La sequera d’Antoni Bassas.

“No tenim cap interès en que es construeixi, cap, si no fos que...”. Són paraules d’Antoni Bassas a la portada d’”El Matí de Catalunya Ràdio” d’avui, referint-se a la "canonada" del transvasament de l'Ebre a Barcelona. Una frase que m’ha recordat aquella altra que comença amb un “Jo no sóc racista però...” i que sol anar seguida d’un argumentari que desmenteix la declaració inicial. Avui a les 7 del matí Bassas ha tractat el tema del transvasament fent el mateix contorsionisme verbal que l’extrema dreta “no-racista” utilitza al parlar de la immigració.

Per si no n’hi havia prou amb l’editorial del programa, una mica més tard ha entrevistat Jordi Hereu, l’alcalde de Barcelona, que amb l’arrogància que el caracteritza, ha exigit una vegada més la portada d’aigua de l’Ebre cap a la capital. No sé quantes vegades, d’ençà de l’inici de l’actual “situació d’emergència nacional” Catalunya Ràdio ha entrevistat l’hereu del Joan Clown, però possiblement siguin més que totes les entrevistes sumades de tots els alcaldes i alcaldesses de les comarques de l’Ebre i del Ter juntes.

A això podem afegir-hi la desproporció habitual entre transvasistes i antitransvasistes a les tertúlies, el tracte desigual en les entrevistes als portaveus de la PDE o als representants del govern i l’ús inexacte de les paraules de moda. Encara recordo com, al mateix programa, retreien al conseller “ecologista” Baltasar que no digués transvasament al que era un transvasament, i en canvi ara parlen de l’”actual situació de sequera”, prescindint completament del significat d’aquesta paraula. Segons el diccionari “Sequera” o “Secada” significa “temporada llarga de temps sec, sense pluja” o bé “sequedat del camp”. On és, doncs, la sequera?

Dues entrades antigues sobre la visió "barcelonocèntrica" de Catalunya Ràdio:

Pagesofòbia.

Hi ha vida més enllà de Barcelona?.

En defensa de les comarques centrals.

Aquest diumenge a les 12 del migdia hi ha convocada a Amposta una manifestació sota el lema “Los transvasaments no són la solució”. Un lema força encertat: els transvasaments no són la solució perquè, per a aquells que els promouen i fan negoci amb l'aigua i el ciment, la sequera no és el problema, només és (o era) l’excusa. Ara, per a desgràcia de la nostra mai prou ben estimada classe política regional, ha plogut i se’ls ha vist una mica més el “plumero”. Pobres! Només els faltava que la pluja evidenciés les contradiccions del sistema!

Bé, no m’estendre gaire sobre els motius pels que crec que cal anar a Amposta en defensa no només de les Terres de l’Ebre, les comarques centrals d’aquest allargassat país, sinó d’un model de creixement més equilibrat per a tot el territori. En entrades anteriors ja he dit el que em semblava que passaria al respecte i que en pensava dels que pretenien imposar aquest model de país:

Aigua del Segre per a Barcelona?.

Torna el PHN?.

Si fos tan fàcil encertar la loteria....

Fills de puta!.

Us deixo amb un parell d'escrits de dos companys de la CUP. El Pau Juvillà, de Lleida i company del Secretariat, és biòleg i ens diu que "El diumenge cal anar a Amposta"

En canvi el Lluís Sales, de Girona, no entén un borrall d'ecologia però, tot i això, té clar que "Les arrels no neixen del ciment"

Comunicat de la CUP sobre la mani de diumenge.

Web de la Plataforma de Defensa de l'Ebre.

Bloc dels Jóvens de l'Ebre.

Fills de puta!!

De tant en tant faig un “copiar i enganxar” dels títols de les entrades d’aquest bloc o d’articles publicat en altres pàgines, amb els corresponents enllaços, i els envio per correu electrònic a amistats i coneixences (o a gent que sense conèixer-la compartim alguna llista de correu) a les quals crec que poden interessar. Per raons òbvies, el següent article, publicat a Llibertat.cat, l’hauré d’enviar amb un aclariment previ: el títol de l’entrada no va per vosaltres!

Fills de puta!!

No descobreixo res en dir que, en una societat històricament patriarcal, el sexisme és present en molts àmbits, especialment en aquells que evolucionen més lentament com ara el llenguatge. Un dels exemples més evidents (i per tant també més combatuts) és l’ús del genèric masculí. De mica en mica hem anat prenent consciència d’aquest fet i ens hem habituat a l’ús d’expressions neutres o de formes dobles; potser on s’ha avançat menys en aquest sentit és en el camp dels insults. En certa manera és comprensible que els hàbits lingüístics costin més de canviar en els usos més viscerals i espontanis que no pas en aquells més formals i reflexius. Quan insultem algú, quan ho fem amb ganes, no ens fixem massa en la correcció del llenguatge sinó que, si ens parem a pensar-hi, busquem la paraula que pugui ferir més. I aquí normalment guanyen els clàssics; contràriament al llenguatge tècnic, en el que s’han estès amb relativa facilitat els neologismes més recargolats, en el llenguatge popular –del qual renecs i insults en són part integrant- encara no hem trobat una expressió que pugui substituir amb garanties els tradicionals (i sexistes) “malparit” i “fill de puta”; ara per ara, si en prescindim ens trobem en que, davant de certes situacions, ens manquen paraules. Hauríem de ser capaços i capaces de transvasar la mala llet d’aquestes expressions clàssiques cap a formes no sexistes d’ofendre, però no és fàcil trobar i popularitzar expressions alternatives que puguin canalitzar la voluntat ofensiva, amb eficiència, sense que es perdi ni una gota de ràbia pel camí. Ens cal, en definitiva, una nova cultura de l’insult.

L’actualitat informativa ens obsequia, dia rere dia, amb situacions en les que ens quedem sense les paraules adequades, en un estat d’extrema sequera lèxica.

Quan veiem que aquells que fa quatre anys, quan eren a l’oposició, es retrataven darrera una pancarta contra el transvasament de l’Ebre i ara que governen aquest (tros de) país imposen aquest mateix transvasament. Quan sentim com, des de Barcelona, València i Madrid, els governs regionals i l’estatal fomenten l’enfrontament entre diferents territoris dels Països Catalans, alimentant l’anticatalanisme més ranci. Quan veiem que aquest transvasament només servirà per a destruir encara més el territori, tant a la punta de canonada d’on es pren l’aigua com a l’extrem oposat, que continuarà inundant-se de totxos i ciment.

Quan els mitjans de comunicació del règim recorden unanimitats pròpies de dictadures pantaneres. Quan es pregunten d’on ha de venir l’aigua sense qüestionar un model de creixement insostenible que mai en tindrà prou. Quan de la vampirització dels recursos naturals dels territoris més deprimits per part de les àrees més desenvolupades, per a poder mantenir i augmentar els desequilibris, en diuen solidaritat. Quan ignoren que la solidaritat és justament el contrari: poder dir des de qualsevol punt del país, també des de les comarques que teòricament en resulten beneficiades, no al transvasament, no a la destrucció del territori.

Quan tot plegat ho justifiquen dient, que sí, que ells estan, continuen estant, contra tots els transvasaments. Que són partidaris d’altres solucions més sostenibles però que, davant de la gravetat de la situació cal una resposta immediata. Que no poden esperar solucions que trigarien anys en dur-se a terme, sinó que cal gestionar els pocs recursos hídrics de que actualment es disposa, encara que això comporti solucions temporals que no els acaben d’agradar, perquè ens trobem en una situació d’emergència nacional...

Davant d’aquesta situació cal admetre que sí; que estem en una situació d’emergència nacional. I en una situació d’emergència nacional com l’actual, que amenaça les Terres de l’Ebre i, de retruc, tot el país, cal fer ús de tots els recursos expressius dels que disposem. Que sí, que ja ho sabem que determinades paraules tenen un fort component sexista, però en situacions d’emergència nacional cal recórrer temporalment, encara que no ens agradi, a aquelles paraules que poden transmetre més fidelment els sentiments (l’odi, la ràbia, el fàstic...) que ens brollen en veure com volen destruir la nostra terra. Quina colla de....

------------------------------------------------
En la mateixa secció d’opinió de Llibertat.cat hi ha un interessant article d’un company d’assemblea: Quan el govern esdevé un trist ajuntament metropolità, de Jordi Llauradó

Si fos tan fàcil encertar la loteria!

Sí, ja ho sé que a la loteria no s’hi ha de jugar, que és una manera de donar més calés a un Estat que ja prous que ens en fot –“No robis: l’Estat odia la competència” pontificava temps enrere una pintada al carrer Sant Jaume. Ja ho sé tot això, però podeu donar per segur que si endevinar els números de la rifa fos tan fàcil com preveure algunes maniobres de la colla de pocavergonyes que governen aquest (tros de) país, me’n vaig ara mateix a la caixa vermella o a la blava a demanar un préstec i m’ho gasto tot en dècims, sis-quaranta-nous, cupons dels cecs i similars.

Tot això ve a tomb arran de les “sorprenent” notícia de transvasament d’aigua del Segre cap a la conca del Llobregat i d’un article que vaig escriure fa un parell de mesos a Llibertat.cat, i que també podeu llegir en aquest mateix bloc, una mica més avall. Si hi feu una ullada veureu que no em vaig equivocar de gaire, tot i que insisteixo en que no té massa mèrit endevinar les intencions d'aquests hipòcrites ("d'esquerres i ecologistes de debò")!!

Seguint amb el tema de l’aigua, es parla molt dels m3 que porta aquell riu o l’altre en un determinat punt, de les reserves que hi ha en els principals embassaments, de les xifres de precipitacions dels últims mesos..., però hi ha algunes dades que no surten mai. No les deu saber ningú.

Abans de posar-se en funcionament els transvasaments que actualment hi ha al Principat, (Ter-Llobregat, Ebre-Tarragona), quin era el consum d’aigua en aquestes conques deficitàries? Quan ha augmentat des d’aleshores el consum hídric? I la més important: si es dugués a terme tot el planejament urbanístic que hi ha previst i que encara no s’ha executat, fins a quan augmentaria el consum d’aquestes zones que ara ja no tenen prou aigua?

Potser a partir de la resposta a les preguntes anteriors podrien les nostres mai prou ben estimades autoritats regionals trobar la solució a un problema que no s’hauria de convertir en un enfrontament entre territoris sinó entre models territorials.

El pantà de Rialb, pràcticament buit, en una imatge de finals del mes passat.

Torna el PHN?

Article publicat a la secció d'opinió de Lllibertat.cat, el portal d'informació de l'Esquerra Independentista.

Torna el PHN?

Tornen les eleccions espanyoles. Al Principat torna la bipolarització de l’absurd i desigual debat sobre quin dels dos partits amb opcions de governar l’Estat espanyol és “menys dolent per a Catalunya”. Una vegada més, cal recordar que la principal diferència entre el PP i el PSOE és que, si poguessin, els primers ens matarien a garrotades i els altres, com a molt, ens aplicarien l’eutanàsia amb unes bones dosis de morfina per a estalviar-nos patiments innecessaris. En el seu model nacional pot haver-hi diferències en les formes però no n’hi ha cap en els objectius: parlem de dos partits criminals que volen fer-nos desaparèixer com a poble.

“Fets no. Paraules”. En una societat com la nostra, cada cop més mediatitzada, sembla que les formes siguin més importants que els objectius. Així, amb l’ajut dels mitjans de comunicació que li són propers però sobretot dels que li són hostils, el PSOE ha aconseguit que la seva imatge de partit menys dolent per aquest país, el partit del “govern amic”, arrelés entre sectors amb sensibilitats més o menys catalanistes, malgrat les cada cop més nombroses evidències en sentit contrari: des de l’augment de l’espoli fiscal fins a la clausura dels repetidors d’ACPV, passant per una llarga llista de promeses incomplertes per un president que va accedir al govern de l’Estat espanyol gràcies a les mentides dels seus rivals polítics i que s’està confirmant com un dels polítics més mentiders de tot el període mal anomenat “democràtic”.

Les coincidències de fons del PSOE i el PP, en temes en els que públicament discrepen, no es limiten a temes culturals, lingüístics, “identitaris”... De la mateixa manera que, tot i compartir el mateix horitzó nacional, no ha dubtat en esgrimir com a argument electoral la catalanofòbia del PP, el PSOE no va tenir cap escrúpol en posicionar-se en contra de determinades agressions al territori, quan aquestes venien de governs de “la dreta”, malgrat compartir amb aquesta (altra) dreta l’adhesió acrítica al sistema polític i econòmic que actua com a depredador del territori: el capitalisme. Un dels màxims exponents de la hipocresia electoralista del PSOE en aquest camp el tenim en la seva presumpta oposició al Plan Hidrológico Nacional del govern pepero. Si bé és cert que un cop al poder el PSOE va derogar el transvasament de l’Ebre cap al sud va mantenir vigents molts dels projectes, com el transvasament del Xúquer al Vinalopó, gens coherents amb la nova cultura de l’aigua que deien defensar des de l’oposició. Un cop al govern cal deixar-se de collonades i impulsar els projectes necessaris pel progrés. Però –compte!-res de fer-ho a l’estil Árias Cañete (“por cojones” i amb desfilades militars) sinó que, com deia el comte-duc d’Olivares, s’ha de fer de manera que “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Més morfina!

I en això estan. Des de fa temps els mitjans de comunicació del règim estan intensificant esforços per a crear un clima d’opinió favorable a reprendre el projecte de grans transvasaments: el campanar de Sau s’està convertint en l’obra més coneguda del romànic català, a base de veure’l, dia sí, dia també, en uns mitjans en els que el debat de la manca d’aigua se centra en quina és la procedència més idònia de l’aigua que acríticament ens diuen que necessita Barcelona i la seva conurbació. Estan aconseguint crear una dicotomia entre l’Ebre i el Roina, prescindint del debat entorn d’una racionalització del consum més enllà de la culpabilització del consumidor domèstic que no tanca l’aixeta quan es renta les dents. O és que s’han plantejat posar fi al model urbanístic dels xalets amb piscina i jardí? I el tancament o la reconversió dels camps de golf i altres punts de consum socialment prescindibles? I el trasllat d’algunes indústries que necessiten aigua en el seu procés productiu cap a comarques amb menys mancances hídriques però deficitàries en llocs de treball? I ara! Els progressistes no poden pas anar contra el progrés.

Per qüestions tant de geografia política com física, en el debat entre l’Ebre i el Roina qui té les de perdre no és pas el riu occità. Les fronteres administratives i les distàncies són les que són. El gran damnificat de la necessitat (compartida per cada cop més gent “degudament informada”) de portar aigua a Barcelona serà l’Ebre, malgrat que, a diferència dels projectes de transvasaments cap al País Valencià, possiblement el transvasament no es faci des del sud del Principat.

A mitjans dels 80, durant la lluita contra la construcció del pantà de Rialb, ja es parlava de Barcelona com a més que probable destí de l’aigua que una dècada més tard faria desaparèixer mitja dotzena de poblets del Segre Mitjà. Naturalment als que deien això se’ls qualificava de bojos que anaven contra el progrés i s’argumentava que l’aigua de Rialb era necessària per al canal Segarra-Garrigues, que havia de convertir en pròsperes terres de regadiu unes comarques permanentment castigades per la sequera. Ara, malgrat la persistència de la sequera, molts d’aquells “regants expectants”, utilitzats per a justificar la construcció de Rialb, són pagesos que no veuen clar fer inversions desorbitades per a poder regar no se sap ben be quan, ni què, ni a quin preu. I, es clar, amb el pantà de Rialb construït, un canal en construcció, menys regants dels inicialment previstos i unes ciutats que, com molt bé ens recorda la tele, passen set... no podem pas deixar que l’aigua, malaguanyada, se’n vagi Segre avall, cap a l’Ebre, i acabi “perdent-se al mar”. Sort que per a impedir aquest malbaratament ja tenen a Ponent gent disposada a vendre’s l’aigua i el territori. Com en el cas de les Terres de l’Ebre, a l’hora de vendre els convergents són els primers a apuntar-s’hi.

I els altres partits que hi diuen? Amb el PSOE al govern, sembla que alguns personatges del PP també tenen una versió personalíssima de nova cultura de l’aigua: el cap de llista d’aquest partit el proper 9 de març, un vidalquadrista furibund, s’ha mostrat contrari a donar una sola gota d’aigua “de Lleida” a Barcelona. Si l’oposició al PHN els era útil per a atiar l’enfrontament entre les diferents “comunidades autónomas” dels Països Catalans, ara qualsevol proposta que vingui de “l’esquerra” pot servir per a fer el mateix entre les “províncies” del Principat. Més interessant serà veure quina és la postura dels dos partits minoritaris del govern regional; si adopten una postura decidida en defensa del territori, com si manés el PP, o si callen, com mana el PSOE.

I l’Esquerra Independentista quin paper hi té? A diferència d’alguns partits parlamentaris, els posicionaments de les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista no variaran en funció de resultats electorals i per tant el seu paper només pot ser un: mobilitzar-se i lluitar en defensa del territori, al costat d’entitats, associacions i plataformes. Caldrà tenir en compte però que, depenent de qui guanyi unes eleccions que no són les nostres, els hipotètics companys i companyes de viatges quantitativament poden variar força; dissortadament no tot el teixit associatiu és immune a les fortes dosis de morfina mediàtica dels últims anys. Sigui com sigui, és molt probable que els propers mesos calgui unir forces per a fer front a un renovat PHN. Un PHN que no torna perquè no se n’havia anat mai.

Aigua del Segre per a Barcelona?

Més enllà d’accions espontànies anteriors, la lluita contra el pantà de Rialb, durant la segona meitat de la dècada dels 80, va ser la primera campanya en la que vaig participar d’una manera que més o menys podríem qualificar d’organitzada. Va ser, per tant, la meva primera modesta participació en una batalla perduda. Com tothom deu saber a mitjans dels 90 l’embassament ja estava construït i les aigües del Segre van cobrir per sempre les terres i pobles d’aquella vall. L’excusa oficial del pantà era la transformació de les comarques més àrides de Ponent en pròsperes zones de regadiu. En canvi, des de sectors opositors a l’embassament, algunes veus denunciaven que els destinataris d’aquesta aigua no eren els pagesos de secà de la Segarra o les Garrigues sinó Barcelona i la seva àrea metropolitana. Ara, en ple debat sobre la sequera, es torna a parlar de la possibilitat de que l’aigua del Segre acabi a Barcelona. Potser aquells quatre radicalots que ja deien això fa més de vint anys no eren bojos del tot.

He fet un article sobre aquest mateix tema, però un pèl més llarg, a Llibertat.cat: Torna el PHN?

Les fotos són de l’última vegada que vaig anar a Tiurana, quan les aigües començaven a cobrir-la per primera vegada. A dalt una vista general d’aquesta població. Les tres o quatre teulades que es veuen prop de l’altra riba són del poblet de Miralpeix –que en pot arribar a ser de cruel la toponímia!. A baix una vista dels carrers de Tiurana des de la finestra d’una casa on encara no havia arribat l'aigua. (Les imatges poden ampliar-se clicant-hi al damunt)