29 de juny, 2010

Lliçó per a autonomistes, federalistes i altres carallots

Punt i final. Després de més de quatre anys de restrenyiment els dropos del Tribunal Constitucional (espanyol, por supuesto) han emès sentència, han fallat, en els termes més o menys esperats: en nom de la sacrosanta Constitució (espanyola, faltaría más), han escapçat bona part dels articles que a la Moncloa s’havien descuidat de retallar de l’Estatutet aprovat prèviament pel Parlament d’aquest (tros de) país, que ja no era gran cosa perquè s’havia redactat condicionat per les limitacions imposades per l’esmentada Constitució...



Confesso que no he seguit massa la notícia als mitjans, més que res pel previsibles que eren tant el "fallo" com les presumptes reaccions. De resquitllada, però, he sentit una estona el Fuentes a Catalunya Ràdio entrevistant un dels “pares de la Constitució”. Ja ho sabeu la Carta Magna (espanyola, què sinó?) té molts pares, com els gossos mil•letxes, però de mare només n’hi ha una (... grande y libre).

L’entrevistat en qüestió era Gregorio Peces Barba, ponent constitucional en representació del PSOE. En un determinat moment Fuentes ha preguntat (en espanyol, és claro) alguna cosa així:
-Com queda ara l’encaix entre Catalunya i Espanya?
El pare de la Constitució borda ha replicat que no hi podia haver cap encaix entre Catalunya i Espanya perquè “Catalunya és Espanya”. Fuentes, alumne avantatjat ho ha pescat de seguida:
-Com quedarà l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya?
-Això ja m’agrada més!- l’aprova satisfet l’insigne professor.

Si d’alguna cosa ha de servir tot aquest procés és la de posar en evidència la mentida sobre la que s’ha construït el discurs autonomista. Ens ha repetit fins a l’avorriment la pel•lícula d’una transició basada, entre altres fal•làcies, en el reconeixement de la identitat nacional catalana, i conseqüentment de la plurinacionalitat de l’Estat, en un pacte entre els diferents pobles de l’Estat. Ara els ganduls del TC diuen que de tot això el text constitucional no en parla, que l’única nació que hi surt citada és l’espanyola. I tenen raó.

A efectes legals espanyols la nació catalana, per molt que ho hagin somiat els autonomistes i els federalistes nostrats, no existeix, no consta enlloc i, per tant, no és subjecte de dret. Som una “nació sense papers” i no hem d’esperar que ens els doni Espanya. Per què hauria de fer-ho? Per quin motiu els espanyols haurien de tirar pedres contra la seva pròpia teulada? No són tan rucs, no són pas catalans ells! Els espanyols ho tenen molt clar: la nació catalana no cap a la seva Constitució. I els catalans i les catalanes? Encara n’hi ha que no ho vegin?

20 de juny, 2010

Puix que parla de Torà, vejam què diu.


Breu conversa amb Joan Morales. Em fa saber que el dossier central del darrer número de Descobir, la revista de geografia i viatges dels Països Catalans que ell dirigeix, està dedicat a la Segarra i...
-La Segarra! Precisament ara en volem fotre el camp, per anar al Solsonès... No, nosaltres no marxem de Torà, és el municipi que vol canviar de comarca...–i li’n faig cinc cèntims.

Bé, el cas és que en aquest número del Descobrir dedicat a la que encara és la nostra comarca administrativa hi ha alguna que altra referència a Torà, a Claret i a altres punts de la Vall del Llobregós (Biosca, Sanaüja...). Tenint en compte la qualitat de la publicació valdrà la pena fer-hi un cop d'ull...
El Joan m’explica també que la setmana passada va fer-se un acte de presentació d’aquest número al paranimf de la Universitat de Cervera.
-No, jo no en sabia res..,. De fet dels actes que es fan a Cervera ben poca informació ens arriba a Torà...

Per a fullejar la revista, cliqueu aquí

“Puix que parla català, vejam que diu”. Joan Fuster, un descregut com déu mana, va actualitzar l’expressió “Puix que parla català, Déu li doni glòria” de Vicent Garcia, el rector de Vallfogona. En la divisió comarcal de 1936 Vallfogona de Riucorb va ser inclosa a la Segarra, comarca a la que va pertànyer fins que el 1987, any en que va canviar la seva adscripció comarcal incorporar-se a la Conca de Barberà. Potser sí que, a aquest pas, si continua perdent municipis la Segarra acabarà esdevenint una terra llegendària com l’Atlàntida o Eldorado...