20D. Plebiscit a la tercera fase?

27 de setembre de 2014. El president de la Generalitat, Artur Mas, signa el decret de convocatòria de la consulta en un acte solemne a Palau, d’acord amb la nounada llei de consultes no refrendàries. Pocs dies després –sorpresa!- el Tribunal Constitucional espanyol suspèn la convocatòria de la consulta, amb arguments de tipus competencial i altres relatius a “la sobirania nacional i la indissoluble unitat de la nació espanyola”. Malgrat presidir un (tros de) país amb un Parlament que un any i mig enrere s’havia declarat sobirà, Mas no gosa plantar cara al TC –no fos cas que l’imputessin per desobediència!- i renuncia a la celebració de la consulta en els termes inicials. Però tranquils que el president, més puta que bonic, té solucions per a tot: en comptes d’una consulta no refrendària, els catalanets i catalanetes d’aquest tros de país finalment podem votar amb il·lusió i urnes de cartó en un procés participatiu. La votació se salda amb la participació de 2.305.290 votants i una victòria clara del sí a la independència (1.861.753 vots i 80,76%). Els 104.772 vots negatius suposen un escarransit 4,54% dels votants, percentatge molt allunyat de la realitat política i social catalana i és que els partits botiflers en comptes de fer campanya pel no han optat per demanar l’abstenció als votants i el boicot als ajuntaments i funcionaris, ridiculitzant el procés participatiu –el butifarréndum- i negant cap validesa als resultats. Però tranquils que tenim a Mas a la presidència i ell ja ho havia previst tot: amb motiu de la convocatòria alternativa, com aquell que reconeix que el nou 9N és una mica de nyigui-nyogui, el President ja havia dit que ara només fèiem una consulta anticipada, que la definitiva vindria en forma d’eleccions plebiscitàries.

27 de setembre de 2015. Per primera vegada a la història al Parlament de Catalunya hi ha una majoria absoluta independentista. I hi és després d’unes eleccions (plebiscitàries i constituents) amb el percentatge de participació més alt des del restabliment potfranquista. Aquesta vegada els partits botiflers –per què anomenen “unionistes” als que no ens volen units sinó sotmesos?- sí que han fet campanya. Els partits manifestament contraris a la independència (C’s, PsoE, Pp i les restes d’UDC) han obtingut 1.712.133 vots, molt superiors als vots negatius del 9N però encara per sota dels 1.861.753 vots doblement afirmatius dipositats a les urnes de cartró... i bastant per sota dels 1.966.508 vots explícitament independentistes del propi 27S. Ball de xifres al marge està clar que la majoria d’escons del Parlament  estan ocupats per persones que s’han presentat a les urnes amb programes que incloïen la ruptura amb l’Estat espanyol i l’inici del procés constituent de la república catalana.

20 de desembre de 2015. En aquesta data hi ha convocades eleccions generals al regne d’Espanya i tot sembla indicar que en aquest tros de país tenen intenció de concórrer-hi no només les sucursals regionals dels partits espanyols i el putaramonetisme parlamentari progre o extraparlamentari rosegaciris sinó que també volen fer-ho CDC i ERC, partits impulsors i principals integrants de Junts pel Sí, la candidatura guanyadora del 27S.  

Per què s’ha de presentar l’independentisme a les eleccions espanyoles? La pregunta s’ha formulat en totes i cadascuna de les convocatòries electorals estatals però adquireix una altra dimensió en l’actual conjuntura política d’aquest tros país. Què s’ha d’anar a fer a les institucions espanyoles un cop ja s’ha decidit que no volem seguir sotmesos a l’Estat espanyol? Entre els partidaris de tenir representació parlamentària a la metròpoli trobem arguments de tot tipus, la majoria més coherents amb la tradicional misèria peixalcovista de CiU –recordeu què se li va escapar a Oriol Amat en declaracions a una ràdio alemanya poc abans del 27S?- que amb una estratègia independentista.

“Per una llista de Junts pel Sí a les eleccions espanyoles” de Joan-Lluís Lluís a Vilaweb recull bona part dels arguments independentistes pro-eleccions espanyoles. Segons l’escriptor perpinyanès “l’absència de l’independentisme faria que federalisme i unionisme fossin les dues úniques opcions a concórrer-hi i doncs a aprofitar-se dels espais electorals. Tindrien així més possibilitats d’influir les opinions dels electors i, potser, de fer recular una mica l’independentisme. Serien, a més, les dues úniques opcions que representarien Catalunya a Espanya, amb un pes final en escons sobredimensionat pel fet de l’absència del corrent majoritari.” També descarta la possibilitat de presentar candidatura i deixar escons buits, pel ressò mediàtic que té tot allò que succeeix al cor de l’imperi: “caldria considerar que a partir del 20 de desembre les corts seran la principal tribuna estrangera des de la qual Catalunya podrà fer conèixer la seva existència i el seu projecte.”

Plantejar les eleccions espanyoles com una oportunitat per a fer una nova demostració de força independentista equival a considerar-les un nou plebiscit, enmig d’una campanya en clau espanyola i per tant en una conjuntura menys favorable que el 27S. En aquest sentit el 20D només pot servir per a perdre part del que s’ha guanyat el 27S.

Per què l’independentisme s’hauria d’arriscar el 20D més del que va fer-ho l’espanyolisme el 9N? Imaginem que CDC i ERC –cal esmentar la CUP?- decideixen no concórrer a les eleccions; que aquests partits i l’ANC i Òmnium fan una crida a l’abstenció; que els municipis de l’AMI no col·laboren en la cessió de locals ni en la constitució de meses electorals i assumeixin la defensa jurídica dels membres de les meses que es declarin objectors... Amb una campanya de boicot a les eleccions espanyoles per part d’entitats amb una més que notable capacitat de convocatòria la participació del 20D estaria molt més a prop del 9N que del 27S i el seu resultat quedaria totalment deslegitimat. No es tracta de tornar a comptar independentistes, ara en unes eleccions alienes, sinó de fer molt més ampla l’esquerda entre la realitat política i social catalana i les institucions espanyoles i, de passada, trencar qualsevol temptació peixalcovista i marmotista. Recordeu què se li va escapar a Oriol Amat en declaracions a una ràdio alemanya poc abans del 27S?

El temps de les carbasses

Setembre de resultats històrics per a l’independentisme, de victòria inapel·lable al carrer i a les urnes, que només no veuen aquells que continuen no volent-hi veure –que santa Llúcia els conservi la vista!- i només neguen aquells que volen continuar negant el pa i la sal al nostre poble. També és cert, però, que podem trobar entre l’independentisme gent un pèl desencisada per una victòria que esperaven més àmplia. No passa res; una lectura negativa dels resultats del 27 de setembre només pot ser fruit d’una manca de perspectiva de com ha evolucionat l’independentisme, i en conseqüència la situació política d’aquest (tros de) país, d’uns anys ençà. De tant en tant cal baixar del núvol de les il·lusions al rebost dels records i fer-hi un cop d’ull per a veure on érem no fa gaire, on som ara, i per tant on podem ser aviat si no ens desviem del camí. Un cop al rebost, deixeu-me destapar un parell de pots, el primer força desconegut i curiosament ambdós d’elaboració setembrenca, que crec que són força il·lustratius de tot plegat i que conviden a mantenir la il·lusió sense deixar de tocar de peus a terra.

Cofois i feliços com un esclau amb cadenes noves. Així es mostraven, el 30 de setembre de 2005, els diputats al Parlament de Catalunya de tots els partits que s’autodefinien catalanistes (CiU, PSC, ERC i ICV) quan van aprovar un nou estatut d’autonomia que alguns veien com l’encaix definitiu amb Espanya i altres com una solució provisional. Aquell dia un escamot de militants de la CUP -una organització que amb prou feines coordinava una quinzena de regidors de l’esquerra independentista arreu del país, la majoria amb altres sigles- va presentar-se al Parlament de Catalunya armat amb cinc carbasses – massa petites, tot s’ha de dir; per als mèrits dels honorables haurien estat més adients les guanyadores del concurs de Sedó o del d’ous d’euga de Sant Llorenç de Morunys- adreçades als cinc grups parlamentaris, que van entrar al registre acompanyades d’un manifest amb el curiós títol de “Prou d’estatuts. Independència”.

Tots sabem què va passar amb aquell estatut. Primer la retallada pactada entre el govern espanyol i l’oposició parlamentària catalana. Qui no recorda aquella entranyable foto a la porta de Moncloa  amb Zapatero –el Pablo Iglesias de l’època: “apoyaré...”- Mas i Duran. La primera retallada va excloure ERC del consens estatutari, partit que després d’un fort debat intern, i malgrat l’oposició inicial de la direcció, va acabar fent campanya pel No. Malgrat no ser el text sorgit del Parlament el nou estatut va aprovar-se per referèndum el 18 de juny de 2006 amb 1.899.897 vots afirmatius -el 73,9% dels que votants però només el 35,7 % dels censats, au!- i 533.742 en contra. I malgrat ser aprovat a les urnes l’estatutet encara va emprendre un llarg periple judicial que va finalitzar el 27 juny de 2010 amb una sentència del Tribunal Constitucional espanyol que va acabar d’amputar-lo. La sentència del TC va provocar la primera de les grans manifestacions independentistes que han marcat la vida política dels darrers anys. Si no fos per la gran visió estratègica dels defensors de l’Estat -gràcies santa Llúcia!- ara aquest tros de país tindria quatre competències administratives més i centenars de milers d’independentistes menys.

El setembre de 2009 la CUP continuava tenint una representació institucional força escarransida si la comparem amb els partits parlamentaris però ja no era la completa desconeguda del temps de les carbasses. A les eleccions municipals de 2007 va créixer en nombre de vots i de regidors i va  aconseguir representació a set capitals de comarca... però encara ens coneixíem tots. Recordo com un d’aquells nous regidors de la CUP m’explicava entusiasmat la proposta que havien presentat i aprovat al seu ajuntament i com jo me l’escoltava un pèl escèptic sobre quin podia ser el recorregut d’aquell acord. I potser no n’hauria tingut gaire de recorregut si els devots de santa Llúcia a la fiscalia i a la delegació del govern espanyol no hi haguessin col·laborat amb prohibicions, recursos judicials i fins i tot autocars de falangistes –dels clàssics de la camisa blava, res de modernets de color carbassa- però el cas és que una moció presentada per l’aleshores únic regidor cupaire a la vila va propiciar la celebració de la consulta popular d’Arenys de Munt i l’inici d’un moviment que va estendre’s a centenars de municipis.

Som on som i no es tracta ara de penjar-se medalles a l’estil del Màgic Andreu. Ningú no pot atribuir-se els mèrits de la conquesta de l’hegemonia política i social per part de l’independentisme: ni CDC, ni ERC, ni l’ANC, ni Òmnium. Ni tan sols el PP i el PSOE. Naturalment que tampoc no pot fer-ho la CUP –la meva miopia no arriba a aquest punt- però sí que, davant l’allau de crítiques rebudes pel fet de donar carbasses a Mas, no puc estar-me de recordar que, a diferència d’altres, la CUP sempre ha defensat de manera inequívoca la necessitat d’un estat independent per al poble català.

Diu el tòpic que tothom és necessari i ningú imprescindible i és ben cert. Tan cert com que ara és imprescindible que ens posem d’acord. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament, aviat podrem deixar de commemorar com a Diada Nacional la derrota de l’11 de setembre de 1714 per a celebrar una victòria recent. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament, potser la data més adient per a la celebració hauria de ser el 13 de desembre. És només una idea. Si no us agrada en tinc més.

Quan el DNI ve d’Almansa...

“Som de Palma, visc a Barcelona i som a València. Avui em sent dels Països Catalans”. Això, si fa no fa, és el que va dir l’aleshores regidora d’ICV a l’ajuntament de Barcelona, i ara investigada per la sindicatura de comptes, Imma Mayol, allà pel remot maig del 2000 amb motiu de la constitució de l'Assemblea de Regidors de la Institució Joan Fuster. Vatuadei! –vaig pensar en sentir-ho- Del meu lloc de naixement al de residència hi ha una quinzena de quilòmetres mal comptats però no em cal anar a cap lloc en especial per a identificar-me amb una determinada nació. Sento per igual que sóc al meu país tant si albiro els cims del Canigó, del Pedraforca, del Turbó o del Penyagolosa com si estic collint trumfos a l’hort o rovellons a l’obaga del mític Montraveta. N’hi ha, però, que es veu que necessiten trobar-se un entorn favorable per a fer afirmacions en aquest sentit.

En un entorn molt favorable, la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, Germà Gordó va embolicar una mica la troca afirmant “la construcció d'un nou estat no ens ha de fer oblidar la nació sencera” i plantejant que la constitució catalana hauria de preveure l'opció que els ciutadans d'altres territoris dels Països Catalans poguessin demanar la nacionalitat. Les respostes de l’anticatalanisme van ser unànimes, acusant el conseller de justícia de la Generalitat de Catalunya d’imperialista i les seves opinions d’intolerables, injurioses i totalitàries. On s’és vist que s’obligui la gent a poder decidir lliurement si vol demanar o no la ciutadania d’un estat amb el que pugui sentir-se identificada lingüística, cultural i/o nacionalment? Fuig, home, fuig! La llibertat, el concepte constitucional espanyol de llibertat, consisteix en obligar als actuals ciutadans espanyols a continuar anant pel món amb un únic DNI, que per alguna cosa van guanyar el plebiscit d’Almansa!

Com no podia ser altrament, un dels més furibunds detractors de les intolerables paraules de Gordó va ser el president del govern aragonès. Javier Lambán es va encendre com un misto fins al punt de parlar de la Franja i dels Països Catalans, això sí per a dir que la primera no formava part dels segons i que aquests no existien. Per a tractar-se d’una cosa inexistent déu n’hi do els maldecaps que dóna parlar de la “nació sencera” als defensors de la “nació única”!

Reaccions previsibles a banda, la polèmica hauria de servir per a que es comencés a parlar seriosament, a un costat i a l’altre dels futurs límits estatals, de quina ha de ser la relació de la República catalana i els territoris catalanoparlants que restin –esperem que provisionalment- dins de l’Estat espanyol, i entre aquests molt especialment la Franja de Ponent. A diferència del País Valencià, de les Illes i, fins i tot, de la Catalunya Nord, la Franja no és una entitat territorial reconeguda oficialment, amb una administració específica, i per tant no disposa d’un interlocutor propi per a tractar aquells temes que afecten a banda i banda de la ratlla que parteix el Pont de Muntanyana i que, en funció de com evolucionin els esdeveniments polítics a la Catalunya ara presumptament autònoma poden variar molt en el futur immediat. 

No és el ben bé el mateix quedar a un costat o a l’altre d’una fita si aquesta determina els límits geogràfics de dues províncies o dues comunitats autònomes “espanyoles”, com fins ara, o bé suposa formar part de l’extrema perifèria d’una Espanya decadent i empobrida en tots els sentits –inclòs el lingüístic- o ser part integrant d’una nova República catalana. L’objectiu, a un costat i a l’altre, hauria de ser minimitzar els inconvenients que pugui comportar una frontera estatal i maximitzar els avantatges de disposar d’un estat propi. En serem capaços? Bufff! Quins problemes que comporta el simple fet de plantejar la possibilitat de poder arribar a escollir. 

De petits municipis i grans oblits

1.859. Si les fonts consultades són fiables, aquest és el total de municipis dels Països Catalans, incloent-hi els de l’Aran, la Fenolleda i la franja castellanoparlant del País Valencià. N’hi ha de tota mena i mida. Dels 1.602.386 habitants de Barcelona als només 13 de Cauders de Conflent, dotze menys que Sant Jaume Frontanyà, que segons fonts mal informades és el “poble –o segons les versions el municipi- més petit de Catalunya”. Aquesta afirmació, a banda d’en empetitir el país i en confondre els conceptes poble i municipi, es basa en mesurar els municipis únicament pel seu pes demogràfic.

Els municipis es defineixen a partir de tres elements constitutius. Un d’ells és la pròpia organització política i administrativa: disposar d’ajuntament propi. Un altre és, efectivament, la població. I el tercer element, que molt sovint s’oblida, és el territori. Els municipis són entitats locals de naturalesa territorial. I a nivell territorial la diversitat municipal també és molt gran: dels 814,2 km2 de Requena –superfície superior a la de la majoria de comarques- fins als minúsculs termes de Benirredrà i de Montlluís, amb només 0,4 km2 cadascun.

1.751. Aquesta era la xifra de municipis de l’actual comunitat autònoma de Catalunya el 1842. Cinc anys més tard aquests s’havien reduït un 38,4%, fins els 1.079 fruit de les agregacions forçoses amb que la Llei d’ajuntaments de 1845, desplegada simultàniament a la divisió provincial espanyola impulsada pel ministre Javier de Burgos, pretenia simplificar i modernitzar el mapa administratiu de l’Estat espanyol. Les polítiques agregacionistes basades en criteris exclusivament demogràfics van seguir durant bona part del segle XX, especialment durant el franquisme i més concretament la dècada dels 60, coincidint amb la davallada demogràfica patida per bona part de les comarques occidentals i pirinenques. Com a curiositat citar que la Llei de bases de règim local, que permet al govern espanyol modificar els termes municipals malgrat l’oposició de les poblacions afectades, va ser aprovada el 19 de novembre de 1975, el dia abans de la mort oficial del dictador. Fruit d’aquest llarg període municipicida i d’un lleu repunt produït durant l’època presumptament autònoma la xifra de municipis d’aquest tros de país s’ha situat en 948.

2.015. L’any en que ha de girar la truita. Els canvis que s’estan produint en aquest país –inicialment en un tros d’ell- són, han de ser, una oportunitat de replantejar-nos molts aspectes. Tothom coincideix en que la independència no només ha de comportar millores en l’aspecte nacional sinó que també en el social, però... i en el territorial? Un estat nacionalment lliure i socialment just no hauria de ser també territorialment més equilibrat que l’actual? Parlem de construir un Estat i de fer-ho des de baix cap dalt. A nivell territorial això hauria de comportar l’arraconament definitiu dels criteris únicament demogràfics a l’hora de definir el mapa administratiu de la nova República. Per molt que diguin els que pretenen justificar la supressió de municipis amb criteris d’economia d’escala, el problema no és que Viacamp i Lliterà tingui ajuntament malgrat tenir només 43 persones empadronades, el drama és que en els seus 107,7 km² només hi hagi aquesta xifra d’habitants, deu vegades inferior a la que tenia fa cent anys. Suprimint municipis poc poblats el problema real no desapareix, només s’amaga estadísticament. 

Construir un estat des de baix, pel que fa a la divisió territorial i administrativa, ha de significar començar per donar veu i dret de decisió a les entitats de població més petites i anar pujant: els nuclis de població han de poder escollir lliurement el municipi on pertanyen, els municipis han de fer el mateix respecte a la comarca i així successivament fins a completar, si ho fem bé, la República dels Països Catalans. Tota la resta, tota entitat geogràfica que no es basi en la lliure adhesió, no deixa de ser una còpia dels vells models modernitzadors de de Burgos.

27S. Autonòmiques? Plebiscitàries? Constituents?

Article d'opinió publicat als diaris SEGRE i LA MAÑANA.

27S. Autonòmiques? Plebiscitàries? Constituents?

Després de molts mesos de parlar-ne ja és oficial. El passat dilluns, 3 d’agost, Artur Mas, 129è president de la Generalitat de Catalunya, signava el decret de convocatòria de les eleccions del 27 de setembre. Si limitem el nostre camp visual a allò que la Constitució espanyola ens permet veure la convocatòria no té res d’extraordinari, res que justifiqui la seva retransmissió en directe i en prime time per TV3: només són unes eleccions més al Parlament de Catalunya, les onzenes de l’etapa postfranquista, en que els ciutadans i ciutadanes d’aquest tros de país podrem escollir les persones que ens hauran de representar en una trista cambra autonòmica amb una capacitat legislativa força limitada. Però encara hi ha algú que cregui que les del 27S seran unes eleccions autonòmiques més?

Per a les forces polítiques i les entitats partidàries de la independència les eleccions són plebiscitàries. Es tracta de plantejar obertament al conjunt de la població quin futur polític volem per a la gent i el territori de l’actual comunitat autònoma de Catalunya: independència o submissió? Contràriament, els més abrandats defensors de l’actual ordre constitucional, encapçalats per Mariano Rajoy i el seu govern, insisteixen en recordar-nos que ens trobem davant de la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques ordinàries però alhora, malgrat aquesta ordinarietat, les consideren vitals per a evitar el que anomenen “el trencament de Catalunya amb la resta d’Espanya” i proposen mesures extraordinàries, com la necessitat d’arribar a un acord postelectoral entre el PP, el PSC i Ciutadans defensada pel xenòfob Garcia Albiol. Els únics que de facto neguen el caire plebiscitari del 27S són CSQEP i les restes d’Unió Democràtica de Catalunya.

Volem ser un estat independent? Una pregunta clara requereix una resposta inequívoca: sí o no. I, situats en aquest punt, podem dir que les paperetes dels partits i formacions polítiques amb representació parlamentària seran fàcilment computables a efectes plebiscitaris: els vots a la CUP-Crida Constituent i a Junts pel Sí comptaran com a vots afirmatius mentre que els dels partits ferotgement espanyolistes (PP, PSC-PSOE, C’s) i els de les candidatures que neguen el carácter refrendari d'aquest 27S (CSQEP, UDC) faran cap al munt dels vots negatius.

Sembla evident, doncs, que les eleccions del mes que ve, legalment autonòmiques,  seran clarament plebiscitàries, però... i constituents? Si l’anomenat procés tingués una evolució lineal i perfectament calendaritzada, condició que requeriria un acord (impossible) entre totes les parts implicades, les eleccions pròpiament constituents serien les següents. Primer hi hauria un referèndum d’autodeterminació (o, en aquest cas, unes plebiscitàries) i després, un cop ratificada la voluntat popular d’independència, unes eleccions per a escollir el Parlament constituent de la República catalana (i aranesa), encarregat de proposar un nou marc juridicopolític, més o menys allunyat del vigent en funció de la corresponent correlació de forces. Però el procés no és lineal, ni pactat, i el seu desenllaç vindrà determinat per la correlació de forces, de tota mena de forces, incloses les invisibles, que hi interactuïn fins al seu desenllaç.

Esdevenir una República independent dependrà, doncs, de la força dels seus partidaris -a les urnes però també al carrer; votant però també desobeint- però la naturalesa del nou estat dependrà també de quins sectors socials i polítics esdevenen hegemònics al si de l’independentisme. En aquest sentit les eleccions del 27S també són, en part, constituents: és evident que, malgrat compartir els anhels d’independència, no tot el bloc del sí defensa el mateix model de societat i, per tant, en funció de quina papereta del Sí triï cadascú podrà explicitar, o no, si vol que la nova República catalana (i aranesa) sigui no només nacionalment lliure sinó també socialment molt més justa i políticament molt més democràtica que els estats que ara ens toca patir. I si bé és cert que a la Llista de Junts pel Sí podem trobar-hi gent que sense cap mena de dubte també comparteix aquests objectius no ho és menys que també inclou hooligans de les privatitzacions i executors de les retallades. En canvi el vot a la CUP-Crida Constituent no té dobles lectures sinó que és una aposta clara i decidida pel doble sí -sí la independència i sí a la justícia social- i, per tant, vol ser la resposta de tothom que se senti doblement emprenyat: de qui s’indigna tant si volen fer cantar “viva España” a la canalla al sortir d’escola com el número de compte corrent als malalts a l’entrar a l’hospital. Un vot a la independència per a canviar-ho tot, per a canviar tot allò que democràticament decidim canviar.

CUP-Crida Constituent Ponent-Pirineu

Ramon Usall, Mireia Boya, Josep A. Vilalta, Clara Barbal i Ferran Dalmau

De mobilitzacions, eleccions i desobediències

Una gran catifa blanca que ompli tota la Meridiana barcelonina i que es transformi en una onada de colors, símbol de deu eixos de lluita, que arribi fins al Parlament: Via Lliure a la República Catalana. Aquesta és la proposta de l’ANC per aquest Onze de Setembre, una proposta que no té el ressò que per aquestes mateixes dates d’anys anteriors tenien les mobilitzacions proposades per la mateixa assemblea. I em sembla que aquesta menor presència en el debat públic –tant als mitjans com al bar- de la mobilització de la Diada és, en part, culpa de la pròpia Assemblea i del rebombori creat pels successius debats al voltant de les llistes electorals del 27S. La percepció del caire transversal i apartidista de les entitats de la societat civil, i molt especialment l’ANC, ha estat una de les claus de l’èxit de les mobilitzacions populars per la independència dels darrers anys. La implicació en el debat electoral d’aquestes entitats no els pot fer perdre capacitat de convocatòria de cara a la propera Diada i, més important, en l’escenari post27S?

Que ningú no em mal interpreti. Aquest any també s’ha d’anar a la mobilització de l’Onze de Setembre. Com l’any passat i l’anterior. Com també calia anar-hi fa deu anys, quan tots els partits amb representació parlamentària perdien el cul per reformar un miserable estatut d’autonomia, o vint-i-tres, quan un jutge idolatrat per l’esquerra espanyolista engarjolava més independentistes dels que hi ha avui al mateix Parlament. Com també haurem de continuar sortint al carrer l’any vinent, l’altre i tots el que calgui mentre hi hagi un pam dels Països Catalans sota domini espanyol o francès. No, el que qüestiono no és la necessitat evident de seguir mobilitzant-nos sinó el fet que les entitats que han aconseguit que sectors fins fa poc desmobilitzats ara ho facin massivament, pel fet d’haver-les presentat com a unitàries, s’embranquin en debats partidistes i electorals.

Sembla que el 27S sigui una meta, que amb un bon resultat electoral dels partits sobiranistes tot està resolt, que ja no caldran mobilitzacions massives, que un cop se n’evidenciï en unes urnes oficials el suport majoritari la gestació i la gestió de la independència recaurà a les institucions i que, per tant, aquells que els darrers anys han tingut més capacitat de convocatòria ja poden cremar les seves naus. Error monumental. 

S’equivoquen, i molt, els  que creuen que amb una victòria clara de les forces independentistes el 27 de setembre ja ho tenim tot fet, que el 28 l’Estat espanyol acceptarà de grat o per força la decisió democràtica del poble català, que la Unió Europea -la “democràtica” Europa que supedita els drets dels pobles als grans interessos econòmics!- forçarà, pel bé de tots, l’Estat espanyol a una separació amistosa i aquí pau i allà glòria.

També s’equivoquen -i també molt- els que creuen que sigui quin sigui el resultat aquí no passarà res, que com que la sacrosanta constitució espanyola no permet la “secessió” aquesta no pot produir-se de cap manera, que ningú no ens reconeixeria la independència i que en el supòsit que aquesta es declarés des del Parlament de Catalunya no tindria cap repercussió rellevant (tret de la penal, por supuesto!). És ben cert que hi ha territoris que s’han declarat independents unilateralment i que gairebé ningú no ha reconegut (Rep. Turca de Xipre del Nord, Ossètia del Sud, Abkhàzia, Artsakh, Transnístria, Somalilàndia i Puntlàndia ). D’altra banda el reconeixement internacional de la independència tampoc no és garantia de poder-la exercir sobre el propi territori (com passa a la Rep. Àrab Sahrauí Democràtica i a Palestina). És el risc de perdre’ns eternament per l’espai exterior amb que ens advertia García Margallo.

Si els resultats 27S són favorables el 28 començaran moltes batalles. Els partidaris l’actual marc de dominació insisteixen en que amb només un resultat electoral favorable no n’hi ha prou per a que (un tros de) Catalunya esdevingui, d’un dia per l’altre, una república independent capaç de controlar el seu territori i foragitar-ne l’Estat espanyol. Desgraciadament tenen raó, però s’obliden de dir que, afortunadament, l’Estat espanyol tampoc no pot garantir mantenir sota control un territori si els habitants d’aquest no volen formar-ne part i actuen en conseqüència. Dit d’una altra manera: en un determinat moment podem trobar-nos en que aquest (tros de) país no tingui prou força per exercir la independència però que l’Estat tampoc no en tingui prou per a mantenir-nos sotmesos. Si no podem governar-nos, malgrat un mandat inequívoc de les urnes, el pas següent ha de ser esdevenir ingovernables: plantejar obertament la batalla de la desobediència (popular i institucional).

I qui ha d’organitzar la desobediència popular? A priori els que tindrien més números per a poder-ho fer, si ara no els malbaratessin en tómboles electorals, serien les entitats que ja han demostrat capacitat de mobilitzar amplis sectors del nostre poble, les que han tret milions de persones al carrer. Un cop passades les eleccions plebiscitàries ja no es tractaria de batre rècords de participació –ja ens hauríem comptat, per enèsim cop, i ara oficialment- sinó de passar a l’acció. En la meva modesta opinió caldria mobilitzar uns quants centenars de milers d’activistes i plantar cara al règim en dos fronts: l’institucional i l’econòmic.

A nivell institucional es tractaria d’obstaculitzar el normal funcionament de l’administració espanyola al nostre país. En aquest sentit el boicot actiu a les eleccions legislatives espanyoles podrien ser la primera oportunitat per a mesurar la capacitat de desobediència (i també per a comprovar si l’AMI serveix per a quelcom més que per a aprovar mocions simbòliques).

La lluita principal, però, hauria de ser col·lapsar l’economia mentre l’Estat espanyol no respectés el resultat de les urnes: paralitzar ports, aeroports, autopistes, telecomunicacions, centres de producció i distribució d’energia... Fer que la nostra dependència sortís cara a l’ocupant. La idealitzada intervenció d’Europa en pro de la democràcia només podria arribar a produir-se si fóssim capaços d’enviar a l’UCI la prima de risc espanyola. Als presumptes demòcrates només els interessa la democràcia si l’absència d’aquesta els perjudica els negocis. I, per molt que ens amenacin amb compartir l’espai sideral amb Transnístria, Ossètia del Sud i Abkhàzia, la nostra capacitat d’afectar l’economia europea és molt superior a la d’aquests petits pseudoestats i, en conseqüència, ens ho hem de fem valer.

Sembla un contrasentit però per a que la desobediència sigui efectiva cal molta disciplina. Calen, d’una banda, una gran capacitat de convocatòria i d’organització i, de l’altra, una voluntat clara d’enfrontament democràtic amb l’Estat. Les entitats civils que darrerament han demostrat a bastament la primera estan disposats a assumir la segona? O tot s’acaba el 27S?

D’institucions, pactes i eines de tall

Com que ja sabíem que ens n’acusarien, nosaltres mateixos ho vam posar al programa: “som una candidatura de gent jove i inexperta”... afegint-hi que la pràctica totalitat de candidats de les altres llistes malgrat no ser joves eren igual d’inexperts en la política municipal que els integrants d’aquella primera llista toranesa de la CUP. Érem joves, inexperts i amb quatre idees de com crèiem que havia de funcionar un ajuntament que topaven amb la manca de participació i amb l’opacitat pròpies d’anys i anys d’ajuntaments monocolors. Més enllà del cap de terme tampoc no hi teníem gran cosa: corria el 1999 i les candidatures municipals de (o amb participació de) l’Esquerra Independentista es podien comptar amb els dits de les mans, destacant-ne dues que ja havien esdevinguts referents d’èxit del municipalisme alternatiu: la CUPA d’Arbúcies i l’UM9 de (Sant Pere de) Ribes. Malgrat dubtes, incerteses i dificultats vam decidir ser-hi i, una i altra vegada, tornar-hi a ser. Setze anys ininterromputs de presència de la CUP a l’ajuntament de Torà; setze anys que començaven amb l’Esquerra Independentista en davallada i que s’acaben precisament ara, en el moment en que la CUP té presència al Parlament de Catalunya i ha assolit la seva màxima representació en les institucions municipals i supramunicipals –ep, fins al moment!- als ajuntaments (amb 385 actes de regidors, escampats per la major part de comarques de la Catalunya presumptament sobirana i amb els primers electes assolits al País Valencià), als consells comarcals (amb 57 consellers en 28 comarques) i fins i tot mitja dotzena d’escons a quatre de les anacròniques Diputacions provincials on, qui sap si influït pel caràcter foraster de les institucions, el company Eudald Calvo, regidor a Argentona, proposava entrar-hi a cops de matxet.

Amb setze anys potser també podríem reivindicar per a la CUP de Torà la condició de “referent”, però no pas per haver assolit els objectius que ens havíem fixat sinó per tot el contrari: diuen que s’aprèn més  dels errors que dels encerts i, podeu pujar-hi de peus, al llarg dels anys hem comès errades de l’alçada de la torre de Vallferosa. Una de les relliscades més evidents vam cometre-la ara fa dotze anys i en relació amb un tema de recurrent actualitat: els pactes postelectorals i, de retruc, l’entrada als governs municipals.

Les eleccions municipals de Torà de 2003, les segones en que participàvem, es van dur a terme enmig d’una situació excepcional –la detenció de tres joves toranesos sota la llei antiterrorista i la consegüent campanya de solidaritat, amb papers encara poc clars d’alguns personatges locals- i van ser les primeres en que no va haver-hi majoria absoluta: CiU va obtenir 4 regidors, la CUP 2 i Independents per Torà (embrió de l’actual llista d’ERC) 3. Amb aquest resultat perdíem una regidora respecte a les eleccions anteriors però passàvem a tenir la clau que decidiria el govern i no vam dubtar a fer-la  servir... malament. 

Vam arribar a un acord amb Independents per Torà per a fer fora CiU del govern municipal, sent conscients que a part del nostre electorat podia no agradar-li el pacte però confiant en que al cap de quatre anys es veurien els resultats. Ens vam equivocar i molt. No vam entrar amb un matxet, ni tant sols amb un més nostrat podall, sinó que vam dedicar els primers mesos a tractar de treure l’entrellat de la situació financera de l’ajuntament i a preparar un dels temes que consideràvem prioritaris i que havíem inclòs al pacte de govern: la redacció d’un Reglament orgànic municipal (ROM) que inclogués el màxim possible d’eines de participació ciutadana –referèndums, participació veïnal als plens, consells municipals sectorials, etc-, basat en el d’Arbúcies però que calia actualitzar per les modificacions que hi havia hagut recentment a la Llei municipal. A poc a poc i bona lletra. I la vam cagar. “No, no és que ara consideri que la CUP no hagués hagut de pactar amb els Independents per a, després de tants anys, fer fora CiU del govern municipal. Al contrari, segueixo creient que era la millor decisió que podíem prendre davant dels primers resultats electorals que deixaven l’Ajuntament de Torà sense majoria absoluta. O, si ho preferiu, la menys dolenta. Però en decidir-nos pel pacte vam cometre, com a mínim, dos errors.

El primer, extensiu a altres actuacions, és no haver-ho sabut explicar. Moltes vegades hem donat per fet que la gent està més o menys al corrent de l’activitat municipal, dels acords que es prenen en les sessions plenàries, dels posicionaments de cada grup en els temes que generen discrepàncies, del què defensa cadascú, etc... El primer error va ser pensar que la nostra actuació al govern al llarg de quatre anys s’explicaria per si sola, que la gent podria veure i valorar els canvis que preteníem fer al llarg del quadrienni.

El segon error va ser, precisament, comptar que teníem quatre anys per endavant i que, per tant, no calia córrer a l’hora de dur a la pràctica alguns dels objectius que ens havíem fixat”. Doncs no, no teníem quatre anys. El grup independent es va trencar i després d’un temps de governar en minoria una moció de censura va tornar el govern municipal als de sempre. El nostre pacte amb els independents no havia servit de res. Ens vam equivocar i les següents eleccions l’electorat ens va castigar (Crònica més extensa d’aquells episodis a CUP Torà: tres, dos, un... zero? (III)).

Potser a la majoria d’ajuntaments no cal entrar brandant  eines de tall. En alguns casos potser sí, no ho sé. Suposo que depèn del que calgui esbrossar. Del que estic totalment convençut és de la necessitat de fer allò que a Torà no vam saber: canviar les coses de manera pública i notòria des del primer dia; de que quan ens tornem a equivocar –perquè seguim i seguirem- que sigui per les accions dutes a terme i no pels projectes que mandregen al calaix. Sense una bona empenta inicial no hi ha res a capgirar.

De vots, escons i territoris

Torna el debat sobre la llei electoral al Parlament de Catalunya. Després d’anys i de debats de sords entre les principals forces polítiques d’aquest (tros de) país, que mai no s’han arribat a posar d’acord a causa de la seva desigual implantació territorial, es vol tenir una llei electoral nova precisament l’any en que s’han de convocar unes eleccions que, malgrat ser legalment autonòmiques, han d’esdevenir plebiscitàries i constituents. Si durant 30 anys no hi va haver acord, malgrat haver-hi en joc només un grapat d’escons d’un parlament autonòmic, n’hi podrà haver ara que ens hi juguem quelcom molt més important?  

Justificacions filosòfiques al marge, el principal obstacle per a un acord sempre ha sigut de caire purament aritmètic. “Sistema alemany, francès, britànic o jamaicà? Quants escons guanyem o perdem amb un o altre model?” Els dos partits que durant anys es disputaven l’hegemonia política institucional –CiU, guanyant per majoria la majoria d’eleccions en la majoria de comarques, i el Psc-PsoE, obtenint molts més vots en aquelles zones on hi ha molta més població- han configurat durant molts anys un escenari d’absoluta incompatibilitat d’interessos electorals que han fet de la Catalunya presumptament autònoma “l’única Comunitat sense llei electoral pròpia”.

“Els socialistes diem sí a una llei electoral, sempre que es respecti que el vot d'un ciutadà/-na de l'Hospitalet tingui el mateix valor que el vot d'un ciutadà de fora de la província de Barcelona. Una persona, un vot.” (“Una persona, un voto”. Celestino Corbacho, polític professional des de fa més de trenta anys).

“Que tots els vots valguin igual” i l’encara més demagògica “una persona un vot” són expressions recurrents en boca d’aquells que més qüestionen l’actual model electoral, o qualsevol que garanteixi uns mínims de representació territorial, sempre i quan l’apliquem al Parlament de Catalunya. És dóna la paradoxa que els més aferrissats detractors de l’aplicació a Catalunya de la legislació electoral espanyola (Ley Orgánica del Régimen Electoral General, coneguda amb l’acrònim LOREG) són els partits espanyolistes com el Pp, C’s i molt especialment el Psc-PsoE que -qui l’ha vist i qui el veu!- va arribar a ser la força més votada a les eleccions al Parlament del 2003, guanyant només en 6 comarques i quedant 4 escons per sota de CiU. La majoria d’aquests abanderats de la justícia electoral no veuen, en canvi, cap inconvenient en el “diferent valor dels vots” d’aquest mateix sistema electoral quan els comicis són estatals i el que hi ha en joc és el govern espanyol.

Una persona, un vot? El sistema electoral actual que té molts defectes, i per tant moltes coses a modificar, no només parteix del principi d’una persona un vot –sí, ja ho sé que el nega a qui no té la ciutadania però no crec que els espanyolistes ploramiques se’n queixin precisament per això- sinó que la LOREG fins i tot ho explicita en el seu article tercer. Tothom que és al cens electoral té només un vot. Que tots els vots valguin igual? Que potser no es computen exactament igual, i per tant valen el mateix, les paperetes d’un partit que les d’un altre, les que voten sí en un referèndum que les que ho fan en contra? Que potser el PSC no hauria tret 9 escons per Girona, ICV 7 a Tarragona, C’s 8 a Lleida i la CUP 26 a Barcelona si cadascuna d’aquestes candidatures hagués aconseguit els vots que va obtenir-hi CiU el 2012?

Val, faig una mica de trampa. Ja sé que el que volen dir els regeneradors de la política com Corbacho és que el cost en vots dels escons en cadascuna de les diferents demarcacions és molt diferent. Sí, és cert. I què? Això passa sempre, no només en diferents demarcacions sinó també a la pròpia circumpscripció entre els partits majoritaris i els que freguen el topall mínim. El problema no és que zones amb poca població puguin tenir representació parlamentària –cosa que amb circumscripcions provincials tampoc no s’assegura del tot- sinó l’ existència en aquest (tros de) país d’àmplies zones deprimides. Un dels objectius que s’hauria de marcar la política de veritat és el de combatre els forts desequilibris territorials existents, no el d’adaptar-hi la representació parlamentària. Perquè allà on (també) fan trampa Corbacho i els defensors de l’igualitarisme electoral és en prescindir del fet que el Parlament és un espai de democràcia representativa. Amb un sistema electoral on només prevalgués el factor demogràfic es deixaria pràcticament sense representació una gran part del territori, la de totes aquelles comarques que entre moltes problemàtiques en tenen una de molt concreta en comú: el despoblament i les seves causes i conseqüències. Volem que no tots els territoris valguin el mateix?

És evident que una nova llei electoral ha de modificar molts aspectes però també ho és que caldrà trobar un sistema que garanteixi la representació territorial i la proporcionalitat política –la vegueria com a circumscripció amb un nombre d’escons calculat en base a una part percentual per població i una part percentual per territori i escollits per sistema proporcional?- i que serà molt difícil arribar a acords, tant per l’endèmica implantació territorial desigual dels partits espanyolistes com per la voluntat d’aquests de deslegitimar un hipotètic resultat desfavorable a l’Estat el 27 de setembre.

Que “tots els vots valguin igual”, i sobretot que tots els vots valguin molt més, no s’aconsegueix disminuint o augmentant la representació d’una circumscripció o d’una altra sinó superant la democràcia representativa amb democràcia directa. Que allò que afecti el conjunt de la població d’un territori no ho votin els eterns i omnipresents Corbachos sinó aquests mateixos ciutadans i ciutadanes via referèndum vinculant -una persona un vot, no un escó un vot-, ajustant l’àmbit geogràfic del referèndum a l’àrea afectada en funció de si el que cal votar és el pla urbanístic d’un municipi, la creació d’una nova comarca o vegueria, el transvasament de l’Ebre o la constitució de la República catalana.

De constitucions, llengües i oficialitats

“Igual que Franco pero al revés. Persecución del castellano en Cataluña”. Mític titular de portada del diari ABC del 12 de setembre de 1993, sobre una foto a tota plana del, deien, Molt Honorable Jordi Pujol i Soley. Malgrat l’estupidesa de la comparació –fer com Franco però al revés seria imposar el català com a única llengua oficial a Castella, Extremadura, Andalusia o Múrcia- no es pot negar que aquest discurs ha fet forat al nostre país, no només com a argument dels grupuscles més combatius contra la normalització lingüística sinó que també ha estat interioritzat, disfressat de prudència, entre certs sectors del catalanisme cagadubtista. “No anem més enllà en això del català, no sigui cas que posem en perill la cohesió social i ens acusin d’intolerants...”

Una mostra d’aquest acomplexament podem veure’l aquestes darreres setmanes en el debat de les diferents propostes constitucionals per al futur estat d’aquest tros de país. Una de les reivindicacions històriques de l’independentisme i del moviment de lluita per la llengua  (l’oficialitat única del català arreu dels territoris on és llengua pròpia) que mai s’havia qüestionat es posa en dubte just en el moment de debatre com hauria de ser la constitució del nostre estat. Així dos dels tres esborranys constitucionals proposen atorgar grau de cooficialitat al castellà (1- equip del jutge Vidal) o espanyol (2- Juristes per la Independència); només l’altra proposta (3- enginyers de Joan Fonollosa) estableix l’oficialitat única del català a les institucions, tot incorporant una disposició transitòria que preveu una moratòria de deu anys durant els quals “els ciutadans es podran relacionar també amb les institucions de Catalunya en llengua castellana”.

Pel que fa a l’occità, el tractament que li donen els nostres “pares de la Constitució” és inferior a la reconeguda a l’Estatut d’autonomia de Catalunya 2006 i a la recentment aprovada Lei d’Aran. En la 1a proposta se’n limita la cooficialitat a l’Aran (“l’aranès és la llengua oficial i pròpia de la Vall d’Aran, en règim de cooficialitat plena amb el català”). La 2a, molt més lamentable (“la parla aranesa serà objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció”), recorda articles de textos tant vergonyosos en matèria lingüística com els estatuts d’autonomia d’Aragó o d’Astúries. El tercer text proposat no fa cap referència a l’occità però és molt més respectuós amb l’Aran, que reconeix  com “una porció de la Nació Occitana enclavada dins dels territoris regits per les Institucions de Catalunya”, amb dret d’autodeterminació.

De les propostes de cooficialitat de l’espanyol a Catalunya, i encara més d’aquesta llengua i del català a l’Aran, es dedueix que potser molts dels aspirants a pares de la Constitució saben molt de lleis però que ignoren –esperem que no deliberadament- aspectes bàsics de la sociolingüística com que en una situació de bilingüisme, o trilingüisme, si la llengua minoritzada no disposa de més eines sempre acaba reculant en benefici de la dominant.

-Sí, tu digues el que vulguis però, en aquests moments, mantenir com a objectiu l’oficialitat única del català és un error...

Cert. No ens hem de confondre: l’oficialitat, o la cooficialitat, d’una llengua o altra no ha de ser cap objectiu sinó un mitjà. Des del meu modest punt de vista, en un futur Estat que es correspongui territorialment amb l’actual comunitat autònoma de Catalunya, que el català esdevingui única llengua oficial de les comarques catalanoparlants, l’occità única llengua oficial de l’Aran i ambdues cooficials a les institucions estatals (Presidència de la República, Govern, Parlament, ambaixades, etc...) ha de ser el mitjà per a assolir l’objectiu desitjat, que no és altre que la plena normalització de cadascuna de les llengües en el seu propi territori; objectiu que, a l’hora, no deixa de ser també una eina de cohesió social i ...

-Que no! Que el que vull dir és que ara no n’hem de parlar d’això! Que ens falten 400.000 vots per tenir una majoria clara a favor de la independència. Que, segons el CEO, el 75,8 % dels catalanoparlants votaria a favor de la independència i només el 6,9 % ho faria en contra, mentre que entre els castellanoparlants el 20,5 % votaria que sí i el 44,7 %, més del doble, s’hi oposaria. Creus que els convencerem si, d’entrada els diem que amb la independència la seva llengua, la llengua d’una part considerable de la població catalana, deixarà de ser oficial? 

Aquestes diferències entre el sentit de vot d’uns i altres en funció de la llengua habitual no són cap argument a favor de la cooficialitat de cap llengua aliena. Al contrari. Voleu dir que el que aquesta marcada dualitat demostra no és precisament la incapacitat del règim autonòmic, i del mitificat bilingüisme, de configurar un sol poble, al marge dels orígens lingüístics, culturals o geogràfics? 51 anys després de la publicació d“Els altres catalans” s’ha avançat molt, moltíssim, en la direcció apuntada per Paco Candel però, tot i que sembla tabú esmentar-ho, seria ingenu pensar que s’ha assolit una plena integració... i que aquesta es pot assolir sense tenir totes les eines de que disposen els estats.

La incorporació de sectors de població castellanoparlant a la lluita per la independència passa per la renúncia a una cosa tant bàsica com la plena normalització de  la llengua catalana (i de l’occitana) al seu propi territori? De cap de les maneres. Cal recordar que si el castellà o espanyol és oficial en la major part del territori dels Països Catalans no és pel fet de tractar-se de la llengua d’una part important de la població que hi viu sinó per la seva condició de llengua oficial de l’Estat espanyol; d’un estat que en lloc de garantir unes condicions de vida dignes a les seves terres d’origen va empènyer milers de ciutadans de regions espanyoles a agafar un bitllet de la Renfe i una maleta de fusta i a emprendre el trist camí de l’emigració.

La incorporació a l’independentisme de gent que encara hi és reticent passa per fer de la independència una oportunitat de construir un estat millor; una República catalana que pugui garantir a tots seus ciutadans i ciutadanes, independentment de quina parlin d’entre les més de 200 llengües documentades en aquest tros de país, un futur més lliure i, sobretot, socialment molt més just. Sense renúncies.

D’enquestes i altres estafes

Diuen que de mentides n’hi ha de tres classes: de petites, de grosses i d’estadístiques. No cal, per tant, agafar-se al peu de la lletra els resultats de la majoria d’enquestes que es publiquen, especialment les que fan referència a intenció de vot i/o publicades per mitjans mereixedors de figurar a la guia Michelin. Malgrat totes les prevencions, però, sempre hi ha alguna dada que, per ella mateixa o per contrast amb altres conclusions del mateix estudi, crida l’atenció. Una d’aquestes ens l’oferia el diari tres estrelles del Conde de Godó el passat 8 de desembre.

Segons publicava la Vanguardia, a la pregunta de “quin partit està lluitant més i millor contra la corrupció” el 20,3% de les persones enquestades responia que la CUP, seguida a força distància per P’s (6,9%), ERC (5,3%), ICV-EUiA (4,8%), PSC (4,2%), PP (2,6%), C’s (1,9%) i, tancant la classificació, CiU amb un miserable 1,8%. Val a dir que un 45,5% responia amb un contundent “cap”. Què voleu que us digui... aquestes respostes, a diferència d’altres resultats i conclusions de la mateixa enquesta, em semblen força creïbles, i no només perquè veig poc probable que els xefs de la Vanguardia retoquin els plats al gust de la seva escassa clientela cupaire.

Vint-i-tants de setembre, fent cua per a comprar el pa. Hi ha la tele engegada amb el 324 posat i flequer i clients no s’estan de comentar la notícia destacada d’aquells dies: la compareixença, amb sermó inclòs, de l’expresident Pujol davant la Comissió d’Afers Institucionals. El client de davant ho té clar:

-“Son todos iguales. Los únicos que están limpios son esos que se levantaron y se fueron. No m’acuerdo como se llaman. El de la barba recortá...”

Més enllà de resultats concrets, el paper de la CUP en la denúncia de la corrupció, amb episodis memorables al Parlament –davant de membres de la cosa nostra, com Pujol, Serra, Todó o els exdirectius de Caixa Penedès, o de la cosa seva, com Rato- però també en alguns ajuntaments –i aquí cal destacar Reus- és d’aquelles coses que, per dir-ho en paraules d’un capo d’una destacada família de mafiosos, omple d’orgull i satisfacció. Més enllà de resultats concrets, veient David Fernández presidint la Comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscal i les pràctiques de corrupció política costa no girar la vista enrere i recordar aquells anys en que la CUP anava no amb una sabata i una espardenya sinó completament descalça.

Cellers, Claret i Sant Serni són tres petits nuclis de població del municipi de Torà als quals s’accedia per camins sense asfaltar fins el 2000. Aquell any es van dur a terme les obres de millora i asfaltat de les tres vies d’accés, adjudicades pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya a l’empresa MJ Gruas SA per un import de 76.422.999 de les aleshores extremunciades pessetes. A finals d’any les obres es van donar per finalitzades. Va ser en aquell moment quan des del grup municipal de la CUP vam veure que no s’havia fet la totalitat de l’obra prevista al projecte. En concret vam adonar-nos que hi mancaven alguns elements, els més visibles dels quals eren bona part de les cunetes. Algú pot trobar irrellevant aquesta mancança però, segons el pressupost del projecte, estaríem parlant d’uns 7 milions de pessetes –un 10% del total- i, a més, si ens escatimaven elements tan visibles a ulls de profans en la matèria com nosaltres, qui ens garantia que no ens la fotien en apartats més difícils de controlar? A partir d’aquí, i tenint en compte la precarietat organitzativa de la CUP, totalment mancada de recursos jurídics i econòmics, vam centrar-nos en denunciar públicament el fet: notes de premsa, cartes al director als diaris, una carta entregada en mà al conseller Pere Macias durant la inauguració exigint explicacions, una moció en el mateix sentit aprovada per unanimitat i adreçada al seu successor Felip Puig... Ens pensàvem, ingenus de nosaltres, que fent-ho públic algú es veuria obligat a explicar què havia passat. No ens en vàrem sortir.

Potser us preguntareu que què hi té a veure aquesta batalleta insignificant amb els casos dels peixos grossos de que parlàvem més amunt, que de martingales com aquesta n’hi ha hagut i n’hi ha moltes i a tot arreu, que no té res d’excepcional... Precisament per això. És perquè de casos com aquests n’hi ha a cabassos, i perquè, el que és més greu, aquests casos encara són acceptats amb naturalitat per bona part de la gent –“Mira que n’arribeu a ser de torracollons! I què si no hi ha tota la cuneta? Abans teníem un camí de terra i ara ens han fet una carretera asfaltada...”- que cal continuar denunciant, als tribunals però també políticament, i combatent la normalització de pràctiques opaques i corruptes. Hi ha molta feina per fer, moltíssima. Això també ens ho confirma el diari tres estrelles del Conde...

Al marge de preguntar per la corrupció, l’enquesta publicada per la Vanguardia el cap de setmana de la puríssima constitució també ho feia -només faltaria!- per la intenció de vot. Així, segons l’enquesta, la CUP, “el partit que està lluitant més i millor contra la corrupció”, obtindria un 6,5% de vots i 8 escons. Un augment considerable respecte les eleccions de fa dos anys però a moltíssima distància de la força guanyadora que, amb el 26,7% dels vots i 40 escons, seria precisament la que la mateixa enquesta situa en l’últim lloc quan pregunta per la lluita contra la corrupció. Una dada per a fer-s’ho mirar.

En aquest país de guenyos alguns voldrien que només miréssim cap al costat de les reivindicacions nacionals i ens oblidéssim fins l’endemà d’altres reivindicacions, entre elles la lluita contra la corrupció i per la regeneració democràtica; contràriament uns altres ens diuen que deixem de banda independències que no porten enlloc i mirem de regenerar el putrefacte Estat espanyol. Que no ens enganyin ni els uns ni els altres: res de triar entre corrupció o submissió, entre veure-hi per un ull o per l’altre. El què cal és tenir tots els ulls ben oberts i veure i fer veure la independència com una oportunitat de fer, també en aquest àmbit, un país millor. En una nació ocupada com la nostra la regeneració democràtica és -ha de ser- sinònim d’independència per a canviar-ho tot, d’independència per a netejar-ho tot.

Llista única? Que no, pesats!

Aquest país de bornis, en que hi ha gent que limita el seu camp visual a la qüestió nacional i n’hi ha una altra que només té ulls per als temes socials, com si a la majoria de catalanes i catalans no ens afectessin alhora les agressions en un i altre àmbit, ja té la seva cançó de la tardor. La podeu sentir a totes les emissores de ràdio i de televisió, per internet i, fins i tot, als diaris de paper. El tema de la llista única triomfa especialment entre un sector de guerxos, els que només hi veuen de l’ull nacional.

“Una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la declaració d'independència com a primer acte del nou parlament. (...) La candidatura ha de dur inequívocament en el seu programa que, en cas de majoria d'escons al parlament, proclamaran la independència”, diu la lletra original de la cançó. Malgrat que va estrenar-se fa només mig any, a l’assemblea general de l’ANC, a hores d’ara ja en circulen moltes versions, tot i que molts seguidors  incondicionals només en canten la tornada: “Llista única, llista única”.

-No te’n fotis. Fins l’endemà de la independència cal anar units. Es tracta d’aconseguir una majoria parlamentària favorable a la DUI. Després ja decidirem quin model de país volem!

No me’n foto. Una declaració unilateral d’independència requereix una majoria parlamentària, com més àmplia millor –cert-  que és molt més imprevisible amb llistes úniques que amb la participació en dos o tres llistes separades de les forces polítiques parlamentàries favorables a la independència. Els que, fent política ficció, pronostiquen una amplia majoria absoluta d’una “llista única” parteixen d’una premissa falsa: que CiU i ERC tenen més d’1.600.000 vots per a aportar-hi. Cent-vint-i-escaig mil més si fem més ficció que política i hi afegim els de la CUP. El fet que el total de vots independentistes del 9N sigui molt semblant a la suma dels obtinguts a les eleccions al Parlament el 2012 per de les forces polítiques que defensaven el doble sí “confirmaria” aquesta teoria. Hi ha alguns “petits detalls” que sembla que alguns vulguin oblidar: els vots no són “propietat” dels partits sinó de cadascun dels ciutadans i ciutadanes inclosos en el cens electoral, que el “cedeixen” a les diferents llistes electorals pel període (cada cop més imprevisible) que duri la legislatura. El vot delegat pels ciutadans i ciutadanes, en forma de diputats i diputades, és l’únic que els partits i coalicions poden sumar amb una previsió exacta de resultats. Si fem un cop d’ull als resultats de les deu eleccions al Parlament de Catalunya que hi ha hagut des de 1980 veurem que CiU i ERC han sumat majoria absoluta en nou ocasions (en totes menys en les primeres). És a dir, que la “necessitat d’una llista única per a garantir una majoria sobiranista al Parlament” no té justificació històrica. O, com a mínim, no en té sense posar en dubte el sobiranisme d’algun dels partits candidats a formar-ne part...

La darrera versió de la cançó de la unitat ha estat interpretada aquest dimarts a capella per Artur Mas davant d’un públic majoritàriament entregat i d’algun que altre convidat visiblement descol·locat, com ara Junqueras que se’l mirava amb els dos ulls quasi tan oberts com la boca. La proposta de Mas d’avançar les eleccions “només si són per fer la consulta” i de configurar una “llista prou àmplia, transversal i forta, amb un programa  prou clar, que obtingui la majoria en el Parlament i que permeti evidenciar davant del món que Catalunya vol esdevenir un nou Estat” ens situa en un escenari nou, engrescador –la majoria mai no hauríem dit que Mas arribaria tan lluny- però també un pèl trampós: condicionar l’avançament de les eleccions a que els altres –llegiu ERC- s’avinguin a la formació d’aquesta llista de país que les doti del caire plebiscitari, tot recordant que si no és així la legislatura durarà dos anys més, sense saber quina majoria parlamentària recolzarà l’acció de govern...

Però on més grinyola la proposta de Mas és allà on afirma que “si hi ha més d’una llista a favor del sí, n’hi ha d’haver una que per ella mateixa obtingui la majoria absoluta en el nou Parlament”. Amb aquesta afirmació el que fa Mas no és sumar, com diu el títol de la seva conferència, sinó restar vots independentistes. Seguint el raonament del paràgraf esmentat, les paperetes de tots els partits espanyolistes es comptarien, a efectes de consulta, com a vots del No mentre que les de les diferents candidatures independentistes al marge de la “llista àmplia, transversal i forta” no només no se sumarien al teòric munt del Sí sinó que, a efectes pràctics, en tant que dificultarien la pretesa majoria absoluta, engruixirien el No. Es donaria la paradoxa de que una candidatura de l’Esquerra Independentista, com la que promou la CUP i els signants del manifest Crida Constituent, no serien prou bons “perquè es pugui dir i s’entengui a tot arreu que el sí ha guanyat la consulta duta a terme en forma d’eleccions”. Cal recordar, una vegada més, que l’esquerra independentista ha estat durant moltes dècades l’únic independentisme existent en aquest país, amb militants morts, exiliats o empresonats, mentre el sobiranisme parlamentari de l’època maldava inútilment per reformar aquest estat espanyol putrefacte?

-Ja veig que estàs en contra de la llista única, que no vols que tothom sumi per la independència...

Al contrari: estic en contra de la llista única, entre altres coses, per a poder sumar tothom a la independència. La presentació de diferents candidatures, que abastin un ampli espectre ideològic però amb el compromís inequívoc de proclamar la independència en cas de sumar majoria, és l’única fórmula existent per a que el màxim de sectors possibles puguin sentir seu un projecte d’independència, sense haver-lo de vincular a propostes ambigües o allunyades de la seva realitat social. I encara hi ha un altre factor que no podem ignorar: tot i que aquestes eleccions se’ns presentin com a plebiscitàries –en el sentit de ratificar de manera oficial el resultat del 9N- i que se’ns digui que les constituents seran les que hi haurà un any i mig després, a partir del moment en que la majoria social i política opta per la independència el procés constituent es posa en marxa i, per tant, ja estan en joc les característiques del nou Estat. Volem que la futura República catalana sigui una simple còpia catalanitzada de l’Estat que fins ara ens ha tocat patir o volem trencar amb una sistema polític subordinat als interessos dels de sempre? Que no es pensi ningú que això ho començarem a decidir l’endemà de la independència sinó que dependrà de la correlació de forces existent en cadascun del passos del camí. No podem permetre’ns el luxe de que la  independència sigui només la construcció d’un nou Estat. Cal que per a la majoria de la població aquest nou estat sigui millor. “Hem fet camí, però no tot. De fet, queda la part més difícil del camí, la més plena d’obstacles, i la més decisiva. Havent avançat tant, no s’entendria que ara desféssim o aturéssim el camí endegat”.

De cavalls, rucs, estàtues i retrats

De Vercingetòrix a William Wallace, de Pizarro i Cortés a Bolívar i San Martín, de Jaume I a Genguis Khan... Un home dalt d’un cavall, espasa en mà i amb posat altiu, esculpit en grans dimensions sobre un immens pedestal. Una de les imatges arquetípiques dels grans personatges de la història escrita, la d’aquells que, al costat de milers i milers de persones anònimes, ignorades o oblidades, han protagonitzat episodis que han resultat determinants per a la història real d’un país.

La història d’aquest esquarterat país, les històries dels seus diferents trossos, no es va acabar el 7 de novembre del 1659, ni el 25 d’abril de 1707, ni l’11 de setembre de 1714, ni tan sols el 6 de desembre de 1978, sinó que, parafrasejant Francesc Pujols, gran proveïdor  pòstum de cites recurrents, “rebrota i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. A la història d’aquest país, de tot ell, encara hi falten moltes pàgines per escriure. Encara que l’episodi històric que ens toca viure tingui un final feliç ningú no podrà reclamar, a diferència de segles enrere i malgrat diguin que mentre hi hagi rucs els savis aniran a cavall, una estàtua eqüestre davant del Parlament de la República Catalana perquè, afortunadament, als Països Catalans del segle XXI el protagonisme no correspon a cap cavaller d’arnès llampant sinó al conjunt del poble mobilitzat.

La societat actual té, malauradament, molts dèficits però entre aquests no hi ha el de la informació. Quan el present i el futur immediat esdevinguin passat els que l’estudiïn disposaran, afortunadament, de moltes més fonts historiogràfiques que quatre grans cròniques apologètiques i un repertori d’imatges extemporànies. En l’època de la comunicació gairebé a tothora queda constància de tot i de tothom. Alguns dels que ara tenen un major protagonisme públic podran justificar en un futur algunes escenes en les que han quedat ben retratats? L’arrencada de cavall i aturada d’ase del govern Mas, el tacticisme electoralista d’alguns partits, el cagadubtisme en el suport a la consulta o en el sentit de vot d’altres, la vergonyant banalització del nazisme dels que menys l’haurien d’esmentar, la prohibició de la consulta en nom de la democràcia o el paperot d’alguns alcaldes que ara tracten d’impedir votar a uns veïns als quals demanaran el vot l’any vinent són algunes de les selfies més lamentables amb les que ens ha obsequiat el procés. D’ara fins el 9N podem desar-les en una carpeta, i prioritzar els esforços en aconseguir una alta participació i una victòria clara del doble sí, però no esborrem cap arxiu, que a partir del 10 caldrà demanar més d’una explicació.