La sanitat a Torà, referent internacional.

A cavall entre aquest any que ara acaba i el vinent una terrible pandèmia de grip causa una autèntica mortaldat arreu del món, malgrat els esforços que la comunitat mèdica i científica esmerça per combatre’l. Entre els epidemiòlegs que investiguen el virus H5N1 destaca un metge, resident a Biosca, que fa del pavelló de Torà un punt de referència, tant a nivell català com internacional, en la lluita contra la pandèmia. No, no és cap innocentada. És una novel·la escrita per Antoni Fernández Solà, a mig camí entre les obres de ciència ficció i Vendelplà, que situa l’acció principal a Torà i Biosca, tot i no defugir altres escenaris com la Vall d’Ora, Barcelona, Manresa, Madrid, Baltimore, Estocolm i Ivorra. Cosmopolitisme total. Una particularitat d’aquesta obra és que, tret del virus gripal, tots els altres protagonistes són bons, des de l’alcalde de Torà –en Josep Buscall!- fins als omnipresents militars espanyols, passant per capellans, independentistes folclòrics, moros calafins, mossos d’esquadra i els equips mèdics habituals. L’única actitud políticament incorrecta dels personatges de “Pandèmia H5N1” el protagonitza el cunyat de la farmacèutica, poc comprensiu amb l’opció sexual de la seva germana... Tot plegat un divertimento força curiós.

.

.

Si més no sorprèn que una novel·la d’aquesta temàtica situï l’acció a la Vall del Llobregós, que si en aquesta zona hem protagonitzat alguna notícia relativa a la sanitat ha estat justament per la desatenció que fa anys que va en augment. Qui sap, potser el seu autor va llegir alguna de les declaracions d’alguns responsables (?) sanitaris i/o municipals que anys enrere no només negaven la constant pèrdua d’atenció mèdica a Torà sinó que, fins i tot, afirmaven que pocs municipis com el nostre tenien tan bona atenció mèdica. La putada és que aquelles declaracions no formaven part de cap novel·la. Només eren una innocentada fora de temps i de lloc.

Confusió i por contra arguments.

Dijous al vespre. Sala d’actes de l’Ajuntament de Tàrrega. Mitja dotzena de ponents participen en un debat sobre les consultes sobre la independència nacional d’aquest proper diumenge: Adam Majó (CUP), Àngel Colom (CiU), Toni Comín (Psc-PsoE), Joan Tardà (ERC), Francesc Pané (ICV) i Roger Granados (Reagrupament). Hi assisteixo com a públic, no pas motivat per escoltar l’Adam –que ja sé que ho farà bé-, ni tampoc per Tardà, Colom o el representant del partit de Carretero, sinó per escoltar els arguments dels altres dos ponents. Els arguments del sí ja els conec; ara vull sentir els del no o els del no-ho-sé. A la poca estona d’aguantar dret a fora, vora la porta d’una sala plena a vessar, ja he sentit els de tots dos. Ja me’n podria tornar cap a Torà. La conclusió és claríssima: per molt que s’allargui el debat no hi haurà un sol argument per part de Pané i/o Comín que justifiqui el paperot que –amb alguna lloable excepció- fan els seus respectius partits en contra de la democràcia –obstaculitzant les consultes allà on poden- i de la independència.

En comptes d’arguments, els diputats Pané i Comín només proven de contrarestar els arguments dels partidaris del Sí tractant de confondre i espantar el nombrós públic assistent. Així Toni Comín tracta de marejar la perdiu alternant la defensa de projectes polítics contradictoris, que van des d’una Espanya federal fins a la desaparició de l’Estat espanyol (“com he de voler un estat propi per a Catalunya si no el vull ni per a Espanya?”) en el marc d’una Europa federal. És a dir: que vol qualsevol cosa menys la nostra independència nacional. Afirma però que, malgrat la legalitat que calia respectar, la independència seria inevitable si tenia el suport del 80% de la població catalana. El vuitanta per cent!? Hipòcrita dels collons!!!! Un 45% de vots negatius valen més que un 55% d’afirmatius? Recordem que l’únic canvi d’una certa rellevància que defensa el ciutadà pel canvi Comín és la modificació de la llei electoral, per tal de restar representació parlamentària a les comarques menys poblades, amb l’excusa que “tots els vots han de valer igual”.

.

Espanyolisme: diferents discursos, un únic objectiu: Una (no en tingueu cap dubte), Grande (però cada cop menys) y (si s’escau) Libre.

Més patètica és encara la intervenció de Francesc Pané, l’únic diputat lleidatà d’una formació tradicionalment defensora del dret a l’autodeterminació (això sí... de països ben llunyans). Comença tractant de justificar l’injustificable: l’abstenció o el vot contrari d’alguns regidors i regidores hippiflowersmulticultixupiguais que en ocasions han impedit el suport municipal a les consultes en diferents municipis del país: ICV no pot donar suport a una consulta que només pregunta sobre la independència i en la que, per tant, no es pot contestar que es volen altres fórmules d’estat. Aquí torna a sortir el discurs federalista espanyol. Aquesta sí que és bona! Que potser tots els referèndums, començant pel de l’Estatutet que, com a bons escolanets del Psc-PsoE, amb tant entusiasme defensaven, no són iguals? Que no tenen tots les mateixes cinc opcions: sí, no, blanc, nul i abstenció? Sí ICV defensa el federalisme espanyol té una opció de vot claríssima en les consultes sobre la independència: no.

Però Pané no s’atura aquí. No n’hi ha prou amb tractar de confondre el personal, cal espantar-lo i, per tant, ha de recórrer al papus de torn: la hipotètica fractura nacional que podria provocar un procés independentista “abans de que la gent estigui preparada”. “Val més avançar més lentament i fer-ho tots units”. Surten els presumptes esforços que es van fer en temps del franquisme per a esdevenir un sol poble. Els arguments que el representant d’ICV utilitza per a oposar-se a la independència –la fractura social i nacional- són exactament els mateixos que utilitzava el franquisme per a prohibir els partits polítics. No deixa de tenir gràcia que, per a oposar-se a un exercici de democràcia, un home del PSUC d’aleshores invoqui ara a l’home del sac!

De la resta, que voleu que us digui? Al començament he dit que estava convençut de que l’Adam ho faria bé. Ara puc dir que m’he equivocat; ho ha fet molt bé. A més ha estat l’únic que s’ha limitat a argumentar a favor del vot afirmatiu i de rebatre els pseudoarguments espanyolistes, sense caure en les picabaralles partidistes d’altres defensors dels Sí, que en alguns moments –i algun més que altres, tot s’ha de dir- semblaven voler convertir un debat sobre les consultes de diumenge en un debat sobre les eleccions de l’any vinent.

Els ajuntaments i els temes de competència no municipal.

Llegeixo que l’ajuntament de Camprodon ha rebutjat donar suport a la celebració d’una consulta sobre la independència. Res d’estrany vista la composició del consistori, format per set regidors del Psc-PsoE, tres de CiU i un d’ERC, i vist el paper obstruccionista amb les consultes populars que el partit de Montilla ha dut a terme en la pràctica totalitat d’ajuntaments. El curiós del cas és l’excusa donada per a no donar suport a un acte democràtic. A diferència d’altres municipis, començant pel mateix Arenys de Munt, en aquesta ocasió no ha estat el model d’Estat que diu defensar la sucursal catalunyesa del partit de Zapatero, Bono i Chaves, l’excusa per a votar-hi en contra, sinó que “pel PSC i CiU la moció trencava l'acord de no tractar temes de competència no municipal”. Val a dir que, basant-se en el mateix argument, en aquest municipi del Ripollès els convergents tampoc han donat suport a la consulta.

.

.

Tot i que encara no l’havia sentit en relació al tema que ens ocupa (i que els preocupa), l’excusa de la no competència municipal és més vella que l’anar a peu i sovint s’ha esgrimit, per part de grups municipals i ajuntaments de tonalitats cromàtiques lleugerament diferents, per tal de no debatre temes compromesos: en aquest sentit només caldria recordar que alguns ajuntaments de la Segarra, amb majories “nacionalistes”, “independentistes” i/o “d’esquerres” van evitar pronunciar-se en relació a l’aplicació de la “llei antiterrorista” a tres joves de Torà. Independentment del tema que s’eviti tractar en cada moment, el fet de limitar el debat polític als ajuntaments a aquelles qüestions de competència municipal és diametralment oposat a allò que prediquen tots els partits polítics (“s’ha d’atansar la política a la ciutadania”) i la pràctica totalitat d’electes municipals (“l’ajuntament és la institució més pròxima als ciutadans”). Si acceptem com a certes les dues afirmacions, que al meu entendre si més no haurien de ser-ho, els més desitjable, en tant que democràtic, és que els ajuntaments es pronunciïn en el màxim de temes possibles. Pel què sembla els que manen a Camprodon no ho veuen així. Tot són maneres de mirar-s’ho. Per cert, aplicant aquesta lògica, caldria suposar que els càrrecs electes d’aquest municipi quan van prendre possessió de la seva condició de regidores i regidors van estalviar-se el tràmit de prometre o jurar fidelitat a la constitució espanyola, a la seva mascota i al compliment de la legalitat il·legítima. Ni imperatiu legal ni hòsties: aquesta comèdia, per molt obligatòria que sigui, depassa de molt la competència municipal! Però no us penséssiu pas que sempre apliquen el mateix criteri: segons les tesis d’aquest “municipalisme limitadet”, l’únic que cal impedir als ajuntament en relació als “temes competència no municipal” és el debat –no fos cas que als ajuntaments s’arribés a acords que en els parlaments competents ja es cuiden prou bé de no aprovar- però no pas l’acatament, l’adulació i altres comportaments acrítics, covards i llepaculs.

Si continuem llegint la mateixa notícia trobarem un exemple d’aquesta coherència: “Esteve Pujol (l’alcalde) ha explicat a més que proposarà a la propera junta de portaveus consensuar un suport del consistori a l'editorial dels dotze principals diaris de paper del Principat per la seva defensa dels interessos nacionals de Catalunya". Ja ho veieu: un ajuntament no dona suport a una Consulta sobre la Independència perquè no és un “tema de competència municipal” i, en canvi, el mateix ajuntament es planteja adherir-se a un manifest autonomista, que sí que deu ser-ho. Visca la coherència!

Volem l'Estatut!

Unanimitat de la premsa diària catalunyesa en defensa de l’Estatutet de la Moncloa, davant d’una probable retallada del migrat text estatutari per part del Tribunal Constitucional espanyol. Tant els mitjans que signen l’editorial conjunt (La dignitat de Catalunya) com els partits polítics parlamentaris –inclòs algun que es reclama independentista- valoren positivament el text: “gest extraordinari”, "excel·lent", “els diaris catalans han expressat unitat i fermesa", “defensa del país de les agressions del PP”, “resposta unitària”, “pas endavant” i un llarguíssim etcètera. Encara més elogiosos han estat els mitjans espanyols; des de la Brunete mediàtica fins i tot han catalogat l’editorial com un “atac a Espanya”.

Voleu dir que cal ser tant optimistes respecte al paper adoptat per la premsa d’aquest (tros de) país? Qualsevol que hagi escoltat la notícia sense haver-ne llegit el contingut podria pensar que l’editorial en qüestió és una abrandada defensa de la nació catalana. Res més lluny de la realitat: al meu modest entendre, l’editorial no deixa de ser una mostra més de l’espanyolisme hegemònic als mitjans. Un espanyolisme molt més subtil que el de la premsa editada en altres regions dels nostre propi país o de la veïna Espanya, però no per això menys perillós: darrere la pretesa defensa de la “dignitat de Catalunya”, l’editorial fa una defensa de la il·legítima legalitat vigent, d’una transició espanyola suposadament modèlica i, per sobre de tot, de l’Estatutet de Catalunya i de les bondats del sistema autonòmic. Un sistema autonòmic que, no ho oblidem, està pensat per a maquillar l’ocupació, per a fer més còmoda la manca de sobirania als catalanets i catalanetes, i a altres “peculiaritats regionals” al si de l’Estat espanyol, d’assolir allò que ja fa quatre segles deia el comte-duc d’Olivares: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Ara que, malgrat l’esmentada hegemonia de l’espanyolisme als mitjans, cada cop hi ha més gent que s’adona de la necessitat de tirar pel dret cap a la independència, els principals fabricants de mentides d’aquest tros de país vénen i ens venen les virtuts d’un cadàver, just en el moment en que els jutges li canten les absoltes.

L’efecte espanyolista de l’editorial, i del seguidisme que n’ha fet la classe política regional, queda un pèl camuflat per la tantes vegades reclamada unitat d’acció dels partits catalans davant l’Estat. Segurament aquest fet es visualitzaria més si, en comptes de l’esperada, la sentència del tètric tribunal confirmés la plena constitucionalitat de l’Estatutet. En aquest supòsit improbable ens trobaríem en una situació certament insòlita, amb un règim d’autonomia que comptaria amb el beneplàcit unànime a nivell polític (inclosos els que van fer campanya en contra!), mediàtic i d’allò que arbitràriament etiqueten com a “societat civil” (des de les patronals i el sindicalisme oficialista fins al RACC i les Cambres de Comerç). Qui estaria en condicions de reobrir el debat sobre el futur estatus polític d’aquest país? Només es continuarien queixant els quatre radicalots de sempre, que no representen a ningú. Així doncs ens quedem amb una autonomia escarransida, pels segles dels segles, i punt. Tema sankhat.

La pregunta ara és: i després de l’editorial, què? La societat catalana s’ha de mobilitzar? Entenc que la resposta ha de ser afirmativa: Sí. Volem l’Estatut!

.

.

I la millor manera de contribuir a volar l’Estatut és participant en les consultes populars sobre la independència dels Països Catalans, com les que el 13 de desembre es faran a un centenar de municipis del Principat i que en dates posteriors s’estendran a molts altres municipis, entre ells Torà. Cal deixar ben clar a tota la colla d’autonomistes, -parlamentaris o editorialistes, convençuts o de conveniència, d’obediència catalana o sucursalistes, necròfils tots- que ja n’hi ha prou; que no volem tornar enrere, que no podem caure en l’error de, en el moment que aconseguíem posar la independència en el centre del debat polític, continuar malmetent esforços en tractar d’avançar pel carreró sense sortida de l’autonomisme. L’autonomia ha mort. Visca la Independència!

Una llei electoral molt i molt urgent.

És un tema recurrent, l’eterna assignatura pendent que apareix i desapareix tot sovint de les agendes de la nostra estimada classe política. Després de trenta anys de gestionar competències graciosament traspassades per l’Estat, la Comunitat Autònoma de Catalunya és una de les regions autònomes sense llei electoral pròpia. I, ves per on, després de tants anys de parlar-ne sembla que ara, a menys d’un any de les pròximes eleccions al parlament regional, els han vingut les presses.

A l’hora de justificar tanta urgència la nostra estimada classe política ha trobat la coartada perfecta: la futura llei electoral ha de servir per a combatre la creixent “desafecció dels ciutadans per la política”. Després de sentir o llegir això la pregunta és obligada: les diputades i diputats al Parlament del parc de les feres són rucs o, pel contrari, és a la població desafecta a la que consideren més curta que la cigala d’un conill? Més aviat m’inclino a pensar en aquesta segona possibilitat: confonent intencionadament les causes (la poca credibilitat d’una classe política endogàmica, l’esvaïment del miratge autonomista, els creixents casos de corrupció) amb una de les conseqüències d’aquesta desafecció (l’augment de l’abstenció) la nostra mai prou ben estimada classe política tractarà d’encolomar-nos una llei electoral que blindi l’actual sistema de partits, amb un sistema de repartiment d’escons que permeti mantenir el predomini de les dues actuals forces majoritàries d’aquest tros de país (CiU i Psc-PsoE), garantint-se el suport dels partits secundaris (Erc, Icv, Pp) a canvi de barrar el pas a forces fins ara extraparlamentàries, elevant fins al 5% el percentatge mínim per a obtenir representació, a imatge i semblança d'un altre tros d'aquest mateix país, el presidit per l'immaculat Francisco Camps. D’aquesta manera, amb l’excusa de la corrupció, la futura llei electoral garantiria continuar remenant les cireres al partit de Josep Maria Sala i Bartu Múñoz o al de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta i en nom de la regeneració s’obstaculitzaria l’accés de noves formacions al Parlament regional.

Diuen que en pocs mesos tindran la llei enllestida. A veure si m’equivoco de gaire en el pronòstic.

.

Foto: “És del dia que Josep Maria Sala va entrar a la presó de Can Brians, condemnat pel cas Filesa, relacionat amb el finançament il·legal dels socialistes. Al seu costat, donant-li suport, s'hi pot veure l'aleshores secretari d'organització del PSC, José Montilla. Lluny, doncs, de ser contundents amb la corrupció, aquell dia els sociates catalans van optar per plorar amb emoció l'entrada a la garjola d'un dels seus”. Per a continuar llegint clica aquí.

Deu anys i uns dies.

Renovació al Secretariat Nacional de la CUP: vuit de les persones escollides ahir a Tarragona (Lluís Sales de Girona, Aina Barahona de Celrà, Òscar Mendoza de Vilanova i la Geltrú, Jordi Salvia de Vilafranca del Penedès, Joan Teran de Barcelona, Albert Botran de Molins de Rei, Xavier Angelergues de Reus i Francesc Andreu de Sabadell) accedeixen per primer cop al Secretariat, mentre que les altres tres (Pau Juvillà de Lleida, Marc Sallas de Badalona i Adam Majó de Manresa) hi són des de fa només dos anys. D’aquesta manera entre les Assemblea Nacionals de Sant Celoni, el juliol de 2007, i de Tarragona s’ha renovat completament el SN de la CUP, desapareixent-ne els membres que portaven més anys en aquest, entre ells el pesat que escriu en aquest bloc, que hi era des de...

.

.
La veritat és que no ho sé ben bé des de quan hi era. No crec que hi hagi cap acta de les primeres reunions del Secretariat Nacional de la CUP que, pels volts de les municipals del 99, va tractar de dotar d’una mínima estructura i coordinació nacionals a les poques candidatures municipals de l’Esquerra Independentista que no havien seguit els cants de sirena de les formacions parlamentàries. Si en qualsevol organització les actes són un reflex de la seva situació, l’absència d’aquestes és un fidel retrat de la situació del què era la CUP a nivell nacional fa deu anys: uns pocs col·lectius locals, amb ganes de fer política independentista i d’esquerres des de l’àmbit local i des de la precarietat més absoluta. Precarietat organitzativa, econòmica i fins i tot jurídica; a les eleccions del 99 va costar fins i tot concórrer amb la sigla CUP perquè en la documentació existent al “Registro de partidos políticos” encara figuraven com a càrrecs de l’organització algunes persones que un parell d’anys abans s’havien transfugat cap a les files d’ERC.

Per a formar part d’aquell SN de fa deu anys i escaig, o dels secretariats successius, no calien gaires votacions; no hi havia persones que es presentessin com a “candidates”, sinó que ho feien com a “voluntàries”, i en ocasions en nombre inferior al mínim requerit. És evident que allò no era cap mena de “direcció política” sinó senzillament “quatre matats” –com deuen recordar prou bé el Joan Fernàndez, el Xavi Oca i el Leto- que dedicaven part de seu temps i esforços a tractar de fer rullar la incipient i feble estructura de la CUP a nivell (pretesament) nacional.

De fet no va ser fins a l’esmentada AN de l’any 2007 a Sant Celoni -després de l’èxit de les municipals d’aquell any- en que va haver-hi una veritable elecció del SN amb un nombre considerable de candidats i candidates. I ara s’ha completat la renovació iniciada fa dos anys i, després de força temps, m’ho miro des de fora. La veritat és que se’m fa una mica estrany; potser és normal o potser és un símptoma de que hauria d’haver-ho deixat temps enrere. En tot cas, enrere queden deu anys i escaig de secretariats nacionals, deu anys de feina, nervis i emprenyades, compensades per amistats i coneixences i per alguna que altra alegria; deu anys que han comportat, sobretot els darrers temps, milers de quilometres sorgits de les pròpies butxaques i incomptables hores guanyades a la son i al temps destinat a la família. Tot plegat ha comportat una retirada totalment necessària, encara que potser ja no es pugui qualificar d’”a temps”.

Per a dur a terme el desplegament de la ponència “La CUP, l’alternativa necessària”, aprovada a l’Assemblea Nacional de Mataró, el gener d’enguany –com voleu que no ens cansem amb tantes assemblees nacionals!- calia un SN amb gent nova. Només amb renovades forces, i unint-les totes en la mateixa direcció, es pot encarar amb èxit tots els reptes que té davant la CUP els pròxim temps, entre ells les eleccions municipals del 2011, però també aconseguir una bona implantació arreu dels Països Catalans, esdevenir als ulls de tothom el referent polític unitari de l’EI, incidir amb discurs propi entre els sectors cada cop més amplis del nostre poble desencantats del parany autonomista... En definitiva, una feinada. Molta sort, doncs, als companys i a la companya del nou Secretariat Nacional de la CUP. Us farà falta. Ens farà falta.

Diguem SÍ!

Que si estic d’acord en que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? Qui tingui prou temps i paciència per a remenar i fer un cop d’ull als escrits penjats en aquest bloc trobarà que sóc molt poc original i potser molt repetitiu, que no segueixo massa les modes a l’hora de definir-me políticament, que a mi per a expressar el model de país al que aspiro em continua servint un lema parit fa quaranta anys: per uns Països Catalans reunificats, independents i socialistes. L’Estat propi que jo vull és per a tot el país –de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó- i, posats a desitjar, la democràcia ha de ser-hi completa -que el poble pugui decidir lliurement sobre tots els aspectes que afectin el conjunt de la societat, incloent-hi els econòmics- i sense ingerències externes.

Com veieu l’horitzó polític que vull per a aquest país no s’ajusta a l’escenari que planteja la consulta popular d’aquest diumenge a Arenys de Munt, ni per la confusió territorial –amb el corònim Catalunya podem entendre diferents àmbits territorials-, ni per la contradicció “democràtic i social” i “integrat en la UE”. En aquest sentit preferiria la pregunta que es vol plantejar a Berga: "És vostè partidari que els Països catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?" Bé, potser quedaria millor “Sou vós...”

Però malgrat tots els peròs tinc molt clar que votaria al referèndum d’Arenys de Munt.

SÍ, SÍ i SÍ!!

Hi ha motius més que suficients per a omplir les urnes de vots afirmatius i refregar-los pels morros de ministres prepotents, consellers covards, jutgesses i advocats falangistes i púrria diversa. Cal aprofitar totes les oportunitats de posar de manifest davant el conjunt de la població la contradicció entre la legitimitat democràtica i la legalitat dels estats ocupants. Per dir-ho amb un símil futbolístic, si anem perdent per tres a zero i tenim una ocasió de gol, llençarem la pilota als núvols amb l’argument que nosaltres volem guanyar i no pas perdre tres a un?

El conseller Ausàs, les vegueries i el dret a decidir.

El conseller de governació de la Generalitat de Catalunya, Jordi Ausàs, ha estat notícia darrerament per dos projectes de llei que poden -o podrien ser- força importants: la llei de consultes populars i la de vegueries.

Segons Ausàs, la llei de consultes populars serà “una eina legal de concreció i d’expressió del dret a decidir, i una eina que ens cohesiona com a país”. El conseller ha manifestat que “l’objecte de les consultes són totes aquelles qüestions d’especial transcendència política per a la ciutadania”. Explicat amb aquestes paraules s’ha de reconèixer que la cosa pinta bé. Traslladar la presa de decisions al conjunt de la ciutadania és -o hauria de ser- un objectiu prioritari de qualsevol formació política que s’anomeni democràtica.

També segons Ausàs, el govern de la Generalitat de Catalunya té “la voluntat d'aprovar la llei de vegueries aquesta legislatura". Aquesta llei, juntament a la de governs locals, hauria de configurar la "nova arquitectura del país, que permetrà superar l'administració provincial". La idea d’eliminar una divisió territorial imposada (la provincial), encara que només sigui al si d’una altra divisió igualment imposada (l’autonòmica), d’entrada també sona bé, però...

Tot i tractar-se de dues notícies que, llegides per separat, són clarament positives, en l’anunci d’aquestes dues lleis hi ha alguna cosa que no quadra. En el cas de la divisió territorial del (tros de) país en vegueries, l’anunci de la seva aprovació ens parla d’uns terminis de temps força curts –la fi de la legislatura en el cas més allunyat- i va acompanyat d’una proposta de mapa concret, amb una proposta d’adscripció concreta per a cadascun dels 964 municipis i de les 41 comarques administratives actuals d’aquest (tros de) país.

.

Proposta de divisió de la C.A. de Catalunya 2009

Davant del calendari i el mapa, apareixen els dubtes. Si ens creiem les dues notícies, la de les vegueries i la de les consultes, en l’any i poc que manca per a finalitzar la legislatura hauria d’haver-hi temps suficient per a que tots i cadascun dels 964 municipis d’aquest (tros de) país decidissin, mitjançant 964 consultes populars, la seva adscripció territorial supramunicipal; per a traslladar els resultats de les consultes a l’equip redactor de la ponència marc; per a que aquest reculli totes les propostes de modificació que, tenint en compte el suport popular d’algunes reivindicacions territorials –Aran, Penedès, Alt Ter...- segur que es produiran; de, un cop incorporades les esmenes arribades del territori –algunes de les quals poden ser contradictòries amb altres- aprovar per la via parlamentària una divisió territorial nova i coherent...

És evident que un procés no anirà així, que els municipis tindran un paper ben pobre –i els ciutadans i les ciutadanes ni en tindran- en la configuració del nou mapa “que hauria de permetre superar la divisió provincial”, sinó que aquest es decidirà entre als despatxos de la Generalitat, les seus dels diferents partits polítics necessaris per a la seva aprovació parlamentària i el ministeri espanyol de política territorial. Ningú no ens preguntarà a quina vegueria hauria de pertànyer el nostre municipi. A l’hora de definir el mapa de les vegueries d’aquest tros Catalunya pesarà molt més el dret de decidir de l’expresident de la Junta d’Andalusia que les opinions dels ciutadans, les ciutadanes, els ajuntaments i els consell comarcals catalunyesos.

.

Divisió del Principat en vegueries, abolida després de les ocupacions francesa i espanyola.

Conclusió? N’hi ha dues de possibles. Una possibilitat és que l’anunci per part del conseller de Governació, Jordi Ausàs, de portar a consulta “totes aquelles qüestions d’especial transcendència política per a la ciutadania” només sigui això, un anunci que queda molt bé però que no s’acabi materialitzant. L’altra possibilitat és que el mateix conseller de Governació, l’exalcalde de la Seu d’Urgell, consideri que la divisió en vegueries, la "nova arquitectura del país que permetrà superar l'administració provincial", no es tracta d’una “qüestió d’especial transcendència política per a la ciutadania”. No sé quina de les dues hipòtesis és més preocupant.

Any de victòries històriques.

Engego la tele un dia qualsevol de juliol i veig José Montilla informant a la ciutadania d’aquest (tros de) país dels èxits que finalment s’han pogut assolir, després d’una llarga temporada d’esforços col·lectius. “Victòria de la justícia”. Amb l’expressivitat i l’alegria que el caracteritzen i una mica més, Montilla no estalvia qualificatius grandiloqüents a l’hora de fer balanç del resultat. Al (tros de) president se’l veu content. Me n’alegro per ell. Tot i que mai no he sentit la més mínima simpatia pel seu (tros de) partit, no m’agrada que, pel seu origen, es qüestioni la seva capacitat de defensar amb fermesa els interessos catalans davant les pressions forànies. Ara, tot i que amb mesos de retard, per fi ha pogut demostrar que situa el més sagrat d’aquest país entre les seves prioritats.

A continuació surten representants dels altres partits del govern regional i segueixen els comentaris triomfalistes: hem aconseguit el màxim que es pot aconseguir actualment. “Hem guanyat!”. La nota discordant la posa l’Artur Mas. “Es podia haver aconseguit molt més”. Se li veu el plumero: aquest és dels que encara somien mocions de censura. El tema encara dura mitja hora més. Pesats! Començo a pensar que, tot i tractar-se d’Història amb majúscules, tanta reemissió televisiva, en plena canícula, potser no és bona del tot...

Que també us cansa que dos mesos després encara es parli dels triomfs del club que és més que un club perquè el país és menys que un país? Sí, potser en fem un gra massa, però cal entendre que en aquests trossos de país les úniques victòries que podem celebrar són esportives. De què voleu que parli la gent? En tots els altres terrenys fa temps que anem de derrota en derrota. Una bona mostra n’és l’acceptació mesella de l’espoli al que ens sotmet l’Estat espanyol.

Les xifres de l’espoli, segons les fonts, se situen entre 20.000 i 25.000 MEUR al conjunt dels Països Catalans (entre 14 i 17.000 a la C.A. de Catalunya, entre 3 i 4.000 a les Illes i entre 2 i 3.000 al País Valencià). Les de la presumpta millora del finançament autonòmic ballen encara més. En el cas del tros de país de Montilla podrien situar-se sobre els 3.000 MEUR. Vol dir això que l’Estat lladregot passaria a fotre “només” 11-14.000 MEUR a aquest (tros de) país? No. Una millora del finançament només alleugeriria l’espoli si l’augment de recursos retornats a les diferents CCAA del Països Catalans procedís de la reducció dels destinats a les regions espanyoles que en són receptores netes o dels assignats a despeses de l’Estat que no es calculen territorialment sinó que es consideren “de tots” (com la monarquia, l’exèrcit, TVE, l’aeroport de Barajas o el museu del Prado). Si la disminució de recursos destinats a l’interès general és poc probable –gràcies que no hi incloguin els fitxatges del Florentino!-, la retallada de partides destinades a les CCAA amb superàvit ni es planteja. Al contrari, segons els prestidigitadors ministerials, amb el nou sistema totes les comunitats rebran encara més. D’on surten doncs aquests diners? De reduir la xifra de diners retornats en altres conceptes (com ara les inversions directes de l’estat o el finançament municipal)? D’augmentar la recaptació? En els dos supòsits el dèficit fiscal podria augmentar encara més. L’altra possibilitat, potser la més probable, és que tot quedi si fa no fa com estava. Al cap i a la fi, no hem d’oblidar que el president espanyol és un personatge que ha fet de l’ús sistemàtic de la mentida una arma de distracció massiva.

La continuïtat del robatori està garantida i tota la nostra classe política n’és còmplice, en la mesura que accepta la vampirització de part dels nostres recursos –més gran o més petita, en funció de si es té o es vol la poltrona- en nom de la solidaritat interterritorial. Desgraciadament el discurs de la solidaritat ha arrelat entre sectors de la població catalana –inclosos alguns independentistes!- fruit d’una visió hispanocèntrica de la realitat. La reemissió televisiva dels afortunadament escassos títols de la roja també ha fet molt mal. Solidaritat amb els que entraren per Almansa? No es tracta de quantificar-ne l’import “acceptable” sinó de negar-la d’arrel: per què hauríem de ser més solidaris amb “les regions pobres d’Espanya” que amb Botswana o Papua Nova Guinea, per posar dos exemple d’estats amb un índex de desenvolupament molt inferior a l’espanyol i amb un índex de catalanofòbia encara més baix?

.

Diuen que el nou model és més transparent, que permetrà visualitzar la “solidaritat interterritorial”. De nou la vella cançó de fer pedagogia a Espanya, l’intent estèril de desfer el tòpic del català garrepa. Per què ens ha d’importar més el que opinin de nosaltres a Alburquerque que a Ulan Bator? La pedagogia cal fer-la aquí, a tots i cadascun dels trossos d’aquest país. La gent ha de prendre consciència del que ens roba Espanya; potser aniria bé que acompanyant la sintonia d’inici dels Telenotícies, en comptes de les temperatures de les capitals comarcals, aparegués un comptador d’espoli fiscal, com els que d’alguns blogs d’internet. Potser així el dèficit fiscal no seria a fons perdut sinó que en podríem treure rèdits a mig termini; seria una inversió en desafecció.

Algunes veus qüestionen si denunciar l’espoli és compatible amb plantejaments d’esquerra. D’esquerra espanyola segur que no, però –Alerta!- recordem que als anys 80 el referent unitari de l’esquerra independentista ja denunciava, amb els mètodes propis de l’època, el robatori que patia el poble treballador català en mans de l’Estat sangonera espanyol. Perquè, a veure, independentment de qui en sigui el contribuent final, qui ha generat la riquesa per la que es tributa? Quina és la gent del país que pateix més les conseqüències de la manca de recursos? La treballadora, que recorre a la sanitat pública, o la jet set cutre, que presumeix de compartir clíniques privades amb la reialesa i altres paràsits socials?

Publicat a L'ACCENT, núm. 158. Podeu llegir-lo en línia clicant aquí.

I aquests no són terroristes?

Si cremar un caixer automàtic es pot considerar un acte de terrorisme...

...com s'han de qualificar els responsables d'un incendi de milers d'hectàrees?

Si per cremar una bandera et poden caure sis anys de presó, quina hauria de ser la condemna per cremar mitja comarca?

Si hi ha proves de que Fecsa-Endesa és l'autora de l'incendi iniciat a la Donzell, per què no se li apliquen mesures judicials proporcionals als danys causats?

.

19-07-2009. Una masia prop de Selvanera, dos dies després del pas del foc.

De pagesos perseguits i governs extraterrestres.

“La classe política cada cop està més allunyada de la ciutadania”. Aquesta frase, que segur que heu sentit mil cops, té una particularitat destacable respecte a altres idees repetides fins a l’avorriment per tertulians, columnistes i altres opinadors professionals: és veritat.

I si l’allunyament entre la ciutadania i la classe política és un fet cada cop més evident arreu del país, a les comarques rurals aquest distanciament està adquirint dimensions gegantines. Ahir circulant per la carretera em va cridar l’atenció aquesta imatge:

.
.

Al fons un incendi crema el terme d'Oliola mentre, al centre de la foto, tocant la carretera, davant la columna de fum, uns operaris s'afanyen en instal·lar una carpa per a que aquest diumenge el president Montilla pugui inaugurar, sense que li toqui el sol a la closca, el rec d'un tros de trumfos. La carpa en qüestió és just davant del trencant de la carretera de Vilanova de l’Aguda. En aquest municipi, a la mateixa hora, hi havia un altre incendi. Digueu-me demagog, si voleu, però... cal muntar una carpa durant no sé quantes hores per a que els professionals de la política puguin estar una estoneta a l’ombra mentre inauguren el rec del Segarra Garrigues tot menjant canapès? Si volen apropar-se a la pagesia podrien aguantar una estoneta sota el bat de sol, si convé amb un bon barret, no? O potser el barret només se’l posen quan són a sota unes altres carpes, que tenen molt més apamades, tot fotent-se finos i pescaíto frito i ballant sevillanes? En tot cas la imatge és prou clara: per un costat la classe política -la carpa instal·lada expressament per a l'ocasió- i per l'altra els problemes de la gent i del territori -en aquest cas, el foc.

Mentre rumiava en tot això, he sentit per la ràdio una notícia que m’ha acabat de convèncer que aquest govern regional és una format per una colla d’extraterrestres: ara resulta que han prohibit segar al mig del dia! Una prohibició en consonància amb altres genialitats amb les que la ídem principatina ha obsequiat als pagesos i ramaders d’aquest tros de país. Aquí en teniu dues: la prohibició de circular amb els tractors els dies festius –no fos cas que molestessin als pixapins- i l’anunci de multes per als ramaders que no donin joguines als porcs.

Que al partit majoritari del govern de presumpta entesa se li’n refotin els pagesos catalans no és massa estrany; al cap i a la fi no tenen massa vots en el sector. De la posició d’ICV tampoc cal sorprendre- se’n massa: els pagesos catalans no són prou multicultixupiguiais per a merèixer l’atenció de Saura i companyia. Costa més d’entendre el silenci d’Esquerra davant les barrabassades constants conta la pagesia. A diferència dels seus socis, els republicans sí que tenen arrelament en comarques amb un fort pes agrícola i ramader; ells sí que poden perdre vots al territori com a conseqüència d’aquesta estúpida visió urbanita del govern catalunyès. Encara que, ben pensat, potser ja es fan a la idea de que aquests vots ja els tenen perduts....

.

Més tard he pogut escoltar com un representant de la Unió de Pagesos, davant l'anunci de la prohibició de segar en les hores de més calor, ha argumentat molt hàbilment que també hi ha incendis provocats per línies elèctriques i que, en conseqüència, també caldria tallar el subministrament elèctric en les hores de més perill d'incendi. Irresponsable! Que no s'ha parat a pensar que si tallessin la llum als despatxos oficials es quedarien sense aire condicionat? Per cert, ara que hi penso, no sé si n'hi deuen haver posat d'aire condicionat a la carpa del tros de trumfos?

Torna la llibertat d'informació.

Després de quinze dies de campanya electoral en que els i les periodistes dels mitjans de comunicació públics s'han vist sotmesos a la dictadura del cronòmetre, per fi torna la llibertat d'informació.

.

Ara els professionals de la veritat ja podran signar les seves cròniques. Acabada la campanya ningú els obliga a dedicar un temps determinat a cadascuna de les formacions polítiques amb representació parlamentària sinó que ja poden dedicar el temps necessari a cada partit en funció, no de quotes imposades, sinó amb criteris estrictament periodístics, de pur interès informatiu.

.

Acabo de veure que al Telenotícies de TV3 ja ha tornat la llibertat d'informació. De totes les possibles notícies relacionades amb les apassionantíssimes eleccions al parlament europeu de diumenge passat, quina creieu que han destacat? El triomf de l'opció triada per l'autor d'aquest bloc? (per cert: em sembla que és la primera vegada que estic en el bàndol vencedor: 69 % a Torà!). La més que probable tupinada contra II-SP?

.

I ara!! Com voleu que amb criteris exclusivament periodístics es dediqui temps dels informatius de referència de la televisió pagada amb els calés de tots i totes a aquestes anècdotes insignificants? De què han parlat, doncs?? Del Zapatero. De què o de qui sinó?

Restauració clandestina?

En paisatges com els de la Vall del Llobregós, amb predomini dels conreus cerealístics i amb abundància d’arbres caducifolis, el maig és un mes agraït, que ofereix una àmplia gamma de verds, en contrast amb el domini dels tons terrosos d’uns mesos enrere . A més, els dies s’allarguen i amb ells les possibilitats de gaudir de magnífiques vistes.

Amb aquesta idea al cap i armats amb la càmera fotogràfica, dimarts passat agafem el cotxe i, després de voltar per diferents punts del terme, fem cap a l’Aguda. Després d’aparcar sota mateix de les restes de l’antic castell, ens dirigim al costat sud de l’església romànica, des d’on es domina bona part de la Vall. Fetes les fotos girem cua i, amb la intenció de tornar cap a casa, ens dirigim de nou al cotxe. És en aquell moment en que ens adonem d’un fet que ens havia passat desapercebut al baixar del vehicle. Aquesta és la imatge que veiem:

.

.

El que resta de la torre del costat oest del castell de l’Aguda, una construcció militar documentada per primer cop el segle XI, quan formava part de la línia fronterera entre el Comtat d’Urgell i les terres andalusines del sud del Llobregós, arrebossada com una croqueta de la Sirena! Sí, d’acord, el castell està molt malmès, fruit de nombroses guerres, de saquejadors de pedres i de diversos usos inapropiats, com ara la ubicació d’antenes de ràdio i/o telecomunicacions, però això no exclou que, en tant que construcció militar, les ruïnes estiguin catalogades com a Bé d’Interès Cultural (Llei 16/25 juny 1995. R-I-51-6507). Avui he entrat un escrit al registre de l’Ajuntament, adreçat a l’alcalde i al regidor de cultura, informant i sol·licitant informació sobre aquesta peculiar “restauració”. A veure què diran...

La Directa i la dreta independentista.

Fa unes quantes setmanes La Directa em va demanar l'opinió sobre "la dreta independentista". Encara no ho havia penjat. Aquí ho teniu:

.

Pregunta: Tradicionalment el discurs independentista ha estat associat a l'esquerra. Des de fa un temps ja no és així. Per què creieu que el discurs de dretes o liberal s'ha escolat entre els partidaris de l'autodeterminació?

Resposta: Jo no crec que el discurs liberal s’”hagi escolat” entre els que ja eren partidaris de l’autodeterminació –cosa que caldria valorar negativament- sinó que el que està passant és que cada cop hi ha un percentatge més ampli de la societat catalunyesa que veu que amb Espanya no anem enlloc. Potser una part d’aquest nou independentisme sociològic o sobiranisme és ideològicament dretà però la immensa majoria senzillament està despolititzada, i per tant que s’acabi alineant més a la dreta o més a l’esquerra de l’espectre ideològic dependrà de la capacitat d’incidència de les diferents organitzacions polítiques (des de l’EI fins a algunes noves propostes que efectivament se situen molt a la dreta)

P: Aquest discurs independentista dretós té en compte el concepte de la territorialitat dels PPCC?

R:Majoritàriament no. Hem de tenir en compte que en bona part aquest discurs sorgeix de la radicalització del regionalisme autonomista. La territorialitat és una de les principals contradiccions d’aquest “sobiranisme”.

P: És compatible, però, ser independentista i ser de dretes?

R: Depèn de que entenguem per ser independentista. Si per independentista entenem tota persona partidària de tenir un estat propi (independentment de la forma d’aquest) és evident que sí que se’n pot ser. Si, pel contrari, entenem que perquè aquest futur Estat sigui plenament independent ha de ser lliure per a decidir democràticament tots els aspectes que afecten la vida de la totalitat dels seus i de les seves habitants –entre elles l’economia i la gestió del territori- l’independentisme només pot ser d’esquerres.

.

.

P: La focalització del debat sobre la sobirania entorn del dèficit fiscal ha facilitat la introducció del discurs independentista dretós? En altres paraules: què hem de pensar la gent de l'esquerra independentista davant de l'eslògan "Espanya ens roba"?

R: L’”Espanya ens roba” no és un eslògan, és una realitat. El tema de l’espoli, o per a ser més exactes l’extensió social de la seva percepció, és un dels que generen allò que tant preocupa Montilla -la “desafecció”- i per tant cal valorar-ho positivament. És, però, un argument tranversal del qual pot fer-se’n diverses lectures en funció de les coordenades ideològiques de cadascú. Si des de l’EI no volem que es doni una orientació dretana al descontentament que provoca l’espoli que l’estat espanyol du a terme als Països Catalans –perquè és un fenomen nacional- no podem deixar que la dreta en monopolitzi la denúncia; cal remarcar les repercussions socials de l’espoli (qui en són els més afectats) i l’origen d’aquest: o és que, independentment de qui sigui el contribuent final, els beneficis pels que s’ha tributat no s’han generat amb el treball de les classes populars dels Països Catalans?

P: Quina actitud ha de tenir l'esquerra independentista davant de plataformes d'ampli espectre -com per exemple 10.000.cat- que anteposen el factor identitari/nacional davant de qualsevol altre consideració ideològica?

R: No podem ignorar els moviments que es produeixen en la societat i aïllar-nos. Això no vol dir que hagin d’haver-hi “vincles orgànics” però sí que hem de ser presents en les mobilitzacions amb discurs propi, dotant de contingut de classe les lluites nacionals. De la mateixa manera hem de donar contingut nacional a mobilitzacions i lluites socials que sovint ignoren l’àmbit nacional català. La lluita ha de ser alhora per l’alliberament nacional i el social.

La copa i el rei. La final i el final.

Expectació inusual davant la final de la Copa del Ninot de futbol, que es juga avui a València. La possibilitat que el Barça aconsegueixi per primera vegada en una mateixa temporada la Lliga estatal, la Champions League europea i l’anomenada Copa del rei està provocant una atenció impròpia d’una competició de segona fila, que els darrers anys només acostumaven a guanyar equips sense opcions de conquerir títols importants. També hi ajuda el fet que el rival del Barça sigui l’Athletic de Bilbo, el club basc amb el millor palmarès i que, malgrat això, porta un quart de segle de sequera.

Però que la final no només no la disputi cap equip espanyol sinó que ho facin els dos clubs més representatius dels Països Catalans i d’Euskal Herria no només ha despertat interès a nivell esportiu. Només saber-se els dos equips finalistes es va prendre la decisió de reforçar la megafonia de l’estadi de Mestalla per a silenciar la més que possible xiulada a l’himne espanyol i al personatge que dóna nom a la copa. Els esforços de l’Estat per a silenciar la dissidència arriben fins a extrems ridículs. Bon senyal. Naturalment que davant els intents d’impedir-los la llibertat d’expressió ja circulen missatges, adreçats als i les presents a l’estadi que no vulguin exercir de súbdits, per tal de que el rebuig a la monarquia espanyola pugui visualitzar-se. Una de les consignes és posar-se d’esquena quan soni l’himne del país veí. Pobres espanyolets, si el públic en fa cas, els censors no en tindran prou amb apujar la megafonia, hauran de tallar la connexió. Per cert, hi ha un bloc on es demana explícitament a TV3 que no censuri la xiulada al Borbó.

.

.

Tots aquests intents de fer callar les veus i els xiulets antimonàrquics i/o antiespanyolistes evidencia la feblesa d’una institució que volen fer-nos creure inamovible però que trontolla a la més mínima crítica. Recordeu la repressió desfermada fa un any i mig pel tema de la crema de les fotos. Recordeu també, els que tingueu una incerta edat, tot l’enrenou que va originar-se fa quinze anys amb motiu d’una classe magistral de Quim Monzó, al programa Persones Humanes de TV3, on explicava quin era el paper de la reialesa. En aquella ocasió Monzó explicava que a les guarderies reials ensenyaven als futurs reis a diferenciar “els regnes” de “les regnes”. Podeu veure’n el vídeo penjat en aquesta entrada: Que Sa Majestat ens perdoni. El que no explicava Monzó és si als cadells de rei també els ensenyaven a diferenciar entre “la final” i “el final”. Els convindria; així podrien referir-se correctament a la final de la “seva” copa, que es juga avui, o al seu final, que ja s’apropa.

.

Suplement monogràfic en PDF de Vilaweb i el diari basc Berria sobre la final de copa.

El bilingüisme poca-solta de la Diputació de Lleida

Es veu que ahir a Torà es va celebrar la Fiesta del Rosario. Me’n vaig assabentar ben bé de casualitat. De fet, molta gent encara no ho sap ara, convençuda de que la festa que cada any a primers de maig se celebra a la nostra vila és la del Roser. Quanta crosta que queda encara! Només els afortunats i afortunades que tenim la immensa sort de disposar de la “Guia d’activitats primavera 2009”, editada pel Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida vam poder assabentar-nos de l’existència de la Festa del Roser – Fiesta del Rosario, correctament citada entre la Fira de Sant Ponç - Feria de San Ponce, de Prades de la Molsosa, i l’Aplec de Sant Bonifaci – Romería de Sant Bonifaci, de Vinaixa. Per cert, no acabo d’entendre perquè no li tradueixen el nom al Bonifaci garriguenc, que potser no era prou constitucionalista? La pràctica totalitat d’actes inclosos en l’agenda provincial gaudeixen de la corresponent traducció, incloses les festes tradicionals. Potser sense aquesta acuradíssima traducció els aplecs a les ermites o les processons de setmana santa desapareixerien de les ofertes dels principals tour operators internacionals!

No sé si hi ha altres versions d’aquesta guia d’activitats, al marge de l’edició català –espanyol que em va caure a les mans i em va obrir els ulls. No sé si aquests curiosos usos lingüístics són fruit de l’actual equip de govern de la corporació provincial o herència de l’anterior. No ho sé i m’és igual. Al cap i a la fi aquest breu escrit sobre el bilingüisme en la paperassa turística de la Diputació de Lleida només és una excusa per a criticar l’ementada institució, que jo estic en contra de les diputacions provincials però no en contra del bilingüisme. Crec que les diputacions, en tant que organismes fruit d’una divisió administrativa espanyola haurien de desaparèixer del nostre país. Una altra cosa ben diferent és el bilingüisme. Mentre es mantingui l’actual divisió administrativa, la Diputació de Lleida (i la Generalitat de Catalunya) haurien de practicar el més escrupolós bilingüisme, tractant amb la màxima equitat les dues llengües pròpies dels territoris administrats.

.

.

Algunes de les poques festes tradicionals que s’han lliurat de la barroera i innecessària traducció dels seus noms de la Guia d’activitats esmentada anteriorment són la majoria de les de la Val d’Aran, que només apareixen amb el nom en la llengua pròpia de la Val, qui sap si per a compensar que el text explicatiu sigui només bilingüe català-espanyol. Per a la resta, l’aranès (l’occità de l’Aran) no existeix per al Patronat de Turisme, que en altres publicacions incorpora una tercera llengua –l’anglès- però prescindint d’una de les dues llengües pròpies de la absurda divisió provincial i, en conseqüència, d’una de les dues llengües pròpies de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Naturalment que en la promoció turística han d’emprar-se l’anglès, l’espanyol o el francès, però sense prescindir de l’occità; en fer-ho, el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida es posa al mateix nivell que Air Berlín amb el català.

El 25 a València? Cadascú a casa seva!

Com si no tinguéssim prou problemes aquí. Ara resulta que aquest dissabte 25 d’abril les organitzacions de l’Esquerra Independentista convoquen diferents actes a la ciutat de València sota el lema “Prenem els carrers per la llibertat dels Països Catalans”. Els Països Catalans! Quina manera de perdre el temps. Però si els valencians no en volen ni sentir parlar d’això, que la majoria són uns fatxes... No podem ignorar que a València governa el PP, l’espanyolisme més ranci, a diferència d’aquí dalt que tenim un govern catalanista del PSOE...

.

Sí, d’acord. Això dels Països Catalans com a idea romàntica està molt bé, però només és això: una utopia irrealitzable. A més la constitució espanyola –vigent, ens agradi o no- prohibeix la federació de comunitats autònomes, i per tant no podem pas intervenir en una autonomia que no és la nostra. Concentrem, doncs, tots els nostres esforços en la defensa de la llengua, de la cultura i de l’autogovern de Catalunya i oblidem-nos dels valencianets; que s’espavilin sols, que al cap i a la fi són una colla de blaveros anticatalanistes. Cadascú a casa seva.

Cadascú a casa seva... i Espanya a la de tots, naturalment. Com? Que no? Que amb Espanya no hi tenim res a fer? Doncs una de dues: o entenem que la llengua, la cultura i els drets nacionals cal defensar-los a tots els racons dels Països Catalans i que l’autogovern no és la gestió descentralitzada de les gracioses concessions estatals, sinó la capacitat de decidir democràticament sobre tots els àmbits que afecten al país –a tot el país- i a la seva gent – a tota la seva gent-, inclòs per tant, i en un lloc destacat, el model econòmic, actualment sotmès al dictat inqüestionable dels grans interessos capitalistes. O això o, pel contrari, ens fem tots i totes blaveros i blaveres (del nord, del sud, de terra endins o de mar enllà), ens oblidem del país, de la llengua, de la cultura, dels drets col·lectius i dels individuals i ens dediquem a “ofrendar nuevas glorias a España”.

Que no? Que aquesta última opció no us acaba de convèncer? Doncs dissabte tenim manifestació a València, per la llibertat dels Països Catalans, per la memòria, la dignitat, l'emancipació i la justícia social, per dir-li a l’Estat espanyol i als seus còmplices que cadascú a casa seva, que a casa nostra, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ens toca decidir a nosaltres.

L’alternativa necessària i les lluites prescindibles.

Article publicat a la revista Lluita, núm 266, editada pel PSAN

.

L’alternativa necessària i les lluites prescindibles.

.

Per art de màgia. Per a milers de persones que van veure o sentir per primer cop la sigla CUP en les cròniques postelectorals de les municipals del 2007, fruit des bons resultats obtinguts en diverses viles i ciutats del Principat, aquesta formació política apareixia del no-res. En la presumpta societat de la informació, el que no apareix als mitjans no té carta de naturalesa en l’univers mental de bona part de la població. Cal tenir present aquesta trista realitat si volem incidir políticament en el conjunt del nostre poble, la majoria del qual, per desgràcia, no només no llegeix LLUITA, Llibertat.cat o l’Accent, sinó que ni tant sols coneix El Temps, Vilaweb o cap dels altres escassos mitjans que tenen el marc nacional com a espai comunicatiu; la majoria de la gent del país ignora tot el que no surt als mitjans que deliberadament ignoren el propi país

Però la realitat és tossuda i, darrera l’aparent acceptació unànime del sistema de dominació predicada pels mitjans, hi ha un poble viu que no ha renunciat mai a la plena llibertat dels Països Catalans, i que, en funció de les necessitats o les possibilitats de cada moment, s’ha dotat de diferents experiències organitzatives per fer front a l’ocupació espanyola i francesa, a l’explotació capitalista, a la destrucció del territori, als intents d’extermini lingüístic i cultural, a les mil i una agressions que hem patit i patim.

D’aquest ric teixit associatiu polític, cultural i social és del que s’ha nodrit i es nodreix la CUP per a impulsar el seu projecte, aconseguint agrupar a nivell local militants de pràcticament totes les organitzacions polítiques i sectorials de l’Esquerra Independentista i un bon nombre de lluitadores i lluitadors vinculats a col·lectius diversos. La tan debatuda i proposada a nivell nacional unitat de l’EI esdevenia realitat de mica en mica, poble a poble, a nivell local, on les lluites diàries pesen molt més que les grans teories i on el treball unitari va traduint-se en resultats, primer organitzatius i de capacitat de treball i després electorals.

Els bons resultats electorals, citats a l’inici, sumats al desig de superar una anomalia arrossegada durant dues dècades -la manca d’un referent unitari de l’EI- va convertir de sobte la CUP, una organització nascuda com a front municipal, en quelcom més que una simple sectorial.

Aquí és on s’inicia el procés que en dues assemblees nacionals redefineix organitzativament i política la CUP per a adaptar-la a aquesta nova situació. En la ponència política “CUP: l’alternativa necessària”, aprovada en l’Assemblea Nacional Extraordinària, celebrada a Mataró l’11 de gener, es defineix com “una organització política assembleària d’abast i àmbit nacional, que s’estén arreu dels Països Catalans i que, partint de l’àmbit municipal, treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals”. S’ha passat de tenir uns estatuts interns i una definició política que s’havia quedat petita –pensada per a una coordinadora de col·lectius municipals- a una que, de moment, és unes quantes talles gran però que, per la tendència seguida els últims temps i la voluntat manifesta de seguir creixent, es vol i es pot omplir: esdevenir el referent nacional unitari de l’Esquerra Independentista. Unitari perquè està obert a la participació de totes les persones que en comparteixin els objectius, acceptant la doble militància en altres organitzacions polítiques de l’EI. Nacional per la defensa inequívoca de la territorialitat i la voluntat de ser present a tots els racons dels Països Catalans. I referent perquè aspira a ser la projecció pública de la unitat de totes les lluites sectorials i d’organitzacions de l’EI; i, alhora, a intervenir públicament en tots els àmbits (local, regional, nacional, internacional) i en els distints marcs de lluita (lingüístic, cultural, social, defensa del territori, etc.) amb un discurs propi, d’abast nacional que defineixi un model de país i de societat al costat i potenciant el paper dels representants directes de la lluita popular.

.

.

En tot aquest debat organitzatiu i estratègic, el simple esment de l’expressió “referent nacional” s’ha assimilat sovint, sobretot des de fora de la CUP, a “referent electoral”. No és pas això, entre altres coses perquè en aquest país no hi ha eleccions nacionals. A més, si fem memòria, veurem que el darrer referent amb el que s’identificava de manera unitària el conjunt de l’EI, allà pels anys 80, no era pas electoral sinó que, pels seus mètodes de lluita, actuava des de la clandestinitat forçosa.

Això vol dir que cal renunciar a la lluita electoral d’àmbit regional? En absolut. No hem de caure en l’error de confondre mitjans amb objectius. Els mitjans no s’han de mitificar –recordem la consigna grandiloqüent “Per tots els mitjans!”, citada sovint pensant només en un sol mitjà- ni rebutjar-los en nom d’una pretesa puresa revolucionària, que equipara participació electoral amb el reformisme més abjecte. No, els mitjans són vàlids o deixen de ser-ho en funció de si ens apropen o no als objectius. En aquest sentit una hipotètica representació parlamentària de l’EI hauria de servir per a convertir algun parlament regional en un altre camp de batalla –un més- en la lluita d’alliberament nacional i social, en un espai de deslegitimació permanent de l’Estat espanyol.

En el cas concret de Principat, difícilment es donarà una altra conjuntura tan favorable a l’EI per a entrar al Parlament autonòmic. El partit que durant anys ha recol·lectat, en forma ve vots, el que prèviament l’independentisme havia sembrat, en forma de duríssimes lluites, es troba instal·lat en la contradicció permanent, amb un seguit de decisions que semblen preses expressament per a perdre tots els vots procedents de l’independentisme. Un parell d’exemples que repugnen qualsevol català o catalana amb un mínim de dignitat nacional i democràtica: el suport unànime del govern catalunyès a la candidatura olímpica de Madrid 2016 -amb subseu a Barcelona, no fos cas que ens perdéssim les hazañas de la roja- i la concessió, per part de la conselleria de cultura, de la vigilància de diferents monuments històrics a l’empresa Levantina de Seguridad, vinculada a España 2000 i a diferents episodis de violència feixista. Aquest cas va ser justificat pel president Montilla en nom de la legalitat vigent, en les mateixes dates en que el seu partit instava a la il·legalització de les candidatures de l’esquerra independentista d’Euskal Herria, un país, per cert, on la lluita parlamentària està inclosa sota l’epígraf “tots els mitjans”.

Tot i el paper nacional que, en l’última Assemblea Nacional, va decidir atorgar-se i independentment de si acorda presentar combat també a nivell autonòmic, la base del treball de la CUP, el seu principal front de lluita, continuarà sent el municipal. Lluny d’abandonar el que durant anys ha estat la raó de ser i el que ha permès avançar posicions, la CUP continuarà prioritzant la lluita municipal, consolidant els nuclis existents i creant-ne de nous arreu del país. Perquè potser ja van sent hora de recuperar part de les collites perdudes, no pas per a moldre el gra i continuar engreixant l’Estat amb la farina resultant, sinó per a aprofitar tots els grans com a llavor i sembrar més camps arreu de la nació. Com diu una d’aquestes frases multiusos, “l’única lluita que es perd és la que s’abandona”; es tracta doncs de no abandonar-ne cap.

L'Accent: l'independentisme s'arma de raons

Els últims mesos diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista han dut a terme les seves respectives assemblees nacionals. Des de l’Accent van demanar-nos un article breu en relació als acords presos en l’última assemblea de la CUP. El signo jo, tot i que no em caldria fer-ho: la necessitat de donar la visió oficial de la CUP i de respondre les qüestions que ens plantejaven (valoració de l’assemblea, acords més rellevants, conjuntura de crisi econòmica, paper de la CUP dins de l’EI), combinada amb la limitació a 2.000 espais, no donen per a gran cosa més que uns quants “copia i enganxa” del text de la ponència aprovada, "la CUP, l'alternativa necessària".

.

Podeu veure sencer l'últim número de l’Accent clicant aquí. El reportatge sobre les assemblees nacionals de Maulets, CAJEI, SEPC, Endavant i CUP el trobareu a les pàgines 8 i 9.

Per a què serveix el web de l’Ajuntament?

Des de fa un parell d’anys, l’Ajuntament de Torà disposa del domini www.tora.cat. Amb el convenciment que un web municipal propi havia de tenir com una de les principals prioritats la difusió de la informació que produïa el propi ajuntament cap al conjunt de veïnes i veïns del municipi, la CUP va presentar una moció on es proposava penjar al web les actes de les sessions plenàries, de la Junta de Govern Local i de les comissions especials de comptes. Aquesta moció es va aprovar per unanimitat al ple ordinari de novembre de 2007. Ara, un any i quatre mesos més tard, si aneu al web municipal i cliqueu a l’apartat d’ajuntament l'únic que hi trobareu és això:

.

.

Es tracta d’una fita amb l’escut anterior de Torà, en el que el brau distintiu de la nostra Vila té com a fons els cards dels Cardona, en comptes de l’arbre de l’escut actual. Un testimoni de l’època en que Torà era la capital d’una de les batllies en què es dividia el ducat de Cardona i també, pel que sembla, la mostra d’actualitat institucional més digna de ser destacada pels responsables de la pàgina municipal.

La minoria de gent interessada en què (i com) s’aprova als plens de l’Ajuntament pot trobar informació afegint la sigla “cup” entre el domini local i el nacional: des de fa uns mesos al web de CUP Torà s’hi penja un breu resum de les diferents sessions plenàries.

Una bona notícia sobre putes i policies.

Per a acabar un dia intens de notícies relacionades amb la violència policial, que m’ha fet penjar un breu post al bloc després d’unes quantes setmanes de tenir-lo abandonat, he rebut una trucada que m’ha alegrat el que queda de dia. També parlava de policies, però. Aquests dies s’ha parlat d’un cas de corrupció policial relacionat amb una trama de prostitució i tràfic de dones. Hi ha diversos policies detinguts.

La bona notícia: un d’aquests mafiosos amb placa detinguts resulta que és un personatge que es feia dir Jordi; el mateix Jordi, membre de la brigada d’informació de la Policia Nacional espanyola, que dirigia els interrogatoris, amb tortura química inclosa, que van portar al jove toranès Jordi Vilaseca a la UCI d’un hospital. Suposo que no s’hi estarà gaire, que sortirà amb l’excusa que anava al Riviera a veure la mare que el va parir, però saber que aquest indesitjable avui està empresonat és una notícia... com ho diria? De puta mare.

Si digués tot el que penso d'Huguet, Saura, els Mossos d'Espanya...

... acabaria tot el repertori d'insults i encara no em quedaria a gust. Com poden ser tan ... ?

Pinós: només s’ha guanyat una batalla.

Dijous 26: pocs dies després de reiterar la seva voluntat de tirar endavant el projecte d’abocador, l’alcalde de Pinós ha anunciat públicament el contrari. Ara diu que retira el projecte (Regió 7: L´alcalde de Pinós retira el projecte de l´abocador per la «radical oposició»). Casualment l’anunci va fer-lo el mateix dia que es convocava per a aquest dissabte una reunió per a constituir la Plataforma en Defensa de Pinós i el Llobregós. Alguns dels mails que he rebut afirmen que l’alcalde (o algun dels seus regidors) s’ha cagat als calçotets; altres no se n’acaben de fiar i ho veuen com una maniobra desmobilitzadora i alerten del perill d’abaixar la guardia, que és possible que l’empresa vagi desenvolupant el projecte i que quan el tingui enllestit, d’aquí a x mesos, s’aprovi per sorpresa en un ple. Tot és possible.

L’únic segur és que la gent no pot refiar-se de la “retirada oficial” d’un projecte que oficialment encara no s’havia aprovat. Cal mantenir la mobilització. De fet, llegint les declaracions d’Isanta, sembla clar que el millor antídot contra aquest tipus d’imposicions és la mobilització popular, unitària i sense ambigüitats. S’ha de continuar a l’aguait i mantenir l’oposició frontal a les propostes que en nom del progrés, i amb la promesa de lligar gossos amb llonganisses, amenacin el territori.

La convocatòria de la Plataforma continua vigent: dissabte 28, a les 6 de la tarda, a la sala d’actes de l’Ajuntament de Pinós.

.

El grup del fèisbuc No a l’abocador de Pinós! ja ha superat les mil adhesions.

Pinós: un milió de quilos d’escombraries per habitant i any.

Dilluns 23. Els alcaldes Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, la Molsosa i Torà i l’alcaldessa de Calaf havien donat de temps al seu homòleg de Pinós, Josep Isanta, fins al 23F per tal que els comuniqués per escrit que retirava el projecte d’abocador de residus urbans i industrials que, situat a la zona de la Guilella, amenaça tota la Vall del Llobregós. Abans d’expirar l’ultimàtum Isanta contesta per escrit que no pensa retirar el projecte sinó que pensa que “cal lluitar pel futur de la nostra comarca”. Es veu que, segons la seva opinió, el futur passa per que Pinós aculli un milió de quilos d’escombraries per habitant i any.

. La Guilella, al fons de la matge, vista des de la zona d'Enfesta.

Dimarts 24. L’Ajuntament de Torà aprova per unanimitat una moció pactada entre els tres grups polítics amb representació municipal (CiU, ERC i CUP) en que, entre altres coses, s’acorda “manifestar la total oposició a la ubicació al municipi de Pinós d’un abocador de residus urbans i industrials”,.”dur a terme les accions que estiguin a l’abast d’aquest Ajuntament per a impedir l’esmentada instal·lació” i, punt molt important vista la voluntat d’arribar a acords econòmics manifestada per l’alcalde de Pinós, “no entrar en cap tipus de negociació al respecte amb l’Ajuntament de Pinós, ni amb l’administració competent en matèria de residus, ni amb l’empresa promotora”.

Dimecres 25. Rebo un correu electrònic convocant a tothom a la constitució de la Plataforma en Defensa de Pinós i el Llobregós, on es qüestiona la instal·lació de l’abocador amb els següents interrogants adreçats a la població de la zona:

"1- Considereu just que un municipi rural i no industrialitzat hagi de rebre els residus provocats en les grans concentracions urbanes i industrials? Que potser no ens gestionem nosaltres els nostres propis residus?

2- Si aquesta instal·lació és tant bona i segura, per què prometen tants diners a canvi? Aquests diners estan garantits? Per qui és el negoci?

3- Creieu que els veïns i veïnes de Pinós no tenim dret a tenir els mateixos serveis sense haver d’acceptar aquest tipus de xantatge?

4- Creieu que això no te repercussions econòmiques negatives pel municipi de Pinós?

Creus que aquest abocador és necessari?

Vine aquest DISSABTE 28 DE FEBRER A LES 18H a la sala d’actes de l’Ajuntament de Pinós"