Torna la llibertat d'informació.

Després de quinze dies de campanya electoral en que els i les periodistes dels mitjans de comunicació públics s'han vist sotmesos a la dictadura del cronòmetre, per fi torna la llibertat d'informació.

.

Ara els professionals de la veritat ja podran signar les seves cròniques. Acabada la campanya ningú els obliga a dedicar un temps determinat a cadascuna de les formacions polítiques amb representació parlamentària sinó que ja poden dedicar el temps necessari a cada partit en funció, no de quotes imposades, sinó amb criteris estrictament periodístics, de pur interès informatiu.

.

Acabo de veure que al Telenotícies de TV3 ja ha tornat la llibertat d'informació. De totes les possibles notícies relacionades amb les apassionantíssimes eleccions al parlament europeu de diumenge passat, quina creieu que han destacat? El triomf de l'opció triada per l'autor d'aquest bloc? (per cert: em sembla que és la primera vegada que estic en el bàndol vencedor: 69 % a Torà!). La més que probable tupinada contra II-SP?

.

I ara!! Com voleu que amb criteris exclusivament periodístics es dediqui temps dels informatius de referència de la televisió pagada amb els calés de tots i totes a aquestes anècdotes insignificants? De què han parlat, doncs?? Del Zapatero. De què o de qui sinó?

Restauració clandestina?

En paisatges com els de la Vall del Llobregós, amb predomini dels conreus cerealístics i amb abundància d’arbres caducifolis, el maig és un mes agraït, que ofereix una àmplia gamma de verds, en contrast amb el domini dels tons terrosos d’uns mesos enrere . A més, els dies s’allarguen i amb ells les possibilitats de gaudir de magnífiques vistes.

Amb aquesta idea al cap i armats amb la càmera fotogràfica, dimarts passat agafem el cotxe i, després de voltar per diferents punts del terme, fem cap a l’Aguda. Després d’aparcar sota mateix de les restes de l’antic castell, ens dirigim al costat sud de l’església romànica, des d’on es domina bona part de la Vall. Fetes les fotos girem cua i, amb la intenció de tornar cap a casa, ens dirigim de nou al cotxe. És en aquell moment en que ens adonem d’un fet que ens havia passat desapercebut al baixar del vehicle. Aquesta és la imatge que veiem:

.

.

El que resta de la torre del costat oest del castell de l’Aguda, una construcció militar documentada per primer cop el segle XI, quan formava part de la línia fronterera entre el Comtat d’Urgell i les terres andalusines del sud del Llobregós, arrebossada com una croqueta de la Sirena! Sí, d’acord, el castell està molt malmès, fruit de nombroses guerres, de saquejadors de pedres i de diversos usos inapropiats, com ara la ubicació d’antenes de ràdio i/o telecomunicacions, però això no exclou que, en tant que construcció militar, les ruïnes estiguin catalogades com a Bé d’Interès Cultural (Llei 16/25 juny 1995. R-I-51-6507). Avui he entrat un escrit al registre de l’Ajuntament, adreçat a l’alcalde i al regidor de cultura, informant i sol·licitant informació sobre aquesta peculiar “restauració”. A veure què diran...

La Directa i la dreta independentista.

Fa unes quantes setmanes La Directa em va demanar l'opinió sobre "la dreta independentista". Encara no ho havia penjat. Aquí ho teniu:

.

Pregunta: Tradicionalment el discurs independentista ha estat associat a l'esquerra. Des de fa un temps ja no és així. Per què creieu que el discurs de dretes o liberal s'ha escolat entre els partidaris de l'autodeterminació?

Resposta: Jo no crec que el discurs liberal s’”hagi escolat” entre els que ja eren partidaris de l’autodeterminació –cosa que caldria valorar negativament- sinó que el que està passant és que cada cop hi ha un percentatge més ampli de la societat catalunyesa que veu que amb Espanya no anem enlloc. Potser una part d’aquest nou independentisme sociològic o sobiranisme és ideològicament dretà però la immensa majoria senzillament està despolititzada, i per tant que s’acabi alineant més a la dreta o més a l’esquerra de l’espectre ideològic dependrà de la capacitat d’incidència de les diferents organitzacions polítiques (des de l’EI fins a algunes noves propostes que efectivament se situen molt a la dreta)

P: Aquest discurs independentista dretós té en compte el concepte de la territorialitat dels PPCC?

R:Majoritàriament no. Hem de tenir en compte que en bona part aquest discurs sorgeix de la radicalització del regionalisme autonomista. La territorialitat és una de les principals contradiccions d’aquest “sobiranisme”.

P: És compatible, però, ser independentista i ser de dretes?

R: Depèn de que entenguem per ser independentista. Si per independentista entenem tota persona partidària de tenir un estat propi (independentment de la forma d’aquest) és evident que sí que se’n pot ser. Si, pel contrari, entenem que perquè aquest futur Estat sigui plenament independent ha de ser lliure per a decidir democràticament tots els aspectes que afecten la vida de la totalitat dels seus i de les seves habitants –entre elles l’economia i la gestió del territori- l’independentisme només pot ser d’esquerres.

.

.

P: La focalització del debat sobre la sobirania entorn del dèficit fiscal ha facilitat la introducció del discurs independentista dretós? En altres paraules: què hem de pensar la gent de l'esquerra independentista davant de l'eslògan "Espanya ens roba"?

R: L’”Espanya ens roba” no és un eslògan, és una realitat. El tema de l’espoli, o per a ser més exactes l’extensió social de la seva percepció, és un dels que generen allò que tant preocupa Montilla -la “desafecció”- i per tant cal valorar-ho positivament. És, però, un argument tranversal del qual pot fer-se’n diverses lectures en funció de les coordenades ideològiques de cadascú. Si des de l’EI no volem que es doni una orientació dretana al descontentament que provoca l’espoli que l’estat espanyol du a terme als Països Catalans –perquè és un fenomen nacional- no podem deixar que la dreta en monopolitzi la denúncia; cal remarcar les repercussions socials de l’espoli (qui en són els més afectats) i l’origen d’aquest: o és que, independentment de qui sigui el contribuent final, els beneficis pels que s’ha tributat no s’han generat amb el treball de les classes populars dels Països Catalans?

P: Quina actitud ha de tenir l'esquerra independentista davant de plataformes d'ampli espectre -com per exemple 10.000.cat- que anteposen el factor identitari/nacional davant de qualsevol altre consideració ideològica?

R: No podem ignorar els moviments que es produeixen en la societat i aïllar-nos. Això no vol dir que hagin d’haver-hi “vincles orgànics” però sí que hem de ser presents en les mobilitzacions amb discurs propi, dotant de contingut de classe les lluites nacionals. De la mateixa manera hem de donar contingut nacional a mobilitzacions i lluites socials que sovint ignoren l’àmbit nacional català. La lluita ha de ser alhora per l’alliberament nacional i el social.

La copa i el rei. La final i el final.

Expectació inusual davant la final de la Copa del Ninot de futbol, que es juga avui a València. La possibilitat que el Barça aconsegueixi per primera vegada en una mateixa temporada la Lliga estatal, la Champions League europea i l’anomenada Copa del rei està provocant una atenció impròpia d’una competició de segona fila, que els darrers anys només acostumaven a guanyar equips sense opcions de conquerir títols importants. També hi ajuda el fet que el rival del Barça sigui l’Athletic de Bilbo, el club basc amb el millor palmarès i que, malgrat això, porta un quart de segle de sequera.

Però que la final no només no la disputi cap equip espanyol sinó que ho facin els dos clubs més representatius dels Països Catalans i d’Euskal Herria no només ha despertat interès a nivell esportiu. Només saber-se els dos equips finalistes es va prendre la decisió de reforçar la megafonia de l’estadi de Mestalla per a silenciar la més que possible xiulada a l’himne espanyol i al personatge que dóna nom a la copa. Els esforços de l’Estat per a silenciar la dissidència arriben fins a extrems ridículs. Bon senyal. Naturalment que davant els intents d’impedir-los la llibertat d’expressió ja circulen missatges, adreçats als i les presents a l’estadi que no vulguin exercir de súbdits, per tal de que el rebuig a la monarquia espanyola pugui visualitzar-se. Una de les consignes és posar-se d’esquena quan soni l’himne del país veí. Pobres espanyolets, si el públic en fa cas, els censors no en tindran prou amb apujar la megafonia, hauran de tallar la connexió. Per cert, hi ha un bloc on es demana explícitament a TV3 que no censuri la xiulada al Borbó.

.

.

Tots aquests intents de fer callar les veus i els xiulets antimonàrquics i/o antiespanyolistes evidencia la feblesa d’una institució que volen fer-nos creure inamovible però que trontolla a la més mínima crítica. Recordeu la repressió desfermada fa un any i mig pel tema de la crema de les fotos. Recordeu també, els que tingueu una incerta edat, tot l’enrenou que va originar-se fa quinze anys amb motiu d’una classe magistral de Quim Monzó, al programa Persones Humanes de TV3, on explicava quin era el paper de la reialesa. En aquella ocasió Monzó explicava que a les guarderies reials ensenyaven als futurs reis a diferenciar “els regnes” de “les regnes”. Podeu veure’n el vídeo penjat en aquesta entrada: Que Sa Majestat ens perdoni. El que no explicava Monzó és si als cadells de rei també els ensenyaven a diferenciar entre “la final” i “el final”. Els convindria; així podrien referir-se correctament a la final de la “seva” copa, que es juga avui, o al seu final, que ja s’apropa.

.

Suplement monogràfic en PDF de Vilaweb i el diari basc Berria sobre la final de copa.

El bilingüisme poca-solta de la Diputació de Lleida

Es veu que ahir a Torà es va celebrar la Fiesta del Rosario. Me’n vaig assabentar ben bé de casualitat. De fet, molta gent encara no ho sap ara, convençuda de que la festa que cada any a primers de maig se celebra a la nostra vila és la del Roser. Quanta crosta que queda encara! Només els afortunats i afortunades que tenim la immensa sort de disposar de la “Guia d’activitats primavera 2009”, editada pel Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida vam poder assabentar-nos de l’existència de la Festa del Roser – Fiesta del Rosario, correctament citada entre la Fira de Sant Ponç - Feria de San Ponce, de Prades de la Molsosa, i l’Aplec de Sant Bonifaci – Romería de Sant Bonifaci, de Vinaixa. Per cert, no acabo d’entendre perquè no li tradueixen el nom al Bonifaci garriguenc, que potser no era prou constitucionalista? La pràctica totalitat d’actes inclosos en l’agenda provincial gaudeixen de la corresponent traducció, incloses les festes tradicionals. Potser sense aquesta acuradíssima traducció els aplecs a les ermites o les processons de setmana santa desapareixerien de les ofertes dels principals tour operators internacionals!

No sé si hi ha altres versions d’aquesta guia d’activitats, al marge de l’edició català –espanyol que em va caure a les mans i em va obrir els ulls. No sé si aquests curiosos usos lingüístics són fruit de l’actual equip de govern de la corporació provincial o herència de l’anterior. No ho sé i m’és igual. Al cap i a la fi aquest breu escrit sobre el bilingüisme en la paperassa turística de la Diputació de Lleida només és una excusa per a criticar l’ementada institució, que jo estic en contra de les diputacions provincials però no en contra del bilingüisme. Crec que les diputacions, en tant que organismes fruit d’una divisió administrativa espanyola haurien de desaparèixer del nostre país. Una altra cosa ben diferent és el bilingüisme. Mentre es mantingui l’actual divisió administrativa, la Diputació de Lleida (i la Generalitat de Catalunya) haurien de practicar el més escrupolós bilingüisme, tractant amb la màxima equitat les dues llengües pròpies dels territoris administrats.

.

.

Algunes de les poques festes tradicionals que s’han lliurat de la barroera i innecessària traducció dels seus noms de la Guia d’activitats esmentada anteriorment són la majoria de les de la Val d’Aran, que només apareixen amb el nom en la llengua pròpia de la Val, qui sap si per a compensar que el text explicatiu sigui només bilingüe català-espanyol. Per a la resta, l’aranès (l’occità de l’Aran) no existeix per al Patronat de Turisme, que en altres publicacions incorpora una tercera llengua –l’anglès- però prescindint d’una de les dues llengües pròpies de la absurda divisió provincial i, en conseqüència, d’una de les dues llengües pròpies de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Naturalment que en la promoció turística han d’emprar-se l’anglès, l’espanyol o el francès, però sense prescindir de l’occità; en fer-ho, el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida es posa al mateix nivell que Air Berlín amb el català.

El 25 a València? Cadascú a casa seva!

Com si no tinguéssim prou problemes aquí. Ara resulta que aquest dissabte 25 d’abril les organitzacions de l’Esquerra Independentista convoquen diferents actes a la ciutat de València sota el lema “Prenem els carrers per la llibertat dels Països Catalans”. Els Països Catalans! Quina manera de perdre el temps. Però si els valencians no en volen ni sentir parlar d’això, que la majoria són uns fatxes... No podem ignorar que a València governa el PP, l’espanyolisme més ranci, a diferència d’aquí dalt que tenim un govern catalanista del PSOE...

.

Sí, d’acord. Això dels Països Catalans com a idea romàntica està molt bé, però només és això: una utopia irrealitzable. A més la constitució espanyola –vigent, ens agradi o no- prohibeix la federació de comunitats autònomes, i per tant no podem pas intervenir en una autonomia que no és la nostra. Concentrem, doncs, tots els nostres esforços en la defensa de la llengua, de la cultura i de l’autogovern de Catalunya i oblidem-nos dels valencianets; que s’espavilin sols, que al cap i a la fi són una colla de blaveros anticatalanistes. Cadascú a casa seva.

Cadascú a casa seva... i Espanya a la de tots, naturalment. Com? Que no? Que amb Espanya no hi tenim res a fer? Doncs una de dues: o entenem que la llengua, la cultura i els drets nacionals cal defensar-los a tots els racons dels Països Catalans i que l’autogovern no és la gestió descentralitzada de les gracioses concessions estatals, sinó la capacitat de decidir democràticament sobre tots els àmbits que afecten al país –a tot el país- i a la seva gent – a tota la seva gent-, inclòs per tant, i en un lloc destacat, el model econòmic, actualment sotmès al dictat inqüestionable dels grans interessos capitalistes. O això o, pel contrari, ens fem tots i totes blaveros i blaveres (del nord, del sud, de terra endins o de mar enllà), ens oblidem del país, de la llengua, de la cultura, dels drets col·lectius i dels individuals i ens dediquem a “ofrendar nuevas glorias a España”.

Que no? Que aquesta última opció no us acaba de convèncer? Doncs dissabte tenim manifestació a València, per la llibertat dels Països Catalans, per la memòria, la dignitat, l'emancipació i la justícia social, per dir-li a l’Estat espanyol i als seus còmplices que cadascú a casa seva, que a casa nostra, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ens toca decidir a nosaltres.

L’alternativa necessària i les lluites prescindibles.

Article publicat a la revista Lluita, núm 266, editada pel PSAN

.

L’alternativa necessària i les lluites prescindibles.

.

Per art de màgia. Per a milers de persones que van veure o sentir per primer cop la sigla CUP en les cròniques postelectorals de les municipals del 2007, fruit des bons resultats obtinguts en diverses viles i ciutats del Principat, aquesta formació política apareixia del no-res. En la presumpta societat de la informació, el que no apareix als mitjans no té carta de naturalesa en l’univers mental de bona part de la població. Cal tenir present aquesta trista realitat si volem incidir políticament en el conjunt del nostre poble, la majoria del qual, per desgràcia, no només no llegeix LLUITA, Llibertat.cat o l’Accent, sinó que ni tant sols coneix El Temps, Vilaweb o cap dels altres escassos mitjans que tenen el marc nacional com a espai comunicatiu; la majoria de la gent del país ignora tot el que no surt als mitjans que deliberadament ignoren el propi país

Però la realitat és tossuda i, darrera l’aparent acceptació unànime del sistema de dominació predicada pels mitjans, hi ha un poble viu que no ha renunciat mai a la plena llibertat dels Països Catalans, i que, en funció de les necessitats o les possibilitats de cada moment, s’ha dotat de diferents experiències organitzatives per fer front a l’ocupació espanyola i francesa, a l’explotació capitalista, a la destrucció del territori, als intents d’extermini lingüístic i cultural, a les mil i una agressions que hem patit i patim.

D’aquest ric teixit associatiu polític, cultural i social és del que s’ha nodrit i es nodreix la CUP per a impulsar el seu projecte, aconseguint agrupar a nivell local militants de pràcticament totes les organitzacions polítiques i sectorials de l’Esquerra Independentista i un bon nombre de lluitadores i lluitadors vinculats a col·lectius diversos. La tan debatuda i proposada a nivell nacional unitat de l’EI esdevenia realitat de mica en mica, poble a poble, a nivell local, on les lluites diàries pesen molt més que les grans teories i on el treball unitari va traduint-se en resultats, primer organitzatius i de capacitat de treball i després electorals.

Els bons resultats electorals, citats a l’inici, sumats al desig de superar una anomalia arrossegada durant dues dècades -la manca d’un referent unitari de l’EI- va convertir de sobte la CUP, una organització nascuda com a front municipal, en quelcom més que una simple sectorial.

Aquí és on s’inicia el procés que en dues assemblees nacionals redefineix organitzativament i política la CUP per a adaptar-la a aquesta nova situació. En la ponència política “CUP: l’alternativa necessària”, aprovada en l’Assemblea Nacional Extraordinària, celebrada a Mataró l’11 de gener, es defineix com “una organització política assembleària d’abast i àmbit nacional, que s’estén arreu dels Països Catalans i que, partint de l’àmbit municipal, treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals”. S’ha passat de tenir uns estatuts interns i una definició política que s’havia quedat petita –pensada per a una coordinadora de col·lectius municipals- a una que, de moment, és unes quantes talles gran però que, per la tendència seguida els últims temps i la voluntat manifesta de seguir creixent, es vol i es pot omplir: esdevenir el referent nacional unitari de l’Esquerra Independentista. Unitari perquè està obert a la participació de totes les persones que en comparteixin els objectius, acceptant la doble militància en altres organitzacions polítiques de l’EI. Nacional per la defensa inequívoca de la territorialitat i la voluntat de ser present a tots els racons dels Països Catalans. I referent perquè aspira a ser la projecció pública de la unitat de totes les lluites sectorials i d’organitzacions de l’EI; i, alhora, a intervenir públicament en tots els àmbits (local, regional, nacional, internacional) i en els distints marcs de lluita (lingüístic, cultural, social, defensa del territori, etc.) amb un discurs propi, d’abast nacional que defineixi un model de país i de societat al costat i potenciant el paper dels representants directes de la lluita popular.

.

.

En tot aquest debat organitzatiu i estratègic, el simple esment de l’expressió “referent nacional” s’ha assimilat sovint, sobretot des de fora de la CUP, a “referent electoral”. No és pas això, entre altres coses perquè en aquest país no hi ha eleccions nacionals. A més, si fem memòria, veurem que el darrer referent amb el que s’identificava de manera unitària el conjunt de l’EI, allà pels anys 80, no era pas electoral sinó que, pels seus mètodes de lluita, actuava des de la clandestinitat forçosa.

Això vol dir que cal renunciar a la lluita electoral d’àmbit regional? En absolut. No hem de caure en l’error de confondre mitjans amb objectius. Els mitjans no s’han de mitificar –recordem la consigna grandiloqüent “Per tots els mitjans!”, citada sovint pensant només en un sol mitjà- ni rebutjar-los en nom d’una pretesa puresa revolucionària, que equipara participació electoral amb el reformisme més abjecte. No, els mitjans són vàlids o deixen de ser-ho en funció de si ens apropen o no als objectius. En aquest sentit una hipotètica representació parlamentària de l’EI hauria de servir per a convertir algun parlament regional en un altre camp de batalla –un més- en la lluita d’alliberament nacional i social, en un espai de deslegitimació permanent de l’Estat espanyol.

En el cas concret de Principat, difícilment es donarà una altra conjuntura tan favorable a l’EI per a entrar al Parlament autonòmic. El partit que durant anys ha recol·lectat, en forma ve vots, el que prèviament l’independentisme havia sembrat, en forma de duríssimes lluites, es troba instal·lat en la contradicció permanent, amb un seguit de decisions que semblen preses expressament per a perdre tots els vots procedents de l’independentisme. Un parell d’exemples que repugnen qualsevol català o catalana amb un mínim de dignitat nacional i democràtica: el suport unànime del govern catalunyès a la candidatura olímpica de Madrid 2016 -amb subseu a Barcelona, no fos cas que ens perdéssim les hazañas de la roja- i la concessió, per part de la conselleria de cultura, de la vigilància de diferents monuments històrics a l’empresa Levantina de Seguridad, vinculada a España 2000 i a diferents episodis de violència feixista. Aquest cas va ser justificat pel president Montilla en nom de la legalitat vigent, en les mateixes dates en que el seu partit instava a la il·legalització de les candidatures de l’esquerra independentista d’Euskal Herria, un país, per cert, on la lluita parlamentària està inclosa sota l’epígraf “tots els mitjans”.

Tot i el paper nacional que, en l’última Assemblea Nacional, va decidir atorgar-se i independentment de si acorda presentar combat també a nivell autonòmic, la base del treball de la CUP, el seu principal front de lluita, continuarà sent el municipal. Lluny d’abandonar el que durant anys ha estat la raó de ser i el que ha permès avançar posicions, la CUP continuarà prioritzant la lluita municipal, consolidant els nuclis existents i creant-ne de nous arreu del país. Perquè potser ja van sent hora de recuperar part de les collites perdudes, no pas per a moldre el gra i continuar engreixant l’Estat amb la farina resultant, sinó per a aprofitar tots els grans com a llavor i sembrar més camps arreu de la nació. Com diu una d’aquestes frases multiusos, “l’única lluita que es perd és la que s’abandona”; es tracta doncs de no abandonar-ne cap.

L'Accent: l'independentisme s'arma de raons

Els últims mesos diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista han dut a terme les seves respectives assemblees nacionals. Des de l’Accent van demanar-nos un article breu en relació als acords presos en l’última assemblea de la CUP. El signo jo, tot i que no em caldria fer-ho: la necessitat de donar la visió oficial de la CUP i de respondre les qüestions que ens plantejaven (valoració de l’assemblea, acords més rellevants, conjuntura de crisi econòmica, paper de la CUP dins de l’EI), combinada amb la limitació a 2.000 espais, no donen per a gran cosa més que uns quants “copia i enganxa” del text de la ponència aprovada, "la CUP, l'alternativa necessària".

.

Podeu veure sencer l'últim número de l’Accent clicant aquí. El reportatge sobre les assemblees nacionals de Maulets, CAJEI, SEPC, Endavant i CUP el trobareu a les pàgines 8 i 9.

Per a què serveix el web de l’Ajuntament?

Des de fa un parell d’anys, l’Ajuntament de Torà disposa del domini www.tora.cat. Amb el convenciment que un web municipal propi havia de tenir com una de les principals prioritats la difusió de la informació que produïa el propi ajuntament cap al conjunt de veïnes i veïns del municipi, la CUP va presentar una moció on es proposava penjar al web les actes de les sessions plenàries, de la Junta de Govern Local i de les comissions especials de comptes. Aquesta moció es va aprovar per unanimitat al ple ordinari de novembre de 2007. Ara, un any i quatre mesos més tard, si aneu al web municipal i cliqueu a l’apartat d’ajuntament l'únic que hi trobareu és això:

.

.

Es tracta d’una fita amb l’escut anterior de Torà, en el que el brau distintiu de la nostra Vila té com a fons els cards dels Cardona, en comptes de l’arbre de l’escut actual. Un testimoni de l’època en que Torà era la capital d’una de les batllies en què es dividia el ducat de Cardona i també, pel que sembla, la mostra d’actualitat institucional més digna de ser destacada pels responsables de la pàgina municipal.

La minoria de gent interessada en què (i com) s’aprova als plens de l’Ajuntament pot trobar informació afegint la sigla “cup” entre el domini local i el nacional: des de fa uns mesos al web de CUP Torà s’hi penja un breu resum de les diferents sessions plenàries.

Una bona notícia sobre putes i policies.

Per a acabar un dia intens de notícies relacionades amb la violència policial, que m’ha fet penjar un breu post al bloc després d’unes quantes setmanes de tenir-lo abandonat, he rebut una trucada que m’ha alegrat el que queda de dia. També parlava de policies, però. Aquests dies s’ha parlat d’un cas de corrupció policial relacionat amb una trama de prostitució i tràfic de dones. Hi ha diversos policies detinguts.

La bona notícia: un d’aquests mafiosos amb placa detinguts resulta que és un personatge que es feia dir Jordi; el mateix Jordi, membre de la brigada d’informació de la Policia Nacional espanyola, que dirigia els interrogatoris, amb tortura química inclosa, que van portar al jove toranès Jordi Vilaseca a la UCI d’un hospital. Suposo que no s’hi estarà gaire, que sortirà amb l’excusa que anava al Riviera a veure la mare que el va parir, però saber que aquest indesitjable avui està empresonat és una notícia... com ho diria? De puta mare.

Si digués tot el que penso d'Huguet, Saura, els Mossos d'Espanya...

... acabaria tot el repertori d'insults i encara no em quedaria a gust. Com poden ser tan ... ?

Pinós: només s’ha guanyat una batalla.

Dijous 26: pocs dies després de reiterar la seva voluntat de tirar endavant el projecte d’abocador, l’alcalde de Pinós ha anunciat públicament el contrari. Ara diu que retira el projecte (Regió 7: L´alcalde de Pinós retira el projecte de l´abocador per la «radical oposició»). Casualment l’anunci va fer-lo el mateix dia que es convocava per a aquest dissabte una reunió per a constituir la Plataforma en Defensa de Pinós i el Llobregós. Alguns dels mails que he rebut afirmen que l’alcalde (o algun dels seus regidors) s’ha cagat als calçotets; altres no se n’acaben de fiar i ho veuen com una maniobra desmobilitzadora i alerten del perill d’abaixar la guardia, que és possible que l’empresa vagi desenvolupant el projecte i que quan el tingui enllestit, d’aquí a x mesos, s’aprovi per sorpresa en un ple. Tot és possible.

L’únic segur és que la gent no pot refiar-se de la “retirada oficial” d’un projecte que oficialment encara no s’havia aprovat. Cal mantenir la mobilització. De fet, llegint les declaracions d’Isanta, sembla clar que el millor antídot contra aquest tipus d’imposicions és la mobilització popular, unitària i sense ambigüitats. S’ha de continuar a l’aguait i mantenir l’oposició frontal a les propostes que en nom del progrés, i amb la promesa de lligar gossos amb llonganisses, amenacin el territori.

La convocatòria de la Plataforma continua vigent: dissabte 28, a les 6 de la tarda, a la sala d’actes de l’Ajuntament de Pinós.

.

El grup del fèisbuc No a l’abocador de Pinós! ja ha superat les mil adhesions.

Pinós: un milió de quilos d’escombraries per habitant i any.

Dilluns 23. Els alcaldes Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, la Molsosa i Torà i l’alcaldessa de Calaf havien donat de temps al seu homòleg de Pinós, Josep Isanta, fins al 23F per tal que els comuniqués per escrit que retirava el projecte d’abocador de residus urbans i industrials que, situat a la zona de la Guilella, amenaça tota la Vall del Llobregós. Abans d’expirar l’ultimàtum Isanta contesta per escrit que no pensa retirar el projecte sinó que pensa que “cal lluitar pel futur de la nostra comarca”. Es veu que, segons la seva opinió, el futur passa per que Pinós aculli un milió de quilos d’escombraries per habitant i any.

. La Guilella, al fons de la matge, vista des de la zona d'Enfesta.

Dimarts 24. L’Ajuntament de Torà aprova per unanimitat una moció pactada entre els tres grups polítics amb representació municipal (CiU, ERC i CUP) en que, entre altres coses, s’acorda “manifestar la total oposició a la ubicació al municipi de Pinós d’un abocador de residus urbans i industrials”,.”dur a terme les accions que estiguin a l’abast d’aquest Ajuntament per a impedir l’esmentada instal·lació” i, punt molt important vista la voluntat d’arribar a acords econòmics manifestada per l’alcalde de Pinós, “no entrar en cap tipus de negociació al respecte amb l’Ajuntament de Pinós, ni amb l’administració competent en matèria de residus, ni amb l’empresa promotora”.

Dimecres 25. Rebo un correu electrònic convocant a tothom a la constitució de la Plataforma en Defensa de Pinós i el Llobregós, on es qüestiona la instal·lació de l’abocador amb els següents interrogants adreçats a la població de la zona:

"1- Considereu just que un municipi rural i no industrialitzat hagi de rebre els residus provocats en les grans concentracions urbanes i industrials? Que potser no ens gestionem nosaltres els nostres propis residus?

2- Si aquesta instal·lació és tant bona i segura, per què prometen tants diners a canvi? Aquests diners estan garantits? Per qui és el negoci?

3- Creieu que els veïns i veïnes de Pinós no tenim dret a tenir els mateixos serveis sense haver d’acceptar aquest tipus de xantatge?

4- Creieu que això no te repercussions econòmiques negatives pel municipi de Pinós?

Creus que aquest abocador és necessari?

Vine aquest DISSABTE 28 DE FEBRER A LES 18H a la sala d’actes de l’Ajuntament de Pinós"

Abocador de Pinós. Comunicat CUP

A continuació podeu llegir el comunicat de l'Assemblea de Torà i Biosca de la CUP sobre l'abocador de Pinós:

No a l'abocador de Pinós.

Davant l’anunci de la possible instal·lació d’un gran abocador de residus urbans i industrials al municipi de Pinós de Solsonès, l’Assemblea de Torà i Biosca de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) vol fer públiques les següents consideracions:

Per la defensa del territori:

- Ens oposem a que un municipi rural, amb una economia basada en l’agricultura i la ramaderia, aculli una instal·lació provocada per un model de desenvolupament totalment aliè al propi territori. Tot al contrari, constatem més que mai la necessitat de preservar el medi rural fomentant activitats econòmiques respectuoses amb l'entorn.

- En aquest sentit, rebutgem una política de residus que posa molt èmfasi en la recollida selectiva i el reciclatge, però que no es mulla en la reducció d'aquests residus. El volum de deixalles continua augmentant sense que es faci res per a evitar la producció de productes d’un sol ús o d’envasos i envoltoris innecessaris que creen la necessitat de grans instal·lacions per emmagatzemar-los.

Més recursos per als municipis:

- Considerem que l’elecció de municipis rurals per a la ubicació d’abocadors i plantes de residus aliens no respon a motius de caire tècnic sinó econòmics (preu de terrenys, compensacions a ajuntaments...) i, sobretot, socials (ja que en municipis poc poblats es preveu una menor resposta social).

- Lamentem que els dèficits històrics en infraestructures i serveis que tenen els municipis poc poblats (encara més accentuat en els casos que, com Pinós, tenen un terme molt extens per abastar en serveis), i els escassos ingressos ordinaris dels quals disposen, empenyin els ajuntaments a acceptar projectes que en altres circumstàncies no acceptarien, convertint aquestes zones en víctimes propiciatòries dels interessos de les empreses del sector i d’una administració autonòmica que no troba sortida a la problemàtica dels residus.

Per la participació popular i vinculant:

- Considerem que un ajuntament, que té un mandat per quatre anys, no ha de prendre una decisió sobre un tema que, pel seu fort impacte social i ambiental, no només sobrepassa àmpliament el termini del seu mandat sinó que condiciona el model de territori a mitjà i llarg termini. En aquests casos la legitimitat de la presa de decisions correspon al conjunt de la població afectada i cal, per tant, aplicar els mecanismes de participació ciutadana que facilitin veu i vot a aquesta població.

Per aquests motius des de l’Assemblea de la CUP de Torà i Biosca fem una crida a la població de les nostres comarques a organitzar-se i lluitar contra la construcció d’un abocador de residus urbans i industrials a Pinós i, en la mesura de les nostres possibilitats, ens comprometem a combatre aquesta imposició.

Vall del Llobregós, febrer de 2009.

biosca@cup.cat www.cup.cat tora@cup.cat

El cartell amb la imatge de l'alcalde de Pinós és obra del Ramon, el crac del disseny gràfic que tenim a l'assemblea

Més informació: recull de premsa sobre el tema a Llobregós.net

Reequilibrar el territori o prostituir-lo?

Quan, en les diferents campanyes electorals, els professionals de la política vénen als pobles a demanar-nos el vot hi ha un aspecte que, malgrat les presumptes diferències ideològiques, tots diuen compartir: la defensa de l’equilibri (o reequilibri) territorial. I el cert és que, un cop al govern autonòmic, hi ha molt poques diferències respecte al tracte donat al territori pels partits de dretes o pels teòricament d’esquerres. Uns i altres coincideixen en que les zones rurals són els espais ideals per a ubicar-hi aquelles instal·lacions que, amb més o menys raó, són percebudes com a molestes i/o perilloses per bona part de la població: centrals energètiques, abocadors, presons...

La raó oficial de l’elecció d’un determinat espai no és mai que a les comarques densament poblades el rebuig social es tradueix en una pèrdua de vots molt més gran. No, les raons sempre són tècniques –l’excepcional situació. o les peculiars condicions geològiques- i els arguments davant qualsevol mostra de rebuig també se solen repetir: aquest tipus d’infraestructures generen rebuig però són necessàries i per tant, com que s’han de posar en algun lloc o altre, el més just és repartir-les “solidàriament” en diferents punts del territori.

I per quin motiu no es reparteixen també solidàriament els grans hospitals, les universitats, els grans museus o els estudis centrals i les delegacions de les ràdios i televisions públiques? I ara! Els grans hospitals han d’estar situats el més a prop possible d’on hi ha la majoria de potencials pacients, igual que les universitats respecte als estudiants, etc... Potser sí, però aleshores... no seria més lògic que els grans abocadors de residus urbans i industrials es construïssin a tocar de les grans concentracions urbanes i industrials? Aquí no cal aplicar allò que deia el Sergi Albert de mantenir sempre el mateix criteri al llarg de tot el partit? Es veu que no, que a l’hora de prendre mesures que poden ser polèmiques els arbitres de l’administració s’equivoquen sempre en contra de l’equip petit.

Ara farà deu anys, després de les municipals de 1999, un canvi de govern a l’ajuntament de Pinós va fer sortir a la llum un projecte que l’anterior alcalde tenia força avançat: la construcció d’un gran abocador a l’extrem sud del municipi que comportaria uns ingressos milionaris, tant a les arques municipals com a les seves particulars, perquè “casualment” els terrenys que havien d’acollir la instal·lació eren de la seva propietat. El projecte va generar polèmica i l’ajuntament, en una decisió exemplar, va sotmetre’l a consulta popular entre els habitants del municipi, que el van rebutjar quasi per unanimitat. Davant l’ampli rebuig, l’exalcalde va manifestar que no entenia que els seus veïns votessin contra una instal·lació que no afectava Pinós sinó que només perjudicava als municipis que, com Torà, es trobaven aigües avall.

.

Però tornem al 2009. Després de vuit anys a l’oposició, les municipals del 2007 van tornar CiU al govern municipal de Pinós i, amb ells, no sé si casualment o no, també van tornar diferents projectes d’acollir deixalles, primer va sorgir el d’una planta de compostatge al Cós, entre Ardèvol i Su, i ara ressuscita el projecte de “dipòsit controlat de residus urbans i industrials”, situat a la zona de Cal Morros (que, encara que canviïn les cares visibles dels ajuntaments, alguns protagonistes de la història continuen sent els mateixos). A diferència de l’altra vegada, l’actual projecte d’abocador sembla que té un ampli suport al consistori de Pinós, ja que als quatre regidors de CiU cal sumar-hi un dels tres regidors del Comú. Aquest regidor, vés per on, és militant d’ICV, i ja se sap que qualsevol agressió al territori que amb el govern Pujol era inadmissible amb els “ecologistes de debò” a la Generalitat es converteix automàticament en sostenible; de la mateixa manera que els transvasaments passen a ser captacions puntuals, els abocadors de residus tòxics esdevenen “dipòsits controlats de classe II per a residus no perillosos, dotats d’una innovadora tecnologia, que complirà tots els estrictes controls ambientals i suposarà una inversió molt important per al territori”.

.

Clica damunt la imatge per a veure-la més gran.

.

Perquè, dissortadament, la manca de determinats serveis que pateixen molts pobles serveix de coartada per a proposar projectes indesitjables a canvi de promeses econòmiques que permetrien passar al municipi escollit de tenir uns magres pressupostos municipals a nedar en l’abundància. Si acceptem que per diners val tot, i més en temps de crisi, alguns alcaldes sense escrúpols en comptes de publicar els edictes al BOP podrien fer-ho directament a la secció de relax dels diaris: “Ajuntament posa municipi submís a disposició d’empresa solvent. Sí a tot. Màxima discreció”. Perquè empassar-se tota mena de marranades -que sense contraprestació econòmica ningú trobaria desitjables però que amb diners pel mig cal fingir satisfacció- només té un nom: prostitució. D’acord que determinades pràctiques no desapareixeran de la societat actual d’un dia per l’altre però no n’hi ha prou de posar-les en un racó, que no es vegin, no fos cas que en espantessin els turistes. Cal que les persones i els territoris puguin decidir quines activitats accepten lliurement, sense obligacions imposades per alcaldes, propietaris vinguts a menys o proxenetes diversos.

Una bomba al bell mig del Parlament catalunyès.

D’ençà de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del passat 11 de gener han proliferat els articles valorant-ne tant el resultat global com el tema més mediàtic de tots els que s’hi van tractar: l’obertura del debat sobre la conveniència o no de concórrer a les eleccions autonòmiques del Principat. Enmig de tot el publicat puc trobar-hi moltes opinions coincidents amb les meves, però també discrepàncies notòries i qüestions a matisar. Per començar faig un “copia i enganxa” de l’article “L’Assemblea de la CUP (i les eleccions autonòmiques)” publicat per Francesc Ribera Titot al seu bloc. Si començo per aquí no és pas perquè tingui més diferències amb el que manifesta l’amic Titot que amb altres opinions publicades -al contrari: tot i que discrepo de la postura que cal adoptar respecte a les eleccions autonòmiques, coincideixo plenament amb ell en una de les afirmacions més importants que fa- sinó perquè el seu posicionament contrari a la participació electoral va acompanyat d’un argumentari a favor i en contra d’aquesta possibilitat. Vegem-ho:

“Arguments a favor:
S1- Amb la pèrdua de referencialitat independentista de l'únic partit parlamentari que se n'anomena, amb el desemmascarament constant del partit d'esquerres i ecologista i amb la deriva cap a l'autonomisme crític del principal partit a l'oposició se'ns brinda una oportunitat històrica i un context i conjuntura ideal per a què la via de l’opció rupturista i de base que representa l'Esquerra Independentista presenti candidatura a les eleccions al Parlament de la CAC.

S2- Hi ha la possibilitat que el creixement experimentat els darrers anys es transformi en possibilitats reals que l'independentisme rupturista aconsegueixi alguna acta de diputat.

S3- Es fàcilment detectable, en els cercles més immediats de simpatitzants, una gran expectativa a l'entorn de la CUP pel que fa a la possibilitat que la seva hipotètica entrada al Parlament de Catalunya suposi un revulsiu en l'independentisme i en la política del Principat.

S4- L'entrada de l'Esquerra Independentista a una institució com el Parlament de Catalunya podria allunyar-la de la marginalitat endèmica on ha viscut per a la majoria de població.

S5- L'entrada de l'Esquerra Independentista a una institució com el Parlament de Catalunya la situaria -a priori- en una millor posició pel que fa a l'explicació de quin espai polític ocupa, la diferència amb altres opcions polítiques que poden semblar similars i una difusió més efectiva del seu discurs genèric o conjuntural.

S6- El sol fet de concórrer a les eleccions autonòmiques del Principat amb unes certes perspectives (i això vol dir, lluny del gruix de candidatures freaks) permetria dibuixar un mapa aproximat de les simpaties que desperta l'EI allà on encara la poca o nul·la presència fa impossible aquest balanç.

Arguments en contra:
N1- No hem definit quin model de societat volem. Tenim clar el que no volem però no hem definit el que volem. Això és una feina que s'ha començat a fer, especialment a partir del treball municipal però que encara és lluny de ser conclòs. Abans d'enfrontar-nos cos a cos amb els partits reformistes espanyols cal que superem aquest repte històric.

N2- La presentació d'una candidatura suposaria un desgast humà i econòmic molt important si tenim en compte que partim amb un gran desavantatge amb la resta d'opcions pel que fa a la complicitat amb la premsa i les empreses creditores i que qualsevol intent per intentar ser presents estarà relacionant amb la capacitat de treball dels militants.

N3- En cas que els resultats obtinguts no arribessin als objectius fixats es podria produir un desencís que afectés tant a la militància com a l'entorn proper i seria possible que aquest desencís afectés també les candidatures municipals.

N4- El projecte municipalista no està prou desenvolupat ni estès per comptar amb una xarxa de complicitats.

N5- L'acció política supramunicipal comportaria una estigmatització de la CUP que repercutiria en el punt de partida dels projectes municipals que encara no s'han desenvolupat. Si bé les CUP que estan en marxa han pogut partir de zero a l'hora de presentar-se i tota la informació que ha tingut la població ha estat la generada per la pròpia CUP local, a partir d'ara es partiria de la interpretació que els mitjans d'informació hostils facin de l'acció política parlamentària.

N6- No comptem amb cap complicitat de cap mitjà de comunicació (que arribi a tot arreu i a tothom) per garantir que no passem absolutament desapercebuts durant la campanya i la precampanya electoral. En força campanyes de les eleccions municipals es va tenir una certa presència als mitjans de comunicació locals i comarcals, però seria un error interpretar que aquesta presència responia a l'honestedat dels mitjans. En la majoria dels casos la presència de la CUP als mitjans locals (gairebé sempre afins al PSC o CiU) responia a una estratègia de càstig a ERC o ICV. Sovint hem vist com un cop passades les eleccions la CUP ha desaparegut d'aquests mitjans, encara que hagi multiplicat la seva importància aconseguint regidors. Per tant és molt arriscat encarar una campanya esperant que tota presència mediàtica sigui la reproducció d'aquesta estratègia de desgast contra altres partits perquè estaríem construint la nostra estratègia damunt l'estratègia mediàtica d'altres formacions i qualsevol canvi en la seva estratègia ensorraria la nostra.

Ja ho veieu: empat!”

Un empat buscat, tot s’ha de dir, perquè de la mateixa manera que trobem 6 arguments per banda podríem trobar-ne 7 o 23. Al meu entendre en el text quantitativament hi ha més arguments en contra que a favor, ja els exposats en els punts S1, S2 i S3 són pràcticament els mateixos i podrien incloure’s al mateix punt (m’he permès la llicència d’afegir una S o una N a la numeració per a evitar confusions en les referències). Ja ho veieu doncs: acabo de desempatar (i més avall encara afegiré alguns arguments més en contra de la participació electora, au!). Ara bé, tot i el desempat numèric, crec que la participació de la CUP en les eleccions autonòmiques del Principat tindria més avantatges que inconvenients.

Per a mi l’argument més consistent en aquest sentit és als punts S4 i S5: la fi de la marginalitat política de l’EI i la possibilitat de fer arribar el nostre missatge al conjunt de la població. Que l’acció parlamentària, com es diu a N5, podria repercutir negativament la imatge de candidatures municipals de nova creació? Potser sí, però aquesta “mala imatge” ja s’hauria de produir en la mesura que convertim la CUP en referent nacional de l’EI, tal i com vam acordar en la darrera assemblea nacional, al marge de participacions electorals concretes. Si considerem que sense concórrer a les autonòmiques no “embrutem” la imatge immaculada de la CUP és perquè implícitament considerem que sense aquesta participació som incapaces de visualitzar-nos davant el conjunt de la població. A aquest inconvenient, la impossibilitat del recurs tàctic de presentar a nivell local la CUP com una llista independent, cal contraposar-hi l’argument, al meu entendre de molt més pes, que la definició i diferenciació públiques del nostre espai polític beneficiaria les candidatures municipals, especialment les de nova creació, en ciutats grans, on tenir presència mediàtica és més determinant, i ajudaria a estendre el projecte municipalista a les zones amb menys implantació (N4).

Algun dels arguments contraris, com el del possible desencís en cas de fracàs electoral (N3) és força discutible: tot depèn de la importància que es donin a les expectatives, i en tot cas no té perquè ser més frustrant que un mal resultat en unes municipals.

Algun altre, com el de la indefinició del projecte (N1), és innegable. No podem considerar, però, aquesta mancança com un handicap insuperable sense una reflexió prèvia: en cas d’anar-hi, què hi hauríem de fer al Parlament? Sovint hem repetit que tant els ajuntaments com els parlaments regionals són peces de l’entramat jurídico-polític de l’estat ocupant. Tot i ser cert, això no vol dir que unes i altres institucions facin el mateix paper. Mentre els ajuntaments són, tant a les nacions sense estat com als estats sense nació, les institucions més properes a la ciutadania i una peça bàsica en l’ordenament territorial, els governs autonòmics van sorgir de la reforma transfranquista com a contrafoc del propi sistema, per a reconduir legítimes aspiracions d’alliberament nacional cap a simples descentralitzacions administratives. Tot i que seria absurd negar alguns avenços, positius però insuficients, en diferents àmbits, per exemple en la recuperació de l’ús de la llengua en l’ensenyament o en els mitjans de comunicació, la via autonòmica ha esdevingut un atzucac. Per tant el paper de la CUP al Parlament regional tampoc hauria de ser el mateix que als ajuntaments. Tot i que també caldria valorar i votar propostes concretes encaminades a perfilar quin és el model de societat que volem (N1), la principal tasca de la CUP hauria de ser la deslegitimació de l’autonomisme, la denúncia continuada de les contradiccions del sistema. Gràficament: mentre que als ajuntaments hi anem a construir al Parlament hi hauríem d’anar a fer enderrocs; la CUP hauria de ser, per dir-ho amb les paraules que Blanca Serra utilitza en un comentari al mateix bloc d’en Titot, “una bomba al mig del Parlament regional catalunyès”. La històrica militant independentista recorda, posant l’exemple irlandès, que presentar-se a les eleccions no necessàriament ha de comportar ocupar els escons. En aquest sentit caldria plantejar també l’efecte deslegitimador que podria tenir l’elecció d’un govern, el que fos, en minoria sense la presència a la cambra d’electes independentistes exclosos per negar-se a prometre la constitució. És només una possibilitat. Continuo creient que els escons s’haurien d’ocupar. Copio i enganxo un altre fragment de l’article del Titot: “Al parlament de la Comunitat Autònòma Catalana, a fer què? A fer d'altaveu del nostre projecte polític? L'altaveu són els mitjans de comunicació i és evident que tots els mitjans de masses públics i privats estan sotmesos a la disciplina d'una sèrie opcions polítiques. Només cal veure la presència que tenien Ciudadanos abans de les eleccions i després. I això que abans eren un partit extraparlamentari i ara no” Doncs sí, a fer d’altaveu del nostre projecte polític i dels moviments socials silenciats i criminalitzats. Perquè mentre el partit del conseller d’interior es queixa de que el criminalitzen ell envia els mossos a la recerca i captura de dissidents, sense que ningú li refregui pels morros; perquè mentre el cabal del Ter continua per sota del mínim ecològic el govern deroga el decret de sequera; perquè cada setmana podem trobar mil perquès que si no els diem nosaltres no els dirà ningú... I sí, els mitjans estan sotmesos a un seguit d’interessos i no ens afavoriran gens, ja ho sabem. Tot i amb això és innegable que la presència mediàtica de la CUP ha augmentat pels resultats de les municipals del 2007 –o és que abans algun diari ens preguntava per les nostres assemblees?- i seria inevitable que en major o menor mesura augmentés en cas d’obtenir representació parlamentària. La comparació amb els Ciudadanos no em val. El partidet catalanòfob va sorgir només pel suport mediàtic, sense base social ni treball de carrer al darrera; no és el nostre cas.

.

La CUP, la veu del carrer... al Parlament?

Deixo de moment l’article per a afegir un altre argument contra la participació electoral, més rellevant que alguns dels sis esmentats: la dificultat de sotmetre l’acció parlamentària a un sistema assembleari de presa de decisions. Val a dir que aquesta dificultat seria encara més gran en el supòsit de que la candidatura no fos de la CUP directament sinó d’una plataforma externa a la qual la CUP hi donés suport, com plantejava la ponència “Unitat Popular i municipalisme d’alliberament”. No sé exactament quin mecanisme caldria establir però segur que caldria estudiar els diferents models emprats per altres organitzacions polítiques de l’esquerra independentista... d’altres països. Perquè aquesta és una altra qüestió que no surt públicament però que sura per determinats ambients: és d’allò més normal que l’esquerra independentista participi en eleccions supramunicipals ... sempre i quan sigui la d’un altre país; en cas de tractar-se de l’EI catalana estaríem parlant d’una claríssima deriva reformista pròpia d’institucionalistes allunyats de les lluites populars i engormandits per la poltrona! Estaria bé que per una vegada ens fixéssim en experiències alienes, fugint de mitificacions i mimetismes estètics, estudiant-ne els encerts –i els errors- que han tingut quan han aplicat diferents mitjans de lluita i els avenços –o els retrocessos- que aquests els han comportat.

Torno al Bloc d’en Titot. Deia a l’inici que coincidia amb ell en una cosa importantíssima, que no és altra que la frase final del seu article: “...tot i no veure-ho bé, si la majoria de la gent de la CUP diu que el 2010 s'ha d'anar a les eleccions, jo seré el primer d'anar a enganxar cartells o fer el que calgui”. No en tinc pas cap dubte. I que ningú dubti tampoc que si volem construir una organització forta i representativa de l’Esquerra Independentista és així com ho hem de fer. El millor que pot passar el dia que comenci la campanya de les eleccions en qüestió és que, tant si la CUP es presenta en solitari, si dóna suport a una altra plataforma electoral, si fa campanya per l’abstenció activa o si acorda qualsevol altra postura, la militància de la CUP de Berga, de la CUP de Badalona, de la UM9 de Ribes i de la CUP de Lleida, per posar una assemblea de cada ponència, acabin enganxant els mateixos cartells i difonent a nivell nacional el mateix missatge, d’acord amb el que decidim entre tots i totes.

Bé, sí, però... us presentareu o no a les autonòmiques?

La CUP va aprovar la ponència estratègica que marca la línia política a seguir els propers anys. El que abans de l’Assemblea Nacional Extraordinària de diumenge passat era la ponència de les assemblees locals de la CUP de Lleida, Manresa i Sant Celoni, després d’una llarga sessió matinal –maratoniana i “mataroniana”-, va esdevenir la ponència estratègica nacional de la CUP.

“La CUP, l’alternativa necessària”, la ponència aprovada comença amb l’anàlisi de conjuntura, segueix amb un balanç de l’actuació de la CUP en els darrers anys i amb la definició del seu projecte polític on es diu que “la CUP és una organització política assembleària d’abast i àmbit nacional, que s’estén arreu dels Països Catalans i que, partint de l’àmbit municipal, treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals”. Al meu entendre això suposa posar per escrit i ratificar el que de facto ja s’havia anat produint els darrers anys, fruit de la combinació del treball unitari a nivell municipal, dels bons resultats electorals i de molts anys de manca de referents unitaris: la conversió de la CUP en el referent polític de l’Esquerra Independentista.

Això comporta que “la CUP té la capacitat i la necessitat d’actuar en tots els àmbits territorials i des de totes les perspectives, però que aquest treball ha d’estar basat en les dinàmiques i necessitats generades des de la base. Tot i això, considerem important reforçar les estructures i mecanismes de treball nacional, així com donar resposta no només a les dinàmiques generades a nivell local (tot i considerar-les de cabdal importància) sinó també a les dinàmiques polítiques d’abast més clarament nacional. Com hem dit, tenim la capacitat però sobretot tenim la necessitat de treballar en tots els fronts però generant, alhora, dinàmiques de treball de baix cap a dalt que ens garanteixin un funcionament plenament democràtic, transparent i una implicació plena de la militància en el projecte”. A partir d’aquí es defineixen els objectius estratègics i els tàctics i es fa una valoració de l’espai polític de la CUP (que inclou una proposta de relació amb la resta d’organitzacions de l’Esquerra Independentista i amb els moviments socials i populars.

Finalment, en un annex, parla de “l’oportunitat i/o les dificultats i contradiccions de concórrer, com a tal o a través d’altres fórmules, a les eleccions autonòmiques de la Comunitat Autònoma de Catalunya o a d’altres processos electorals o espais de representació política que superin l’àmbit municipal”, en la que no es fixa una posició sobre aquest tema sinó que es manté obert el debat i s’emplaça a les assemblees a presentar propostes de posicionament al respecte, en base a analitzar els pros i contres –de caire polític, organitzatiu i tècnic- que pugui comportar aquesta hipotètica participació electoral.

Tot i ocupar poc espai a les ponències, aquesta darrera qüestió, el de la participació electoral, era el tema estrella a nivell mediàtic. Segons alguns mitjans semblava ser que a l’Assemblea Nacional només s’havia de parlar d’eleccions. Per això quan em va tocar respondre les preguntes de la premsa, un cop finalitzades les votacions, em va costar una mica explicar el què s’havia aprovat: Sí, la CUP pretén ser el referent nacional de l’Esquerra Independentista... No, nacional no vol dir que necessàriament s’hagi de presentar a les eleccions autonòmiques... El que sí que haurem de fer és anar treballant per a tenir un programa polític, un discurs nacional, que la CUP vagi treballant temes i adoptant posicionaments respecte als temes més diversos –des de les infraestructures fins a l’ensenyament- des d’una perspectiva nacional, superant l’àmbit estrictament municipal de les poblacions on tenim presència... Que si, en cas de presentar-nos podríem “prendre vots” a ERC? Potser sí, però el creixement de la CUP no s’ha de basar en recollir els vots dels decebuts pels partits del sistema sinó en agrupar els descontents del sistema en si, la gent que veu que la via autonòmica està esgotada, que veu com el sistema perpetua i accentua les injustícies socials.... El mateix diumenge i l’endemà molts mitjans recollien la notícia de l’Assemblea de la CUP, uns posant més èmfasi en que la CUP no tancava la porta a una possible candidatura al parlament regional catalunyès i altres remarcant que la CUP no s’acabava de decidir a presentar-se a les autonòmiques.

A què respon aquesta disparitat de lectures? A una suposada ambigüitat tàctica de la ponència guanyadora? Al diferent grau d’interès que una hipotètica participació electoral de la CUP desperta en diferents sectors polítics i, per tant, en els respectius entorns mediàtics? En la manifesta incompetència del que en aquesta ocasió feia de portaveu del Secretariat Nacional? Potser hi ha molt d’això últim i una mica de la resta, però crec que sobretot hi ha un altre factor que podem interpretar tant en clau positiva com negativa: la premsa, i per tant de retruc la gent del carrer, quan ens escolta per primera vegada no ens acostuma a entendre perquè la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista utilitza un llenguatge polític diferent al de la resta de moviments i organitzacions polítiques catalanes, que actuen únicament en clau electoral. Per aquest motiu quan parlem d’elaborar un programa polític o de definir la política d’aliances n’hi ha que ho entenen com a sinònims de programes i coalicions electorals. Lluny de ser un obstacle a superar, ens cal mantenir aquest llenguatge diferenciat perquè és un valor afegit del nostre moviment, no pas per ell mateix sinó en tant que expressió d’una altra manera de fer i entendre la política, en la que el més important no són els mitjans –la participació electoral o qualsevol altre- sinó els objectius finals –la construcció d’uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos.

Un cop clares les prioritats ens cal però avaluar quins mitjans hem d'utilitzar per a avançar de la manera més eficaç possible en cada moment i per això cal també un debat serè, sense apriorismes, sobre la possible participació en les eleccions autonòmiques principatines, sense magnificar possibles avenços o dramatitzar suposats riscos. Un bon punt de partida per aquest debat poden ser els set punts a favor i els set en contra de la ponència berguedana “Pas a pas, a pas valent”. Un dia d’aquests miraré de fer una valoració dels diferents arguments en un sentit o en un altre. Després d’uns dies de fer de portaveu, i per tant de tractar d’expressar-me (no sé si prou reeixidament) de la manera més neutral que he sabut, ja començo a tenir ganes de dir el que en penso de tot plegat!

Tornem-hi: Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP

Aquest diumenge Mataró acollirà l’Assemblea Nacional Extraordinària en que la CUP definirà la seva línia política per als propers anys. El conjunt de militants de la seixantena d’assemblees locals de la CUP hauran d’escollir entre quatre ponències presentades per una o diverses assemblees:

- “La CUP. L’alternativa necessària” (Assemblees de Lleida, Manresa i Sant Celoni).
- “Pas a pas, a pas valent” (Assemblea de Berga)
- “Ponència estratègica –línia política-“ (Assemblees de Badalona, Cerdanyola del Vallès-Ripollet i Sabadell)
- “Unitat popular i municipalisme d’alliberament” (Assemblees de Martorell, Sallent, Valls, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Vila de Capellades-CUP i UM-9 de Ribes)

Amb aquest debat, sumat al dut a terme en l’Assemblea Nacional en la que es van aprovar els nous estatuts de la CUP (Manlleu, Osona, 29 de juny i 6 de juliol de 2008), la nostra organització ha de definir el paper que vol jugar els propers anys, ha de donar resposta a allò de“què volem ser quan siguem grans?”, donant per suposat que la CUP no només vol ser-ne de gran sinó que ja se n’està fent. Aquest creixement és justament la causa d’aquesta si voleu anomalia que suposa haver afrontat primer el debat organitzatiu al pròpiament polític. Discrepo de les veus que afirmen que aquest procés havia de fer-se al revés. L’”anomalia procedimental”, per dir-ho d’alguna manera, no ha estat fruit de cap excentricitat ni de cap caprici sinó que, en tot cas, és el resultat d’una anomalia que hem patit durant almenys dues dècades: la manca d’un referent unitari de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. La inexistència d’una organització política unitària de tot aquest espai ideològic, d’altra banda força ric –en alguns casos potser massa i tot!- en experiències organitzatives de tot tipus, combinada amb els bons resultats electorals del 2007 d’una organització, la CUP, que a nivell local havia aconseguit la desitjada unitat de l’EI, van atorgar a aquesta en un paper que en principi no era el previst, ja que anava molt més enllà d’una simple sectorial municipalista, esdevenint de facto el de referent unitari de l’Esquerra Independentista. Amb aquest panorama era molt difícil que la CUP pogués afrontar un debat de definició política sense adaptar abans uns estatuts fets a mida d’una coordinadora de candidatures municipals; calia, abans de res, aclarir conceptes tant elementals com el paper que havien de fer els diferents òrgans territorials i nacionals de la CUP en tot el procés o una cosa tant elemental com el sistema de votació en les assemblees nacionals.

En aquesta assemblea, cadascuna de les ponències inclou tant els aspectes d’anàlisi (de conjuntura nacional i internacional o de l’evolució de la pròpia CUP) com les propostes d’actuació política a seguir en el futur immediat en un únic document inesmenable. Aquestes ponències es votaran pel sistema d’eliminatòries: en una primera votació cada militant escollirà una de les quatre ponències i la menys votada quedarà eliminada. En les votacions següents es farà el mateix amb les ponències que restin de la votació anterior. Finalment la ponència guanyadora es posarà a votació en solitari i haurà de ser ratificada per la majoria absoluta de l’Assemblea.

Finalment deixeu-me fer tres consideracions respecte a aquest sistema de votació. Primera: el fet que el text es voti íntegre i sense possibilitat d’esmena comporta haver de prioritzar alguns aspectes per damunt d’altres, fent que probablement la gent voti més en funció de qüestions concretes de la línia de treball proposada (com ara el model de relació entre la CUP i la resta de l’EI o la possibilitat de concórrer a eleccions de caire supramunicipal) en detriment de definicions polítiques de caire més estratègic (que es debatrien molt més si les ponències fossin esmenables). Segona, les ponències s’haurien de votar, o no, pel seu contingut, i no en funció de la seva autoria; en aquest sentit, crec que determinats comentaris, encara que siguin breus, no hi ajuden en absolut. I tercera: de l’Assemblea Nacional n’ha de sortir, lògicament, una ponència guanyadora però no ha d’haver-hi militants i assemblees guanyadores ni perdedores. Per això crec que seria bo que, en la votació final, la ponència escollida fos ratificada per la pràctica totalitat de la militància assistent, considerant que aquesta ponència –sigui quina sigui de les quatre- ja no serà la proposta de línia política d’una o unes determinades assemblees locals sinó que serà la que la majoria de la militància haurà considerat la millor per al conjunt de la CUP.

La foto, de la primera part de l'Assemblea Nacional celebrada a Manlleu, és del company Jordi Salvia, de la CUP de Vilafranca del Penedès.

Aturem l'empresonament del David de Vilafranca!

Manifest de suport al David de Vilafranca

A quarts de tres de la matinada del 6 de gener es va detenir el David de l'Associació Cultural La Fornal de Vilafranca del Penedès en un desplegament policial desproporcionat quan sortia del seu lloc de treball. Un gran nombre de Mossos d'Esquadra l'esperaven fora de La Fornal per detenir-lo, sense informar sobre el motiu de l’arrest, i per traslladar-lo a la comissaria de Vilafranca, on li van negar l'assistència d’un advocat. Allà passà la nit, fins que el van traslladar als jutjats de guàrdia de la vila on finalment, després de gairebé deu hores de desinformació, va ser comunicat del motiu de la detenció i de l'empresonament immediat.

La detenció i l'execució d'ingrés a presó es basa en una ordre de recerca i captura dictada el mes de maig del 2008, la qual no havia estat notificada, per una sentència condemnatòria relativa a la manifestació antifeixista del 12 d’octubre de 1998.

Malgrat que la seva pròpia legislació estableix que no es pot ingressar a presó amb una pena inferior a dos anys, han rescatat uns antecedents, ja cancel·lats, per insubmissió per tal de poder segrestar el David de La Fornal.

Persecució política contra més de deu anys de lluita

Han passat deu anys des d'aquells fets del 12 d'octubre del 98. Deu anys en els quals en David ha seguit treballant en diferents àmbits polítics i socials de Vilafranca, on la seva militància és àmpliament coneguda per ser una de les persones que regenta la seu social de l'Associació Cultural La Fornal. La seva activa militància es remunta a abans, a la lluita contra el Servicio Militar Obligatorio, en què participà prenent compromís en l'opció per la insubmissió, fet pel qual va ser condemnat.

Són aquests anys de lluita i compromís els que han situat en David en la lògica de la persecució política i els que expliquen la llista d’aberracions que ara ha d’afrontar:

- Considerar com antecedents penals la seva condemna per insubmissió. Un delicte que quedà abolit del Codi Penal en fer-se efectiva la victòria d’aquelles persones que, com en David, s’exposaren a la presó pels seus ideals.

- Voler empresonar-lo pels fets del 12 d’octubre del 98. Fets ja jutjats, que suposaren una condemna inferior a 2 anys i, per tant, incompatibles amb la privació de llibertat. Fets superats ja fa deu anys, i superats també per la continuada denúncia del feixisme. Gràcies a la lluita d’aquell llunyà 12 d’octubre del 98 i dels anys posteriors, els feixistes han estat arraconats a dalt de Montjuïc, victòria parcial dels qui, com en David, segueixen exigint la fi de la complicitat amb el feixisme i la impunitat de què gaudeixen.

- Enviar-lo a la presó per la poc creïble incapacitat policial de localitzar-lo. I és que després de diversos mesos d’estar oficialment en recerca i captura, ningú no ha notificat a en David aquesta situació, tot i ser cada dia darrera la barra de La Fornal i estar, com un independentista més, contínuament al carrer en mobilitzacions de tot tipus.

Les al·legacions presentades in extremis pels advocats han permès a en David un termini de 10 dies per a ingressar voluntàriament a la presó, termini que expira el dia 16 de gener.Avui, deu anys més tard d’aquells fets del 12 d’octubre del 98, i a menys de dos anys de la prescripció del delicte, en David ha estat detingut, a quarts de tres de la matinada de la nit de Reis, a la sortida de l’Associació Cultural La Fornal.

Avui, conscients que el que viu en David només es pot entendre per la dinàmica de persecució política, conscients que el que es pretén és castigar una persona exemplar en la seva dedicació als altres i a multitud de lluites polítiques i socials, els col·lectius i persones sotasignants exigim que s’aturi el seu procés d’empresonament.

Enviar adhesions a: suportdavid@gmail.com

Més info a: http://davidvilafranca.blogspot.com