De presidents màrtirs i judicis sumaríssims

Cada 15 d’octubre la mateixa cançó. Cada 15 d’octubre s’organitzen actes d’homenatge a Lluís Companys i se senten discursos i declaracions solemnes recordant la seva condició d’únic president de govern democràtic assassinat pel feixisme a tot Europa i el fet, també bastant inusual, que l’Estat que va executar-lo no hagi demanat encara perdó, malgrat que ja fa més de tres dècades de la seva conversió en una presumpta democràcia presumptament exemplar. Aquest necessari exercici de memòria històrica va acompanyat sovint d’una cançoneta de fons, al meu modest entendre totalment prescindible. No sé qui en va escriure la lletra, repetitiva, enganxosa, però hem pogut sentir-la en boca de diferents intèrprets, àdhuc va assumir-la oficialment la Generalitat en temps del president Montilla. La tornada reivindica l’anul·lació del judici sumaríssim contra el president Companys. L’anul·lació, o en algunes versions la revisió, de judicis a persones represaliades pel franquisme, i en conseqüència de les seves sentències, es presenta com un acte de justícia i de reparació de l’honor i la dignitat de les víctimes. 

  

Serveix de res anul·lar una condemna de mort executada? I tant que sí però no pas com a  acte de justícia sinó com un exercici de cosmètica històrica. Reivindicant que l’administració de justícia espanyola revisi o anul·li els expedients el que s’està fent és reconèixer el dret a tornar a jutjar les víctimes de la repressió franquista. “Ep, alto! –us diran els defensors del revisionisme judicial- que ara es revisarien els expedients amb totes les garanties de l’estat de dret”. Justa la fusta! D’això es tracta: d’una bona capa de maquillatge que permeti presentar l’actual Estat espanyol i la seva justícia com a exemplarment democràtics. Sombraquí, sombrallà, maquillate, maquillate... No, amb una revisió per aquí, una anul·lació per allà, quatre exhumacions i una placa commemorativa no n’hi ha –o, més ben dit, no n’hi hauria- prou per a fer justícia però sí que permetria presentar l’actual Estat espanyol com si no tingués res a veure amb una dictadura amb la qual no va haver-hi ruptura sinó transició (i en alguns estaments com el judicial amb prou feines ni això).

Els espanyols també tenen un president de govern condemnat a mort. El 20 de desembre de 1973, trenta-tres anys després de l’assassinat de Lluís Companys i Jover, l’organització Euskadi Ta Askatasuna va executar a Madrid Luis Carrerro Blanco. Carrero havia accedit a la presidència del govern del seu país per una via diametralment oposada a la de Companys: almirall de la marina, va fer la guerra al bàndol franquista i va guanyar-se la confiança del dictador, que va anar ascendint-lo al llarg dels anys fins a nomenar-lo president del govern espanyol, mig any abans de la seva mort. Malgrat tenir dues trajectòries oposades, però, els dos presidents esmentats comparteixen quelcom més que una mort violenta a mans dels seus respectius enemics: si feu una cerca pel Google veureu que, sorprenentment o no, a Espanya hi ha carrers dedicats al penúltim president de govern franquista, un monument a la població on va néixer, Santoña, i una placa commemorativa al lloc on va morir, per a recordar els “servicios a la patria” que l’almirall va dur a terme per terra, mar i, finalment, aire. Tot i aquest reconeixement diguem-ne popular, el que no trobareu al buscador és cap petició de revisió o d’anul·lació del judici sumaríssim que va elevar l’almirall a la categoria de màrtir per Déu i per Espanya. Lògic: per als partidaris del règim franquista, nostàlgics fonamentalistes o reconvertits en demòcrates de tota la vida, l’organització que va jutjar i executar l’ogre no tenia cap legitimitat. Per a ells la justícia va consistir en activar la maquinària repressiva de la dictadura contra els responsables de l’execució i, de passada, contra l’oposició democràtica.

Fer justícia no és anul·lar els judicis a les víctimes. Revisant i/o anul·lant judicis s’està jutjant a l’hora la víctima i el botxí. D’una banda es vol demostrar la innocència de les persones condemnades –aspecte totalment innecessari per a restituir-los un honor i una dignitat que no es perd lluitant contra el feixisme- i de l’altra que, en conseqüència, la “justícia franquista” no va ser prou justa amb elles –qüestió encara més innecessària que la primera. Si es vol fer justícia de veritat amb les víctimes del franquisme cal portar els seus casos als tribunals, amb totes les garanties processals d’un estat de dret, però no pas per a revisar els seus sumaris sinó per a asseure a la banqueta dels acusats els responsables de les seves morts. Segur que en alguns casos, com el de Lluís Companys i altres executats dels primers anys de la dictadura, ja és massa tard però en molts altres, com el de Salvador Puig Antich i altres crims d’estat de les acaballes del franquisme i els inicis de la transició, encara hi seríem a temps. 

Memòria, justícia i cosmètica històriques.

No seré pas jo qui negui els molts aspectes positius que puguin tenir la majoria d’accions que els darrers anys s’han impulsat sota l’etiqueta de “recuperació de la memòria històrica”. Al contrari, la recerca de persones desaparegudes, la identificació de cadàvers, la dignificació d’escenaris històrics (en especial els espais d’enterraments col·lectius) o el reconeixement públic als represaliats pel franquisme són actes de justícia cap a les víctimes i els seus familiars. El principal retret que es pot fer a la majoria d’aquestes mesures són els trenta anys de retard històric que arrosseguen, uns trenta anys que s’han endut milers de persones que es mereixien haver tingut en vida algun tipus de compensació, encara que només fos simbòlica.

Hi ha un tema, però, que no comparteixo en absolut: la de la revisió judicial de les condemnes dictades pels tribunals de “justícia” durant la dictadura franquista, i molt especialment les que van comportar condemnes de mort, que reivindiquen algunes institucions, partits polítics, entitats i familiars. Potser m’ho miro malament, però em sembla que revisant els judicis no es rehabilitaria la víctima sinó el botxí. Reivindicant  que l’administració de justícia espanyola revisi els expedients dels represaliats pel franquisme el que s’està fent, intencionadament o no, és reconèixer el dret a tornar a jutjar les víctimes de la repressió franquista. “Ep, alto!” –us diran els defensors del revisionisme judicial-, “que ara es revisarien els expedients amb totes les garanties de l’estat de dret”. Justalafusta! D’això es tracta: d’una bona capa de maquillatge que permeti presentar l’actual Estat espanyol i la seva justícia com a exemplarment democràtics, com si no fossin fruit d’una transició, que no d’una ruptura, de l’Estat espanyol franquista.

Doncs no. Una justícia democràtica no és la que pugui revisar les causes instruïdes contra les víctimes de la repressió sinó que seria –això s’ha d’escriure forçosament en condicional- la que investigués als botxins. Revisar els judicis al president  Companys o a Salvador Puig Antich? Em sembla que valdria més investigar si encara queden vius alguns dels seus assassins, o de tantes altres persones, i portar-los, a aquests sí, a judici. En alguns casos segurament costaria de treure l’entrellat de qui van ser-ne els autors materials o intel·lectuals. En altres però no costaria gens ni mica. No sé si encara s’hi seria a temps però no fa massa que el sometent que va matar Quico Sabater encara apareixia a la premsa vanagloriant-se, amb total impunitat, de la seva proesa.

Però la possibilitat de jutjar els botxins ni es planteja per part del impulsors de les mesures de recuperació de la memòria històrica. Això s’ha d’anar a fer a Xile, a l’Argentina o al Txad. Res d’estrany, venint dels sectors progres del constitucionalisme espanyol. No fos cas que es qüestionés la modèlica transició espanyola i, de rebot, l’actual sistema polític espanyol. Si el preu per no qüestionar l’actual estat de les coses és recuperar part de la memòria històrica  prescindint de la justícia se’n prescindeix i punt. O millor dit: i punt final.

En canvi a l’altra banda, al costat oposat al de les víctimes del franquisme, trobem uns posicionaments molt més coherents. Fixem-nos en quina és la postura dels familiars de les víctimes d’accions de violència revolucionària. A algú ha sentit mai a un familiar d’alguna persona morta per ETA, per l’IRA, o pel PKK demanar a l’organització executora d’aquella acció que al cap dels anys en revisi la condemna a mort? No. Busqueu qualsevol declaració dels familiars de la víctima mortal més emblemàtica de qualsevol d’aquestes organitzacions i veureu que per a ells no hi ha cap dubte: la defensa de la memòria del mort passa per no reconèixer cap mena de legitimitat a l’organització que en fou responsable i ni els passa pel cap qüestionar-se la innocència dels seus morts. Els dolents sempre són els altres.

En canvi els defensors de recuperar la memòria històrica de les víctimes del franquisme sense qüestionar el règim polític sorgit de maquillar la dictadura, els equilibristes de la Constitución Dermoestética, han de revisar els judicis a les víctimes. No poden permetre’s l’excés de demanar que es jutgin els botxins. De fer-ho, qui sap quants organismes polítics, militars o judicials del democratíssim Estat espanyol quedarien en quadre...

Ah, per cert, la Generalitat de Catalunya descriu el seu Memorial Democràtic com una institució pública que té per finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980. Cap al final d’aquest període van passar algunes coses com ara la no aplicació de l’amnistia del 77 als presoners polítics independentistes o l’assassinat, el 23 de gener de 1979, del militant Martí Marcó pels trets d’un policia espanyol. Però, pel que sembla, l’etapa més recent de l’arbitrària tria temporal del Memorial és la de més mal recordar...

A la imatge, Salvador Puig Antich. Escric aquesta entrada després d'haver assistit a una xerrada a l'Ajutament de Torà, sobre la revisió del seu judici.