal comportaria una estigmatització de la CUP que repercutiria en el punt de partida dels projectes municipals que encara no s'han desenvolupat. Si bé les CUP que estan en marxa han pogut partir de zero a l'hora de presentar-se i tota la informació que ha tingut la població ha estat la generada per la pròpia CUP local, a partir d'ara es partiria de la interpretació que els mitjans d'informació hostils facin de l'acció política parlamentària.

N6- No comptem amb cap complicitat de cap mitjà de comunicació (que arribi a tot arreu i a tothom) per garantir que no passem absolutament desapercebuts durant la campanya i la precampanya electoral. En força campanyes de les eleccions municipals es va tenir una certa presència als mitjans de comunicació locals i comarcals, però seria un error interpretar que aquesta presència responia a l'honestedat dels mitjans. En la majoria dels casos la presència de la CUP als mitjans locals (gairebé sempre afins al PSC o CiU) responia a una estratègia de càstig a ERC o ICV. Sovint hem vist com un cop passades les eleccions la CUP ha desaparegut d'aquests mitjans, encara que hagi multiplicat la seva importància aconseguint regidors. Per tant és molt arriscat encarar una campanya esperant que tota presència mediàtica sigui la reproducció d'aquesta estratègia de desgast contra altres partits perquè estaríem construint la nostra estratègia damunt l'estratègia mediàtica d'altres formacions i qualsevol canvi en la seva estratègia ensorraria la nostra.

Ja ho veieu: empat!”

Un empat buscat, tot s’ha de dir, perquè de la mateixa manera que trobem 6 arguments per banda podríem trobar-ne 7 o 23. Al meu entendre en el text quantitativament hi ha més arguments en contra que a favor, ja els exposats en els punts S1, S2 i S3 són pràcticament els mateixos i podrien incloure’s al mateix punt (m’he permès la llicència d’afegir una S o una N a la numeració per a evitar confusions en les referències). Ja ho veieu doncs: acabo de desempatar (i més avall encara afegiré alguns arguments més en contra de la participació electora, au!). Ara bé, tot i el desempat numèric, crec que la participació de la CUP en les eleccions autonòmiques del Principat tindria més avantatges que inconvenients.

Per a mi l’argument més consistent en aquest sentit és als punts S4 i S5: la fi de la marginalitat política de l’EI i la possibilitat de fer arribar el nostre missatge al conjunt de la població. Que l’acció parlamentària, com es diu a N5, podria repercutir negativament la imatge de candidatures municipals de nova creació? Potser sí, però aquesta “mala imatge” ja s’hauria de produir en la mesura que convertim la CUP en referent nacional de l’EI, tal i com vam acordar en la darrera assemblea nacional, al marge de participacions electorals concretes. Si considerem que sense concórrer a les autonòmiques no “embrutem” la imatge immaculada de la CUP és perquè implícitament considerem que sense aquesta participació som incapaces de visualitzar-nos davant el conjunt de la població. A aquest inconvenient, la impossibilitat del recurs tàctic de presentar a nivell local la CUP com una llista independent, cal contraposar-hi l’argument, al meu entendre de molt més pes, que la definició i diferenciació públiques del nostre espai polític beneficiaria les candidatures municipals, especialment les de nova creació, en ciutats grans, on tenir presència mediàtica és més determinant, i ajudaria a estendre el projecte municipalista a les zones amb menys implantació (N4).

Algun dels arguments contraris, com el del possible desencís en cas de fracàs electoral (N3) és força discutible: tot depèn de la importància que es donin a les expectatives, i en tot cas no té perquè ser més frustrant que un mal resultat en unes municipals.

Algun altre, com el de la indefinició del projecte (N1), és innegable. No podem considerar, però, aquesta mancança com un handicap insuperable sense una reflexió prèvia: en cas d’anar-hi, què hi hauríem de fer al Parlament? Sovint hem repetit que tant els ajuntaments com els parlaments regionals són peces de l’entramat jurídico-polític de l’estat ocupant. Tot i ser cert, això no vol dir que unes i altres institucions facin el mateix paper. Mentre els ajuntaments són, tant a les nacions sense estat com als estats sense nació, les institucions més properes a la ciutadania i una peça bàsica en l’ordenament territorial, els governs autonòmics van sorgir de la reforma transfranquista com a contrafoc del propi sistema, per a reconduir legítimes aspiracions d’alliberament nacional cap a simples descentralitzacions administratives. Tot i que seria absurd negar alguns avenços, positius però insuficients, en diferents àmbits, per exemple en la recuperació de l’ús de la llengua en l’ensenyament o en els mitjans de comunicació, la via autonòmica ha esdevingut un atzucac. Per tant el paper de la CUP al Parlament regional tampoc hauria de ser el mateix que als ajuntaments. Tot i que també caldria valorar i votar propostes concretes encaminades a perfilar quin és el model de societat que volem (N1), la principal tasca de la CUP hauria de ser la deslegitimació de l’autonomisme, la denúncia continuada de les contradiccions del sistema. Gràficament: mentre que als ajuntaments hi anem a construir al Parlament hi hauríem d’anar a fer enderrocs; la CUP hauria de ser, per dir-ho amb les paraules que Blanca Serra utilitza en un comentari al mateix bloc d’en Titot, “una bomba al mig del Parlament regional catalunyès”. La històrica militant independentista recorda, posant l’exemple irlandès, que presentar-se a les eleccions no necessàriament ha de comportar ocupar els escons. En aquest sentit caldria plantejar també l’efecte deslegitimador que podria tenir l’elecció d’un govern, el que fos, en minoria sense la presència a la cambra d’electes independentistes exclosos per negar-se a prometre la constitució. És només una possibilitat. Continuo creient que els escons s’haurien d’ocupar. Copio i enganxo un altre fragment de l’article del Titot: “Al parlament de la Comunitat Autònòma Catalana, a fer què? A fer d'altaveu del nostre projecte polític? L'altaveu són els mitjans de comunicació i és evident que tots els mitjans de masses públics i privats estan sotmesos a la disciplina d'una sèrie opcions polítiques. Només cal veure la presència que tenien Ciudadanos abans de les eleccions i després. I això que abans eren un partit extraparlamentari i ara no” Doncs sí, a fer d’altaveu del nostre projecte polític i dels moviments socials silenciats i criminalitzats. Perquè mentre el partit del conseller d’interior es queixa de que el criminalitzen ell envia els mossos a la recerca i captura de dissidents, sense que ningú li refregui pels morros; perquè mentre el cabal del Ter continua per sota del mínim ecològic el govern deroga el decret de sequera; perquè cada setmana podem trobar mil perquès que si no els diem nosaltres no els dirà ningú... I sí, els mitjans estan sotmesos a un seguit d’interessos i no ens afavoriran gens, ja ho sabem. Tot i amb això és innegable que la presència mediàtica de la CUP ha augmentat pels resultats de les municipals del 2007 –o és que abans algun diari ens preguntava per les nostres assemblees?- i seria inevitable que en major o menor mesura augmentés en cas d’obtenir representació parlamentària. La comparació amb els Ciudadanos no em val. El partidet catalanòfob va sorgir només pel suport mediàtic, sense base social ni treball de carrer al darrera; no és el nostre cas.

.

La CUP, la veu del carrer... al Parlament?

Deixo de moment l’article per a afegir un altre argument contra la participació electoral, més rellevant que alguns dels sis esmentats: la dificultat de sotmetre l’acció parlamentària a un sistema assembleari de presa de decisions. Val a dir que aquesta dificultat seria encara més gran en el supòsit de que la candidatura no fos de la CUP directament sinó d’una plataforma externa a la qual la CUP hi donés suport, com plantejava la ponència “Unitat Popular i municipalisme d’alliberament”. No sé exactament quin mecanisme caldria establir però segur que caldria estudiar els diferents models emprats per altres organitzacions polítiques de l’esquerra independentista... d’altres països. Perquè aquesta és una altra qüestió que no surt públicament però que sura per determinats ambients: és d’allò més normal que l’esquerra independentista participi en eleccions supramunicipals ... sempre i quan sigui la d’un altre país; en cas de tractar-se de l’EI catalana estaríem parlant d’una claríssima deriva reformista pròpia d’institucionalistes allunyats de les lluites populars i engormandits per la poltrona! Estaria bé que per una vegada ens fixéssim en experiències alienes, fugint de mitificacions i mimetismes estètics, estudiant-ne els encerts –i els errors- que han tingut quan han aplicat diferents mitjans de lluita i els avenços –o els retrocessos- que aquests els han comportat.

Torno al Bloc d’en Titot. Deia a l’inici que coincidia amb ell en una cosa importantíssima, que no és altra que la frase final del seu article: “...tot i no veure-ho bé, si la majoria de la gent de la CUP diu que el 2010 s'ha d'anar a les eleccions, jo seré el primer d'anar a enganxar cartells o fer el que calgui”. No en tinc pas cap dubte. I que ningú dubti tampoc que si volem construir una organització forta i representativa de l’Esquerra Independentista és així com ho hem de fer. El millor que pot passar el dia que comenci la campanya de les eleccions en qüestió és que, tant si la CUP es presenta en solitari, si dóna suport a una altra plataforma electoral, si fa campanya per l’abstenció activa o si acorda qualsevol altra postura, la militància de la CUP de Berga, de la CUP de Badalona, de la UM9 de Ribes i de la CUP de Lleida, per posar una assemblea de cada ponència, acabin enganxant els mateixos cartells i difonent a nivell nacional el mateix missatge, d’acord amb el que decidim entre tots i totes.

Bé, sí, però... us presentareu o no a les autonòmiques?

La CUP va aprovar la ponència estratègica que marca la línia política a seguir els propers anys. El que abans de l’Assemblea Nacional Extraordinària de diumenge passat era la ponència de les assemblees locals de la CUP de Lleida, Manresa i Sant Celoni, després d’una llarga sessió matinal –maratoniana i “mataroniana”-, va esdevenir la ponència estratègica nacional de la CUP.

“La CUP, l’alternativa necessària”, la ponència aprovada comença amb l’anàlisi de conjuntura, segueix amb un balanç de l’actuació de la CUP en els darrers anys i amb la definició del seu projecte polític on es diu que “la CUP és una organització política assembleària d’abast i àmbit nacional, que s’estén arreu dels Països Catalans i que, partint de l’àmbit municipal, treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals”. Al meu entendre això suposa posar per escrit i ratificar el que de facto ja s’havia anat produint els darrers anys, fruit de la combinació del treball unitari a nivell municipal, dels bons resultats electorals i de molts anys de manca de referents unitaris: la conversió de la CUP en el referent polític de l’Esquerra Independentista.

Això comporta que “la CUP té la capacitat i la necessitat d’actuar en tots els àmbits territorials i des de totes les perspectives, però que aquest treball ha d’estar basat en les dinàmiques i necessitats generades des de la base. Tot i això, considerem important reforçar les estructures i mecanismes de treball nacional, així com donar resposta no només a les dinàmiques generades a nivell local (tot i considerar-les de cabdal importància) sinó també a les dinàmiques polítiques d’abast més clarament nacional. Com hem dit, tenim la capacitat però sobretot tenim la necessitat de treballar en tots els fronts però generant, alhora, dinàmiques de treball de baix cap a dalt que ens garanteixin un funcionament plenament democràtic, transparent i una implicació plena de la militància en el projecte”. A partir d’aquí es defineixen els objectius estratègics i els tàctics i es fa una valoració de l’espai polític de la CUP (que inclou una proposta de relació amb la resta d’organitzacions de l’Esquerra Independentista i amb els moviments socials i populars.

Finalment, en un annex, parla de “l’oportunitat i/o les dificultats i contradiccions de concórrer, com a tal o a través d’altres fórmules, a les eleccions autonòmiques de la Comunitat Autònoma de Catalunya o a d’altres processos electorals o espais de representació política que superin l’àmbit municipal”, en la que no es fixa una posició sobre aquest tema sinó que es manté obert el debat i s’emplaça a les assemblees a presentar propostes de posicionament al respecte, en base a analitzar els pros i contres –de caire polític, organitzatiu i tècnic- que pugui comportar aquesta hipotètica participació electoral.

Tot i ocupar poc espai a les ponències, aquesta darrera qüestió, el de la participació electoral, era el tema estrella a nivell mediàtic. Segons alguns mitjans semblava ser que a l’Assemblea Nacional només s’havia de parlar d’eleccions. Per això quan em va tocar respondre les preguntes de la premsa, un cop finalitzades les votacions, em va costar una mica explicar el què s’havia aprovat: Sí, la CUP pretén ser el referent nacional de l’Esquerra Independentista... No, nacional no vol dir que necessàriament s’hagi de presentar a les eleccions autonòmiques... El que sí que haurem de fer és anar treballant per a tenir un programa polític, un discurs nacional, que la CUP vagi treballant temes i adoptant posicionaments respecte als temes més diversos –des de les infraestructures fins a l’ensenyament- des d’una perspectiva nacional, superant l’àmbit estrictament municipal de les poblacions on tenim presència... Que si, en cas de presentar-nos podríem “prendre vots” a ERC? Potser sí, però el creixement de la CUP no s’ha de basar en recollir els vots dels decebuts pels partits del sistema sinó en agrupar els descontents del sistema en si, la gent que veu que la via autonòmica està esgotada, que veu com el sistema perpetua i accentua les injustícies socials.... El mateix diumenge i l’endemà molts mitjans recollien la notícia de l’Assemblea de la CUP, uns posant més èmfasi en que la CUP no tancava la porta a una possible candidatura al parlament regional catalunyès i altres remarcant que la CUP no s’acabava de decidir a presentar-se a les autonòmiques.

A què respon aquesta disparitat de lectures? A una suposada ambigüitat tàctica de la ponència guanyadora? Al diferent grau d’interès que una hipotètica participació electoral de la CUP desperta en diferents sectors polítics i, per tant, en els respectius entorns mediàtics? En la manifesta incompetència del que en aquesta ocasió feia de portaveu del Secretariat Nacional? Potser hi ha molt d’això últim i una mica de la resta, però crec que sobretot hi ha un altre factor que podem interpretar tant en clau positiva com negativa: la premsa, i per tant de retruc la gent del carrer, quan ens escolta per primera vegada no ens acostuma a entendre perquè la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista utilitza un llenguatge polític diferent al de la resta de moviments i organitzacions polítiques catalanes, que actuen únicament en clau electoral. Per aquest motiu quan parlem d’elaborar un programa polític o de definir la política d’aliances n’hi ha que ho entenen com a sinònims de programes i coalicions electorals. Lluny de ser un obstacle a superar, ens cal mantenir aquest llenguatge diferenciat perquè és un valor afegit del nostre moviment, no pas per ell mateix sinó en tant que expressió d’una altra manera de fer i entendre la política, en la que el més important no són els mitjans –la participació electoral o qualsevol altre- sinó els objectius finals –la construcció d’uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos.

Un cop clares les prioritats ens cal però avaluar quins mitjans hem d'utilitzar per a avançar de la manera més eficaç possible en cada moment i per això cal també un debat serè, sense apriorismes, sobre la possible participació en les eleccions autonòmiques principatines, sense magnificar possibles avenços o dramatitzar suposats riscos. Un bon punt de partida per aquest debat poden ser els set punts a favor i els set en contra de la ponència berguedana “Pas a pas, a pas valent”. Un dia d’aquests miraré de fer una valoració dels diferents arguments en un sentit o en un altre. Després d’uns dies de fer de portaveu, i per tant de tractar d’expressar-me (no sé si prou reeixidament) de la manera més neutral que he sabut, ja començo a tenir ganes de dir el que en penso de tot plegat!

Tornem-hi: Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP

Aquest diumenge Mataró acollirà l’Assemblea Nacional Extraordinària en que la CUP definirà la seva línia política per als propers anys. El conjunt de militants de la seixantena d’assemblees locals de la CUP hauran d’escollir entre quatre ponències presentades per una o diverses assemblees:

- “La CUP. L’alternativa necessària” (Assemblees de Lleida, Manresa i Sant Celoni).
- “Pas a pas, a pas valent” (Assemblea de Berga)
- “Ponència estratègica –línia política-“ (Assemblees de Badalona, Cerdanyola del Vallès-Ripollet i Sabadell)
- “Unitat popular i municipalisme d’alliberament” (Assemblees de Martorell, Sallent, Valls, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Vila de Capellades-CUP i UM-9 de Ribes)

Amb aquest debat, sumat al dut a terme en l’Assemblea Nacional en la que es van aprovar els nous estatuts de la CUP (Manlleu, Osona, 29 de juny i 6 de juliol de 2008), la nostra organització ha de definir el paper que vol jugar els propers anys, ha de donar resposta a allò de“què volem ser quan siguem grans?”, donant per suposat que la CUP no només vol ser-ne de gran sinó que ja se n’està fent. Aquest creixement és justament la causa d’aquesta si voleu anomalia que suposa haver afrontat primer el debat organitzatiu al pròpiament polític. Discrepo de les veus que afirmen que aquest procés havia de fer-se al revés. L’”anomalia procedimental”, per dir-ho d’alguna manera, no ha estat fruit de cap excentricitat ni de cap caprici sinó que, en tot cas, és el resultat d’una anomalia que hem patit durant almenys dues dècades: la manca d’un referent unitari de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. La inexistència d’una organització política unitària de tot aquest espai ideològic, d’altra banda força ric –en alguns casos potser massa i tot!- en experiències organitzatives de tot tipus, combinada amb els bons resultats electorals del 2007 d’una organització, la CUP, que a nivell local havia aconseguit la desitjada unitat de l’EI, van atorgar a aquesta en un paper que en principi no era el previst, ja que anava molt més enllà d’una simple sectorial municipalista, esdevenint de facto el de referent unitari de l’Esquerra Independentista. Amb aquest panorama era molt difícil que la CUP pogués afrontar un debat de definició política sense adaptar abans uns estatuts fets a mida d’una coordinadora de candidatures municipals; calia, abans de res, aclarir conceptes tant elementals com el paper que havien de fer els diferents òrgans territorials i nacionals de la CUP en tot el procés o una cosa tant elemental com el sistema de votació en les assemblees nacionals.

En aquesta assemblea, cadascuna de les ponències inclou tant els aspectes d’anàlisi (de conjuntura nacional i internacional o de l’evolució de la pròpia CUP) com les propostes d’actuació política a seguir en el futur immediat en un únic document inesmenable. Aquestes ponències es votaran pel sistema d’eliminatòries: en una primera votació cada militant escollirà una de les quatre ponències i la menys votada quedarà eliminada. En les votacions següents es farà el mateix amb les ponències que restin de la votació anterior. Finalment la ponència guanyadora es posarà a votació en solitari i haurà de ser ratificada per la majoria absoluta de l’Assemblea.

Finalment deixeu-me fer tres consideracions respecte a aquest sistema de votació. Primera: el fet que el text es voti íntegre i sense possibilitat d’esmena comporta haver de prioritzar alguns aspectes per damunt d’altres, fent que probablement la gent voti més en funció de qüestions concretes de la línia de treball proposada (com ara el model de relació entre la CUP i la resta de l’EI o la possibilitat de concórrer a eleccions de caire supramunicipal) en detriment de definicions polítiques de caire més estratègic (que es debatrien molt més si les ponències fossin esmenables). Segona, les ponències s’haurien de votar, o no, pel seu contingut, i no en funció de la seva autoria; en aquest sentit, crec que determinats comentaris, encara que siguin breus, no hi ajuden en absolut. I tercera: de l’Assemblea Nacional n’ha de sortir, lògicament, una ponència guanyadora però no ha d’haver-hi militants i assemblees guanyadores ni perdedores. Per això crec que seria bo que, en la votació final, la ponència escollida fos ratificada per la pràctica totalitat de la militància assistent, considerant que aquesta ponència –sigui quina sigui de les quatre- ja no serà la proposta de línia política d’una o unes determinades assemblees locals sinó que serà la que la majoria de la militància haurà considerat la millor per al conjunt de la CUP.

La foto, de la primera part de l'Assemblea Nacional celebrada a Manlleu, és del company Jordi Salvia, de la CUP de Vilafranca del Penedès.

Aturem l'empresonament del David de Vilafranca!

Manifest de suport al David de Vilafranca

A quarts de tres de la matinada del 6 de gener es va detenir el David de l'Associació Cultural La Fornal de Vilafranca del Penedès en un desplegament policial desproporcionat quan sortia del seu lloc de treball. Un gran nombre de Mossos d'Esquadra l'esperaven fora de La Fornal per detenir-lo, sense informar sobre el motiu de l’arrest, i per traslladar-lo a la comissaria de Vilafranca, on li van negar l'assistència d’un advocat. Allà passà la nit, fins que el van traslladar als jutjats de guàrdia de la vila on finalment, després de gairebé deu hores de desinformació, va ser comunicat del motiu de la detenció i de l'empresonament immediat.

La detenció i l'execució d'ingrés a presó es basa en una ordre de recerca i captura dictada el mes de maig del 2008, la qual no havia estat notificada, per una sentència condemnatòria relativa a la manifestació antifeixista del 12 d’octubre de 1998.

Malgrat que la seva pròpia legislació estableix que no es pot ingressar a presó amb una pena inferior a dos anys, han rescatat uns antecedents, ja cancel·lats, per insubmissió per tal de poder segrestar el David de La Fornal.

Persecució política contra més de deu anys de lluita

Han passat deu anys des d'aquells fets del 12 d'octubre del 98. Deu anys en els quals en David ha seguit treballant en diferents àmbits polítics i socials de Vilafranca, on la seva militància és àmpliament coneguda per ser una de les persones que regenta la seu social de l'Associació Cultural La Fornal. La seva activa militància es remunta a abans, a la lluita contra el Servicio Militar Obligatorio, en què participà prenent compromís en l'opció per la insubmissió, fet pel qual va ser condemnat.

Són aquests anys de lluita i compromís els que han situat en David en la lògica de la persecució política i els que expliquen la llista d’aberracions que ara ha d’afrontar:

- Considerar com antecedents penals la seva condemna per insubmissió. Un delicte que quedà abolit del Codi Penal en fer-se efectiva la victòria d’aquelles persones que, com en David, s’exposaren a la presó pels seus ideals.

- Voler empresonar-lo pels fets del 12 d’octubre del 98. Fets ja jutjats, que suposaren una condemna inferior a 2 anys i, per tant, incompatibles amb la privació de llibertat. Fets superats ja fa deu anys, i superats també per la continuada denúncia del feixisme. Gràcies a la lluita d’aquell llunyà 12 d’octubre del 98 i dels anys posteriors, els feixistes han estat arraconats a dalt de Montjuïc, victòria parcial dels qui, com en David, segueixen exigint la fi de la complicitat amb el feixisme i la impunitat de què gaudeixen.

- Enviar-lo a la presó per la poc creïble incapacitat policial de localitzar-lo. I és que després de diversos mesos d’estar oficialment en recerca i captura, ningú no ha notificat a en David aquesta situació, tot i ser cada dia darrera la barra de La Fornal i estar, com un independentista més, contínuament al carrer en mobilitzacions de tot tipus.

Les al·legacions presentades in extremis pels advocats han permès a en David un termini de 10 dies per a ingressar voluntàriament a la presó, termini que expira el dia 16 de gener.Avui, deu anys més tard d’aquells fets del 12 d’octubre del 98, i a menys de dos anys de la prescripció del delicte, en David ha estat detingut, a quarts de tres de la matinada de la nit de Reis, a la sortida de l’Associació Cultural La Fornal.

Avui, conscients que el que viu en David només es pot entendre per la dinàmica de persecució política, conscients que el que es pretén és castigar una persona exemplar en la seva dedicació als altres i a multitud de lluites polítiques i socials, els col·lectius i persones sotasignants exigim que s’aturi el seu procés d’empresonament.

Enviar adhesions a: suportdavid@gmail.com

Més info a: http://davidvilafranca.blogspot.com

Alerta amb Iberdrola: del Segre a Rajadell i de Cardona al Sió.

Notícia del diari Segre d’avui, a plana sencera: “Iberdrola busca ubicació a Lleida per a un dipòsit subterrani de gas”. Val a dir que quan el Segre diu Lleida no es refereix a la capital del Segrià sinó que pot tractar-se de qualsevol altre municipi de la “província”. En el cas que ens ocupa la notícia afecta 21 “municipis de Lleida” i 8 “de Barcelona”, pertanyents a les comarques administratives de la Segarra (10), el Solsonès (6), el Bages (5), la Noguera (4), l’Anoia (3) i l’Urgell (1). Aquí en teniu el mapa:

.

.

Segons la notícia publicada per Segre, la companyia energètica espanyola hauria demanat al departament d’Economia de la Generalitat permís per a fer prospeccions de d’hidrocarburs en tota aquesta zona. De fet la majoria de mitjans (Vilaweb, 3/24) parlen de que Iberdrola està buscant reserves de gas. Segons el diari lleidatà però, la direcció general d’Energia hauria reconegut que l’objectiu real d’aquestes prospeccions seria el de trobar una ubicació que reunís les condicions idònies per a instal·lar-hi un dipòsit subterrani on poder emmagatzemar gas. Es tractaria doncs d’una instal·lació semblant al Projecte Castor, que tanta oposició ha generat a les comarques centrals de la nació.

L’article de Segre també deia que els ajuntaments havien rebut una carta de la direcció general d’Energia informant-los d’aquest tema. He anat a l’ajuntament de Torà a demanar informació. M’han dit que de moment no havien rebut res. Caldrà estar al cas.

PS: uns dies més tard des de l'Ajuntament vaig rebre el plànol sol·licitat. Com podeu veure la zona autoritzada ocupa una superfície menor a la publicada pel diari Segre i molt més centrada en la Vall del Llobregós. Al lloro!

.

40 anys d'Esquerra Independentista. El vídeo.

40 anys d'esquerra independentista from Prop Prods on Vimeo.

Mori el Borbó (però que no es mori gaire)!

6 de desembre; el dia que Joan Ridao afirma la necessitat de reformar la constitució espanyola, amb l’argument "ferm i combatiu" de que la "carta magna" està deslegitimada perquè el 55% de la població actual de l’estat, els de menys de 51 anys, no van poder-la votar i que en aquests trenta anys la Constitución ha passat de ser una núvia verge i pura a convertir-se en una mena de fadrina vella i solterona. Que la Constitución no ens reconeix com a poble i ens nega els nostres drets nacionals? Tant se val! Cal reformar-la, a veure si així dura força anys; cal rejovenir la núvia, que torni a ser verge i pura.

6 de desembre; el mateix dia que Joan Tardà, company de partit de Ridao, clou el seu discurs amb un "Visca la República, mori el Borbó". Les paraules de Tardà són pronunciades en un acte de les JERC i, és clar, ja se sap, en un acte amb els joves s’ha de fer alguna que altra proclama radical, que l’organització juvenil del partit encara es defineix independentista i, si s’escau, de tant en tant, fins i tot parlen de socialisme. Ara bé, com en tantes altres ocasions (llegiu "Si l’encerto, rectifico"), ERC, en tant que partit adult, seriós i amb responsabilitats de govern, no pot pas assumir aquest tipus de discurs i, per tant, cal desmentir el malentès. Desitjar la mort del cap d’un dels estats que ens ocupen? I ara! Això de "Visca la República, mori el Borbó" és una frase feta de la guerra de contra Felipe V; tothom ho sap que Basset, Moragues i la resta de combatents austriacistes eren republicans de tota la vida! Com podeu pensar que algú pugui desitjar cap mal a qui és cap d’Estat justament per ser descendent d’aquell criminal? Déu nos en guard!

6 de desembre; el dia en que la CUP de Berga organitza un magnífic acte commemoratiu dels 40 anys de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. Un acte on es repassa –especialment en el parlament de l’Anna Maria Guijarro, regidora de la CUP a Berga- els fets més destacats de l’independentisme en aquestes quatre dècades de lluita, els encerts i els errors que van marcar l’evolució del moviment i que ens han dut on som ara. I entre els encerts, i ocupant un lloc destacat, el clar i contundent –i per això silenciat i criminalitzat- No a la Constitució espanyola del 1978, que va situar l’Esquerra Independentista en unes coordenades polítiques totalment allunyades d’aquelles formacions que acabarien integrant-se al sistema, seduïdes per aquella núvia verge i pura que, per a Ridao i companyia, va ser la "Constitución española".

Una altra relíquia.

Aprofitant que en els darrers temps es parla molt de memòria històrica, penjo un altre dels documents desclassificats, procedents de Cals Picolos. "Los Estatutos remitidos corresponden al sector crítico del MOVIMENT DE DEFENSA DE LA TERRA (MDT), por lo que se desprende que la escisión dentro de este movimiento es definitiva..."

Clicant sobre la imatge podeu veure-la més gran

En relació a la Història recent d'aquest país i de l'independentisme en particular, aquest dissabte la CUP de Berga organitza un acte commemoratiu dels 40 anys d'Esquerra Independentista als Països Catalans. Un acte que pinta molt bé, "lo que se participa de este Servicio, para su conocimiento".

Política i participació ciutadana (versió toranesa)

Porto més d’un mes sense escriure res al bloc. Primer per qüestions tècniques. Vaig decidir canviar el format antic per un de més modern, rentant-li una mica la cara i afegint-hi algun dels nous gadgets que m’oferia el senyor Blogger. Com que no sóc massa destre en la matèria, la tunnejada va durar uns quants dies...

En canvi, l’abandonament del bloc en els dies següents no va ser motivat per ineptituds tècniques sinó per l’acumulació de temes a nivell de política local. Si feu un cop d’ull al web de CUP Torà –sí, sí, sembla mentida però hi hem començat a penjar coses!- veureu que el 14 de novembre hi va haver un ple ordinari força intens, amb setze punts a l’ordre del dia, dels quals un, el de les ordenances fiscals, era prou llarg i complicat com per a dedicar-hi mitja sessió plenària. Però encara no n’hi ha prou; demà hi ha un altre ple, en aquest cas extraordinari, amb la finalitat d’augmentar l’endeutament municipal per la via del préstec bancari. Es veu que no podíem esperar a la sessió plenària que, en principi, hi haurà el 5 de desembre.

Tanta activitat municipal, combinada amb altres obligacions, em va impedir assistir a l’Escola de Tardor que la CUP organitzava a Sant Iscle de Vallalta el cap de setmana del 15 i 16 de novembre i que tenia com a tema central la participació ciutadana. Sort de que aquest és un tema que a Torà està més que assumit; precisament el 7, 8 i 9 de novembre –o sigui el cap de setmana anterior a l’Escola de Tardor de la CUP- l’Ajuntament de Torà i el Consell comarcal de la Segarra van organitzar unes jornades sobre participació ciutadana que, incloïen un taller de construcció de joguines amb material reciclat, un concurs de postres i un taller de dansa del ventre. Com podeu veure, es tracta d'activitats molt necessàries per a l'aprofundiment democràtic, especialment aquesta última. Deu ser que tant l'ajuntament com el Consell entenen per participació ciutadana que la gent ha de ballar sempre el ball que toquen.

Els propagadors de la pesta.

Ahir al vespre. Obro l'ordinador i deixo entrar el correu. Entre la mitja dotzena de missatges n'hi ha un de la CUP de Manresa amb un fitxer adjunt. És un cartell antimonàrquic. L'obro esperant trobar-hi una convocatòria com la del cartell d'Alerta Solidària, que de tant en tant apareix a la columna de la dreta, en el que, amb motiu del judici contra 16 catalanes i catalans acusades d'injuries a la corona, aquest dimecres es convoquen concentracions a Barcelona, Girona, Lleida, Manresa, Ciutat de Mallorca, Tarragona, Tortosa, València, Vilafranca del Penedès i Vic. A l'obrir-lo però veig algunes diferències respecte al cartell d'Alerta: mentre que la convocatòria simultània de les deu ciutats esmentades és a 2/4 de 9 davant els respectius ajuntaments, el cartell manresà convoca a la una del migdia i afegeix a la imatge de la corona en flames el retrat d'un parell d'estaquirots. Vegeu-lo:

En veure'l per primer cop penso que es tracta d'un error; la repressió contra la dissidència antimonàrquica es va iniciar amb motiu d'una visita a Girona de la mascota de l'Estat, no pas dels seus hereus... Llavors llegeixo el text del capdavall del cartell i veig que qui s'ha equivocat no es pas el dissenyador o dissenyadora: "La Unió de Botiguers i Comerciants ha convidat els prínceps espanyols a dinar al Museu de la Tècnica el mateix dia que 16 catalans i catalanes seran jutjades per injúries a la corona a l'Audiència Nacional". Collons amb la Unió de Botiguers i Comerciants de Manresa! No sé si està controlada per una minoria de botiflers o són majoria els d'aquesta calanya. En tot cas, si aquesta és la postura oficial del comerç manresà, potser valdrà més anar a comprar a Tàrrega, a Igualada, a Lleida o... a Vic.

Per cert, a Lleida la concentració de solidaritat amb els i les antimonàrquiques és demà dimarts, a les 7 del vespre, a la plaça Paeria, tal com explica en el seu bloc l'amic Pau Juvillà.

Overbooking a l’Ajuntament.

Al ple ordinari d’agost, durant l’aprovació dels pressupostos, vaig fer l’observació que al pressupost de despeses la partida 14100 (“Altre personal”), on hi figuren els treballadors autònoms que treballen per l’ajuntament, havia augmentat fins a 48.000 € -el doble que l’any anterior- mentre que la partida 13000 (“Personal laboral”) pujava 65.000 €, xifra gairebé idèntica a la de l’anterior pressupost. El motiu de l’augment de la partida destinada a pagar els autònoms era òbvia: s’havia jubilat l’anterior escombriaire i, en comptes de treure a concurs la seva plaça, es substituïa per un treballador autònom. Deixant de banda l’encert o no d’aquest procediment –que seria motiu d’un altre escrit- això hauria hagut de comportar una disminució de la partida destinada a personal laboral que no es produïa. Ningú de l’equip de govern va saber explicar-me el perquè.

Un mes més tard, el 12 de setembre, la Junta de Govern Local aprovava la convocatòria d’un concurs per a la contractació d’una plaça d’administrativa, en règim laboral. Fins fa quatre anys les places d’administratiu o administrativa de l’Ajuntament eren dues. Durant la nefasta segona etapa Valls es va passar a tres, quan després de la fi d’una excedència per maternitat es va mantenir contractada la persona que havia fet una suplència. Des de fa uns mesos, o sigui ja amb l’actual govern, hi havia una quarta plaça d’administrativa a mitja jornada. Aquesta “mitja plaça” és la que ara ha sortit a concurs a jornada completa. En resum, en poc més de quatre anys la plantilla administrativa de l’Ajuntament s’ha doblat. Una necessitat, al meu entendre, més que dubtosa i difícilment justificable des del punt de vista econòmic en una època en que totes les administracions prediquen la necessitat d’estrènyer cinturons.

Justament avui es feien les proves al i a les aspirants –cinc en total- per a aquesta plaça. Mentre era a les oficines municipals xafardejant la documentació presentada, per motius d’espai, he compartit taula amb una persona de l’equip de govern i amb la secretària municipal. I precisament la manca d’espai ha esdevingut tema de conversa; que si a les oficines cada cop hi ha més gent, que si caldria adequar part del segon pis per a administració, que si millor reformar la part on hi ha les finestres que donen a la plaça del Vall...

No a dalt sinó als baixos de l’Ajuntament hi ha el consultori municipal. Un consultori on en teoria hi ha consulta del metge tots els matins de dimecres, dijous i divendres i totes les tardes de dilluns i dimarts. I dic “en teoria” perquè justament aquesta tarda hem hagut d’anar a cal metge per un petit contratemps familiar i, ves per on, a Torà no hi havia metge i hem hagut de fer cap al CAP de Calaf. Una situació, la del deteriorament dels serveis mèdics a la nostra vila, que fa anys va començar per les vacances, després es va fer extensiva a tots els caps de setmana i ara segueix degradant-se. Potser en un futur no massa llunyà , si continuem perdent horaris d’atenció mèdica i augmentant els serveis administratius, en comptes de reformar el segon pis de l’ajuntament es podrà destinar l’actual consultori a col·locar-hi mitja dotzena d’administratius més...

Si Hitler fos espanyol.

Esperpèntic. La polèmica suscitada al voltant de la “restitució” de la figura de Lluís Companys, sobre si havia de ser la família o el govern qui presentés davant del ministre de justícia espanyol “la petició de reparació” de la figura del president afusellat, ha situat en primer pla alguns aspectes força esperpèntics d’això que anomenen la recuperació de la memòria històrica. Com pot qualificar-se sinó que les famílies de les persones assassinades per la dictadura franquista hagin de sol·licitar que “es restitueixi” la seva imatge? No acabo d’entendre això de la revisió dels judicis polítics i l’anulació de les “condemnes injustes”. Des de quan són les víctimes les que han de justificar la seva innocència? I encara més: com es menja això d’anular les sentències de mort un cop aquestes han estat executades?

La revisió de judicis amb sentències que, com la pena de mort, no són reversibles només podria tenir sentit si es fes per a establir quins van ser-ne els responsables i, si encara s’hi fos a temps, portar-los davant d’un altre tribunal acusats d’assassinat. Tot la resta només és netejar la imatge de l’actual Estat espanyol, sorgit del franquisme no pas per la via de la ruptura sinó de la reforma (i en el cas de l’administració de justícia gairebé no es pot parlar ni de reforma!)

Si Franco hagués sigut alemany el més probable és que ell i els seus col·laboradors més immediats haguessin acabat en un judici com els de Nuremberg. Possiblement ell hi hauria deixat la vida i la humanitat s’hauria estalviat trenta anys d’un règim criminal. Va estar de sort, doncs, de que l’haguessin parit en el que ell anomenava “unidad de destino en lo universal”. Hitler també creia que el seu país era el melic del món, la pàtria de la raça superior... Carallot! Li hauria sortit molt més a compte ser espanyol! Si Hitler hagués sigut espanyol hauria mort de vell al llit, deixant-li al seu hereu “la jefatura del estado”, amb caràcter vitalici, i als seus deixebles la potestat de donar lliçons de democràcia. Això sí, ara potser es trobaria amb alguna sorpresa desagradable en forma de “llei de la memòria històrica”. Potser ara els familiars dels milions de jueus, gitanos, rojos –entre ells el toranès Antoni Cases i Blanch- i altres enemics de la raça ària morts a Mauthausen, Auschwitz o Treblinka podrien fins i tot demanar que se’ls abonés l’import dels bitllets dels trens que van portar-los als camps d’extermini.

Il•legalitzar demòcrates, protegir feixistes.

Il·legalitzar formacions polítiques democràtiques d’esquerres i protegir grupuscles d’assassins d’extrema dreta. Això és el que fa el govern espanyol del “socialista” Rodríguez Zapatero.

Fa poques setmanes el govern espanyol del PsoE va promoure la il·legalització d’Eusko Abertzale Ekintza (ANB) i Euskal Herrialdeetako Alderdi Komunista (EHAK), amb l’argument de ser els “continuadors instrumentals” d’una formació (Batasuna) il·legalitzada en el seu moment per negar-se a condemnar la violència d’una de les dues parts del conflicte existent entre el País Basc i els Estats espanyol i francès. Val a dir que els partits espanyols també es neguen a condemnar la violència quan aquesta ve del bàndol costitucionalista.

Ara la delegació regional i la subdelegació provincial de Tarragona d’aquest mateix govern de l’Estat, que fila tant prim a l’hora de deixar sense veu als “violents”, ha autoritzat una manifestació del partit ultradretà Alianza Nacional. Aquest partidet, un dels molts en que està dividit el feixisme espanyol, té la particularitat de tenir entre les seves files a un tal Pedro Cuevas, l’autor material de l’assassinat del jove independentista Guillem Agulló. Després d’una breu estada a la presó, Cuevas va ser candidat per Alianza Nacional a les eleccions municipals de Xiva. La inclusió d’un assassí condemnat a les seves llistes no va ser motiu suficient per a que el govern estatal sol·licités la il·legalització d’Alianza Nacional. Una vegada més va quedar en evidència que la posició dels partits respecte a la violència és irrellevant a l’hora d’il·legalitzar-los; el realment important és el projecte polític que defensen. I el projecte polític del psoE i tota la púrria constitucionalista té molt més en comú amb el l’extrema dreta feixista que no pas amb el de les formacions polítiques que defensen el dret democràtic dels pobles a decidir lliurement el seu futur.

Ara aquesta colla de criminals pretenen passejar-se impunement per la ciutat de Tarragona.

Si voleu més informació sobre aquest tema i les diferents convocatòries de rebuig podeu llegir els portals informatius de l’Esquerra Independentista Llibertat.cat i dels moviments socials del Camp PobleViu i els blocs de Jordi Martí i Font i del tarragoní Tondo Rotondo.

900 quilos d'explosius a Torà.

Això d’internet és un pou de sorpreses. Ja fa cosa de mig any que un company va avisar-me que a la xarxa hi havia penjats documents procedents de la caserna que la Guardia Civil espanyola encara té a Torà. Doncs sí, i entre la vintena de documents (la majoria procedents de la “3ª compañía de la Guardia Civil-Seo de Urgel a la “Línea” del mateix cos a Solsona i reenviats per aquesta al “Puesto de Torá”) n’hi ha de força curiosos, com ara el següent:

“6,15 horas 8 actual, sale polvorín Conillas L-3315-C conducido Fernando Cabello 900, Kg. Explosivos destino Torá, Itinerario, Mullerusa, Belpús, Tarrega, Cervera y Comarcal Torá, recibido a las 14,15 de hoy.
Torá, a 7 de Mayo de 1987. El Guardia 2º de Puertas”

O com diferents circulars instant als picoletos del “puesto” per tal de que informin de les activitats del col·lectius independentistes per tal de donar compliment al “plan parcial de Información Diada Nacional de Cataluña”, de que tractin d’identificar en fotocòpies de fotografies els participants en una manifestació conjunta del “Grupo de Independentistas de Grida” i les JERC o la tramesa d’una còpia dels Estatuts de l’MDT, “por considerarse de interés de este servicio”

Llàstima que no hi hagi penjats els informes dels “guardias de puesto” sobre les informacions que els requereixen. Seria interessant veure com descriuen les activitats de la dissidència comarcal. I encara més interessant seria veure per un forat l’intel·lectual que va escriure Mullerusa o Belpús tractant de desxifrar els estatuts de l’MDT! Realment quan van marxar els civils vam perdre molt!

Una altra de les moltes perles de la col·lecció!

Caminada popular a dues bandes.

En una entrada anterior comentava que aquest estiu feia deu anys del que en el seu moment es va anomenar “el gran incendi de la Catalunya central”.

Per a recordar aquells fets que van marcar per molts anys la memòria i el paisatge d’aquesta cruïlla de comarques, el proper dissabte 4 d’octubre es duran a terme un seguit d’activitats

Una d’elles és una caminada popular “a dues bandes”, amb sortides a les 8 del matí des de la plaça de la Fira de Dalt, de Cardona, i una hora més tard, a les 9, des de la plaça de la Font de Torà. Els dos recorreguts, d’una vintena de quilometres, confluiran al Santuari de Pinós, al mal anomenat "centre geogràfic de Catalunya" (1)

En aquest punt hi haurà un dinar popular, una xerrada sobre aquells fets i l’actuació de diversos cantautors, entre ells Lo Noi del Cirerer i Sebas.

Apa, si teniu ganes de caminar ja ho sabeu. Els detalls de les inscripcions, punts de venda dels tiquets, etc els teniu al cartell. Feu-ne difussió

(1) Sobre el "centre geogràfic": digueu-me ignorant però no entenc com es pot calcular de manera exacta el centre d'una forma tant irregular com el mapa del Principat. De totes maneres, mètodes a banda, aquest centre geogràfic s'ha obtingut tenint en compte només l'actual territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, ignorant la resta de comarques del Principat (les de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent); amb la inclusió d'aquests territoris el centre geogràfic de Catalunya es situaria en un altre punt, no sé si més cap a Ponent o més cap a Llevant, però segur que més cap al Nord. Contràriament, si fem extensiu el terme Catalunya al conjunt del país el centre geogràfic de Catalunya es desplaça molt cap a l Sud.

Duran, el conseller d'economia que ens cal.

No; no em refereixo al botifler de la Llitera. Aquell el que vol és ser ministre d'un altre país. El Duran al que fa referència el títol era, per a la majoria de la gent, un desconegut: Enric Duran. Ahir el seu nom va saltar a tots els mitjans després de fer públic, mitjançant una publicació autoeditada, que havia recuperat 492.000 € a les principals entitats bancàries de l'Estat. A continuació el vídeo on explica les seves raons:

Per tal de que l'acció de l'Enric sigui el més efectiva possible -i per a preparar la resposta a la repressió en el moment que aquesta arribi- cal donar la màxima difusió a la seva acció, ja sigui repartint el "Crisi", fent córrer mails o publicant articles. Aquest post, de títol pocasolta per a cridar l'atenció, pretén ser un petit granet de sorra en aquest sentit.

La notícia a Vilaweb: L'estafador solidari s'explica
Número integre de "Crisi" (en pdf)

Salvatge agressió a un pobre Mosso.

L’endemà de la Diada. La intenció inicial era escriure sobre la capacitat de convocatòria de l’Esquerra Independentista però un fet concret, succeït en una de les mobilitzacions d’ahir, m’ha fet canviar d’opinió. Una vegada més la violència estúpida ha hagut d’esguerrar una mobilització popular que fins aleshores havia transcorregut amb total normalitat. En aquest cas l’incident s’ha produït a Lleida, on la CUP i l’ Assemblea de Joves havien convocat els actes de l’Onze amb el lema “Els Països Catalans decidim independència”; i que ha acabat amb la detenció d’un militant de l’Assemblea de Joves de Lleida, segons la premsa, “després d’un altercat amb els Mossos”.

Res de nou, si no fos perquè en aquesta ocasió hi ha força imatges que mostren com el jove radical agredeix salvatgement i de manera continuada el pobre Mosso d’Espanya, fins que a aquest no li queda cap altra opció que defensar-se fent un ús mínim de la violència, la imprescindible per a reduir i detenir el violent agressor. En aquesta foto es veu ben clar el violent en qüestió agredint l’agent de l’ordre i com aquest darrer tracta, infructuosament, de calmar els ànims del violent.

Fixeu-vos-hi bé: el radical violent roig-separatista agredeix amb les dues mans el pobre Mosso. Al cartell es pot llegir “Els “catalanistes i d’esquerres” de la Paeria es venen el nostre patrimoni nacional”, en referència a la decisió del govern municipal, en aquell moment tripartit (PsoE, ERC, ICV), d’entregar l’edifici del Roser –per a entendre’ns: l’equivalent lleidatà del Fossar de les Moreres barceloní- a Paradores Nacionales de Espanya per a fer-hi un establiment hoteler de luxe. Algú s’ha parat a pensar la quantitat d’idees subversives que conté en el cartell en una sola frase en relació a la capacitat neuronal d’un pistoler estàndart? Això sí que és tortura i no quatre garrotades ben donades i més que merescudes a quatre marrecs cridaners sense ofici ni benefici! Fixeu-vos com l’agent de l’ordre es veu forçat a girar el cap cap a un costat per a evitar el sobreesforç que pot suposar-li la lectura del cartellet subversiu. Pobre Mosso! I ara encara haurà de veure com l’agressor farà el paper d’agredit i com tota les diferents colles de radicalots de la ciutat difonen comunicats en contra de les víctimes. Quin país! Perdó: quina regió d'Espanya!

Més informació i més fotos dels fets a:
Suport Ponent
Llibertat.cat

Que se’n vagin a...

Article publicat a Llibertat.cat

Que se'n vagin a...

Durant l’última assemblea nacional de la CUP, ara fa un parell de mesos, va haver-hi un company que, en una de les seves moltes intervencions, va utilitzar una frase que em va quedar gravada; després d’exposar la necessitat que, per a arribar a la majoria de la població, cal que el discurs de la CUP sigui entenedor per a la gent no polititzada, el Joan Jubany va ser coherent amb la seva reflexió i va resumir-la en un senzill i entenedor “ho ha d’entendre la meva iaia”.

Aquests dies previs a l’Onze hi ha hagut un parell de fets que m’han recordat aquella intervenció del company de Mataró. En primer lloc, tot el debat a l’entorn de la Plataforma pel Dret de Decidir en relació a la necessitat de mobilitzar-se, o no, davant la més que segura sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatutet de la CAC i, al mateix temps, considerar morta la via autonomista; també la indefinició territorial, en parlar al mateix temps dels Països Catalans com a marc nacional i de l’estatutet regional com a fruit de la voluntat del poble català... Bufff! No dubto pas que els i les membres de la PDD entenguin tots els matisos necessaris per a lligar tot aquest discurs però... algú li ha preguntat a la seva àvia, o avi, si l’entén? Suposant, que és molt suposar, que l’entengui, la confusió torna quan els arguments de néts i nétes oficials són contrarestats per la descendència crítica. Millor que m’equivoqui però, si l’objectiu ha de ser augmentar el suport social al dret a l’autodeterminació, o dit en paraules de la portaveu de la PDD Mònica Sabata, “crear un espai ampli, plural i transversal favorable al dret de decidir”, crec que aquestes ambigüitats no hi ajuden gaire.

Un altre tema que m’ha fet pensar en la reflexió del Joan té a veure amb un lema escollit per la CUP, també relatiu a l’atzucac autonomista: “Prou de cagar-la. Prou d’estatuts. Independència!”. Si bé en aquest cas no es pot pas criticar el missatge per confús –si ens renya la padrina no serà perquè no ho entengui!- sí que hi ha que troba poc apropiat l’ús d’expressions escatològiques en propaganda política. No només no sé veure el perquè d’aquestes reserves sinó que crec que els lemes, els eslògans, han de ser així de senzills. Deixeu-me puntualitzar, no fos cas que algú em malinterpretés, que això en cap cas vol dir prescindir d’anàlisis rigoroses ni de discursos públics elaborats, sinó de ser capaces i capaços de parir idees-força que arribin a la gent.

L’escatologia és un tema recorrent en diverses manifestacions culturals i expressions populars del nostre país. Quanta gent nouvinguda se sorprèn en veure un caganer al pessebre o de com fem cagar els regals de la canalla al tió? El mateix passa amb el llenguatge, quan deixem anar un mecagonquelcom a l’hora d’expressar enuig o contrarietat o la majoria de vegades que engeguem algú. Perquè, a veure, siguem sincers i sinceres, qui en llegir el títol l’ha completat mentalment amb una expressió de caire culinari o terrissaire i qui, pel contrari, ha acabat la frase amb alguna referència escatològica? I tu, pacient lectora o lector, en quina paraula o paraules has pensat en llegir el títol? No ens enganyem, si les expressions escatològiques estan més esteses que el llenguatge jocfloralesc és justament perquè les primeres les entén tothom. Per quin motiu, doncs, no hauríem d’utilitzar-les? Que la prudència no ens faci cagadubtes!

Sovint s’acusa “els polítics” d’utilitzar un llenguatge que la gent no entén i que aquesta incomprensió fa que el poble no s’interessi per la política. No tinc cap dubte de què en bona part això sigui així i que, per tant, si volem avançar cap als objectius polítics de l’Esquerra Independentista –la construcció d’una República dels Països Catalans nacionalment independent i socialment igualitària- seria un error emprar el mateix llenguatge que usa l'actual classe política. Ep! Que fos un error per a nosaltres no vol dir pas que ho sigui per ells: la diferència rau en que nosaltres necessitem que el poble diferenciï clarament la via independentista respecte a altres opcions (com l’autonomista que no només difereix en el trajecte sinó que, contràriament al que sovint ens volen fer creure, condueix a una destinació final oposada), mentre que a les i els titelles del sistema ja els va bé l’efecte desmobilitzador generat pel progressiu allunyament entre el poble i el que ens presenten com a “política”. Lògic: ells no volen avenços de cap mena; al contrari, ens voldrien veure sempre com el caganer i la resta de figurants del (seu) pessebre, en una permanent i constitucional immobilitat.

Resumint: deixem-nos de cagarel·les autonomistes i, si volem que ens entenguin, centrem els esforços en explicar fort i clar cadascun dels objectius polítics de l’Esquerra Independentista. I si per a això hem de recórrer a expressions universalment entenedores, de manera que no només ho pugui capir l’àvia d’un militant independentista sinó fins i tot l’”abuela del Betis”, fem-ho sense cap mena de manies: a la merda Espanya, a la merda França. Independència Països Catalans!

Alegria, que és Festa Major.

L'actuació de Jaume Arnella (veure vídeo) i el correfocs de les Forces Diabòliques de Sanaüja són dos dels actes més destacats del primer dia de la Festa Major de Torà 2008 oficial. També avui al vespre hi ha el correbars i la gimcana rural, aquest any a la Plaça de la Font, si bé en aquest cas es tracta de dues activitats al marge del programa oficial i, conseqüentment, al marge del pressupost oficial de la Festa Major. Un pressupost que s'eleva als 50.000 €, al meu entendre una autèntica animalada per a una vila de mil i escaig habitants. Alegria festiva i alegria pressupostària, doncs. Després ens queixarem que no hi ha ni un duro a les arques municipals!

Bé, me'n vaig a penjar l'estelada al balcó. Bona Festa Major a (gairebé) tothom!

La ministra non grata i l'alcalde ...

Quan ho he sentit per la ràdio del cotxe m’ha semblat que no podia ser, no ho havia entès prou bé. A l’arribar a casa he vist la notícia penjada al web que apareix quan engego l’ordinador: "Els Mossos investiguen l'aparició d'uns cartells contra la ministra Chacón enganxats als panels informatius municipals de la Bisbal del Penedès" és el titular de la notícia de l'Avui digital, que recull la notícia sobre els cartells sense signar (La Bisbal Rebel) que qualifiquen la ministra de guerra Carme Chacón com a "persona non grata". L'Ajuntament de la localitat del Baix Penedès ha denunciat els fets als Mossos d'Esquadra, de la mà del seu alcalde Josep Maria Puigibet (ERC), que s'ha afanyat en atacar els cartells amb la consigna "Fora les forces d'ocupació" amb la foto de Chacón”.

Els cartells que un alcalde suposadament independentista ha anat a denunciar són com el següent:

Em sembla que no conec ningú de la Bisbal del Penedès i, per tant, no tinc ni la més remota idea de qui són els autors i autores del cartell en qüestió, però tinc molt clara una cosa: que el que ha de fer qualsevol independentista amb aquest cartellet no és aviar els gossos contra la llibertat d’expressió sinó donar-li la màxima difusió possible. Que els intents de silenciar i criminalitzar les veus crítiques els surtin per la culata.

Ah! Si voleu deixar un missatge a l’alcalde ... (poseu-hi l’adjectiu que vulgueu) podeu fer-ho clicant aquí: Línia directa amb l'alcalde de la Bisbal del Penedès.

Reconec que el fet que la protagonista d’aquest episodi sigui la Chacón em motiva especialment a l’hora de penjar la imatge al bloc: sempre l’he trobat una exponent clara d’aquella classe de polítics que fan el paperot que calgui per a obtenir la poltrona, en aquest cas d’aduladora oficial del mentider que els espanyols tenen per president, i em repugna encara més des de que, després de jurar com a ministra de defensa i dels preceptius i fastigosos vivaspanyes, va declarar que l’amor a Espanya l’havia mamat des de ben petita. De ben segur que tots i totes durant la tendra infantesa vam empassar-nos coses que amb el temps hem anat expulsant. A mi, per exemple, mai m’han agradat les mongetes. Recordo que quan vaig començar a anar a escola a Cabanabona, devia ser l’any 70, em quedava a dinar a una casa del poble. Un dia van obligar-me a menjar les odiades llegums. No només vaig escopir-les sinó que vaig escapar-me escales avall i vaig fugir per la carretera del poble que, com diria el president Núñez, s’anomena com el meu primer cognom. Van atrapar-me al cap d’uns quants centenars de metres, que em devien semblar llarguíssims. Em van fotre una bronca de cal déu i aquell fet em va quedar marcat a la memòria com el meu primer acte de rebel·lia. En canvi, es veu que la Carmensita Chacón no va aprendre a escopir el calostre alienant i ara escup menyspreu cap al país que la va veure néixer. Sap que fent-ho així l’Estat sempre li tindrà a punt un plat de llenties o de mongetes, encara que per a guanyar-se’l hagi de dirigir un ministeri que té com a principal missió la d’impedir-nos fugir de la seva estimada presó de pobles.