“Voluntariamente ofrezco este sacrificio personal para que Mariano Rajoy sea el próximo presidente del gobierno, para que el Partido Popular gobierne España y para que España sea esa gran nación que los españoles queremos”. En un país normal, o que aspirés a la normalitat, aquestes paraules de Camps en el seu discurs de dimissió com a gens honorable president de la Generalitat de baix haurien aixecat tanta polseguera com la seva pròpia imputació en el cas de corrupció que l’ha acabat apartant de la primera fila política. On s’és vist que un president d’un govern tingui la poca vergonya de declarar públicament que posa els interessos electoralistes del seu partit per davant de l’exercici la presidència de la seva institució? Això sí, després de reiterar la seva innocència i d’afirmar solemnement, i monolingüe, que “la Comunidad Valenciana es lo más grande que hay en el mundo”. Sort que la “Comunidad” és “lo mas grande”, perquè sinó la presidència de la Generalitat -revalidada recentment gràcies a la majoria absoluta a les Corts Valencianes que, amb molt poc trellat, un terç de l’electorat va atorgar al PP- valdria menys que la presidència del Rayo Vallecano, del Leganés o del Club de Petanca de Quintanilla de Onèsimo.
Dimecres passat Vicent Partal retratava perfectament el menyspreu cap al propi país de Camps en un editorial a Vilaweb de títol altament definitori: L’adéu d’un sucursalista penós. Tret d’alguns pocs mitjans, com l’enllaçat, i sense haver-ne fet cap estudi exhaustiu –ja ho faran, si volen, la gent de Mèdia.cat- tinc la sensació que la majoria de la “premsa catalana” ha tractat l’afer Camps amb la mateixa visió sucursalista i penosa que el propi dimitit. Quins mitjans catalans han tractat el tema en clau nacional i quants en clau espanyola? Quantes ratlles als diaris o quants minuts als mitjans audiovisuals “catalans” s’han dedicat a analitzar les possibles repercussions que pugui tenir (o no) aquesta dimissió en la política valenciana i en les relacions entre el País Valencià i la resta dels Països Catalans? Tinc la sensació que moltíssims menys dels dedicats a la seva possible repercussió en les eleccions legislatives espanyoles o a recollir les reaccions dels Rajoy, Rubalcaba, Zapatero, Aguirre i tot el llarg etcètera de personatges merdosos que omplen habitualment la premsa espanyola. Potser només és una sensació d’algú que fulleja els diaris tot fent el cafè, que habitualment escolta ràdios “nacionals” catalanes tot conduint i que mira el telenotícies tot pesant figues al sofà, però em fa l’efecte que abans de la dimissió de Camps, la immensa majoria de mitjans de comunicació “catalans” ja havien dimitit de la seva condició nacional per a limitar-se a actuar com uns sucursalistes penosos, com a simples versions regionals dels mitjans espanyols, corrent com gossets agraïts darrera l'amo.
Qui ho diu que aquí no dimiteix ni déu?