Vídeo: "Tres preguntes sobre l'autodeterminació"
Abans-d’ahir vaig participar en una taula rodona, organitzada pel Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA). En l’acte, que duia per títol “Autodeterminació: quin full de ruta?” i que es va fer al local del CIEMEN, també van participar-hi Pere Aragonès (d’ERC), Mònica Sabata (de la Plataforma pel Dret de Decidir), Antoni Vives (de CiU), Hèctor López Bofill (de Sobirania i Progrès) i Dolors Camats (d’ICV). Jaume Renyer, membre de l’entitat organitzadora, va presentar i moderar el debat.
Em va tocar intervenir en primer lloc. A continuació podeu llegir el que més o menys vaig dir. No és una transcripció literal sinó que ho he escrit a posteriori basant-me en l’esborrany que m’havia fet per a l’acte però crec que no hem deixo res.
“Autodeterminació: quin full de ruta?”
Quan em van proposar de participar en un acte sobre l’autodeterminació vaig dir m0olt alegrement que sí. Després, en veure el títol del debat, vaig acollonir-me una mica. “Autodeterminació: quin full de ruta?”. Vaig preguntar-me: “full de ruta!? la CUP té un full de ruta per l’autodeterminació?”
Si entenem per full de ruta un document “tancat”, amb tots els passos a seguir des de l’actualitat fins al reconeixement d’aquest dret democràtic per al nostre poble, és evident que la CUP no té cap “full de ruta”. No el té la CUP ni crec que el tingui cap organització.
És una mancança “greu” que una organització independentista com la nostra no tingui aquest full de ruta? Crec que no, per diferents motius:
1-Perquè la CUP sí que té alguns punts programàtics molt clars que necessàriament han de formar part d’aquest full de ruta.(especialment en la seva primera etapa): polítiques de promoció de la llengua, la cultura i la identitat nacional, polítiques de cohesió social, d’aprofundiment de la democràcia participativa, foment de l’autoorganització ciutadana, defensa de la creació d’òrgans d’abast nacional (òrgans de treball d’abast sectorial, assemblea de regidors i regidores dels Països Catalans)
2-Perquè la CUP no és un una organització aïllada que ha sortit del no res aquestes darreres eleccions municipals, com alguns volen creure, sinó que és el front de lluita institucional de l’Esquerra Independentista, un espai polític força actiu en la elaboració de propostes a per avançar en l’exercici del dret a l’autodeterminació. Una altra cosa és que aquesta elaboració teòrica no hagi anat acompanyada de la capacitat de portar-la a la pràctica, però això ja és un altre tema...
3-Perquè el full de ruta del poble català no serà el d’una organització sinó la confluència d’organitzacions i entitats que vulguin avançar cap a l’alliberament. Aquesta ruta no tindrà el mateix punt de partida ni la mateixa velocitat si només hi participen forces ara per ara minoritàries, com la CUP, i plataformes ciutadanes o si s’hi afegeixen (com podria semblar per la composició d’aquesta taula) forces que configuren una àmplia majoria en un dels tres parlaments regionals.
4-I, sobretot, perquè un full de ruta cap a l’autodeterminació no és una proposta tancada per a dur a terme un procés lineal d’alliberament (des de punt de partida a l’objectiu final) sinó que és un procés de confrontació entre projectes polítics oposats (l’alliberament de la nació ocupada - la consolidació del sistema de dominació) fet que alguns autodeterministes semblen ignorar. En funció de la correlació de forces de cada moment el “punt del trajecte” varia i, en conseqüència, cal modificar el full.
Està molt bé que en aquesta ruta cap a l’autodeterminació hi participin forces polítiques, entitats i col·lectius amb sensibilitats molt diverses però crec que cal partir d’un consens de mínims que tots els “companys de viatge” haurien de tenir clars:
1-El subjecte a autodeterminar: si parlem d’un “dret nacional” l’àmbit territorial només pot ser el nacional, és a dir: tot el territori dels Països Catalans
2-L’autodeterminació no és “fer un referèndum” (tot i que la celebració d’un referèndum d’autodeterminació seria una etapa importantíssima de la ruta) L’autodeterminació no és un dret “puntual” sinó un dret permanent, que cal exercir permanentment. El no reconeixement d’aquest dret no suposa la seva inexistència.
3-No es pot reconèixer cap tipus de legitimitat als estats ocupants. L’ocupació del nostre país per França i per Espanya va ser violenta, i des d’aleshores els Països Catalans no han pogut exercir mai el dret democràtic d’autodeterminació (ni tan sols quan els estats ocupants han tingut règim polítics mitificats com a democràtics com és el cas de la segona república espanyola)
4-Clarificar quin partits i organitzacions estan per l’autodeterminació i quins estan pel manteniment de l’actual sistema de dominació i actuar en conseqüència: qui es declari favorable a l’autodeterminació no pot col·laborar amb estats que ens neguen l’existència com a poble. En cas contrari es perd tota la credibilitat . En aquesta taula hi ha representants de partits –no en citaré cap, que cadascú interpreti el que vulgui- que la setmana vinent, l’Onze de Setembre, aniran a homenatjar als que van morir lluitant contra l’ocupació borbònica i al desembre, quan la mascota de l’Estat vagi a esquiar a Baqueira Beret, aniran a fer genuflexions i a retre-li vassallatge.
Algunes propostes que crec que són imprescindibles per a avançar:
1-Necessitat d’impulsar plataformes àmplies de funcionament no sotmès al dictat dels òrgans de direcció dels partits, per a evitar repetir el que Xirinacs anomenava “la traïció dels líders”
2-Cal crear entitats i organitzacions de tot tipus d’àmbit nacional (culturals, sindicats, defensa territori, etc)
3-De la mateixa manera, cal avançar cap a la creació d’institucions polítiques rupturistes d’àmbit nacional (assemblea d’electes)
4-La tasca principal, ara per ara, és la conscienciació –tant de la necessitat del dret a l’autodeterminació com de l’àmbit nacional, de tots els Països Catalans, d’aquesta lluita- per a aconseguir una majoria social favorable a l’alliberament. No hi ha “fórmules màgiques” per a conscienciar la gent però sí que hi ha un ingredient imprescindible: la informació La veritat juga a favor nostre. Per posar només un exemple: si a la capçalera del telenotícies aparegués diàriament un comptador de l’espoli fiscal, com el que hi ha en algunes pàgines d’internet, el nombre de partidaris de trencar amb l’estat augmentaria.
5-També és necessària la difusió internacional de la realitat nacional catalana. Que el nostre cas no es vegi com un afer intern espanyol (o francès) sinó com un enfrontament entre un poble ocupat i uns estats ocupants.
Aquesta conscienciació dependrà en bona part de qui vulgui tirar endavant aquest full de ruta cap a l’autodeterminació. Si realment els partits parlamentaris que es declaren autodeterministes, que en el cas del Principat són majoritaris al Parlament, costa d’entendre com la majoria de mitjans de comunicació –i en concret els mitjans de comunicació públics, de titularitat autonòmica- tinguin una visió hispanocèntrica de l’actualitat informativa o silenciïn la veu de l’Esquerra Independentista i, en canvi, donessin cobertura mediàtica al partit catalanòfob Ciudadanos, facilitant-li l’accés al parlament. El mateix podríem dir de determinats continguts en l’àmbit de l’ensenyament.
A l’hora de conscienciar la població crec que hi ha unes idees bàsiques que cal deixar mol clares:
1-Als Països Catalans els Estats espanyol i francès no tenen cap legitimitat. La nostra pertinença a aquests dos estats és fruit d’una ocupació violenta (ininterrompuda els darrers 300/350 anys).
2-Un estat que no reconeix el dret a l’autodeterminació no és un estat democràtic.
3-El fracàs del procés de reforma dels estatuts d’autonomia demostren que l’Estat espanyol no és reformable. Un Estat espanyol plurinacional és inviable (i en el cas de l’Estat francès més inviable encara.
4-També s’han de destacar aspectes concrets de diferents àmbits que poden incidir en diferents sectors de població, des de la substitució lingüística a l’espoli fiscal, passant per la destrucció del territori.
No podem oblidar que els arguments a favor del sistema i de les seves institucions són molt febles. Si no fos així no es produirien episodis de censura com el segrest d’una publicació per un acudit o el tancament de diferents mitjans de comunicació bascos.
Ja he dit abans que els partits haurien de clarificar en quin costat estan i cap on volen anar. També crec que haurien d’establir mecanismes de democràcia interna que evitin el que deia abans (“la traïció dels líders”) i comprometre's a no instrumentalitzar amb finalitats partidistes les plataformes unitàries.
Que quin és ara mateix el paper de la CUP en la lluita per l’autodeterminació. Partint de la situació actual en la que, tot i haver experimentat un fort creixement, som encara molt minoritaris, crec que cal actuar principalment en dues línies:
1-D’una banda, en l’enfortiment de la lluita municipalista amb l’acompliment dels nostres programes de treball pels drets de la ciutadania i la cohesió social, en defensa del territori, per la democràcia participativa i per la llengua i els drets nacionals del nostre poble, en l’àmbit dels nostres pobles, viles i ciutats.
2-De l'altra, fomentar l’organització i la mobilització del poble català (única manera d’avançar de manera segura cap a l’autodeterminació) fent costat a les reivindicacions i drets de la diversitat de sectors populars (veïnals, de joves, sindicals, defensa del territori, estudiantils, pagesos, antirepressius, solidaris) autoorganitzats en una perspectiva alliberadora social i nacional.
Per finalitzar comentar que el descrèdit creixent de l’actual sistema polític entre capes cada cop més àmplies de la població –l’augment de l’abstenció n’és l’expressió més clara- pot evolucionar cap a dues vies: cap a la mobilització i l’organització ciutadana dels sectors descontents o cap a la desmobilització i el desinterès per tot el que es consideri “polític”. En aquest segon cas els responsables de la desmobilització (els detentors del poder i els seus gestors) en són, al mateix temps, els principals beneficiaris.
A continuació van parlar la resta de ponents, va intervenir el públic i, al final vam tenir un segon torn d'intervencions. Això ja ho explicaré en una altra entrada. Per ara ja m'he allargat prou.
La notícia als mitjans:
Avui (Aquests em posen el nom malament; em passa sovint: coses dels noms compostos en mala hora concedidos)
La foto: una de les proves de la gimcana organitzada pels joves de Torà durant la Festa Major de la Vila consistia en la que els participants, després de fer un traguinyol, havien de donar deu voltes sobre ells mateixos, tocant amb un dit a terra, i sortir corrent cap a donar el relleu al següent concursant, tot això en el mínim temps possible. Després de deu tombs eren molt pocs els que aconseguien córrer en línia recta. Voleu dir que la nostra classe política, després de tants tombs amb reformes estatutàries, propostes federalistes i altres intents de marejar la perdiu, té la capacitat i/o la voluntat de tirar pel dret cap a la llibertat d’aquest país?
El 12 d'octubre no només és el "Día de la Hispanidad", "de la Raza", "de la patrona del Benémerito Cuerpo de la Guardia Civil" i de no sé quantes animalades més. Demà també es commemora el tercer centenari de l'ocupació espanyola de la ciutat de Lleida. L'exèrcit del Borbó Felipe V va culminar la seva proesa assassinant els prop de 700 resistents lleidatans que s'havien refugiat al l'edifici del Roser.
