Que tots els vots valguin el mateix…

Que tots els vots valguin el mateix… Segur que heu sentit molts cops, especialment en boca de dirigents del PSC o del què en queda, la queixa de l’excessiu pes que tenen les demarcacions electorals menys poblades en la distribució d’escons al Parlament de Catalunya. La desigual implantació territorial de les, durant dècades, dues forces majoritàries en aquest tros de país –amb l’hegemonia de CiU a la major part del territori i del PSC a la zona on hi ha la major part de la població- va propiciar que una “particularitat regional” que encara dura: Catalunya és l’única (encara) comunitat autònoma que no té una llei electoral pròpia i que per tant continua regint-se per la llei electoral espanyola (LOREG). El diferents intents de fer-ne una topava sempre amb el mateix obstacle, que n’impossibilitava el consens: els uns volien un sistema que atorgués pes a la representació del territori i els altres apostaven per un repartiment d’escons més proporcional al pes demogràfic de cada demarcació, amb l’argument suat de que cal que “tots els vots valguin el mateix” (circumstància que, tot sigui dit de passada, només es dóna en els referèndums, mai en les eleccions). Amb uns interessos partidistes tan distants tots els simulacres de ponències sobre la llei electoral acabaven igual: sense acord, amb crítiques recíproques i emplaçant-se a trobar una solució de consens en una altra ocasió.

El discurs de la presumpta discriminació electoral de les zones més poblades ha continuat, mentrestant, obrint-se camí. En el marc del debat de política general de l’octubre de l’any passat es va acordar declarar “la necessitat d’aprovar una llei electoral justa i proporcional ”on es tractin, entre altres, aspectes com “la major representativitat dels ciutadans per a aconseguir que el vot de tots ells valgui el mateix, la proporcionalitat i un règim electoral que garanteixi d’una manera més efectiva i igualitària la representativitat de cadascun dels ciutadans de Catalunya en les institucions representatives”. Un altre cop la fal·làcia que a la distribució d’escons en un òrgan de representació territorial és més justa si és proporcional al pes demogràfic de les diferents demarcacions electorals. A còpia de repetir-ho es va estenent la idea que l’actual representació dels territoris menys poblats és excessiva. Però realment és així?

El territori està excessivament representat al Parlament? Quin pes té realment el territori i quin la població en l’actual distribució d’escons al Parlament? Si fem cas algunes veus, especialment dels partits espanyolistes, amb menor implantació al territori, sembla una evidència; si fem números, però, veurem que no. Els 85 escons de Barcelona, 17 de Girona, 15 de Lleida i 18 de Tarragona no són fruit de cap fórmula matemàtica que els distribueixi automàticament en funció de donar un determinat valor a la població i un altre al territori, sinó fruit d’un pacte de l’any 1979, però s’aproxima molt a atribuir un 80% al factor demogràfic i un 20% al territorial. 

 Que tots els vots valguin igual i que alguns territoris no valguin res? Si distribuíssim la representació amb criteris estrictament demogràfics i amb les actuals demarcacions, adequant la representació a les desigualtats territorials, tocarien 99 escons a Barcelona, 14 a Girona, 8 a Lleida i 14 a Tarragona. Si féssim això mateix per vegueries, circumscripció lògica en una llei electoral catalana, i amb el mateixos 135 escons, els desequilibris serien més evidents: Regió metropolitana 86, Comarques Gironines 13, Camp de Tarragona 9, Terres de l’Ebre 3, Ponent 7, Comarques Centrals 7, Alt Pirineu i Aran 1 i Penedès 9. Amb un panorama així voleu dir que a les Terres de l’Ebre o, sobretot, a l’Alt Pirineu i Aran (que malgrat tenir el 18% del territori no arriben a l’1% de la població) caldria anar a votar? Si, pel contrari, fixéssim una proporcionalitat de 80% població i 20% territori la distribució en vegueries seria la següent: Regió metropolitana 71, Comarques Gironines 15, Camp de Tarragona 10, Terres de l’Ebre 5, Ponent 10, Comarques centrals 10, Alt Pirineu i Aran 6 i Penedès 8. Dit d’una altra manera una “major representativitat dels ciutadans per a aconseguir que el vot de tots ells valgui el mateix” suposa incrementar els escons de l’Àrea metropolitana, que és l’única demarcació on el percentatge de població és molt superior al de territori, en detriment de gairebé tota la resta de demarcacions, amb l’única excepció del Penedès (que amb el 6,18% de la població i el 6,04% del territori és la vegueria més equilibrada).

Volem o no un país territorialment equilibrat? Més enllà de les expectatives partidistes i de quatre exercicis d’aritmètica recreativa la prioritat política hauria de ser combatre els greus desequilibris territorials –d’aquest tros de país i de la resta dels Països Catalans- i no pas adaptar la representació política als desequilibris existents. El problema és complex i, per tant, per a revertir-lo caldrien actuacions en molts àmbits (política econòmica, infraestructures, serveis...) però segur que disminuir-ne la representació política no forma part de la solució.

(PS: el text parla de la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran només per una qüestió de disponibilitat de dades però és evident que l’Aran, en tant que forma part d’un altre marc nacional, ha de tenir un tractament diferenciat en qualsevol llei electoral)

Sobre disminuir  la representació política de les zones menys poblades:

Esborrem Capolat del mapa?

De petits municipis i grans oblits

De vots, escons i territoris

Moció de la CUP a la Diputació de Lleida sobre la Llei electoral

De municipalisme independentista i repressió

El municipalisme independentista ha estat notícia aquestes setmanes perquè l’aparell politicojudicial espanyol l’ha situat al centre de la diana, destacant-ne dos casos que evidencien el nivell de l’autoanomenada democràcia espanyola: els de Joan Coma i de Montse Venturós. Joan Coma, regidor de Vic, està investigat per l’Audiència Nacional per un presumpte delicte d’”incitació a la sedició” a causa de la seva intervenció al ple de l’ajuntament de la seva ciutat, quan es debatia la moció de suport a la declaració parlamentària del 9N. Montse Venturós, alcaldessa de Berga, va ser detinguda pels Mossos d’Esquadra i portada als jutjats, on prèviament s’havia negat a presentar-se, citada per no haver retirat l’estelada del balcó de l’ajuntament. Cal recordar que la decisió de mantenir l’estelada respon a un acord de ple del 6 de desembre del 2012 –és a dir durant l’anterior mandat municipal – de mantenir l'estelada fins el dia de la independència. Qualsevol demòcrata, independentista o no, hauria de rebutjar els arguments que la justícia espanyola utilitza per a perseguir el regidor de Vic i l’alcaldessa de Berga: el primer és culpable d’exercir la llibertat d’expressió, amb l’agreujant d’utilitzar arguments tan irrefutables com que per fer la truita primer s'han de trencar els ous, i la segona d’obeir un acord aprovat per l’ajuntament que actualment presideix.

Podríem afegir molts més exemples recents de cacera de bruixes contra electes municipals, com els regidors acusats de no santificar el 12 d’octubre, en aquest cas focalitzada principalment a Badalona per interessos partidistes del PP, o per l’aprovació de mocions de suport a la declaració parlamentària del 9N o altres de similars. No acabaríem mai perquè afortunadament a la Catalunya presumptament autònoma els ajuntaments que els darrers anys s’han declarat independentistes són una àmplia majoria, a diferència de no fa gaires legislatures quan la defensa de posicionaments polítics de caire supramunicipal era majoritàriament rebutjada amb l’argument infame de que “als ajuntaments no s’havia de fer política”.

L’actual  implantació de l’independentisme als ajuntaments és conseqüència de la seva implantació social o, al contrari, la presència de l’independentisme a les institucions locals ha contribuït a l’extensió de l’independentisme al carrer? O ambdues coses alhora? És la vella pregunta de si va ser abans l’ou o la gallina. Segurament hi ha respostes diverses en funció de municipis i comarques. En alguns casos l’independentisme és majoritari a les institucions locals senzillament perquè ho és arreu de la comarca, sense que els propis ajuntaments hagin estat especialment actius en la defensa dels drets nacionals del poble català. Seria molt estrany que en comarques on la consciència nacional catalana és àmpliament majoritària els que es preocupessin per les qüestions locals i per la política municipal fossin els sectors amb consciència nacional extraterrestre. En altres, en canvi, especialment en municipis i comarques més alienades nacionalment, la presència de l’independentisme a les institucions locals n’ha possibilitat la seva visualització com a moviment polític global, no només preocupat per aquelles qüestions lligades a la llengua i la cultura, com sovint es caricaturitzava des de l’espanyolisme hegemònic, sinó també amb respostes per a “allò que preocupa realment a la gent del carrer”. Uns i altres, en major o menor grau, ja sigui activament o pel simple fet de restar espai polític a l’espanyolisme, han ajudat al creixement social de l’independentisme als respectius municipis i comarques. Potser on no s’ha fet tot el que caldria a estat a un nivell territorial més ampli, en la coordinació d’aquest municipalisme independentista.

El desembre de 2011 va fundar-se l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), amb l’objectiu declarat d’”esdevenir un ampli espai de debat on compartir idees, iniciatives (legals o cíviques), experiències, informació, eines de gestió i tot allò que pugui ésser útil per dur el poble de Catalunya cap a la independència per tal d’assolir les plenes competències municipals”. Cinc anys després la sensació és que l’AMI és més una relació de d’ajuntaments signants d’un manifest que un instrument de coordinació efectiva dels 787 municipis que agrupa, entre els quals hi ha els més actius per la independència al costat d’altres que no han fotut ni brot pel tema. Si l’existència d’uns pocs ajuntaments o regidors a títol individual que no reconeixen la legitimitat de la justícia espanyola al nostre país posa en dificultats al sistema què podria fer una actuació coordinada de desobediència d’uns quants centenars de municipis? És clar que paral·lelament a aquesta hipotètica desobediència massiva l’AMI hauria de posar en marxa una eina que han necessitat i necessitaran tots els moviments independentistes que, més enllà d’expressar una il·lusió col·lectiva, pretenen fer efectius els seus objectius polítics: una sectorial antirrepressiva, que assumeixi la defensa política i jurídica dels electes conseqüents.

Quien día pasa año empuja...

L'Ajuntament de Lleida, els Consells Comarcals de l'Alta Ribagorça, l'Alt Urgell, les Garrigues, la Noguera, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, el Pla d'Urgell, la Segarra, el Segrià, el Solsonès i l'Urgell i la Diputació de Lleida. Són els tretze ens locals (deu governats per CiU, dos per ERC i un pel PSC) representats al Consell del Centre de Normalització Lingüística “de Lleida”. També hi  tenen representació dos organismes de la Generalitat de Catalunya (la Direcció General de Política Lingüística i el Departament d'Ensenyament), entitats culturals, veïnals i sindicals (Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular de Ponent, la Federació d'Associacions de Veïns i la UGT) i el personal del propi Centre de Normalització Lingüística. És a dir, d’un total de vint representants al Consell del CNL “provincial” n’hi ha quinze que en són d’administracions i catorze d’aquestes quinze estan governades per partits independentistes.

Amb l’actual composició de l’òrgan de direcció del CNL resulta força sorprenent que n’ostenti la presidència Montse Parra, representant de l’Ajuntament de Lleida, del qual és regidora pel PSC, especialment d’ençà del pacte de govern municipal que el seu partit va signar amb Ciutadans per tal de mantenir a la poltrona Àngel Ros, en altres temps líder del sector catalanista dels “socialistes”.

A C’s se’ls pot fer moltíssimes crítiques en molts terrenys, començant pel seu pretès paper d’abanderats de la regeneració democràtica i la lluita contra la corrupció, però no se’ls pot pas dir que en matèria lingüística tractin d’enganyar ningú. Van néixer com a partit després d’un manifest impulsat per catalanòfobs de pota negra (Boadella, de Azúa, de Carreras, Arcadi Espada...) amb la lluita contra la normalització lingüística com a punt estrella del seu programa. El compromís d’”actualitzar” el reglament d’usos lingüístics de la Paeria, l’aprovació d’una moció per a incloure l’espanyol en la senyalització viària o l’amenaça per part d’un regidor de C’s de suprimir el Consorci per la Normalització Lingüística en l’hipotètic cas d’arribar a governar són alguns dels lamentables episodis viscuts a la Paeria d’un any ençà.  

La defensa del bilingüisme és una opció legítima, sovint tramposa però legítima. Tramposa perquè un tractament igualitari a dues llengües en un àmbit concret –en aquest cas a l’administració municipal-, prescindint de la situació de desigualtat prèvia i de l’existència de legislacions d’àmbit superior que prioritzen la llengua de l’Estat,  perpetua la situació de minorització de la llengua globalment més feble. Legítima perquè, òbviament, tothom pot defensar el que cregui oportú, inclosa l’eutanàsia lingüística i el consegüent descoloriment de l’atles lingüístic mundial en pro de la comunicació, l’entesa i el bon rotllo universals. Per cert, aquests que fan tanta bandera del bilingüisme, la legalitat i la lleialtat institucional ho saben que des de fa deu anys en aquest tros de país no hi ha dues llengües oficials sinó que n’hi ha tres?

Menys justificable és governar la Paeria amb els vots dels qui s’oposen a la normalització lingüística i, al mateix temps, pretendre presidir el Centre de Normalització Lingüística amb els vots dels que la defensen. I encara ho és menys que aquests últims ho permetin. L’amplíssima majoria sobiranista al si del Consell del CNL es posarà les piles i en normalitzarà aviat la presidència o haurem d’esperar a que les gallines pixin? Mentrestant la representant d’un ajuntament espanyolista i espanyolitzador continua presidint en funcions, com un Rajoy qualsevol, un ens que ha de fomentar la normalització lingüística a Ponent i al Pirineu. I qui dia passa any empeny...

De manar i de no creure (i II)

Si en el terreny de les paraules –la simple reivindicació de la independència- hi ha hagut d’haver primer grans mobilitzacions populars que posteriorment han arrossegat la classe política i les institucions, no hi ha cap motiu per a suposar que en el terreny dels fets –en l’exercici de la independència, és a dir en l’estricta obediència a la legitima legalitat catalana constituent i la conseqüent desobediència a la legalitat il·legítima dels estat ocupants- la cosa hauria de ser radicalment diferent.

Al contrari, a l’espera de la setmana dels tres dijous en que les institucions catalanes decideixin que ja és el moment de la desconnexió legal, cal organitzar i mobilitzar els sectors més actius i nacionalment conscients del nostre poble, però no per a reivindicar la independència, com s’ha fet fins ara, sinó per a exercir-la. L’objectiu hauria de ser doble: d’una banda empènyer les institucions d’aquest tros de país a complir la totalitat de la Declaració de desconnexió que va aprovar solemnement el Parlament de Catalunya el 9 de novembre de 2015. De l’altra practicar la desobediència popular organitzada a l’Estat de manera immediata, com a eina de conscienciació i com a “entrenament” de cara al moment de la proclamació oficial de la independència.

 “I l’endemà d’una declaració unilateral d’independència què?” Aquesta és la pregunta que, amb posat assenyat i voluntat dissuasiva, esgrimeixen sovint els partidaris de l’ajornament de la ruptura amb l’Estat, acompanyada de l’argument de la més que probable incapacitat de la República catalana d’exercir, en el moment de la seva proclamació, el ple control sobre el propi territori. Tot i que els devots de la puta, la marmota i la Ramoneta no deixen de tenir part de raó, assenyalant l’ampolla mig buida, podem fer una pregunta similar fixant-nos en l’ampolla mig plena: l’endemà d’una Declaració unilateral d’independència, amb un ampli suport popular, l’Estat espanyol tindria capacitat de continuar exercint el seu poder en aquest tros de país com si res no hagués passat? 

Debatre sobre el full de ruta en termes de legitimitat és un error. Pretendre que unes vies d’accés a la independència són més legítimes que altres suposaria acceptar algun grau de legitimitat a la incorporació per la força de les armes de diferents parts del nostre país als Estats francès i espanyol. La legitimitat del tractat dels Pirineus i d’Almansa Decideix! Que guanyar de manera clara un referèndum convocat oficialment seria vist per l’opinió pública internacional com una prova inequívoca de la nostra voluntat d’esdevenir un estat independent i, en conseqüència, podria fer-nos guanyar algun hipotètic aliat? Potser sí, però és d’una ingenuïtat extrema refiar que la democràtica Unió Europea –que aquests dies mostra el seu rostre més inhumà a les ribes de la Mediterrània- intervingui en nom dels drets humans i de la democràcia en contra d’un dels seus estats membres. Els diferents agents internacionals només es mouen per interessos econòmics, en la majoria dels casos força allunyats dels de la majoria de la població.

Només en la mesura que la nostra submissió a Espanya pugui perjudicar els interessos econòmics dels que tallen el bacallà a nivell europeu podria haver-hi posicionaments de pes en favor d’una sortida democràtica al conflicte. A Europa s’alçarien moltíssimes més veus a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació d’una part del poble català si fóssim capaços de generar una situació d’inestabilitat política i econòmica (que comportés que, per exemple, l’Estat espanyol fos incapaç de pagar el seu deute) que les que poguessin protestar per una hipotètica suspensió de l’autonomia regional.

Al marge de quin sigui el full de ruta institucional, però no pas a tall d’oposició sinó de manera complementària, a nivell de mobilització popular l’objectiu hauria d’evolucionar cap a fer que aquest tros de país sigui ingovernable per a l’Estat espanyol; que, al contrari del que succeeix ara, la nostra dependència els resulti ruïnosa. Tenim capacitat de fer-ho? D’un país capaç d’organitzar diades milionàries hauria de poder organitzar unes quantes desenes de milers de voluntaris amb l’objectiu permanent de paralitzar l’economia (bloquejant ports, aeroports, autopistes, centres de distribució de combustible, organismes financers, etc...) fins a l’assoliment de la plena sobirania. Evidentment si les mobilitzacions massives dels darrers anys van ser convocades per entitats transversals i (si més no oficialment) no partidistes la desobediència popular hauria d’impulsar-la algun organisme similar. Hi ha alguna voluntat de fer-ho o esperarem còmodament repapats al sofà de casa a que la independència arribi per la tele?

De manar i de no creure (I)

I l’endemà d’una declaració unilateral d’independència què? Un dels arguments més emprats com a excusa per a ajornar sine die la ruptura amb l’estat ocupant espanyol –no només amb una DUI sinó fins i tot amb desobediències puntuals davant dels atacs continus a la sobirania parlamentària per part del govern espanyol i el seu braç judicial- és la nul·la capacitat de fer prevaldre de facto la legitimitat catalana, fruit de la voluntat democràtica, davant de la legalitat espanyola, instaurada per la força de les armes. Posem un exemple: si demà les institucions catalanes acorden que els ciutadans i ciutadanes d’aquest tros de país han de deixar de pagar els seus impostos a la hisenda espanyola, els lladres que entraren per Almansa, per a passar a fer-ho a l’agència tributària catalana, tindrien força suficient per a fer complir aquest acord?

Abans de desobeir la legalitat imposada ens cal, segons la versió hegemònica del sobiranisme institucional, crear unes estructures d’estat que la pròpia obediència a l’ordre constitucional espanyol evita que es creïn o que estiguin al servei de la legitimitat constituent. Aquest segon cas es visualitza nítidament amb els mossos portant requeriments de l’audiència nacional a ajuntaments catalans que han comés l’execrable delicte d’aprovar mocions en defensa dels drets democràtics i nacionals del nostre poble. Podem considerar una estructura d’(el nostre) estat una policia autonòmica que, ni que sigui per imperatiu legal, actua com a eina d’un estat enemic enfront de qui en defensa la creació d’un de propi? És potser un dels exemples més visibles, però no pas l’únic, de que les estructures autonòmiques són estructures d’Estat... espanyol; d’un Estat espanyol de les autonomies que en el seu moment va ser creat a fer més suportable (i, per tant, per a mantenir i reforçar) la situació de dependència.

Si l’Estat (espanyol) no permet la creació d’estructures d’Estat (català) i el sobiranisme majoritari a les institucions d’aquest tros de país considera que sense aquestes estructures no podem trencar amb l’Estat espanyol, la porta de sortida quedarà sempre fora de l’itinerari circular d’un full de ruta que sembla escrit per la puta, la marmota i la Ramoneta.  Com ho hem de fer, doncs, per a centrifugar-nos cap a la sortida d’emergència? Hi ha vàries opcions que, a grans trets, conflueixen en dos: el canvi de l’hegemonia política al si de l’independentisme institucional i la creació de contrapoders independentistes al marge de les institucions. Ambdues són compatibles i, si hem de fer cas del vist les últimes setmanes, força allunyades de la direcció en que avancen, per dir-ho d’alguna manera, els principals agents polítics de l’independentisme.

Un estat és, per definició i al marge de l’estructura institucional de que es doti i l’orientació política que prengui, una eina d’exercici del poder. Per tant les estructures que es creïn en aquest país podrem considerar-les, o no, d’estat (català) en la mesura que serveixin, o no, per a combatre el poder d’estats estrangers i altres organismes aliens sobre el nostre país (o sobre una part d’ell); en la mesura que actuïn o puguin actuar com a contrapoders. En aquest sentit la possibilitat de crear estructures d’estat al marge de les institucions autonòmiques no només és possible sinó imprescindible.

En una altra època –o potser ho hauria d’escriure en majúscules?-, quan l’independentisme era cosa de quatre gats mal comptats, qualsevol intent de crear contrapoders populars catalans comportava la necessitat de disposar d’estructures clandestines. Ara, en la mesura que l’independentisme ha crescut de manera exponencial en aquest tros de país, cal conquerir i consolidar-ne l’hegemonia al carrer i a totes les institucions, sense haver de recórrer a alguns dels mètodes de lluita de temps passats però sense caure en l’error de limitar el nostre camp d’actuació a allò que dicti una legalitat espanyola (o francesa, al nord de la ratlla arbitrària acordada a l’illa basca de Konpantzia) pensada per a perpetuar l’actual situació de domini.

Determinar el moment més oportú en què les institucions catalanes han de desobeir el poder espanyol pot ser, naturalment, objecte de debat. Considerar, però, purament tàctiques les objeccions d’alguns sectors del sobiranisme governant a desobeir de manera immediata les imposicions espanyoles –i, per tant, a obeir el mandat democràtic de la declaració parlamentària del 9N- és molt ingenu.  I esperar dòcilment, mentre no arriba l’anunci de ruptura institucional, és una pèrdua de temps i d’energia. No havíem quedat en que era la classe política la que havia evolucionat cap a l’independentisme a remolc de la  mobilització popular, i no a l’inrevés? Doncs, per quina estranya raó hem de deixar que sigui la classe política remolcada la que determini el moment i la forma de la ruptura, en comptes de provocar-la des de la mobilització popular que fins ara ha actuat com a motor?

De sentències i pedregades

S’intensifica l’ofensiva judicial espanyola. Sembla que darrerament tan el tribunal constitucional com l’audiència nacional del país veí s’han tret la son de les orelles. El TC passant per la pedra qualsevol llei democràticament aprovada pel Parlament de Catalunya –tant se val si es tracta de la de pisos buits, la d’igualtat entre homes i dones o la de simplificació administrativa dels governs locals- i l’AN empaitant, com sempre, la dissidència política. Entre les víctimes més habituals del tribunal hereu del TOP hi ha ara els ajuntaments catalans i els seus electes, que presumptament es foten un fart de delinquir aprovant mocions, penjant estelades o gosant dir en veu alta evidències de l’alçada de la torre de Vallferosa, com, per exemple, que per a fer truites cal trencar els ous. En nom d’una presumpta democràcia persegueixen càrrecs electes independentistes per ser conseqüents amb el programa amb el que es van presentar a les eleccions. Per a aquests peculiars garants judicials de les llibertats democràtiques que l’espanyolisme sigui minoritari en bona part dels ajuntaments d’aquest (tros de) país és irrellevant; si no aconsegueixen guanyar a les urnes sempre poden fer-ho als jutjats. Què cony busquen ara aquests collons d’alcaldes? Tan simpàtics que eren quan el que mudava era fer reiterades reverències a la borbonalla amb la boca oberta a l’alçada de la bragueta! Que no ho saben que els ajuntaments s’han de limitar a parlar dels temes concrets en que tenen competències? Habrase visto!

Entre les competències dels ajuntaments hi ha l’ordenació, gestió, execució i disciplina urbanística, el patrimoni historicoartístic i la protecció del medi ambient. Almenys així ho diu la Llei Reguladora de Bases del Règim Local. Una llei aprovada per les Cortes Generales del Estado, allà pel remot 1985. Res a veure, doncs, amb cap d’aquests reglaments de nyigui-nyogui que fan al Parlament del parc de les feres i que només poden acabar a la paperera de la inconstitucionalitat. Una llei seriosa, de les de veritat.

L’ajuntament d’Estaràs, fent ús de les competències que les lleis serioses atorguen als ajuntaments, va oposar-se el 2010 a la instal·lació d’una pedrera de considerables dimensions (26 hectàrees) al seu municipi, a 150 metres del nucli d’Alta-riba. Posteriorment la Generalitat va denegar la llicència ambiental a la instal·lació. Davant d’aquesta negativa l’empresa promotora, Xaviker SL, va presentar recurs. Ara, sis anys després, una sentència ferma del Tribunal Superior de Justícia Colonial obliga la Generalitat obedient a concedir la llicència ambiental.

El Departament de Territori i Sostenibilitat publicava al DOGC del 22 de gener d’enguany l’autorització ambiental, en execució de sentència, a la empresa Xaviker SL per a la pedrera rebutjada per l’ajuntament. Dos mesos més tard, i a les mateixes pàgines, podem llegir dues resolucions més del mateix Departament. La primera el 21 de març: un acord de declaració d'impacte ambiental referent a una altra pedrera, també al mateix municipi i a la mateixa zona. En aquesta ocasió la superfície afectada és menor (6 ha) i l’empresa promotora Mármoles y Granitos Segovia SL, de Puigcerdà. I la segona el 4 d’abril: un altre acord de declaració d'impacte ambiental d’una tercera pedrera, en aquest cas promoguda per una empresa de Balsareny, Graves Alou SL, i amb el beneplàcit, segons sembla, de l’ajuntament de les Oluges, municipi al que pertany per poc. Aquest tercer projecte, de 17 ha, vol ubicar-se entre els pobles de Santa Fe i, novament, Alta-riba. Molt a prop d’aquests tres projectes, a la carretera vella de Sant Ramon, ja hi ha des de fa anys dues pedreres més.

Sí, d’acord, d’algun lloc ha de sortir la pedra i la grava necessària per a la construcció però... voleu dir que una concentració de pedreres en un radi tan petit no és excessiva? Cal aprovar Plans territorials, en aquest cas el de Ponent, plans directors urbanístics i lleis de protecció, gestió i ordenació del paisatge, amb l’objectiu de “que l’evolució del paisatge sigui harmònica amb l’evolució de la sensibilitat social”? Ca, home, ca! Totes aquestes noses haurien d’anar de pet cap al constitucional! La protecció del medi ambient i del patrimoni historicoartístic no han de ser obstacle per a que el progrés encercli Alta-riba com les legions romanes el poble de l’Astèrix. Al cap i a la fi parlem d’un poblet d’unes poques cases, una esglesiola d’origen romànic i un castell de la mateixa època, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Ben mirat, si algun alt tribunal espanyol anul·lés la declaració de BCIN aprovada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya -una administració governada per separatistes que, no ho oblidem, volen retornar-nos a l’edat mitjana- potser alguna d’aquestes empreses altruistes que vetllen pel territori s’animaria a fer de mecenes del castell, tot buscant alguna utilitat a aquell munt de rocs malaguanyats.

La dissolució federal

El federalisme és la solució al problema català. Aquest ha estat el discurs de capçalera de bona part de l’esquerra d’obediència espanyola i visió hispanocèntrica d’aquest (tros de) país. Ho hem sentit en boca de pràcticament tots els dirigents del PSC i del que en queda -com a mínim de Maragall a Iceta, passant per l’entranyable Pere Navarro i el camaleònic Àngel Ros- però també de destacats membres d’ICV, d’EUiA i de Podemos. Davant de, d’una banda, l’ofensiva “recentralitzadora” de la dreta i, de l’altra, de les vel·leïtats separatistes del nacionalisme umbilicucèntric, que ens porten a l’enfrontament i el caos, es veu que cal una opció alhora valenta i assenyada, que trobi per a Catalunya l’encaix que necessita en una Espanya respectuosa amb la realitat plural dels diferents pobles que la configuren. Un respecte a la pluralitat lingüística i cultural que s’afanyen a practicar amb l’entusiasme que els caracteritza: només cal veure els casos del català a la Franja de Ponent i de l’aragonès i l’astur-lleonès als seus respectius territoris.

“Federal” és el títol d’un documental apologètic que presenta el federalisme com a solució a tots els problemes “en un moment de radicalització, desorientació i de caiguda de molts dels ciutadans en un sentimentalisme poc constructiu”. En aquets sentit, el tràiler de “Federal” és molt il·lustratiu: les imatges de manifestacions independentistes catalanes i escoceses s’intercalen amb escenes de bombardejos de la segona guerra mundial i de la guerra dels Balcans i primers plans de Tuđman, Milošević, Karadžić, Paisley, Bossi, Le Pen i Palin. Com podeu comprovar, una visió completa i ponderada de les diferents cares del nacionalisme. En contraposició a la voluntat d’afegir fronteres, en un món on ja no n’hi caben més, el reportatge ens posa uns quants exemples de les virtuts del federalisme: el Canadà, Suïssa, els Estats Units, l’Índia, el Brasil i Alemanya. La majoria de les cares que il·lustren aquesta opció, però, no són tan conegudes com les del nacionalisme agressiu, amb alguna excepció: un dels que es posen com a exemple és Lula da Silva, que no sé si és gaire federalista però que, si fem cas a la fiscalia de São Paulo, podria ser perfectíssimament del PSOE.

Albert Solé és l’home que ens ha de fer obrir els ulls sobre la necessitat d’adoptar “l’únic model polític que permet les sobiranies compartides, l’acceptació de les diferències, la responsabilitat dels pobles sense posar en discussió permanent les regles de convivència pactades”. Ja sé que esmentar els ascendents familiars és més aviat lletjot però a vegades és rellevant i revelador. L’autor d’aquest magne esforç de documentació és fill de Jordi Solé Tura, el gran teòric de vincular el catalanisme amb la burgesia i, conseqüentment, la defensa dels interessos de la classe obrera amb posicions espanyolistes. L’obrerista Solé Tura va acabar, recordem-ho, de ministre amb Felipe González, el proletari dels consells d’administració del GAL i de Gas Natural.

Federalistes d’Esquerra és una de les entitats que promocionen aquest documental. Aquest col·lectiu, situat a l’entorn del sector més espanyolista del PSC, explica “que té el seu origen al setembre de 2012 quan un grup de ciutadans i ciutadanes va veure la necessitat d’obrir un espai federalista a Catalunya davant l’escenari polític sorgit després de la Diada i la convocatòria d’eleccions anticipades”. És a dir, que admeten implícitament que el seu federalisme no sorgeix com a eina per a assolir més autogovern sinó com una resposta a les demandes d’independència. Veient qui són alguns d’aquests federalistes això no ens ha de sorprendre gaire: destacats noms de la seva junta directiva també els trobem a l’entitat catalanòfoba Sociedad Civil Catalana, entre ells el seu vicepresident Joaquim Coll. 

El federalisme no és una opció a mig camí entre el “centralisme” i l’independentisme. El federalisme és un model d’organització política i territorial i, en conseqüència, és una proposta que pot formular-se a qualsevol estat. Es pot ser, per tant, federalista i espanyolista o federalista i independentista, en funció de si volem aplicar el federalisme a l’actual Regne d’Espanya, com els promotors de la pel·lícula, o a la futura República catalana, com el pesat que escriu aquestes ratlles. Tot i fer trampa, els que utilitzen l’esquer del federalisme per a eludir donar una resposta clara a la disjuntiva que té plantejada el poble català -assolir la independència o romandre sotmesos a l’Estat espanyol- tenen raó en una cosa: el federalisme pot ser la solució al problema català.

Per què, aviam, qui el té, el problema català? Les reivindicacions d’independència de l’actual Catalunya presumptament autònoma (o del conjunt de la nació catalana) no són pas un problema per als propis catalans. El problema català el té, en tot cas, l’Estat espanyol (i el francès) i tots els espanyolistes, independentment de que hagin nascut a Móstoles, a Pedralbes o, com l’Albert Solé, al  Bucarest de Ceaușescu. Per a tots aquests, la proposta federalista-espanyolista podria ser una solució en la mesura que aconseguís restar suports a les reivindicacions independentistes.

Tenim un problema espanyol (i francès). Per als catalans demòcrates, independentistes o no i independentment de que hagin nascut a la vall del Llobregós, a las Alpujarras o a l’altre costat de la filferrada que els no-nacionalistes tenen a Melilla, no hi ha un problema català, perquè una reivindicació democràtica, legítima i pacífica no pot ser mai un problema. El problema, en tot cas, és la negativa de l’Estat espanyol a resoldre aquest conflicte en termes polítics i democràtics, mitjançant l’exercici del dret a l’autodeterminació. Potser una solució temporal al problema català seria la federalització del Regne d’Espanya però de ben segur que la solució definitiva al problema espanyol passa per la independència de la República catalana. 

Lletjos i valents

Els dos darrers llibres de Jordi Borràs són ben diferents físicament l’un de l’altre. El primer és força gruixut i, com correspon a un llibre gràfic, amb les pàgines prou grans per a no perdre’s cap detall dels centenars de fotografies que conté. Les fotos –curioses algunes, espectaculars altres, impactants la majoria, totes en color però amb predomini del vermell i el groc- van acompanyades de textos que prèviament ens situen sobre el que veurem en cada capítol. En resum, que quan el vaig veure anunciat per primer cop vaig pensar que segur que es tractava d’un llibre ben fet i sobre un tema prou interessant i molt poc tractat... i que no me’l compraria (i no pas pel preu).

Plus ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya és un recull complet i documentat dels principals protagonistes dels sectors més bel·ligerants del “no-nacionalisme” en aquest tros de colònia. N’hi surten de pràcticament tots els sectors, des dels falangistes més nostàlgics fins a la progressista Chacón, des de petits grupuscles declaradament neonazis fins a la transversal Societat Civil Catalana, des dels que s’exhibeixen en estadis de futbol o passegen marrans per casernes fins als que tenen càrrecs institucionals. Un munt de gent molt diversa que, malgrat les aparents discrepàncies ideològiques, els darrers anys no han tingut cap mania en compartir carrer amb la intenció, de moment infructuosa, d’omplir-lo per a oposar-se a les reivindicacions democràtiques del poble català. Todo por la patria! Un munt de fotos de personatges que, malgrat ser qui-sap-lo desagradables i perillosos, o precisament per això, no podem ignorar. Finalment, doncs, m’ho vaig repensar i "Plus Ultra" va fer cap a un dels prestatges de la biblioteca casolana, al costat dels sis volums de la Fauna dels Països Catalans: Mamífers, Amfibis i rèptils, Ocells (I i II), Peixos (I i II) i Fauna xunga.

Curiosament l’últim llibre del fotoperiodista no té ni una foto. Però sense càmera Borràs també sap retratar amb precisió l’entramat espanyolista, mostrant-ne la cara més lletja. Si Plus Ultra és un exhaustiu inventari d’espècies de l’extrema dreta i l’espanyolisme més fatxa que volta per aquest racó de món, Desmuntant Societat Civil Catalana, com el seu nom indica, és un extens reportatge periodístic sobre el biòtop on cohabiten individus de totes les espècies inventariades. Dos treballs que es complementen: una selecció de fotografies de cinc anys de treball a peu de carrer i un magnífic treball d’investigació.

“Els mitjans catalans només parlen d’independentisme!” Sovint des del hooliganisme espanyolista es fan afirmacions d’aquest tipus, adreçats principalment a les emissores de la CCMA. Una mentida més, en to ploricó, de les moltes que repeteixen i que es poden desmentir amb una simple comparació del temps i els espais que dediquen els mitjans catalans i els espanyols a cadascun dels diferents posicionaments polítics respecte el conflicte entre la legalitat constitucional espanyola i la legitimitat constituent catalana. Sí que és cert, però, que els mitjans catalans (i els estrangers) haurien de dedicar més temps a parlar d’entitats com SCC, però no per a obsequiar-los amb espais apologètics, com pretenen, sinó per a fer una mica de llum entre les ombres: quina classe de gent hi ha, qui en mou els fils, qui els paga les factures, etc... Tot esperant (asseguts) monogràfics televisius en prime time sobre el tema, qualsevol que vulgui veure per on van els trets pot fer-ho gràcies a dos llibres lletjos i valents.

Vils lingüistes enfurismats

La posada en marxa de la normalització lingüística va ser un dels aspectes més positius dels inicis de la Catalunya autonòmica, especialment en l’àmbit de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació públics. Això fins i tot ho reconeixen, de manera implícita, els enemics del català quan intenten carregar-se la immersió a les escoles o quan tracten de silenciar les emissores públiques en la nostra llengua. Ja ho sé que partíem de zero i que, per tant, qualsevol avenç havia de ser per força molt evident, però també és cert que les coses podien fer-se molt pitjor, com s’ha demostrat a bastament en altres territoris dels Països Catalans i en altres nacions sotmeses per l’Estat espanyol. Lamentablement, però, després d’aquells inicis esperançadors la recuperació de l’ús de la llengua va anar perdent pistonada i, amb el temps, sembla que s’hagi d’acabar renunciant a l’objectiu que li donava nom: normalització.

Molt aviat l’espanyolisme va presentar batalla ideològica, camuflant el seu supremacisme lingüístic darrere el victimisme lerrouxista: a Catalunya hi havia dues comunitats diferenciades, els catalans burgesos i explotadors i els pobres immigrants espanyols explotats, i amb la normalització els primers agredien impunement els segons. Recordeu el “como con Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”? Una mentida amb una resposta ben senzilla: “Como con Franco pero al revés seria l’oficialitat única del català a Burgos, a Jaén i a Trujillo, imbècils!”. Però el cert és que, malgrat la coixera argumental dels Jiménez Losantos i companyia i gràcies a l’acomplexament de bona part de la societat i les institucions catalanes, de mica en mica però de manera continuada l’espanyolisme va anar guanyant terreny –aviat es va haver de prioritzar no recular en àmbits com el de l’ensenyament a plantejar-se avançar seriosament en els espais més desnormalitzats- i ha acabat imposant part del seu relat.

Una República bilingüe? Resulta paradoxal que la normalització del català fos un dels motors més potents de les mobilitzacions autonomistes de fa quaranta anys i que ara, quan la decrèpita autonomia agonitza i les mobilitzacions àmpliament majoritàries són per la independència, sembla que la nostra llengua sigui percebuda no com un motor sinó com un fre. En aquest nou escenari polític alguns esborranys constitucionals preveuen la cooficialitat  de l’espanyol a la República catalana, en tant que llengua cooficial a l’actual comunitat autònoma i pròpia de part de la població catalana. 

Els aspirants a pares i mares de la nova constitució semblen ignorar que si el castellà o espanyol és oficial en la major part del territori dels Països Catalans no és pel fet de tractar-se de la llengua d’una part important de la població que hi viu sinó per la seva condició de llengua oficial de l’Estat espanyol; d’un estat que en lloc de garantir-los unes condicions de vida dignes a les seves terres d’origen va empènyer milers de ciutadans de regions espanyoles a agafar un bitllet de la Renfe i una maleta de fusta i a emprendre el trist camí de l’emigració.

Una República bilingüe! Partint de la base que l’oficialitat, o la cooficialitat, d’una llengua o altra no ha de ser cap objectiu sinó un mitjà per a assolir la plena normalització d’una llengua en un territori i que, si més no inicialment, el territori de la nova república serà el de l’actual comunitat autònoma de Catalunya, jo també sóc partidari de que aquesta tingui dues llengües oficials. Així el català hauria de ser l’única llengua oficial a les comarques on és llengua pròpia, l’occità única llengua oficial a l’Aran i ambdues cooficials a les institucions estatals (govern, parlament, etc).

Els que en nom de la llibertat individual i de la tolerància sovint s’omplen la boca reclamant bilingüisme (a les escoles de Balaguer o a TV3, però no a les de Fraga o al cinemes) han protagonitzat, fa poques setmanes, una altra demostració de convivència i civisme. Era presidenta deth grop parlamentari dera CUP, Mireia Boya, va ser objecte d’una campanya d’insults pel fet d’utilitzar l’occità al Parlament de Catalunya. Resulta si més no curiós que els que denuncien una hipotètica discriminació de la seva llengua pròpia i que contínuament en recorden la seva condició de llengua oficial siguin els mateixos que insulten una parlamentària per utilitzar la seva llengua pròpia en l’únic parlament on aquesta és oficial. Ara que és molt probable que aquests enfurismats defensors del vil lingüisme –cada lengua en su casa y la mía en la de todos- no sàpiguen que l’occità també és cooficial a la Catalunya autònoma. És igual. Tampoc no els hi cal. Al cap i a la fi els seus motius per a imposar una llengua més enllà del territori on és pròpia no es basen, com volen fer creure, en la defensa dels drets individuals sinó en el convenciment que hi ha llengües superiors a altres. Una idea que només pot defensar-se des de la ignorància més absoluta.

Orgull i perplexitat

“Quatre barres i un estel de cinc puntes, en vermell, i la sigla del partit, en negre”. Aquesta, si fa no fa, però en espanyol, va ser la resposta del registre de partits polítics a la consulta que li havíem fet, requerits per la Junta Electoral de Zona, on algun funcionari primmirat havia observat diferències en el logotip de la candidatura i ens hi posava pegues. Les eleccions eren les municipals de 2003 i l’organització política en qüestió una desconeguda per a la majoria de la gent, amb més voluntàries per a redissenyar la imatge corporativa que per a resoldre entrebancs burocràtics. Per sort al Ministeri de l’interior les comunicacions encara eren del segle anterior i, en comptes un fitxer digital amb la imatge, van enviar un fax amb una descripció que es corresponia amb el logo, tant d’abans com de després dels diferents restylings. Des de la seva fundació, a mitjans des 80, fins als nostres dies la sigla de la CUP ha anat sempre acompanyada de l’estelada, explicitant gràficament un independentisme inequívoc.

No crec que se’m pugui diagnosticar egoobesitat per confessar un cert orgull per formar part des de fa qui-sap-los anys d’un projecte que va passar de tenir quatre regidors mal comptats a ser clau al Parlament. De mica en mica, amb feina de formigues, la CUP es va fer gran. De concórrer a les municipals en pocs municipis, amb noms i fórmules diferents, a coordinar i construir un projecte amb vocació nacional. De tenir representació a uns pocs ajuntaments a multiplicar-la per quatre o per cinc en eleccions successives. De ser estrictament municipalista a fer el salt al Parlament. I portant sempre a tot arreu un missatge nítidament independentista i d’esquerres... Si pocs anys enrere algú hagués pronosticat el resultat de les eleccions plebiscitàries i constituents  del 27 de setembre possiblement no me l’hauria cregut... i encara menys si m’hagués dit que just després d’aquest resultat trontollaria el meu orgull cupaire.

Les llarguíssimes negociacions entre Junts pel Sí i la CUP –segur que només han passat tres mesos?- van fer aflorar en més d’una ocasió sensacions que tampoc m’hauria cregut si algú me les hagués anunciat només pocs dies enrere: perplexitat i desànim. Perplexitat per l’enrocament dels que, a banda i banda de la taula negociadora, prioritzaven el qui per davant del què, el com i el quan. Desànim en veure que, entre els uns i els altres, podíem acabar malbaratant la primera majoria parlamentària independentista d’aquest (tros de) país. Perplexitat en veure que una promesa electoral sorgida de no sé sap on i repetida públicament per alguns candidats en plena campanya electoral -“la CUP mai no investirà Artur Mas”- passava per davant d’una altra que, al meu entendre i en tant que referida a un dels objectius estratègics, era infinitament més important: “la CUP és aquí per prémer l’accelerador cap a la independència”. Desànim en sentir-me representat per un Antonio Baños que dimitia per motius exclusivament polítics. Desànim encara més gran en pensar que d’un moment a l’altre l’estelada se n’aniria cap a un cantó i la sigla cap a l’altre...

Un gir sobtat propi de guió polonès, quan a les negociacions ja els cantaven les absoltes, va tornar a canviar la situació. Mas es retirava, deixant el seu lloc a Puigdemont, i s’enduia la convocatòria d’unes noves eleccions que haurien esmenat el caràcter plebiscitari del 27S. El desànim fotia el camp i la perplexitat canviava de parella de ball: tornava la il·lusió. Perplexitat per l’acceptació d’un pacte en un termes menys favorables a la CUP que els desestimats pocs dies abans pel Consell Polític, quan es proposava votar la investidura de Mas sense comprometre el sentit de vot al llarg de la legislatura. Perplexitat en veure que es presentava com un triomf, que suposadament eixampla per l’esquerra el suport a la República catalana, el fet d’apartar Mas, enviant-lo no a la paperera de la història sinó al capdamunt del martirologi nacional i facilitant la renovació d’una Convergència fins ara en caiguda permanent. Il·lusió perquè, malgrat tots els errors, tornem a tenir el peu damunt del pedal de l’accelerador. Gas a fons!

No, no em descuido del Ramon Usall... Un text que parla d’independentisme i que du la paraula orgull al títol no el podia cloure sense unes ratlles dedicades al millor cap de llista que podíem tenir en les eleccions més transcendents a les que fins ara ens hem presentat. Tant de bo tots els diputats i diputades s’estimessin el país com ell, encara que no sabessin expressar-ho ni la meitat de bé. Qui no recorda les seves paraules portant el bo i millor del salvatge oest a l’auditori de Barcelona? Una abraçada enorme, Ramon, i un petó ben fort a la nena que la Magda porta a la panxa. Quan la teva filla creixi en una terra lliure podrà explicar, amb orgull, que en la lluita per la independència i la justícia el seu pare hi va aportar més d’un granet de sorra.

... ni de la Mireia Boya. La renúncia a l’acta de diputat per part del Ramon comportarà l’entrada de l’independentisme (en) occità al Parlament de la mà de la Mireia. Que no dubti ningú que la regidora de Corròp a Les serà una magnífica diputada, no només representant a l’Aran sinó també a les comarques del Pirineu i de Ponent. Qu'ajas fòrça astre e fòrça salut, Mireia. Sustot fòrça salut!

Ja pots piular, si l’assemblea no ho vol veure...

“Estic massa emprenyat i decebut per a fer valoracions en calent del ‪#‎DebatNacionalCUP. Només algunes puntualitzacions (1/6)”. Primera d’una sèrie de mitja dotzena de piulades d’urgència sobre el debat cupaire del 29 de novembre. És dilluns, l’endemà, i no estic de gaires floritures a l’hora d’escriure. D’aquí set o vuit dies ja escriuré alguna cosa més potable sobre el tema per a la meva col·laboració mensual a Nació Lleida. Encara no sé que passada una setmana m’asseuré diverses vegades davant l’ordinador amb intenció de posar negre sobre blanc algunes idees sobre el vist i sentit a Manresa i que tots i cadascun dels intents de fer-ho en un estil diguem-ne més “literari” i “fred” acabaran amb una resposta negativa a l’hora de desar els canvis al document. A veure si encara resultarà que, en comptes de dificultar-me l’expressió, les limitacions d’espai del Twitter m’hauran ajudat a destriar el gra de la palla, a ser més concret i concís...

“Els aproximadament 1300 votants escollíem entre 4 escenaris per a seguir negociant. Se’n podia votar més d’un i alguns d’ells eren compatibles (2/6)”. Efectivament, les 1.254 persones que quedàvem a l’hora de les votacions no escollíem “Mas sí” o “Mas no” sinó que ho fèiem  entre quatre possibles escenaris de negociació dels quals se’n podia triar un, dos o tres (o quatre, però això hauria estat com no votar-ne cap). Més enllà de determinar quines eren les preferències entre la militància, per damunt de pressions polítiques i mediàtiques, el que es feia era donar el vist-i-plau a l’equip negociador a seguir buscant acords en un o més escenaris, que incloïen el tema de la presidència i els tres eixos bàsics a negociar: un de xoc per l'emergència social, el procés constituent i la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol.

“Els escenaris 1 (votar un candidat de JpS diferent a Mas) i 3 (possibilitat d’abstenció d’un tercer partit) no depenen de la CUP (3/6)”. Els escenaris 1 (arribar a un acord en els tres eixos i votar la investidura d’un altre candidat de Junts pel Sí) i 3 (arribar a un acord en els tres eixos i facilitar la investidura d’un candidat de Junts pel Sí amb l’abstenció de la CUP i d’un altre grup) podien tenir sentit les primeres setmanes de negociacions. Un cop posicionats tota la resta de grups parlamentaris entenc que no tenen sentit. Podien ser escenaris desitjables però a hores d’ara veig pràcticament impossible el primer i totalment surrealista el tercer.

“L’opció 2 (votar Mas en cas d’acord amb JpS) vam votar-la només 474 i la 4 (abans eleccions que votar Mas) van votar-la només 576 (4/6)”. Vaig votar només un dels escenaris possibles (investir Mas si s’arriba a un acord amb Junts pel Sí) perquè no veig possibles les opcions 1 i 3 i, per tant, mantenir el debat en aquest termes només ens porta a dilatar les negociacions. D’altra banda convocatòria de noves eleccions és la pitjor de les opcions plantejades. Ens abocaria a una pèrdua de temps, a un afebliment del suport popular a l’independentisme per la via de la desil·lusió i a una aritmètica parlamentària similar a l’actual... en el millor dels casos. No tinc cap ganes de que al maig el debat polític d’aquest tros de país giri al voltant de la disjuntiva “o Mas o eleccions al setembre”.

“Per tant si ningú no es mou, a l’AN caldrà votar entre dues opcions contraposades (2 i 4) que ara no arriben al 50% de suport intern (5/6)”. “Per tant, ara per ara, no hi ha cap desenllaç clar. Tot està per fer i tot és possible: encara podem fer la República o el ridícul (6/6)”. A l’Assemblea Nacional del 27 de desembre caldrà votar de manera inequívoca la proposta d’acord definitiva entre JpS i la CUP, amb les concrecions a que s’hagi arribat en els tres eixos programàtics i en el tema de la presidència. Tot sembla indicar que la votació final serà entre dos escenaris similars als de les opcions 2 i 4 (simplificant molt, o Mas o març). Situats en aquesta disjuntiva caldrà veure cap on es decanten els 823 vots que un mes abans han recolzat majoritàriament una opció (arribar a un acord en els tres eixos i votar la investidura d’un altre candidat de Junts pel Sí) que ja no figura a les butlletes.

Com era previsible el resultat del Debat Nacional de la CUP no va calmar els ànims de tots aquells més propensos a exaltar-se amb els titulars que a tractar d’entendre el fons de la notícia (que reconec que pot costar una mica d’entendre). Rarot com sóc –de moment sóc cupaire, ves- vaig afegir dues noves piulades, la setena i la vuitena, a una sèrie de sis: “Els insults i desqualificacions entre independentistes perjudiquen als que, a banda i banda, volen l'acord (7/6... ;-)” i “Els insults i desqualificacions només beneficien els que, a banda i banda, prioritzen el qui davant del què, el com i el quan. (8/6... ;-)”. Dues piulades suposo que inintel·ligibles als ulls dels convençuts de que si no s’arriba a un acord serà única i exclusivament per culpa d’un dels dos costats de la negociació. 

De presidents màrtirs i judicis sumaríssims

Cada 15 d’octubre la mateixa cançó. Cada 15 d’octubre s’organitzen actes d’homenatge a Lluís Companys i se senten discursos i declaracions solemnes recordant la seva condició d’únic president de govern democràtic assassinat pel feixisme a tot Europa i el fet, també bastant inusual, que l’Estat que va executar-lo no hagi demanat encara perdó, malgrat que ja fa més de tres dècades de la seva conversió en una presumpta democràcia presumptament exemplar. Aquest necessari exercici de memòria històrica va acompanyat sovint d’una cançoneta de fons, al meu modest entendre totalment prescindible. No sé qui en va escriure la lletra, repetitiva, enganxosa, però hem pogut sentir-la en boca de diferents intèrprets, àdhuc va assumir-la oficialment la Generalitat en temps del president Montilla. La tornada reivindica l’anul·lació del judici sumaríssim contra el president Companys. L’anul·lació, o en algunes versions la revisió, de judicis a persones represaliades pel franquisme, i en conseqüència de les seves sentències, es presenta com un acte de justícia i de reparació de l’honor i la dignitat de les víctimes. 

  

Serveix de res anul·lar una condemna de mort executada? I tant que sí però no pas com a  acte de justícia sinó com un exercici de cosmètica històrica. Reivindicant que l’administració de justícia espanyola revisi o anul·li els expedients el que s’està fent és reconèixer el dret a tornar a jutjar les víctimes de la repressió franquista. “Ep, alto! –us diran els defensors del revisionisme judicial- que ara es revisarien els expedients amb totes les garanties de l’estat de dret”. Justa la fusta! D’això es tracta: d’una bona capa de maquillatge que permeti presentar l’actual Estat espanyol i la seva justícia com a exemplarment democràtics. Sombraquí, sombrallà, maquillate, maquillate... No, amb una revisió per aquí, una anul·lació per allà, quatre exhumacions i una placa commemorativa no n’hi ha –o, més ben dit, no n’hi hauria- prou per a fer justícia però sí que permetria presentar l’actual Estat espanyol com si no tingués res a veure amb una dictadura amb la qual no va haver-hi ruptura sinó transició (i en alguns estaments com el judicial amb prou feines ni això).

Els espanyols també tenen un president de govern condemnat a mort. El 20 de desembre de 1973, trenta-tres anys després de l’assassinat de Lluís Companys i Jover, l’organització Euskadi Ta Askatasuna va executar a Madrid Luis Carrerro Blanco. Carrero havia accedit a la presidència del govern del seu país per una via diametralment oposada a la de Companys: almirall de la marina, va fer la guerra al bàndol franquista i va guanyar-se la confiança del dictador, que va anar ascendint-lo al llarg dels anys fins a nomenar-lo president del govern espanyol, mig any abans de la seva mort. Malgrat tenir dues trajectòries oposades, però, els dos presidents esmentats comparteixen quelcom més que una mort violenta a mans dels seus respectius enemics: si feu una cerca pel Google veureu que, sorprenentment o no, a Espanya hi ha carrers dedicats al penúltim president de govern franquista, un monument a la població on va néixer, Santoña, i una placa commemorativa al lloc on va morir, per a recordar els “servicios a la patria” que l’almirall va dur a terme per terra, mar i, finalment, aire. Tot i aquest reconeixement diguem-ne popular, el que no trobareu al buscador és cap petició de revisió o d’anul·lació del judici sumaríssim que va elevar l’almirall a la categoria de màrtir per Déu i per Espanya. Lògic: per als partidaris del règim franquista, nostàlgics fonamentalistes o reconvertits en demòcrates de tota la vida, l’organització que va jutjar i executar l’ogre no tenia cap legitimitat. Per a ells la justícia va consistir en activar la maquinària repressiva de la dictadura contra els responsables de l’execució i, de passada, contra l’oposició democràtica.

Fer justícia no és anul·lar els judicis a les víctimes. Revisant i/o anul·lant judicis s’està jutjant a l’hora la víctima i el botxí. D’una banda es vol demostrar la innocència de les persones condemnades –aspecte totalment innecessari per a restituir-los un honor i una dignitat que no es perd lluitant contra el feixisme- i de l’altra que, en conseqüència, la “justícia franquista” no va ser prou justa amb elles –qüestió encara més innecessària que la primera. Si es vol fer justícia de veritat amb les víctimes del franquisme cal portar els seus casos als tribunals, amb totes les garanties processals d’un estat de dret, però no pas per a revisar els seus sumaris sinó per a asseure a la banqueta dels acusats els responsables de les seves morts. Segur que en alguns casos, com el de Lluís Companys i altres executats dels primers anys de la dictadura, ja és massa tard però en molts altres, com el de Salvador Puig Antich i altres crims d’estat de les acaballes del franquisme i els inicis de la transició, encara hi seríem a temps. 

El temps de les carbasses

Setembre de resultats històrics per a l’independentisme, de victòria inapel·lable al carrer i a les urnes, que només no veuen aquells que continuen no volent-hi veure –que santa Llúcia els conservi la vista!- i només neguen aquells que volen continuar negant el pa i la sal al nostre poble. També és cert, però, que podem trobar entre l’independentisme gent un pèl desencisada per una victòria que esperaven més àmplia. No passa res; una lectura negativa dels resultats del 27 de setembre només pot ser fruit d’una manca de perspectiva de com ha evolucionat l’independentisme, i en conseqüència la situació política d’aquest (tros de) país, d’uns anys ençà. De tant en tant cal baixar del núvol de les il·lusions al rebost dels records i fer-hi un cop d’ull per a veure on érem no fa gaire, on som ara, i per tant on podem ser aviat si no ens desviem del camí. Un cop al rebost, deixeu-me destapar un parell de pots, el primer força desconegut i curiosament ambdós d’elaboració setembrenca, que crec que són força il·lustratius de tot plegat i que conviden a mantenir la il·lusió sense deixar de tocar de peus a terra.

Cofois i feliços com un esclau amb cadenes noves. Així es mostraven, el 30 de setembre de 2005, els diputats al Parlament de Catalunya de tots els partits que s’autodefinien catalanistes (CiU, PSC, ERC i ICV) quan van aprovar un nou estatut d’autonomia que alguns veien com l’encaix definitiu amb Espanya i altres com una solució provisional. Aquell dia un escamot de militants de la CUP -una organització que amb prou feines coordinava una quinzena de regidors de l’esquerra independentista arreu del país, la majoria amb altres sigles- va presentar-se al Parlament de Catalunya armat amb cinc carbasses – massa petites, tot s’ha de dir; per als mèrits dels honorables haurien estat més adients les guanyadores del concurs de Sedó o del d’ous d’euga de Sant Llorenç de Morunys- adreçades als cinc grups parlamentaris, que van entrar al registre acompanyades d’un manifest amb el curiós títol de “Prou d’estatuts. Independència”.

Tots sabem què va passar amb aquell estatut. Primer la retallada pactada entre el govern espanyol i l’oposició parlamentària catalana. Qui no recorda aquella entranyable foto a la porta de Moncloa  amb Zapatero –el Pablo Iglesias de l’època: “apoyaré...”- Mas i Duran. La primera retallada va excloure ERC del consens estatutari, partit que després d’un fort debat intern, i malgrat l’oposició inicial de la direcció, va acabar fent campanya pel No. Malgrat no ser el text sorgit del Parlament el nou estatut va aprovar-se per referèndum el 18 de juny de 2006 amb 1.899.897 vots afirmatius -el 73,9% dels que votants però només el 35,7 % dels censats, au!- i 533.742 en contra. I malgrat ser aprovat a les urnes l’estatutet encara va emprendre un llarg periple judicial que va finalitzar el 27 juny de 2010 amb una sentència del Tribunal Constitucional espanyol que va acabar d’amputar-lo. La sentència del TC va provocar la primera de les grans manifestacions independentistes que han marcat la vida política dels darrers anys. Si no fos per la gran visió estratègica dels defensors de l’Estat -gràcies santa Llúcia!- ara aquest tros de país tindria quatre competències administratives més i centenars de milers d’independentistes menys.

El setembre de 2009 la CUP continuava tenint una representació institucional força escarransida si la comparem amb els partits parlamentaris però ja no era la completa desconeguda del temps de les carbasses. A les eleccions municipals de 2007 va créixer en nombre de vots i de regidors i va  aconseguir representació a set capitals de comarca... però encara ens coneixíem tots. Recordo com un d’aquells nous regidors de la CUP m’explicava entusiasmat la proposta que havien presentat i aprovat al seu ajuntament i com jo me l’escoltava un pèl escèptic sobre quin podia ser el recorregut d’aquell acord. I potser no n’hauria tingut gaire de recorregut si els devots de santa Llúcia a la fiscalia i a la delegació del govern espanyol no hi haguessin col·laborat amb prohibicions, recursos judicials i fins i tot autocars de falangistes –dels clàssics de la camisa blava, res de modernets de color carbassa- però el cas és que una moció presentada per l’aleshores únic regidor cupaire a la vila va propiciar la celebració de la consulta popular d’Arenys de Munt i l’inici d’un moviment que va estendre’s a centenars de municipis.

Som on som i no es tracta ara de penjar-se medalles a l’estil del Màgic Andreu. Ningú no pot atribuir-se els mèrits de la conquesta de l’hegemonia política i social per part de l’independentisme: ni CDC, ni ERC, ni l’ANC, ni Òmnium. Ni tan sols el PP i el PSOE. Naturalment que tampoc no pot fer-ho la CUP –la meva miopia no arriba a aquest punt- però sí que, davant l’allau de crítiques rebudes pel fet de donar carbasses a Mas, no puc estar-me de recordar que, a diferència d’altres, la CUP sempre ha defensat de manera inequívoca la necessitat d’un estat independent per al poble català.

Diu el tòpic que tothom és necessari i ningú imprescindible i és ben cert. Tan cert com que ara és imprescindible que ens posem d’acord. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament, aviat podrem deixar de commemorar com a Diada Nacional la derrota de l’11 de setembre de 1714 per a celebrar una victòria recent. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament, potser la data més adient per a la celebració hauria de ser el 13 de desembre. És només una idea. Si no us agrada en tinc més.