A l’acabar la manifestació del 12 d’octubre a Lleida, dos membres del SEPC de la UdL van venir a fer-me una proposta. Amb motiu del tercer centenari de l’ocupació de Lleida per les tropes borbòniques espanyoles i franceses, estaven organitzant uns crèdits de lliure elecció, titulats com la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”, on comptaven amb la participació com a ponents Ramon Usall (historiador i membre de la CUP de Lleida), Ramon Tremosa (professor de teoria econòmica de la UB) i Jordi Solé i Camardons (Sociolingüista, escriptor i professor de filologia catalana) i que volien que la quarta i darrera conferència la fes algú del Secretariat Nacional de la CUP. Vaig entendre que aquesta ponència havia de ser més per parlar de present i futur que de passat; que els ponents precedents ja haurien repassat el que havien donat de si aquests tres segles des del punt de vista de l’ocupació, de l’espoli econòmic i de la persecució lingüística i cultural. Vam quedar que al cap d’uns dies, consultat el SN, confirmaríem (o no) la nostra participació en l’acte i, en cas afirmatiu, el nom del ponent. Total que em va tocar anar-hi.
La meva sorpresa va venir quan, tafanejant per Internet, vaig trobar el programa dels crèdits, on darrere el meu nom hi figurava la paraula historiador (!!???). Naturalment que vaig desmentir aquesta confusió tan aviat com vaig poder (no sóc el Luís Roldán, jo!). Tot i el desmentit, i vist el títol de la conferència (“1707-2007: 300 anys de resistències populars”), vaig haver de replantejar el contingut de la xerrada que havia pensat inicialment, que tenia un caire més contemporani.
Bé, el cas és que dijous a la tarda ja em teniu en una aula de la UdL, davant d’una trentena d’estudiants, havent de fer una ponència d’almenys una hora i mitja sobre resistències populars. Que durant una hora i mitja havia de parlar-los del tema proposat? Doncs això mateix vaig (tractar de) fer. Que què els vaig explicar?
Vaig començar tornant a aclarir que jo no era historiador, ni llicenciat en res. Que de fet havia d’agrair la invitació del SEPC perquè ara ja podré dir que he anat a la universitat. Que el primer que havia fet havia sigut agafar el diccionari i buscar la definició de resistència. Que segons aquest, Resistència, en política, és l’oposició a les forces invasores d'una potència estrangera o bé al poder establert en el propi país quan esdevé totalitari i injust. Que des de fa tres segles els Països Catalans pateixen alhora l’ocupació estrangera i la injustícia i que, per tant, hi ha hagut resistències populars tant d’oposició a les forces invasores com als diferents règims totalitaris i injustos. Que, malgrat això, no podíem parlar d’una resistència alhora nacional i social, amb una continuïtat històrica des del 1707 fins a l’actualitat, sinó que calia parlar de diferents resistències, en plural.
Que, cronològicament parlant, la primera resistència que calia esmentar era la de les guerrilles austriacistes dels primers anys de dominació borbònica. I vaig parlar-los de la partida del Carrasclet. De les fortes càrregues que havien de patir les classes populars d’un país destrossat per una guerra d’ocupació. De la repressió espanyola i dels col·laboradors botiflers com Pere Anton Veciana i la fundació del cos col·laboracionista dels Mossos d’Esquadra. Que malgrat tot, el model de monarquia dels Àustries només es podia considerar el menys dolent dels bàndols enfrontats. Que monarquia sempre és antònim de democràcia. Que al segle anterior ja havíem tingut la revolta dels Segadors.
Vaig parlar-los d’algunes de les incomptables lluites socials a les que s’havien vist obligades les classes populars d’aquest allargassat país. De l’avalot de les quintes de 1773. D’altres revoltes contra els allistaments obligatoris cap al 1870. De la setmana tràgica. D’una tradició antimilitarista catalana que arriba fins als nostres dies en que s’expressà en el moviment per la insubmissió. Dels avalots contra situacions d’injustícia extrema com els rebomboris del pa de 1789. De les primeres expressions del moviment obrer, amb plantejaments que des d’una òptic actual poden sorprendre’ns, com és el cas dels ludistes i els seus atacs a la mecanització de la indústria, amb episodis destacats a Alcoi, Camprodon i Barcelona. Del fenomen de les bullangues, amb les recurrents cremes de convents. De la influència de l’església en tots els àmbits de la societat i de la lògica aparició de forts corrents anticlericals. De la primera vaga general el 1855. Del primer congrés obrer i de l’inici de la trista tradició de fundar a Catalunya organitzacions obreres d’àmbit geogràfic i mentalitat espanyola, com la Federació Regional de l’AIT, la UGT o la CNT. De que aquesta estupidesa hispanocèntrica ha arribat fins els nostres dies. De la força de l’anarcosindicalisme. De la revolució del petroli, a Alcoi el 1877, en que els obrers es feren amb el poder a la ciutat i que després d’executar l’alcalde passejaren simbòlicament el seu penis pels carrers. De que, per la meva condició de regidor, m’oposava a la mutilació sexual dels càrrecs municipals. De la Barcelona coneguda com la Rosa de Foc. De que totes aquestes lluites encaixaven en el segon supòsit de resistència –contra el poder establert quan esdevé totalitari o injust, però no pas amb el primer –l’oposició a les forces invasores... De que aquestes lluites eren exemples que demostraven la falsedat del mite d’un poble català històricament pacífic, assenyat i pactista a ultrança. De que aquesta combativitat no havia esdevingut pròpia de les classes populars catalanes sota la dominació borbònica sinó que es remuntava segles enrera i anava més enllà del domini dels borbons. I vaig esmentar els casos de les revoltes dels pagesos de remença, al segle XV, i dels pagesos nord-catalans de la vinya, que ara fa un segle cremaren la prefactura de Perpinyà.
També de l’aparició i extensió del republicanisme durant el XIX. De que als Països Catalans i a l’Aragó el republicanisme, a diferència de l’espanyol, era majoritàriament federalista. Del pacte de Tortosa de 1869. De la Proclamació de l'Estat Català dins la Federació Espanyola el 1873. De que aquest estat català va ser avortat per la I República espanyola, en un clar paral·lelisme amb el que succeí el 1931. De que aquest republicanisme federalista, tot i oposar-se al règim injust sorgit de l’ocupació de 1707-1715, mantenia la referència territorial espanyola.
I de que el règim borbònic havia estat, des de l’inici, tan nefast per al nostre país que fins i tot havia provocat crítiques entre la pròpia aristocràcia botiflera. I vaig parlar dels decrets de Nova Planta del País Valencià del 1707, del de Mallorca i les Pitiüses del 1715 i del del Principat del 1716. Del primer Memorial de Greuges del 1760 –precedent del que vindria 125 anys després- en que diputats borbònic de tots els Països Catalans i de l’Aragó es queixaren de la discriminació que patien els naturals de l’antiga Corona Catalanoaragonesa respecte al Regne de Castella i de que els funcionaris no tinguessin l’obligació de saber català. De la resposta de Carles III –el borbó del conyac, no pas l’arxiduc d’Àustria- prohibint el català a l’ensenyament el 1768. Del moviment cultural de la Renaixença. De l’aparició del catalanisme polític. De la transversalitat social d’aquest moviment, tot i l’hegemonia burgesa i conservadora. De les Bases de Manresa. Dels vicis de naixement del catalanisme burgès, amb la renúncia a l’àmbit territorial nacional i a la formació d’un estat propi, en un moment en que moltes burgesies europees aconseguien crear els seus respectius estats nacionals. De que aquest catalanisme, tot i ser regionalista, defensava el monolingüisme català, sent en aquest aspecte més avançat que l’actual autonomisme. De que aquest moviment tingué aspectes positius des del punt de vista de la resistència cultural, com ara la normativització de la llengua...
Que tots els casos exposats eren resistències parcials, que només s’oposaven en major o menor mesura, a l’opressió política i social o a la nacional i cultural. Que de resistència, en singular, només podíem parlar-ne amb l’aparició de moviments que s’oposaven a la doble opressió nacional i social. Que era força discutible establir quins eren els precedents més remots d’aquest resistència. I vaig parlar de Josep-Narcís Roca i Farreras, del federalisme de lliure adhesió, republicà i obrerista. De la seva persecució per dos articles d’opinió: “Dos procediments per a l’emancipació” (1878) i “Ni espanyols ni francesos” (1886). Del manifest de solidaritat internacional “Missatge d'Adhesió al Poble Irlandès” (1896). De l’aparició del concepte Països Catalans, que no retrobem fins a Joan Fuster. De les simpaties dels sectors populars del catalanisme cap a les lluites independentistes d’Irlanda i de Cuba, en aquest darrer cas en contraposició al catalanisme conservador burgès que prioritzava els seus interessos de classe defensant l’ocupació espanyola. De l’aparició d’un separatisme emmirallat en el model insurreccional irlandès. De la fundació d’Estat Català el 1922 i de Bandera Negra dos anys després. Del tristament fallit intent d’executar el borbó Alfons XIII al Complot del Garraf de 1925. Del fracàs dels Fets de Prats de Molló un any després. De l’aparició de corrents d’esquerra dins del separatisme i d’Estat Català-Partit Proletari, després Partit Català Proletari, de Jaume Compte i de González Alba. De l’assumpció del dret a l’autodeterminació per part de sectors del marxisme català i del BOC, d’Esquerra Comunista, del POUM, de Nin i de Maurín. Del trencament amb els partits preexistents que suposà la fi de la guerra del 36-39 i de l’aparició del FNC. De la seva branca militar i de la II Guerra Mundial.
De la ruptura ideològica que suposà l’aparició el 1968 d’un PSAN que es declarava alhora independentista i marxista. Del triple lema “Reunificació, Independència i Socialisme”. De la manca, malgrat tot, d’una estratègia política pròpia d’enfrontament amb l’estat. De l’escissió del PSAN-p. De l’aprovació d’una Constitución Española que no reconeix l’existència del nostre poble i que legitima la violència. De l’aparició de l’independentisme modern, amb voluntat de crear un MANC, amb la fundació de TL, d’IPC, dels CSPC, de l’AEIU i amb la clarificació del PSAN, amb la marxa de gent com Carod i d’un conseller que acabava de sortir per la tele proposant donar crèdits als estudiants com a única alternativa a l’encariment de l’ensenyament que suposa el procés de Bolonya. De que les limitacions a la llibertat d’expressió d’aquest estat suposadament democràtic m’impedien opinar lliurement de TL, però que ningú podia negar a l’organització clandestina el seu important paper a l’hora de trencar el silenci al que estava condemnada l’EI. De la imputació de delicte de “rebelión” contra militants polítics pel simple fet de dur una pancarta amb el lema “Independència” a primers dels 80. De la fundació de l’MDT, el 1984, i de l’expansió de l’independentisme , de la mobilització de milers de persones i de la creació d’un discurs propi. De la crisi posterior, fruit dels propis errors, de la repressió estatal i de l’opa d’una ERC reconvertida a l’independentisme tranquil i emmirallada en les independències de l'europa oriental. De la travessa del desert dels anys 90 i de les noves formes organitzatives sorgides des d’aleshores...
Fet el breu repàs històric vaig parlar de la situació actual d’esgotament de la via autonomista i d’uns eixos de lluita que ara no esmentaré per a no allargar massa aquest breu article...
Sorprenentment no vaig observar que ningú s’adormís durant tota l’hora i mitja llarga que va durar la, diguem-ne, ponència.
Només començar vaig fer apologia de l’abstenció a les eleccions d’un estat que no és el nostre. “Això no ho pots dir!”- va exclamar la moderadora. Vaig interpretar les seves paraules no pas com un intent de censura sinó com una mostra de sorpresa. “I tant si puc! A la majoria d’eleccions em toca anar amb la minoria. Una vegada que trio una opció majoritària només faltaria que no pogués defensar-la públicament”. Anècdotes i batalletes personals a part, és molt poc freqüent sentir als mitjans arguments a favor d’una opció que en molts comicis acostuma a superar el nombre de vots del primer dels partits. Crec que me’n vaig sortir relativament bé: no només es va parlar d’abstenció sinó que aquesta va protagonitzar el debat, davant les opcions defensades per les altres dues persones participants en la tertúlia, en la que Josep Maria Solà defensava la necessitat d’impedir la victòria del PP i Neus Molins les qualitats de Duran i Lleida. Ambdós van coincidir en acceptar que l’abstenció podria arribar a ser una bona opció si arribés a ser massiva. Solà però va qualificar-me d’utòpic. En aquell moment no vaig contestar i al cap d’una estona, ja finalitzat el programa, vaig estar dubtant si havia d’haver-ho fet.
.jpg)
I, a nivell institucional, la base són els ajuntaments. A banda del tòpic cert que presenta l’ajuntament com la institució política més propera a la ciutadania, o potser precisament per això, la política municipal té algunes característiques que haurien de permetre posar les bases per a la construcció de futures institucions polítiques d’àmbit nacional; d’unes institucions sorgides de la legitimitat democràtica i oposades a la legalitat ocupant. En un article anterior (publicat a 
