Duran, el conseller d'economia que ens cal.

No; no em refereixo al botifler de la Llitera. Aquell el que vol és ser ministre d'un altre país. El Duran al que fa referència el títol era, per a la majoria de la gent, un desconegut: Enric Duran. Ahir el seu nom va saltar a tots els mitjans després de fer públic, mitjançant una publicació autoeditada, que havia recuperat 492.000 € a les principals entitats bancàries de l'Estat. A continuació el vídeo on explica les seves raons:

Per tal de que l'acció de l'Enric sigui el més efectiva possible -i per a preparar la resposta a la repressió en el moment que aquesta arribi- cal donar la màxima difusió a la seva acció, ja sigui repartint el "Crisi", fent córrer mails o publicant articles. Aquest post, de títol pocasolta per a cridar l'atenció, pretén ser un petit granet de sorra en aquest sentit.

La notícia a Vilaweb: L'estafador solidari s'explica
Número integre de "Crisi" (en pdf)

Salvatge agressió a un pobre Mosso.

L’endemà de la Diada. La intenció inicial era escriure sobre la capacitat de convocatòria de l’Esquerra Independentista però un fet concret, succeït en una de les mobilitzacions d’ahir, m’ha fet canviar d’opinió. Una vegada més la violència estúpida ha hagut d’esguerrar una mobilització popular que fins aleshores havia transcorregut amb total normalitat. En aquest cas l’incident s’ha produït a Lleida, on la CUP i l’ Assemblea de Joves havien convocat els actes de l’Onze amb el lema “Els Països Catalans decidim independència”; i que ha acabat amb la detenció d’un militant de l’Assemblea de Joves de Lleida, segons la premsa, “després d’un altercat amb els Mossos”.

Res de nou, si no fos perquè en aquesta ocasió hi ha força imatges que mostren com el jove radical agredeix salvatgement i de manera continuada el pobre Mosso d’Espanya, fins que a aquest no li queda cap altra opció que defensar-se fent un ús mínim de la violència, la imprescindible per a reduir i detenir el violent agressor. En aquesta foto es veu ben clar el violent en qüestió agredint l’agent de l’ordre i com aquest darrer tracta, infructuosament, de calmar els ànims del violent.

Fixeu-vos-hi bé: el radical violent roig-separatista agredeix amb les dues mans el pobre Mosso. Al cartell es pot llegir “Els “catalanistes i d’esquerres” de la Paeria es venen el nostre patrimoni nacional”, en referència a la decisió del govern municipal, en aquell moment tripartit (PsoE, ERC, ICV), d’entregar l’edifici del Roser –per a entendre’ns: l’equivalent lleidatà del Fossar de les Moreres barceloní- a Paradores Nacionales de Espanya per a fer-hi un establiment hoteler de luxe. Algú s’ha parat a pensar la quantitat d’idees subversives que conté en el cartell en una sola frase en relació a la capacitat neuronal d’un pistoler estàndart? Això sí que és tortura i no quatre garrotades ben donades i més que merescudes a quatre marrecs cridaners sense ofici ni benefici! Fixeu-vos com l’agent de l’ordre es veu forçat a girar el cap cap a un costat per a evitar el sobreesforç que pot suposar-li la lectura del cartellet subversiu. Pobre Mosso! I ara encara haurà de veure com l’agressor farà el paper d’agredit i com tota les diferents colles de radicalots de la ciutat difonen comunicats en contra de les víctimes. Quin país! Perdó: quina regió d'Espanya!

Més informació i més fotos dels fets a:
Suport Ponent
Llibertat.cat

Que se’n vagin a...

Article publicat a Llibertat.cat

Que se'n vagin a...

Durant l’última assemblea nacional de la CUP, ara fa un parell de mesos, va haver-hi un company que, en una de les seves moltes intervencions, va utilitzar una frase que em va quedar gravada; després d’exposar la necessitat que, per a arribar a la majoria de la població, cal que el discurs de la CUP sigui entenedor per a la gent no polititzada, el Joan Jubany va ser coherent amb la seva reflexió i va resumir-la en un senzill i entenedor “ho ha d’entendre la meva iaia”.

Aquests dies previs a l’Onze hi ha hagut un parell de fets que m’han recordat aquella intervenció del company de Mataró. En primer lloc, tot el debat a l’entorn de la Plataforma pel Dret de Decidir en relació a la necessitat de mobilitzar-se, o no, davant la més que segura sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatutet de la CAC i, al mateix temps, considerar morta la via autonomista; també la indefinició territorial, en parlar al mateix temps dels Països Catalans com a marc nacional i de l’estatutet regional com a fruit de la voluntat del poble català... Bufff! No dubto pas que els i les membres de la PDD entenguin tots els matisos necessaris per a lligar tot aquest discurs però... algú li ha preguntat a la seva àvia, o avi, si l’entén? Suposant, que és molt suposar, que l’entengui, la confusió torna quan els arguments de néts i nétes oficials són contrarestats per la descendència crítica. Millor que m’equivoqui però, si l’objectiu ha de ser augmentar el suport social al dret a l’autodeterminació, o dit en paraules de la portaveu de la PDD Mònica Sabata, “crear un espai ampli, plural i transversal favorable al dret de decidir”, crec que aquestes ambigüitats no hi ajuden gaire.

Un altre tema que m’ha fet pensar en la reflexió del Joan té a veure amb un lema escollit per la CUP, també relatiu a l’atzucac autonomista: “Prou de cagar-la. Prou d’estatuts. Independència!”. Si bé en aquest cas no es pot pas criticar el missatge per confús –si ens renya la padrina no serà perquè no ho entengui!- sí que hi ha que troba poc apropiat l’ús d’expressions escatològiques en propaganda política. No només no sé veure el perquè d’aquestes reserves sinó que crec que els lemes, els eslògans, han de ser així de senzills. Deixeu-me puntualitzar, no fos cas que algú em malinterpretés, que això en cap cas vol dir prescindir d’anàlisis rigoroses ni de discursos públics elaborats, sinó de ser capaces i capaços de parir idees-força que arribin a la gent.

L’escatologia és un tema recorrent en diverses manifestacions culturals i expressions populars del nostre país. Quanta gent nouvinguda se sorprèn en veure un caganer al pessebre o de com fem cagar els regals de la canalla al tió? El mateix passa amb el llenguatge, quan deixem anar un mecagonquelcom a l’hora d’expressar enuig o contrarietat o la majoria de vegades que engeguem algú. Perquè, a veure, siguem sincers i sinceres, qui en llegir el títol l’ha completat mentalment amb una expressió de caire culinari o terrissaire i qui, pel contrari, ha acabat la frase amb alguna referència escatològica? I tu, pacient lectora o lector, en quina paraula o paraules has pensat en llegir el títol? No ens enganyem, si les expressions escatològiques estan més esteses que el llenguatge jocfloralesc és justament perquè les primeres les entén tothom. Per quin motiu, doncs, no hauríem d’utilitzar-les? Que la prudència no ens faci cagadubtes!

Sovint s’acusa “els polítics” d’utilitzar un llenguatge que la gent no entén i que aquesta incomprensió fa que el poble no s’interessi per la política. No tinc cap dubte de què en bona part això sigui així i que, per tant, si volem avançar cap als objectius polítics de l’Esquerra Independentista –la construcció d’una República dels Països Catalans nacionalment independent i socialment igualitària- seria un error emprar el mateix llenguatge que usa l'actual classe política. Ep! Que fos un error per a nosaltres no vol dir pas que ho sigui per ells: la diferència rau en que nosaltres necessitem que el poble diferenciï clarament la via independentista respecte a altres opcions (com l’autonomista que no només difereix en el trajecte sinó que, contràriament al que sovint ens volen fer creure, condueix a una destinació final oposada), mentre que a les i els titelles del sistema ja els va bé l’efecte desmobilitzador generat pel progressiu allunyament entre el poble i el que ens presenten com a “política”. Lògic: ells no volen avenços de cap mena; al contrari, ens voldrien veure sempre com el caganer i la resta de figurants del (seu) pessebre, en una permanent i constitucional immobilitat.

Resumint: deixem-nos de cagarel·les autonomistes i, si volem que ens entenguin, centrem els esforços en explicar fort i clar cadascun dels objectius polítics de l’Esquerra Independentista. I si per a això hem de recórrer a expressions universalment entenedores, de manera que no només ho pugui capir l’àvia d’un militant independentista sinó fins i tot l’”abuela del Betis”, fem-ho sense cap mena de manies: a la merda Espanya, a la merda França. Independència Països Catalans!

Alegria, que és Festa Major.

L'actuació de Jaume Arnella (veure vídeo) i el correfocs de les Forces Diabòliques de Sanaüja són dos dels actes més destacats del primer dia de la Festa Major de Torà 2008 oficial. També avui al vespre hi ha el correbars i la gimcana rural, aquest any a la Plaça de la Font, si bé en aquest cas es tracta de dues activitats al marge del programa oficial i, conseqüentment, al marge del pressupost oficial de la Festa Major. Un pressupost que s'eleva als 50.000 €, al meu entendre una autèntica animalada per a una vila de mil i escaig habitants. Alegria festiva i alegria pressupostària, doncs. Després ens queixarem que no hi ha ni un duro a les arques municipals!

Bé, me'n vaig a penjar l'estelada al balcó. Bona Festa Major a (gairebé) tothom!

La ministra non grata i l'alcalde ...

Quan ho he sentit per la ràdio del cotxe m’ha semblat que no podia ser, no ho havia entès prou bé. A l’arribar a casa he vist la notícia penjada al web que apareix quan engego l’ordinador: "Els Mossos investiguen l'aparició d'uns cartells contra la ministra Chacón enganxats als panels informatius municipals de la Bisbal del Penedès" és el titular de la notícia de l'Avui digital, que recull la notícia sobre els cartells sense signar (La Bisbal Rebel) que qualifiquen la ministra de guerra Carme Chacón com a "persona non grata". L'Ajuntament de la localitat del Baix Penedès ha denunciat els fets als Mossos d'Esquadra, de la mà del seu alcalde Josep Maria Puigibet (ERC), que s'ha afanyat en atacar els cartells amb la consigna "Fora les forces d'ocupació" amb la foto de Chacón”.

Els cartells que un alcalde suposadament independentista ha anat a denunciar són com el següent:

Em sembla que no conec ningú de la Bisbal del Penedès i, per tant, no tinc ni la més remota idea de qui són els autors i autores del cartell en qüestió, però tinc molt clara una cosa: que el que ha de fer qualsevol independentista amb aquest cartellet no és aviar els gossos contra la llibertat d’expressió sinó donar-li la màxima difusió possible. Que els intents de silenciar i criminalitzar les veus crítiques els surtin per la culata.

Ah! Si voleu deixar un missatge a l’alcalde ... (poseu-hi l’adjectiu que vulgueu) podeu fer-ho clicant aquí: Línia directa amb l'alcalde de la Bisbal del Penedès.

Reconec que el fet que la protagonista d’aquest episodi sigui la Chacón em motiva especialment a l’hora de penjar la imatge al bloc: sempre l’he trobat una exponent clara d’aquella classe de polítics que fan el paperot que calgui per a obtenir la poltrona, en aquest cas d’aduladora oficial del mentider que els espanyols tenen per president, i em repugna encara més des de que, després de jurar com a ministra de defensa i dels preceptius i fastigosos vivaspanyes, va declarar que l’amor a Espanya l’havia mamat des de ben petita. De ben segur que tots i totes durant la tendra infantesa vam empassar-nos coses que amb el temps hem anat expulsant. A mi, per exemple, mai m’han agradat les mongetes. Recordo que quan vaig començar a anar a escola a Cabanabona, devia ser l’any 70, em quedava a dinar a una casa del poble. Un dia van obligar-me a menjar les odiades llegums. No només vaig escopir-les sinó que vaig escapar-me escales avall i vaig fugir per la carretera del poble que, com diria el president Núñez, s’anomena com el meu primer cognom. Van atrapar-me al cap d’uns quants centenars de metres, que em devien semblar llarguíssims. Em van fotre una bronca de cal déu i aquell fet em va quedar marcat a la memòria com el meu primer acte de rebel·lia. En canvi, es veu que la Carmensita Chacón no va aprendre a escopir el calostre alienant i ara escup menyspreu cap al país que la va veure néixer. Sap que fent-ho així l’Estat sempre li tindrà a punt un plat de llenties o de mongetes, encara que per a guanyar-se’l hagi de dirigir un ministeri que té com a principal missió la d’impedir-nos fugir de la seva estimada presó de pobles.

Ens roben i se’n foten.

Article publicat a Llibertat.cat.

Ens roben i se’n foten.

Poques sorpreses en la publicació, per part de l’Estat espanyol, de les balances fiscals. Més enllà de si cal donar per bones les xifres concretes de l’espoli reconegudes per l’Estat –que si uns milers de milions d’euros amunt o avall, que si cal comptabilitzar territorialment o no les adquisicions del museu del Prado, els fusells dels militarots o les “juergues” del rei, etc...- la notícia més destacada d’aquesta publicació és el propi reconeixement per part del govern espanyol de l’existència i la persistència de dèficit a les tres comunitats autònomes catalanes i de la inexistència, per part espanyola, de la més mínima voluntat de disminuir l’espoli. En un llenguatge més planer, el que ens diu l’Estat en boca de Zapatero o del botifler Solbes és el següent: “us hem robat, us robem i us continuarem robant”.

Fa un parell d’anys, amb motiu de la desclassificació d'uns documents fins aleshores secrets, es va saber que el govern britànic havia amagat a la població escocesa la magnitud d’un jaciment petrolífer descobert a Escòcia l'any 1975, per por a que aquest descobriment incrementés l’independentisme en un país empobrit per la crisi de la mineria, la siderúrgia i les drassanes. Els anglesos van haver de falsejar les dades per a poder continuar xuclant els recursos naturals dels escocesos; en canvi l’Estat espanyol no només reconeix que ens ha fotut el pèl i els quartos durant anys, sense cap mena de vergonya i encara menys de penediment, sinó que es permet el luxe d’anunciar que continuarà reincidint en el robatori. És evident que l’Estat espanyol veu els catalans (de Portbou a Guardamar) molt més ruquets del que el Regne Unit considera els escocesos.

La resposta espanyola a la publicació de les balances fiscals ha estat unànime: “les regions riques han de ser solidàries amb les regions pobres” i “la comunitat més solidària és Madrid” –Mentida podrida: la dada surt de no comptabilitzar com a inversions fetes a la capital espanyola les considerades d’interès estatal com l’aeroport de Barajas. A l’hora de defensar aquests arguments coincideix tot l’espanyolam, de dreta a esquerra, sovint amb arguments intercanviables. Ara que esteu davant l’ordinador feu la prova: aneu al gúguel, busqueu “balanzas fiscales” en espanyol i veureu quin munt de perles que trobareu . “De cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats”; aquesta frase podeu trobar-la en diversos articles sobre el tema que ens ocupa en alguns dels diaris més emblemàtics de la dreta espanyola, on els columnistes (o calumnistes) de torn l’atribueixen indistintament a Karl Marx o a Kropotkin. El que no trobareu al cercador és cap text on l’alemany o el rus –ni el francès Louis Blanc- deixessin escrit que l’alumnat d’una escola del Valle del Jerte extremeny necessiti més ordinadors que els nois i noies de la Terra Alta o de la Vall de Gallinera. Des d’Espanya tenen molt clar que per a ells poder continuar espoliant els recursos catalans és una prioritat nacional i, si cal, adornen el seu discurs amb arguments “de classe”: ells són “els pobres” i nosaltres els “rics i insolidaris”.

Tant els analistes espanyols com –el què és pitjor- els catalans acostumen a oblidar-se però de dos aspectes importants: primer que la justificació del desviament de recursos dels Països Catalans cap a regions espanyoles en nom dels desequilibris territorials no s’aguanta per enlloc si observem els grans desequilibris econòmics, demogràfics, d’infraestructures o de serveis existents entre les diferents comarques dels propis països espoliats, i segon, que la societat catalana no es caracteritza precisament –i desgraciada- pel seu igualitarisme; en aquest sentit al nostre país l’espoli nacional al que ens sotmet l’Estat-sangonera espanyol també és un espoli de classe, en el sentit que són les classes populars catalanes les més afectades per la pèrdua de recursos per a la sanitat i l’ensenyament públics, per als serveis socials, etc... És evident que a aquells que presumeixen de compartir clíniques privades amb la infanta de la Caixa els importen una merda les creixents mancances en la sanitat pública, ja sigui al consultori de Torà, al CAP del Bisaura o al servei d’oncologia de Menorca. De la mateixa manera, tot i que això ja seria tema per a un altre article, l’espoli de classe –fruit de l’explotació laboral o de l’especulació- al nostre país també és cada vegada més un espoli nacional; si fa cent anys l’oligarquia autòctona invertia el fruit de la rampinya al propi país -en magnífics edificis modernistes, per a fer ostentació del seu estatus, o en ampliar el negoci, per a augmentar encara més els seus beneficis- ara les plusvàlues se’n van del país ja sigui a cara descoberta, en forma d’inversions a l’altra punta de món, o fugint d’amagatotis cap a comptes bancaris bahamians o liechtensteinesos.

A l’hora de negociar una hipotètica disminució de l’espoli la part catalana –o, més ben dit, les parts catalanes- juga amb desavantatge respecte el bàndol espanyol, principalment perquè, per molta “voluntat negociadora” que vulguin aparentar Zapatero i companyia i per moltes converses bilaterals o multilaterals que es duguin a terme, la decisió final correspon només a l’Estat-lladregot. Per si amb això no n’hi hagués prou, s’ha de tenir en compte que davant de la unanimitat i la fermesa espanyoles no hi trobem mostres d’unanimitat ni de fermesa pel costat català. Al contrari, la classe política i els mitjans de comunicació dels Països Catalans ja cauen en el primer dels paranys dels espoliadors: el del llenguatge. L’Estat minimitza el robatori disfressant-lo de solidaritat i des dels països espoliats es cau en l’error de no combatre obertament aquesta fal·làcia. Des d’una òptica catalana no hi ha cap raó objectiva per a ser més solidaris amb, per exemple, Extremadura o Múrcia que amb països que, com Eritrea o Haití, tenen un índex de desenvolupament humà (IDH) baixíssim... i un índex de catalanofòbia encara més baix.

Entrar a debatre el “nivell de solidaritat” que suposadament hem de tenir amb l’Estat que ens nega els nostres drets només s’entén des d’una visió hispanocèntrica de la realitat –la d’aquells “ciudadanos del mundo” als que el món se’ls acaba als Pirineus i a l’estret de Gibraltar. És lògic que des d’Espanya vulguin centrar el debat en aquest termes; ells tenen clar que hi ha uns territoris que són pròpiament espanyols i que n’hi ha uns altres que són espoliables i que hi ha una situació que cal mantenir; per a Espanya l’espoli no és cap problema sinó que, al contrari, és el seu modus vivendi. En canvi al nostre país acceptar la terminologia espanyola significa jugar a perdre, acceptar com a legítim una part del robatori i aspirar, com a molt, a reduir-ne lleugerament la magnitud; és la postura pròpia dels catalanets que encara volen ser espanyols, dels que somien una Espanya que mai existirà: un Estat espanyol plurinacional, respectuós amb els diferents països que l’integren en pla d’igualtat i aquí pau i allà glòria.

Perquè, deixem-nos de punyetes, la solució per a que cada país disposi dels seus propis recursos ja fa anys que està inventada: a Escòcia, als Països Catalans, a Còrsega o a qualsevol altra nació sense estat passa per perdre aquesta condició, passa per deixar de tenir un estat en contra per a tenir-ne un de propi. La solució passa necessàriament per la independència.

Aquell 18 de juliol...

El que va començar com un dels tants episodis negatius als que havíem acabat acostumant-nos i, sense que en un principi ningú en sospités la magnitud, va acabar esdevenint una tragèdia que, malgrat els anys transcorreguts, continua marcant el present. El 18 de juliol de 1998, avui fa deu anys, es va encendre un petit foc al Bages. Les seves conseqüències encara són visibles avui a bona part del territori afectat.

El que segueix és un escrit meu de l’any 99, inclòs en un llibret publicat per Brot Verd, un dels diversos intents associatius avortats a la vila de Torà.

Crònica d’una desfeta

1994. L’any comença amb el foc donant un disgust a la gent de pes del país: el Gran Teatre del Liceu, punt de trobada de l’alta burgesia catalana –molt més burgesa que catalana- crema com una gran falla, buida d’uns ninots que s’apressaran a mostrar-se consternats.
Mig any més tard la desgràcia en forma de flames baixa uns quants esglaons en l’escala social: durant el juliol el foc arrasa prop de 140.000 hectàrees arreu dels països Catalans. Un dels incendis més virulents, iniciat a la serra de Castelltallat, calcina el Bages i el Berguedà. Un dels incendis menors afecta el municipi de Torà, entre Sant Serni i Vallferosa. Les autoritats competents (?) ho tenen clar: la culpa és de la climatologia i de la manca de consciència de la gent; ells ho han fet tot bé.

1995, 1996, 1997. En termes generals el bosc n’ha sortit prou ben parat. Les condicions meteorològiques potser hi ha ajudat però les autoritats competents (?) continuen tenint-ho molt clar: la clau de l’èxit no pot ser cap altra que les mesures de prevenció i d’extinció endegades pels respectius departaments (quina professionalitat, quina eficiència, quin caletro!). Les orfebreries no donen l’abast a fer medalles.

1998. El 18 de juliol, data històricament desgraciada, s’encén un foc a Aguilar de Segarra (Bages). L’endemà, després de cremar 1.000 ha, s’aconsegueix controlar. Les autoritats competents (?) desactiven el nivell 1 del pla Infocat, que suposa la retirada d’un nombre important d’efectius, i se’n van a celebrar-ho. Encara no s’havien acabat els cigalons de rom Pujol i els xupitos d’Aromes de Montserrat quan el foc “controlat” torna a cremar a l’ample. Es declara un altre focus entre Cardona (Bages) i Clariana (Solsonès) que, al cap d’unes hores, s’ajunta amb el primer formant un gran front que avança imparable en direcció nord-oest. Malgrat la gran quantitat d’efectius de bombers i de mitjans aeris (repartits desigualment) i la gran quantitat de voluntaris que s’afegeixen a les tasques d’extinció, el foc no es pot controlar definitivament fins les darreres hores del dia 21, gràcies als canvis meteorològics, després d’haver calcinat 27.000 ha repartides en 17 municipis i 4 comarques (Solsonès, Bages, Segarra i Anoia). Les autoritats competents (?), encapçalades pel Molt Honorable, diuen que “s’ha treballat bé”.

1999. El solstici d’estiu ja és aquí i s’acosta la canícula. És l’hora de ballar la dansa de la pluja i de pregar (a Déu, a Al·là, a Bacus o a qui cregueu més convenient) que l’estiu sigui humit i la tardor puntual. No pas pensant en les llenegues i els rovellons, que per aquests verals pocs en trobareu, sinó pensant en les nostres mai prou ben estimades autoritats competents (?). Que mentre la get arrelada al país, la que s’estima aquesta socarrimada terra, continua veient un paisatge desolador cada cop que treu el cap per la finestra, els màgics-andreus de la prevenció i l’extinció aviat podran lluir la col·lecció anual de medalles, envoltats de ninots (els desarrelats de sempre i els desclassats de nou), en un Liceu luxosament reconstruït amb calés públics. Uns calés que a la socarrimada Catalunya rural arriben en comptagotes.

Imatges: fotografia de satèl·lit del 19 de juliol de 1998, on es veu com el fum arriba fins la Catalunya Nord, i mapa de la superfície afectada (font: Viladetora.net).

Per a saber-ne més: monogràfic a Viladetora.net

La melsa del barrufet.

L’última Eurocopa de futbol s’ha caracteritzat per un cúmul de despropòsits que han acabat en un trist final. En l’aspecte esportiu costa d’entendre perquè ens han fallat els equips que, com Portugal o Holanda, acostumen a jugar bé i els que, com Itàlia o Alemanya, solen guanyar sense necessitat de fer un bon joc. Però, per desgràcia, els principals misteris sense resoldre de l’Eurocopa no han tingut lloc a Àustria o a Suïssa sinó als Països Catalans. Només confirmar-se el trist desenllaç d’aquest torneig estiuenc una quantitat considerable de gent –i potser fins i tot algunes persones- va sortir als carrers i places d’aquest país per a celebrar la victòria de la selecció d’un altre; i no la selecció d’un país qualsevol sinó la del que impedeix que en aquests campionats pugui participar-hi la selecció catalana. Tota una mostra d’esquizofrènia nacional.

El fenomen paranormal més destacable va produir-se a la ciutat de Barcelona. Diferents carrers de la capital catalana van patir les conseqüències de la “pacífica” celebració de l’afició espanyola: agressions a vianants poc entusiastes, cotxes i contenidors cremats, atacs a autobusos, vehicles de neteja i de bombers, etc. Es calcula que, només a Barcelona, els danys d’una jornada que va ser qualificada de pacífica pels mitjans d’informació ascendeixen a 200.000 €.

Foto: els vàndals espanyols impedint el pas d'un camió de bombers que es dirigeix a apagar els focs provocats pels pacífics aficionats.

A aquetes destrosses cal afegir-hi una pèrdua poc habitual: la melsa del cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Segons sembla el quefe dels barrufets va rebre l’impacte d’una pilota de goma disparada pels antiavalots dels Mossos, mentre es trobava vestit de paisà enmig del sidral muntat per l’espanyolam, i va acabar a la UCI d’un hospital. L’allau de preguntes és inevitable: que hi feia el responsable d’una policia teòricament democràtica en plena aquelarre fatxa? Segons algunes versions semblaria que estava fent tasques d’informació, de secreta, però... voleu dir que aquestes tasques les acostumen a fer els mateixos caps de la policia? A veure si resultarà quye no és tant estrany que la urbana barcelonina multi els vehicles que porten el CAT! D’altra banda, com és que si el municipal estava en una actitud pacífica va rebre l’impacte d’una pilota de goma? La policia autonòmica, teòricament democràtica, dispara indiscriminadament contra ciutadans indefensos? Que hauria passat si hagués estat qualsevol altre pacífic ciutadà el que hagués patit l’agressió? Voleu dir que, per a justificar la pilotada, no li haurien imputat, encara que fos sense fonaments, la seva participació en fets vandàlics? Però... i si resulta que els Mossos en realitat van disparar contra els energúmens que causaven destrosses?

Resumint: ens trobem davant d’uns fets que només tenen dues possibles interpretacions. La primera és que en aquest país qualsevol ciutadà o ciutadana pacífica corre el risc de que la policia li dispari una pilota de goma sense cap motiu aparent. La segona és que el màxim responsable de la policia municipal de la principal ciutat del país té la sana afició de participar en aldarulls violents de caire feixista. Les dues possibilitats ja són força preocupants per separat però cal tenir en compte que, per si no n’hi hagués prou, ambdues són compatibles. Ah! I no cal que espereu que els responsables polítics dels respectius cossos policíacs aclareixin els fets; aquests no només conserven la melsa sinó que també tenen el fetge molt gros.

I aquest diumenge... Assemblea Nacional

Dimecres 25 a la tarda. Em truca una periodista de Vilaweb. Vol que li faci cinc cèntims de l’Assemblea Nacional que la CUP celebrarà aquest diumenge a Manlleu. Li explico que el gruix de l’assemblea es dedicarà al debat dels nous estatus de la CUP; que els estatuts que tenim actualment estan pensats per a una organització formada per un nombre reduït de candidatures i que amb el fort creixement que hem tingut els últims anys, i especialment els últims mesos, cal adequar l’estuctura organitzativa a aquesta nova realitat. Que què aportaran de nou els nous estatuts? Principalment han de definir de manera clara la funció dels diferents òrgans de la CUP (Assemblea Nacional, Consell Polític –fins ara anomenat Trobada de Representants-, Secretariat Nacional, Assemblees Locals i Territorials...) i també... Que si debatrem sobre les autonòmiques? No, no ho tenim pas previst. Debatre el futur? A l’ordre del dia hi ha un punt on es proposa iniciar un debat estratègic però.. Que si he llegit la notícia de l’Avui? Fa mitja hora que acabo d’arribar a casa després d’una setmaneta fora i fa uns quants dies que no he llegit absolutament res de la premsa d’aquest país... Com?? Que diu que “la CUP debatrà aquest cap de setmana fer el salt del municipalisme al Parlament”? No, aquest diumenge la CUP no debatrà això sinó que tractarà de dotar-se dels mecanismes per a poder dur a terme, quan pertoqui, qualsevol debat que es plantegi i per a poder donar respostes a tots els reptes que se’ns plantegin els propers anys, tot i que la meva opinió personal és que aquests nous estatuts de la CUP no tindran una vigència molt llarga; fins i tot al marge de debats estratègics, si tot evolucionés favorablement seria molt probable que a mesura que passéssim de ser una organització amb voluntat de ser nacional, però amb una implantació limitada a unes determinades àrees del país, a tenir una implantació real a tot el territori dels Països Catalans s’haguessin d’anar modificant certs aspectes organitzatius...

Quan més tard engego l’ordinador veig que l’Avui també ens dedica l’enquesta: “La CUP tindria opcions d’entrar al Parlament?”. A l’edició de paper de l’Avui d’avui en trobareu uns resultats dels que, al meu entendre, el menys destacable és si guanya el “moltes”, el “poques” o el “cap ni una” sinó la novetat de formular una pregunta sobre una organització de l’EI en un mitjà de comunicació general, més enllà dels mitjans propis o propers a l’independentisme. Un fet impensable fa poc més d’un any, quan després d’una roda de premsa al Col·legi de Periodistes de Barcelona, la presentació de les cinquantena de candidatures municipals de la CUP va merèixer un breu a l’Avui, compartint pàgina amb la notícia molt més extensa de la detenció de la Pantoja! Ep, i no és pas cap retret cap aquest diari en concret, que encara va ser dels pocs que en van dir quelcom!

Els bons resultats de les municipals –que alguns van qualificar de “sorprenents” tot i que n’hi havia que ja els preveiem- van marcar un punt d’inflexió per a l’Esquerra Independentista, del que el tractament mediàtic de la CUP n’és només una expressió, a l‘evidenciar-se l’existència d’un espai polític propi, situat a l’esquerra dels partits del sistema i nítidament independentista. La inexistència durant vint anys d’un referent polític unitari per a tot aquest espai, des del trencament de l’MDT (i de les organitzacions germanes) l’any 1987 va fer la resta: de cop, per a molta gent, la CUP va passar a ser quelcom més que una simple “sectorial municipalista”; sense proposar-s’ho es va “referenciar”. Per això ara ens truca la premsa que ens ignorava abans (i que continua ignorant altres organitzacions de l’EI).

Hem de tenir present quines són les conseqüències dels resultats electorals –una d’elles és un major ressò públic, en un sentit ampli, de les activitats i propostes de la i les CUP- però sobretot quines van ser-ne les causes: la complicitat de centenars de persones procedents de tots els sectors de l’esquerra independentista, de diferents moviments socials, d’infinitat de lluites sectorials, per a confluir en un projecte construït i dirigit des de baix i amb voluntat d’intervenir políticament en aquells temes que ens afecten com a poble.

Els estatuts que es doti la CUP en aquesta Assemblea Nacional han de ser una eina que ens permeti seguir construint, pas a pas, sense presses però sense aturar-nos, una organització forta, integradora de les diferents sensibilitats, cohesionada, amb uns mecanismes de funcionament que garanteixin una presa de decisions participativa i àgil, que ens permeti debatre amb garanties qualsevol tema que en el futur vulguem plantejar-nos, des de les qüestions estratègiques més gruixudes fins als pronunciaments públics sobre temes puntuals que afectin el país. No oblidem que en la mesura que, en major o menor grau, la CUP sigui “referent” –en la mesura en que algú més li interessi la nostra opinió- no donar una resposta pública a determinats temes (o no donar-la a temps) també és un posicionament polític que també va més enllà de l’”àmbit estrictament municipalista”.

Imatge: Assemblea Nacional de l'any passat a Sant Celoni. No n'estic segur del tot però crec que l'autor de la foto és el company Jordi Salvia.

Pentru cà catalana este limba unicà şi propie a acestei ţàri.

“Pentru cà catalana este limba unicà si propie a acestei ţàri. Nu vi se pare absurd ca un catalan sà meargà în ţara voastrà de origine şi în loc sà înveţe limba voastrà, sà trebuiascà sà comunicaţi în altà limba?”. No es deu escriure ben bé així, però ni el meu teclat té alguns símbols gràfics propis del romanès, ni jo el nivell C de la segona llengua estrangera més parlada a Torà. És l’últim paràgraf d’un text escrit que, en format bilingüe (català-romanès/ucraïnès/búlgar...) la regidoria de cultura de l’ajuntament de Torà va adreçar a la població nouvinguda la tardor de 2003. En aquelles dates el govern municipal el compartien els Independents i la CUP i el regidor d’aquests afers era un vell conegut meu. L’escrit en qüestió pretenia animar els immigrats i immigrades a apuntar-se a uns cursos de català especialment adreçats a aquest sector de població. Per a fer-ho es recordava que el català, a més de la llengua d’ús social majoritari a la nostra vila, era la pròpia de l’administració, de l’ensenyament que rebien els seus fills i filles, un requisit en moltes feines i una eina d’integració social i finalitzava amb l’argument esmentat més amunt: “perquè el català és l’única llengua pròpia d’aquest país. No trobaríeu absurd que un català se n’anés a viure al vostre país d’origen i, en comptes d’aprendre la vostra llengua, haguéssiu de comunicar-vos en un altre idioma?”.

Aquest text de fa gairebé cinc anys m’ha vingut al cap després de llegir que la Generalitat, conjuntament amb la Plataforma per la Llengua, iniciava una campanya d’acollida lingüística de la població immigrada. Caldrà veure com es desenvolupa la campanya -esperem que en aquest cas no s’apliqui la màxima tripartidista del “Fets no. Paraules”- però en principi cal valorar positivament aquesta iniciativa que compta amb l’aval d’El Mundo: (“Campaña de la Generalitat para que los inmigrantes rechacen el español”). Poca broma amb aquest suport: no només parlem d’un diari que ha donat repetides mostres de la seva preocupació per la situació lingüística del Països Catalans sinó que, a més, està dirigit per un personatge amb un profunds coneixements en el tema de la immigració; qui no recorda aquell famós vídeo on es veia el Pedro-Khota mostrant-se força acollidor amb una immigrant dominicana?

Parlant d’immigrants i de la Generalitat de dalt: una altra notícia ens parla que la consellera de salut, Marina Geli, proposa que la Generalitat pugui contractar metges i infermers estrangers sense haver d'homologar el títol. I jo em pregunto: a aquests els exigiran català, es limitaran a donar-los un tríptic o ni tan sols faran això? D’acord que en aquest país falten metgesses i metges –a Torà fa uns quants anys que patim aquesta mancança- però aquesta mesura d’urgència no es veu complementada amb altres actuacions que puguin solucionar a mig termini el dèficit de personal mèdic autòcton. Llegeixo en una altra banda que, tot i faltar metges i metgesses, a les PAU la nota de tall per a accedir a la carrera de medicina és de les més altes. Evidentment que la professió requereix gent el més ben formada possible però no té cap mena de lògica que, en una situació d’emergència nacional com aquesta, hi hagi gent que no pugui accedir-hi per, posem per cas, una mala nota en llengua estrangera. Es dificulta l’accés a medicina de l’estudiantat català i es va a buscar fora personal sense la titulació homologada.

Entre els dubtes generats per la no-homologació i les possibles confusions lingüístiques a l’anar al consultori es corre el perill de sortir més fotut del que hi has entrat. Ja m’imagino tractant d’explicar a un metge nouvingut que em torturen les morenes. Què faig si no m’entén? M’abaixo els pantalons i li ho indico tot gesticulant? No em fotran pas! I si ell també ha vist el vídeo del Pedro-Khota!? Encara es pensaria que el convido a perpetrar (materialment) l’exercici de gimnàstica rítmica amb el que la seva consellera fa temps que (metafòricament) ens obsequia als veïns i veïnes d’aquesta part de la Vall del Llobregós.

La sequera d’Antoni Bassas.

“No tenim cap interès en que es construeixi, cap, si no fos que...”. Són paraules d’Antoni Bassas a la portada d’”El Matí de Catalunya Ràdio” d’avui, referint-se a la "canonada" del transvasament de l'Ebre a Barcelona. Una frase que m’ha recordat aquella altra que comença amb un “Jo no sóc racista però...” i que sol anar seguida d’un argumentari que desmenteix la declaració inicial. Avui a les 7 del matí Bassas ha tractat el tema del transvasament fent el mateix contorsionisme verbal que l’extrema dreta “no-racista” utilitza al parlar de la immigració.

Per si no n’hi havia prou amb l’editorial del programa, una mica més tard ha entrevistat Jordi Hereu, l’alcalde de Barcelona, que amb l’arrogància que el caracteritza, ha exigit una vegada més la portada d’aigua de l’Ebre cap a la capital. No sé quantes vegades, d’ençà de l’inici de l’actual “situació d’emergència nacional” Catalunya Ràdio ha entrevistat l’hereu del Joan Clown, però possiblement siguin més que totes les entrevistes sumades de tots els alcaldes i alcaldesses de les comarques de l’Ebre i del Ter juntes.

A això podem afegir-hi la desproporció habitual entre transvasistes i antitransvasistes a les tertúlies, el tracte desigual en les entrevistes als portaveus de la PDE o als representants del govern i l’ús inexacte de les paraules de moda. Encara recordo com, al mateix programa, retreien al conseller “ecologista” Baltasar que no digués transvasament al que era un transvasament, i en canvi ara parlen de l’”actual situació de sequera”, prescindint completament del significat d’aquesta paraula. Segons el diccionari “Sequera” o “Secada” significa “temporada llarga de temps sec, sense pluja” o bé “sequedat del camp”. On és, doncs, la sequera?

Dues entrades antigues sobre la visió "barcelonocèntrica" de Catalunya Ràdio:

Pagesofòbia.

Hi ha vida més enllà de Barcelona?.

En defensa de les comarques centrals.

Aquest diumenge a les 12 del migdia hi ha convocada a Amposta una manifestació sota el lema “Los transvasaments no són la solució”. Un lema força encertat: els transvasaments no són la solució perquè, per a aquells que els promouen i fan negoci amb l'aigua i el ciment, la sequera no és el problema, només és (o era) l’excusa. Ara, per a desgràcia de la nostra mai prou ben estimada classe política regional, ha plogut i se’ls ha vist una mica més el “plumero”. Pobres! Només els faltava que la pluja evidenciés les contradiccions del sistema!

Bé, no m’estendre gaire sobre els motius pels que crec que cal anar a Amposta en defensa no només de les Terres de l’Ebre, les comarques centrals d’aquest allargassat país, sinó d’un model de creixement més equilibrat per a tot el territori. En entrades anteriors ja he dit el que em semblava que passaria al respecte i que en pensava dels que pretenien imposar aquest model de país:

Aigua del Segre per a Barcelona?.

Torna el PHN?.

Si fos tan fàcil encertar la loteria....

Fills de puta!.

Us deixo amb un parell d'escrits de dos companys de la CUP. El Pau Juvillà, de Lleida i company del Secretariat, és biòleg i ens diu que "El diumenge cal anar a Amposta"

En canvi el Lluís Sales, de Girona, no entén un borrall d'ecologia però, tot i això, té clar que "Les arrels no neixen del ciment"

Comunicat de la CUP sobre la mani de diumenge.

Web de la Plataforma de Defensa de l'Ebre.

Bloc dels Jóvens de l'Ebre.

Jo també he cremat la bandera espanyola.

Avui no tenia previst escriure res al bloc -estic una mica enfeinat escribint un document de la CUP de caire intern- però m'ha arribat un missatge d'Alerta Solidària que m'ha impulsat a fer aquest breu apunt. Francesc Argemí, un jove terrassenc més conegut per Franki, ha estat empresonat per haver cremat una bandera espanyola. Un "delicte" que hem comés tants i tantes independentistes d'aquest país. Jo mateix n'he cremat més d'una i, quan tingui una mica més de temps, en aquest mateix bloc us faré cinc cèntims de com va anar alguna de les batalletes més divertides amb la bandera de l'estanc.

Més informació sobre el cas d'en Franki:

Llibertat.cat: Els Mossos d'Esquadra detenen Franki.

Web d'Alerta: Empresonen en Franki sense notificar-ho als advocats.

La notícia a Vilaweb: Centenars de manifestants es concentren a la seu del PSC per reclamar la llibertat d'en Franki

Comunicat de la CUP.

Web de suport: Llibertat Franki

Us deixo amb una cançó:

Descobrint Pere Foix

Una setantena de persones van assistir ahir a la sala d'actes de l'ajuntament de Torà a la xerrada sobre la vida i l'obra de Pere Foix. L'acte va iniciar-se amb una breu intervenció de representants de cadascuna de les tres formacions polítiques amb representació municipal.

Jordi Vilaseca, en nom de la CUP, va explicar com un cop vam assabentar-nos de que l'Ariadna Fitó i l'Antoni Estradé estaven treballant en la biografia de Pere Foix vam decidir presentar una moció per a donar suport a la seva recerca i per a difondre la figura, dissortadament encara força desconeguda, d'aquest sindicalista i escriptor nascut a Torà a finals del segle XIX, i com de la presentació d'aquella moció n'havia sorgit l'acte aquest acte públic. A continuació van intervenir els regidors Magí Coscollola (ERC) i Pere Pla (CiU, regidor de cultura) explicant el perquè havien donat suport a la proposta de la CUP.

Tot seguit va começar la conferència pròpiament dita a càrrec de l'Ariadna Fitó, que va explicar la primera part de la vida de Foix, des del seu naixement fins la proclamació de la República, i de l'Antoni Estradé, que va narrar els aspectes més rellevants de la biografia de Foix en el període que va dels anys 30 fins a la seva mort poc després de tornar de l'exili. Si bé la primera etapa es caracteritza per un fort compromís amb la lluita obrera i, en canvi, la segona destaca més pel seu paper d'escriptor, pel que vam poder sentir ahir tota la vida de Pere Foix és farcida de fets interessants i en alguns casos pròpia d'una novel·la d'aventures: des del jove que viatja com a polissó a l'Argentina amb una única pesseta a la butxaca fins al vell exiliat que no pot tornar a visitar la vila on va néixer fins poques setmanes abans de morir, passant pel sindicalista que comparteix presó amb Companys o que espera Salvador Seguí un parell de carrers més amunt d'on el Noi del Sucre cau tirotejat...

A la foto: Magí Coscollola (ERC), Jordi Vilaseca (CUP), Pere Pla (CiU), Ariadna Fitó i Antoni Estradé.
La moció de la CUP també preveia adquirir els diferents llibres publicats per Pere Foix al llarg de la seva vida. De moment ja se n'ha aconseguit quatre.

Pere Foix: escriptor, sindicalista... i toranès.

A primers del mes passat, l’ajuntament de Torà va aprovar per unanimitat una moció, presentada per la CUP, de reconeixement a una persona que, com tantes n’hi ha arreu del país, encara no gaudeix del reconeixement que correspondria a la seva trajectòria en diferents camps: el sindicalista i escriptor Pere Foix i Cases.

La moció repassa les raons per les quals entenem que, des de l’Ajuntament de Torà, cal impulsar un reconeixement públic de Pere Foix: la seva vinculació amb Torà, la vila que va veure’l néixer el 19 de febrer de 1893; les seves arrels populars; la seva vinculació a la lluita obrera; el seu compromís nacional; la seva condició d’exiliat i la seva obra com a escriptor i periodista. Pel que fa als acords concrets de la moció es van aprovar tres punts:
-Adquirir l’obra completa de l’autor toranès, descatalogada i dispersa, per tal d’incorporar-la a la biblioteca municipal
-Col·laborar en l’edició d’un llibre biogràfic sobre la seva figura, i
-Col·locar una placa commemorativa a la façana de la casa on va néixer.

El quart punt que proposàvem no va ser acceptat. Es tractava de rebatejar amb el nom de Pere Foix la biblioteca municipal, tenint en compte que el nom actual (Sant Jordi) va posar-li la seva anterior titular (la Caixa de Catalunya) i, a diferència del que proposàvem, no té cap significació especial per al nostre municipi, més enllà de la celebració arreu del país del dia del llibre. A tall d’anècdota: fa una mica més d’un any quan vam presentar una moció, que en aquell cas va aprovar-se per majoria simple, proposant donar el nom de Manuel de Pedrolo a un espai públic de la vila, l’únic regidor que va votar-hi en contra va fer-ho al·legant que Pedrolo no era toranès, com si sant Jordi, sant Jaume, sant Gil o sant Sebastià (els tres darrers donen nom a carrers de la vila) fossin toranesos de soca-rel!!

L’argument esgrimit per la CUP per a donar el nom de Pere Foix a la biblioteca va ser el mateix que CiU va argumentar per a oposar-s’hi: el desconeixement popular que encara hi ha a Torà sobre aquest personatge. Per a començar a pal·liar aquesta mancança es va acordar fer un acte públic sobre la vida i obra de Foix, al voltant de la diada del que esperem que sigui el seu predecessor en els rètols de la biblioteca, a càrrec de les dues persones que estan treballant en la biografia de l’autor toranès.

Dissabte 26 d’abril, a les 8 del vespre,a la Sala d’actes de l’ajuntament de Torà, conferència sobre la vida i l’obra del sindicalista i escriptor Pere Foix, a càrrec d’Antoni Estradé i Saltó (Vimbodí 1958), llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Màster en Pensament Polític i Social per la Universitat de Sussex, professor de Sociologia a la UAB, i d’Ariadna Fitó i Frutos (Calaf 1985), llicenciada en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona.

El cartell és obra del Ramon Porta.

Fills de puta!!

De tant en tant faig un “copiar i enganxar” dels títols de les entrades d’aquest bloc o d’articles publicat en altres pàgines, amb els corresponents enllaços, i els envio per correu electrònic a amistats i coneixences (o a gent que sense conèixer-la compartim alguna llista de correu) a les quals crec que poden interessar. Per raons òbvies, el següent article, publicat a Llibertat.cat, l’hauré d’enviar amb un aclariment previ: el títol de l’entrada no va per vosaltres!

Fills de puta!!

No descobreixo res en dir que, en una societat històricament patriarcal, el sexisme és present en molts àmbits, especialment en aquells que evolucionen més lentament com ara el llenguatge. Un dels exemples més evidents (i per tant també més combatuts) és l’ús del genèric masculí. De mica en mica hem anat prenent consciència d’aquest fet i ens hem habituat a l’ús d’expressions neutres o de formes dobles; potser on s’ha avançat menys en aquest sentit és en el camp dels insults. En certa manera és comprensible que els hàbits lingüístics costin més de canviar en els usos més viscerals i espontanis que no pas en aquells més formals i reflexius. Quan insultem algú, quan ho fem amb ganes, no ens fixem massa en la correcció del llenguatge sinó que, si ens parem a pensar-hi, busquem la paraula que pugui ferir més. I aquí normalment guanyen els clàssics; contràriament al llenguatge tècnic, en el que s’han estès amb relativa facilitat els neologismes més recargolats, en el llenguatge popular –del qual renecs i insults en són part integrant- encara no hem trobat una expressió que pugui substituir amb garanties els tradicionals (i sexistes) “malparit” i “fill de puta”; ara per ara, si en prescindim ens trobem en que, davant de certes situacions, ens manquen paraules. Hauríem de ser capaços i capaces de transvasar la mala llet d’aquestes expressions clàssiques cap a formes no sexistes d’ofendre, però no és fàcil trobar i popularitzar expressions alternatives que puguin canalitzar la voluntat ofensiva, amb eficiència, sense que es perdi ni una gota de ràbia pel camí. Ens cal, en definitiva, una nova cultura de l’insult.

L’actualitat informativa ens obsequia, dia rere dia, amb situacions en les que ens quedem sense les paraules adequades, en un estat d’extrema sequera lèxica.

Quan veiem que aquells que fa quatre anys, quan eren a l’oposició, es retrataven darrera una pancarta contra el transvasament de l’Ebre i ara que governen aquest (tros de) país imposen aquest mateix transvasament. Quan sentim com, des de Barcelona, València i Madrid, els governs regionals i l’estatal fomenten l’enfrontament entre diferents territoris dels Països Catalans, alimentant l’anticatalanisme més ranci. Quan veiem que aquest transvasament només servirà per a destruir encara més el territori, tant a la punta de canonada d’on es pren l’aigua com a l’extrem oposat, que continuarà inundant-se de totxos i ciment.

Quan els mitjans de comunicació del règim recorden unanimitats pròpies de dictadures pantaneres. Quan es pregunten d’on ha de venir l’aigua sense qüestionar un model de creixement insostenible que mai en tindrà prou. Quan de la vampirització dels recursos naturals dels territoris més deprimits per part de les àrees més desenvolupades, per a poder mantenir i augmentar els desequilibris, en diuen solidaritat. Quan ignoren que la solidaritat és justament el contrari: poder dir des de qualsevol punt del país, també des de les comarques que teòricament en resulten beneficiades, no al transvasament, no a la destrucció del territori.

Quan tot plegat ho justifiquen dient, que sí, que ells estan, continuen estant, contra tots els transvasaments. Que són partidaris d’altres solucions més sostenibles però que, davant de la gravetat de la situació cal una resposta immediata. Que no poden esperar solucions que trigarien anys en dur-se a terme, sinó que cal gestionar els pocs recursos hídrics de que actualment es disposa, encara que això comporti solucions temporals que no els acaben d’agradar, perquè ens trobem en una situació d’emergència nacional...

Davant d’aquesta situació cal admetre que sí; que estem en una situació d’emergència nacional. I en una situació d’emergència nacional com l’actual, que amenaça les Terres de l’Ebre i, de retruc, tot el país, cal fer ús de tots els recursos expressius dels que disposem. Que sí, que ja ho sabem que determinades paraules tenen un fort component sexista, però en situacions d’emergència nacional cal recórrer temporalment, encara que no ens agradi, a aquelles paraules que poden transmetre més fidelment els sentiments (l’odi, la ràbia, el fàstic...) que ens brollen en veure com volen destruir la nostra terra. Quina colla de....

------------------------------------------------
En la mateixa secció d’opinió de Llibertat.cat hi ha un interessant article d’un company d’assemblea: Quan el govern esdevé un trist ajuntament metropolità, de Jordi Llauradó

Més enllà del ball d'escons.

Deu fer cosa d'un mes, un company va demanar-me que un cop passades les eleccions estatals en fes un article per al proper número de la revista de la CUP de Lleida. Aquí el teniu:

Més enllà del ball d'escons.

Si fem cas a algunes anàlisis, els resultats de les eleccions legislatives espanyoles indiquen que els Països Catalans avancen irreversiblement cap a l’espanyolització. Tant dramàtica és la situació? Tant fotut està el país?

La situació general del país el 10 de març no ha variat substancialment de la que hi podia haver el 2 de desembre de l’any passat. Tant enganyós és fer una anàlisi de la situació basant-nos només en una mobilització multitudinària pel dret a decidir com fer-ho només en funció del resultat d’unes eleccions concretes. Ni fa tres mesos estàvem tan bé, ni ara estem tan malament, ni les interpretacions del tipus “l’independentisme s’enfonsa” de la premsa sensacionalista espanyola ens han de merèixer cap credibilitat. No ens enganyem ni ens deixem enganyar; en tot cas deixem que s’enganyin ells. Creieu però que els analistes espanyols seriosos estan menys preocupats ara que fa un mes? Creieu que fa quatre anys l’Estat espanyol tenia més motius per a preocupar-se perquè ERC, una força que es defineix independentista, passés d’un a vuit diputats?

Ni un, ni vuit, ni setze escons, per si sols, poden amenaçar l’Estat. Que podien fer una dotzena d’electes independentistes a Madrid? Allò que anomenen “pedagogia”? No és allà on s’ha de convèncer la gent sinó aquí, fins a obtenir una majoria social favorable a l’alliberament. Contribuir, com han fet els republicans, a la “governabilitat de l’Estat”? L’objectiu de l’independentisme no ha de ser aquest sinó el contrari: contribuir a la ingovernabilitat dels Països Catalans per part dels estats ocupants, d’uns estats que no s’han de reformar sinó destruir.

Més enllà del ball d’escons, fruit de la llei d’Hondt, dels resultats electorals als Països Catalans en destaquen tres aspectes: els bons resultats dels dos grans partits espanyols (amb la consolidació de l’hegemonia del PP al País Valencià i el creixement del PSOE al Principat i les Illes); la caiguda en picat d’ERC i l’increment de l’abstenció.

En el cas del Principat s’ha de destacar que només el PSC-PSOE va augmentar el seu suport electoral en la pràctica totalitat de comarques, incloses per tant algunes zones de Ponent en les que fins fa poc tenia molt poca presència. El preocupant del cas no és el resultat electoral sinó que, de mica en mica, està arrelant en moltes poblacions una força política que fins fa poc hi era totalment aliena. Causes? En podríem trobar unes quantes: des de la col·laboració dels republicans a l’hora de donar una imatge catalanista del PSC, per a justificar els seus pactes de govern, fins a l’augment de la representació municipal del partit de Montilla en comarques rurals, molt més enllà dels seus feus tradicionals. Els culpables d’aquest últim factor –segurament el més important- també són diversos: des de candidatures “independents” o alcaldes trànsfugues -esperonats per aquella màxima perversa que, en el seu moment, predicava CiU i que diu que els ajuntaments només van bé si són del partit que governa la Generalitat- fins a antics dirigents del sector més poltronista de la Unió de Pagesos.

La caiguda d’ERC era previsible tenint en compte que el 2004 aquest partit havia tingut uns resultats inflats com a conseqüència, d’una banda, d’una situació excepcional –el linxament polític i mediàtic del seu president- i, per un altre costat, d’haver aconseguit aglutinar “contranatura” la major part del vot independentista en una sola opció electoral. Per què es pot considerar “contranatural” aquesta unitat de vot? La mateixa direcció d’ERC manifesta la seva voluntat de ser un partit de govern en base a que cal fer polítiques concretes, per a afrontar els problemes reals i imminents de la societat, més enllà de l’objectiu final d’independència. En això tenen tota la raó i, per tant, no poden pretendre que tots els independentistes votin una força política amb la que, si són d’esquerres, han de diferir-ne en la política “del dia a dia”. No oblidem que aquesta societat no es caracteritza precisament per ser socialment igualitària i que, per tant, els problemes i les necessitats reals de la població no només no són els mateixos sinó que sovint són antagònics. Posarem només un exemple dels molts que podríem trobar: el sindicat majoritari a les universitats catalanes, el SEPC, és independentista; el conseller Huguet, responsable del ram, també se’n defineix; els primers són contraris al procés de Bolonya perquè suposa una privatització dels estudis universitaris, mentre que el conseller defensa aquesta “entrada de capital privat” als centres públics; un estudiant independentista, contrari a Bolonya, ha d’ignorar el que l’afecta directament i votar el partit del conseller i què aquest després faci una política contrària als seus interessos? És evident que -exceptuant algunes poblacions i ara per ara només en l’àmbit estrictament municipal- hi ha un espai social cada cop més gran, independentista i d’esquerres, orfe de referents electorals.

S’ha de destacar també que l’abstenció ha augmentat força. Tenint en compte que la CUP defensava aquesta opció, hem de fer una anàlisi positiva d’aquest augment?. No; l’abstenció només podria valorar-se positivament si en la seva major part fos fruit de la consciència política i emmarcada en una estratègia concreta. Fem una mica de política ficció: imaginem que en les properes eleccions espanyoles no només no es presenta ni un sol partit dels que es defineixen com a independentistes sinó que aquests fan una crida a l’abstenció activa. Imaginem també que el conjunt de la població que es considera independentista –que segons estudis demoscòpics augmenta dia a dia- no va a votar, que alguns ajuntaments no constitueixen les meses electorals i que, a més, en altres hi ha membres de les meses que es declaren insubmises. Tot això, sumat a l’abstenció habitual, podria fer baixar molt la participació, deslegitimant l’Estat ocupant, i dibuixant un mapa polític, el de la representació catalana al Parlament espanyol, molt allunyat del mapa polític que sorgís de les pròpies institucions regionals i municipals catalanes (en les que també caldria aportar els nostres granets de sorra per a fer-les cada cop més diferents).

En aquest escenari hipotètic l’escletxa entre l’Estat espanyol i aquest país –o, com a mínim, aquesta part de país- es faria molt més ampla. Això preocuparia a l’Estat molt més que el fet d’enviar 3, 8 o 15 diputats amb l’etiqueta d’independentistes a Madrid. Es clar que, com deia més amunt, això només és política ficció i que, per a deixar de ser-ho, requereix unes bones dosis d’un ingredient que alguns independentistes de bona fe, que es limiten a votar quan els convoquen, poden considerar inassumible, però que és el mateix que preocuparia a l’Estat: requereix la participació activa de totes i tots els que volem veure lliure aquesta terra. Perquè, a veure, algú es pensa que la independència ens caurà del cel o que ens la regalaran des de Madrid i París? La resposta podem trobar-la en una frase (lleugerament adaptada per a l’ocasió), no per molt repetida menys certa: La lluita (també, però no només, la institucional) és l’únic camí.

Si fos tan fàcil encertar la loteria!

Sí, ja ho sé que a la loteria no s’hi ha de jugar, que és una manera de donar més calés a un Estat que ja prous que ens en fot –“No robis: l’Estat odia la competència” pontificava temps enrere una pintada al carrer Sant Jaume. Ja ho sé tot això, però podeu donar per segur que si endevinar els números de la rifa fos tan fàcil com preveure algunes maniobres de la colla de pocavergonyes que governen aquest (tros de) país, me’n vaig ara mateix a la caixa vermella o a la blava a demanar un préstec i m’ho gasto tot en dècims, sis-quaranta-nous, cupons dels cecs i similars.

Tot això ve a tomb arran de les “sorprenent” notícia de transvasament d’aigua del Segre cap a la conca del Llobregat i d’un article que vaig escriure fa un parell de mesos a Llibertat.cat, i que també podeu llegir en aquest mateix bloc, una mica més avall. Si hi feu una ullada veureu que no em vaig equivocar de gaire, tot i que insisteixo en que no té massa mèrit endevinar les intencions d'aquests hipòcrites ("d'esquerres i ecologistes de debò")!!

Seguint amb el tema de l’aigua, es parla molt dels m3 que porta aquell riu o l’altre en un determinat punt, de les reserves que hi ha en els principals embassaments, de les xifres de precipitacions dels últims mesos..., però hi ha algunes dades que no surten mai. No les deu saber ningú.

Abans de posar-se en funcionament els transvasaments que actualment hi ha al Principat, (Ter-Llobregat, Ebre-Tarragona), quin era el consum d’aigua en aquestes conques deficitàries? Quan ha augmentat des d’aleshores el consum hídric? I la més important: si es dugués a terme tot el planejament urbanístic que hi ha previst i que encara no s’ha executat, fins a quan augmentaria el consum d’aquestes zones que ara ja no tenen prou aigua?

Potser a partir de la resposta a les preguntes anteriors podrien les nostres mai prou ben estimades autoritats regionals trobar la solució a un problema que no s’hauria de convertir en un enfrontament entre territoris sinó entre models territorials.

El pantà de Rialb, pràcticament buit, en una imatge de finals del mes passat.

Pagesofòbia.

Els que ens guanyem les garrofes al volant solem escoltar força estona la ràdio. Posats a fer, al llarg de la jornada laboral hi ha temps per escoltar una mica de tot. Així algun matí, de tant en tant, especialment aquells en que surto una mica més endormiscat, poso la Cope per tal que el Federico em tregui la son de les orelles. No hi ha res com sentir el personatge en qüestió vomitant odi cap a tot el que sembli català per a despertar el més adormit. En aquest sentit, i per molt que avui alguns ho vulguin negar, l’acció de l’independentisme conseqüent contra aquest catalanòfob, allà pel remot 1981, va despertar indirectament moltes consciències; suposo que sense ser-ne conscient, Pere Bascompte va engegar el tret de sortida de la més gran campanya de difusió i extensió de l’independentisme català. Gaire estona d’escoltar el predicador de la Cope però tampoc pot ser bona: d’una banda perquè acaben avorrint per previsibles –al cap i a la fi ja sabem de quin peu calcen i de quina cama coixegen- i de l’altra perquè una cosa és deixar que et bulli la sang una mica i una altra és acabar traient fum del cap. De vegades, però, per a encendre’s no cal escoltar cap emissora estrangera.

Avui el matí he engegat el motor, he posat Catalunya Ràdio i he arrancat en direcció a les Borges del Camp. La tertúlia m’ha agafat entre la Conca de Barberà i el final del trajecte; tot passant d’un exponent clar del paisatge agrícola mediterrani, amb vinya, cereals i ametllers i petits bosquets de pi, a un entorn molt més industrialitzat, amb les xemeneies fumejants de la petroquímica de Tarragona i les andròmines de Port Aventura de fons. He escoltat com, amb l’excusa de l’excessiu consum d’aigua, Sala i Martín feia gala, una vegada més, de la seva fòbia cap a la pagesia. Segons ell, si l’agricultura catalana no és rendible sense ajudes (com ara disposar d’aigua a preus més econòmics que altres sectors) el que han de fer els pagesos és plegar, aprendre mecanografia i buscar feina d’una altra cosa. Segons les seves teories, els productes agrícoles s’haurien d’importar de països amb costos de producció més baixos, creant riquesa al tercer món i evitant migracions dels països africans cap Europa; que l’agricultura catalana desaparegués per manca de competitivitat formaria part de la “lògica del mercat”.

El que m’ha fet encendre tot escoltant la ràdio no han estat tant la defensa del liberalisme més salvatge feta pel de les jaquetes llampants –que al cap i a la fi ja sabem també de quina cama coixeja- com la manca d’una resposta contundent per part de la resta de tertulians. Cal suposar que en un programa d’aquesta mena ha d’haver-hi gent amb opinions no només divergents sinó diametralment oposades. Doncs no; enfront els postulats ultraliberals, que justifiquen la supeditació de la política (i per tant de les persones i del territori) a allò que anomenen l’economia (entesa com els interessos econòmics d’una minoria privilegiada), no hi hagut ni una sola veu que defensés cap posicionament que puguem considerar mínimament d’esquerra (entesa, concrecions a banda, com la supeditació de les diferents activitats econòmiques a polítiques en defensa dels interessos de la majoria de la població i del territori). I el què com més hi rumio més faig la competència a les xemeneies de la petroquímica és que aquesta idea dels privilegis de la pagesia catalana, (i en general europea) tant davant d’altres sectors “que si s’arruïnen han de plegar i no passa res” com en relació als agricultors del tercer món, “que si no es subvencionés la nostra agricultura podrien exportar a Europa i sortir de la misèria”, ha fet forat no només entre els partidaris declarats de la globalització capitalista, sinó que també per alguns dels seus suposats detractors, en nom precisament del desenvolupament de l’agricultura del Sud. Caldria que aquests hippiflowers megaguais es paressin a pensar una mica qui faria el gran negoci si la producció agrícola catalana (i del conjunt de països del Nord) desaparegués. Els petits productors del Sud o unes poques multinacionals del Nord? Per a obtenir la resposta només cal mirar si els pagesos del tercer món que cultiven productes que no tenen competència al primer món (cafè, te, cacau...) estan forrats o si, pel contrari, qui s’endú la part grossa del pastís són la Nestlé i companyia. Voleu dir doncs que perquè quatre grans transnacionals europees i ianquis facin més negoci –encara més!- amb el comerç de la producció agrària mundial pot justificar-se la desaparició de la nostra agricultura, amb tot el que això comportaria a nivell ambiental, cultural, territorial?

Si, pel contrari, creieu que l’agricultura catalana no només no ha de desaparèixer sinó que cal evitar la privatització del patrimoni agroambiental i la dependència dels pagesos, consumidors i dels Pobles en matèria de llavors i alimentació, aquest divendres, a Torà, coincidint amb el Mercat Firal de divendres sant, la CUP muntarà una paradeta per a recollir signatures d’adhesió a la ILP per una Catalunya lliure de transgènics. Busqueu la paradeta i signeu!

Som lo que signem.

En el ple ordinari de març, l’Ajuntament va aprovar per unanimitat una moció de la CUP on es proposava declarar Torà lliure de transgènics i donar suport a la campanya “Som lo que sembrem”. Aquesta campanya recull signatures per a poder presentar una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament de Catalunya, amb l’objectiu de declarar lliure de transgènics tot el territori d’aquesta comunitat presumptament autònoma.

La moció presentada a Torà tenia la particularitat d’establir un punt de recollida de signatures a les mateixes oficines municipals. Des d’avui mateix, si passeu per l'Ajuntament hi trobareu els fulls per a signar per una terra lliure (també) de transgènics.